CRÓNICAS BERLINESAS
JOSEPH ROTH
Traducció de Juan de Sola Llovet
Editorial Minúscula. Barcelona.
1º edició: maig 2006
El rostre del temps segons Roth
Els textos que apareixen en el present volum van ser escrits entre 1920 i 1933, i van ser publicats als diferents diaris berlinesos de l’època: Berliner Börsen-Courier, Frankfurter Zeitung, Münchner Neueste Nanchrichten i, sobretot, al Neue Berliner Zeitung. Abans d’arribar a la gran metròpoli alemanya, Roth ja havia estat exercint de periodista a Viena, ciutat on hi va cursar estudis de filologia alemanya. El cronista es troba davant d’una urbs febrosa i, alhora, com suspesa en una aparentment plàcida letargia. Berlín es mostra a la mirada perspicaç i incisiva de Roth com un petit però dens univers poblat d’ombres, on la intel·ligència i la clarividència intel·lectual caminen de bracet amb la mesquinesa més esperpèntica. Uns anys aquells, durant el mandat de la república de Weimar, en què es respira un clima d’oberturisme polític i d’enaltiment dels ideals humanistes, però amb una societat cada cop més deprimida econòmicament.
Dibuixar el rostre del temps
En aquestes cròniques Roth penetra en els teixits més recòndits de la ciutat, no limitant-se a mostrar-nos la fesomia més superficial dels seus ambients i dels individus que hi habiten. El periodista observa i descriu minuciosament l’objecte del seu estudi, entretenint-se sovint en el detall pintoresc. Roth creu que els qui practiquen el seu ofici no s’han d’acontentar només a informar, sinó que han d’implicar-s’hi fins al punt d’arribar a copsar la naturalesa més pregona dels fets i de les circumstàncies que els envolten. Per això, Roth sempre deia que ell no era un mer cronista i que el que realment feia era “dibuixar el rostre del temps”, recollir-ne l’esperit, contradictori, punyent, però al capdavall sempre fascinant.
En els seus articles, l’escriptor i periodista d’origen jueu –que acabaria com tants d’altres fugint de la barbàrie nazi, estroncant-se així una fèrtil trajectòria literària i vital-, passeja la seva mirada crítica, no exempta d’una certa sornegueria i un bon punt escèptica, pel centre neuràlgic de la que ell qualifica com a indústria berlinesa de l’entreteniment. També s’interessa per l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat, criticant certs aspectes i formes de l’anomenat progrés que ell considera simplement fallits. Però allà on la prosa del Roth periodista resplandeix amb més vivacitat és en les seves incursions en els refugis de molt diversa naturalesa, escampats per la vasta metròpoli. Roth s’asseu al costat dels indigents en un alberg que hi ha a la Fröbelstrasse i els acompanya en els seus records feixucs, compartint durant unes hores la seva vida d’ara austera i més disciplinada. Unes pàgines més enllà el contrast és prou revelador de la mirada diversificada i curiosa de Roth: el cronista ens submergeix ara en els adustos vapors dels Banys Turcs de l’Admiralspalast, on individus de procedències ben diferents, transeünts erràtics en la nit berlinesa i tota mena de viatgers de pas comparteixen una efímera però daurada provisionalitat, allunyada de les cabòries quotidianes, en aquest modest santuari dedicat a la cura del cos i al benestar personal.
Evocació d’un temps i d’uns ideals
Però Roth no és un mestre només en la descripció dels ambients i d’indrets peculiars. Els seus retrats de personatges singulars d’aquella societat són magistrals. En alguns casos, ens recorden clarament els Retrats de passaport de Josep Pla (1897-1981): amb quatre pinzellades l’escriptor i periodista austríac traça un esbòs prou complet del personatge, que més endavant acabarà de matisar i perfilar. El to amb què Roth s’acosta als mons de tots ells recorda la figura del nostre malenguanyat Josep Mª Planes (1907-1936) i d’aquell periodisme mundà que tan bé conreà en les seves cròniques dels locals nocturns de Barcelona.
Roth ens presenta personatges com Richard el Roig, el carismàtic cambrer del Café des Westens, en el cor de la bohèmia i de la intel·lectualitat berlinesa del moment, que era l’encarregat de rebre cada matí a primera hora la premsa local i internacional i d’administrar-la als clients. Richard, ens explica Roth amb aquella seva particular elegància, significava molt més que un simple cambrer repartidor de diaris: encarnava el ciutadà europeu que creia en la força de la cultura i en aquells valors occidentals més perennes. Amb naturalitat no mancada de tristesa Richard el Roig s’aferrava a un món civilitzat que s’esfondrava irremissiblement. La premsa, baluard indiscutible de la defensa de les llibertats i del progrés en una societat lliure, representava aquest humanisme amenaçat que el vell Richard encarnava a la perfecció.
Com ell i tants d’altres, el seu món, el món que Roth descriu en cadascuna d’aquestes peces d’orfebreria que són els seus articles, ja fa molt de temps que ha deixat d’existir, però el seu llegat perdura i encara és vigent en els temps actuals.
En el seu segon i definitiu exili a París, l’any 1933 –el primer havia estat el 1925, quan ja es covava l’ou del monstre-, Joseph Roth publica un article a Cahiers-Juifs, “El auto de fe del espíritu” , on denuncia amb vehemència la postergació i la misèria existencial a què l’ha sotmès la barbàrie nazi, a ell i a molts altres escriptors, intel·lectuals i artistes del seu mateix tarannà. Sis anys més tard, Roth moriria i no pas en l’opulència en un París ja doblegat al jou del totalitarisme.
Crónicas Berlinesas
Joseph Roth