La Companyia d’Aigües de Vilafranca camina cap a l’abisme

L’Ajuntament de Vilafranca és el propietari únic de la companyia d’Aigües de Vilafranca. El Consell d’Administració està presidit pel regidor Aureli Ruiz i 8 consellers més: un proposat per cada grup municipal de l’Ajuntament més dos d’independents.

Aquest mes, en dues reunions, s’han tractat dos temes molt importants. El primer fa referència a un augment de tarifes de l’aigua. Aquest augment és obligat degut a l’increment de preu del 70% a què la companyia ha de comprar l’aigua en alta a Aigües Ter-Llobregat (ATLL).  Com a representant d’ICV, vaig plantejar la necessitat de repercutir aquest cost de forma progressiva, és a dir, que acabessin pagant més cara l’aigua aquells que en fan un ús desmesurat, mirant de minimitzar l’augment de preus per aquelles famílies que fan un consum responsable. Fins ara, com més aigua gastes més barat et surt el m3 d’aigua (tenint en compte la quota fixa), i amb les noves tarifes aquest desequilibri s’agreuja. Actualment, el 14,7% dels abonats realitzen el 34% del consum d’aigua i només paguen el 26% del total facturat als abonats domèstics. L’any vinent serà pitjor. L’Aureli Ruiz defensava que augmentar la progressivitat de les tarifes posava en risc la viabilitat de l’empresa perquè augmentava la incertesa d’ingressos. Només en Pau Miret (ERC) i un servidor hem votat a favor d’una tarifa alternativa de caràcter progressiu. La resta de Consellers han votat a favor d’un augment de tarifes entre el 30 i el 50% especialment dura amb aquells que fan un consum responsable d’aquest bé escàs.

El segon fa referència a la descapitalització de la Companyia d’Aigües per un valor de 750.000 euros. El regidor Ruiz comentava que és una decisió imprescindible per equilibrar el pressupost de l’Ajuntament. Curiosament, en aquest cas el Sr. Ruiz considera que això no representa cap risc per a l’empresa. Assegura que aquesta operació no es repetirà en el futur. Però també va assegurar a la reunió del 13 de Març d’enguany que la Companyia d’Aigües no repartiria aquests 750.000 euros que finalment es repartiran.

La veritat és que l’Ajuntament ha ficat la mà a la caixa de la Companyia d’Aigües per cobrir la despesa corrent de l’Ajuntament. Això és una bomba de rellotgeria. I ho ha fet aquest any en què l’empresa tancarà l’exercici amb unes pèrdues de 173.328 euros. L’any que augmentarà com mai les tarifes als vilafranquins. L’any en què la privatització d’ATLL provocarà un nou augment del preu de l’aigua en alta. L’any que segurament serà el primer d’altres. La descapitalització de la Companyia d’Aigües és una irresponsabilitat que va ser aprovada amb els vots a favor de l’Aureli Ruiz (CiU), en Sergi Ocaña (CiU) i en Pau Miret (ERC) (aquest darrer a contracor i d’acord amb el posicionament d’ERC); i les abstencions de l’Enrique Villanueva (PP) i en Josep Anton Pons i en Jordi José (independents). 

La companyia d’aigües no és una prioritat pel govern de CiU i amb el resultat d’aquesta votació s’obre les portes a l privatització de l’empresa d’Aigües. Avui diuen que no, demà diran que no hi ha alternativa. És el que es porta ara. Temps al temps.

Els consellers Xavier Lecegui (PSC) i Anna Tarafa (CUP) no han assistit a les dues darreres reunions on s’han tractat aquests temes, segurament els més transcendentals dels darrers anys. 

(Modificació de darrera hora) Veient que aquest darrer paràgraf ha aixecat certa polèmica, voldria aclarir que no es tracta de cap retret ni a en Xavier ni a l'Anna. Simplement, el vaig incloure per explicar que del total de vots possibles només se'n va poder emetre només 7. També és cert que la CUP va enviar una persona substituta amb veu però sense vot perquè a la consellera li va ser impossible venir. Si algú s'ha sentit ofès, li demano disculpes públicament. I lamento que es centri l'atenció en aquest darrer punt, quan el que jo volia era ressaltar el tema de les tarifes i de la reducció de capital. 

Carta d’un convers a la Independència

Sempre havia estat partidari de redissenyar l’Estat Espanyol de tal manera que tots ens hi poguéssim sentir més o menys còmodes. Amb unes institucions al servei de tots els ciutadans. Que generessin benestar i estiguessin al servei de l’interès col·lectiu. Lamentablement, i no m’entretindré sobre aquest tema, aquest projecte ha fracassat estrepitosament per motius que crec que molts compartim i que fins fa poc creiem que una altra Espanya era possible. Molts Catalans ens hem quedat orfes al veure que allò que anhelàvem no era possible. S’han cremat massa ponts i s’han violat les normes bàsiques de la convivència i el respecte. És massa tard i no hi ha marxa enrere.

Aquesta constatació ha fet de mi un convers a la independència. Però, un convers sense il·lusió, perquè aquest canvi neix del fracàs d’un projecte que ja no és possible. I el camí que s’albira és massa incert com per llençar-s’hi amb determinació.

Si a dia d’avui els partidaris de la secessió som més que mai és perquè molta d’altra gent ha arribat a aquesta mateixa conclusió. No perquè nasquéssim independentistes, sinó per la voluntat de viure en un país on ens podem sentir còmodes. Amb unes institucions i unes estructures d’Estat exemplars, transparents, radicalment democràtiques i al servei de la ciutadania, la diversitat cultural, el benestar social, etc.

Com que no hi ha marxa enrere, crec que el millor seria avançar cap a la secessió. Però on ens condueix aquest camí? La resposta és òbvia: allà on vulguem els catalans. Tanmateix és tant òbvia com inquietant, perquè qui lidera el camí cap a la independència és un partit que a dia d’avui està bastint un model de país que miri com es miri pot ser moltes coses menys confortable.

Convergència i Unió, en només dos anys de govern ha acumulat una colla d’escàndols de més que presumpta corrupció que fan feredat. El finançament il·legal del partit a través del Palau de la Música, el cas ACM, el cas ITV, el cas Sanitat. Ha retallat l’Estat del Benestar sense complexes dient que no hi ha alternativa. Mentre amb l’altra mà eliminava l’únic impost sobre el que té competències la Generalitat que grava a les grans fortunes: l’Impost de successions. Ha criminalitzat a alguns grups socials com els preceptors de les PIRMI o els treballadors públics mentre bloquejava qualsevol iniciativa per aclarir i buscar responsabilitats per l’enfonsament del sistema català de Caixes d’Estalvi. Es veu que a Catalunya, igual que a Espanya, els banquers gaudeixen d’immunitat.

En fi, sóc partidari de la independència. Per això voldria que les coses es fessin ben fetes. Amb rigor i exemplaritat. Des del dia zero. Si el President Mas vol una majoria “indestructible i indiscutible” hauria ser molt exigent amb aquells que han de liderar aquest procés. Per exemple començant a emprendre mesures internes per apartar als responsables directes dels casos de corrupció abans que el lentíssima acció de la Justícia dicti sentència. I sobretot fer un gir copernicà en les polítiques del govern. Si es vol construir un nou Estat i aquest ha de tenir el suport dels seus ciutadans, s’ha de construir un Estat que estigui al servei de l’interès col·lectiu. Ara mateix fa la sensació que anem tots a galeres perquè una colla de privilegiats visquin a cos de rei. I aquesta no és la millor manera de construir un Estat, no només cohesionat i socialment just, sinó simplement volgut i viable. En definitiva, no és la millor manera de guanyar un referèndum.

Perquè al cap i a la fi, no serviria per res passar pel tràngol de tot aquest procés de secessió si a l’estació d’arribada ens trobéssim amb un país igual de caspós, opac, corrupte i antisocial com el que tenim ara. Si CiU no juga de farol, i això no és més que una estratègia per guanyar unes eleccions i tapar-se les vergonyes amb l’estelada, faria bé de posar fil a l’agulla i convèncer-nos per la via dels fet que són un partit digne i decent i amb la ferma voluntat de construir un Estat amable per a tothom.

Mentrestant seguiré pensant que és millor sortir del foc, però la reticència (m’imagino que compartida per molts altres) a caure a les brases pot fer que ens acabem socarrimant al foc on ara estem cremant.