ESTIMEM-NOS

Penjo un power point que m'ha enviat la meva amiga Encarna. Tot ell està ple de missatges que ens ajudaran a créixer.
Que aquesta nit de pas a l'any nou sigui plena d'amor i preparació de somnis i il.lusions.
Una abraçada i un granet de raïm.

Me Doy Permiso[1]...

View more presentations from mabella4.

CITA DEL DIA

Treballant i remenant entre els papers m'ha sortit una frase que deuria haver recollit algun dia, ves a saber de on. Una cita idònia per als mestres.

Una reflexió per al dia de Sant Esteve."Ensenyar a escoltar és anterior a ensenyar qualsevol altra matèria perquè segons aquesta disposició bàsica, res no pot ser transmès"

Redes 50: MEDITACIÓN Y APRENDIZAJE

Redes 50: Meditación y aprendizaje

SE ACABARON LAS LÁGRIMAS

No als maltractaments!!! Prou!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=OdXim--6pVI

NADAL 2009

Una felicitació de Nadal que desitjo, de tot cor, es faci realitat. Desitg de trobar l'energia i la força suficient que ens faciliti obrir els ulls, el cor i la ment per ajudar-nos a millorar com a éssers humans, a millorar les nostres relacions i el món en definitiva.
Una abraçada d'amor de part meva i dels meus dos fills, el Martí i l'Andrea.

NINGÚ POT POSSEIR NINGÚ

La M. Mercè Conangla, la meva, cada vegada, més amiga, m'ha enviat un relat curt preciós que vull compartir amb tots vosaltres. Diu així:

Un dia un noi de tretze anys passejava per la platja amb la seva mare. De cop la va mirar amb insistència i li digué:
- Mare, què puc fer per con`servar un amic que he tingut molta sort de trobar?
La mare va pensar un moments, es va ajupir i recollí sorra amb les seves dues mans. Amb els dos palmells oberts cap amunt, va prémer una d'elles amb força. La sorra es va escapar entre els dirs. I com més premia el puny, més sorra s'escapava.
L'altre mà, en canvi, restava oberta i la sorra intacta tal i com havia estat recollida.
El noi va observar meravellat l'exemple de la mare i va entendre que només amb obertura i llibertat es pot mantenir una amistat i que intentar retenir-la o tancar-la suposava perdre-la.

"Tu mateix! Relats d'ecologia emocional"

Jaume Soler i Maria Mercè Conangla.

La Mercè proposa construir relacions basades en la generositat, la llibertat responsable i el bon amor.

Jo afegiria la importància de deixem-nos fluir. Acceptar amb naturalitat com, a través dels temps o dels anys, les relacions poden venir, marxar , algunes vegades retornar o no. Actuant des de la sinceritat, humilitat, confiança i comprensió i estimació sentirem que hem fet tot allò que està a les nostres mans. Ens sentirem bé amb nosaltres mateixos.

Gràcies Mercè, amb tu continuo aprenent.

EDUCACIÓ PER A FORMAR CIUTADANS

Un programa més de REDES.
Quin és el paper del docent? Donar a conèixer a les famílies la importància del treball de les emocions i la millora en els aprenentatges acadèmics educant les emocions, models de racons dins les classes com a estratègies d'autocontrol, etc.

http://www.redesparalaciencia.com/1784/redes/2009/redes-49-educar-para-fabricar-ciudadanos

EDUCAR ELS CORS DELS INFANTS

M'agrada i em sento molt satisfeta de comprobar com al nostre centre, al meu centre, treballem les emocions de la mateixa manera.

DONDE HABITA EL CORAZÓN

Donde habita el corazón: Todos somos niños... niños distintos
Autora: BINIÉS LANCETA, Puri.
Editorial: Madrid: CCS, 2003.

Un llibre escrit en primera persona que ens proposa mirar l'individu, en aquest cas un nen, més enllà de la seva condició de discapacitat i ens explica alguns exemples d'acompanyament positius.

EDUCACIÓ EMOCIONAL DINS L'ÚTER MATERN

Quantes vegades els/les mestres ens preguntem el per què de tants infants amb manca d'atenció i hiperactivitat. Científicament s'està estudiant encara ara algunes de les possibles causes.
Adjunto el link d'un vídeo del programa REDES, el magnífic programa de l'Eduard Punset, on la científica Vivette Glover explica com l'estrés i les emocions de la mare influencia al fetus, dins l'úter primer, i després al bebé o a l'infant fora de l'úter.

http://www.blip.tv/file/2683226

LA INOCÈNCIA RADICAL DE LOS PRIMEROS AÑOS DE VIDA

L'Eduard Punset, bon aprenentatge llegir-lo i escoltar-lo. Us convido a llegir un article seu.

La inocencia radical de los primeros años de vida

LA FOTOGRAFIA DEL DIA

EL NOSTRE ESPERIT!

EL PODER D'UNA ABRAÇADA.AMMA

Fa uns dies el Manolo i la Lluïsa, uns amics especials, em parlaven de l'AMMA, una dona índia que va pel món repartint abraçades. El que més m'agrada a mi, les abraçades. M'apunto per a l'any vinent. Entreu en aquest link
http://www.youtube.com/watch?v=SvgXHCvmiFE

LA CRISIS DEL FONDO ESTÀ EN LA EDUCACIÓN

Us deixo amb l'Eduard Punset

La crisis de fondo está en la educación

VISITA A L'ESCOLA DE SANT LLORENÇ

Avui dissabte han vingut a l'escola, des de Sant Vicenç dels Horts, cinc mestres que volen fer educació emocional a la seva escola. Hem vist els racons de les classes i hem parlat del què i com d'un projecte socioemocional. Ara han de pensar com plantejar-lo a la resta de companys/es del CEIP Joan Juncadella i iniciar petits projectes individuals aprofitant les activitats que ja fan.

Mestres amb aquesta empenta canviaran el món. Mireu-les que guapes!!!

EL MAPA NO ÉS EL TERRITORI

Us proposo llegir aquest conte tan ilustratiu. Tantes vegades ens passa el que li ha passat a la protagonista del conte! Anem pel món fent-nos pel.lícules que res tenen a veure amb la realitat. El mapa, el que nosaltres i com nosaltres vivim les situacions, sovint no té res a veure a com ho viuen i senten les altres persones del nostre voltant.
Llegiu aquest conte i, sobretot, penseu després per poder canviar aspectes de la vostra pròpia actitud. Què podem aprendre del conte?

PA DE BRUIXA
La Srta Martha Meacham es va quedar amb la petita fleca de la cantonada (aquesta que quan obres la porta tintinea la campaneta). Quarentena, i amb un compte corrent pendent d'un crèdit de dos mil dòlars, tenia dues dents falsos i un cor compasivo.Dos o tres vegades per setmana, anava a la seva fleca un jove pel que va prendre interès. Un home de mitjana edat, amb ulleres i barba cuidada. De fort accent alemany, la seva roba es notava gastada en punts molt concrets, encara que era polit i molt educat. Sempre comprava dos panets del dia anterior. El del dia costava dos centaus la peça però per dos centaus aconseguia 5 del dia anterior. Mai no demanava res més que pa ranci.

Sovint, quan la senyoreta Martha s'asseia a prendre el te, es recordava del jove, desitjant compartir amb ell el seu menjar; compartir alguna cosa més que pa del dia anterior. Havia arribat a la conclusió que era un artista. Ho va saber el dia que va entrar a demanar-com sempre-dos panets del dia anterior i al recaure la seva vista sobre una de les lleixes del fons, li va fer un comentari sobre el quadre amb una estampa veneciana que havia arraconat en una d'elles. ¡Com li brillaven els ulls a través de les ulleres! Tan sovint el geni ha de lluitar tant fins que se li reconegui ... pensava.

Ell seguia anant, però sempre a comprar pa del dia anterior, mai una pasta o un pastís del dia; res. Cap de les delícies que ella solia preparar. A la rebotiga, al costat de la massa de coure, Martha prepara un compost a base de bòrax, codony i llavors, un potingues molt eficaç que asseguren donen llustre al rostre. I també ha canviat el seu antic i insuls davantal marró de sarja, per un polit i blau, brodat a mà. Una cosa ha de fer! No pot consentir que algú amb el seu talent-òbviament-mai provi un panet o alguna cosa millor que pa del dia anterior. Però sap el orgullosos que són els artistes, per això pensa que li ofendria regalant-li una mica més de la seva compra habitual. No se sent capaç de fer-ho cara a cara. Però, quina altra cosa pot fer?

Al cap de poc entra el seu client, com de costum a demanar el pa habitual. Martha ha sortit de la rebotiga amb el seu davantal blau. Just en aquell moment un estrèpit al carrer procedent d'un cotxe de bombers li fa a ell girar el cap i acostar-se fins a la porta. El moment idoni.

Al prestatge inferior darrera el taulell Martha ha deixat una lliura de mantega que va portar el lleter fa a penes deu minuts. Agafa el ganivet i fa un tall al llarg del panet, s'unta gran quantitat de mantega i torna a unir amb força les dues meitats perquè no es noti el tall. Quan ell torna a mirar-la, ella ja està embolicant-lo en paper. Anava precipitat, amb prou feines van poder creuar unes paraules. Potser en una altra ocasió.

Es el prendria com una ofensa?, Pensaria que era una descarada? No, segurament no, la mantega mai no ha estat demèrit per a una señorita.Cuantas vegades al llarg del dia següent va donar voltes aquesta idea en el seu cap. S'enrojolava només de pensar-ho.

La campaneta de la porta va sonar violentament. Algú entrava formant un escàndol. La senyoreta Martha va anar corrent. Hi havia dos homes, un era un jove fumant en pipa, un home a qui mai havia vist, i l'altre ... seu artista.

La seva cara estava vermella d'ira, el barret de mig costat i el cabell esvalotat. D'un cop va deixar les dues monedes bruscament sobre el taulell i miro ferotgement a la senyoreta Martha ..

- "_Dummkopf_!" - Va deixar anar, ia continuació: "_Tausendonfer_!" - O alguna cosa semblant, i en veritat malsonant. -M 'ha fotut però bé, estúpida metomentodo! - Va dir amb els ulls sortint per sobre de les ulleres.

La senyoreta Martha va retrocedir cap a les lleixes de la paret sense saber què dir, mentre s'aferrava al davantal.

-Oh, anem, ja n'hi ha prou - va dir l'altre home traient-li de la botiga a batzegades

-Havia d'haver avisat, senyora-va dir en tornar-És delineant. Treballa en la meva mateixa oficina. Porta treballant tres mesos en un projecte dissenyant un recinte per a l'Ajuntament. Es presentava a concurs. Va acabar de passar-ho a tinta ahir. Ja sap ... els delineants primer ho fan a llapis ... I quan havia acabat, va ser a esborrar amb la molla de pa ranci, és millor que cap goma d'esborrar, sap? Només vostè ho té ranci, per això el compra aquí. Però la mantega ... ja sap, és bona per a tot excepte per a projectes d'arquitectura ..

La senyoreta Martha va tornar a la rebotiga. Es va treure el davantal blau, es encasquetar definitivament el vell marró i va llançar per la finestra la seva potingues embellidor.

L'ofici de viure bé

L'ofici de viure bé
Autor: Gaspar Hernández

Col·lecció: No ficció

Després de l'anterior llibre "EL silenci" el Gaspar Hernández ens ofereix l'oportunitat de continuar creixent personal i emocionalment. Aprendre i millorar les habilitats de vida, el nostre benestar emocional.

A les pàgines d'aquest llibre ellector trobarà les eines que Gaspar Hernàndez ha après com a periodista tot entrevistant psicòlegs, filòsofs, i especialistes en l'art de viure. Segons l'autor "la felicitat és una conquesta, i va de la mà d'un treball personal. No es tracta de descobrir nous paisatges, sinó de contemplar paisatges conseguts amb ulls nous".

Els que em coneixeu sabeu de la meva fidelitat al Gaspar una persona molt especial que ens condueix a la saviesa.

Fluir

Cada vegada tinc més clara la idea de deixar-me fluir. Deixar el cos i la ment fer simplement. Sovint pensem més en els altres que en nosaltres mateixos i més tard descobrim que podríem haver aprofitat millor els moments que la vida ens oferia. Obrim els ulls, mirem més enllà i sobretot deixem-nos fluir a partir d'ara. Podem vèncer alguns obstacles, no sempre fàcils com ara la timidesa, el què diran, etc, però la vena intentar-ho.
Mireu aquest vídeo. Una història que ens pot ensenyar quelcom.

http//www.youtube.com/watch?v=0iM1alyOR8w

SINOPSIS:Julia es terriblemente tímida. Un día en un café, se enamora a primera vista de Oliver, un joven que se encuentra sentado en una de las mesas de al lado. Cuando éste abandona el local, Julia reúne todo su valor y decide seguirle... Historia de un amor a primera vista. Dos jóvenes en la lucha contra su propia timidez y el inamovible destino.

DOS MONS, DUES REALITATS

En pocs dies, l'Ariadna i la Mònica, m'han fet arribar aquesta entrevista que ja havia publicat al mes d'octubre passat. Em deixo fluir pensant que l'haig de penjar de nou aquí.

TU TIENES EL RELOJ, YO TENGO EL TIEMPO

Entrevista realizada por VÍCTOR-M. AMELA a MOUSSA AG ASSARID:
No sé mi edad: nací en el desierto del Sahara, sin papeles…!Nací en un campamento nómada tuareg entre Tombuctú y Gao, al norte deMali. He sido pastor de los camellos, cabras, corderos y vacas de mipadre. Hoy estudio Gestión en la Universidad Montpellier. Estoysoltero. Defiendo a los pastores tuareg. Soy musulmán, sin fanatismo
- ¡Qué turbante tan hermoso…!
- Es una fina tela de algodón: permite tapar la cara en el desiertocuando se levanta arena, y a la vez seguir viendo y respirando a sutravés.
- Es de un azul bellísimo…
- A los tuareg nos llamaban los hombres azules por esto: la teladestiñe algo y nuestra piel toma tintes azulados…
- ¿Cómo elaboran ese intenso azul añil?
- Con una planta llamada índigo, mezclada con otros pigmentosnaturales. El azul, para los tuareg, es el color del mundo.
- ¿Por qué?
- Es el color dominante: el del cielo, el techo de nuestra casa.
- ¿Quiénes son los tuareg?
- Tuareg significa “abandonados” , porque somos un viejo pueblo nómadadel desierto, solitario, orgulloso: “Señores del Desierto”, nosllaman. Nuestra etnia es la amazigh (bereber), y nuestro alfabeto, eltifinagh.
- ¿Cuántos son?
- Unos tres millones, y la mayoría todavía nómadas. Pero la poblacióndecrece… “¡Hace falta que un pueblo desaparezca para que sepamos queexistía!”, denunciaba una vez un sabio: yo lucho por preservar estepueblo.
- ¿A qué se dedican?
- Pastoreamos rebaños de camellos, cabras, corderos, vacas y asnos enun reino de infinito y de silencio…
- ¿De verdad tan silencioso es el desierto?
- Si estás a solas en aquel silencio, oyes el latido de tu propiocorazón. No hay mejor lugar para hallarse a uno mismo.
- ¿Qué recuerdos de su niñez en el desierto conserva con mayor nitidez?
- Me despierto con el sol. Ahí están las cabras de mi padre. Ellas nosdan leche y carne, nosotros las llevamos a donde hay agua y hierba…Así hizo mi bisabuelo, y mi abuelo, y mi padre… Y yo. ¡No había otracosa en el mundo más que eso, y yo era muy feliz en él!
- ¿Sí? No parece muy estimulante. ..
- Mucho. A los siete años ya te dejan alejarte del campamento, para loque te enseñan las cosas importantes: a olisquear el aire, escuchar,aguzar la vista, orientarte por el sol y las estrellas… Y a dejartellevar por el camello, si te pierdes: te llevará a donde hay agua.
- Saber eso es valioso, sin duda…
- Allí todo es simple y profundo. Hay muy pocas cosas, ¡y cada unatiene enorme valor!
- Entonces este mundo y aquél son muy diferentes, ¿no?
- Allí, cada pequeña cosa proporciona felicidad. Cada roce es valioso.¡Sentimos una enorme alegría por el simple hecho de tocarnos, de estarjuntos! Allí nadie sueña con llegar a ser, ¡porque cada uno ya es!
- ¿Qué es lo que más le chocó en su primer viaje a Europa?
- Vi correr a la gente por el aeropuerto.. . ¡En el desierto sólo secorre si viene una tormenta de arena! Me asusté, claro…
- Sólo iban a buscar las maletas, ja, ja…
- Sí, era eso. También vi carteles de chicas desnudas: ¿por qué esafalta de respeto hacia la mujer?, me pregunté… Después, en el hotelIbis, vi el primer grifo de mi vida: vi correr el agua… y sentíganas de llorar.
- Qué abundancia, qué derroche, ¿no?
- ¡Todos los días de mi vida habían consistido en buscar agua! Cuandoveo las fuentes de adorno aquí y allá, aún sigo sintiendo dentro undolor tan inmenso…
- ¿Tanto como eso?
- Sí. A principios de los 90 hubo una gran sequía, murieron losanimales, caímos enfermos… Yo tendría unos doce años, y mi madremurió… ¡Ella lo era todo para mí! Me contaba historias y me enseñó acontarlas bien. Me enseñó a ser yo mismo.
- ¿Qué pasó con su familia?
- Convencí a mi padre de que me dejase ir a la escuela. Casi cada díayo caminaba quince kilómetros. Hasta que el maestro me dejó una camapara dormir, y una señora me daba de comer al pasar ante su casa…Entendí: mi madre estaba ayudándome…
- ¿De dónde salió esa pasión por la escuela?
- De que un par de años antes había pasado por el campamento el rallyParís-Dakar, y a una periodista se le cayó un libro de la mochila. Lorecogí y se lo di. Me lo regaló y me habló de aquel libro: ElPrincipito. Y yo me prometí que un día sería capaz de leerlo…
- Y lo logró.
- Sí. Y así fue como logré una beca para estudiar en Francia.
- ¡Un tuareg en la universidad. ..!
- Ah, lo que más añoro aquí es la leche de camella… Y el fuego deleña. Y caminar descalzo sobre la arena cálida. Y las estrellas: allílas miramos cada noche, y cada estrella es distinta de otra, como esdistinta cada cabra… Aquí, por la noche, miráis la tele.
- Sí… ¿Qué es lo que peor le parece de aquí?
- Tenéis de todo, pero no os basta. Os quejáis. ¡En Francia se pasanla vida quejándose! Os encadenáis de por vida a un banco, y hay ansiade poseer, frenesí, prisa… En el desierto no hay atascos, ¿y sabepor qué? ¡Porque allí nadie quiere adelantar a nadie!
- Reláteme un momento de felicidad intensa en su lejano desierto.
- Es cada día, dos horas antes de la puesta del sol: baja el calor, yel frío no ha llegado, y hombres y animales regresan lentamente alcampamento y sus piles se recortan en un cielo rosa, azul, rojo,amarillo, verde…
- Fascinante, desde luego…
- Es un momento mágico… Entramos todos en la tienda y hervimos té.Sentados, en silencio, escuchamos el hervor… La calma nos invade atodos: los latidos del corazón se acompasan al pot-pot del hervor…
- Qué paz…
- Aquí tenéis reloj, allí tenemos tiempo.

DOS MONS , DUES REALITATS. UNA BALANÇA ENS AJUDARIA A DECANTAR CAP A ON VOLEM ANAR CADASCUN DE NOSALTRES.

Recomanació d'un llibre: Elogio de la lentitud

A: Carl Honoré

Editorial: RBA

Africa

View more presentations from mabella4.

Sentint la felicitat

Bon dia lectors/res,
N'hem parlat molt sovint en aquest bloc sobre la felicitat. Venir al món per a ser feliços, no és una meta, és el camí, aprofitem els moments petits de plaers diaris que són els que ens donen la felicitat, ajudar i compartir també ens dóna felicitat,... Una actitud responsable. No esperem que la nostra felicitat depengui dels altres. ÉS DINS NOSTRE!!!! DEPÈN NOMÉS DE NOSALTRES. SORTIM AL CARRER AMB UNA ACTITUD POSITIVA I AMB GANES DE SER FELIÇOS.

Per què no som feliços

View more presentations from mabella4.

Tot problema té solució

Us presento un llibre infantil que ahir va portar un pare a la classe del seu fill de P-3.
És un llibre interessant i instructiu perquè ajuda a planificar un problema per intentar resoldre'l. Ofereix una pauta d’actuació que amb els alumnes més grans de l’escolta seguim de forma més ampliada.

Partint de que els problemes hi són, sempre hi són, els autors han creat una història bonica, amb un llenguatge i dins un context proper als infants més petits. Partint d'una preocupació del protagonista de la història, un elefant, (pensament causal) els amics d'aquest li plantegen diferents alternatives per solucionar-lo (Pensament alternatiu).

Finalment el protagonista de la història tria l'opció que ell creu millor i la resolució del seu problema es resol amb èxit.

Títol del llibre: Tot problema té solucions
Autors: G. Berca i Jana Candoo
Editorial: Rei edicions

La capsa de la relaxació

Us presento una capsa que podeu posar al vostre racó de les emocions. Conté plomes per acariciar, boletes de cotó, una capseta petita de música, una altra imitant el so del mar, massatge al cap, massatge al cos,... Imaginació i creativitat. Podem posar allò que penseu pugui tenir relació o bé allò que ens infants o les famílies proposin.

Bona relaxació!

Cercant espais per parlar de les emocions

Els dimecres al matí, a primera hora, entro a la classe de 2n per a fer lectura de contes curts. Aquest grup fa educació emocional des de estaven a P-4. És un grup gairebé expert en el tema emocional.

Els professionals que volem treballar l'educació emocional aprofitem qualsevol moment per fer-ho. Bé, ja sabeu que no hauríem d'esperar l'estona d'educació emocional sinó que qualsevol moment és l'oportú perquè forma part de qualsevol moment a l'escola i a la vida personal. Així és que un dels dies, abans d'obrir el llibre de contes, que la mestra m'havia deixat preparat, els vaig proposar als infants que cada dia propossessim una paraula emocional i que de manera ràpida la definissim. Els va agradar la idea i vam elaborar un cartell que varem penjar en un racó de la classe. Allà penjarem cada paraula emocional que definim.

La primera paraula la vaig proposar jo IRA. Tot i que havíem parlat altres vegades, i tenint en compte les aportacions, vam necessitar del diccionari per diferenciar-la de l'enuig.

El segon dia una mare que casualment va entrar a la classe li vam demanar que ens digués una paraula emocional i ens va proposar AMOR. Aquest dia, també amb ajut del diccionari van sorgir dues paraules més relacionades i les vam ordenar segons el grau d'intensitat; AMOR-ESTIMA-AFECTE.

L'últim dia un nen de la classe va proposar la paraula ALEGRIA. Què és i on és? Ells anaven dient i jo apuntava a la pissarra els comentaris que feien i qui el feia.

En el moment de dir on era l'alegria, apuntaven van dir al cor, a tot el cos i la Paula va dir que l'alegria estava situada al cervell. Jo, gairebé bocabadada, vaig manifestar una emoció d'alegria especial i vaig demanar ls infants si sabien què volia dir la Paula. És cert que està al cervell? Per què? Com és? Vam acabar dient que quan recordem una situació passada d'alegria recuperem també l'emoció d'aquell moment. És cert que està al cervell!!

Llegim què ens explica la Bet, una mare de l'escola

El passat 21 d'octubre la nostra filla de 6 anys, la Gina, marxava de colònies amb els seus companys de l'escola i la seva mestra de 1er. Ella ja ha fet colònies altres vegades però mai havien estat de dues nits i, a casa, tots sentíem que la neguitejava una miqueta. Tenia por d'enyorar-se!!! En vam parlar, vam preparar la motxilla amb temps i il.lusió, vam parlar de com ens estimem, de que bé trobar-nos a faltar, vam compartir paraules que expressaven sentiments i ens vam acompanyar amb el què sentíem.
La Gina té un germà, en Jaume, que aquest any ha començat P3 a l'escola. Feia pocs dies que la Tere i la Fina, mestres de l'escola, havien explicat el conte de la Tortuga.
Al peu de l'autocar i mentre acomiadàvem a la Gina, aquesta es va posar a plorar, i se'm va abraçar!!!!, volia anar de colònies però estava trista!!!! Ens vam abraçar. Aquesta vegada no hi va haver paraules entre nosaltres dues. El seu pare ens mirava i en Jaume al cap d'uns segons de mirar-nos li va dir a la Gina:
• Gina, respira així, la Tere diu, la mà aquí (i se la posava al front) i aquesta aquí (en el coll) i l'aire va per aquí ( inspirava pel nas) i surt (expirava pel nas també) -va anar parlant i fent la respiració amb els ulls tancats.

Està clar que en Jaume va empatitzar amb el què sentia la seva germana i va entendre molt bé el què els hi havia explicat la Tere, va reconèixer un sentiment d'altres, es va deixar sentir, es va emocionar, va consolar...

Com a pares és una satisfacció veure que des de l'escola hi ha un reconeixement i un lloc per als sentiments, les emocions, uns temps per deixar-se sentir i anar-se coneixent com a persones.

Tere no ens cansarem d'agrair-te tot el què estàs fent per l'escola i pels nostres fills. L'educació emocional a la nostra escola és posible!

Una abraçada!!!!
Bet, Genís, Gina i Jaume

Gràcies Bet pel teu escrit i compartir les vostres emocions. Jaume, continua respirant d'acord?

PD. La recomanació que li feia el Jaume a la Gina és un exercici de Kinesiologia. Aprofito per recordar la importànica i relació del cos físic, del seu estat, de la relaxació per oder contactar amb les emocions. Mireu al Jaume com fa la sessió de relaxació.

Joves amb discapacitats i síndrome Down en acció!

La Fundació Projecte Aura ha celebrat vint anys de feina per a la integració laboral de joves amb discapacitats intel·lectuals i síndrome de Down. L'acte va ser de reconeixement a les empreses que han contractat aquests joves i també de festa, amb la participació de destacats artistes que van mostrar la seva solidaritat.

Us adjunto un vídeo que m'ha enviat la mare de la Laia, una noia amb Síndrome Down que fa i ha lluitat molt i contracorrent per fer VIDA INDEPENDENT. Actualment viu amb quatre joves més en un pis de Sabadell acompanyats i assessorants per professionals que fan possible aquesta gran experiència. Els Cracs, el grup musical que formen aquestes persones van ser protagonista diumenge passat a Barcelona per celebrar els vint anys del Projecte Aura. Projectes reals que emocionen i fan possible que aquests joves visquin dignament. Sempre dic que les coses no sempre són ràpides ni fàcils, però possibles.
ENDAVANT NOIS I NOIES, ENTRE TOTS ÉS POSSIBLE!
UNA ABRAÇADA GUAPÍSSIMS!
http://www.tv3.cat/videos/1598239/El-Projecte-Aura-celebra-vint-anys

Creences, enganys i aprenentatges amb les cites i refranys

Dissabte vaig fer un curs amb la M. Mercè Conangla. El curs tenia per títol: Dites i refranys. Al començament vaig pensar que 7 hores treballant amb dites i refranys no era possible, però no va ser així. Les activitats són només un mitjà per qüestionar, reflexionar i continuar aprenent de com volen que sigui la nostra persona i l’actitud nostra davant la vida.
Si hagués d’escriure en una paret o en un paper el resum del curs apuntaria a través de paraules-missatge apuntaria:

Algunes paraules i conceptes ja els hem anat parlant en altres articles de l'altre bloc. Altres les aniré comentant en altres moments.
Gràcies Mercè per ajudar-nos a obrir i mirar de manera crítica i realista.

Mirar més enllà

En un article anterior escrivia sobre el que era l'escolta activa. Apuntava que no passa només per l'oïda, per l'escolta que nicialment podem entendre des de l'estrés que ens sol acompanyar en el nostre dia a dia.

Últimament defineixo o complemento l'escolta activa amb l'expressió MIRAR MÉS ENLLÀ. Comunicar-nos amb les persones, fills, amics, etc. implica escoltar, mirar, observar, deduir aspectes que no es diuen, estar atents als moviments, gestos i estat d'ànim o sentiments de l'interlocutor. Implicar dedicar-hi un temps.

Escoltem amb els ulls! Mirem més enllà i mantindrem les nostres relacions i amistats. Possiblement en tindrem més d'amistats.

Alguns savis anunien que s'aprèn més escoltant que parlant.

PLANIFICAR I RESOLDRE CONFLICTES

Els alumnes de 6è han resol un conflicte fictici des de la consciència i aplicació dels cinc pensaments: causal, de perspectiva, alternatiu, conseqüencial i de mitjans- fins. Com planificar i recollir per escrit les dades d’un problema i resoldre de manera assertiva.
El cas fictici parteix de la marginació que pateix una noia nouvinguda al nostre país en un centre de secundària. Com una companya líder li està fent mal fins al punt que la noia nouvinguda es planteja canviar de centre educatiu.
La metodologia de treball parteix de la lectura del cas per part de la mestra i a partir d’aquí anar analitzant la causa i definició del problema, quines són les persones implicades i qui té el problema en el cas; no sempre és fàcil definir el problema i distingir qui té el problema. A partir d’aquí , i continuant amb l’anàlisi del cas, els nois i noies de la classe van dient alternatives per solucionar el problema i més tard les conseqüències amb les possibilitats d’èxit o fracàs que intuïm. Finalment, entre tots, decidim quina serà la millor alternativa per solucionar el problema. És bo anar apuntar en un paper mural totes les aportacions que diuen els nois i noies per recordar i perquè uns més que altres necessiten el suport visual del plantejament. És un model que serveix com a estratègia per aprendre a resoldre els propis conflictes des de la planificació.
Acabem la sessió dient que si l’alternativa no té èxit serà qüestió de plantejar una altra alternativa.
Aquests nois i noies de 6è sí que són un crack. Crec que tenen un nivell de preparació emocional molt bo. FELICITATS!!! Sou un encant!