T’apartes el cabell

 

T’apartes el cabell

i m’ensenyes

aquest tros de la cara.

Te n’apartes un altre,

i la cara rellueix

tota davant meu.

Però no,

un floc s’ha escapat

i vol acompanyar-nos

entre els ulls

que em miren.

Em truques i em dius

 

Em truques i em dius

que et convidi a menjar.

Que tens ganes de veure’m.

De donar-me un petó d’amagat.

De jugar els dits amb els dits.

De mirar-nos sense parar.

Em truques i em dius

que els nostres cossos

s’ajuntaran innocentment.

No em pots prometre res més.

I el meu cor malalt

bota d’alegria en sentir la teva veu.

De pensar que ara si

estarem sols en mig de tots.

Que ens ho direm tot a cop

de mirades i llavis juganers.

En dius que vens

i fins el cel escombra

els núvol tendenciosos

i fa treure la cara al sol

mentre li diu,

mira es tornaran a trobar.

Avui fa un any

 

Avui fa un any,

i elles soles

et recorden a cada instant.

Et visiten a la ciutat dels morts,

al ritme de les flors mortes,

per canviar-les,

i preguen,

i ploren,

i sorgeixen records

que semblen nous de lluents

que estan de tant recordar.

Li netegeu el balcó

sota la seva foto

i sense donar-se’n

del tot de prompte

els dits s’estiren

per tocar la galta dura

de la foto impresa,

enganxada en el marbre.

Avui fa un any

i res ha canviat,

t’estimen com aquell dia

 i el dia d’abans.

I torna a sorgir una llàgrima de nou.

Recullen els draps

i els papers que han sobrat.

I s’acomiaden dient el teu nom

com quan sortien de casa

per anar a comprar.

Ara no et demana

que preparis el dina o el sopar,

ara l’aperitiu

de cada jorn de visita

són les llàgrimes

que s’eixuga traient

un mocador de la boca

de la màniga.

I repeteix el nom,

i repeteix el comiat.

Cau l’aigua

 

Cau l’aigua

d’un cel enfadat

i s’omplen els carrers

de les seves llàgrimes.

Em pregunto on estaràs

i si et lliures d’aquest mal.

Temo.

Surto a la recerca.

Una recerca

que no vaig fer

quan te’n vas anar.

Però ara temo.

Pel camí

sense adonar-me’n

entro en baixos i garatges

responent a crits

de plors i d’abandó.

Penso mentre no et trobo

que com jo faig

aquest petit servei,

si tu ho necessites

també trobaràs

el teu salvador

encara que no sigui jo.

Van apagant els núvols

 

Van apagant els núvols

una a una les llums

dels estels

que volen sortir

del seu amagatall.

Torna de nou la nit

amb el ciment mullat,

no se si de la pluja

que ja no cau,

o de les meves llàgrimes

que encara ragen.

La vida et prem fort

 

La vida et prem fort

i tu li mires a la cara.

Vols explicar-me

els sentiments

que compartim

i passos del passat

no et deixen.

Vivim de les mirades

i fregaments furtius.

Creuem petons

que mai existirien

deixant els llavis

al descobert.

Només em queda

la teva mirada

i el nostre somriure.