Acabo d'arribar del Retaule. Un ball en forma de moixiganga, però posada al dia amb traces de dansa tradicional contemporaneitzada, que representa la vida de sta tecla, tal i com a l'edat mitjana la va esculpir en pedra Pere Joan, a la predela del retaule major de la Catedral.
El moment és íntim, elegant, intens. Esdevé la millor porta d'entrada als dies mes tradicionals de la festa gran tarragonina. Una festa molt ritualitzada, encara que hi hagi gent que només miri el programa per veure quins grups vénen cada any a tocar. I es queda només amb això, sense voler anar més enllà. Sta Tecla és un tot en que la ciutat (els cuitadans, al cap i a la fi) s'explica a ella mateixa a través de la festa. Sta Tecla forma part més de l'àmbit de les vivències que de les audiències. I m'aturo aquí, no sigui cas que em passi de la quota de rotllo.
El Retaule. Sta. Tecla. Tarragona. Visca!
PS: Ahir a la nit, va haver concert dels Manel. A la plaça del Rei. Vam comprovar que els Manel expliquen històries amb la música i amb la veu. I això reclama un espai reduït, i una atenció del públic. Els Manel van tenir el públic que busquen. Però també van tenir molts que, de mitja plaça enrere, ja abans de començar el concert, passaven dels músics, dels qui anàvem a fruir-los, i es fotien a xerrar (cridar) i a fer el ruc. Gent que podia anar a qualsevol altre plaça de la ciutat a fer la cerveseta. Gent que, inconscientment, van amargar el concert a més d'un. Potser hauria valgut la pena programar Manel al Metropol i fer pagar una mòdica entrada. Els que haguéssim anat a veure'ls, a més, els haguéssim pogut escoltar.
