de Maria Guasch
Barcelona, L'Altra editorial, 2024
192 pàgs.
192 pàgs.
Encetem un any que, de ben segur (en aquest club i en el panorama literari català), estarà marcat per les escriptores, amb la presència d'una jove veu consolidada: Maria Guasch, autora de quatre novel·les, algunes de premiades i lloades per la crítica, baixllobregatenca (és de Begues) que ha acceptat venir una estona a participar de la sessió sobre la seva última obra, malgrat que això li implica deixar el seu fill de cinc mesos amb els avis (que l'esperen al bar mateix de l'Ateneu). En tot cas, aprofitant la presència de l'autora, abans de fer una ronda de valoracions, se li llença una pregunta: la teva intenció, amb aquesta novel·la, era parlar d'una maldat heretada, que passa de generació en generació?
"Sens dubte, sí", assumeix l'autora que, a la vegada, reconeix que aquesta "herència" se la va trobar a l'escriure ja que, d'entrada, la intenció era fer una "novel·la gòtica actualitzada, on els fantasmes fossin reals". A continuació queda palesa la dedicació de la Maria Guasch a l'ensenyament de llengua i literatura en un institut de Secundària, per la facilitat amb què exposa teoria literària, referents i, fins i tot, per com és capaç de ser ella qui exposa preguntes als lectors: “em va molt bé saber com heu rebut el llibre, sobretot perquè no sóc del tot conscient del que he escrit o del significat del que he escrit”, confessa. Així que, primera pregunta: “Creieu que l’Emma té consciència del que fan?” I la resposta no és unívoca: alguns lectors creuen que la nena encara viu en el territori amoral de la infància o en el “món màgic del joc, per això és una vampira, no?", mentre que d’altres creuen que l’Emma "juga a fer un paper”. Del que no hi ha dubte, però, és que la Natàlia sí que és conscient de la gravetat dels actes: “ella, com queda ben reflectit en les descripcions del seu físic, ja ha fet el canvi i té una veu de la conscieència que li va repetint ‘dolenta, dolenta!’”. En aquest punt, algú pregunta a l’autora pel paper del Martín, cosa que permet a la Maria Guasch esplaiar-se explicant l’origen i la confecció de la novel·la: “El Martín és el primer personatge que tenia, perquè el llibre surt d’un guió que havia fet com a treball final d’un curs de cinema. Era un argument molt més vampític en què el noi arribava a un poble on hi havia un noia estranya i malalta, que s’alimentava de sang... era molt més terorífica i estava molt influenciada per la lectura de Sempre hem viscut al castell, de la Shirley Jackson. A l’anar desenvolupant el llibre, pe`ro, el Matín va quedar més desdibuixat perquè no vaig partir de cap guió previ i, a més, anava escrivint quan tenia temps per endavant, als estius. Sóc conscient que és una novel·la feta a trossos i, abans de presentar-la a l’editora no n’estava gens segura perquè la trobava imperfecta”. En aquest punt, hi ha qui surt en defensa de la imperfecció: “és el que ajuda a crear aquesta atmosfera angoixant, que és el que millor definiex el llibre. Des de l’escena del vòmit a l’autocar, el lector va entrant en aquest poble on no entén res... com el Martín”. Aquest desassossec, però, es transforma en una trava insalvable de superar per a algun dels presents: “No he pogut llegir-lo, no em veia capaç d’assumir la incomoditat que em creava i això que considero que està molt ben escrit, però l’aspror de l’ambient em frenava”confessa un lector, que aviat és acompanyat d’algú altre que confessa “vaig preferir deixar-lo perquè no tenia ganes de patir”. L’autora agraeix, abans que res, la sinceritat dels presents, però tot seguit confessa que, en realitat, això vol dir que ha aconseguit un dels propòsits: “no el d’impedir la lectura, no em malinterpreteu, sinó el de crear un clima claustrofòbic, era una de lesintencions, és clar”. Afirmació que provoca altres felicitacions: “ets capaç de crear un món que, dins el desordre i la confusió, passa el filtre de la lògica, tot plegat és molt potent”. Hi ha qui apunta per una altra banda: “la segmentació de la novel·la m’ha agradat, però sobretot l’estil poètic de les frases”, una afirmació que es complementa amb la que fa algú altre sobre el llenguatge emprat: “gran part d’aquesta atmosfera angoixant l’aconsegueixes amb l’adjectivació, el lèxic està molt treballat”.
En aquest punt, la Maria Guasch aprofita per llençar una segona pregunta i entrar en un punt crucial de l’argument: “Creieu que hi ha premeditació en l’assassinat del Teo?” És una qüestió que va al moll de la trama i, altre cop, provoca diversitat de criteris: per alguns és claríssim que sí, i que cal entendre la relació entre l’Emma i el Teo com la lluita entre el Bé i el Mal, a banda que és una acció “per fer tornar a la Natàlia al món màgic i negre de la infància” considera un lector. Mentre que altres creuen que no i ho llegeixen com un "impuls de nens que no pensen, que encara juguen”, opció que l’autora encara considera més vampírica perquè “sacrificar a la persona estimada forma part de la seva naturalesa, com quan els vampirs mosseguen l’objecte de desig, encara que això el mati o transformi per sempre”. A propòsit d’aquesta escena final, hi ha qui confessa que va llegir-la amb un temor doble: “d’una banda, mentre s’acostaven al pou anava pensant, no en serà capaç... no serà capaç de matar el nen! I, de l’altra, esperava que sí o que, com a mínim, no t’estovessis amb un final feliç que ho hauria espatllat tot. Així que, bravo!”. Una intervenció ideal perquè l’autora confessi que ho va passar malament, escrivint-la i que creu que es nota: “vaig donar-hi mil voltes i només vaig aconseguir-ho quan em va sortir a raig, com per acabar ràpid el tràngol”.
L’últim tram de la sessió es desenvolupa sense l’autora, que passada un hora (llarga) demana tornar a reunir-se amb el seu bebè i agraeix un munt de vegades l’atenció que hem dedicat al seu llibre i l’oportunitat de compartir la trobada. Sense ella present, no surt res que no se li hagi volgut expressar: algú subratlla que “es perdia amb els personatges i que no tenia ganes de seguir transitant en la misèria humana, per això el vaig deixar”, mentre altres agraeixen la sinceritat de l’autora en expressar els dubtes en la creació i en el resultat final: “és comscient que hi ha forats i no se n’amaga”. A continuació, es fa l’anàlisi tècnica d’una pàgina (la 110) on hi ha un paràgraf que algú creu que no està ben resolt i “fa perdre la noció de saber de qui parla”, però qui més qui menys tothom surt molt satisfet d’una sessió “enriquidora”, més enllà de les sensacions que hagi despertat el llibre: “és un privilegi poder compartir xerrada amb un escriptor que, a més, no s’amaga de res, que comparteix tot el seu procés”.
