RECORDS DEL FUTUR, SIRI HUSTVEDT
Traducció de Ferran Ràfols
Barcelona: Edicions 62, 2019 (1ª edició: maig)
405 pàgs. 21 euros

Els recorreguts de la memòria

Al seu pas pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 21 d’octubre passat, Siri Husvedt (Minnesota, 1955) va referir-se al seu darrer llibre com una novel·la en què la protagonista, tot i que és ella mateixa, no deixa de ser un personatge inventat i que algunes –o bona part, no recordem exactament la gradació- de les situacions descrites són també fictícies. “La memòria, la nostra memòria està farcida també de ficció, no tot el que recordem es correspon fidelment amb la realitat dels fets viscuts”, deia l’escriptora novaiorquesa. Un plantejament enormement revelador i potent, que reposa en el moll de l’os d’aquesta ambiciosa proposta literària.      

El títol no podia ser més encertat, ja que la narració oscil·la en tot moment entre el passat –l’època que l’autora va arribar a Nova York, als vint-i tants, focalitzant sobretot els records en l’any 1979 i enregistrats meticulosament en el seu diari personal d’aleshores- i el present en què escriu aquest llibre des de la perspectiva de l’escriptora amb una llarga trajectòria i una visió més mesurada que és la Siri Husvedt de l’actualitat. Mesurada –potser no és la paraula més escaient- però ferma com sempre en les seves conviccions feministes.

Records del futur és un elaborat exercici de metaficció en què l’escriptora-autora d’aquesta obra explica unes vivències seves enganyosament reals  des d’una posició subjectiva, però alhora mostrant-se ella mateixa com un personatge –el principal en aquest cas- de la novel·la que vol ser el conjunt d’aquestes més de quatre-centes pàgines. La Minnesota, la jove graduada d’aleshores amb el cap ple d’idees per escriure, és revisada ara, creada per l’adulta ja triomfadora amb una certa indulgència no mancada d’ironia. Una aproximació als orígens d’un tarannà sempre crític i combatiu: cap als governants de torn del seu país i, sobretot, denunciant els abusos d’una societat patriarcal fortament discriminatòria, segons l’escriptora, en tots els àmbits.    

Hi ha, doncs, una complicitat lògica entre les dues dones des d’un pretès distanciament que no sempre reeixeix, però amb fragments d’una captivadora lucidesa: “Recordeu que abans d’arribar a la ciutat la Minnesota ja s’havia omplert la imaginació amb tot el que havia llegit, els encanteris, les batalles, els reptes, les ferides, les històries d’amor i dels seus turments i també un bon gruix de filosofia i història”. Aquest to agredolç s’accentua quan es rememoren alguns episodis trasbalsadors d’aquella etapa d’aprenentatge.

El procés creatiu

Records del futur va més enllà, però, d’aquest exercici de memòria i d’exploració de la pròpia identitat i s’erigeix en una reflexió al voltant de l’acte d’escriure i del procés creatiu que l’acompanya; de les virtuts no sempre reconegudes de la literatura, així com també de les seves importants limitacions. Hi ha digressions sobre noms de pes de la filosofia i de les lletres universals en qui la també poeta i assagista de Brooklyn hi reconeix una poderosa influència.     

En aquesta línia, el que fa Husvedt és intercalar al llarg de l’obra fragments d’una encara precària novel·la que la Minnesota d’aleshores vol escriure. Aquests esbossos serveixen per il·lustrar la idea que els recorreguts de la memòria s’assenten sobre diversos estrats, i tant es nodreixen d’informació verídica com de matèria totalment inventada.

Com a Records del futur, en què tres nivells narratius diferents s’alternen en la conducció del que és al capdavall una mateixa història.       

Siri Husvedt (Allò que vaig estimar, 2003; Elegia per un americà, 2008; La dona que mira els homes que miren a les dones, 2014, entre altres) ha escrit una novel·la especial, atípica: autobiogràfica en la forma i en el contingut, més com a pretext que amb la intenció de presentar un retrat seu i real; la fidelitat a allò viscut en pròpia pell és difícil de discernir, perquè no és ni de bon tros l’objectiu de la novel·la.

Poderosa i lliure, al cap i a la fi, amb una invocació al coratge de lluitar per una dignitat de gènere i humana poc reconeguda encara en les societats actuals.  

Josep Gras