dissabte, 19 de desembre del 2009

Els galets de Nadal



Aquest any estava frisosa per veure la il·luminació de Nadal de Barcelona, sobretot els galets que han aparegut en algunes places i cantonades. Els trobo molt bonics! Són un símbol del Nadal a Catalunya, tenen una forma molt elegant i a més són boníssims amb l'escudella! mmmmmmmmm! Clar que patrocina Gallina Blanca (va en sèrio, hi ha un rètol a sota el galet, però no ens queixarem!).

Aquest de la foto (que Projectes Interns ens va fer diumenge passat) és de la plaça Sant Jaume, on hi ha la Generalitat (il·luminada en plan clàssic amb petits llums blancs-grocs) i l'Ajuntament de Barcelona (il·luminat amb dibuixos del calendari d'advent, que van variant de color, molt xulo).

A més han renovat els llums de molts carrers. Els de la Diagonal m'han semblat al·lucinants, molt de la Barcelona de disseny, una mena de patchwork-Custo. Els podeu veure en aquesta pàgina, clicant a cada zona veure com són els llums nous, i a més sentiu de fons la fressa típica de BCN (trànsit i sirenes, bàsicament).

dimarts, 15 de desembre del 2009

Et moi, et moi et moi



Avui una proposta musical francesa. Si us agraden els ritmes dels anys 60, segur que us agradarà aquesta cançó de Jacques Dutronc. Quan la sento m'imagino els estudiants al carrer i fent festes (més que rebent per part dels gendarmes).

dilluns, 14 de desembre del 2009

Digui, digui!

Casualment he trobat per internet un pàgina on t'ensenyen a pronunciar el català. L'he trobada fent una cerca per Núria de Gispert i m'ha sorprès. I, remenant, he vist que ensenya com dir Farrutx, àvia, xiroi o Joan Laporta (quina casualitat, no? ara que es postula per ser presidenciable...)

He recordat aquell programa del principi de TV3 que es deia "Digui, digui" que també ensenyava com dir les coses. (Una mirada ràpida, al minut 45:48 surten Pepe Rubianes i Juanjo Puigcorbé). L'embed no funciona, no sé per què.

http://video.google.com/videoplay?docid=-8986442902321790022#

I que a l'institut ens van passar un vídeo per il·lustrar els diferents accents de la llengua i que la frase que llegien era "Compraré peres".

Per cert, acabo de consultar els resultats del referèndum al meu poble. A Sant Pere, participació del 54,75% i un 95,86% ha votat "sí.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Beulaigua

Hi ha noms de llocs que són impagables. Hem estat de celebració a Sant Martí d'Albars, un poble de la meva comarca, bé, en realitat si penso que la gent del Lluçanès volen ser comarca, hauria de dir que és de la comarca del costat, no? Avui que és 13-D i en 166 municipis de Catalunya voten si volen la independència o no, encara hi ha un motiu més per revindicar que el poble decideixi què vol ser.

Total, que del que volia parlar és dels noms. I resulta que Sant Martí d'Albars està format per tres nuclis: Sant Martí, La Blava i Beulaigua. I aquest últim és el que m'ha seduït. Que bonic que un lloc que es digui Beulaigua!!!! Si voleu més informació de la zona, en podeu trobar fotos i història en aquesta pàgina.

També fa dies que em volta pel cap fer posts sobre expressions que m'agraden. Com ara:

-Escombrar cap a casa
-M'hi jugo un pèsol
-Ara li vénen els mals de ventre

I moltes altres.. L'imaginari popular és tan ric i curiós!

dimecres, 9 de desembre del 2009

Capvespre rogenc

Acabo de gaudir de quatre dies de tranquil·litat, bon dormir, bon menjar i bona companyia (m'encanta quan una tarda s'omple de retrobaments, alguns dels quals inesperats, és aquesta sensació de "no ens vèiem des de quan??? però és igual, és com si ens haguéssim vist ahir!"). És genial això d'estar de pont! I m'ha costat molt tornar a la realitat.

Ja tenia ganes de notar l'aire fred de la Plana de Vic, molt més intens els dos primers dies que la resta, qualsevol diria que som al desembre.




I a més he vist postes de sol com aquesta, impressionants amb el pas pels colors vermell, rosa, taronja i groc.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Fotografies

L'altre dia vaig llegir una reflexió interessant sobre les fotografies. Un article del Periódico, crec que era de l'Arturo San Agustín, parlava de les fotografies que reben premis internacionals. Sovint són de conflictes, del tercer món, de la pobresa i la fam o de fenòmens naturals que destrossen tot el que troben. Són espectaculars, estèticament, i també ens sacsegen la consciència.

Segons ell, la misèria és molt fotogènica. I queda molt bé premiar això i que els premis els donin les autoritats de torn, que així semblen molt conscienciades pel problema. ÉS una mica el que passa amb les imatges de World Press Photo, que ara es poden veure a Barcelona. De vegades penso que són tan bones que tot sembla preparat al mil·límetre i em crea dubtes.

En canvi, mai no es premiaria una fotografia com la de Jordi Montull, autor confés del frau al Palau de la Música, jugant a tenis, que és el que es va poder veure l'altre dia, també en imatges.



I deia que aquestes fotografies són les que haurien de premiar, perquè retraten una altra realitat que ens frapa, i no només estèticament.

dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya



Avui els diaris catalans publiquen un editorial conjunt en defensa de l'Estatut, pendent encara de la sentència del Tribunal Constitucional. Em sembla molt potent que tota la premsa catalana (entesa com la premsa la línia editorial de la qual es decideix a Catalunya) s'hagi posat d'acord. En un país on costa tant posar-se d'acord, ja és molt. He d'admetre que ahir, quan ho vaig veure a la feina, vaig al·lucinar i avui m'he llegit amb detall tot l'editorial, que podeu trobar en aquesta notícia.

Crec que han trobat una manera molt encertada de dir les coses. No pot ser que ara ens facin ballar el cap amb un text que es va aprovar al Parlament, al Congrés i el Senat i que després es va votar en referèndum. I que, no ho oblidem, després altres comunitats autònomes han copiat malgrat despotricar totalment de Catalunya.



Adjunto també un gag antic de Polònia, esperem que no acabin així.

dimarts, 24 de novembre del 2009

De casament!



Com deia la cançó de "Mare meva" (la versió casolana de Mamma Mia que vam preparar pel casament de l'Òscar i la Dawn): uoo uoo, ja se'ns han casaaat, ai ai, quina parelleta!!

Mentre espero la crònica del marit sobre els fets, puc explicar que va ser molt maco poder anar al casament, que, almenys a la colla de la universitat, de cop i volta paràvem i dèiem "que fort, tu, és que és el casament de l'Òscar, qui ens ho hagués dit!". També vam fer apostes sobre qui seran els pròxims, tot i que he de dir que ningú no està gaire per la labor!

Em va agradar molt el detall que ens van regalar, un joc complert de bastonets xinesos, molt adient. Per mi va ser molt divertida la part en què els vam donar els regals, sobretot les cares que anaven posant hehehe

I em va fer molta gràcia fer-me un recollit pel gran dia. Només me n'havia fet un fa mooolt temps per carnaval, però res a veure amb això d'ara. Em pensava que potser no m'arribaria, però la perruquera va fer meravelles, semblava que tingués els cabells molt més llargs. A la foto potser no s'acaba d'apreciar del tot, però va ser divertit pentinar-me en plan gala (també per compensar que el vestit era senzill). Llàstima que només es pugui amortitzar la nit de l'esdeveniment, amb el costa (tant de calés com de clips i estona per fer-ho!)

dijous, 12 de novembre del 2009

El misteri de l'home que venia al bar amb una criatura

El títol gairebé s'asssembla al d'un llibre de l'Stieg Larsson, però no té pas tan misteri (suposant que els llibres en tinguin, que m'ho imagino).


Resulta que cada dia, després de francès, ens quedem al bar a fer el cafè. I ens va cridar l'atenció que sempre hi havia un home amb una criatura. La situació sempre la mateixa. L'home estudiant sol i al seu costat la criatura al cotxet. Sense immutar-se. Vam començar a especular perquè, es clar, dubtem que l'home vaig a classe amb el nadó. I vam deduir que eren una parella que es turnaven, mentre un era a classe de 9 a 11, l'altre era al bar amb la criatura. I d'11 a 1, a l'inrevés.

I ara hem confirmat la hipòtesi. Avui una companya ha vist l'altra meitat de la parella. No és bonic, que la parella amb un fill petit continuï estudiant encara que sigui fent aquests tripijocs?? Només per això ja els haurien de donar 10 punts extra!

Herpes labial, altrament dit pansa


Jo sempre n'he dit pansa, que m'agrada més que herpes labial... Primer, sona menys xungo. I segon, és supergràfic, perquè és ben bé el que et surt. Aquesta butllofeta emprenyadora.

Aquesta vegada ho vaig notar perfectament. Dimarts a la nit, arribo a casa i noto una coïssor intensa a la part dreta del llavi inferior. Tot dilluns ja havia tingut els llavis tallats, però d'aquell punt que et poses crema compulsivament i ni així no et passa.

Crec que va ser del fred que vam agafar al Tibidabo. De fet, he llegit al prospecte del pegat que m'hi he posat que aquesta en pot ser una causa. Què hi farem, millor això que una engripada.

I la novetat és aquesta, que després d'haver-me posat la crema que em quedava, aquests potets diminuts que costen un ull de la cara, m'he passat al Compeed. Sóc fan de la marca per les butllofes de caminar o dur sabates noves i ara comprovarem com va per les panses. De moment hi surto guanyant en el sentit que el pegat el pots dur tota l'estona i és discret i no embruta les mans.

Si teniu algun remei casolà pel tema...

dilluns, 9 de novembre del 2009

Berlín


Avui que fa 20 anys de la caiguda del mur, recupero una foto de quan vam anar-hi de vacances, ja fa uns quants anyets. Recordo que el que més em va agradar de la ciutat és que traspua història i, com a turista, et vas preguntant com eren l'est i l'oest, intentes buscar-hi diferències i et sorprèn com va ser possible la caiguda del mur sense vessament de sang.

A la foto de dalt es veu el lloc per on passava el mur. Vist així sembla una cosa relativament petita, però es clar, hi havia mur, filferros, terra de ningú, filferros i mur.


I una altra estampa que m'agrada de Berlín és aquesta d'aquí a sobre, que va fer l'Àlex i que és el reflex de la Torre de la Tele en un bloc de l'Alexanderplatz. Senzillament màgica!!

divendres, 6 de novembre del 2009

La recepta dels panellets

S'ha de fer la base dels panellets. Per això necessitem:

250 gr d'ametlla crua molinada
200 gr de sucre
150 gr de patata o moniato
ratlladura d'una llimona

S'han de bullir les patates. En teoria amb pell, però jo per oblit ho vaig fer pelades i em va anar bé igual. S'han d'aixafar quan encara estiguin calentes per fer una mena de puré.

S'hi afegeix el sucre, l'ametlla i la ratlladura de llimona (hi ha qui també hi afegeix una mica mantega). Es barreja bé (amb una forquilla o varilles), que quedi lligada però consistent, és important que quedi consistent.

Ja teniu la massa base. Ara es poden fer els diversos tipus de panellets. Per fer els de pinyons, es fa una bola amb la massa, es passa per clara d'ou i s'arreboss amb els pinyons. Quan els posem a la plata per anar al forn, es pinten amb rovell d'ou.

Per fer els de coco s'ha de barrejar la massa base amb coco ratllat (la mateixa quantitat de massa que de coco, no en pes, sinó en volum, per exemple 2 cullerades de cada). Es fan les boles de massa, se'ls dona forma com de piràmides i s'arrebossen amb coco ratllat. També es pinten amb rovell, però només la punta.

Tot plegat es posa al forn a uns 225-250 graus entre 8 i 10 minuts. Jo els vaig posar a 225 graus una mica més de 10 minuts, el meu forn és una mica lentet, vigilant molt tota l'estona perquè no es cremessin.

Bon profit!

dilluns, 2 de novembre del 2009

Transhumància a la Puerta del Sol

Fa uns dies vam viatjar a Madrid (en Ave, una passada!!!), vam passar un cap de setmana molt entretingut. Entre altres coses, vam veure la transhumància a la Puerta del Sol.


Un cop a l'any, els pastors baixen de la muntanya i passen pel mig de Madrid, seguint el camí que han fet tota la vida. Va ser molt curiós perquè no van posar tanques ni res, jo crec que a Barcelona haurien tallat els carrers 3 hores abans. Llàstima que de xais n'hi havia poquets, bé, només un ramat vull dir.


Al principi van desfilar gent amb vestits tradicionals de diferents zones, principalment Astúries, Cantàbria i Extremadura. Em van cridar l'atenció els Sant Bernats, bé, són "perro mastín", no deu ser ben bé el mateix, no sé com es diu en català, i els esclops amb tacs que duien tant homes com dones. Jo aquí n'he vist però sense els tacs.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Panellets!!

Duia bon ritme d'actualització, però el refredat m'ha deixat ko... quin costipat més xungo, he passat per totes les fases de mocs, mal de cap, congestió, calfreds... vade retro, virus!

Però ja ha arribat la castanyada i no me l'he perduda! I aquest any a més he fet el meu primer intent de panellets i me n'he sortit amb èxit!



Encara no em crec que hagin sortit tant bé. Queda malament dir-ho, però és que estic sorpresa perquè em tenia que em quedessin massa cuits o massa poc. N'he fet de pinyons (els més bons), ametlla i coco, el pack que venien al super, però trobo que n'hi hauria d'haver més de pinyons i menys de la resta. Nyam!

divendres, 23 d’octubre del 2009

Barcelona quan plou + el metro



Em sembla que ja ho he dit més d'una i de dues vegades... Barcelona quan plou es col·lapsa. I és veritat que la tromba d'aigua d'ahir dijous va ser prou important i sorprenent, com es pot veure en aquestes imatges. El metro inundat, carreteres tallades.. és una de les coses que em fa ràbia de Barcelona.

Una altra és la calor que fa a les andanes del metro, és inhumana! Ara, la sort és que a hora punta no t'hi has d'estar gaire estona, almenys a mi em coincideix quan vaig a classe que el tren passa cada 2 minuts, i recordo que quan anava a la universitat almenys eren quatre, i això en hora punta es nota.

Clar que l'altre dia vaig llegir al diari una carta d'un senyor que es queixava que amb els metros nous, els que no tenen vagons separats sinó que et permeten caminar al llarg de tot el comboi, la gent el que fa és caminar fins al cantó on té la sortida la parada on va. I sol passar que has de patejar tot el tren perquè la sortida és a l'altra banda d'allà on has pujat. I a ell això el molestava perquè no pot llegir el diari tranquil·lament, l'ha d'anar apartant per deixar passar la gent. Ja li demano perdó, perquè jo sóc de les que, si puc, ho faig.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Envoltada de superherois

No tothom pot dir que té una foto envoltada de superherois... jo sí!!!



Va ser a Eslovàquia, a Bratislava... La foto és de la Maria Alba Gilabert, la meva companya d'Eurotour snif snif snif... ara ja tinc TOTES les fotos, i cada cop que les veig m'impressionen.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Lavoisier


Antoine Laurent Lavoisier, que al quadre surt amb la seva dona Marie Paulze, està considerat el pare de la química moderna. La nomenclatura dels elements químics i l'estudi sobre la combustió són algunes de les aportacions que va fer a la ciència durant el segle XVIII.

El quadre, Jacques Louis David, el vaig descobrir al Metropolitan Museu of Art de Nova York aquest estiu i em va cridar l'atenció de seguida. M'agrada perquè transmet la compenetració entre la parella i perquè hi surten dibuixats de manera perfecta els instruments del laboratori. També la indumentària del matrimoni.

Durant la visita al museu només van tenir temps d'explicar-nos que aquest home va morir guillotinat, perquè els revolucionaris el van acusar d'haver col·laborat amb l'antic règim (venir d'una família rica i va entrar a l'empresa privada que recaptava impostos, a més van dir que la Revolució no necessitava científics). Sempre m'ha agradat la Revolució francesa com a tema, així que em vaig apuntar el nom. I l'he recuperat ara, quan a francès vam fer un joc que consistia a endevinar un personatge francès mort a partir d'una biografia, traient-ne alguns elements, com el nom, es clar.

Ho vaig posar difícil, perquè crec que no és gaire conegut. Potser entre la gent que ha estudiat Ciències sí, però la mateixa profe va admetre que n'hi havia 2 de complicats. I la sort va ser que el meu text va anar a parar a una noia que el va identificar a la primera línia, quan va veure "pare de la química moderna". Iupi!

Un cosa que em fascina de Lavoisier és també la frase que van dir d'ell quan va morir. "Heu tardat un segon a fer caure aquest cap, i costarà 100 anys tenir-ne un altre de semblant". Brillant frase del matemàtic Lagrange!

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Núvols a Tarragona


Tenia pendent penjar aquesta fotografia, que trobo molt xula, dels núvols al port de Tarragona. Quina immensitat!

Presentador que ho aguantat tot

És una parida, però ho vaig sentir a la ràdio i em pixava sola a l'autobús...

S'ha de veure com aguanta el presentador del programa tantes trucades per enfotre-se'n.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

I love Viggo



Fantàstica la intervenció de Viggo Mortensen al festival de Sitges. Va agrair el premi en català, cosa que és digna de menció, penso. Estaria bé que fessin alguna sèrie en català amb ell no? Encara que fos amb un "cameo"...

El més bo del cas és que l'Àlex el va veure en persona a la Barceloneta! Megatiarrón que està fet, l'home. I just el grup que érem n'havíem estat parlant feia uns minuts! Llàstima que jo ja havia marxat i no el vaig veure buaaaaa buaaaaa! I en canvi ahir vaig veure una famosa cutre, l'Aída de Gran Hermano, pel Paral·lel. Per favor, perquè em toquen famosos que no li arriben ni a la sola de les sabates?

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Zombies per passar una bona estona



La meva primera incursió al festival de cinema fantàstic de Sitges ha estat rodona. Hi he vist cinc pel·lícules i totes eren potables.

-"Solomon Kane", una història d'aventures ambientada al final de l'edat mitjana. Un bon inici, per començar a entrar en contacte amb forces malignes.

-"Accidents happen", una barreja d'humor negre i tristor, en què predomina la comèdia, tot i que també hi ha moments per tallar-se les venes. Molt interessant.

-"Zombieland", per mi la millor que vaig veure. Una peli de zombies pensada per riure, que és el que jo vull. El muntatge és original i de seguida et fiques a la pell del protagonista. Gran Woody Harrelson i gran "cameo" sorpresa.

-"Caçafantasmes", què n'hem de dir? Va ser motivador veure-la en una pantalla gran i amb l'ambient de Sitges (la gent interactua molt amb la peli). I buscar-hi els escenaris que vam veure a Nova York.

-"The loft", argument interessant, per un moment vaig tenir por que no fos la peli que té com 30 finals possibles i al final no entens quin és el bo, però no, el tema es resol. Interessant també per sentir parlar flamenc i preguntar-se per què no ens arriba mai gaire cinema europeu.

Em sembla que l'any que ve hi tornarem a fer una incursió...

dijous, 8 d’octubre del 2009

Toca treballar

Aquest curs de francès es preveu intens.

Per començar, a classe. Són sense pausa i portem bon ritme. Després hi hem de sumar els deures, de moment prou raonables. Però el pitjor és que ens hem de currar la gramàtica pel nostre compte. De fet, tothom diu que a primer i segon és quan ho aprèns tot i que a tercer, quart i cinquè amplies vocabulari i t'ensenyen estructures més complexes, però tot a partir de la base del principi.

Així que tinc el llibre de gramàtica (bastant totxo) esperant-me. Sort que la gent que ja l'ha "tastat" diuen que està molt bé.

A això hi hem d'afegir les lectures, que aquest any ja comencen a ser generoses en quant a pàgines. I no només això, sinó que de la primera hem de fer un treball en grup. I, com que no he pogut triar perquè vaig estar malalta un dia, m'ha tocat el grup "dels que no hi érem", que és caòtic perquè les altres dues noies m'han dit que faltaran bastants dies.

Per fer-ho més interessant tot plegat, he decidit que aquest any m'aplicaré a escoltar cançons en francès. I he començat per la Carla Bruni. Recordo que quan es va fer cantant vaig pensar "uf, una altra model que no sap què fer". Però vaig sentir bones crítiques. I el poc que he sentit em convenç.



A més, m'ha sorprès que té la veu com trencada. Pel seu físic, li hagués posat o veu de pito o veu molt greu, gairebé masculina. És "Le plus beau du quartier".

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Coc!


La interacció amb l'art no és exclusiva dels éssers humans.
Mireu, si no, què hi diuen les gallines del Puig!

divendres, 2 d’octubre del 2009

Un arc de Sant Martí barceloní (rodolí)



No és la millor foto d'un arc de Sant Martí, però com que a Barcelona costa de veure, vaig aprofitar l'ocasió i la vaig fer amb el mòbil. Va ser fa uns dies, quan ja es respirava aire de tardor.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Canvio recepta per...

Ja ha començat el nou curs de francès. Em feia molta mandra, sobretot perquè m'he de llevar molt d'hora i tinc molta son. He mirat el rellotge i he vist que eren dos quarts de 10. Tot just ha passat mitja hora??? jorrrl!

A més el primer dia sempre és un rollo de comentar com va l'avaluació. Però almenys ja ens han donat les dates d'examen i les llistes de llibres per comprar i llegir. I he retrobat companys de l'any passat.

Per sort, al cap d'una estona la mateixa profe ha admès que el primer dia és un rollo i ens ha

proposat una activitat més divertida. Tots havíem d'apuntar en un paper un servei que podríem oferir als companys.

M'ho he rumiat i al final hi he apuntat "Una recepta de peix al forn". És que no sabia com dir bacallà! Però ha triomfat bastant, cinc persones hi estaven interessades.

Jo m'he decantat per una sessió de reflexologia i un curs d'iniciació al patinatge. Però hi havia propostes interessants, com assessorament per muntar una cooperativa de consum responsable, ajuda per l'esborrany de la declaració de la renda o per cuidar una mascota.

Llàstima que tot sigui només una excusa per trencar el gel el primer dia de classe...

divendres, 25 de setembre del 2009

Tinc un cervell femení



Aquesta és la conclusió del test de "Sexes en guerra", un programa que estrenen a TV3 i que ha penjat a la xarxa una prova que et diu si tens un cervell masculí o femení, a partir d'indicadors com la llengua, l'orientació, la memòria visual o la presa de decisions.

El meu resultat ha estat femení però de manera descarada, de l'extrem femení del rànquing, cosa que diria que no m'ha sorprès gaire, veient com anaven les proves. La més curiosa per mi és una que et diuen una paraula i has d'escriure paraules relacionades amb el primer mot. Com que ho fas com qui diu sense pensar, és molt curiós veure quines coses et surten!

dijous, 24 de setembre del 2009

Bestioles


Amb aquest post ja tanco els comentaris de les vacances. Un dels animals que vam veure més vegades van ser els esquirols...


També vam anar al zoo salvatge de Saint Félicien, on vam veure, entre altres animals, óssos negres, búfals i caribús, que ens van sorprendre a tots ficant-se a l'aigua i nedant a tota pastilla!







I no em puc deixar les balenes. Us poso la foto més xula, la de la cua de la "humpback whale", que es diu ballena jorobada en castellà, balena amb gep en català, i també de quan se'ns va acostar molt.




Llàstima de no tenir una càmera reflex amb un superzoom i ràfegues ultraràpides.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Menjar

No puc passar per alt el comentari sobre el menjar al Quebec i als EUA. Ens hem posat bastant les botes i hem tornat amb més quilos dels que portàvem a sobre a l'anada. La culpa és de les racions exageradíssimes que tenen.

Els plats són immensos, i a sobre és el paradís de les postres i de les guarrades en general. Gelat greixós megadolç amb topping de virutes de xocolata i caramel a la flaire de hazelnut? Cap problema! Com? Només una bola? No home, el de 3! Has de fer un exercici de moderació i, tot i això, és difícil perquè els hi encanta posar salses a tot arreu. Per desgràcia meva, també els hi agrada el picant. Foten pebre també a tot arreu.

Més enllà dels McDonald's (que odio), a Nova York és possible menjar sa. Clar que també pots fer un menú del colesterol. Us en poso uns exemples... les amanides (de plat fondo, que també costava acabar-se) de Josie's (restaurant de NYC molt recomanable), i el pollastre fregit amb gofres (ho confesso, m'ho vaig menjar!) d'Amy Ruth's (local mític de Harlem, on suposadament fan el millor pollastre fregit amb gofres. No sé si ningú més s'atreveix a fer aquesta barreja explosiva!




Uns altres exagerats eren els del restaurant jueu l'Arca de Noè. Hi vam entrar perquè el vam veure ple (bon senyal), amb gent de totes les edats, tots els homes amb la kipah, i hi havia un segell de la guia Zagat, que es va convertir en la nostra referència. No va ser el primer lloc on vam demanar que ens posessin la meitat del plat per endur (hi deuen estar acostumats, perquè els va semblar la cosa més normal del món). Jo em vaig demanar una mena de canelons amb fulla de col, mashed potato i verdura.


Per sort al Quebec eren un pèl més racionals, dins del fet que anar a un restaurant també suposa engolir i engolir, però t'ajuda una mica l'herència francesa. Mireu quin plat de formatges i quines postres més impressionants!



M'estalvio de posar-vos la foto de l'hamburguesa prefabricada que em vaig menjar al tren des de Niagara Falls fins a NYC... molt millor la que vaig menjar-me al costat de la zona zero!

Espero que no hagueu agafat un empatx amb aquest post... I'm so sorry! Je suis désolée!

dimecres, 16 de setembre del 2009

Washington


Continuo el desgranat del viatge... Avui toca Washington, que exerceix perfectament de capital. Els carrers són molt amples i sembla que estiguis en una ciutat només administrativa, tot són seus i edificis oficials, fins al punt que pensàvem que no trobaríem lloc per menjar dissabte a la nit. Sort que la guia que ens va deixar la Laura duia unes recomanacions i la van encertar.

Tot i que en menor mesura, a Washington també tens la impressió d'estar en una pel·lícula. Per mi, Forrest Gump i el retrobament al Mall, davant de Lincoln Memorial, que, mirat des de dalt, forma una creu amb l'obelisc o Washington Monument, la Casa Blanca, el Capitoli i el Jefferson Memorial. Tots aquests llocs són impressionants.




Després hi ha els museus, que estan de conya i són gratuïts. El més xulo per mi és el de la Nasa (el de l'aire i l'espai), ens hi vam passar tot un matí i encara ens van quedar coses pendents.



També vam treure el cap al dels indis americans, molt interessant, i el d'història americana, que més que res recull objectes relacionats amb la modernitat americana, hi ha coses molt curioses, com les sabates de la noia del Mag d'Oz, el saxo de Bill Clinton, la camisa hawaiana d'en Magnum o la història de píndola anticonceptiva, i altres que només interessen els americans.

I la curiositat del viatge va ser que ens va coincidir la visita a Washington amb el funeral de Ted Kennedy, i no vam poder evitar acostar-nos al cementiri d'Arlington per veure passar la comitiva.


Va ser tota una tarda en companyia de demòcrates, que no es podien creure que només d'arribar a la ciutat anéssim a passar la tarda allà. Vam parlar de la sanitat pública d'aquí i les deficiències dels EUA i de moltes altres coses, va ser molt interessant. I quan va passar la família Kennedy es van tornar bojos i van començar a cridar "We love you!!!". Volia penjar el vídeo però el sr. blogger no em deixa, o sigui que us deixo amb el segurata i el moment previ.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Nova York



Quina ciutat més espectacular, potser com que surt a tantes pel·lícules t'encisa per això, però segurament també agrada perquè és una barreja de barris diferents.



L'apartamentet el teníem a l'Upper West Side, just al costat de Central Park, un lloc meravellós, per mi, que et convida a perdre-hi les hores.




L'altra banda, la de l'est, és la més pija, i he de dir que m'esperava més de les botigues guais, no sé, a banda que hi són totes les marques del món més conegudes, faltaria que es curessin una mica els aparadors. En canvi el West és més popular, per mi molt millor.



Em van encantar el barri de West Village, o Greenwich Village, on hi ha la universitat, molt ambient de bars i cafès i botiguetes, i un parc molt xulo, el Washington Square Park.


També em va agradar molt la part del baix Manhattan, on hi ha el districte financer. És la barreja dels edificis més vells, mig amagats entre els gratacels, amb placetes mones on la gent de les oficines va a dinar, i al costat del Battery Park, des d'on es divisa l'Estàtua de la Llibertat.


Harlem també és xulo, vam començar per la Columbia University, amb un campus genial, i després ja vas trobant els carrers amples, amb una església cada dos per tres. Vam al·lucinar amb la missa Gospel, per mi semblava més una sessió d'autoestima que de religió, amb un capellà entre predicador i showman, i sobretot les dones grans supermudades, amb pamela d'ala curta i vestit jaqueta.



Els carrers aquí estaven més brutots, com a Chinatown, on l'acumulació de gent a la vorera en hora punta em va agobiar una mica. Era un mareig!!

M'han decebut Little Italy, com va dir en Dani semblava un parc temàtic, i a més hi vam sopar un dia i el servei va deixar bastant a desitjar. També m'ha decebut la visita a l'NBC.



En canvi, és genial travessar el pont de Brooklyn. La part que vam veure de Brooklyn també era xula, una zona més de calers i l'altra plena de cafeteries i botiguetes i més familiar.


També em van agradar el Soho, que conserva carrers amb llambordes, hi ha pisos plens d'escales d'emergències (a tot arreu n'hi ha, però aquí és espectacular) i té un aire com el Born, salvant les diferències arquitectòniques. Tribeca, sense tenir tanta penya circulant-hi, i amb carrers més amples, també agafa aquest aire.

No vam anar al Bronx, volíem veure l'estadi dels Yankees, però quan ja esperàvem el metro ens vam adonar que era festiu i que el comboi no circulava aquell dia. I com que a la guia tampoc hi posava una ruta clara, ens vam fer enrere.

Uf, com m'enrotllo, paro una mica que us agobiaré amb tanta explicació!!!

dilluns, 14 de setembre del 2009

Retorn

Hola a tothom! Doncs sí, ja s'han acabat les vacances... molt ben aprofitades, per això!

Hem visitat el Quebec, tant les ciutats de Montreal i Quebec com l'entorn del llac Saint Jean, que per mi ha estat la millor part del Canadà. Hem caminat molt, hem fet una excursioneta en bici per la vora del llac, ens hi hem remullat i tot (estava massa freda per nedar-hi), hem anat a veure balenes i hem visitat les cascades del Niàgara. Molt xulo!









Després hem vist Washington, molt interessant com a capital de l'imperi, amb els museus gratuïts i uns monuments espectaculars, i Nova York, que et convida a perdre-t'hi, visitar els barris tan diferents que té i al·lucinar amb l'arquitectura i el Central Park, que m'ha enamorat.

De moment us he posat unes quantes fotos de la part canadenca, ja aniré desgranant el viatge els pròxims dies.

Per cert, torno i em trobo els blogs renovadíssims i xulíssims! M'hauré de posar les piles!

dilluns, 17 d’agost del 2009

Festa Major Gràcia 2009

A la Festa Major de Gràcia 2009 hi hem vist uns quants carrers guarnits i hem trobat fauna i personatges molt xulos...




Aquests de dalt són Hansel i Gretel, espectaculars amb la caseta de xocolota que fa olor de xocolata i tot! I aquí a sota hi ha un peix que vam trobar a la plaça Rovira, molt bonic.


Aquesta rata es passejava pel carrer Verdi, i els porquets per La Perla.



Com a guanyador, dels que he vist, dubto entre la decoració de Hansel i Gretel i la Fragilitat (plena de llums) de Joan Blanques de Dalt.


Fotos: alexeigp

Potser t'interessa...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...