ESPAIS

Avui  deixaré  l’ espai on he treballat durant els darrers cinc anys.

No és un canvi qualsevol, aquest espai és especial perqué aquests cinc anys , professionalment parlant, han sigut els més feliços i els més rodons que recordo,  perqué la tasca feta ha estat la que m’agrada, perqué en aquest espai he estat jo mateixa.

Cada racó em porta un record, una conversa, una llàgrima i una alegria , tot viscut amb autèntica plenitud.  Cada dia aquí ha transcorregut de forma diferent, perqué l’he compartit amb tot tipus de gent amb qui he tingut converses absolutament meravelloses i sorprenents.

Les experiències viscudes, emocionants, i els regals rebuts amb aprenentatge , incalculables.

Per això em sento eternament agraïda per aquest temps aquí i  vull  escriure aquestes paraules a tots els espais que són especials en les nostres vides : aquell bar on vam esmorzar els matins, aquell pub on vam conéixer el primer nuviet/ta , el cinema on anàvem de petits, la pastisseria on berenàvem , la botiga on compràvem xuxes, la boutique on trobàvem la roba més "xic"…un homenatge a tots aquests espais on ens van passar coses boniques , que potser han acabat desapareixent  o que el pas dels anys ha tunejat i ja no són els mateixos, i ves per on, nosaltres tampoc...

Espais com la platja on ens van robar el primer petó, o la discoteca on vam ballar l’estiu de la nostra vida- sempre hi ha un estiu salvatge- aquell local on vam celebrar la festa loca de la que recordem com va començar però no com va acabar, o el pis d’aquell amic o amiga on anàvem a estudiar i ens petàvem de riure criticant els profes, o xerrant de qui ens feia tilín; o el pati de l’escola que el veiem tan gran i resulta que era petit, petit – al menys en el meu cas-

Segur que no sóc l’unica que quan passa davant d’un d’aquests espais el record la inunda i , depenent  del dia pots notar una melangia molt tendra. Espais que quan els evoquem ens condueixen a persones i moments que formen part de nosaltres i els duem tatuats al cor.

Així doncs, un brindis per tots aquests llocs del nostre record, i un xin xin per aquesta botiga que m'ha acollit aquests darrers cinc anys , tan generosa i amorosament.

A partir de setembre m'espera un altre lloc, meravellós i màgic on començaré una nova aventura perqué lo bo i millor encara està per arribar.

Cinquanta-dos voltes de sol

Sóc d’un temps que anàvem amb moto sense casc, i que per treure’ns el carnet de conduir havíem de fer l’exàmen a pistes.

Temps de walkman i cassette, discoteques, BUP i COU, de TV amb banyes i canal UHF.  D’anys 80 amb “ombreres”, melenes arissades i viatges amb avió on et servien en safates els àpats i els seients eren amplis, les hostesses, totes dones, i es deien “assafates”.

Nits de rock en angles i castellà, de la “movida”, i despertars on algún amic havia decidit marxar amb una xeringa clavada al braç.

Sóc d’un temps sense mòbils i de telèfon gòndola al menjador de casa. Temps en que es parlava, mirant-nos als ulls, davant d’un cafè, que pagàvem amb pessetes.

Avui hi penso perqué ja n’he fet 52, lligats i al sac, i perqué quan traspassa algú amb la meva edat no deixo de dir-me que la vida és molt fràgil. Bonica i frágil com una rosella que quan la toques amb les mans…va i es desfà.

No seria sincera si no confessés que enyoro aquells dies on el temps passava més lent i  anaves a comprar a la botiga del barri, els súpers i els centres comercials ni tan sols existien. Ens escrivíem cartes quan marxàvem fora i compràvem papers i sobres de colors per a aquella amistat especial amb qui també quedàvem per anar al cinema a veure una sessió doble o continua , diumenge a la tarda. Era una època plena d’inventiva , si t’agradava algú havies d’acostar-t’hi, cos a cos, no a través d’una pantalla…per aixó existien “les lentes” en totes les festes.

 

Sembla que en un any no canvia res i quan mires enrere te n’adones que el pas del temps ho modifica tot. La vida és fluxe, és moviment, és canvi… però ara corre tan despressa que no et dóna ni l’oportunitat    d’ agafar alé i contemplar-la tota sencera. Ens quedem amb bocins, sensacions, frases fetes i primeres impressions. Per aixó sempre acavem escoltant que els temps passats eren millors…i senzillament només érem més joves.

 

 

DIUEN

Diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Diuen que un clau treu un altre clau. Diuen que l'amor és el motor del món. Diuen que una flor no fa estiu i que sempre plou sobre mullat.

Diuen que arribem sols i marxem sols,  que en la vida tot són espills, i que depen del cristall com te la miris.

Diuen que tot és dins i com és dalt és a baix , que tota acció té una consequència , que no hi ha principi sense final, i que hi ha finals que són el preludi de bonics inicis.

Diuen que la vida és màgica per qui creu en la màgia, i que tot és possible si creus en tu mateix.

Diuen que tots som un, i que recullim el que sembrem.

Diuen tantes coses, que m'estimo més escoltar el meu silenci, perqué diuen que allí s'amaguen totes les respostes.

Diuen tantes coses que no són certes que millor observar, perqué diuen que millor els fets i no pas les paraules.

Diuen que els bons amics es poden comptar amb els dits d'una mà i que millor estar sol que mal acompanyat...diuen que l'amor és cec i que no hi ha mal que cent anys duri.

Diuen que mal de molts consol de tontos i diuen que sempre es torna on es va ser feliç.

Diuen que el que importa és el camí, i que tot comença amb un primer pas.

Diuen que millor seguir caminant sense mirar enrera i diuen que hi ha coses que no tenen explicació.

Diuen que hi ha instants que valen tota una vida i jo em quedo amb la dita que la vida només és un instant  i que avui hi som i demà potser ja no.

ENTELATS

Avui fa una tarda de les que entelen els vidres , fora plou i dins s'hi està bé.

En tardes com aquestes penses que, enlloc d'estar treballant,  voldries ser a casa , més concretament  dins el llit fent-ho tot menys dormir. Deixar-te anar dins els llençols, amb l'habitació ben calenta, plena d'espelmes i aromes dolços i fer l'amor una vegada i un altra , dolçament, sense presses, mentre escoltes com fora plou i es fa fosc. I dormir i tornar-te a despertar...sense pensar...i entre penombres dir tot alló que sents, mentre acarones suaument un altre cos i el respires, desitjant que no surti el sol perqué aquell màgic instant no s'acabi mai.

Llençols de seda que deixen que els cossos llisquin mentre s'agafen fortament de les mans per deixar anar sospirs de plaer entre les boques humides, que es busquen amb fam de més, de més, de molt més...

Figures humanes tan ben encaixades que no haurien de separar-se mai  perqué juntes esclaten en l'èxtasi més absolut, instants que brillen sobre les pells humides, brillants, vibrants.

Avui fa una tarda d'aquestes ...que entelen els vidres.

TINC EL DRET

Ja ha arribat la primavera i l'haig de veure des de la finestra. Porto deu dies trobant-me malament i el darrer cap de setmana l'he passat al llit, és ben bé que quan el cos ja no tira...no tira i hem de parar.
Aquestes estones entre somnis , mig enfebrada,  m'han donat per pensar en moltes coses, i en recodar-ne d'altres. Per qué serà que no parem mai de pensar? Tot i que jo sempre dic de mi mateixa que no sóc de pensar, que sóc més de sentir...aquests dies m'he vist desbordada per molts pensaments i records, serà per la temperatura!
He recordat quan era petita i em posava malalta, com ma mare em cuidava i em portava els àpats al llit, en una safateta amb potes. Eren temps en els que ens podíem permetre estar una setmana al llit, "cobant" l'encostipat i no passava absolutament res.  Pensava que avui en dia estar malalt al llit és quasi com un pecat...tenim tanta feina, plans i coses a fer que no donem descans al cos, tot i que li fa falta...  tot i que no es troba bé. Per qué anem tan depressa? Sembla que volem accelerar els processos naturals...sembla que volem adaptar el que és natural a la nostra conveniència. Dins meu pensava que feia anys que no agafava una grip i que també tenia dret al meu repós, descans, i deixar que el meu cos es recuperés de la forma més natural possible...pensava "Tinc dret a estar malalta jo també!, a estar al llit prenent sopetes i tapada fins dalt!

També he pensat en lo necessari que és dormir bé i que feia molt molt de temps que no ho feia...porto dos nits dormint al llit tota la nit i no anant amunt i avall, del sofà al llit, del llit a la cuina...

I en aquests dies de repos he agafat algun llibre i he tornat a llegir...cosa que em costava molt i molt de fer darrerament, i ara veig que era perquè anava massa accelerada.

Crec que aquesta grip em feia molta falta per reposicionar les coses al seu lloc i per marcar el meu espai, retrobar de nou el meu equilibri, i agrair cada moment, instant, segon de salut i de benestar. Aquesta grip m'ha anat molt bé per prioritzar-me , res funciona si jo no funciono i haig d'aprendre a redosificar

Demà tornaré a emprendre la marxa i crec que mica amb mica ho aconseguiré, vull disfrutar de la primavera, de la feina, dels meus, dels instants trobant me bé, De vegades la vida et posa per davant tants reptes, novetats, activitats, informació, experiències, que no tens el temps suficient per assimilar-ho, que no ho pots gaudir a poc a poc , com se saboreja un bon vi o una bona xerrada davant d'un café.

No vull córrer tant, vull deixar de córrer...vull viure l'ARA al meu ritme i em vull trobar bé, bé del tot, així que disfrutaré d'aquesta tarda tranquila a casa i d'un somni més que reparador per iniciar la primavera de 2017 ressetejada, i amb un pas més tranquil.

PD Mirant el  meu blog des de l'any 2009 no havia agafat una grip...així que veig que em tocava...tinc una entrada que es diu INFLUENZA on ho comento...com passa el temps ostia!

Ens parla

La vida ens parla constantment...som vida però com totes les ciències i arts triguem un temps en aprendre a escoltar-la i un altre temps en aprendre a entendre-la i més temps en aprendre a acceptar-la. Temps per aprendre que,  tampoc mai en sabrem prou.

Ens dóna pistes constants, senyals , la vida ens xiu xiueja a cau d'orella, però la majoria dels cops estem massa distrets i ni captem el xiu xiu...de fet no captem, res de res.

Hi ha punts d'inflexió en els que saps has de prendre decisions , decisions molt grosses; però és que ja no pots fer que no hi sents; decisions que faran de la teva vida un espai diferent, nou, i molt més teu.

Hi ha cops que la vida et posa un horitzó tan gran al davant que tornes a tenir vertígen però sents que és una nova oportunitat, i escoltes ben alt "endevant, a qué esperes?"

Així que cercaré un espai de silenci, un temps de silenci, per escoltar molt i molt bé, perqué de res estem segurs, però quan el cor tira ...de res serveix donar-li l'esquena.

Viatge vol dir AVENTURA

Hi ha una frase que m'acompanya sempre "Life should be a journey, not a guided tour". La vaig descobrir fa molts anys en una llibreria a Barcelona, que ja no existeix, per cert; la llibreria Excellence.
Alli vaig trobar molts llibres importants per a mi, llibres que  van canviar la meva manera de veure les coses. També hi havia espais acollidors per llegir, cafeteria, i quan anaves a pagar a caixa , damunt el taulell trobaves una gran peixera plena de missatges...crec que hi havia dies que entrava a comprar alguna cosa per poder agafar "el meu missatge". Els guardo tots , en una caixeta, També hi havia un espai per a postals amb frases boniques, encoratjadores, engrescadores, profundes i a l'hora positives, i la postal amb la "meva frase" la tinc penjada ,  molt a la vista, per no oblidar que la vida és una aventura i no un tour programat amb visites guiades, sempre en grup, sempre segur i previsible.

La vida és única, personal e intransferible, i s'ha de viure amb tota la plenitud d'un gran viatge... el viatge de la teva vida.
2016 ha estat una etapa de viatge molt plena i alhora molt lúcida. M'ha proporcionat una visió molt àmplia de les persones i de les coses, i m'ha ajudat a saber-me i conéixe'm encara una miqueta més.
M'ha sorprés en molts aspectes perqué he aprés a no avançar-me i  he aprés a no esperar res.
Acomiadaré l'any amb un munt de desitjos molt bonics per projectar a l'Univers, i en tranquilitat i vull començar l'any a la platja, prop del mar , de bon matí, no vull malgastar ni un sol segon del 2017 i el farciré de tot el que em faci feliç,,, la cuinera soc jo i de mi depen que l'any sigui saborós, dolç, salat o amarg.
És una etapa més, en aquesta aventura apassionant de la que no vull perdre el fil .
Sento gran agraïment per tot el que sóc i el que "tinc", sento que la vida és un calaix sense fons que pot ser millor i millor si l'omplim d'emocions i sentiments més que d'objectes materials.
S'ha de ser valent  i intentar-ho tot perqué quan el viatge arribi al seu fi poder exclamar "ho he viscut a tope!, no he deixat res per viure , he estimat de debó, he sigut jo mateixa, autèntica; me'n vaig en pau!!!!!"

BENVINGUT 2017!!!! Seguim viatjant i això ja és una gran notícia.

INFIDEL

Per qué no et sents infidel si cada dia escoltes una música diferent? Per qué cada dia podem menjar un estil de cuina diferent i no sentir que li fem banyes a la cuina mediterrània?

Per qué la música ens fa sentir tan vius i ens dóna tan plaer i el menjar també? Serà perqué ens fan sentir lliures?, per qué podem variar i sentir-nos nosaltres mateixos?

Fa temps que hi penso...cada música té el seu moment i cada tipus de menjar també,  no?

Tot i que també és cert que hi ha cançons que ens acompanyaran tota la vida perqué ens evocaran moments i records molt i molt especials...i hi haurà àpats que moriràn amb nosaltres, gustos que conservarem per sempre en la nostra memòria.

A més, no sempre hem d'estar escoltant música i hi haurà dies que potser menjarem diferent o deixarem de menjar...i no ens sentirem culpables, potser només estarem malalts.

M'encantaria sentir me igual de lliure amb les persones...poder ser qui realment  soc , i expressar-ho amb confiança. Veure les persones que jo vull i en el moment que a mi m'agradaria i poder dir "No", si no em ve de gust alguna cosa...poder expressar-me a la meva manera sense por de ferir sensibilitats.

Clar, els humans som diferents, som egoïstes i gelosos i ens hem criat dins d'una cultura i uns costums que la majoria de les vegades ens encotillen i ens dónen una visió limitant.
Ampliar la perspectiva, adonar-nos que cada dia pot ser el darrer, i fer de cada instant el que nosaltres volem d'aquell temps, escoltant la música que més ens agrada, menjant un trocet de xocolata i parlant amb la persona que necessitem i que sabem ens comprendrà en aquella situació; o si més no intentar-ho, que no quedi per nosaltres, i si volem passar aquella estona en soledat i en silenci, fer-ho , sense tenir por de ferir, sense sentir-nos obligats a res.

És tan relatiu això de la infidelitat, és tan gratificant poder ser qui ets i no haver de fingir, s'hi està tan bé amb les persones que estimant-te et deixen ser lliures, et donen ales però que sempre hi són amb una paraula de benvinguda...podria ser tot tan fàcil com escoltar cada dia una música diferent.

LA VIDA ÉS IMPRESSIONISTA

Ahir, a Barcelona, vaig retrobar-me amb una vella amiga de la Universitat. Una d'aquelles persones que saps seran amigues per sempre, tot i que faci segles que no us heu vist, una amiga de les que deixen marca al cor.

Amb el temps he aprés que a les velles amistats has de mirar-les als ulls, l'efecte del temps és letal, però mirant els ulls et retrobes : en aquells anys, en  aquells llocs. La meva amiga està radiant...i li ho puc dir sense recança, quina sort! i seguim parlant com llavors, sense acabar les frases, passant d'un tema a l'altre...ximples de nosaltres! no es poden resumir vora deu anys en un parell d'hores.

I vaig compartir amb ella una sensació que tinc des de fa alguns dies...la vida és impressionista. L'has de mirar i observar de lluny, en conjunt, i captar-ne la sensació en global; no cal entrar en detalls, no cal mirar les pinzellades més minses, o el petit to que desentona si t'hi fixes massa. En el nostre quadre sempre hi haurà una pinzellada en fals, o un error de càlcul, però és el conjunt el que importa, és l'equilibri amb la resta de l'obra el que fa del quadre quelcom únic i especial.

La vida sempre és generosa, però hem de saber mirar-la. Mirar-la bé, amb deteniment i perspectiva, per observar de forma plena la seva grandesa i el gran espectacle que ofereix a qui s'atura i es meravella.

Com els impressionistas, tan criticats, però que sabien plasmar , sense entrar en el detall minimalista, una emoció, una sensació, una vivència, un ambient, un sentiment.

La meva amiga em va mirar...com si veiés el meu quadre per primera vegada, i em va dir que tenia molta raó, a més , en aquell moment, estàvem pintant , estàvem compartint tocs d'amor de forma recíproca, jo en el seu quadre i ella en el meu.

Hi ha persones de les que guardarem per sempre els seus colors i les seves textures i cada cop que contemplem la nostra vida, les trobarem , en el conjunt, un llegat que hem fet nostre i que forma part de nosaltres mateixos.

DARRERE LA FINESTRA

No puc evitar fixar-me en el banc que tinc davant de la botiga...m'agrada observar-lo i veure qui s'hi asseu. De vegades em meravello que a ple sol, sempre hi ha un o altre; descansant de portar bosses, o mirant el mòbil, o senzillament badant, de vegades s'hi adormen i tot!
M'agrada imaginar qui són, com és que han parat aquí, en aquest banc, quina és la seva història.
Observo darrere la finestra...crec que tots ho hem fet algun cop, oi?
Seure i observar com passen els cotxes, la gent , els que  passen sempre corrents, els que xerren , els que escolten música, els que van parlant sols, els que van amb nens  que expliquen les seves aventures...
Veure gent és molt divertit, amb la meva mare, al Passeig de Calafell, a ple estiu,  ens explicàvem la història imaginària de qui més ens cridava l'atenció i sempre ens quedaven les ganes de córrer darrere i preguntar-li "És així la seva vida? És aquesta la seva història?"
Històries fascinants, realitats que superen amb creus la ficció, aventures de qui les escolta, vida de qui les explica.
El millor és jugar amb la imaginació ... mai saps si la història de la  realitat és asseguda en aquell banc,

TARDOR, ja estàs trigant...

Última setmana d'agost i setembre ja treu el nas  per darrera la porta. El mes 9 de l'any i que , com el número indica, és un final i marca un inici. Setembre té els colors més bonics i més melangiosos :  ocres, grocs, vermells, marrons i verds amb un toc apagadet...l'aire es torna fresc i se sent el xiu xiu de les fulles que plouen dels arbres sense parar. La llum "va d'interessant" i és tènue, comfortable,  i un toc més fresca.
No sé si ho heu notat,  però m'enamora la tardor, és la meva estació preferida, al Penedès les vinyes són un espectacle, i la terra roja amb "la llum interessant" convida a no deixar de mirar, i només respirar.
S'acaben els amors d'estiu, tot sembla que torna a lloc,  hi ha retrobaments després del llarg agost,  es prenen també decisions importants, diuen que és l'època de l'any amb més separacions matrimonials;   es construeixen noves iniciatives, comença el curs escolar, l'olor dels llibres i la goma d'esborrar, les pells llueixen brunes i ens recorden que encara potser tindrem algun dia més de platja...el temps és tan bonic per la tardor al Penedès.

Per la tardor ja venen de gust les infusions calentes, i entrar a la cuina a fer platillos, la jaqueteta i dormir abraçadets després de la forta calor...la tardor és molt romàntica, no trobeu? plena de matisos i sobretot de novetats. Tardor , et trobava a faltar...

AMORE

El amor es la energía que mueve el mundo..."all you need is love",  AMORE, qué bella palabra.
Cuántos tipos de amor, y qué ciego es el amor.

Estos últimos meses he sabido de muchas bodas, bodas de personas maduras que siguen creyendo en el amor , en el compromiso y en compartir. No deja de sorprenderme cómo lo plasmamos en ceremonia, grande o pequeña, y en expandir nuestra felicidad a los que más queremos. En hacer de lo más loco, el amor, lo más solemne.

El amor me sigue embelesando, tan irracional, primitivo, esencial y espontáneo. Da igual las veces que nos equivoquemos, deseamos AMOR, porque todo lo compartido sabe mejor, porque tener cómplices de vida multiplica las sensaciones, nos hace sentir mucho más vivos.

Admiro estas segundas bodas, o primeras bodas en edades otoñales...hace que sigas creyendo en el amor, observando el brillo de sus ojos, y el nuevo sentido que han tomado sus vidas, ahora en compañía.

Íntimamente pienso que, si  quedara sin pareja, que ¡espero que no! no sentiría la necesidad de volverme a casar; mi ser necesitaría vivir consigo mismo, ya que nunca he disfrutado de la soledad, de vivir sola.
Vives con tus padres y te casas, pasando a vivir con tu marido - así se hacía antes- y veo muy necesario vivir sol@ , para conocerte mejor y disfrutar de tu propia compañía.
Da miedo pensar que seguimos casándonos sólo por costumbre, o por inercia o peor aún, porque no soportamos la soledad.

El amor se puede saborear sólo, o con hielo, en cocktail, en batido, en frío o en caliente, de día o de noche...porque el amor siempre está ahí y ha creado un poso tan grande,  que forma parte de nuestras células, de nuestra especie, porque es el motor del mundo.

Así que casados o no...el disfrute del AMOR es la mejor sensación que existe, es tirarse sin red, el vértigo del precipicio, el vuelco del corazón, el brillo en nuestra piel.

Celebremos el AMOR,  siempre!!!!!

LES MENTIDES MÉS BONIQUES

Em vas dir les mentides més boniques. Des del començament, TOT era mentida. 

Perqué molts móns només són boniques mentides, fugides endevant per a cors massa sensibles i incompresos.

Sensacions que ens dolen i volem evitar, realitats virtuals en les que és més bonic viure, en les que podem ser qui volem.

Són tan boniques les mentides boniques, no tenen límit, i molta molta imaginació. Són somnis particulars i privats però que quan els compartim no ens adonem que podem fer molt de mal...perqué són mentida!.Tot i que per un temps prenen cos, es fan mig reals ja que els demés hi creuen.

Una amiga em va dir un cop que podem enganyar a tothom, menys a nosaltres mateixos...quanta raó en aquestes paraules. El nostre espai més intern coneix la veritat i es fa pena...però té més sentit tirar endevant i seguir mentint; funciona, sí,  fins que deixa de fer-ho. Fins que les mentides ja no esborren el que sabem en realitat, fins que el pit ens fa massa mal per seguir mentint, fins que no podem mirar als ulls dels demés i , pitjor encara, fins que no podem mirar-nos directament al mirall, senzillament, perquè no ens hi reconeixem.

Les mentides són dolces, anestessiants i narcòtiques; calmen el mal que fa la dura realitat, als cors massa sensibles i amb por a  la soledat.

Els grans mentiders són febles i egoïstes, prefereixen un decorat de món que el mateix món, prefereixen no saber , ni enamorar-se, ni comprometre's,  per no sentir... , sempre han de tenir una sortida d'emergència a la vista, per fugir com a lladres. Lladres de somnis i d'il·lusions, lladres de sentiments, vampirs cercant energies netes i sense engany on poder respirar i agafar nous aires, sempre per seguir mentint. Dolces mentides, qué boniques.

Em vas dir les mentides més boniques i el millor de tot és que ho sabia; perquè jo també em mentia pensant que eres qui no ets, pensant que realment eres especial.