Busquen les darreres llàgrimes aixopluc
mentre
senten xiuxiuejar els bells mots,
que
poc a poc em van corprendre
i
posant-me del vermell color del pipiripip
em
fan sentir alhora com l'andròmina,
mancada
de cada moixaina,
que
com flor d'atzavara cau de tant en
tant.
Vull
sentir cada dia la tendresa
i
enraonar plegats fins s'amagui el
sol,
fent
que cada mirada sigui el xaragall
que
m'obri les carns i dur-me seré a l'atzucac
recollint
cada paraula que ens hem dit.
Oblidar
la fressa que ens envolta
deixant
regalimar els instants compartits
i
fer nostra l'olor de la ginesta,
oblidar-nos
dels aixafaguitarres que no ens
volen junts,
cercar
la llibertat d'uns llavis que es
troben,
escapant-se
d'un xubec que ens envolta
sota
un ombrívol mantell
i
guardar el caliu d'aquelles nits que
ens descobríem
dempeus un al costat de
l'altre,
lluny d'un mon que tard o
d'hora
ens
trencarà com un xerric,
et
necessitaré com la fetillera
que
ets per a curar-me
de
l'amor que vàrem perdre.
