Si jo també he de confessar

Si jo també he de confessar,
com faré per dir-te
els pecats que ja saps?
Sí són pecats de silenci,
si són somnis d’estimar,
si són dits que s’allargassen
desitjant-te de veritat.
Jo també vull confessar
les meves nits d’hivern
fosques i fredes
en callada soledat.
Jo també enyor les matinades
de primavera amb cants
de caderneres
i vols d’orenetes sense parar,
l’olor de jacints i els brots del parral,
les liles florint boniques
omplint de vida el jardí.
Jo també confesso
les tardes de dolor captiu
on plora com no el cor
esperant el naixement
de nous mots,
de mirades trobades,
de tactes efímers,
de petons
que es desgasten
de tant en tant.
De retornar els mots perduts
i demanar-ne de nous i vells,
de nous que vinguin,
de vells que recordin
els sons que vull sentir.
Si jo també he de confessar?
On guardaré els vestits dels somnis?

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/yo-confieso.html

Segada de dalt avall

Segada de dalt avall
cau feta miques
l’ànima trontollant
dins d’un cos marcit,
rere uns ulls de vidre
i un mig somriure
que neix en el instant finit.
Balla encara mig inert el balancí,
bressol d’un cos pansit,
arrugat,
abandonat.
En el dolor dels moment,
queda la pau i l’etern silent,
que va deixant el fi tel,
caient,
al descobert,
l’ocàs del jorn,
l’adéu a la lluita.
Enrere queda desgastada
la fortalesa i la tossuderia,
que el temps erosionà
sense guanyar mai el coratge.
Cansada,
gronxa encara la inèrcia
de la vida fugida,
el balancí,
que presenta respecte
al dia que marxa
i s’enduu con un recent nascut,
l’ànima lliurada
en el darrer raig de llum.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/isabel.html

Camines camins mil cops caminats

Camines camins mil cops caminats,
i sempre trobes un lloc
on mai hi havies posat el peu.
Mires el cel mil cops cada nit,
i sempre trobes un estel diferent
en aquell lloc.
Neteges cada cap de setmana el jardí,
et saps cada racó de memòria,
i sempre trobes una flor nova
en el pitjor racó.
Llegeixes cada nit els meus versos,
ja te’ls saps millor que jo,
i sempre et sorprèn
un vers llegit de nou.
Repetim les repeticions,
cada dia nou és copia
del que va passar,
però en tots un floc els fa diferents,
i en cada mort com fènix renaixem,
com les flors tancades
que s’obren al nou sol,
ens obrim constantment
al nou so,
als nous versos,
al tacte nou,
a la mirada
que de nou ens fa anar endavant.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Cau del calendari

Cau del calendari
con d’un arbre
a la tardor les fulles
que el temps marca
com caducs records
que ja han passat,
i amb cada dia
que cau la pols
va desgranant la petjada
en polsim i oblit.
Cau de l’ànima
gota a gota la vida
que marxa del cos adolorit
i va més enllà
com la llum que peta
de cop al vidre,
se’l menja i passa dins.
Cau del cor la llàgrima
que el deixa sec
i cec,
encara estima la ferida
que el fa sagnar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Marquen els passos

Marquen els passos
un camí d’adéus
que m’allunya
dels records d’un passat
ple de silencis i negatives.
Ballo amb remolins
als peus seguint la música
de la meva vida,
un tango de soledat i patiment,
esperar mots amb el vernís
del teu somriure
que em feia estimar-te.
Robar-te uns petons freds
i unes carícies d’amagat
en racons on cercàvem indiscrecions
que no perdonaves.
S’acaben els motius
d’escriure al vent el teu nom
i recordar el calor del teu cor,
ai! si tant sols volguessis recordar
com em miraves a l’encetar el camí
deixant-te estimar,
ensenyant-me a fer-ho a mi també.

Degoten com pluja de sang

Degoten com pluja de sang,
les paraules ferides
que surten de dins,
d’un cor sagnant
per agulles de silenci,
que em trontollen l’esperança
d’un demà comú, plegats,
sota rajos de lluna plena,
que pintin camins d’argent
en un bellugadís onatge de la mar.
Llavors,
qui sap si esperaré la riuada
de mots d’amor
que com taques pintin la meva pell
amb els mil colors de l’amor.
Dolgut el cor per mil ferides,
cerca ara,
el silenci que l’ha lesionat
i fer refugi esperant els mots adequats,
missatgers d’altres sentiments,
que em recordin de nou
que puc tornar a estimar.
Cauen de tant en tant vermelles gotes
que es tenyeixen d’ocre
en la soledat del meu refugi.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/03/com-voldria.html

No em busquis

No em busquis
en les hores perdudes,
allí al cau
on he viscut
esperant mots
que no arriben,
paraules que no pesen
l’alè que les porta.
No em cridis
amb sons d’engany,
allí on dugué
el cor a la mà,
imaginant-te
amb mil vestits d’amants
que tu volies imaginaries
i jo m’imaginava
que eren tu canviant.
No allarguis
calvaris de silenci,
allí on demano versos i petons,
si no has estat
en equinoccis perduts,
esperaré els darrers solsticis
per fer de la desesperació
cercle inacabable.
Puc llegir al vent
els meus poemes
i esperar només el seu ressò
retornant-me sense la companyia
de la teva veu.
Puc cantar cançons galanes
i enamorar cors de donzelles,
més sap el teu
que són per a ell
els sons dels meus càntics.
I tot i així em resta pensar
que siguis feliç en la fugida
i on hagués hagut amant
quedi amic, silent i oblidat.

Si jo pogués, com voldria

Si jo pogués, com voldria
que la mar em netegés
la memòria de petons vells.
Si jo pogués, com voldria
que el vent enlairés els cabells
i fes fora aquells pensaments
que em porten a patir el teu desamor.
Si jo pogués, com voldria
que la pluja em tragués
del cos l’olor del teu.
Si jo pogués, com voldria que...
Però em mana el cor
i em demana
que et segueixi estimant,
tot i estant pacient a l’ombra
i de tant en tant lluny del teu cor,
esperant que una nit
amb camí de raig de lluna
pugui entrar en els teus somnis
i somiar-te feliç amb mi.

Fos a l’ombra de la tarda

Fos a l’ombra de la tarda,
d’un hivern qualsevol,
sota un fanal apagat,
en una cantonada qualsevol,
cerco amb la mirada,
més enllà del finestral
obert del teu balcó.
Tinc tant per dir-te,
tinc tant per escoltar,
tinc la resta del temps
per restar a la vora,
tinc la resta del món
per seguir-te.
Sent el cor tot el futur
que ens uneix,
sent el cor el so
del cop sec i fort trucant
un demà no gens llunyà
un altre cor, el teu.
Llavors el temps s’aturarà,
llavors seràs
qui mes hem desitjat,
ombra de mots
enlairats en un cel de sons.

http://spleenmaleniano.blogspot.com/2011/03/mio-signore-amato.html

Volen els peus encarats

Volen els peus encarats
i entrelligats
com en una cremallera
que s’obre i es tanca
al so impertorbable
de la música.
Cadències
que tornen a renéixer
en cada tomb,
en cada parada,
en cada saltiró,
que el so els hi demana.
Sense parar
amb una lluita constant
contra un temps
que s’esgota.
Com el cos cansat
que demana un desmai
per reposar.
Però com renunciar
a tenir el seu cos
entre les mans,
com notar la calidesa
que surt
entre les sedoses capes
del seu vestit
i voler renunciar-hi.
Lluitaré entre el desig
de notar-me seu
per uns moments
i el de renunciar
al vol dels seus cabells,
serà el so
el meu testament
i la música mortalla
del meu cos,
morirem tots dos
en el silenci
de l’adéu
d’un ball finit,
camí d’un destí
de pluja i foc
més enllà
de qualsevol soledat,
de qualsevol silenci,
de qualsevol adéu
que m’allunyi
del cansament compartit,
dels darrers balls
per sobre un parquet
esgotat de records
de passos enlairats
uns amb els altres,
reguitzell de somnis perduts,
de suors encomanades,
de desigs incomplerts,
de temors al demà insignificant
de la mediocre quotidianitat.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/cansancio.html

De vegades quan marxes

De vegades quan marxes,
mirant d’espatlles el sud,
m’agradaria ser glaçó de gel
i desfer-me inert a la càlida llum
del sol quan enceta sa hora baixa
i va perden l’orgull de sa fortalesa.
De vegades quan marxes,
havent-me furtat el bes de comiat,
m’agradaria ser camaleó
i destriar-me entre les parets buides
de l’habitació
i perdre’m entre els seus colors.
De vegades quan marxes,
encara calent el llençol
amb l’olor dels teu cos,
m’agradaria ser flassada
i conservar-la,
com conservo els teus records.
De vegades quan marxes,
pujant al tren
d’aquella estació farcida d’il•lusions,
m’agradaria ser cap d’estació
i aturar la fugida,
brandant a l’aire el mocador vermell,
enlaire jugant amb el vent.
De vegades quan marxes,
m’agradaria ser rellotger
i tornar el temps enrere fins fer
el petó primer pigat
de nervis i tremolors.
De vegades quan marxes,
m’agradaria
que et quedessis la resta
de tantes vides viscudes o somiades.
De vegades quan marxes...

http://miradasintimas.blogspot.com/2011/01/la-piel-de-la-serpiente.html

Entelat entre miralls apagats

Entelat entre miralls apagats
per vels de records,
somnis que s’aturen en reflexos
que mai arriben,
pors que es fan pell
en la vella pell
que el temps omple de plecs,
em deixo anar al vol
d’ocells imaginaris,
companys d’infortuni i desacords,
sota la llum
que es desfà d’estels llunys
quan moren de desamor.
Creuen els mots
camins pel mar insondable
del pensament,
cada cop més fosc,
cada vegada més tenebrós,
seguint en un deliri imperceptible
el camí d’una lluna
que em canta el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/desnudez.html

Repiquen els dits

Repiquen els dits
volant entre el ball
de tecles
de tots dos colors.
Colpeja el peu
un ritme intern
que marquen els sons
del piano,
aquella nit tots dos sols.
Sap que són
els darrers moments
de llibertat,
poc a poc anirà caient
en el pou dels records.
S’ofegarà en licors
cada cop més dolents,
tan sols per poder oblidar.
L’envaeixen anhels
d’altres temps
que són boira
en l’ahir i en la ment.
Tanca els ulls
mentre ensopeguen
les puntes dels dits
entre la rialla
que se’n fot
de galta a galta
dels seus fantasmes passats.
Toca de nou,
la vella cançó.
Ja res li queda,
nu en el silent moment
que hi ha
entre el que s’acaba
i encetar de nou la roda
dels records
en un etern gir de cavallets
que pugen i baixen
entre les ones
de les seves cançons,
sense adonar-se’n
que restes
d’estels l’il•luminen
en la foscor.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/desnudez.html

Cada pas és un cop de mall

Cada pas és un cop de mall
a aquesta terra malalta
que trenca el silenci dels callats
i dóna veu al poble torturat.
Cada pas esgota el temps
de llevar-se mirant al cel
amb crits als ulls de:
“Ja n’hi ha prou”.
Cada pas esventa cap amunt
la pols del temor
que ens ha anat cobrint el cos
i ens ha fet a tots del mateix color.
Cada pas ens apropa més al mirall
on flaquegen els suports
i cauen les veus debilitades
per l’esforç.
Cada pas és un de nou,
amb nous companys
caminant cap endavant.
Cada pas fa el camí més llarg
i si en caient ens tornem a llevar,
ens apropa a la llibertat.
Cada pas és meu i és teu
si compartim el que tenim,
l’esperança del demà.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/03/ya-es-la-hora.html

Tancat en una capsa

Tancat en una capsa
de plàstic i vidre,
cerquen els dits respostes
a les teves negatives.
Callada deixes
que explori secrets
i aventures amagades,
mentre la boca calla,
em criden els ulls,
avança.
Busquen els llavis els teus
que reben l’empenta
amb fred i glaç,
em saben sincer i afligit
pel teu estàtic silenci.
Només més tard
en un comiat adormit
em cerquen
i em demanen l’escalfor
que es va esvaint.
Mentre s’adorm l’adéu,
s’enllacen els dits
i poc a poc
mirant-me em dius,
més endavant,
tranquil,
t’arribarà l’escalfor
amagat del meu sol.
I te’n vas,
jo reclòs en el meu tancat
de plàstic i vidre
esperant uns mots
que sols tu saps
quan arribaran.

Cada nit

Cada nit
quan descansen els ulls,
entra al llit
com un raig
de lluna furtiu,
juga amb el mugró
cercant el camí
directe al cor,
on ha estat tant a prop,
es fa llençol
amb tacte de dits
i reconeix en la foscor
els llavis fins,
en tasta la dolçor,
imagina el cos
amb la imatge tàctil
que li arriba poc a poc,
mentre, com no,
el flaire càlid
l’omple de records.
De mots a cau d’orella
i corbes de desig,
petons de pell de préssec
i petons de cotó fluix,
de llambregades que entren
per les puntes dels dits
i endormisquen
els instants un a un,
a la seva vora, eternitat
amb data de caducitat.
Es deix portar
pel so mig silent
del seu dormir
i s’arrauleix
al seu costat
descobrint
que hi ha noves eternitats
per jugar amb el destí,
callat,
a la vora de l’amor
quiet que de tant en tant,
vola.

Cada nit hi haurà dues llunes

Cada nit hi haurà dues llunes
per sobre teu,
mirant-te de fit en fit,
vigilant somnis
crus de tristor i soledat.
Brises càlides de juny
et vetllaran fins la matinada
jugant amb cabells
i llençols,
deixant l’escalfor sobre el pit,
allí on amagues el cor.
Sense ser-hi hi sóc,
com l’alè,
que sent en el clatell
quan penses amb mi.
Guarda’m entre petons
de dolor en flor,
no temis regar-los
de tant en tant
amb les amargues llàgrimes
del record,
ni em diguis cap més adéu
que el que no sentis
dins del cor,
jo mentrestant
m’enduré com un regal,
un silent moment,
un de tants
que varem construir plegats.
En nits com ahir
que la lluna és tan gran,
pensa que...
et faig un ullet picat.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/03/entre-la-vida-y-la-muerte.html

Es van creuar

Es van creuar
fora de temps a l’estació,
ell acabava de baixar
amb els fardells caiguts a pes
després de tants moments,
dedicats
a estimar amb tota la cura
del seu cor.
Ella seia de nou il•lusionada
amb l’embranzida
d’aquells petons cobats
en aquell tren
que la duia lluny
d’aquell lloc,
amb uns altres ulls
que li deien que era dona
de noves nits,
de nits quasi oblidades,
de balcons mirant al riu
des d’aquell niu
on patir era un altre cognom.
Si com un miratge
s’encreuaren les mirades,
no ho pot dir,
tant sols recorda l’onatge d’or
amb vaixell de corall
bressol de petons
que ja mai es faran.
Passeja pels camins dels horts,
on de petits hagueren pogut
jugar a fer-se grans,
entre canyissars on despullar-se
per banyar-se en un riu comú,
escoltant noms del cos
que junts qui sap si haguessin pogut
repetir mentre s’acaronaven
pell amb pell tan tendrament
com la innocència els deixés avançar .
Tardarà potser a tornar
el tren a creuar
l’estació de parada,
quan ja vells, qui sap si,
gaudiran silents del passeig
cara al riu,
d'aigua tranquil·la,
sota l’ombra eixuta d’un arbre nu
amb catifa de fulles seques
de multicolors sons.

http://unanitdestiu.blogspot.com/2011/02/rinxols-dor.html

Quan la lluna

Quan la lluna
em convida a moure’m,
quan vens a mi
a rentar pors i destins,
quan en ofrena
em deixes part de tu.
Em quedo quiet i em faig home,
sóc el mar que et vol conèixer,
em pentino d’ones d’escuma blanca
i com un dòcil gat m’entrelligo
a les teves cames
i reposo entre elles el breus instants
que em manquen
fins tornar aigües endins,
jurant per tornar de nou
als teus peus mil vegades si pogués.
Com vells enamorats
que discuteixen
marxo i torno,
torna de nou a marxar
i capbaix retornen
els llavis a besar-te els peus.
Com em dol l’absència,
de tant breus instants,
em deleixo per dir-te versos,
i cada cop amb el bes,
et deix un vers.
Tu amb les galtes pigades
de gotes salades,
em contes com t’agrada el so del mar,
sense entendre les balades enamorades
que et llenço amb cada ball,
no entens la veu del mar,
tot i escoltar-la.
Marxa el sol i amb te’n vas tu
i queda escoltant el meu plany,
la lluna com cada nit puntual al seu bany.

http://xanelaliteraria.blogspot.com/2011/02/tu-fuerza.html