Era una música

Era una música
que a tots dos
ens agrada ballar,
una cançó
que alguna nit estimant-nos,
potser ens vàrem cantar
estrofes senceres
entre petons i carícies.
Jo, ja hi era,
una nova amiga m’estrenyia
entre els seus braços
al ritme d’aquells bells sons,
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
com el so de moltes nits,
ardents,
de matinada fresca,
de marinada tafanera.
Sortires de la mà,
d’aquell que em furtà la vida,
més enllà d’un passat
que semblava ja enterrat,
et plegares amb ell
com abans nosaltres
compartirem l’espai,
i mentre descansaves el cap
en el seu fort pit,
em miraves no al fons dels ulls,
més lluny,
em volies furtar el racó del cor,
allí al fons,
on guardo els records.
Entre els seus braços
al ritme d’aquells
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
tornaves a remoure
un desig marcit,
amb ganes de sobreviure
al teu costat.
I ja només ens queda un ball
on no et podré tocar.

Em dius adéu

Em dius adéu
entre dos mots absents,
mentre el silenci,
em dóna l’esperança
que la veu no m’atorga.
Jugues a callar
i em diu la mirada efímera,
endavant,
vine a besar-me
entre les ombres
d’aquell ahir
no tant allunyat.
Em dius adéu
amb presència
de l’espòs
que resta una mica apartat,
mentre mira
i endevina el repòs
d’un somriure
que s’escapa
envers el teu enamorat
absent,
somriu pensat ser el destí,
qui sap si amb l’encert
de saber-se el camí
d’un cor enjoiat.
Em dius adéu...

Us allunyeu, Senyora

Us allunyeu, Senyora,
camí d’un altre amor
que fins ara
us era desconegut.
Els meus mots
us enlluernen el camí
que us allunyen el cor
del meu pit,
d’aquell repòs esperat
en encetar cada nit.
Us allunyeu, Senyora,
vers els braços amics
d’uns altres versos
que encenen el vostre desig
de fugir
de la nostra soledat.
Us allunyeu, Senyora,
i no sabeu el pesar ferit
que em fa sagnar
el vostre despit,
creient-me un nou Bergerac,
mestre de mots
que us parla amb la faç
enfosquida
per cada instant perdut
dels vostres llavis.
Us allunyeu, Senyora
i jo no us puc retenir.