“All of the buildings, all of the cars, where once just a dream in somebody’s head”. Enguany fa trenta anys que la veu trencada d’en Peter Gabriel em fa companyia. Primer, des d’aquell vinil comprat al Baricentro i que va sortir defectuós –ja és mala sort, tant de goig que feia la portada -, anys més tard, des d’una cinta de casset que va acabar gastada de tan passar pel capçal del Walkman, després en la reedició del CD, i actualment crec que no em cal format perquè hi ha cançons que amb els anys – com algunes cicatrius- ja formen part de nosaltres d’una manera física. Sí Peter- perdona que et tutegi, la confiança, ja se sap- tots els edificis, tots els cotxes, van ser una vegada només un somni al cap d’algú que va saber imaginar, veure d’una manera preclara, allò que els altres ni intuïen. Ep, Peter, tu que ets un d’ells, algun nou missatge per a la borregada? Anem una mica desorientats, Pere –mira, et tradueixo el nom i tot -, autopista amunt, carretera avall. Això sí, a la guantera del nostre cotxe no hi falten mai un parell de CD teus: Sledgehammer, Big Time... que tot viatge és curt si es fa amb bona companyia. Si depèn de nosaltres, que passin trenta anys més. Ànims i don’t give up.
