paralelismo

Éste es un trabajo para la clase de figuras retóricas, y aunque tenía que tratarse de una sinonimia (que al final me la aceptaron cogida con pinzas, argumentando que los elementos son sinónimos por haber sido totalmente absorbidos por la decoración) yo diría que se trata más bien de una comparación o un paralelismo. Me pareció divertido comparar a la mujer con su perro y con un pastel. Se puede leer en clave crítica, satírica, humorística... a gusto de cada uno.

beso

Aquí va una acuarelita que tendrá ya unos cuatro años, pero le sigo teniendo un cariño especial. Estaba yo trabajando como informador de sala en el centro de arte santa mónica, un trabajo bastante relajado y aburrido dada la baja afluencia de público del susodicho lugar. Pero gracias a esto no hacia falta que estuviéramos de pie todo el rato y nos pusieron una mesa y una silla, así que me pasaba las tardes dibujando. Y fue con este dibujo que encontré un estilo en el que me sentia cómodo y del que estaba algo satisfecho. Me pareció que abría un camino en el que aún sigo.
Por cierto, lo pinté ya en casa porque pintar en el centro de arte no nos dejaban a los azafatos.

Somnis

Aquest és un treball per a la classe de figures retòriques. Es tractava de fer una imatge doble on les dues figures quedessin integrades tan a nivell plàstic com conceptual. Per fer-la em vaig inspirar en un disc de Jerôme Minière, un disc en conjunt un pèl aburrit, però amb un títol molt maco: La nuit éclaire le jour qui suite (la nit aclareix el dia al qual segueix).
Per mi la nit, el subconscient i el somnis equivalien, així que vaig fer que en el negatiu de la figura adormida, en la silueta que dibuixen els seus cabells aparegués el seu propi subconscient parlant-li a cau d'orella, identificat amb la nit gràcies a l'estampat celeste dels llençols on dorm.
El que trobo interessant és que no sé si per la llum o per la indefensió de la figura adormida la imatge em va quedar una mica extranya, una mica gòtica i amenaçant, i no acaba de caure en una estètica massa esotèrica o new-wave.

P de Proserpina

Aquest és un treball de classe, que venia a continuació d'un altre treball d'Il.lustració científica en el qual haviem d'explicar el sistema de reproducció d'una planta, que en el meu cas es tractava d'una magrana per elecció pròpia. Aquest segon treball consistia en fer una personificació d'aquesta planta. Sobretot no volia fer alguna cosa a la Diney, ni que allò semblés un episodi del fruitis. Així, que com que acabava de fer la sèrie de les metamorfosis, vaig decidir de basar-me en el mite de Proserpina.
El mite explica com Proserpina, que no es deia encara així, sinó Koré que vol dir verge, és raptada per Plutó (que simbòlicament i en astrologia representa els impulsos sexuals) i se l'endú al seu regne del inferns. La mare de la noia, Ceres, deesa de la terra, reclama que li tornin la filla. Però el cas es que la jove, no tan a disgust amb el seu amant, havia menjat d'una magrana a l'infern, la qual cosa no li permetia marxar del submón. Al final s'arriba a una solució de compromís: mig any el passa amb la mare i mig any amb el seu nou marit, per això els mesos que passa amb la deesa Terra tot floreix, i els mesos que passa a l'infern són els de tardor i hivern, on tot es marceix.
A mí en realitat, el que m'interessava d'això és que Koré deixa d'anomenar-se Verge per dir-se desde la boda amb Plutó Proserpina. Associant el color vermell del suc de la magrana amb la sang menstrual i la ruptura de l'himen, el mite parla de la pèrdua de la virginitat, i l'allunyament de la llar materna. Vaig decidir fer-ne una versió irònica, una mica en la línia del surrealisme pop de Mark Ryden, però crec que tenia present el quadre de Munch la pubertat.
La personificació visual de la fruita es trobava sobretot al cabell, i la corona de la magrana em permetia coronar-la reina dels inferns.

Metamorfosi

Fa poc que vam acabar l'exposició Metamorfosi a la Galeria Tusset de Barcelona, basada en el llibre d'Ovidi. Aqui us mostro algunes de les obres de la sèrie.
La idea havia sorgit quan tenia intenció de començar a estudiar il.lustració, i la il.lustració tal com jo l'entenia no era tan diferent de la pintura, doncs gran part de la pintura occidental no era altra cosa sinó il.lustració de textos. Llavors vaig decidir explorar els límits entre les dues disciplines: vaig agafar les Metamorfosis d'Ovidi perque era un text que havia donat peu a infinitud d'obres clàssiques, i vaig col.locar el text que il.lustraven com a fons en el llatí original. D'aquesta manera s'invertia la supeditació de la imatge a la text, convertint el text en un acompanyament de la imatge. El text es valorava pel seu arabesc, la seva forma.
Volia confrontar tres models de representació: el convencional de l'escriptura, el mental del dibuix, deixant zones sense treballar, i el sensual del color. Per trobar aquest contrast vaig tenir present la pintura manierista de la toscana, on un dibuix molt preciosista i un color molt saturat semblen lluitar entre sí per la preeminència.
A més, el fet de ser un tema tan tractat en la història de l'art, permetia pensar sobre com canvien els codis de representació en cada època.

Caminamos sobre nubes de electrones

Aquests dibuixos formen part del llibre d'artista que vaig fer juntament amb la Montse Moliner i que ens va editar la Nau Côclea de Camallera. En principi ens vam plantejar fer un treball sobre aquest municipi de l'Empordà, buscant mostrar un costat fosc i ocult d'un paisatge que normalment s'entén com a clar i lluminós. Per treballar amb major llibertat vam decidir partir el llibre en dos, i fer dues portades. Una de les primeres idees que ens van venir al cap va ser treballar sobre les línies d'alta tensió que creuen els camps, com productors d'una energia invisible, que imperceptiblement modifica l'entorn. Segurament això ens va interessar perque la futura MAT, la línia de molt alta tensió, ha de creuar el poble.
Jo vaig decidir fer una història de naixement-multiplicació-dissolució i ressurrecció d'una nina. No es tracta realment d'una narració, hi ha una gran relaxació dels nexes narratius amb la qual cosa es volia deixar gran part del significat en mans de la imaginació de l'espectador. Aquesta història venia contrapuntejada per cites de textes clàssics sobre alquímia, ja de per sí plens de suggerència i hermetisme. Es creava un paral.lelisme entre l'electricitat i la divinitat com dues forces creadores i destructores, i explorava els límits entre allò natural i allò artificial, personificats en la figura de la nina que pren vida.

Les sabates vermelles

Aquestes són diverses il.lustracions que vaig fer basant-me en les sabatilles vermelles d'Andersen, un autor que contràriament a la idea que molts cops es té, presenta un costat fosc que m'interessava molt. En aquest conte concretament la protagonista és arrossegada per les seves sabatilles de ball en una dança frenètica fins que la nena suplica que li tallin els peus. Hi vaig trobar aquí una component d'irracionalitat, d'èxtasi que veig que surt freqüentment en les meves imatges.
Són treballs de classe, així que teníem unes imposicions per part del professor, com és la tècnica a utilitzar. Aquesta havia de ser l'oli, però com que a mi realment m'interessava fer aquarel.la vaig usar l'oli molt diluït, així que us podeu imaginar els marejos que agafava d'esnifar aiguarràs.

Benvinguts

Avui m'he decidit a engegar aquest bloc sobre il.lustració. En principi hi posaré les meves coses però també coses que m'agraden. I sobretot m'agradaria rebre els vostres comentaris.