05 - Giannis Parios - Sala, Sala

Σάλα σάλα μες στη σάλα τα μιλήσαμε,
να με πάρεις, να σε πάρω συμφωνήσαμε.

Σάλα, Μαρουσώ μου, σάλα τα τζίτζι
μες στο μαγερειό,
άσ’ τα ψάρια να καούνε
κι έβγα να σε δω.

Πότε μαύρα, πότε άσπρα, πότε κόκκινα,
την καρδιά μου να ζητούσες, θα σ’ την έδινα.

RETRAT DE LA FALSA DONA

El teu cap és un niu de abelles

perxò duus el cor incessantment inflamat,

perxò la bondat amb la que et maquilles

s'agita inquieta rera la velada expressió dels ulls.

Com has enganyat a tots amb aquesta llengua dolça!,

talment un bombó farcit de verí

i aquelles frases falsament ingènues,

amb què pretens amagar el teu cor,

la negra víscera que duus mortalment

perforada i inflamada d'enveja.

Perxò escolta:

Si alguna vegada et vaig dir amiga

que els déus, si és que existeixen,

que molt em temo que sí,

no m'ho tinguin en compte,

però sobretot que no m'ho tinguis en compte tu,

ja que m'allunyo de la teua vida,

com s'allunyaria un cervatell

de les fauces d'una lleona.

Tast de Poetes... MARIA CABRERA

"Si em pinto de negre

el blanc dels ulls

ja ningú em diferenciarà

de la mort...."

"El silenci és aigua colpejant els plats de la pica. Girona déu fer olor de pedra emperesida i muda, però jo en recorro els envitricolls sense ni pensar-hi. De tant en tant, algun foraster puja, distret, les escales de la memòria i es passeja per la punta de l'agulla amb mirada desconcertada.

Jo hi visc..."

Són fragments escrits per Maria Cabrera, gironina i portadora, no sabem si només atzarosa, del cognom de l'il.lustre noble i trobador Guerau de Cabrera, que entre d'altres fets participà en la reconquesta de la meva Ilerda, ciutat que ahir mateix lluïa una boira freda i alta, alta, altíssima.

La Maria que ha publicat dos llibres, Jonàs i La matinada clara, a més a més és una excel.lent recitadora, sense impostura teatral, ni artificis... dóna plaer sentir-la enfilar versos, trasmudar.se en una alquímia d'aire, batec i paraula.

Ampliant el refrany àrab

A un gos amb diners se l'anomena senyor gos, a un mediocre amb influències , Savi.

Transhumància

En plena transhumància de sentiments, arrossegant pels camins de pas el meu ramat blanc, veient ja com el fred tenyeix el pic que s'acosta als prats més verds, més plens de rierols i flors alpines de la meva ànima,

sento que he deixat enrere els cànids i els llops famolencs de vida amb què els contes europeus tenyeixen el camí de l'existència;

torno a veure allà la casa plena de llepolies on un dia hagués pogut ser víctima i presonera, si hagués entrat prou endins.

Tot és sort, casualitat de temps i de paisatges.

Tot és igual mentre canvia.

Jo, els éssers, les coses.

I tornem.