De tota la vida quan he tingut algun destorb, algun mal, en la part interna del cos, aquella en què va a parar el menjar, he dit sempre tinc mal de panxa. No he dit que em fa mal l'estómac: repetisc, em fa mal la panxa. En el meu parlar és habitual dir, no m'ha pegat bé a la panxa, note molèsties a la panxa, no tinc bé la panxa, note picoretes a la panxa (i no eixa cosa tan coenta de sentir papallones a l'estómac: expressió que caldria estudiar per a veure d'on ve, encara que jo ja en tinc alguna quimera).
El tocat és que veig que la paraula estómac va cada volta ocupant el lloc a un nom que no hauria de per què perdre'l i tinc la sensació que podria ser per algun prejudici exportat de parlants del castellà (i em referisc a ells per la omnipresència d'aquesta llengua en la vida del catalanoparlant) que potser consideren panza com una cosa vulgar (i barriga ausades també) i diuen més aïna estómago, perquè potser resulta més fi (igual que oído contra oreja). Ara, caldria saber també per que el castellanoparlant rebutja també panza i agafa estómago (i ací hi tinc una altra quimera, que té a veure amb l'anglés o el francés). Però bé, tot açò són suposicions i tal com diu el blog, dubtes lingüístics.
Voldria posar un exemple de fins a quin punt s'ha escampat aquest destrellat de substituir panxa per estómac en una notícia que he llegit del Vilaweb en la qual el redactor escriu ço següent: Els fanals del carrer li il·luminaven d’una manera sinistra l’esvàstica que li travessa l’estómac. Considere que ací és ridícul dir qu el'esvàstica li travessa l'estómac: açò esmussa més que deu ungles ratllant una paret. Si ens fixem en la foto, és clar que la persona aquesta no té panxa, però tampoc és per a afirmar que en l'organ del cos hi ha una esvàstica tatuada.
