Bon dia, mandra

Algú ha acabat el rotlle de paper de WC i ha deixat el cartró nu a la guia que el suporta com si es tractés d’un rotlle invisible per a mals de ventre inexistents. Per altra banda, no cal anar a buscar el recanvi a cap armariet inaccessible, ni omplir cap instància de segells impossibles: es troba just al costat de la pica. Potser és que la cambra ha esdevingut momentàniament un palau amb un reietó assegut en tron de marbre, un eixerit amb la feina feta que espera dels seus súbdits un gest que ell no farà mai. Mentrestant, no puc evitar pensar que del cartró despullat de paper higiènic hi pengen l’egoisme i la desídia. O més senzillament: la mandra. Després encarregarem cares auditories externes per definir llocs i usuaris. Farem cursos i comprarem llibres de gestió d’empresa per saber el perfil i les motivacions del nostre personal.

Home and dry

Quan era petit m'agradava comptar segons. Així: 1…2. Més tard, imaginava que entre l'espai temporal que havia comptat hi encabia encara mig segon més. Després, entre cada meitat, hi afegia un altre fragment de temps, dècimes, mil•lèssimes…i així ad infinitum. M'agradava pensar que arribava a un punt on el temps ja es feia indivisible i, llavors, aquella sèrie infinita que transcorria a velocitats de vertigen s'aturava de cop i volta, com si aquella part infinitessimal del meu segon inicial ocupés tot l'espai i, és clar, el temps. I tot prenia un aire ingràvid: els arbres, els companys de classe que jugaven al pati, fins l'escola mateixa. Un altre joc era quan anàvem al tren amb l'àvia a Barcelona. Des de la finestra estant, veia passar cases, senyals i persones. En un no res es perdien tren enllà. Mentrestant, al vagó, tot romania parat, en calma, com si en pujar-hi haguéssim comprat un bitllet cap a un univers privat en què no hi havia més temps que el que a mi m'agradava imaginar, tan breu i a la vegada tan infinit, a l'hora del pati. Passats els anys, tornem per l'autopista cap a un ponent serè i malva. A fora, passen cases, senyals i persones i a dins el cotxe tu somrius mentre ell dorm plàcidament a la cadireta. I sembla que el temps s'atura, i tot pren un aire ingràvid, com si anéssim en destinació cap a un univers privat com el que a mi de petit m'agradava imaginar. Home and dry, home and dry…

Caeteris Paribus

Caeteris paribus és una locució llatina que significa “romanent la resta constant”. En ciències s’anomena així el mètode en què es mantenen constants totes les varibles d’una situació, menys aquella que es desitja estudiar. En aquest sentit, hi ha un petit experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera, que m’agrada fer: a l’entrada de l’edifici on treballo, com a molts edificis de Barcelona, hi una una petita porteria. Res de l’altre món, de fet no està ni coberta, no ocupa l’espai que forma l’angle de l’escala, com a la majoria, per exemple. En forma d’arc, pel davant queda a l’alçada del visitant mentre que pel darrere deixa un petit espai per al vigilant o porter de torn. I aquí ve l’experiment: la taula, és clar, no canvia mai. Ni les circumstàncies: independentment de l’hora del dia, tot són una succecció de “déu-vos-guards” i “adéu-siaus”. L’única variable és el porter, que canvia en funció de torns, vacances, etc. Alguns romanen al petit espai sense fer gairebé res: fullegen el diari, fan una cigarreta o deambulen pel passadís. Altres, si els jutgem per la col·lecció de llaunes que s’amunteguen discretament a la petita cambra del costat, beuen més del compte. Alguns aprofiten per fer treballs de marqueteria i munten vaixells enormes, llistó a llistó, amb pals de messana, quilles i trinquets tot empudegant a babor i estribor amb una ferum de cola que fa por. Però vistos els resultats, prou escaients, tothom es fa l’orni. El porter d’aquest estiu, un home discret, de paraules suaus i de cabells esbojarrats, acostumava a empassar-se grossos volums de la temàtica més variada. “Estic estudiant un doctorat...”, va dir-me un dia amb discreció. Doctorat que, no fa massa, ha finalitzat. I aquesta és la conclusió de l’experiment: donada una mateixa circumstància, les reaccions de la gent són d’allò més diverses. Que a la vida tot plegat és el 20% allò que ens passa i la resta com ens la prenem.

Sí, vull

En temps políticament correctes, del “tots i totes” i el “ciutadans i ciutadanes” encara perviuen maneres de fer d’allò més allunyades d’aquesta pretesa modernitat. I és que hi ha inèrcies, prejudicis, i estereotips que no es corregeixen amb la incorporació del gènere als textos. A ulls de la majoria de gent, una mestressa de casa és això: una dona que, mentre el marit treballa en una oficina, fàbrica, etc., ella fa labors domèstiques. La inversa és encara estranya i de ben segur que l’home que hagi apostat per aquesta alternativa, és a dir: fer les feines de la llar, rep en algun moment donat algun comentari cosí germà de la condescendència i la broma fàcil. A l’empara d’aquest prejudici, hi ha dones que tenen clar que potser sí que l’amor és cec, però amb elles, i arribat el moment propici, el seu va ser triat amb teleobjectiu i calculadora. En el millor dels casos, dones endollades, “Senyores de...” que amb el seu sou irrisori ni en somnis es podrien permetre el BMW descapotable amb què van o el següent viatge de luxe en condició de “...i acompanyant”. Dones que van ascendir en tots els àmbits amb unes quantes trucades i un parell de nits, que en dir “Sí, vull” en realitat pensaven en la targeta de crèdit i una renda de per vida. Dones que van fer del seu cos la seva millor inversió i que ara suen al gimnàs mentre intenten dissimular els “ja” perquè semblin “encara”. I entre bicicletes estàtiques i peses desitgen que la noia jove i esvelta que tenen al costat no sigui la nova secretària amb ambicions de qui tan bé el seu home darrerament els ha parlat.

Tot tombant

Llegeixo al web de l’Ajuntament de Barcelona, a l’apartat de mobilitat i sota l’epígraf “Turisme”, que el Tomb Bus ha deixat de prestar els seus serveis. El Tomb Bus era un autocar de luxe, equipat amb aire condicionat, música ambiental i seients amples amb tapisseria de pell. Feia el trajecte per les zones més comercials de la ciutat i la tarifa per a turistes era de 1,10 euros. Sembla, però, que no resultava rendible (els periodistes de TV3 dirien "rentable") i ha hagut de plegar. Potser en la seva retirada també hi ha influït el nom, perquè cal tenir valor per pujar a un cotxe que a les seves portes ja fa explícit –en anglès, això sí, que per alguna cosa estava pensat per als turistes- que a la primera de canvi en comptes d’anar de compres ens durà a l’altre barri. Als tècnics de l’ajuntament els deuria haver semblat un nom d’allò més nostrat i original. El mateix que deurien pensar aquells que van decidir batejar un tot terreny amb l’onanista nom de “Pajero”, anomenar una colònia “Eau d’été” o fer un anunci dels cigarrets “Silk cut”, és a dir “Tall de seda”, amb una tela morada tallada al biaix a tota pàgina i amb l’únic text de “Las autoridades sanitarias advierten que fumar perjudica seriamente la salud”, anunci que, segons posteriors estudis de la marca, tothom va relacionar amb una advertència del Ministeri de Sanitat i Consum en què s’especificava que l’hàbit ens duria al mateix lloc que el Tomb bus. Amén.