El temps passa volant i ja estic de sis mesos. Aquí teniu la panxa que faig, que tothom diu que és discreta (jo de vegades la veig petitona, de vegades es comença a desorbitar). És curiós, però canvia completament segons com em vesteixo, què menjo... i, mira, si no és un bombo, millor per la meva esquena!
Ja fa uns quants dies que tinc molta gana. Primer em pensava que era pel canvi d'horari (per fi m'han canviat d'horari a la feina), però ara crec que és també per l'embaràs. O potser sóc jo que m'he deixat anar amb l'arribada de la castanyada i he atacat els panellets sense pietat :P
Parlant de coses dolces, avui he fet el test O'Sullivan, que és una cosa de la qual no has sentit mai a parlar si no tens una embarassada a prop. Te'l fan per saber si tens diabetis gestacional i consisteix a prendre't en dejú una ampolleta de glucosa pura (era com un Tang, però pitjor, o almenys, jo recordo el Tang més bo!).
Em feia ànsia per si el líquid era molt dens i em feia venir ganes de treure, però no, era líquid i les sis embarassades que érem ens l'hem begut ràpidament (unes més que les altres, també és veritat). Després et fan estar una hora quieta, asseguda esperant, i després et punxen per veure si el teu cos ha eliminat el sucre o no. Totes hi hem anat acompanyades, que tendres aquestes parelles tan atentes!!
Creuem els dits perquè, si surt positiu, em tocarà fer una prova més llarga.
El que també m'ha agradat ha estat la infermera. Primer no semblava gaire simpàtica perquè no ens ha explicat res de la prova, però quan m'ha hagut de punxar ja ha canviat. M'ha demanat quants anys tenia, si era el primer fill... i li ha costat molt trobar-me la vena. Fins al punt que m'ha punxat en un braç i no ha sortit res. :(
Però s'ha disculpat, que li sabia tan greu... que no em volia fer mal. Semblava que no ho veia clar, però per sort jo he estat tranquil·la tota l'estona (l'experiència és un grau, abans em feia molt pànic això que em punxessin, però ara ho porto bastant millor), i al final l'ha trobada. "Es que las tienes delgaditas", em deia. I jo li he dit "deu ser l'únic que tinc delgadito". I així hem rigut! Un altre dia, una altra infermera em va dir que tenia la pell dura, que no la cara dura! Començo a pensar que aquest col·lectiu té molt sentit de l'humor.
