Vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 15 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

Acabar o venir de

Ara que fa uns anys que vaig estudiar francés he descobert moltíssimes coses que hauria d'haver aprés d'aquest idioma en la facultat de filologia catalana. Mentre he estat aquests anys a l'escola oficial d'idiomes amb el francés he acabat d'assumir que és fonamental en els nostres estudis de català tenir uns coneixements abundants de francés (d'occità seria també fonamental, però de moment això només és a l'abast a Lleida). Per tant, no només l'anglés, sinó que el francés hauria d'estar present en el currículum d'assignatures, més si els estudiants pretenen encarar la formació en la gramàtica històrica o comparació de llengües (i si em colleu, per què no, treballar en l'ensenyament secundari))

Bé, tot aquesta introducció és per a comentar una cosa que he aprés del francés i que he trobat en occità ara que llig  sovint el Jornalet. En una notícia d'aquest diari he trobat la perífrasi següent, venir de: Lo mesadièr provençal ven de publicar una analisi detalhada amb de resultats inquietants. Aleshores, el francés i l'occità tenen aquesta perífrasi que traduïda al català podria ser acabar de: El mensual provençal acaba de publicar una anàlisi detallada [del descens de l'ensenyament de l'occità] amb resultats inquietants.

El meu dubte és, com és que la nostra llengua no fa servir actualment aquesta perífrasi, si atenem el caràcter gal·loromànic de la llengua? Fussant en el diccionari del DCVB he trobat que Verdaguer empra venir de i és qualificat de gal·licisme: indica una acció realitzada ara mateix, en el moment de què es parla; cast. acabar de. Des de que són apagats els volcans olotins que venim d'anomenar, Verdaguer Exc. 62. Però també esmenta acabar de en un exemple de Verdaguer: Unit per la prep. de amb un infinitiu, pot significar ‘haver-se fet recentment’ l'acte que el verb subordinat indica. Rosa que'l sol acaba d'esbadellar, Verdaguer Flors 70. Tanmateix no diu que és un castellanisme. ¿Hem de suposar, doncs, que el català ha creat la perífrasi d'immediatesa a penes uns segles ençà, i que coincideix amb la del castellà? O l'ha copiat i, doncs, amb la del castellà ja ens va bé i la del francés (i occità) cal bandejar-la?

Certament, molts dubtes.