10 DIES

Conduïa en silenci, observant les muntanyes i el sol incipient del matí…pensava en els darrers 10 dies i em sentía abrumada de totes les sensacions i experiències viscudes entre tantes persones i alhora tan sola.

El retir de 10 dies per aprendre la técnica de meditació VIPASSANA  ha estat un fil conductor cap a espais interiors del meu ésser que quedaven ocults i que he pogut  descubrir,  observar i “netejar” (sanar).

10 dies només per a mi  que han estat un regal…per coneixe’m millor, estimar-me molt més , valorar-me i corregir successos de la meva vida amb els que no hi estava bé, que volia canviar i se’m feia molt difícil fer-ho  i el que és millor,  he entés perqué no podía .

El noble silenci, conviure amb vint-i cinc dones més en el mateix espai, el menjar vegetarià i lleuger, els passejos pel jardí, la contemplació, llevar-me a les 04.00h de la matinada, l’ordre, la disciplina, allunyar-me dels sorolls, el móbil, les xarxes socials,  i  no poder sortir del mateix espai durant tots aquests dies contribueixen a la introspecció…a la força! Però això no ha estat difícil d’acomplir; el veritable repte ha estat descubrir la ment i adonar-me’n que no podía parar-la.

Els primers tres dies  només els vam dedicar a observar la respiració per calmar la ment i  enlloc d’això la meva ment  anava d’un lloc a l’altre com un mico sense control , desbordat i salvatge. Increïble…poder allunyar-me de la ment i observar-la des de fora, al principi dóna vertígen, un vertígen que sembla perillós, però cada dia que passava l’allunyava més i més i assolir silenci mental i presència i pura observació és una sensació absolutament flipant.

La técnica Vipassana et proporciona l’eina perfecta per purificar la teva ment i entendre que una de les lleis de l’Univers és el CANVI , així que pots contemplar amb equanimitat tot el que et passa , de forma objectiva i gestionar-ho amb una “santa indiferència” que et permet deixar de patir i acceptar amb un somriure el que la vida t’ofereix .

Durant els 10 dies es treballen conceptes com la tolerància, la generositat, l’acceptació, la moralitat, la veritat…entre d’altres, que són bàsics per lleurar bones accions i intencions de les que de ben segur recollirem el seu fruit, perqué és una altra de les Lleis Universals.

Totes les nostres accions tenen consequències de les que tard o d’hora en veurem els resultats i l’Univers se’n encarrega de fer-ho. Així que fluir amb l’Univers és estar d’acord i vibrar amb la Natura. Els mals pensaments, la mala intenció , l’ira, la ràbia… mai és cap als demés, sempre és cap a tu mateix@, voler fer mal als altres vol dir sembrar mal per a tu…una altra Llei Universal.

El darrer dia va ser un dia de Festa, ens va ser permés parlar i va ser bonic compartir amb les companyes del retir les seves impressions i experiències i compartir el àpats xerrant, tot i que, personalment, em va costar tornar a parlar tan de sobte…el que són les coses, oi?

Des de la tornada he pogut canviar algunes coses i ara em sento millor, alliberada, i estimada per mi…que sóc la important en la meva historia, no? Per qué ens oblidem de naltr@s tantes vegades? Per qué ens fa tanta por el silenci i estar en soledat?

Vipassana és una forma d’alliberar aquests temors i retrobar-nos  i estic molt feliç de la persona que he vist.

Una de les coses que més m’ha agradat és que Vipassana es basa en la pròpia experiència i sensació del nostre cos, és a dir, res des de l’intelecte o perqué ho ha dit algú altre, res de teoritzar. És constatar tot,  segons les sensacions i la respiració, directament sobre com ens trobem; acceptant la realitat tal i com és.

Només 10 dies amb un mateix@ obren moltes perpectives i una cosa que seguiré fent és buscar espais per estar  amb mi mateixa en plena Natura, per escoltar el meu SILENCI que ho diu tot.

Ara entenc molt millor les paraules de Ekhart Tolle:

·        La mayor parte del dolor humano es innecesario. Es creado por uno mismo, siempre y cuando la mente no observada vive su vida.

·        Nada mejor que una liberación para darse cuenta de que la “voz en    mi cabeza” no es lo que soy. ¿Quién soy yo entonces? El que veo.

·        Cuando te quejas, te haces una víctima. Deja la situación, cambia la situación o acéptala, todo lo demás es una locura.

Així és como jo vaig viure el retir de 10 dies, com un regal, i em vaig sentir privilegiada de dedicar-me’l. Un nou camí s’obre al meu davant i no m’importa recorre’l tota sola, estic molt bé amb mi.

Foto de Lluís Camell 

LA PRIMERA VEGADA

És estrany però hi ha cops que vius primeres vegades i ni te'n adones. La primera vegada que degustes un plat exquisit i plores, la primera posta de sol que et fa erissar la pell, el primer petó, el primer avió, el primer amor, el primer llibre que et remou fins dins de tot, aquella cançó que et transporta...

Poques vegades oblides aquestes primeres vegades que amb els anys queden soterrades sota la voràgine de l'anar i venir de la vida; que poques vegades quadra amb el que tu havies planejat. 

Algú em deia que la felicitat està en les primeres vegades, jo crec que la felicitat està en adonar-te'n que aquella vegada serà única i irrepetible i que guardant-la com un tresor dins al cor, la pots reviure i experimentar sempre, això sí, tunejada pel temps, i salpebrada amb detalls que l'haurien fet encara millor...la memòria és això el que té; és selectiva i capriciosa.

La vida et regala moments amb persones que són ÚNICS, viatges amb paissatges i sensacions que no es poden igualar. No cal mirar de repetir-los perqué no es pot. No som els d'ahir i tot canvia.  Cal sentir-se afortunat per haver exprimentat plenitud just en aquell moment i res en un futur serà com alló, però serà del tot diferent i nou...una nova il.lusió, una nova aventura.

Aviat entraré a fer el retir de 10 dies, el Curs de Meditació Vipassana, i sé que serà una primera i única vegada. Em vull obrir a aquesta experiència per rememorar-la , integrar-la i sobretot aprofitar-la, perqué és el primer cop que m'atreveixo a viatjar cap al meu interior durant 10 dies, sense contacte amb l'exterior i guardant un codi de conducte estricte , en silenci. Em podré permetre deixar tot l'extern per només ocupar-me de mi, de mi...

Em sento afortunada i també sento que ara ho necessito més que mai, que ara ÉS EL MOMENT.

Així que tot l'agraïment al camí de vida que m'ha conduït on soc ara, perqué cada dia és una nova oportunitat i cal seguir endevant sempre.

EN MARXA

He posat en marxa coses que portava en ment i mai podia fer...al final, com deia una que conec, " tot arriba" i sí, m'ha arribat.
Ahir vaig anar a cantar a la coral del meu poble. Durant la meva infància vaig cantar a una coral a Barcelona, fins que en vaig fer 18. Assejàvem els dissabtes i vam viure moments molt únics i vam fer sortides molt boniques, vaig conéixer gent molt especial i única.
Ens van dirigir persones com l'Oriol Martorell i l'Antoni Ros Marbà, i ahir tornant a formar part d'una coral em van venir un munt de records que tenia mig oblidats,
L'Imma la directora de la coral em deia que cantar és molt terapèutic...i té raó...cantar és magnífic!

També el proper mes de novembre faré un retir Vipassana, seràn deu dies en silenci, sense parlar amb ningú, meditant. Tinc una necessitat boja de fer-ho, de lliberar-me durant deu dies de tot, i estar amb mi mateixa...escoltar-me sense distraccions, sense poder anar en lloc més, deixant anar. Allí no podré escriure ni fer res, però suposo que quan aquesta experiència acabi alguna cosa n'escriuré aquí.

Hi ha moltes altres coses que em faria il.lusió de fer: estudiar fotografia, m'encanta  fotografiar  persones, estudiar història de l'art, fer voluntariat...però com deia una que conec "tot arriba" i espero que arribarà. Com diu ma cosina "sobre la marxa".

Omplir la meva vida de projectes i bonics objectius, viure experiències enriquidores per agradar-me només a mi mateixa...és tot un repte i ara l'assumeixo.

Hi ha un moment per cada cosa i una cosa per cada moment...anem a fer-los únics.

Finals...

Aviat s'acaba l'agost.

"Cuando eres joven aprendes y cuando te haces mayor entiendes"

"Si vius sense recordar qué has fet , és una putada, ja que sembla que no has tingut vida"

Amb aquestes dues frases dites per les dones més grans de la meva família acabo una setmana d'estiu del tot especial. La joventut és una enfermetat que es cura i fer-se gran et regala saviesa i uns quants dolors d'ossos, si tens sort.

He gaudit d'uns dies que he pogut dedicar a la meva mare, i a fer activitats que la resta de l'any no em són possibles.

Quedar amb una amiga sense límit de temps en un lloc espectacular, anar a escoltar concerts en diumenge, passejar sense mirar el rellotge, sortir a cantar a la fresca entre setmana, llegir al llit sense dormir-me en dos minuts, contemplar el jardí , regar les plantes, endreçar papers del despatx, redescubrir els temps de quan ens enviaàvem postals, fer llargues migdiades, dinar a ca la tieta...

No ha calgut anar gens lluny per viure coses diferents. Aquests parèntesis són tan necessaris; que te 'n adones que ho són quan els has viscut i comproves l'efecte!

És ben cert que amb els anys "entiendes" que quan les dones grans ja no hi siguin, passaràs a ser la dona gran de la família, "entiendes"  que aquells temps on  tothom era "a lloc" ja han passat, i a la taula comencen a haver-hi cadires buides i que la vida està feta per experimentar però que és un entreacte curt  i que és millor aprofitar.

És també el primer estiu després de molts anys  que he tingut dies i dies de vacances i enyoro aquells estius que no s'acabaven mai i que em passava el dia a la platja, llegint, i sense obligació de fer res..esperant el nou curs, ai les èpoques d'estudiant quan tot estava per fer, i el full en blanc.
 És el primer estiu que he vist poc a la meva filla perqué ella té els seus propis estius, meravellosos per cert, i comences a sentir un vertígen estrany al intuir que la vida en els propers anys canviarà i molt...però ben pensat la que estic canviant soc jo.

La meva amiga tot sopant em preguntava si li tenia por a la mort, i li vaig dir que no, però sí  li tinc por al patiment, al deixar de ser independent, a dependre d'altres persones, a perdre qualitats físiques i mentals...però entenc que és part de l'experiència de l'aprenentatge i no cal avançar-se, però sí , cada cop és  més urgent disfrutar del moment, en pau, amb amor i sobretot fent el que sentim que hem de fer i amb les persones que realment ens estimem.

Viure comença a ser URGENT, I VIURE EN PAU encara més.
Dono gràcies a la VIDA per una setmana tan bonica i diferent.
Feliç final d'agost...

DISTÀNCIES CURTES MOLT LLARGUES

Fa una semana vaig assabentar-me que la veïna de dalt va morir el passat mes de febrer.

A la finca on treballo només hi ha dos pisos, així que era l’única veïna que tenia. Cada matí ens saludàvem quan ella tornava de comprar i sempre li oferia la meva ajuda per pujar-li  el carretó . Tenia un somriure amable  i es notava que estava delicada de salut.

Va morir en cap de semana, per això no en vam saber res, i com que no la veía em vaig pensar que potser havia viatjat al seu país d’orígen a visitar la familia. 

Va ser la semana passada quan vam coincidir a l’escala amb el seu marit que ens ho va explicar tot. No ens ho podíem creure, no ens havíem enterat de res.

Això m’ha fet pensar que no en sabem res dels que tenim més aprop,  i que un dia hi són i a l’endemà potser ja no.  Ens muntem les nostres històries de com són i qué fan i resulta que són això … només les nostres històries allunyades de la realitat.

Potser hauria d’haver pujat i preguntar per ella…però tenia por de molestar o de semblar xafardera. De vegades, senzillament,  no preguntem  perqué tenim por de les respostes i ens estimem més viure en la ignorància  mirant cap un altre cantó;  i seguir pensant que la nostra historia és real.  A més , qui ens assegura que ens respondran la veritat?

I estic amb aquesta cabòria al cap que comença amb mi mateixa i perqué les distàncies més curtes de vegades són les més llargues; i potser ens sentim millor explicant les nostres intimitats a desconeguts que, quan es converteixen en coneguts , tornen a quedar-se  en bàbia.

I torno a pensar en el meu calaix buit, aquell que tinc per a les sorpresas desagradables, per als imprevistos , per a tot el que no esperes i que et reprén…però fem veure que no ens afecta, però sí , ho fa, i ens remou i tirem terra al damunt perqué no ho volem admetre.

Serà que m’estic tornant massa sensible potser o que estic a punt de fer-ne 53…però li dóno importancia a altres coses, a detalls petits però que per a mi són importants.  Una resposta ben donada, el temps dedicat, una paraula amable, un pensament dedicat, una abraçada autèntica, una mirada de tot cor, un silenci compartit amb complicitat. En una paraula AUTENTICITAT.

Però ara me’n vaig “de mare”; i a més  no parlo de la vergonya, aquella que de vegades tenim i ens fa fer coses que no voldríem, o el que és pitjor , deixem de fer coses que voldríem per vergonyetes…

De totes formes no em deixa de fascinar descubrir que molts cops seguim camins pautats i en realitat el que voldríem és aventurar-nos per les dreceres que no sabem ben bé on van, i en el nostre dia a dia metòdic i rutinari obrim aquestes dreceres íntimes i secretes sense donar el pas d’anunciar-les al món, de trencar amb el que en realitat no som …  al final ens hauríem  de preguntar: " qué faríem si no tinguéssim por?"

I tu…qué faries???

  

LA TEVA PELL...

Láltre dia estirats al llit, tan aprop teu, observava la teva pell .Contemplava embadalida les teves petites arrugues de darrera l'orella, i el to canyella del teu coll. Pensava que en tots aquests anys he vist com la teva pell envellia i aixó m'omplia el cor de tendresa, i  alhora em preguntava com em deuries veure tu a mi , després de tant de temps.

La part alta de la teva esquena fa un clot on el meu cap encaixa a la perfecció, mentre el meu cos es fon amb el teu  i la teva respiració i la meva sintonitzen, com dos instruments de corda.

I és en aquests moments quan sento una felicitat única que només dóna el pas del  temps, i reconec cada racó del teu cos , recordant els primers cops i la meva ànima et reconeix i es diu que aquí i ara és on ha d'estar.

La vida és incerta i mai sabem si aquesta serà la darrera posta de sol plegats, però la contemplació silenciosa de la teva pell banyada pel sol de la tarda i el fet de  reconéixer en cada plec una carícia, una frase, una mirada; em diu que hem recorregut ja més de la meitat del camí...i tinc vertigen, vertigen per saber qué trobarem a l'altre meitat i si ho podrem descubrir també  plegats...

CONVERSES

Hi ha converses que valen viure una vida, hi ha paraules que alimenten tant l'ànima que et permeten tirar de renda fins que marxis d'aquest món.
Les converses a cor obert amb les persones que més estimes , escoltar com brolla la felicitat directament de les seves paraules...plena consciència, ple agraïment, sentit de la responsabilitat, i un món per endevant. Full en blanc i totes les oportunitats.
Després de segons quines converses pots marxar en pau, amb un sentiment de missió assolida, com clavar una estaca amb la bandera de "Fet!" dalt del cim.

SÓC MOLT FELIÇ!

MARTES 13

Hi ha dies que tenen "mal fario" com el de dimarts i 13 però a mi és un dels dies que m'agrada més, va néixer la meva filla, en dimarts i 13 i aquesta combinació només evoca en mi alegria, tendresa, bona sort i amor infinit.

També és cert que ella va lligada a la data i que hi ha persones que et lliguen a certs moments, com la música que t'evoca a certes persones.

De vegades no entenem molt bé perqué les hem conegut , sobretot si s'hi han estat poc a la teva vida, però amb el temps hi vas trobant la raó.

Són regals de l'Univers, persones que t'envia perqué aprenguem alguna cosa, o ens en adonem del que no veiem o no volem veure. Persones que t'ajuden a atravessar ponts complicats en un punt de l'existència que de repent tens vertígen i necessites una mà que et retorni la confiança. O et posen al davant de situacions desagradables perqué les superis, senzillament, les traspassis.

No importa l'estona que s'hi estiguin, l'important és rebre el missatge, perqué tota aquella vivència no sigui un estúpida "passa-estona".

Sempre  he estat un tant estranya en quant a conéixer persones, m'agrada pensar que puc aprofundir, per això disfruto tant amb la feina que faig, em permet veure i observar a les persones amb profunditat. Escoltar sentiments i emocions que no se solen explicar a qualsevol.

Però haig d'admetre que em costa molt expressar-me, en quant a la meva profunditat amb els altres i em dóna la sensació que tampoc em comprenen; potser el que dic i el que demostro no quadra-penso, o potser és que tampoc interesso tant, o potser senzillament no m'expresso amb claredat. Costa tant trobar personas en que aquest fluir sigui possible!!!!

Em sabria molt de greu desaprofitar ocasions úniques per entrar en el món d'altres...hi ha experiències dels demés que les puc viure com a meves, cada persona és com un viatge sense necessitat de fer cap reserva. Així que són un pou de saviduria, tan ric , tan profund que m'emociona plenament.
És tan difícil  només escoltar , o estar sense dir res per crear espais que permetin dibuixar un paisatge per compartir confidències o vivéncies, Anem tan ràpid, tenim tantes coses a fer que, qui perdrà un sol instant de la seva héctica vida .?..

De totes formes avui tinc necessitat d'agrair totes les trobades i les persones que m'ho han permés i que també han tingut la gran paciència de dedicar-me estones...ja que la seva observació, els seus punts de vista m'han fet més feliç, més gran i més estimada.

Ja us ho deia, m'encanten els dimarts 13!!!