12 de nov. 2017

























Signes premonitoris

Stefan Zweig (Viena, 1881- Petròpolis, 1942) fou un gran escriptor, un dels més brillants del segle XX –tot i les reticències de la posteritat a situar-lo al mateix nivell que Joseph Roth, Robert Walser o Thomas Mann, per posar uns exemples, potser influïda en part per la popularitat que sempre acompanyà els títols de l’escriptor austríac-, el qual ens deixà una obra extensa i d’una qualitat extraordinària que creix cada cop que el lector en descobreix alguna peça de les anomenades “menors”.
És el cas d’aquestes quatre narracions aplegades sota el títol significatiu de Petita crònica (publicades en català per primer cop el 2015, però ara reeditades pel mateix segell editorial amb la cura exquisida que el caracteritza), i que són una mostra més del mestratge de Zweig en el relat breu. Títols com Secret candent (1911), Carta d’una desconeguda (1927) o Viatge al passat (1929) en són altres bons exemples.  
Les quatre nouvelle que integren aquest recull van aparéixer originàriament a la premsa de l’època, tal com explica el professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde a la introducció, abans de publicar-se juntes amb el títol Kleine Chronik. Vier Erzählungen (Petita crònica) el 1929 per l’editorial Insel de Leipzig.
Llegint-los veiem que no respon a un criteri capriciós el fet de presentar-los junts en un mateix volum, perquè hi ha en aquests relats uns trets que els dóna una coherència temàtica més enllà de la singularitat de cadascun d’ells. Hi ha un personatge principal a cada narració, que és representatiu d’un fet objectiu controvertit i que ha generat un conflicte de considerable abast encara no resolt, l’efecte del qual es perllonga en el temps i apunta a convertir-se en una nafra col·lectiva.

Ressò autobiogràfic
Zweig, des d’una posició de narrador omniscient deixa, però, que el personatge es manifesti a través de la seva pròpia peripècia i que aquesta acabi adoptant una notòria càrrega moral. És el cas del protagonista del darrer relat, “El llibreter Mendel” (1929), en qui s’hi ha vist sempre la figura premonitòria de la víctima, dels milions de víctimes de l’abisme al que s’acosta en aquells moments Europa. Ell mateix, Stefan Zweig, acabarà tràgicament el seu tortuós periple d’exili.
En una altra d’aquestes narracions, “Un episodi del llac de Ginebra” (1919), se’ns mostra la incomprensió i el rebuig d’una comunitat cap a un soldat desertor a les acaballes de la Gran Guerra, que propicia un desolador desenllaç amb poc marge per creure en auguris de reconciliació i de pau. Zweig fou sempre un home compromès en la denúncia del creixent ambient bel·licista que imperava al seu voltant i del totalitarisme que avançava de manera imparable, i així ho testimonià en el llibre autobiogràfic El món d’ahir (escrit un any abans del seu suicidi i publicat pòstumament el 1942): “Avui assistim a la derrota més terrible de la raó i del triomf més furient de la brutalitat que conté la crònica dels temps”.
Els anys d’entreguerres ofereixen un espectacle poc gratificant en els països castigats pel Tractat de Versalles de 1919, especialment Alemanya: importants desordres econòmics i socials, amb una inflació desbocada que no tan sols devalua els béns materials sinó també els valors i les conviccions més profundes dels ciutadans. Com l’ancià col·leccionista de Dresden a “La col·lecció invisible (1927), que s’aferra il·lusori als seus gravats antics de grans pintors en un intent desesperat per conservar el que és per a ell el darrer vestigi d’un temps passat més just.
Personatges tots ells que no s’adapten a les noves circumstàncies personals i socials i que acaben essent-ne excloses d’una o altra manera, fins i tot de manera tràgica en molts casos i per voluntat pròpia. Una integració difícil d’harmonitzar en entorns oposats, com a “Leporella” (1925), que aboca la seva protagonista a la claudicació final.        
No és gens casual, doncs, l’ús de la paraula ‘crònica’ en el títol del present recull, ja que l’autor vol així destacar uns fets greus i unes persones amb la intenció de preservar-los de l’oblit. Zweig, transcendint la ficció d’aquestes magnífiques narracions, ens alerta d’un clima d’impunitat que sembla avançar de manera irreversible. Hi ha el ressò d’una creixent preocupació de caire autobiogràfic.
Com no podria ser d’una altra manera, Zweig explica aquestes quatre històries amb un vigor narratiu i un sentit del ritme extraordinaris, descrivint amb pulcritud el declivi sentimental i moral dels seus personatges.
Stefan Zweig (també present en una altra secció d’aquest blog), deixà una obra narrativa immensa, plena de títols memorables, però també va escriure assaig literari, polític i històric: Tres mestres: Dickens, Balzac, Dostoievski (1919), Fouché, retrat d’un home polític (1929) o Moments estel·lars de la humanitat (1927) en són tres exemples ben representatius.
Petita crònica, com diu el títol d’aquest llibre, però indubtablement literatura en majúscula.

Josep Gras




LA IDEA D'EUROPA, GEORGE STEINER
Introducció de Rob Riemen. Traducció de Víctor Compta
Barcelona: Arcàdia, 2004 (1ª edició, desembre)
47 pàgs. 8 euros







Un ideal de civilització avui devaluat

Enguany es compleixen seixanta anys de la signatura solemne del Tractat de Roma (25 de març de 1957), segons el qual es constituïa la Comunitat Econòmica Europea (CEE) amb un objectiu prioritari d’avançar cap a la creació i consolidació d’un mercat únic europeu que aglutinés una bona part dels països-socis o ferms candidats a ser-ne en el futur.
Amb els anys la Unió Europea ha passat per una successió interminable d’acords, tractats, resolucions, etc., alguns dels quals de més pes que altres: per exemple, l’Acord Schengen de 1985 impulsat per Jacques Delors d’abolició de fronteres interiors, o el Tractat de Maastricht de 1992 que reforçava els tres pilars bàsics de l’estructura política de la Unió definits en l’adopció d’una moneda única, criteris comuns en política exterior i de seguretat i l’establiment d’una justícia vinculant en assumptes de gran transcendència comunitària.
Malgrat les bones intencions i la pompa desplegada al voltant del que semblava que havien de ser unes institucions que permetrien aprofundir en la qualitat democràtica de la política dels estats membres i, en definitiva, en la millora de la vida pública i privada dels seus ciutadans, el cert és que avui dia la Unió Europea ha decebut enormement bona part de la seva societat civil i els darrers anys l’euroescepticisme no ha parat de créixer.
Són moltes les veus que denuncien la inoperància de les seves institucions  en la resolució d’importants conflictes d’índole política i humanitària (la crisi dels refugiats, sense anar més lluny) i, el que encara és més greu, l’actitud d’inhibició davant vulneracions dels grans valors democràtics fundacionals i dels drets humans perpretades en territori europeu.
Intel·lectuals i personalitats dels àmbits acadèmic i cultural han posat l’èmfasi en el que consideren que és un deteriorament progressiu de la cultura europea, entesa com el bressol d’aquests valors i principis universals. El llegat que ens deixen segles de creació artística i literària i de grans aportacions al pensament es veu avui seriosament amenaçat per la desídia o el desinterès de la troika comunitària actual.

Un deure moral
George Steiner (París, 1929) sempre ha estat molt crític al respecte. Europa, ha dit no poques vegades, és incapaç de preservar un llegat multidisciplinari enorme i uns valors democràtics basats en els drets humans. “Europa sens dubte morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials”, afirma en aquest llibre Steiner, possiblement l’intel·lectual més lúcid i culte de l’actualitat. Un dels darrers savis encara vius, convertit en un far indispensable del pensament contemporani.
 
Recuperem avui aquest breu assaig seu, La idea d’Europa (2004), que tot i els anys transcorreguts des de la seva edició, no ha perdut vigència en el marc del debat sobre el futur d’Europa i de la Unió Europea. Venint d’Steiner, les seves poques però denses pàgines no prenen mai un caràcter pamfletari ni merament divulgatiu, sinó que assoleixen un cop més l’alt nivell de reflexió al que ens té acostumats.          
Steiner va pronunciar una conferència amb aquest títol el maig de 2004 al Nexus Instituut de Tilburg -població situada al sud dels Països Baixos-, un centre referent a nivell internacional per la seva contribució al debat intel·lectual en el seu sentit més ampli sobre les grans qüestions del món actual. Per a Rob Riemen, el seu fundador el 1994, Steiner encarna com pocs l’esperit de la gran tradició humanista europea, per a qui preservar el llegat cultural, les obres dels poetes i pensadors, dels artistes, de les contribucions filosòfiques i polítiques, és fins i tot un deure moral que no hauríem de menystenir.
Al llarg de La idea d’Europa Steiner exposa cinc grans axiomes, cinc proposicions d’ampli consens per a la reflexió al voltant de la identitat europea. Un, els cafès. Aquests són llocs emblemàtics de la cultura europea, diu l’autor, o si més no ho havien estat: espais quotidians que han acollit durant segles debat intel·lectual i creació literària.
En segon lloc, la geografia europea. Abastable, d’escala humana, propera a l’activitat i la sensibilitat dels seus homes i dones, que convida a l’exploració i al passeig; grans filòsofs i escriptors com Kant, Coleridge, Walser i tants altres n’han estat fidels practicants.
Precisament, el tercer paràmetre d’Steiner es refereix als carrers i places d’aquesta geografia com a indrets plens de vida històrica, representatius de la memòria col·lectiva dels europeus; escenaris de revoltes, sofriment i celebracions.
És en aquest sentit que l’autor de Gramàtiques de la creació (Proa, 2002) o Deu raons possibles de la tristesa del pensament (Arcàdia, 2012) alerta que la tenebra que durant bona part del segle passat enfosquí Europa pot tornar si no aprenem de les terribles lliçons del passat.
Finalment, Steiner situa el seu darrer axioma en la necessitat de mantenir viva l’herència dels clàssics grecs i llatins i no oblidar els nostres orígens judeocristians: “Ser europeu és intentar conciliar, moralment, intel·lectualment i existencialment els ideals i les praxis contraposades de la ciutat de Sòcrates i de la d’Isaïes”.           
Cal caminar en el rumb que ja ens van mostrar Montaigne, Voltaire, Erasme, Kant..., ens diu Steiner, conscients de la necessitat de salvaguardar un ideal de civilització que s’allunyi dels extremismes ideològics i de nous totalitarismes fortament amenaçadors encara en ple segle XXI.
Catedràtic de Literatura Comparada, professor ja jubilat que ha impartit docència a les universitats de Ginebra, Harvard, Oxford, Cambridge..., assagista i crític que ha escrit regularment a The New Yorker, The New York Times, The Times Literary Supplement, The Economist, The Guardian... George Steiner, que tot i la seva inactivitat acadèmica actual no hi ha dia que passi –segons diu ell mateix- que no estudiï i aprengui coses noves com a la seva època d’estudiant, és pessimista pel que fa a la cultura europea actual i a Europa com a entitat política i econòmica: “Té algun futur la idea d’Europa, o potser hem de concloure que ja ha acabat el seu recorregut?”.
Les institucions polítiques europees, més preocupades per interessos geopolítics i de competitivitat econòmica, han oblidat la seva responsabilitat davant el repte de protegir el llegat i la identitat culturals d’aquest antic continent. Avui més que mai, els valors humanistes viuen una situació d’indefensió davant els imperatius dels mercats borsaris i del capital transnacional en connivència amb un poder polític que s’hi ha acomodat.
Steiner: un far enmig de l’espessa boira.        

Josep Gras