CASA GRAN
NICOLE KRAUSS
Traducció d'Ernest Riera
Barcelona: La Magrana, 2012 (1ª edició, setembre)
362 pàgs. 21 euros
Reconstruint
la identitat
Nicole
Krauss (Nova York, 1974) és considerada una de les més importants escriptores
nord-americanes actuals de la seva generació. La seva darrera novel·la, Casa gran (Great House, 2010), ha contribuït a consolidar aquest prestigi, la
qual cosa no és pas poc meritòria si tenim en compte que aquesta és tot just la
seva tercera novel·la publicada. The New
Yorker (tot un “santuari” de la crítica i l’assaig literaris, on noms
il·lustres com George Steiner, Philip Roth o John Updike hi han escrit
regularment) la recomana sense reserves.
Casa gran,
la seva segona obra traduïda al català després de La història de l’amor (La Magrana, 2006) i Llega un hombre y dice (només en versió castellana a Salamandra,
2008), amb la qual va ser candidata el 2010 al National Book Award, és una
novel·la polifònica: diferents veus en primera persona assumeixen la conducció
dels seus respectius relats.
Per
ser més exactes, hauríem de parlar de narracions més que no pas d’una novel·la
estructurada de la manera habitual. Es tracta de quatre històries que en una
primera part són relatades de manera independent, però que acabaran confluïnt
en punts de trobada argumentals i
complementant-se recíprocament en la segona part del llibre.
Una inesperada
fragilitat
El
principal d’aquests nexes el constitueix l’existència d’un singular escriptori,
d’una presència aclaparadora –com diuen alguns dels seus usuaris en diferents
moments- i que aquí es converteix en un personatge més de la novel·la. El que
representa aquest escriptori en les vides dels seus propietaris provisionals és summament important i
acabarà marcant-ne el rumb i provocant-hi canvis imprevistos.
Si
alguna cosa en comú tenen aquests personatges és una necessitat, més o menys
urgent segons el cas, de recompondre la
seva identitat, de resoldre alguns interrogants encara pendents. Rememorant
episodis del seu passat en el que és més un acte imaginatiu –tal com la mateixa
Nicole Krauss ha manifestat al respecte en entrevistes a diaris i revistes- que
un exercici rigorós de memòria, aquestes persones s’adonen de la fragilitat amb
què se sostenen el que fins ara pensaven que eren uns fonaments sòlids en les
seves existències aparentment plàcides.
Aquesta
cerca en la pròpia vida viscuda fins
ara per mirar de trobar respostes pren, en la narrativa de Nicole Krauss a Casa gran, un to d’introspecció gens abstracte ni elucubratiu sinó molt
vinculat sempre al moment present en què es troben els personatges. En aquest
sentit, contribueix a justificar-ne les accions que aquests emprenen i a
comprendre millor la complexitat de les seves actituds.
Camins que
convergeixen
¿Què
poden tenir en comú, a priori, una escriptora nord-americana que viu sola,
només amb la companyia imponent d’un valuós escriptori, un advocat ja retirat i
ara vidu per a qui un dels seus fills és un autèntic desconegut, una altra escriptora que va sobreviure al genocidi nazi
però que amaga alguna cosa i un antiquari jueu perseverant i audaç? L’autora
aconsegueix que camins distants i diferents acabin trobant-se ni que sigui
esporàdicament i fer així que determinats assumptes pendents trobin per fi una
via, encara que incerta, de resolució. Krauss demostra aquí el mestratge amb
què governa els rumbs un punt erràtics d’uns personatges clarament infeliços.
La seva escriptura és pacient, sobtil, elaborada.
La
continuïtat temàtica entre totes quatre històries és evident, i el que canvia
és l’ordre cronològic dels fets i vivències que s’hi expliquen. Sens dubte
aquest és, al meu parer, un altre dels encerts destacats de la novel·la.
L’escriptora mostra un gran domini en l’ús de la memòria personal i com aquesta
va prenent forma de manera fragmentària però cohesionada en el cos del relat.
No
podem deixar d’esmentar un tret que amb o menys intensitat forma part també de
la literatura de Nicole Krauss i és la influència del seu origen jueu. Ella
mateixa ho ha reconegut sempre públicament: tant pel que fa als seus
descendents familiars (els seus avis van ser els únics supervivents de
l’holocaust a la seva família), com respecte a principis i valors del pensament
jueu que són presents en les seves obres, la incertesa per posar només un exemple.
Una
incertesa que avui plana pertot, que domina pràcticament tots els àmbits de la
nostra vida quotidiana i a la qual és
difícil oposar-s’hi. Potser per això, al capdavall, els neguits dels personatges
d’aquesta novel·la ens resulten més propers i familiars del que ens podria
semblar a primera vista.■
Josep Gras
