Signes premonitoris
Stefan Zweig
(Viena, 1881- Petròpolis, 1942) fou un gran escriptor, un dels més brillants
del segle XX –tot i les reticències de la posteritat a situar-lo al mateix
nivell que Joseph Roth, Robert Walser o Thomas Mann, per posar uns exemples,
potser influïda en part per la popularitat que sempre acompanyà els títols de
l’escriptor austríac-, el qual ens deixà una obra extensa i d’una qualitat
extraordinària que creix cada cop que el lector en descobreix alguna peça de
les anomenades “menors”.
És el cas
d’aquestes quatre narracions aplegades sota el títol significatiu de Petita crònica (publicades en català per
primer cop el 2015, però ara reeditades pel mateix segell editorial amb la cura
exquisida que el caracteritza), i que són una mostra més del mestratge de Zweig
en el relat breu. Títols com Secret
candent (1911), Carta d’una
desconeguda (1927) o Viatge al passat (1929) en són altres
bons exemples.
Les quatre nouvelle que integren aquest recull van
aparéixer originàriament a la premsa de l’època, tal com explica el professor
de literatura comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde a la
introducció, abans de publicar-se juntes amb el títol Kleine Chronik. Vier Erzählungen (Petita crònica) el 1929 per l’editorial Insel de Leipzig.
Llegint-los
veiem que no respon a un criteri capriciós el fet de presentar-los junts en un
mateix volum, perquè hi ha en aquests relats uns trets que els dóna una
coherència temàtica més enllà de la singularitat de cadascun d’ells. Hi ha un
personatge principal a cada narració, que és representatiu d’un fet objectiu controvertit
i que ha generat un conflicte de considerable abast encara no resolt, l’efecte
del qual es perllonga en el temps i apunta a convertir-se en una nafra
col·lectiva.
Ressò autobiogràfic
Zweig, des
d’una posició de narrador omniscient deixa, però, que el personatge es
manifesti a través de la seva pròpia peripècia i que aquesta acabi adoptant una
notòria càrrega moral. És el cas del protagonista del darrer relat, “El
llibreter Mendel” (1929), en qui s’hi ha vist sempre la figura premonitòria de
la víctima, dels milions de víctimes de l’abisme al que s’acosta en aquells
moments Europa. Ell mateix, Stefan Zweig, acabarà tràgicament el seu tortuós
periple d’exili.
En una altra
d’aquestes narracions, “Un episodi del llac de Ginebra” (1919), se’ns mostra la
incomprensió i el rebuig d’una comunitat cap a un soldat desertor a les
acaballes de la Gran Guerra, que propicia un desolador desenllaç amb poc marge
per creure en auguris de reconciliació i de pau. Zweig fou sempre un home
compromès en la denúncia del creixent ambient bel·licista que imperava al seu
voltant i del totalitarisme que avançava de manera imparable, i així ho
testimonià en el llibre autobiogràfic El
món d’ahir (escrit un any abans del seu suicidi i publicat pòstumament el 1942):
“Avui assistim a la derrota més terrible de la raó i del triomf més furient de
la brutalitat que conté la crònica dels temps”.
Els anys
d’entreguerres ofereixen un espectacle poc gratificant en els països castigats
pel Tractat de Versalles de 1919, especialment Alemanya: importants desordres
econòmics i socials, amb una inflació desbocada que no tan sols devalua els
béns materials sinó també els valors i les conviccions més profundes dels
ciutadans. Com l’ancià col·leccionista de Dresden a “La col·lecció invisible” (1927), que s’aferra il·lusori als
seus gravats antics de grans pintors en un intent desesperat per conservar el
que és per a ell el darrer vestigi d’un temps passat més just.
Personatges
tots ells que no s’adapten a les noves circumstàncies personals i socials i que
acaben essent-ne excloses d’una o altra manera, fins i tot de manera tràgica en
molts casos i per voluntat pròpia. Una integració difícil d’harmonitzar en entorns
oposats, com a “Leporella” (1925), que aboca la seva protagonista a la
claudicació final.
No és gens
casual, doncs, l’ús de la paraula ‘crònica’ en el títol del present recull, ja
que l’autor vol així destacar uns fets greus i unes persones amb la intenció de
preservar-los de l’oblit. Zweig, transcendint la ficció d’aquestes magnífiques
narracions, ens alerta d’un clima d’impunitat que sembla avançar de manera
irreversible. Hi ha el ressò d’una creixent preocupació de caire autobiogràfic.
Com no
podria ser d’una altra manera, Zweig explica aquestes quatre històries amb un
vigor narratiu i un sentit del ritme extraordinaris, descrivint amb pulcritud
el declivi sentimental i moral dels seus personatges.
Stefan Zweig
(també present en una altra secció d’aquest blog), deixà una obra narrativa
immensa, plena de títols memorables, però també va escriure assaig literari,
polític i històric: Tres mestres:
Dickens, Balzac, Dostoievski (1919), Fouché,
retrat d’un home polític (1929) o Moments
estel·lars de la humanitat (1927) en són tres exemples ben representatius.
Petita crònica, com diu el títol d’aquest llibre,
però indubtablement literatura en majúscula.
Josep Gras