Sol a Berlín

M'acabo d'empassar aquest totxo.

Us ho explico. Hans Fallada és el pseudònim de Rudolf Ditzen, mort el 1947 per una sobredosi de morfina. Vinculat al moviment comunista, el 1946 va rebre un expedient processal contra un matrimoni berlinès que es va oposar al nazisme i que va ser executat el 1943. Aquesta parella, entre 1940 i 1942, havia difós per tota la ciutat a través de postals i cartes crides a la resistència contra el règim nacionalsocialista. El seu expedient processal no només exemplificava l'oposició contra un règim que dominava tots els mecanismes de la por, sinó que també mostrava fins on havia arribat la perversió, els abusos, la violència dels botxins nazis. 

Aquest va ser l'embrió de «Solo en Berlín», escrita en 24 dies, publicada pòstumament el 1947, i recuperada enguany a partir del manuscrit original de 1946.

He de reconèixer que la novel·la m'ha enganxat des de la primera pàgina amb una força irresistible. Tot i que, de bon començament, ja sospitem com acaba l'aventura del matrimoni Quangel, els antiherois (prou que coneixem com se les gastaven els del Tercer Reich), la tensió argumental, el suspens, es manté durant tot el relat. Perquè Fallada convoca en les seves pàgines un bon grapat de personatges que travessen per la història principal, com si es tractés dels carrers de la ciutat que retrata. Una ciutat dominada per la por. Però on hi cap la indignació i el compromís, encara que sigui humil i neixi no del centre de la societat, sinó dels seus marges. Allí, qualsevol acte de resistència, per petit que sigui, és important. 

Aquest és un d'aquells llibres que no et deixen indiferent. Que fa de bon recomenar. I que, vés per on, trobo molt, però molt, actual.

Hans Fallada, Solo en Berlín, Madrid: Maeva 2011.

(L'he llegit en castellà, però hi ha traducció catalana a Edicions de 1984. El dia de Sant Jordi, a Tarragona, s'havien acabat els pocs exemplars que hi havia).

Saber com van les rodes

A la darrera pàgina de "El País", de dilluns a dissabte, s'hi publica una conversa distesa amb gent sempre interessant, mantinguda durant un esmorzar, un dinar o un sopar. Dijous passat, el convidat era Ildefonso Hernández, director general de Salut Pública amb els ministres Bernat Soria i Trinidad Jiménez. 

En llegir l'article, em va cridar l'atenció un dels comentaris d'Hernández: «Les rodes de la democràcia haurien de ser transparents. La societat no coneix com es fa una llei, qui es reuneix amb qui, qui fa lobby». 

Hi ha algunes coses que trobo que haurien de caracteritzar qualsevol partit d'esquerra; una d'elles és la pedagogia (i, junt amb ella, la transparència). Saber explicar. Obligar-se a explicar els processos, les negociacions, el perquè de les decisions… I fer-ho des de la senzillesa. 

L'home o la dona que es dediquen a l'exercici polític del govern, pel fet d'haver estat escollits per a exercir-lo, no són superiors a la resta dels seus conciutadans. Els resultats d'unes eleccions donen representació en el govern municipal, autonòmic o estatal. La formació de majories, a partir d'aquesta representació, permet formar governs. Res més. No són consagracions, no transforma els polítics en éssers superiors o sagrats, segregats de la resta de la societat. Gens ni mica. Alcaldes, regidors, diputats, consellers, ministres, parlamentaris, presidents de govern, un cop constituïts com a tals, no deixen de ser ciutadans al servei dels seus conciutadans. 

Per això, s'haurien de sentir gairebé obligats a tractar amb intel·ligència, en grau d'igualtat, els seus conciutadans, aquells a qui serveixen amb l'exercici de la política. D'aquí, la crida a ser pedagògics, i a ser clars. Hernández ho diu molt bé: explicar com es fa una llei, per on passem del procés d'unes obres municipals, quines despeses s'han de fer o deixar de fer, qui posa pals a les rodes, qui hi té interessos, etc.

Els polítics diguem-ne de dretes sempre reclamen de la ciutadania confiança, però en el sentit de que els deixem fer, perquè ells en saben més. Vaja, que ens deixem de política i els deixem manar. Cal que els polítics anomenats d'esquerres siguin diferents, és clar. Que la confiança que reben sigui per a governar. I això reclama que tots sapiguem com ho fan. I fer-ho al llarg de tota la legislatura, no només cada quatre anys. I si cal consultar alguna cosa a la resta de ciutadania, es consulta sense por, donant tota la informació que calgui, tractant la resta de ciutadans com a con-ciutadans, com a iguals, amb tota la dignitat i respecte.

I ja està. Ja he fotut un rotllo més. Bon cap de setmana!

Podeu trobar tot l'article de la conversa amb Ildefonso Hernández aquí: 

http://www.elpais.com/articulo/ultima/gente/quiere/otros/partidos/hay/intentarlo/elpepiult/20110505elpepiult_2/Tes