27S: De la gesta i la victòria a les incerteses

Aquest 27S ha estat realment un dia extraordinari. L'independentisme ha fet una gesta, amb la seva victòria clara, però que dissortadament no està exempta d'incerteses.

Estem davant la participació més alta que mai hi ha hagut a Catalunya en unes eleccions, el 77%, 10 punts per sobre de la participació del 2012. Extraordinari. És una participació només superada pel 80% assolit pel referèndum de la Constitució, el remot i postfranquista any 1978.

Ha votat TOTHOM, tothom!

En aquest context, de la més alta participació mai assolida en unes eleccions, l'independentisme ha vençut de manera clara, superant totes les seves fites, superant tots els seus registres anteriors, vencent amb una proposta de caràcter plebiscitari, on els vots del Sí estaven radicalment clars quins eren.

Hem tret (Junts pel Sí i CUP), pendent d'un últim diputat que encara balla a hores d'ara, 72 diputats (62+10) i hem assolit 1.952.320 vots. Extraordinari.

Davant d'això els partits explícitament contraris a la independència han tret 52 diputats i 1.599.527 vots.

La victòria dels partits del Sí davant els partits del No ha estat, per tant, rotunda, tant en escons com en vots.

En aquest escenari falta un tercer actor, els de Catalunya Sí Que Es Pot, que només ells diran si hem d'incloure en el bloc del No o en el bloc del Sí, o se'n mantenen al marge, no s'hi pronuncien. Ara com ara no poden sumar-se a cap dels blocs.

Malgrat això, és evident que no estan en el bloc del Sí que representen Junts pel Sí i Cup, per tant, en termes de vots parlamentaris, el bloc del Sí ha obtingut 72 escons i 1.952.320 vots davant els 63 escons i 1.964.350 vots de la resta, partidaris explícits del No i CSQEP.

La victòria clara en escons i vots dels partidaris del Sí davant els partidaris del No habilita per tant, de manera inqüestionable, iniciar el procés independentista. El fet que l'estat espanyol no hagi permès la celebració d'un referèndum és el que ens ha impulsat a celebrar unes eleccions plebiscitàries, que, com a qualsevol elecció, mesura la capacitat del Parlament que en surt en nombre d'escons. No hi ha majoria alternativa possible a la majoria d'escons partidaris de la independència, per tant el procés seguirà endavant.

Tanmateix, l'empat gairebé aritmètic en vots entre els partidaris del Sí i la resta ens aboca a que el procés acabi tenint una última fase legitimadora, que pot ser un referèndum acordat amb l'estat espanyol o una votació també refrendària en alguna fase del procés constituent del nou estat català, com pot ser la seva constitució.

Al meu entendre, ni es pot qüestionar la victòria del Sí a la independència, que habilita seguir endavant amb el procés, ni, els partidaris del Sí, podem ignorar l'empat tècnic en vots que s'ha produït entre els partidaris de la independència i els que no ho són.

A la vista de les reaccions al 27S la ceguesa de l'estat espanyol i els seus marmessors, segueix intacta, tan intacta com en tota la fase del procés que ens ha portat fins on som. Segueixen negant la realitat, segueixen intentant deformar-la, caricaturitzar-la, reduir-la, minimitzar-la.

Han pogut negar i ignorar 4 anys de mobilitzacions massives al carrer, han pogut negar el que fins llavors ja era una majoria parlamentària clara a favor del dret a decidir. I ara intenten negar la rotunda victòria independentista del 27S, una victòria que no té alternativa possible parlamentària. Amb una commovedora coincidència argumental, tant el Gobierno de España, com el PP i el PSOE segueixen negant el triomf independentista i parlen d'un fracàs de Mas. A aquestes alçades de la cosa seguir centrant en Mas el procés és tan ridícul com preocupant. Negar entitat pròpia al projecte independentista i voler seguir ancorats discursivament en aquesta estratègia absurda de personificar-ho en «una cosa de Mas» supera la meva capacitat d'enteniment racional.

No senyors, poden dir el que vulguin, però la realitat els ha passat per sobre, la independència té més partidaris en vots i escons que els seus detractors, us ho mireu com us ho mireu. I només si us ho mireu acceptant els fets els partidaris de la independència estarem disposats a pactar una sortida refrendària amb l'estat espanyol, que doni veu definitiva al poble de Catalunya i estableixi un marc vinculant per a les parts en relació al seu resultat.

Fins aleshores, nosaltres tenim plena legitimitat per seguir endavant.

Com deia abans, per a l'independentisme el 27S ha estat una gesta. Hem fet el que mai havíem fet, anar units, hem aconseguit convertir en plebliscitàries unes eleccions autonòmiques i que tota la comunitat internacional les hagi llegit en aquests termes. I hem guanyat havent-hi la participació més alta de la història en qualsevol elecció.

I tot això ho hem fet, a més a més, enmig d'una vergonyosa i intolerable campanya de mentides i amenaces per part de l'estat espanyol i de tots els seus agents, particularment la pràctica totalitat de mitjans de comunicació. Només els partidaris del Sí hem intentat explicar quin era el nostre projecte. La campanya del No ha estat únicament d'un vergonyant caràcter etnicista i fonamentada en una argumentació exclusivament basada en amenaces i mentides.

La gesta independentista es culmina quan hem estat capaços de trencar el «mite» que arrossegàvem des del començament de la Catalunya autonòmica postfranquista de que el diferencial de participació que es donava amb les eleccions generals espanyoles era desinterès pels assumptes propis del país o la «comunitat» d'una part de la població de Catalunya, que el dia que es mobilitzés faria alterar el joc de majories del Parlament.
Doncs bé, això ha saltat pels aires. Hauríem de remuntar-nos al 2004 i les eleccions que van seguir a la convulsió de l'11M per trobar una participació similar a la del 27S, però inferior. El 2004 va votar un 75,96%, i el 27S ho ha fet un 77,44. I l'increment de participació no ha alterat el joc de majories parlamentàries, fins i tot quan mai com ara s'havia donat un posicionament tan inequívoca favor de la independència del catalanisme polític.

El 2012 CiU va obtenir 1.116.259 vots, però era encara una CiU que no assumia explícitament l'objectiu de la independència i que tenia coliderant la coalició a un personatge com Duran i Lleida explícitament contrari a la independència. Aquest 27S tots els antics votants de CiU que han seguit la proposta política de CDC i dels hereus de la Unió de Carrasco i Formiguera, la gent de Demòcrates de Catalunya, ho han fet donant suport explícit a la proposta independentista.

Una de les grans notícies de la nit ha estat justament que la Unió dels botiflers Duran, Espadaler i altres miserables col·laboracionistes no ha obtingut representació parlamentària. L'aventura «petainista» de Duran i Lleida s'ha acabat aquí. I el país es desfà així d'un dels personatges més sinistres i roïns que durant 30 anys s'ha parasitat a l'ombra de CDC i ha prostituït l'històric partit d'Unió fins convertir-lo en una empresa personal que gestionava únicament al seu propi lucre i servei i dels interessos de l'estat espanyol i les seves elits. Aquest 27S ha acabat amb aquest malson.

Però també ens ha permès, cosa que fins ara mai havíem pogut fer, comptar quin era el suport en solitari que tenia Unió. Ara ja ho sabem. 100.000 votants. No és una xifra negligible, i hem de donar gràcies a les xifres històriques de participació que s'han donat de que aquest malson hagi acabat i Unió no hagi obtingut una representació parlamentària que els hauria permès continuar vexant i humiliant el poble de Catalunya.

Com deia abans, hem de celebrar que el 27S hagi destruït el mite que l'increment de participació electoral seria unionista. Amb un increment de la participació del 12% en relació al 2012 si donem per bo (és una extrapolació arriscada, però és l'única que podem fer, que Unió tenia aquests cent mil vots, i per tant no els comptem) que CDC, ERC i CUP haurien obtingut 1.638.224 vots, el que en relació als 1.952.320 obtinguts per Junts pel Sí (amb CDC i ERC), implica un increment del 19,17% de vot. Si al 2012 afegim a CDC, ERC i CUP els resultats que va obtenir Solidaritat Independentista, l'increment és del 15,86%.

Davant d'això, l'increment de vot dels partits explícitament unionistes (C's, PP i PSC-PSOE) ha estat, en relació al 2012, del 25,80%, i del 18,82% si hi sumem, al 2012, els vots de Plataforma per Catalunya i de UpyD.

Per tant, tot i haver-hi un diferencial d'increment superior en l'unionisme que en l'independentisme, l'augment de participació s'ha donat en els dos blocs. Si l'increment de participació s'hagués donat només en el bloc unionista ara estaríem parlant d'una derrota de l'independentisme.

Sempre he mantingut la tesi que el que ha convertit l'independentisme en una força socialment majoritària ha estat el gir que ha fet la força majoritària del catalanisme, CiU. Aquest 27S tot el món convergent ha culminat el procés de transició cap a l'independentisme, i ho ha fet alliberant-se de qualsevol ambigüitat i dels paràsits de la Unió de Duran. L'èxit de l'operació és que la suma de vots de CDC i d'ERC aquest 27S, sense Unió, ha estat superior a la del 2012, en uns 100.000 vots.

Tanmateix la força del bloc del Sí que més ha incrementat el seu vot ha estat la CUP, que ha passat de 126.435 a 335.358. És un resultat extraordinari per a una força política tan socialment extrema com és la CUP, i reflecteix amb claredat l'encert de l'estratègia d'una gran força central pel Sí i d'una força com la CUP actuant de «cotxe escombra», recollint una pluralitat de vots que mai podrien integrar-se en una candidatura central de país. L'increment del Sí, per tant, són aquests cent mil de Junts pel Sí i els dos-cents mil de la CUP.

El bloc del NO (PP, C's i PSC) també ha tingut un increment similar, una mica superior, d'uns 320.00 vots.

Qui ha capitalitzat l'increment de vot unionista ha estat, i de manera espectacular, C's (Ciutadans), que ha passat de 275.007 vots a 732.147. És brutal! Un increment d'uns 450.000 vots! No hi ha cap dubte que C's i el seu neofalangisme han esdevingut el vot refugi o de referència de l'unionisme. La seva actitud clarament colonialista ha connectat, en la tensió evident d'un procés com el que estem vivint, amb una àmplia capa social. El PP ha perdut al voltant dels 130.000 vots, que hem de suposar han anat a C's. Sumats als 75.000 que varen tenir PxC i UpyD ens donen uns 200.000 vots unionistes capitalitzats per C's des del 2012. La resta del seu increment, clarament, és la capitalització de l'increment de vot unionista que s'ha donat amb l'increment de participació 2012-2015.

Al costat d'Unió, l'altre gran derrotat de les eleccions del 27S ha estat el poti-poti de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant QWERTY). En relació al 2012 tan sols han incrementat el vot que va tenir ICV en 6.000 vots, que tenint en compte l'increment de participació que s'ha donat en aquestes eleccions fa que passin de representar el 9,90% dels vots al 8,93%, és a dir, un punt menys.

QWERTY ha estat víctima d'haver-se convertit en els tontos útils de l'establishment per intentar rebentar el caràcter plebiscitari del 27S. Fracassats en aquest intent, el seu espai electoral, tal i com ja vaig dir, ha anat minvant.

Des d'aquest punt de vista Podemos és el gran derrotat del 27S. La debacle de QWERTY afecta radicalment al seu posicionament de cara a les eleccions espanyoles del desembre.

És interessant d'observar com el vot no independentista que hi ha a Catalunya no ha buscat refugi en una proposta d'arrel democràtica i reformista com és QWERTY i Podemos, sinó que s'ha concentrat en una proposta neofalangista, radicalment identitària i atroçment anticatalana.

QWERTY, tot i les seves relliscades inadmissibles i ofensives des del punt de vista de l'esquerra transformadora d'aquest país i la seva tradició (singularment el paper històric del PSUC), oferia un programa en el que l'encaix de Catalunya a l'Estat Espanyol se situava com un dels reptes a resoldre. No negaven, reconeixien, la reivindicació social catalana que evidencia l'independentisme, tot i que centrava la seva resolució en una estratègia de diàleg que culminés en un procés negociat respectuós amb el dret a decidir, sense pronunciar-se sobre la independència sí o no.

Aquesta opció democràtica i respectuosa no ha estat la referència del vot no independentista de Catalunya. El vot no independentista s'ha llençat massivament als braços de la proposta més repressiva en relació al procés sobiranista. El general Espartero, donant veu al que és el marc mental de l'estat espanyol en relació a Catalunya, deia que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-nos a ratlla, submisss, subjugats.

La proposta de C's és aquest bombardeig, és el que ha votat aquesta part de la societat no independentista. No ha votat un reconeixement al fet nacional català diferent a l'independentista, ha votat als qui volen eliminar qualsevol signe de catalanitat. No ha votat per un encaix diferent, ha votat per l'encaix autoritari de sempre. No ha votat perquè es respecti a Catalunya i a la seva gent, amb independència del seu origen i de les seves idees, sinó perquè s'actuï autoritàriament contra tota la societat catalana, que se la castigui.

C's és, sense cap mena de dubte, la proposta política més atroçment identitària de l'Europa Occidental. I és el que ha votat la gent de la nostra societat que no és independentista. No volen ni atendre arguments i entendre reivindicacions, volen bombardejar, pensen que reprimint, aniquilant, es resoldrà la qüestió. No hi ha cap proposta política a l'Europa Occidental que negui i busqui l'aniquilació d'una part -la majoritària- de la seva societat com ho fa C's, com ho fa la gent que ha votat massivament C's.

És evident que per a una societat com la catalana, aquests 732.147 vots a favor de l'extermini de Catalunya i de qualsevol senyal de catalanitat, és un problema, i molt gros, que haurem de pensar al voltant de tot el molt que implica. És una qüestió que va més enllà del caràcter genocida de les propostes de C's en relació a la llengua i la cultura catalana, és una qüestió que nega qualsevol dret a la societat catalana, col·lectivament i individualment, i que avala i estimula el saqueig anual de 16 mil milions d'euros de tots i cadascuns dels catalans. Aquests 732.147 són els nostres guardians del gueto, són els nostres sipais, són els nostres col·laboradors necessaris en el genocidi cultural i l'aniquilació econòmica com a societat.

En mig d'aquest panorama el PSC ha continuat amb les seves coses i els seus bailoteos. El que està passant no va amb ells ni amb els seus votants, i així, han passat dels 524.707 vots del 2012 als 520.022 vots del 27S. La teoria del sofà és l'única que pot explicar aquesta fidelitat irreductible d'un nucli de votants que evidencia viure absent a qualsevol input social, absolutament alienat en relació a tot el que passa al seu voltant. Plou, PSC. Neva, PSC. Fa sol, PSC. Crisi, PSC. Bonança, PSC. Amunt, PSC. Avall, PSC. De fet els 4.000 votants menys estic segur són defuncions, no pas antics votants que en vida deixin conscientment de votar-los. La teoria del sofà. Aquests molt meritoris 520.022 votants del PSC són el seu pinyol, hi seran sempre, els votaran sempre, i és igual el que facin o qui presentin, és igual el que proposin o el que estigui passant a la seva societat. Ells, PSC.

Aquesta anàlisi del PSC seria massa superficial si no féssim esment a que en les eleccions que fins ara havien estat les que havien tingut major participació de la història de la Catalunya autonòmica postfranquista, els del 2004, el PSC va obtenir 1.586.748 vots. Aquesta forquilla del milió i mig de vots al mig milió, aquest milió de vots que un dia van tenir i que han perdut són un altre debat, que no afecta ni preocupa al seu nucli dur, aquest mig milió que els votaran facin el que facin i presentin qui presentin, ni que sigui un sofà orejero.

El PP, com hem vist abans, ha passat de 471.681 vots a 347.358. Però si jo fós del PP estaria molt i molt tranquil. Els vots que han perdut, cap a C's, només els hi demanen més Espanya i més canya «contra los catalanes». Oiga, que si dan más caña contra los catalanes usted también va a recibir, porque implicará ir a peor en todo, saqueo fiscal, vejación en la inversión en infraestructuras, quiebra económica, más paro, peor ocupación y menos oportunidades para la gente joven.... «Y? LA UNIDAD DE ESPAÑA NO TIENE PRECIO».

Pues bueno. Aplaudan con las orejas, caballeros. Y vivaspaña.
Fet aquest repàs del que ha passat, tornem al principi. Un 77% de participació és brutal. I ha convertit la victòria independentista en una gesta. Mai hi havia hagut tants vots a favor de la independència.

El Parlament té una majoria independentista inqüestionable, però tenim un problema de governabilitat evident: els 62 diputats de Junts pel Sí i la combinació de resultats amb les altres forces fa que no es pugui governar només amb l'abstenció de la CUP. Junts pel Sí i CUP hauran de parlar molt més del que haurien volgut sobre com gestionar aquesta situació. Avisava fa uns dies que la CUP pot tenir la temptació de fer servir que els seus diputats són indispensables perquè el procés avanci, per fer xantatge sobre la majoria. Crec que seria un error gravíssim. Sé que molts a la CUP estan temptats de fer-ho, i de voler imposar la seva força minoritària, però indispensable, per condicionar il·legítimament la majoria del Sí. Espero no ho facin.

No és un escenari fàcil per a ningú. Però és un escenari que només poden gestionar Junts pel Sí i CUP. Cal que ho parlin i el més ràpidament possible. No poden afegir més incerteses al procés de les que ara mateix ja tenim. Les urnes han parlat, i no ens han deixat un escenari fàcil ni còmode per a ningú. Altre cop, estem obligats a actuar amb una responsabilitat molt per sobre de la imaginada, perquè el procés no s'encalli.

Però més enllà de l'impuls polític, parlamentari i de govern que cal fer i que hem d'exigir, com a país cal que abordem també l'evidència de xoc de projectes polítics i suports que ha posat de manifest el 27S, una majoria que vol construir un nou país davant del suport social i polític brutal a una força que el que vol és acabar amb aquest país.

Analitzant a les palpentes, però constatant algunes certeses

A aquestes alçades de la campanya segurament hi ha moltes enquestes, però les desconeixem. I cap de les que s'ha publicat fins ara, per la seva opacitat intolerable, mereix ser tinguda en compte, i n'hauríem d'exceptuar només la de El Periódico i la del CIS, tot just començada la campanya.

Així, sense enquestes vàlides o dignes de ser considerades, hem anat molt a les palpentes. O directament només ens hem pogut guiar pel nostre instint o percepció. Arribem a les últimes hores de campanya electoral amb un escenari molt diferent del de l'inici de la campanya, però farcit d'incògnites sobre el que està passant i passarà.

El desconcert unionista sembla descomunal. L'unionisme havia dipositat totes les seves esperances en que la candidatura impulsada per Podemos, Catalunya Sí Que Es Pot, aconseguís, pel flanc esquerranós, rebentar el caràcter plebiscitari de les eleccions.

Però aquesta maniobra va fracassar estrepitosament. Constatat aquest fracàs, l'unionisme «oficial» s'ha dedicat a amenaçar, mentir i intoxicar en relació al que seria d'una hipotètica Catalunya independent, però ho està fent amb una patositat i improvisacions extremes.

Per la seva banda el nerviosisme extrem a les files de l'unionisme progre de CSQEP els ha portat a fer un discurs etnicista repugnant, insòlit en els posicionaments progressistes al nostre país (al PSUC sense anar més lluny).

I així, a les fosques, a les palpentes, és que l'anàlisi del que està passant es fa molt difícil. Com puc valorar què està passant entre el votant tradicional d'ICV si cap de les enquestes no ha publicat dades que permetin observar aquesta qüestió?

Només tenim un indici, quan Carles Castro a LV explicava que CSQEP beu fonamentalment d'antic votant de PSC-PSOE. Si tenim en compte que malgrat aquest transvassament de vot les seves opcions no es mouen en relació al vot que tenia ICV-EUA, podem deduir, a les palpentes, que el vot indy que tenia ICV-EUA no els segueix en aquesta aventura, i que s'està desplaçant o bé cap a la CUP o bé cap a Junts pel Sí.

Igualment s'assenyalava que el creixement de Ciutadans és fruit del desplaçament de vot d'antics votants de PSC i de PP. L'enquesta de El Periódico, a començament de campanya, ens deia que entre PP i C's hi havia la tercera, en volum, bossa d'indecisos en el seu vot. No tenim més pistes per saber com va aquest particular combat. C's ha punxat aparatosament en els mítings en algun dels seus feus, com Cornellà, però no tenim cap dada que ens aproximi demoscòpicament a com estan evolucionant els votants de PP i C's.

Un altre dels grans interrogants de la campanya i les eleccions és què passaria amb el vot moderat, més conservador, que fins ara havia estat votant CiU. Cap enquesta ens ha proporcionat dades com per poder seguir l'evolució d'aquesta bossa de vot. Només, altre cop, Carles Castro a LV deixa anar alguna insinuació, a partir d'unes dades que només ell té i que no comparteix. Diu que el vot d'Unió bàsicament provindria d'antics votants de PP i de C's i, en menor mesura, d'un petit percentatge de votants que anteriorment havia votat CiU. La vergonyosa opacitat dels mitjans, convertits ens agents actius del conflicte, fa que no tinguem cap dada al respecte. L'enquesta de LV atorga representació parlamentària a Unió, però són els únics, i són els amiguetes. Així doncs el que intuïm, a les palpentes, és que Unió ha fracassat en l'intent unionista de construir un espai electoral petainista. Tot indica, tot, que Unió no entrarà al Parlament. Com pot afectar això, el 27S, al votant que s'havia pensat votar-los? Una incògnita. Jo entenc que un antic votant de PP o de C's, que s'havia plantejat votar Unió perquè no era tan delirantment espanyolista, a la vista de que no obtindrà diputats, reconsideri el seu vot, i segueixi dipositant-lo en les opcions que fins ara havia votat.

De retruc, si aquesta anàlisi fos correcta, podríem inferir que Junts pel Sí ha aconseguit retenir el vot moderat que fins ara havia votat CiU. És a dir, que un dels flancs d'incertesa que podia tenir una candidatura com Junts pel Sí s'ha «despejat» satisfactòriament, i no ofereix vulnerabilitats a la causa del Sí a la independència.

La franja de votants que més incerteses ens planteja és la que es mou en el triangle Junts pel Sí/CUP/CSQEP. És l'única, a més, com ja vaig explicar, que implica un transvassament de vot entre blocs, entre el bloc del Sí i el bloc del No.

Tot sembla indicar que el vot indy que havia tingut ICV-EUA s'està desplaçant cap a CUP o Junts pel Sí. Però no sabem, ningú no ens ha donat dades, de la magnitud i característiques d'aquest desplaçament devot.

Així, ens falten dades per saber les característiques del creixement de vot de la CUP que projecten totes les enquestes. Prové d'aquests sectors d'ICV-EUA? Prové de l'abstenció? O prové de la frontera amb Junts pel Sí: a les palpentes, podem considerar que aquesta frontera (Junts pel Sí/CUP) és, ara mateix, un dels punts més delicats del procés, que més el pot condicionar.

La CUP ha fet una molt bona campanya. Molt comoda, també cal dir-ho. Hi ha estat, sense ser el blanc de ningú, i com si no hi hagués estat, ha pogut fer i dir totes les ocurrències que li han passat pel cap, sense desgast i sense exigència. A més, en Baños s'ha revelat com una extraordinària tria com a cap de llista.

Si els vots de la CUP surten majoritàriament del seu votant tradicional i de les fronteres amb l'abstenció o el vot a opcions que ara serien considerades del NO, és una excel·lent notícia per al procés. En canvi, si els vots de la CUP surten de la frontera amb Junts pel Sí, el resultat pot ser terrible. Avui, Mare de Déu de la Mercè, la regidora de Ciutat Vella del govern muncipal de la sra. Ada Colau (Barcelona en Comú), on hi ha ICV i Podemos ha fet públic que votarà CUP. Aquesta és la gran vàlua estratègica que té la candidatura de la CUP desagregada de Junts pel Sí, que permet recollir tota una sèrie de vot que d'altra manera perdríem. Aquest posicionament de la regidora de Colau és una gran notícia, i permet intuir que, efectivament, que CSQEP no ha connectat gens amb bona part del món polític que va permetre a la Colau guanyar les eleccions a Barcelona. La inhibició de l'alcadessa de Barcelona ha estat també una bona notícia per als partidaris del Sí, atès que és una evidència que el seu carisma hauria pogut fer moure les coses d'una altra manera.

Però el vot a la CUP només tindrà valor, només sumarà, només ajudarà a la independència, si Junts pel Sí obté majoria absoluta, se situa amb un mínim de 68 diputats. Si no és així, per molt pocs vots en la frontera entre Junts pel Sí i la CUP, el procés pot derrapar o eternitzar-se i consumir-se en lluites i conflictes interns del bloc del Sí.

Junts pel Sí, en el seu full de ruta, té previst, si s'assoleix una majoria independentista, que el Parlament de Catalunya aprovi una Declaració d'Independència. Aquesta declaració seria l'acte polític que habilitaria internacionalment el procés independentista català, empararia la creació de totes les estructures d'estat que ens calen per a la desconnexió amb Espanya i permetria obtenir el màxim de suports internacionals, en forma de reconeixement de la nostra independència, que serien els que al cap i a la fi donarien entitat a la nostra independència.

Aquesta Declaració d'Independència es vol que faci menció explícita a la posició de Catalunya dins la UE, considerant-nos-en membres de ple dret, per tal que no se'ns exclogui. Això, que en termes de real politik i d'assegurament de l'èxit del nostre procés és bàsic, elemental, clau... és discutit per la CUP, que es nega a votar cap declaració d'independència que faci cap referència a la UE.

Mentre l'estratègia Junts pel Sí és fer les coses de la manera que sigui millor perquè el procés independentista tingui èxit, l'estratègia de la CUP passa per, a la que pugui -és a dir, si Junts pel Sí no té majoria absoluta- poder fer xantatge i impedir avançar si no s'accepten els seus requeriments ideològics d'extrema esquerra antisistema. I així, la CUP es planteja no només sortir de la UE, sinó també de la zona euro.


Tenim altres mostres d'aquest extremisme de la CUP. La segona de la seva llista, Anna Gabriel, en una entrevista que li feia Vicent Sanchis a El Temps, justificava i emparava, sense immutar-se, les atrocitats que va cometre el pistolerisme de la FAI a la rereguarda republicana. La CUP té una cara amable i simpàtica, la del gran Baños, la d'un immens David Fernández, però al darrere treu el cap una inquietant empanada mental antisistema que els porta a des de justificar la criminalitat del pistolerisme de la FAI, fins voler aprofitar, si els seus vots són necessaris per al procés, per condicionar la majoria.

En la majoria independentista que representa Junts pel Sí hi ha el consens social bàsic a partir del qual articular un procés de transició cap a l'estat propi, cap a la independència, i entre aquests punts, i aquí el xoc amb la CUP és inevitable, no hi figura ni sortir de la UE ni sortir de la zona euro. Per això és vital que Junts pel Sí obtingui majoria absoluta, perquè el procés no naufragui per extremismes ideològics d'una minoria. Els vots i escons de la CUP seran vitals per assolir la majoria de vots, però si poden condicionar la gestió de la independència, serà estar derrapant a cada revolt.

Un cop culminat el procés independentista, un cop el nostre estat sigui reconegut internacionalment i puguem celebrar eleccions estríctament polítiques, és a dir, de polítiques i de models socials, econòmics, etc. que sigui el que Déu vulgui, i si l'electorat català, majoritàriament, decideix votar un partit que porti en el seu programa sortir de la UE i de l'euro, doncs endavant. Jo seré activista en contra, però em sotmetré a la democràcia. Però ara no es podem permetre que perquè el procés tiri endavant una minoria el condicioni amb els seus extremismes ideològics. Gestionar la independència serà un procés molt complicat. Aconseguir suports internacionals, també. I si a sobre som nosaltres els que ens acabem excloent del nostre entorn natural, l'Europa Occidental, la UE, la zona euro, ho podem acabar de complicar letalment.

Per això és tan i tan important que tots els vots de l'independentisme responsable vagin a Junts pel Sí, perquè els vots i escons que obtingui la CUP només sumaran (i seran molt benvinguts) per a la independència si Junts pel Sí treu majoria absoluta. La CUP pot tenir un paper transcendent en aquest procés, acabant de fer possible la majoria en vots el 27S, però no podem estar condicionats pel seu extremisme ideològic. Estan legitimats a defensar-lo, però no podem permetre condicioni el procés. El moment de defensar-lo i de veure si les seves polítiques extremes tenen suport no és durant el procés constituent, sinó quan es configuri el primer Parlament i Govern del nou Estat Català, de la nova República Catalana.

La gran banca se suma a la campanya de la por... i la vergonya dels silencis còmplices

Divendres. D'avui en vuit, final de campanya. D'avui en vuit estarem a l'Avinguda Maria Cristina, al míting final de Junts pel Sí. Donant-hi ple suport. Abans, però, dimarts, estarem a l'acte final de Junts pel Sí a Cornellà.

Aquest cap de setmana se suposa han d'aparèixer unes quantes enquestes. Insospitadament aquesta campanya n'hi ha hagut molt poques, i amb molt poca informació. Jo ho atribueixo al fet que les enquestes no deuen donar el que els poders fàctics volen que donin. I aquest acojone que tenen els poders fàctics fa que prefereixin amagar enquestes que no pas publicar-les.

Avui sembla que hem arribat a un dels punts àlgids de la campanya de la por que promou l'estat espanyol i tot l'entramat de poder que controla, directament o a través dels anomenats «poders fàctics», amb el pronunciament que ha fet la gran banca de que si guanya el Sí es plantegen marxar de Catalunya.

VA HOME VA!

Realment la indecència de la campanya unionista és acollonant. La gran banca alliçonant-nos. Dient que ojo amb el que votem, que si no fem el que ells volen, se'n van. A on?

Ah! Això dels rescats, quants favors que deuen tants que els hi han salvat el seu cul amb els nostres diners. Un estat, l'espanyol, que ha preferit salvar bancs que persones, que ha col·locat tota la xusma corrupta que va des dels partits als grans sindicats, als seus consells d'administració, amb les seves targetes opaques i els seus silencis còmplices amb tot el disbarat que hi passava. Amb aquest cobra i calla tan hispànic. I ara ens volen dir el que hem de votar.

VA HOME VA!

Nosaltres, els del Sí, això ja sabíem acabaria passant. De fet ens és relativament igual. Perquè el que ells no saben o no volen veure és que HEM PERDUT LA POR. Ja no ens poden espantar com potser haurien pogut fer temps enrere. Ara cada nova amenaça, cada nou insult, cada nova agressió, lluny d'acovardir-nos, ens referma col·lectivament, ens fa més forts i més determinats en la nostra voluntat.

NO TENIM POR!

Avui, a la vista del comunicat de la gran banca, qui pitjor ho deu haver passat, si encara els hi queda un bri de decència i de vergonya, són el conglomerat de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), els podemitos, iniciativeros, etc. Ha de ser molt dur passar del bla bla bla del «encerclem La Caixa» a votar amb la gran banca. 

Déu n'hi dó, amics, Déu n'hi dó... És el que va passar de les paraules als fets, és a dir, a no arribar als fets i quedar-se amb les paraules. Avui heu demostrat, companys del CSQEP, que quan arribeu a la frontera dels fets, us cagueu a sobre. El vostre silenci còmplice amb totes les amenaces que s'estan llençant damunt el procés i una molt important part de la ciutadania de Catalunya, per l'únic delicte de voler votar, us perseguirà tota la vida.

No podeu anar de campions, de puretes, de perdona vides, de «Mas caca», de discursets arreglalotodofacilfacil, de «no a la troika», i tot el vostre bla bla bla de progre i assistir impassibles a tanta amenaça i insult com estem rebent.

Avui ha estat la gran banca. Com se us queda el cos pensant que el vostre vot és el mateix que vol la gran banca?

Fa dues setmanes Pablo Iglesias llençava per la claveguera tot el treball del PSUC, amb aquell discurs fastigosament etnicista, quan apel·lava, perquè no sabia com dir-nos, a «esa gente», els que som fills de pares andalusos, murcians, extremenys... El PSUC, tants anys treballant per una integració positiva de tota la gent que vivia i treballava a Catalunya, amb independència del seu origen, tants anys treballant per allò de «un sol poble» i ve aquest niñato de Madrid i en un míting ho llença tot per la claveguera amb el silenci còmplice i vergonyant dels hereus, ni que sigui formalment, d'aquell PSUC.

I ara, aquesta setmana, ens amenacen des de la UE i des de la gran banca i vosaltres seguiu posant-vos de perfil, com si la cosa no anés amb vosaltres.

Quina vergonya, companys, quina vergonya.

Encerclem La Caixa, sí. Però votant amb la gran banca. Quin postureo més fastigós. Però que no ho veieu? Com podeu mantenir aquest silenci còmplice davant coses així? Quina credibilitat us quedarà, a partir d'ara?

Ja és ben cert que un procés de la duresa del procés independentista català acaba posant a tothom al seu lloc, treient les màscares darrere les que fins ara s'havia pogut estar fent la viuviu. Heu quedat ben retrats com a progres de postal...

Si, com espero, el 27S guanyem i assolim la independència, d'aquí uns anys, què explicareu als vostres fills o néts, d'aquest procés i del vostre paper? Que mentre centenars de milers de persones es manifestaven per un país nou, més lliure, pròsper i just, vosaltres us anàveu a encerclar La Caixa i que quan la gran banca es va llençar damunt aquests centenars de milers de persones amenaçant-los perquè no votessin en consciència vosaltres us vàreu amagar al WC, callats com uns putes i votant amb complicitat amb la gran banca? Què explicareu? Que mentre fèiem front a tota mena d'insults, falsedats, menyspreu i amenaces vosaltres demanàveu reformar el TC? Que mentre tot l'establishment movia totes les seves peces i altaveus en una vergonyosa campanya de la por contra el procés vosaltres anàveu repetint com un lloro per tot arreu «Mas caca»?

Què fareu, quan els vostres vots se sumin a tots els vots dels partits de l'establishment, del PP, de C's, etc.?

No se us regira l'estómac del paperot que esteu fent, de quedar igual que un Duran qualsevol???

Doncs res, seguiu amb els vostres discursets, seguiu amb les vostres soflames buides, seguiu amb tot el que us portarà a votar el que vol es voti la gran banca i l'establishment, i feu-vos, amb el vostre silenci, còmplices de les seves amenaces.

Nosaltres ja hem perdut la por. Nosaltres estem construint, no fent discursos. Nosaltres estem posant els fonaments d'un nou país que només podrà ser si ho volem la majoria, democràticament. Vosaltres estàveu sempre en el nostre «nosaltres», però us n'heu exclòs vergonyosament. Traint la tradició de partits com el PSUC, del que ni que sigui formalment en sou hereus. Traint tantes coses que no trigareu molt en no poder viure amb aquesta càrrega de vergonya damunt vostre, per aquest silenci còmplice i covard quan tanta gent del vostre país estava treballant per un país nou, fent front a tantes amenaces i tanta campanya de la por només per la il·lusió i l'esperança de poder construir un país nou.

Seguiu amb els vostres discursets. Però lliçons, a partir d'ara, NI UNA!

Dues coses diferents: voler la independència i voler-la i garantir poder-la FER

Telecinco acaba de fer públiques les dades d'una enquesta de Sigma-2. Una enquesta important, amb 1.800 enquestats, feta els dies 14 i 15 de setembre, per tant després de la gloriosa Diada de la Via Lliure a la Meridiana.

Les poques dades que han fet públiques, com a mínim en el moment de posar-me a escriure l'article, fa molt agosarat qualsevol anàlisi. No tenim quina és la intenció de vot directe, no tenim els indecisos que hi ha, no sabem quin és l'abast de la cuina, etc.

Però si acudim a una de les coses que sempre us dic cal fer davant qualsevol enquesta, que és comparar-la amb d'altres que hem conegut, per veure'n la coherència, podem dir que els resultats que projecta semblen molt coherents amb les dades d'altres enquestes i les tendències que s'hi observaven. I això ens permet analitzar algunes coses

Sobre la projecció de vot, el que l'enquesta de T5 ajuda a confirmar seria el següent:

1. La fortalesa, amb tendència creixent, de la intenció de vot de Junts pel Sí. L'excepcional aposta independentista per configurar una gran candidatura que permetés donar un caràcter plebiscitari a les eleccions, visualitzar clarament el vot del sí a la independència i assegurar, cas de guanyar, la gestió del procés independentista, recull un suport altíssim dels votants, fins al punt que s'acosta a la majoria absoluta (65-66 escons). Això seria el més gran èxit independentista i la garantia que les coses es faran i sortiran bé.

2. La gran aposta unionista i de l'establishment per intentar treure caràcter plebiscitari a les eleccions, Catalunya Sí Que Es Pot, està fracassant. No ha aconseguit impedir el caràcter plebiscitari i després d'aquest fracàs el naufragi del seu discurs és evident, inclòs aquell atroç clam etnicista de Pablo Iglesias a Rubí. Sembla que la campanya ha acabat allunyant part dels seus votants i del potencial de vot que tenien abans de l'estiu.

3. C's es configura com el vot refugi unionista, tot i que amb uns resultats modestos en relació a les expectatives que tenien. Pel que fa al PP, l'aposta per radicalitzar la campanya via injectar el discurs xenòfob que Albiol havia experimentat a Badalona, no està funcionant, i segueix perdent suports.

4. Pel que fa al PSC, més enllà dels bailoteos inicials de l'Iceta, res més, intranscendència a tots els nivells.

5. La CUP consolida les seves posicions, el seu increment de vot. Si el seu vot prové del votant tradicional cupero i del bloc antisistema o d'extrema esquerra, ajudarà al procés, en tant que serà un vot que caldrà sumar al de Junts pel Sí per comptar els suports que té la independència. Si actua com a vot refugi de «l'estupendentisme» pot generar més complicacions que no pas ser facilitador.

6. Una altra excel·lent notícia és la confirmació que el petainisme de la Unió de Duran no té cap opció d'entrar al Parlament. D'aquesta manera es confirma el que molts ja feia temps veníem denunciant. Duran, des que va començar al procés, ha estat treballant per rebentar-lo. Ser dins de CiU li donava una projecció i una força que en realitat no tenia. Ser dins li donava un poder que feia servir per desgastar sistemàticament Mas i el procés. Fora de CiU, no té cap rellevància, i en 10 dies serà història. Ara Duran ja no té cap possibilitat de desgastar el procés. Ja no és útil a l'establishment. Assistirem a l'espectacle grandiós del «Roma no paga traidores» i veure com els mateixos que l'han engreixat i mantingut, els poders fàctics, l'estat i l'establishment, el deixen caure sense contemplacions.

El que potser és un dels grans eixos estratègics subjacents d'aquesta campanya, del que no se'n parla gaire, però que el podem veure reflectit a les enquestes el podríem resumir així: NO N'HI HA PROU AMB VOLER LA INDEPENDÈNCIA, L'HEM DE FER POSSIBLE. Aquest eix té dues manifestacions diferents entre sí.

La primera afecta al caràcter plebiscitari de les eleccions. Si dius que ets independentista, que votaries Sí en un referèndum d'independència, que voldries la independència, però ara no votes a cap de les dues opcions que clarament i únicament comptaran com a Sí (Junts pel Sí i CUP), no la fas possible, la independència. Jo no puc jutjar el que cadascú, en su fuero interno, vol o desitja. Però és incongruent dir que es vol la independència i en les eleccions més decisives que mai haurem tingut per fer-la possible, no votar Sí, situar-se en el que comptarà com a No.

Des d'aquest punt de vista, la gran bossa de vot que diu que votaria Sí a la independència, però que en unes eleccions si es manté en la seva opció de vot tradicional, no comptarien com a Sí és el vot indy d'ICV. Amb les poques dades que tenim sembla que aquest vot no està seguint el discurs etnicista i antiindependentista que ha imposat Podemos a la candidatura Catalunya Sí Que Es Pot.

La segona afecta ja a la correlació de forces dins del bloc del Sí, on tothom vol la independència, i tots els vots comptaran com a sí a la independència, però on no tothom està en condicions de FER la independència. El vot que recull Junts pel Sí no només vol la independència, sinó que sap i valora el gran esforç que s'ha fet per posar molta gent d'acord per assolir la majoria que necessitem i, si s'assoleix, poder fer la independència, gestionar la independència.

Junts pel Sí és una proposta excepcional. Mai valorarem prou la generositat i sentit històric i patriòtic dels qui l'han feta possible, Ho han aparcat tot, absolutament tot, incloses diferències personals que semblaven insalvables, per configurar una candidatura que automàticament convertís en plebiscitàries les eleccions als ulls de tot el país i de tot el món, que el 27S, en una dècima de segon, només veure el resultat de Junts pel Sí tothom sàpiga si Catalunya vol o no la independència i, tercer factor i absolutament transcendent, que han acordat un full de ruta per, des del primer minut, poder gestionar amb eficàcia el procés independentista, sense cap dilació, sense cap entrebanc.

Aquestes són les dues grans diferències entre el que representen Junts pel Sí i la CUP: 

- per una banda la generositat, manifestada en la capacitat de renúncia a elements propis de la personalitat de cadascun, com és Junts pel Sí, per poder sumar al màxim, davant el comfort i la comoditat de no renunciar a res i mantenir-se inamovible en els propis postulats, que és el que ha fet la CUP, amb un indissimulat i egoista interès en ser necessaris per poder imposar plantejaments absolutament minoritaris a la majoria.

-per una altra banda, i cal donar-li una extrema importància, Junts pel Sí és l'única opció que té al cap gestionar la independència sí s'obté una majoria que evidenciï és la voluntat del poble de Catalunya. Cal que Junts pel Sí tingui majoria absoluta perquè el Govern que en surti estigui treballant des del primer minut, sense cap entrebanc, sense cap obstacle, en el que són els dos grans eixos programàtics de la seva proposta:

• gestionar la independència, en les seves diferents fases que tindrà, mentre es creen les estructures d'estat per fer-la possible a nivell intern i s'obtenen els suports internacionals necessaris per a que la independència no sigui un simple acte onanista que no transcendeixi les parets del Parlament de Catalunya.
• garantir, simultàniament, el funcionament del país i de l'administració de la Generalitat i tot el que en depèn i atendre amb caràcter prioritari les situacions de major necessitat social que tingui el país.

És a això al que s'hauran de destinar tots els esforços des del minut u. Les estructures d'estat estan dissenyades amb una total neutralitat ideològica, per tal de configurar i posar en funcionament uns aparells de gran complexitat sense els quals la independència és inviable. El disseny que s'ha fet és impecable des d'un punt de vista tècnic, buscant els millors exemples i pràctiques internacionals. Però, sobretot, vull insistir-hi, s'han dissenyat d'una manera neutral des d'un punt de vista ideològic.

Anem a crear un estat. I aquest estat després tindrà els governs que els ciutadans decideixin. Les estructures d'estat han de servir per igual per a un govern liberal que per a un govern d'esquerres. Després ja cadascú farà d'acord al que sigui la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Però l'objectiu, ara, és que tècnicament aquestes estructures funcionin i assegurin, a nivell intern, la independència.

I això només ho pot fer Junts pel Sí. És més, si depèn de la CUP, la majoria de les estructures no es podrien fer o el seu disseny seria un experiment social extrem que ens acabaria ensorrant a tots, d'entrada perquè ens sumiria en el caos.

La independència és el procés més gran i complexe que mai haurem viscut tots nosaltres. Una bona gestió del procés de la independència és no generar més problemes i dificultats de les que ja hi haurà.

De la mateixa manera, fem el que fem al Parlament de Catalunya i al Govern, si no transcendeix del Parc de la Ciutadella ni de la Plaça Sant Jaume i la comunitat internacional ens ignora, no tindrem independència. La independència requereix d'un acte intern (majoria social democràticament expressada) i d'uns actes externs (el reconeixement per part de la comunitat internacional). Si cap país no ens reconeix, no serem independents. Per tant, no n'hi ha prou amb voler la independència, cal FER-LA, i això només ho pot fer Junts pel Sí. Només Junts pel Sí i un govern fort, reconegut internacionalment, homologable internacionalment, està en condicions de treballar per obtenir aquests suports. 

De fet es tractarà de seguir fent, ara ja en la seva fase decisiva, el que des de fa molts mesos està treballant la jove diplomàcia catalana. El procés independentista català, malgrat la ferotge oposició i sistemàtic intent de boicot de la diplomàcia espanyola, ja s'ha «colat» als Parlaments de Dinamarca, Bèlgica, Irlanda, Paraguai, Uruguai i Estats Units. Quan el procés avanci i es vagin fent els passos decisius, caldrà que tot el molt que ja s'ha treballat (conegut i secret), doni els seus fruits, i la comunitat internacional, poc a poc, ens vagi reconeixent.

Perquè això passi hem d'oferir la imatge d'un país fiable. No ens hem de situar en el món com un experiment social del que ningú se'n pot fiar, no hem de fer coses estranyes, no hem de renunciar a cap aliat, no hem de sortir de cap dels organismes internacionals en els que ja estem, tot el contrari, hem d'aprofitar el ser-hi perquè la comunitat internacional sigui decisiva per facilitar la negociació final amb l'estat espanyol, que sigui el menys conflictiva possible, perquè a major conflicte, més problemes per a nosaltres. I només Junts pel Sí pot garantir que les coses es facin així, només Junts pel Sí pot fer la independència des d'aquest punt de vista del reconeixement internacional.

Junts pel Sí i CUP només poden sumar per comptar els escons i vots favorables a la independència. A partir d'aquí, només Junts pel Sí pot FER la independència. La CUP la pot voler molt, però no la farà mai, ni mai podrà crear les condicions per gestionar un procés d'aquesta naturalesa que la faci possible, i això ho sabem TOTS. Si depèn de la CUP els obstacles ideològics que posaran tindran tant pes que es convertiran en nous obstacles que faran impossible fer-la.

Tot el vot independentista amb un mínim sentit estratègic i de la responsabilitat hauria de concentrar-se en Junts pel Sí. Des del conservador i democrata-cristià fins l'esquerra transformadora. Perquè ara només anem a comptar els que volem la independència i a gestionar amb la màxima eficàcia i neutralitat ideològica la creació i el reconeixement d'un estat. Serà després, un cop constituït el nou estat, que unes noves eleccions, ja des de la normalitat de les diferents propostes ideològiques, permeti a les diferents forces polítiques presentar-s'hi, oferir les seves propostes, configurar noves majories parlamentàries que donin suport a un nou govern i que aquest nou govern apliqui les seves polítiques, que seran de dretes o d'extrema esquerra només en funció dels suports socials que obtingui.

La neutralitat ideològica (més enllà dels valors democràtics i republicans que ja són transversalment propis del gruix de la nostra societat) només tindrà, en aquests propers mesos, un límit: la necessitat que el Govern atengui amb caràcter prioritari les necessitats socials derivades de la crisi, a tots els nivells que sigui possible. Aquest compromís, explícit a Junts pel Sí, és la garantia que el procés independentista pensa, sobretot, en els ciutadans, en tots ells, i no deixarà de fer-ho ni un minut, ni tan sols quan estigui gestionant el procés per fer la independència.

Per tant, benvinguts siguin tots els vots que tingui la CUP provinent del seu món, dels moviments antisistema i de l'extrema esquerra, perquè serviran per comptar el total de vot al Sí. Però, més enllà d'això, garantim al màxim el vot útil, no només per poder sumar Sí, sinó, sobretot, per poder fer la independència, per poder gestionar el procés de crear les estructures d'estat i el reconeixement internacional que faci una realitat la independència, i això només ho pot fer i garantir Junts pel Sí.

Dietari del 27S (4). Meridianament triomfants, motos i homenatge a la GU

Set del matí de l'Onze de setembre del 2015. Despertador. Hem quedat a les 08:00 amb els camarades de La Coronela Crew Mòtards a la benzinera que hi ha al final de la Meridiana per anar cap a Vic, origen de la VI manifestació independentista en moto.

Quan arribem a Vic la Plaça Major és plena de motos. Sortim ordenadament, parant a El Bruc i després fins BCN. Durant el trajecte, la pell de gallina de veure un cotxe darrere l'altre i un autocar darrere l'altre camí de Barcelona per participar a la Via Lliure cap a la Independència.

Dinem amb tots els camarades de La Coronela Crew i la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi al Poblenou. I anem en moto i a peu fins el nostre tram, el 115. Quan hi arribem, i són les 16:00 el tram ja és ple, i ens quedem tots en el punt de divisió entre el 115 i el 116. És increïble la gentada que hi ha. Increïble. M'arriben altres infos, que tota la Meridiana, en tots els seus trams, està plena de gom a gom. I encara més, molta gent col·lapsada al metro.

Passa el punter, i fem la performance. Quan acaba, la gent segueix al seu lloc. Nosaltres hem pillat les motos per anar a obrir el nostre local a esperar tots els camarades que avui estan per BCN. Les imatges de la TV són espectaculars, increïbles. Se m'humitegen els ulls.

De nou ho hem fet. De nou hem desbordat totes les previsions i hem fotut entre un milió i mig i dos milions al llarg de tota la Meridiana. Increïble.

La capacitat de mobilització que tenim ultrapassa totes les nostres millors intencions i previsions. És increïble. És espectacular. Hi som. Ho omplim tot. Tot. I ho fem amb un somriure. Amb molts somriures. La revolució dels somriures. Quin nom tan ben trobat pel que estem protagonitzant

L'enquesta del CIS de dijous no ens ha proporcionat cap novetat. Junts pel Sí assoleix una enorme intenció de vot directe. I la resta d'opcions totes van a remolc i a la baixa. No m'ho he mirat a fons, però amb una ullada es pot veure que té una cuina pro-unionista important. A veure si durant el cap de setmana me la puc mirar amb més detall. 

El poc que he analitzat confirma els motius del nerviosisme del «coletas» que ja apuntava en el darrer post. Tot i així, jo encara estic indignat, i molt, pel discurs etnicista a Rubí que va fer Pablo Iglesias. El que va dir, aquella apel·lació repugnant a l'origen dels nostres pares o avis per determinar el nostre vot és de les coses que més m'ha indignat dels últims temps. Sí, jo sóc «esa gente» a la que s'adreçava canallament el coletas. Fills de pares o avis nascuts fora de Catalunya, fills de l'emigració. Em continc, i no sé si faig bé. Si mon pare encara visqués li hauria dit unes quantes coses a aquest demagog etnicista. He deixat a la taula el carnet del PSUC de l'any 1976 de mon pare, encara en la clandestinitat. No he pogut deixar de sentir-me molt ultratjat. Fins ara només m'havien insultat els etnicistes de Ciutadans. Ara s'hi suma la pretesa esquerra transformadora hispànica. Estic segur que el coletas, que no és ruc, ha pogut veure fins a quin punt a ficat la pota amb el seu discurs fastigosament etnicista. El més preocupant de tot és que estic segur ni ho va pensar. Els hi surt de dins. Ho porten molt a dins, tot això. Aquest sentiment de propietat en relació als que som fills de l'emigració.

Sí, una de les coses més repugnants a les que mai he assistit és aquesta visió que tenen els unionistes que pel nostre origen o el dels nostres pares, estem encadenats a votar en un cert sentit. No puc. Em supera. M'agradaria tenir cara a cara el coletas per poder-li dir unes quantes coses...

Ahir vam fer l'ofrena al Fossar. Menys gent que altres anys. La pluja i l'inici de campanya electoral suposo en són la causa. Mai ens havien fet tantes fotos. Està clar que les armilles mòtards de La Coronela van despertar expectació, més que quan la fem només com a PB Creu de Sant Jordi.

Després vam anar a l'acte d'inici de campanya de Junts pel Sí al Campus de Ciutadella de la UPF. Ens hi vam trobar moltíssima gent. Moltíssima. I amb una fraternitat i il·lusió que em costa de recordar. Només per això val la pena viure el que estem vivint. És un moment únic. M'encanta estar-lo vivint.

Ara, ja tard, abans d'escriure aquesta petita crònica, he tornat del local cap a casa a peu. Són festes al Poblenou, molts carrers estan tallats per diferents activitats i ja m'havia pres algunes cerveses, millor no tocar la moto. Baixant m'he creuat amb una parella de la Guàrdia Urbana, i m'ha sortit del cor dir-los-hi «bona nit, estem amb vosaltres, sapigueu que els ciutadans de Barcelona us estimem i valorem el que feu per la ciutat». M'han donat la mà i m'ho han agraït. No he estat l'únic. Al llarg del dia he pogut veure moltes mostres d'afecte de la gent de Barcelona cap a la seva Guàrdia Urbana. La gent normal és conscient de la repugnant criminalització que està fent l'alcaldessa Colau i els seus sequaços de Barcelona en Comú. La gent de Barcelona s'estima la seva Guàrdia Urbana, i valora tot el que fan perquè la ciutat sigui un lloc habitable, un lloc millor per a tots, no una selva.

Quan m'he adreçat a la patrulla de la GU no he vist cap sorpresa en els seus ulls, rotllo «què està dient aquest tio?», no. I el seu agraïment ha estat de complicitat, no ha calgut dir res més.

Com a motero amb una Harley extrema més d'un cop he estat «víctima» de la Guàrdia Urbana. Però sempre he sabut que feien la seva feina i sempre ens hem respectat. I sempre he valorat el molt que aquest cos fa per la ciutat. Avui els hi voldria retre homenatge, i donar-los-hi tot el meu suport davant l'assetjament i criminalització que protagonitza aquest desquiciat Ajuntament de Barcelona.

PDP (3) Comparant enquestes i vot directe: claus del possible naufragi de CSQEP

Demà dijous comença la campanya electoral del 27S. La candidatura de Junts pel Sí continua omplint places i presentant propostes. A nivell de percepció -subjectiva- la il·lusió generada és brutal.

Dilluns Raül Romeva, Oriol Junqueras, Jordi Turul i la Nerea Martí van concentrar unes 600 persones a la Plaça Catalunya de Cornellà, un lloc que fins ara pràcticament només el PSC s'atrevia a fer servir.

Demà dijous també serà la vespra de l'Onze. Com cada any, acudirem al Fossar de les Moreres, a fer la nostra ofrena, símbol de record, respecte i compromís amb tots els patriotes que van morir en el setge de Barcelona, lluitant per les nostres llibertats. A les 20:00 Junts pel Sí hi ha convocat també un acte polític. I a les 23:00 l'acte d'inici de campanya, a la Plaça Pau Vila.

Avui dimecres una delegació del Govern de Catalunya ha exposat el cas català davant la comissió d'afers europeus de la Cambra de representants dels Estats Units d'Amèrica, enmig d'un gran interès i simpatia. És un dels fets polítics més transcendents que haurem viscut aquests dies. El President d'aquesta comissió, republicà, ha dit que els catalans tenim el dret d'autodeterminació i que el model d'Escòcia és el camí a a seguir per part de Rajoy. És un èxit sense precedents de la jove diplomàcia catalana. És una declaració molt i molt important que esperem sigui també transcedent i influent.

Però avui destinaré el post a analitzar algunes coses de l'enquesta del Periódico de diumenge. Tot i que en termes demoscòpics la intenció de vot directa que manifesten els enquestats és una dada que sempre cal agafar amb pinces, amb molta cura, perquè cal estar molt pendents de la mostra per efectuar les correccions tècniques que ens permetin projectar una intenció de vot amb més fiabilitat i que inclogui també la distribució dels indecisos, avui treballaré només amb aquesta intenció de vot directa.

He comparat la intenció directa de vot en aquesta enquesta GESOP per a El Periódico del mes de setembre i l'última que havien publicat, de finals de juny, en la que preguntaven per un escenari diferent de l'actual, però que ens permet deduir algunes tendències interessants.

El mes de juny EP preguntava, en el bloc del Sí, per una hipotètica «llista del President», amb CDC (sense Unió) i independents, i, separadament, per ERC. Aquesta «llista del President» obtenia un 17% d'intenció directa de vot i ERC un 13,8. Aquest mes de setembre Junts pel Sí, que com sabem -i per resumir-ho molt- aplega CDC, ERC i independents, té un 32,4% d'intenció directa de vot. És a dir, Junts pel Sí recull més suports dels que tenien CDC i ERC per separat, però no gaires més: del 30,8 al 32,4. La tendència sembla alcista, però per ara no tenim més dades que s'estigui arribant significativament a més públic del que s'arribava el mes de juny. Tot i que en qualsevol escenari un 32,4% d'intenció directa de vot és una burrada, és moltíssim.

És molt més interessant observar el que ha passat amb el món que s'ha acabat aplegant al voltant de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP). El mes de juny -finals- l'enquesta del Periódico, i influenciada per la victòria de la sra. Colau a les municipals a Barcelona preguntava als enquestats sobre una experiència similar a la de Barcelona en Comú traslladada a l'àmbit català, que ho va batejar com a «Catalunya en comú». En aquell moment, un mes després de la victòria de la Colau, un 22,4% dels enquestats tenien, directament, intenció de votar aquesta proposta. Ara, aquest mes de setembre, un cop ja configurades totes les candidatures, propostes i presentats els programes electorals, només un 5,9% dels enquestats tenen intenció directa de vot a CSQEP.

És una dada espectacular, perquè estaria vaticinant una desonflada molt bèstia d'aquest espai. A l'enquesta del setembre El Periódico quan suma intenció de vot directa i simpatia arriba fins un 9% d'intenció de vot «directa» (pre cuina intensa) de CSQEP. És igual, passar d'un 22,4 a un 5,9 o un 9 és alucinant. En tan sols un parell de mesos.

El naufragi de CSQEP ja es pot predir ara amb força rotunditat. I potser això és el que explica el nervisosisme extrem dels sectors més sectaris d'aquest àmbit. Especialment agressiu i insòlitament patós s'està mostrant Pablo Iglesias. Ahir menystenia la gravíssima amenaça del ministre de defensa Morenés, i hi frivolitzava, i, como no, acabava fent veure que tot era un cameo entre PP i Mas, «sus guerritas». Demencial.

Avui mateix, gairebé 40 eurodiputats europeus, entre ells alguns ex-ministres de defensa dels seus respectius països i alguns també caps de grup parlamentari a l'europarlament han signat una carta exigint una rectificació a Morenés. A Europa ningú fa broma amb aquestes coses, a Europa ningú no frivolitza amb l'amenaça de fer intervenir l'exèrcit contra la voluntat popular. Però el coletas sí que ho va fer.

El deliri del coletas ha seguit avui. Segons informava Sara González per a l'ARA en el seu míting a Rubí Pablo Iglesias ha dit «Donarem sexe a Mas, el fuetejarem». Jo flipo. Flipo molt. Aquest tio està tarat, ha perdut l'oremus.

Al meu entendre en aquest món de CSQEP el que està passant és el següent:

- ni de lluny han pogut configurar una candidatura com la que va encapçalar Colau a Barcelona. Ni de lluny!

- per equilibris interns han acabat pactant i ficant al capdavant de l'invent un perfecte desconegut, sense cap capacitat discursiva, carisma, presència ni res de res de res.

- desbordats per la candidatura de Junts pel Sí i el lideratge de Romeva, no han sabut com reaccionar-hi, ni trobar el seu lloc en aquestes eleccions, i han posat tots els ous a un únic plat, el de la dimonització obsessiva de Mas, que l'han portada fins extrems delirants, grotescos, patètics. I això l'electorat ho està veient, se n'està allunyant. S'està parlant a tot el món de la nostra independència i els de CSQEP posant-se de perfil. Per a molta gent que honestament fins ara havia votat ICV això és incomprensible.

- Així les coses Pablo Iglesias, que veia en les eleccions catalanes una continuïtat de l'impuls que va rebre amb la victòria de la Colau a BCN en la seva estratègia cap a la Moncloa -que és l'estratègia que mana en tot aquest conglomerat- ara visualitza amb claredat que Catalunya pot ser la tomba de les seves aspiracions. Per això està tan nerviós i per això està dient les barbaritats que diu.

Per tenir més seguretat en el que estava analitzant he volgut contrastar aquestes dades de les dues enquestes de El Periódico fetes el mes de juny i el mes de setembre amb les dades d'una altra font, en aquest cas el CEO, que vam conèixer durant el mes de juliol.

En relació als ítems que he analitzat, veiem com CiU i ERC compartien una intenció directa de vot del 13,3% cadascun d'ells. Tot i que evidentment l'empresa que ha fet l'enquesta és diferent a la del Periódico, i també ho és la mostra, són més de dues mil enquestes i té una fiabilitat alta. Per tant, segons CEO, es projectava un 26,6 per als dos partits que després han configurat Junts pel Sí. D'aquest 26,6 a l'actual 32,4 hi ha pràcticament 6 punts que sí serien significatius per parlar d'un efecte suma de Junts pel Sí.

El CEO preguntava per Podemos i per ICV per separat. Als primers els hi donava un 10,8% d'intenció directa de vot, a ICV un 3,5. Sumats, un 14,3%, que ara cauen, com a CSQEP, segons El Periódico, fins a un 5,9%, 8 punts per sota, el que també sembla prou significatiu per parlar que CSQEP està naufragant en la seva proposta política.

Per anar acabant, pel que fa a Unió, també hi ha coses interessants... A finals de juny l'enquesta de EP, acabada de consumar la ruptura amb CDC, els atorgava una intenció directa de vot del 3,3%. Ara, dos mesos després, la intenció directa de vot que té Unió és de l'1%.

És a dir, a finals de juny hi havia sobre la taula dos l'embrió de dues propostes polítiques, la de CSQEP i la d'Unió, que un cop s'han concretat, s'han materialitzat, els hi han posat cara, lideratge i discurs, s'han desonflat radicalment. En canvi, una tercera proposta política, que encara estava més embrionària, Junts pel Sí, sí sembla haver connectat molt millor, d'una manera molt sòlida, amb els seus electors decidits i potencials.

Veurem com evolucionen les coses. El cert és que si mirem fredament les dades, el món unionista tindria més camp per recórrer i per créixer que l'independentista. Però en canvi la capacitat que ha tingut l'independentisme de configurar una candidatura com Junts pel Sí, molt potent, molt transversal, sumant lideratges molt plurals i amb un discurs molt sòlid que vincula la independència a la millora de les condicions de vida de tots els catalans, a coses concretes, ofereix en termes electorals unes possibilitats fins ara inèdites de sumar suports.

Per reforçar el que dic, només un 47,6% dels enquestats se senten independentistes, davant un 49,9% que diuen que no se'n senten. La gran victòria de l'independentisme és que gent que no se sent independentista acabi votant independència perquè la seva proposta és més sòlida i convincent. En canvi l'unionisme, és la seva gran derrota, ha estat incapaç de configurar una proposta alternativa i el guió de les amenaces i la fractura social s'ha consumit i esgotat en ell mateix, en una certa residualitat electoral.

Fixeu-vos que en aquest context tan complex i polièdric, un 47% dels enquestats veurien amb bons ulls una DUI després de les eleccions, mentre que només un 35,8% la rebutjarien. La distància que va d'aquest 35,8% al 49,9 que no se senten independentistes és una part del vot que acabarà decidint el que passi el 27S.

L'altre vot que serà decisiu -en els paràmetres de les dades de l'enquesta EP- és el que va del 38,1% de vot directe que sumen Junts pel Sí i CUP al 47,6% que se senten independentistes. Tot sembla apuntar que aquests 9 punts encara no decidits pel que fa a vot a formació política es quedaran en el bloc del Sí, entre JxSí i CUP, que el caràcter plebiscitari primarà sobre qualsevol altra opció i que així, aquell votant que tenia ICV que es declarava independentista, no votarà CSQEP. Que aquest votant assumeixi que està votant independència Sí o No és clau.

Vull dir, per acabar, que si he fet aquesta anàlisi és perquè la gent de El Periódico, en un exercici de transparència que cal aplaudir, han publicat, en obert, totes les dades de l'enquesta.

Seguim! Demà ens trobem al Fossar, l'Onze pel matí a Vic, per participar en la VI manifestació independentista en moto, i l'Onze per la tarda a la Meridiana, a la Via Lliure cap a la independència. Tram 115. Els 115 dies que va durar la batalla de l'Ebre.

DONEC PERFICIAM 
PS: acabat d'escriure el post m'han arribat unes altres declaracions d'avui de Pablo Iglesias. Més delirants que mai i absolutament repugnants: "Esa gente que tiene padres andaluces o abuelos extremeños tiene que sacar los dientes e ir a votar para echar a Mas y a Rajoy". Fins ara aquest etnicisme repugnant buscant el vot només l'havia practicat obertament C's. Si queda algú amb un mínim de decència del món d'ICV-EUA per allà dins, amb un mínim de respecte pel que va ser el PSUC, haurien de sortir a desautoritzar-lo. El meu pare era murcià, no era andalús, no sé per tant si sóc "esa gente". Però el meu pare també era del PSUC i avui, des d'on m'estigui veient i seguint tot el que passa a Catalunya, deu estar plorant d'indignació en veure com alguns intenten instrumentalitzar d'aquesta manera tan repugnant l'origen de les persones. No ho permetrem, pare. NO HO PERMETREM! Per tu i per tots els qui com tu vàreu arribar a Catalunya a la recerca d'una vida millor, no permetrem que quatre desgraciats etnicistes facin servir el nostre origen o el dels nostres pares o avis contra les aspiracions del poble de Catalunya.

Petit dietari del 27S (2): el dia que hem conegut les primeres enquestes

Avui hem passat el dia a l'Anoia. Ens hi hem aplegat prop de 40 bons amics i camarades, amb molts anys de lluita darrere nostre. Hem volgut compartir en un ambient distès i lúdic les nostres visions sobre el moment que estem vivint, el que estem fent, el que podem fer, etc.

També hem volgut recordar Josep Miserachs, l'amic que ens va deixar fa molt poc, i massa, massa, jove, però que sempre tindrem present i que sempre trobarem a faltar. I més que mai en trobades així i en moments així, en Josep, la seva lucidesa, la seva experiència, el seu humor britànic, el seu patriotisme. Esperem estar a l'alçada, Josep.

Ahir amb el nostre grup mòtard vam organitzar-nos per pujar a Vic l'Onze pel matí, a participar en la VI mani independentista en moto, fins al centre de Barcelona. Serà la nostra primera participació com a grup, amb els nostres colors.

Però el tema del dia i del cap de setmana és que finalment han aparegut les enquestes sobre el 27S. La velocitat a la que han passat totes les coses des que es va concretar la candidatura conjunta, tota la feina fins completar la candidatura, donar a conèixer el programa, explicar el sentit que tenia, i que tot això hagi passat amb l'agost pel mig ha fet inviable fer cap enquesta fins ara.

Més que mai aquestes eleccions caldrà tenir una extraordinària prudència amb les enquestes. La candidatura que aplega les dues actuals principals forces polítiques de Catalunya (CDC i ERC) és una marca nova amb un candidat nou. I també una altra de les candidatures és una marca nova, els de Catalunya Sí Que Es Pot (que integra ICV i Podemos).

Per tant no hi ha històric, hi haurà més dificultats que mai per corregir els possibles biaixos de l'enquesta i per contrastar la representativitat de la mostra. Així doncs, més prudència que mai i més alerta que mai, perquè a més a més, com deia en l'últim escrit, també ens trobem en una situació insòlita des del punt de vista de la parcialitat de la majoria dels mitjans de comunicació, que han esdevingut un agent actiu, de primer nivell, de les armes que l'unionisme fa servir contra el procés. Tant El Periódico com La Vanguardia han aparcat qualsevol racó de decència periodística que els hi pogués quedar per esdevenir peces bàsiques de la brunete mediàtica amb que l'estat espanyol i l'unionisme confien per desgastar el procés. Davant aquesta parcialitat indissimulada, més prudència i més alerta que mai amb les enquestes, perquè molt em temo seran també més que mai una eina de propaganda.

Vol dir això que no ens les hem de mirar? En cap cas. Només demano prudència.

Al meu entendre davant qualsevol enquesta que aparegui cal tenir en compte:

- d'entrada la seva coherència amb la resta d'enquestes que anem coneixent. Fins ara no n'hi havia hagut cap. Avui hem conegut la de El Punt Avui. I demà la de El Periódico. Hem de mirar si són coherents entre elles o no. Si no ho són ja tenim un primer nivell d'alerta, perquè evidencia la dificultat per a configurar una opinió representativa. Si són coherents, en canvi, ja els podem prestar una mica més d'atenció.

- una segona cosa que gairebé sempre podrem aprofitar de qualsevol enquesta serà les tendències que ens assenyala. De debò, tot i que el repartiment d'escons que projecti sigui el més llaminer, sempre serà la part menys fiable i la que més fàcilment ens pot induir a error. En canvi, observar les tendències que assenyala en les seves diferents dimensions ens pot aportar moltíssimes claus.

- caldria exigir el nostre dret a un mínim de transparència i rigor en la informació que rebem, que es publiqui sempre el dossier complet de l'enquesta, no només quatre taules resum agregades. Això ens permetria aprofundir en la fiabilitat de l'enquesta i trobar altres elements d'informació que poden ser interessants, més enllà dels que els mitjans considerin que han de publicar. Amagar informació bàsica de l'enquesta predisposa a malfiar-se'n. Hauríem d'exigir tots, gairebé des del Parlament, que tota enquesta que es publiqui vagi acompanyada d'un dossier mínim que asseguri uns estàndards de transparència als que tenim dret.

- finalment, davant qualsevol enquesta, contrastar-la també amb les nostres sensacions. És la part menys científica de l'anàlisi, perquè de fet és purament subjectiva, però la nostra experiència, el coneixement de la realitat que tenim, el que veiem, el que sentim, etc. ens pot ajudar a valorar-la i a interpretar-la.

Un cop d'ull inicial a l'enquesta de El Punt Avui.

L'enquesta està feta a 1.221 persones, és una mostra gran, atès que la majoria de mitjans de comunicació treballen amb mostres de 800 persones. Només els organismes oficials, com el CEO o el CIS treballen amb mostres superiors.

El treball de camp es va realitzar entre l'1 i el 3 de setembre, per tant amb totes les candidatures tancades i presentades. I, el que és més important en termes polítics, després de l'operació mediàtico-policial dels escorcolls a les seus de la Catdem i de CDC, i de totes les mentides i falsedats que es van «filtrar» i que han alimentat els mitjans unionistes de manera obsessiva. Per tant l'enquesta ha recollit, cas que s'hagi donat, l'efecte polític d'aquesta operació d'estat.

Els resultats de l'enquesta en termes d'intenció de vot des del punt de vista independentista són molt bons. Ofereix un panorama d'una victòria claríssima de les forces independentistes, amb una projecció de 65-70 diputats per a Junts pel Sí i de 8-10 per a la CUP, que també ens aproximaria una victòria en vots de fins al 52,5%.

Una de les dades que avui no tenim és el comportament electoral dels enquestats en funció del record de vot, anàlisi que ens permetria veure quines són les fortaleses i les febleses de cadascuna de les opcions.

Cal tenir present, a més, que un 25% dels electors encara no ha decidit el seu vot. La informació que ens donen ens permet veure, però, que no sembla que aquests indecisos hagin d'alterar els resultats que es projecten amb el vot decidit, atès que aquest col·lectiu continua situant Junts pel Sí com la seva primera opció. Hi ha una part d'aquest col·lectiu que sí manifesta dubtes entre formacions, però en termes independentistes és tranquilitzador que els dubtes puguin estar entre Junts pel Sí i la CUP. De fet l'única frontera de transvassament de vot entre blocs té com a protagonista els que dubten entre Junts pel Sí, CUP i CSQEP, mentre que una altra de les bosses d'indecisió és la que se situa entre PP i C's.

Després hi tornaré, sobre aquesta part de l'enquesta, però ara m'interessa analitzar una altra pregunta: el posicionament de l'enquestat en resposta Sí/No davant la independència. També en aquest cas la independència guanya amb un 50,1, mentre que el No se situaria a força distància, amb un 35,9%, i un 12% NS/NC.

Més enllà d'aquests resultats, la informació que ens proporciona El Punt Avui és interessant perquè ens situa sobre la pista d'una qüestió que serà cabdal en aquestes eleccions, i que ja fa temps vinc explicant i argumentant: quin serà el comportament del sector més moderat d'antics votants de CiU i quin serà el comportament dels electors independentistes dels antics votants d'ICV (entesos com a aquells enquestats que diuen van votar ICV les últimes eleccions i que votarien Sí en un referèndum d'independència).

Doncs bé, segons El Punt Avui, un 81% dels antics votants de CiU del 2012 votarien Sí a la independència en un referèndum. És una dada molt rellevant perquè confirma plenament el que ja veníem observant de fa temps: la clau de la majoria social independentista està en aquest viratge que ha protagonitzat el món convergent. Aquest creixement del Sí a la independència entre els seus votants, fins a aquest 81% és la clau de l'actual majoria social. I és també una molt bona notícia per a Junts pel Sí, perquè aquest vot (recordem que és la força més votada) amb tota probabilitat se'n va sense problemes cap a Junts pel Sí, segueix a Mas, a CDC i a Demòcrates (el partit socialcristià creat després de la crisi a Unió, i que també estan a Junts pel Sí).

Però un altre element rellevant sobre el que aquesta informació ens posa sobre la pista és què passarà amb aquest 19% d'antics votants de CiU que a la pregunta del referèndum no votarien Sí. Ens falta informació per saber quin és el seu comportament en la pregunta de votació a partits. Malgrat que ara no tinguin decidit votar Sí en un referèndum, seguiran votant a Mas i per tant a Junts pel Sí? O canviaran de vot, i votaran altres opcions o s'abstindran?

El segon comportament clau davant el 27S que ara mateix és una incògnita és el que tindrà aquest 50% d'antics votants d'ICV que diuen, segons aquesta enquesta, que votarien Sí en un referèndum. Tot i que un 50% em sembla molt, d'acord a les dades d'altres enquestes que tenim, la qüestió és igualment rellevant siguin un 50% o un 30% dels antics votants d'ICV. Si davant el 27S aquest vot Sí d'ICV actua en clau plebiscitària i vota a les forces que representen el Sí (Junts pel Sí i la CUP) això asseguraria el triomf del Sí.

Si pel contrari el votant Sí d'ICV el 27S vota en clau de partit i d'eleccions autonòmiques, la victòria del Sí es pot veure amenaçada. Fixem-nos, en aquest punt, en la importància que té el que hem vist abans, en analitzar el 25% de votants que no ho tenen decidit. Hem vist que d'aquest col·lectiu l'únic grup el comportament del qual té incidència en termes plebiscitàries, de moviment de vot entre blocs, és el que dubta entre Junts pel Sí, CUP i CSQEP. És molt possible que una part d'aquest votant d'ICV que diu votaria Sí en referèndum estigui en aquest grup, per això és també un dels punts clau del 27S.

Per tenir una visió més integral del possible comportament d'aquests dos grups necessitaria tenir més informació, però si tornem a la informació de la projecció de vot per partits podem tenir alguna pista.

Abans deia que una de les claus serà el comportament d'aquest 19% d'antics votants de CiU que ara mateix no votarien Sí a la independència. En lògica política sembla que ha de ser un antic votant que no votarà Junts pel Sí si vota en termes de plebiscitàries. I si apliquem la mateixa lògica, sembla que seria un vot susceptible de bascular cap a la proposta petainista que ha configurat Unió. Però, ai làs! L'enquesta deixa fora del Parlament a Unió, diu que no té cap possibilitat d'obtenir ni un diputat.

Si això és així vol dir que aquest 19% potser no sabem si seguirà a Mas a Junts pel Sí, però el que sembla clar és que no segueix a Duran i la seva proposta petainista.

Si fem la mateixa anàlisi amb el % de Sí dels antics votants d'ICV segons la informació que ens donen diu que CSQEP milloraria sensiblement els resultats d'ICV, tot i que en la projecció d'escons només passi de 13 a una forquilla de 12-16. Tenint en compte que CSQEP integra moltes altres forces polítiques, entre d'altres Podemos, que abans de la configuració de la coalició les enquestes situaven en solitari com a tercera força política, en una pregunta en la que els enquestats també podien optar per ICV, no sembla que la coalició estigui recollint tots els suports que podia tenir sobre el paper abans de configurar-se.

Per tant, podríem estar davant un escenari en el que aquest % d'antics votants d'ICV indepes s'estaria posicionant de diferents maneres. Una part seguiria a ICV a la candidatura CSQEP (i això és un vot que perd la independència), una part com ja hem vist estaria dubtant entre els dos blocs i una altra part a criteri meu ja hauria marxat cap al bloc del Sí, ja sigui cap a Junts pel Sí o cap a la CUP (no tenim prou informació per mesurar-ho). Si això no estigués passant els resultats que projecta l'enquesta de CSQEP serien, sens dubte, millors.

Per acabar aquests apunts, fem la lectura de tendències que com deia abans és el més interessant:

- Junts pel Sí s'ha consolidat clarament com a marca electoral guanyadora, ha provocat que les eleccions tinguin per a tothom una lectura plebiscitària, està conservant majoritàriament el vot de les forces que la integren i s'ha posicionat com la força de referència, amb capacitat d'atracció i mobilització al carrer i a les urnes. És, a més, l'única força que pot garantir la governabilitat del país.

- la CUP creix, però hi ha incerteses encara sobre quin serà finalment aquest creixement

- CSQEP està fracassant. No està aconseguint impedir que aquestes eleccions tinguin caràcter plebiscitari, com era el paper que l'unionisme i l'estat espanyol li havien reservat, i a més a més no està connectant amb bona part de l'electorat que les forces que l'integren tenien o semblaven tindrien.

-la batalla pel vot unionista més radical i identitari que representen C's i PP està més viva que mai. Ssembla que Garcia-Albiol podria aturar la fuga cap a C's que donaven totes les enquestes perquè l'Arrimadas no té el ganxo ni la força electoral del Rivera.

- el PSC confirma la seva irrellevància

- Unió, instal·lada en el zero, també han fracassat en el seu intent de fer descarrilar el procés emportant-se vot de CiU per fer perillar la majoria independentista. I la seva proposta petainista no atrau votants d'enlloc, i menys d'enlloc dels antics votants de CiU.

Així doncs, com heu vist, tot i la prudència amb la que cal contemplar aquesta enquesta, la primera digna d'aquest nom, hi havia coses interessants d'analitzar. El Punt Avui ens ha donat una informació força completa, tot i que m'agradaria que posessin a la disposició dels lectors un dossier més complet, com a exercici de transparència. L'empresa que l'ha feta és GAPS, que són molt seriosos. Conec en Molas i em mereix tota la confiança.

Esperarem a veure quins resultats ens proporcionarà el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas, organisme estatal), suposo que en breu tindrem resultats. Pel que fa als mitjans unionistes com El Periódico o La Vanguardia, la seva bel·ligerància contra el procés és tan salvatge que no tinc cap dubte també usaran les enquestes per intentar desgastar-nos.

Seguim! DONEC PERFICIAM!

Petit dietari del procés i el 27S

Enceto avui una nova fórmula per al blog. Intentaré, d'ara fins el 27S, anar publicant anotacions sobre el que faig, penso o passa aquests dies fins el 27S. Seran les anotacions d'algú que ho viu des de la base i sense cap carnet de cap partit, però amb la intensitat que donen més de 30 anys de militància independentista i amb un cap que sempre em bull de pensaments, i que aquesta campanya vol ajudar en tot el que pugui i on li diguin que pot fer falta.

Avui hem encartellat al barri de Sant Ildefons, de Cornellà de Llobregat, on vaig crèixer i on el meu germà és el coordinador de l'ANC. Hem anat des del pavelló poliesportiu fins l'escola Sant Ildefons, on vaig cursar l'EGB, baixant per tota l'Avinguda Sant Ildefons, fins la rotonda de l'Hospitalet, la zona de l'ambulatori, el mercat i carrers perpendiculars.

Hem encartellat per l'acte de Junts Pel Sí que tindrà lloc dilluns vinent, dia 7, a les 19:30, a la Plaça Catalunya, un dels epicentres del Cornellà que s'originà amb la immigració dels anys 60 i 70. Serà un dels actes més potents que mai s'hauran fet a Cornellà, amb Raül Romeva, Oriol Junqueras, Jordi Turull i la Nerea Martínez.

Una de les coses més boniques de tot el que estem fent i vivint és veure la quantitat de gent tan diversa que ens hem posat a treballar perquè el Sí guanyi amb claredat el 27S. Avui hem sortit, per tot Cornellà, fins a 13 grups d'encartellar, amb gent d'ERC, de CDC, i molts voluntaris del teixit associatiu de Cornellà. Estem molt il·lusionats amb l'acte de dilluns. Estem convençuts que anirà molt bé.

Aquesta confluència de gent tan diversa que ha significat posar en marxa Junts Pel Sí és extraordinària. A mi personalment m'emociona i em fa feliç. No només perquè sempre és el que havia defensat, sinó perquè m'encanta estar treballant i ajudant en tot el que puc pensant únicament en positiu. Portàvem molts anys amb tensions, marcant diferències i distàncies, competint per un espai, etc. I això desgasta molt. Jo sé que sóc destraler: per formació i desenvolupament professional sóc molt analític i crec que tinc un alt sentit de l'estratègia, orientat a assolir objectius, per això em desespero en les situacions que veig la caguem estrepitosament. Que ara estiguem tots treballant a una és una experiència meravellosa que estic segur donarà fruits, generarà una onada d'adhesions que farà que Junts pel Sí obtingui un grandíssim resultat.

Aquesta nit el diari Público ha donat a conèixer unes dades d'una enquesta-baròmetre que està fent. Hi ha algunes coses molt interessants. La que més és que projecta un 48,8% de vots pel Sí a la independència entre els vots de Junts pel Sí i de la CUP. És una dada molt rellevant. Vol dir que ho estem fent bé i ho tenim a tocar.

A Junts pel Sí ens atorga (parlo en primera del plural perquè jo també m'he fet candidat, sóc el candidat quaranta i pico mil) uns 60 diputats. Jo crec que en seran més, que estarem en els 68 o per sobre. I a la CUP uns 13, que en aquest cas crec que són molts. Per gestionar d'una manera sòlida un procés tan complicat com el nostre és important que Junts pel Sí obtingui 68 o més diputats. Com va dir dissabte passat l'Eduard Voltas en un article, jo també prefereixo una suma de 68 + 8 que no de 64 + 12. Totes dues ens donen el mateix en vots, però en el primer cas la gestió del procés és més sòlida, més fàcil, menys inestable, menys traumàtica, més eficaç. De manera que, i dit amb tot el respecte per a la CUP, no fem experiments i reforcem la candidatura que sabem és l'única ens garanteix poder fer la independència. La CUP ajudarà, però l'única que pot fer-ho possible és Junts pel Sí.

Una altra dada rellevant de l'enquesta és que hi ha dues opcions que, des d'un mínim sentiment catalanista o de decència democràtica, ara ja sabem votar-los serà com llençar el vot. No només perquè votar-los ja implica automàticament alinear-se en el bloc del No, sinó perquè la projecció electoral que tenen els converteixen directament en irrellevants o directament extraparlamentaris. Es tracta, en el primer cas de la candidatura de Catalunya Sí Que Es Pot i en el segon cas d'Unió.

Els que diuen que sí que es pot, però que de fet no sabem què és el que volen, l'enquesta els projecta uns 16 diputats, per sota de Ciutadans, i recollint només uns pocs vots més dels que va obtenir ICV les darreres eleccions. És a dir, no repeteixen -ni de lluny- «l'efecte Colau». No, no podran res. Davant això si encara hi havia algú que en un referèndum voldria votar Sí i tenia pensat votar CSQEP, val la pena que s'ho pensi, perquè llençarà el vot, comptarà com a No i a més a més serà irrellevant, no servirà per fer res del que l'ha pogut menar a donar-hi suport. Res. Aquesta reflexió serveix fins i tot per a gent que no compartint el projecte independentista, vulgui menar algun canvi a Espanya o tingui un sentit ètic del vot. El que està clar és que qualsevol canvi profund a Espanya només vindrà després de la independència de Catalunya. I que si es té un sentit moral de la política, hom no pot quedar-se de braços creuats davant la deriva autoritària, protofeixista, de l'estat espanyol contra Catalunya. I l'únic vot de reacció davant totes les barbaritats que està perpetrant l'Estat Espanyol és votar Junts pel Sí o CUP.

Pel que fa a Unió l'enquesta projecta 0-2. A banda que això és impossible, perquè de fet si s'entra a Barcelona es fa amb 3 diputats (per tant seria 0-3), el cert és que votar a Unió és llençar el vot, ja que cada cop és més evident que difícilment entraran al Parlament i si ho fan serà per anar de cap al grup mixt. De què serveix votar Unió? De res.

Entenc que hi pugui haver alguns votants que tinguin dubtes sobre tot el que està passant, que tinguin una visió molt moderada de la societat i de com ha de funcionar i que els pugui generar dubtes un procés com aquest i fins i tot temor la reacció autoritària de l'Estat Espanyol. I que davant d'això puguin tenir la temptació de votar un partit que es postula com «el seny». A banda que és un seny fals, ja que només és el «si no em moc no em passarà res», i no el seny veritable, entès com la decisió més raonable atenent a les circumstàncies, és un vot totalment improductiu.

Per als sectors més moderats de la nostra societat la garantia més gran que mai podran tenir que les coses es faran bé és la que ofereix Junts pel Sí. Quan més forta sigui la victòria de Junts pel Sí, més ens assegurarem un govern sòlid i un procés ordenat. Votar una força que no tindrà representació o serà tan ínfima que ni tan sols podran formar grup parlamentari és llençar el vot, és generar incertesa.

Unió ha acabat configurant una proposta política «petainista», que només ofereix la rendició a canvi de que no ens facin mal. Si som bons minyons, si no molestem, si no cridem, si no demanem res, si diem a tot que sí... no ens faran mal, podem aspirar a la seva clemència. És rendir-se sense lluitar, és no tenir idees, és no creure en res per por que creure en alguna cosa i defensar-la ens pugui portar algun problema.

En fi, veurem què ens diuen les enquestes que suposo aniran sortint des d'aquest cap de setmana, tot i que no hi tinc cap confiança, perquè el paper dels mitjans de comunicació és una de les grans vergonyes d'aquesta campanya. Tots els diaris de Madrid obeeixen com una màquina les consignes que els hi arriben des del pinyol de l'Estat espanyol, han fet seva la màxima que el director d'un diari madrileny deia de que «la unidad de España está por encima de la verdad». Així, aquests mitjans són el braç executor de les amenaces, mentides i maquinacions d'un Estat podrit. Però a sobre també ens trobem que els principals mitjans a Catalunya també actuen amb una hostilitat repugnant cap al procés, ja sigui combatent-lo directament, com és el cas de La Vanguardia o El Periódico, ja sigui sobredimensionant l'opinió i l'espai de l'unionisme. De tots els mitjans de comunicació a Catalunya (premsa, ràdio, TV), més del 80% té una actitud hostil i desacomplexadament combativa contra el procés.

Ahir vaig anar a la presentació del nou llibre de Ramon Tremosa «Let Catalonia Vote». En parlaré un altre dia. Només em quedo ara amb una cita que hi recull:

«A espanya vaig veure, per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal... Vaig veure, de fet, que la història s'estava escrivint no pas en termes d'explicar què estava succeint, sinó en termes d'explicar el que havia de succeir segons la línia del partit»

És una cita que podria haver estat escrita avui per qualsevol observador imparcial de la nostra realitat mediàtica. Però no, és de l'any 1943 i és de... George Orwell (Looking back on the Spanish Civil War)

Així estem.

Demà tinc reunió del meu grup mòtard, de La Coronela Crew Mòtards, per preparar la nostra participació, el matí de l'Onze de setembre, a la VI manifestació independentista en moto, que sortirà de Vic per arribar a Barcelona. Després, a la tarda, anirem a la Via Lliure, al tram 115.

DONEC PERFICIAM

Tenen estratègia l'Estat Espanyol, l'unionisme polític, la casta del Pont Aeri i el "petainisme"?

27 dies per guanyar-nos el futur. 27 dies per a les eleccions més decisives de les nostres vides. 27 dies per saber si col·lectivament volem un futur millor per a tots, en llibertat, garantia de progrés i prosperitat. 27 dies per començar a fer realitat l'estat català, la independència.

Nosaltres sabem què volem i com ho volem defensar. Una altra cosa és que ho fem millor o pitjor, que arribem a més gent o a menys, que siguem prou convincents, etc.

No hi ha ningú en aquest país que pugui dubtar que la independència és el futur, de fet l'únic futur possible de prosperitat per a tots. I no hi ha ningú dels qui volem i treballem per aquest futur millor per a tots que no sàpiga que l'única manera de la que volem aconseguir-ho és democràticament, pacíficament, cívicament.

Davant això l'únic que ens trobem és un mur d'amenaces, mentides, manipulació i exacerbació identitària.

L'unionisme no té arguments. No pot negar l'espoli fiscal i la discriminació salvatge que patim. No pot negar que això saqueja el treball de tots els catalans, els hi manlleva uns recursos que legítimament ens corresponen a tots i que està empobrint deliberadament a tots i cadascun dels catalans, amb independència del que pensin, del seu origen, llengua o sentiment de pertinença.

Dic que ens està empobrint a tots i això no és ben bé cert. Hi ha una petita minoria de ciutadans de Catalunya que s'enriqueix d'aquesta dependència, que és privilegiada i afavorida per l'Estat perquè actuïn d'elit sipàia, al servei de la potència colonial que saqueja la resta de la població. És la casta del Pont Aeri. És la casta que viu dels privilegis del BOE. Aquesta casta evidentment actua lleialment a l'estat i està posicionada radicalment en contra de la independència, i contra aquesta causa hi aboca ingents recursos, que alimenten plataformes unionistes de finançament opac i mitjans de comunicació que actuen d'autèntica brunete mediàtica contra les legítimes aspiracions de la majoria social d'aquest país.

És cert que són una minoria molt minoritària, una elit financera que a l'hora de la veritat el seu vot val igual que el de qualsevol altre. I tot i l'enorme poder que tenen i mobilitzen, si no hi hagués un gruix de gent que està en contra de la independència per altres motius, les eleccions del 27S serien un passeig.

Quina és aquesta gent que sense formar part de la casta que es beneficia de l'espoli de la resta de catalans, és a dir, que ells mateixos són espoliats, també estan en contra de la independència?

En termes electorals fins ara la superioritat en vots de l'independentisme és molt ajustada en relació a l'unionisme. Llavors, amb tota la raó del món, us podeu preguntar «si la independència és de manera tan clara beneficiosa per tothom i si l'espoli i la discriminació de l'Estat Espanyol ens empobreix a tots (excepte la casta del Puente Aéreo) per igual, com és que encara hi ha tanta gent que defensa un projecte unionista?»

Molt senzill, a l'hora que incomprensible per a molts de nosaltres: per la confluència de tres grups, els identitaris, els incauts i els atemorits.

1. El grup més gran és el que actua mogut per simple exaltació identitària. No neguen ni ignoren el que passa, però els hi és igual.

Escolti, vostè sap que l'estat espanyol ens espolia 16 mil milions d'euros anuals? Sí, però m'és igual, jo sóc espanyol. Escolti, vostè sap que amb la independència ens correspondrien a tots els catalans (a tots, amb independència de la nostra edat i situació laboral) entre 2 mil i 3 mil euros, i que això són al voltant de 8 mil euros per unitat familiar? Sí, però m'és igual, jo sóc espanyol.

Quan davant qualsevol argument la resposta és «yo soy, español, español, español», el camí és feixuc de recórrer, i ni tan sols els amics de Súmate, quan expliquen que ells se senten identitàriament espanyols, però que això no els impedeix prendre part a favor del nostre futur i dels nostres fills, són escoltats.

El «yo soy español, español, español» actua així per a una bona part de la població de Catalunya com a tota ideologia i irracional mecanisme de presa de decisions, fins i tot amb plena consciència que aquestes decisions van en contra seu, de la seva qualitat de vida, oportunitats i prosperitat.

Fixem-nos una cosa molt important. Quan mirem els motius per votar per la independència, al voltant del 75% ho fan, ho volen, per tenir un país millor: un 25,2 perquè volen guanyar capacitat de decisió, un 23,7 per capacitat i desig d'autogestió econòmica, un 21,4 perquè Catalunya milloraria... Aquestes són les principals motivacions.

On està la cosa identitària en els motius que tenim els catalans per a la independència??? On són?? On estan els nazis? On estan els que discriminen? On som els que ens volem menjar els nens, els que volem fer llistes negres, els que fracturem, els que discriminem??? On som?

No senyors, no hi som. I que no ens hi esperin. Volem la independència perquè sabem que és l'única via possible per un país millor. Un país de tots i per a tots, però millor.

De fet, les motivacions identitàries són patrimoni EXCLUSIU de l'unionisme. A la pregunta “perquè votaria NO” els dos principals motius són “preservació de la unitat d'Espanya”, amb un 31,5% i “sentiment identitari” amb un 14,3%.

La unitat d'Espanya i el sentiment identitari -español, por supuesto- esdevenen així tota l'argumentació que una part de la nostra societat necessita per prendre les seves decisions.

2. Els incauts. El vot estríctament identitari no impediria per si sol el triomf de l'independentisme. Hi ha una part de la societat que és plenament conscient de les discriminacions en tots els àmbits i de l'espoli, però que mena el sentit del seu vot per fantasmes hàbilment alimentats per l'unionisme, l'Estat Espanyol i la casta local que viu de la dependència. Es tracta dels que han fet creure que és possible solucionar-ho amb una reforma federal o que cal canviar Espanya o que el procés independentista és una maniobra de la burgesia nacionalista corrupta.

I aquí és on fins ara més ha reeixit l'estat espanyol i la casta local en configurar una operació política que sigui útil per frenar l'independentisme. És l'operació hàbilment teixida i extraordinàriament artificialment engreixada que ha donat lloc Barcelona en Comú i a Catalunya Sí Que Es Pot.

L'èxit unionista amb aquesta operació ja el vam veure i l'estem patint amb Barcelona en Comú, que és un projecte teixit per frenar la majoria sobiranista a la ciutat de Barcelona i impedir la seva adhesió al moviment independentista. Els mitjans de la casta local i els que controla l'Estat a nivell espanyol es van encarregar d'engreixar artificialment la proposta, i uns quants tontos útils i uns quants beneits van fer la resta. El resultat, la ciutat de Barcelona no està amb el procés i hem passat de tenir un alcalde que havia participat de les mobilitzacions dels últims Onze a tenir una alcaldessa que la combat i desacredita, dient que és electoralisme. Quins collons.

La maniobra de CSQEP repeteix el model. La fórmula, en aquest cas és d'un simplisme insultant: tot és Mas i Mas és el dimoni pelut. Vota'ns a nosaltres perquè el que no sigui votar-nos a nosaltres és votar Mas. Ni procés ni polles. Ni conflicte amb l'Estat ni democràcia, ni res. Una reducció a l'absurd, situant Mas com el dimoni pelut i responsable de tots els mals de la humanitat, que altre cop apel·la als més baixos instints humans i la més grollera manipulació amb una única finalitat real: contribuir a aturar l'independentisme.

3. Els atemorits. Finalment hi ha l'estratègia clàssica de l'estat espanyol, aquella que li surt més de dins, del seu ADN: l'autoritària. Si l'estat espanyol no estigués inserit en el context institucional de la UE ja faria temps hauria recorregut a la seva argumentació infal·lible: un pronunciament militar o un bombardeig repressiu de la ciutat, o el que sigui. Però ai làs, això ara els hi costa una mica de fer. De manera que han de sofisticar l'autoritarisme i revestir-lo de «constitucionalitat». El rei Sol per definir el seu absolutisme digué allò de «L'Estat sóc jo». L'Estat Espanyol per imposar el seu absolutisme actua autoritàriament exercint un «La constitució i la llei sóc jo», i les canvio i me les faig a mida per aturar els catalans.

El xoc és inevitable. I hi serà. Però no tindrà les connotacions dramàtiques que des de l'Estat espanyol es vol inculcar a la població catalana per atemorir-la. L'Estat Espanyol, si el 27S Junts pel Sí guanya amb majoria absoluta i amb la CUP sumem el 50,1% dels vots no podrà fer efectiu contra un procés exemplarment democràtic, que haurà situat clarament als ulls de tot el món quina és la voluntat del poble de Catalunya.

Per tant, tota aquesta gesticulació autoritària només té un objectiu: impactar en el vot moderat de les forces que donen suport al procés, desmobilitzar-lo via la por. Per fer-ho, però, necessiten d'un altre agent, d'uns còmplices necessaris per fer-la efectiva, el petainisme. Això és el que estan fent Duran i Lleida i els seus sequaços: col·laborar amb l'estratègia de la por, assenyalant els responsables del procés com uns irresponsables, fent-se altaveus de les amenaces, assumint-les com a pròpies i proposant-se com els que poden evitar que la potència ocupant massacri els indígenes.

És evident que aquesta estratègia petainista de Duran no té cap possibilitat d'impactar sobre el gruix del sobiranisme, que ha perdut la por. Però sí, en això confia l'estat i la casta local que li donarà tot el que calgui, que aconsegueixi impactar, ni que sigui mínimament, en el sector més moderat que ara mateix està en el Sí, que l'aconsegueixi espantar, intimidar i desmobilitzar.

El 27S ens ho juguem tot. I cada vot ens l'haurem de treballar moltíssim. Hem d'explicar molt bé perquè volem la independència, perquè són els arguments que ens fan més forts. I ho hem de fer com hem fet fins ara, confiant cegament en la democràcia, pacíficament i exemplarment cívicament.

Davant tindrem l'unionisme identitari, per al que tot l'univers es regeix i es mou per la Unitat d'Espanya i el «yo soy español, español, español». Al costat tindrem els incauts que són conscients de la discriminació i espoli que patim els catalans, però que es deixen alimentar pel discurs promogut per la casta local amb el suport de tots els aparells de l'estat de que cal promoure un canvi a Espanya i que tot el que passa a Catalunya, al món i a bona part de l'univers és culpa de Mas. I finalment, els últims arribats al front militant per intentar aturar l'independentisme, els petainistes de la Unió de Duran, que alimentaran el discurs de la por, que donaran credibilitat a les amenaces i que demanaran submissió i vexació al poble de Catalunya per veure si ells poden evitar, amb el seu seny, commoure l'estat i evitar ens massacrin.

Jo, senyors, ja sóc candidat de Junts pel Sí. També ho són els meus germans, i la meva mare. I també ho seria mon pare, murcià, si visqués.

Jo, senyors, ho tinc molt clar. Vull la independència, perquè sé que és l'únic camí possible perquè tots nosaltres i les generacions que vindran tinguem un futur, perquè no ens saquegin sistemàticament el nostre treball, per no seguir sent víctimes d'una discriminació atroç que ens empobreix i ens roba oportunitats de manera sistemàtica.

Jo, senyors, sé que amb la independència serem capaços de fer un país nou, més just, més lliure, més pròsper... millor. I hi tenim dret. Fem-ho possible! Guanyem-nos el futur!