Sempre explico com a totes les persones, quan naixem, ens pengen una motxilla invisible que anem carregant d'il·lusions, pors, pèrdues, alegries, enyorances,.... tot allò que ens va passant a la vida i que van configurant el que som nosaltres en realitat, la nostra identitat i la nostra personalitat.
Us adjunto un conte que he creat conjuntament amb l'Esteve Pujol.
LA MOTXILLA INVISIBLE
El Pau i l’Estel han començat sisè.
És el seu darrer curs de primària i es fan preguntes que fins ara no s’havien
fet. Avui, el Pau ha escoltat l’entrevista que li han fet a un entrenador de
futbol i li ha cridat l’atenció una cosa que ha dit:
--Un bon entrenador ha de tenir en compte com és cada jugador: quines experiències ha viscut, com va ser la
seva infantesa, què sap d’ell mateix, què el fa sentir bé o malament i com
resol els seus problemes. En definitiva, què porta cada jugador a la seva
motxilla.
Això de la «motxilla» li ha quedat gravat. Li ho diu a l’Estel:
- Has entès
què vol dir l’entrenador quan es refereix a la
motxilla invisible? Què portes tu a la «motxilla invisible»?
L’Estel hi pensa un moment i respon:
--Imagino que porto les coses que m’han passat a la vida. Coses que m’han agradat o no
però que m’han «marcat».
El Pau rumia i diu a la seva amiga:
--Ara començo
a entendre què deu ser això de la motxilla invisible i potser tens raó quan
dius que s’omple de coses que no ens agraden. Jo no volia acceptar que el meu
avi es va morir i finalment vaig haver de posar dins la motxilla el dolor
d’haver-lo perdut.
--També
deuen ser dins les motxilles els nostres valors i els de la nostres famílies, els talents i frustracions, els records, les
emocions, la creativitat i la fantasia – va afegir l’Estel.
El Pau va veure molt més clar el que havia dit l’entrenador. I va
proposar-li a l’Estel el següent:
-- Crec que cal que investiguem què portem dins la motxilla invisible i
ho endrecem bé, per agafar allò que necessitem en cada moment.
M. Teresa Abellán Pérez i Esteve Pujol i Pons
