29/5/17

Antics tòtems


Les cabines públiques de telefonia són, junt amb les bústies de correus, els grans damnificats per l’avenç de la telefonia mòbil i Internet. Cada vegada més absents al nostre panorama urbà, semblen antics tòtems d’altres temps emprats per els nostres avantpassats, talaiots, dolmens i menhirs. Les cabines de telefonia, per exemple, s’abandonen i es degraden i a moltes hi falta l’element més essencial: el telèfon. Semblen fornícules sense sant, espais per enganxar-hi propaganda i res més. El darwinisme aplicat als aparells s’anomena obsolescència i, darrerament, fins i tot la programem. Roman la necessitat de comunicar-se és només el mètode (fax, senyals de fum o telègraf) el que passa avall amb els anys. Bústies de correu i cabines de telèfon han esdevingut els nostres gegants de l’illa de Pasqua, espectadors muts del pas del temps.

27/5/17

La flor de Sant Joan

La meva escola era al mig del bosc. Tan al mig que encara ara, 30 anys més tard, hi segueix estant. Mirar per la finestra i veure oliveres, un ramat de xais o horts amb tomaqueres ens havia de configurar, per força, una manera diferent d’entendre el món de la que pogués tenir un estudiant al mig de qualsevol ciutat. Crec que molts, sense ser-ne massa conscients, teníem dos calendaris: l’oficial, ple de dates marcades amb etiquetes com “examen” o “festiu” i un altre, més subjectiu però igualment vàlid, que es regia pel que vèiem des de l’ampit de la finestra de la nostra classe. Així, quan floria la ginesta, volia dir que al cap de poc canviaríem els pupitres per piscines, els llibres per bicicletes i que la pissarra verda esdevindria ben aviat una taula de ping-pong. Era un compte enrere perfumat i tacat de groc, molt millor que el blanc inodor dels fulls del calendari que penjava de la paret. Ara, el que ja ens feia veure el rètol d’ARRIBADA amb lletres multicolor, pensar en la festa, coques, petards i tot el que vindria, era l’aparició de la flor de Sant Joan als marges dels camins. Ara sí que teníem a tocar dos mesos llargs de vacances amb regust de clor i síndria. No podíem – tampoc ens calia- demanar massa més.

Ahir vaig veure les primeres flors de Sant Joan al costat de les vies del tren i vaig pensar en els dos calendaris, l’oficial i el “florit”. Actualment aquest darrer no m’és tan vàlid, no es poden fer cites “per a quan floregi la ginesta”, però a mi encara em serveix per començar a desitjar aquest tros de cel que és el blau de les piscines a l'estiu o un bon tall de síndria fresca en treure’m les sabates feixugues, una mica cansades, després de caminar tot el dia sota el sol sufocant de la ciutat.

25/5/17

L'univers interior

Quan la malaltia el deixà mut va ser dels primers a fer servir la veu digitalitzada d’un ordinador per comunicar-se amb tothom. Era una parla maquinal i neutra, amb un ressò robòtic, però ell la sabia humanitzar amb una ganyota que tothom interpretava com un somriure mentre l’aparell anava desgranant el que havia escrit prèviament. Amb el temps la tecnologia va millorar i els mateixos enginyers que van desenvolupar el programari inicial de la seva veu li’n van oferir una de més fluïda i vellutada, també feta de 0 i 1 però amb més matisos. Semblava un canvi per a bé però ara a les conferències que feia ningú l’identificava com l’eminent astrofísic que era, com si a la tarima hi hagués un impostor parlant de supernoves i forats negres en comptes d’ell. El mateix ocorria amb els seus fills, que afirmaven amb neguit “aquesta no és la veu del papa”. Fins i tot la seva dona, que ja s’hi havia acostumat i la sentia com un jersei vell de llana que el temps i l’ús ens han fet a mida, estava incòmoda. Finalment el científic va optar per tornar a la seva veu antiga, que no era la que s’entenia més bé, ni la més humana, sinó la més metàl·lica i robotitzada però que, a diferència de la nova, feia tant de temps que l’acompanyava que ja formava part d’ell.

17/5/17

Orfes de sèrie

El vertigen de la darrera pàgina i després el no res. THE END. Fosa en negre. PRINTED IN. “Aquest llibre es va acabar d’imprimir [...]”. “Més llibres del mateix autor: [...]” en el millor dels casos. Adéu al món de ficció que ens havia acompanyat tants viatges en tren, a les sales d’espera, al menjador de casa, al llit. Se’n van els personatges: l’heroi, el malvat, l’assassí, la filla innocent, el policia bo -i el corrupte-, el veí xafarder, l’advocada eficient. Tots s’evaporen sense remei en passar el darrer full.

Amb les sèries ara ens passa el mateix: deixem entrar un grapat d’actors i actrius al menjador de casa i patim pel que els pugui passar. Els guionistes la saben llarga i ens collen cada dia amb trames ben lligades, desenllaços sorprenents que ens fan desitjar un capítol més. Fins que s’acaba. Per la pantalla desfilen noms d’artistes, productors, compositors de bandes sonores i directors. I després què? A la recerca d’un altre llibre, una nova sèrie. Nous personatges en una altra realitat. Perquè és clar que amb la nostra, la del dia a dia, no en tenim prou.