E. A. Poe:

el classicisme vigent del mestre

JOSEP GRAS

______________

Dos-cents anys del naixement d’Edgar Allan Poe (Boston, 1809 – Baltimore, 1849): una efemèride que no pot passar per alt i que El baluard vol celebrar de manera especial. Serveixi aquesta ressenya informativa com a avantsala de l’atenció més àmplia i detallada que dedicarem en properes edicions al cèlebre escriptor, sens dubte indiscutible precursor de gèneres com la novel·la policíaca i de misteri i probablement el més destacat creador en la narrativa fantàstica de l’era moderna. Font d’inspiració i model per a molts posteriors conreadors d’aquestes literatures, Poe ennoblí amb el seu mestratge la novel·la gòtica i tot el gènere de terror en general. Els seus contes i narracions constitueixen un valuós llegat, el classicisme del qual esdevé indispensable per resseguir l’evolució del gènere durant tots aquests anys.

Qualsevol d’aquestes peces és una petita joia que encara avui podem assaborir amb autèntica fruïció: El pou i el pèndol (1842) o Els assassinats del carrer Morgue (1841) -per citar només dos exemples representatius de la seva diversitat de registres- són algunes de les històries enormement inquietants que aquest escriptor de vida tan turmentada com els seus relats ens va deixar. L’existència de Poe fou, en efecte, tan sinistra i sòrdida com el seu univers de ficció: dominada per la malaltia, constantment atenallada per la pobresa i la beguda, la vida de l’autor de La caiguda de la casa Usher (1843) arribà a ser un veritable infern.

Poe indagà en els abismes de la por i del subconscient humà amb una determinació sorprenent. Molts dels seus personatges són víctimes de paoroses al·lucinacions; sovint travessen el límit fronterer amb la follia i acaben esdevenint perversos fins i tot a contracor. Però, malgrat aquests obscurs designis amb què semblen governades les vides de tots ells, hi ha un poderós alè poètic que recorre els seus dissortats periples. I aquesta és la grandesa d’Edgar Allan Poe, el seu triomf pòstum definitiu. ¿Hi pot habitar la bellesa, enmig de la tenebra? ¿Una vida dominada pel fracàs pot albergar la imperiositat del talent?

Pioner, precursor unànimement reconegut, Poe és avui més que un autor de culte. La seva obra hauria de ser de lectura prescriptiva. Per això, des de les pàgines de El baluard recomanem (i encara més, en aquestes dates de Sant Jordi, en què llegir sembla obligat o, si més no, comprar un llibre) la lectura de la seva narrativa breu. D’entre les diverses edicions existents, destaquem l’edició de Columna en dos volums: Contes (2002), completa i molt acurada. Bon viatge d’anada, doncs, al cor de la tenebra (amb permís de Conrad).

Edgar Allan Poe

Els designis de la natura

Publicada el 1953, dos anys abans de la mort de l’escriptor, L’enganyada recrea de nou el tema de l’amor idealitzat, condemnat ja des de l’inici a ser incomprès i fins i tot blasmat pels altres i abocat al capdavall al fracàs, que l’autor ja havia tractat a La mort a Venècia (1912). En la ciutat de les gòndoles, el malencònic von Aschenbach trobava el seu ideal de bellesa humana en l’adolescent Tadzio, de qui s’enamorava follament i per qui sentia (malgrat els esforços per reprimir-la) una irrefrenable atracció física. Aquí, en un escenari menys poètic (la ciutat alemanya de Düsseldorf de principis del segle XX), la senyora Rosalie von Tümmler sucumbeix, en plena maduresa, als poderosos arravataments del desig: la seva feminitat, que ja semblava marcida –segons diu la mateixa Rosalie en diferents ocasions- experimenta una insòlita revifalla, esperonada per la contemplació del cos bell i esvelt del jove nord-americà Ken Keaton. El llenguatge dels instints, que es manifesta ara amb urgència i arrauxament, troba oposició en la veu de la raó, encarnada aquí per l’Anna, la filla. El combat interior que s’esdevé en l’ànima de la senyora Tümmler o en l’esperit culte i turmentat d’Aschenbach, és també el que l’escriptor va mantenir al llarg de la seva vida: un esforç no exempt de sofriment per reprimir els seus gustos homosexuals.

Un miratge enganyós

A L’enganyada, igual que a La mort a Venècia, la presència de la mort (una presència de primer només intuïda) es fa sentir des del principi del relat. La seva indiscutible autoritat regna, per dir-ho així, damunt totes les coses; fins i tot, en els assumptes amorosos. L’amor, que és font de vida il·limitada i de ressurrecció, també duu de vegades l’empremta inconfusible de la mort. Així és com es manifesta la implacable dama negra en aquestes dues tràgiques històries: als nostres enamorats tardans els arriba l’hora del comiat definitiu quan menys ho esperen, en la plenitud –o així ho creuen ells, si més no- del seu fervor, lliurats en cos i ànima a una nova oportunitat que els brinda la natura. I aquí rau justament l’engany de què serà víctima la senyora Tümmler: aquella, la font inesgotable d’on brolla incessantment la vida i la il·lusió, l’ha traïda, torbant-la i engavanyant-la amb un fals miratge. I ara el joc, l’ensonyament, s’ha acabat. Rosalie, però, a diferència d’Aschenbach, s’hi resigna i mostra fins i tot gratitud per la que ella anomena la seva mare. Així, en el seu jaç mortuori, diu a la filla compungida: “Anna, no parlis d’engany i de cruel sarcasme per part de la natura”. I encara, en el seu darrer xiuxiueig: ”la natura... sempre l’he estimada... i ha demostrat el seu amor a la seva filla”. L’actitud d’acceptació del destí, de l’inevitable, que adopta la Rosalie en uns moments de la seva vida especialment intensos (ella mateixa diu també en un altre passatge que “se’n va a contracor”) té molt a veure amb la visió de l’escriptor en aquest tram final del seu recorregut existencial.

Últims anys en la vida de Thomas Mann (Lübeck, 1875-Zuric, 1955), en què el reconeixement internacional a la seva persona i a la seva obra és unànime (conferències, lectures públiques...). Alemanya el rep per fi amb tots els honors; és nomenat fill predilecte de Lübeck, la seva ciutat natal i escenari de la novel·la que el catapultà als cims més alts del prestigi literari, Els Buddenbrook (1901), culminant el 1929 amb la concessió del Premi Nobel. Un any abans de la seva mort, després de L’enganyada com a última obra de ficció publicada en vida de l’escriptor, apareix Confessions de l’estafador Felix Krull (1954, represa després d’haver-ne conclòs la primera part el 1919), que els estudiosos de l’obra de Thomas Mann han vist sempre com una mena de memòries en clau novel·lada del mateix autor, però volgudament distorsionades per la ficció i narrades a través d’aquest alter ego tan enigmàtic com fascinant, amb qui construeix un peculiar joc de miralls.

Com Fèlix Krull, Mann també estafà, en certa manera, la natura; o burlà de manera prou reeixida els seus designis, però havent-ne rebut, com diu la Rosalie von Tümmler, el do de la vida, d’una generosa fecunditat.

Josep Gras

Thomas MannL'enganyada