cigrons amb bacallà i pesto vermell

Cada vegada m'agraden més els plats senzills, que no simples en el sentit d'exempts de complexitat. Potser us n'heu adonat, bé, segur que sí, que darrerament faig plats amb pocs ingredients, però que lliguin bé o contrastin adequadament. Plats senzills en aquest sentit que són tal cosa i no res més, però no preparats ni presentats de qualsevol manera, sense cap complexitat, ans al contrari. Però prefereixo que el procés previ de pensar els ingredients i la seva combinació, la manera d'elaborar-los, la cocció, la presentació, no siguin els elements principals ni treguin protagonisme a allò que ens ficarem a la boca, el menjar.
Bé, no m'enrotllo més, que darrerament hi tinc tendència: tot plegat només era per introduir aquest plat amb dos únics ingredients principals, però amb uns secundaris molt protagonistes, perquè la salsa és una convidada estel·lar entre els cigrons i el bacallà, i l'all i el bitxo són petits però prou gallets per agafar protagonisme per poc que et descuidis. Juntament amb altres actors de repartiment, com l'oli, la sal o el pebre, que tenen paper en totes les obres i que ja es dóna per descomptat que hi són, com l'aigua de bullir els cigrons, per exemple, que ja ni me'n recordava d'esmentar-la en el repartiment.
Aquest és un plat senzill, humil, però molt gustós. Els cigrons, menuts, me'ls va donar ja cuits la mare, que sempre que en cou en fa en quantitat per guardar-me'n, que sap que a casa ens agraden molt. Al bacallà, dessalat, li vaig treure la pell i el vaig tallar a daus grossos, que vaig posar a confitar en una paella amb oli i un parell d'alls laminats, amb el foc ben baix. Ho deixem deu minuts, sense que arribi a fregir, i separem el peix; lliguem una mica la gelatina que deixa anar el peix amb l'oli, hi afegim un parell o tres de bitxos petits, segons el gust, i els cigrons, barregem bé i hi afegim un parell de cullerades de pesto vermell. Ho servim amb una mica més de salsa per sobre.
Per preparar el pesto vermell, necessitem tomàquets secs rehidratats amb oli (i all i herbes, per anar bé), pinyons (o alguna altra fruita seca com avellanes), oli de rehidratar els tomàquests, all i formatge sec tipus parmesà, tal i com vaig explicar aquí.
El pesto vermell permet moltes aplicacions, des d'amanir una plasta simplement bullida fins a un saltat de verdures i gambes o un morro i orella amb verdures. O un risotto, que n'he fet però encara no els he explicat aquí. Potser en el pròxim post...

costellam amb verdures en salsa agredolça

La carn, si podeu, trieu-la sempre enganxada a l'os, és la més gustosa. Per això tenen tanta requesta les costelles de xai o de cabrit, les mitjanes de vedella, o les més humils costelles de porc. En el cas de les costelles, més que d'un tros de carn amb os, hem de parlar, per ser precisos, d'os amb carn enganxada, d'os recobert de carn. D'aquella que hem d'arrencar amb les dents per desenganxar-la, un instint primitiu que tenim tots encara que no haguem reflexionat mai sobre si la carn enganxada a l'òs és més bona o no que la dels muscles.
L'ADN que hem heretat d'aquells primers éssers humans que vivien en coves i es menjaven els animals que caçaven porta escrit que l'os s'ha de repelar per no deixar al plat la part més gustosa. Ja sigui l'os d'una costelleta de xai lletó, o un os d'espinada que ha bullit durant tres hores per fer una bona escudella i que, al mateix temps que ha transmès el seu gust al conjunt, s'ha amarat del sabor de les altres carns i de les verdures que han compartit amb ell la vida a l'olla.
Suposo que aquesta disgressió ve a tomb perquè a mi m'agraden molt les costelles de tota mena, especialment les de porc, i m'agrada tant cuinar el costellam sencer (aquí n'hi ha un  amb salsa de fruita vermella) com amb les costelles tallades grans (en escabetx suau), o a trossos petits per fer fideus a la cassola o arrossos com aquest, aquest o aquest.
La setmana passada, un dia que sabia que seria sol a l'hora de sopar, tornant cap a casa em vaig recordar d'un tros de costellam que tenia al congelador i tot just arribar el vaig posar a descongelar. Se m'havia ocorregut que la carn de porc amb salsa agredolça, a l'estil xinès, queda molt bona, i volia provar-ho amb una peça de carn sencera. I, com faig moltes vegades, acompanyada amb unes verduretes.
Un cop descongelada, vaig salpebrar la carn, que tenia molt poc greix, i la vaig posar a rostir en una paella amb una mica d'oli, fins que va estar ben rossa per tots costats, la vaig retirar i en el mateix oli vaig saltar pastanaga, ceba, pebrot verd i pebrot vermell, tallat tot a daus d'una mida similar.
Després d'uns minuts, vaig afegir a la paella la salsa agredolça, que la podem comprar preparada, si pot ser d'una marca de qualitat o directament en un establiment de productes asiàtics, o la podem fer nosaltres mateixos seguint, per exemple, aquesta recepta.
He de confessar que vaig fer servir salsa preparada, que era tard i tenia gana, però la vaig haver de reforçar amb un bon raig de vinagre i una cullaradeta de sucre. Vaig deixar que el conjunt arranqués el bull i hi vaig tornar a posar la carn, vaig abaixar el foc i vaig tapar la paella, perquè s'acabessin de coure la carn i les verdures. Amb un quart, depenent del gruix de la carn, estarà tot a punt. Només faltarà un bon toc de pebre negre acabat de moldre i ja ens podrem menjar aquesta petita delícia de gust contrastat.
Deixeu-vos temptar per la lluïssor especial que dóna la salsa a la carn i a les verdures i, si cal, feu cas als gens ancestrals i menjeu-vos la costella amb els dits.
Si sou més fins o no sentiu la crida de l'instint, substituiu el costellam per una altra part tendra del porc sense os, o per un pit de pollastre, que també quedarà bo i el podreu tallar amb ganivet.

musclos al curri amb patates al vapor

La gènesi d'una recepta, la causa que a algú se li acudeixi barrejar determinats ingredients i no d'altres, i cuinar-los d'una de les moltes maneres possibles, descartant la resta, és una cosa que em fascina força. I és que l'origen de les receptes és d'allò més variat, em sembla que ja n'he parlat aquí alguna vegada, i no saps mai d'on pot sortir la inspiració.
El més habitual, em sembla, és que sorgeixi quan vas al mercat o al súper i veus alguna cosa que et crida l'atenció i comences a rumiar com ho pots preparar que no sigui de la manera habitual i ja gastada. O quan obres la nevera i veus de quins ingredients disposes i imagines com pots combinar-los d'una manera diferent i divertida.
Hi ha, però, gent que estem una mica malalts de cuina, i durant el dia hi pensem més vegades que la gent 'normal', vull dir que no hi pensem només quan arriba l'hora de dinar o de sopar, sinó que hi pensem molt més sovint, mirem blocs, en parlem amb altres persones, llegim revistes, i per tant és més fàcil que en qualsevol moment trobem algun motiu d'inspiració.
A mi m'agrada molt decidir quan vaig a comprar, deixar-me seduir per algun producte, recordar si també li agrada a la meva companya, pensar com ho puc preparar perquè ens agradi a tots dos. Però el que em passa molt sovint és que durant la tarda, a la feina, em ve alguna idea, i quan plego, mentre condueixo cap a casa, la vaig madurant, trec o afegeixo mentalment ingredients, i l'acabo d'arrodonir davant les lleixes del supermercat o quan obro la porta de la nevera.
Aquests musclos van sorgir així, una tarda, i inicialment s'havien d'acompanyar d'un arròs blanc, que sempre m'agrada en plats salsats com aquest. Però un cop al súper, amb els musclos al cabàs, vaig veure unes patates que no havia tastat mai, envasades crues, rentades i amb pell, en una bossa hermètica que es posa directament al microones uns minuts i les patates es couen al vapor dins la mateixa bossa. Si no hagués trobat aquestes patates, n'hagués triat unes de petites per coure directament al vapor o amb pell (bullides amb pell en aigua salada)
Els musclos no tenen massa secret: es netegen les barbes i la closca i es posen en una cassola tancada, amb un raget de vi blanc, perquè s'obrin al vapor. Es treuen tot just s'obren, se separa la carn i es reserva el suc que han deixat anar.
En una cassola se sofregeix ceba tallada a la juliana i una mica d'all, si agrada, mentre es couen les patates al vapor. Quan la ceba es tova, i abans no enrosseixi, s'afegeix a la cassola la carn dels musclos i les patates partides per al meitat (són petites), es remena el conjunt i s'hi afegeix una bona cullerada de curri, o dues, al vostre gust, i el suc de la cocció dels musclos. Deixem que s'acabi de coure tot plegat i es barregin els gustos durant uns minuts i servim en una safata empolsant el conjunt amb porradell (o julivert, o l'herba que us agradi, per donar-li color i una mica de frescor).

truitapizza de verdures amb anxoves

M'agrada  jugar amb les paraules, i m'agrada jugar a la cuina (i en altres llocs!), i quan faig les dues coses surten conceptes i noms com les donuquetes o la butigurguer, o com aquesta truitapizza d'avui que no cal pas explicar gaire, oi?
La base d'aquesta recepta és una truita de verdures, feta amb el que tinguem a la nevera, i que aquesta vegada era ceba, pebrot verd i vermell, api, albergínia, carbassó i all, tot tallat a daus regulars i ben saltat en una paella, per aquest ordre, perquè els primers productes necessiten més cocció. I ous, és clar, per quallar la truita.
Un cop feta, però no massa feta, perquè a casa ens agrada crueta i, a més, després l'haurem de gratinare, la truita es posa en una safata que pugui anar al forn i es guarneix amb unes quantes anxoves, posades en forma d'estrella. S'empolsa amb una mica d'orenga, es cobreix amb formatge mozzarella ratllat i es porta una minuts al forn, amb el gratinador encès, fins que el formatge és fos.
Abans de servir-la, vaig posar sobre la truitapizza un manat de ruca amanida amb oli i unes gotes de vinagre suau. Això de guarnir les pizzes amb ruca o altres herbes fresques crec que va ser un invent del conegut 'pizzero' de Llívia Fabián Martín que a mi m'agrada molt.
La meva companya és fan de les truites de verdures que faig, i va dir que les prefereix abans que aquesta truitapizza, però a mi sí que em va agradar, perquè crec que l'anxova dóna al plat un gust més potent, el formatge li aporta cremositat i l'herba, frescor. Si no hi agrada, s'agafa un ganivet de fulla fina i s'aparta el formatge i l'anxova.

calamarcets farcits guisats amb ceba confitada amb vermut de reus, sobre patates amb pell

Ja em perdonareu, però feia dies que no posava un títol d'aquests llargs i una mica pedants, i en aquest cas no volia deixar-me res, perquè només el nom dels ingredients em fa l'efecte que ja obre la gana i les ganes de menjar-ne.
No va ser un plat premeditat, va sorgir, com passa sovint, al súper, abans de tornar a casa per fer el sopar. Tenien calamarcets a bon preu, i en vaig comprar una dotzena, perquè vaig sentir que em cridaven. No us passa? A vegades veus un producte i et "llama", com diuen a casa, un barbarisme que se m'ha quedat i que a vegades m'agrada utilitzar.
Doncs a mi em "llamaven" els calamarcets, i mentre anava cap a casa em voltava pel cap com podia cuinar-los. Vaig recordar que bons que són els popets amb ceba, i vaig pensar que podria provar a fer el mateix amb els calamars, amb la diferència que aquests s'han de netejar, i aquells, no.
És igual, els calamars els farciria amb les seves pròpies potes i aletes, més una mica d'all i julivert picat. Què més hi podria posar? Algun vi o licor. Vaig repassar mentalment el rebost i tenim tres ampolles de vermut de Reus, de tres qualitats diferents, regal almenys dues de les meves amigues ganxones. I prou? Bé, calamarcets amb ceba confitada amb vermut de Reus està bé, però encara li podria donar una volta, segur.
En arribar a casa ja tenia la solució, i vaig posar a bullir en aigua amb sal abundant una patata de mida gran, sencera i amb pell.

Els calamarcets, sense patata

Mentrestant, vaig començar a netejar els calamarcets, separant les aletes, les potes i altres parts comestibles del seu interior, i deixant-los ben net el cos, donant-li la volta perquè quedessin impecables. Vaig picar potes i aletes ben picades, les vaig salar i barrejar amb all i julivert abundant picat, i amb això vaig farcir els calamarcets. Com que no n'hi havia prou, també vaig picar un parell de cossos per omplir els altres.
Mentrestant, en una paella amb oli tenia una ceba grossa tallada en juliana que s'anava coent, a foc lent, i quan va ser feta, abans no es cremés, vaig apujar el foc i hi vaig afegir els calamarcets, tancats amb un escuradents i passats per farina, i lleugerament salats. Els vaig deixar uns minuts perquè s'enrossissin una mica per les dues bandes i hi vaig abocar un raig generós de vermut. Quan va començar a bullir, vaig abaixar el foc i vaig tapar la paella, i vaig deixar que s'anés fent tot plegat, vigilant que el conjunt no quedés sec. Al final hi vaig haver d'afegir una mica d'aigua, perquè la salsa no quedés seca. Hi vaig tenir els calamars mitja hora llarga.
Abans d'acabar la cocció, vaig pelar la patata ja cuita i la vaig tallar a rodanxes, que vaig ficar dins de la salsa uns minuts.
Per servir el plat, vaig posar al fons les rodanxes de patata, un calamarcet sobre cada una i la ceba i la salsa per sobre. Se'n pot servir un plat o es pot presentar en una safata com a aperitiu, com 'montaditos amb la patata en lloc del pa. O sols, sense patata, si no us ve de gust.

pizza de calçots amb romesco i botifarra

   

De tant en tant, per sopar m'agrada fer pizza. Si tinc temps, elaboro la massa, que és una cosa que porta feina però que es pot amortitzar, per exemple, fent-ne més de la necessària i congelant la que sobra per un altre dia. Amb el canvi de casa, la veritat és que encara no tinc gaire temps per estar-me estona a la cuina, de manera que en aquest cas, no us he pas d'enganyar, vaig comprar una base de pizza fresca ja preparada.

I, sobre la pizza, què? Qualsevol cosa. El seu gran avantatge, allò que l'ha fet tan universal, em sembla, és una gran versatilitat, i la possibilitat d'adaptar-la als productes i als gustos de cada país i de cada persona. Si no tens gaire imaginació o et manca temps, una base de tomàquet més formatge, pernil dolç, olives, xampinyons, alguna anxova o tonyina si t'agrada, és més que suficient per tenir una pizza gustosa i ràpida de fer.

Que t'agrada cuinar, és a dir, combinar ingredients, experimentar nous gustos i sensacions? Només cal posar-s'hi.

Abans pensava que per a una pizza hi havia tres coses bàsiques i fonamentals, la massa, la salsa de tomàquet i el formatge, especialment la mozzarella. Ah! i l'orenga, és clar. Ara ja no crec ni en això. Intocable només hi ha la base, i probablement el formatge, perquè sinó, ja parlem d'una altra cosa, d'una coca, per exemple.

En aquesta pizza d'avui només vaig respectar aquests dos ingredients, ja que sobre la base, en lloc de salsa de tomàquet o tomàquet cru, hi vaig posar una capa de salsa romesco (aquí explico com fer-la, seguint la recepta ortodoxa del Camp de Tarragona) i, a sobre, mozzarella ratllada.  

Ara podríem debatre si el formatge ha d'anar sobre la salsa o sobre els ingredients que hi posem al damunt, i si n'hi ha d'haver el just per formar una fina capa quan es fon, o bé ho ha de cobrir tot. Depèn. 

Normalment, poso el formatge al final, que cobreixi els ingredients, i m'agrada abundant, sense que arribi a semblar una pizza de formatge sense res a sota. Però en aquest cas, vaig posar-lo directament sobre la salsa, i en poca quantitat, em va semblar més adient, i hi vaig afegir orenga. 

Finalment, al damunt, els ingredients que donen nom a la recepta, els calçots i la botifarra crua. Els calçots els havia pelat i partit per la meitat i els havia passat per una paella perquè es torressin una mica i es fessin per dintre, de manera que al forn s'acabessin de coure i no quedessin crus. I la botifarra estava tallada simplement a rodanxes gruixudes; també n'hi hauria pogut posar més, però era per sopar i tampoc no la volia carregar massa.

La veritat és que la idea de fer aquesta pizza tan catalana em va venir el dia abans, que tenia poc temps per sopar i em vaig fer l'entrepà de la foto més petita: els calçots, passats per la planxa, la botifarra també feta a la planxa, i el pa untat, per una banda, amb salsa romesco, i per l'altra, amb un allioli suau. En vaig gaudir molt.

de Castell a Castell

De Castell a Castell, es podria haver dit aquest post. Què coi, ben mirat no està pas tan malament: li deixo aquest mateix títol. Més que res, perquè il·lustra prou bé allò que us vull explicar. També es podria haver titulat 'cuina nova, vida nova', que potser és més adient per a un bloc gastronòmic, però ja vaig fer un post amb aquest nom fa tres anys, quan em vaig separar, i no és pas qüestió de repetir-se, oi?

Tot a punt per a la primera paella paella, amb foc de gas, a la nova cuina.

Per què Castell i no castell? És que, de fet, no he anat d'un castell a un altre, sinó d'un poble anomenat Castellterçol a un altre que es diu Castellar del Vallès i que des del dia de Reis és on vivim la Marina, la meva companya, i jo. He deixat el poble on vaig néixer i on he passat la major part de la meva vida per iniciar-ne una de nova a l'altre Vallès, amb la tristesa de tenir la família, i sobretot els meus fills, una mica més lluny, però amb la il·lusió d'obrir una nova etapa amb una persona meravellosa amb qui ja fa uns mesos que vam decidir compartir la vida.
Canvi és sinònim de molta feina, primer per buscar el lloc, després per condicionar-lo, després per fer el trasllat, de manera que no us ha d'estranyar que aquest bloc hagi quedat una mica arraconat durant aquest temps. Que no pas abandonat, que segueixo tenint-lo molt present, i més que li tindré gràcies a l'empenta de la Marina, gran cuinera com sabeu els qui la coneixeu i seguiu el seu bloc, que m'estimula i fa que sigui un repte sorprendre-la i satisfer-la a cada àpat.
Hi ha hagut altres canvis que han ajudat a fer més espaiades les entrades al bloc, sobretot un canvi d'horari a la feina que m'impedeix ser a casa al migdia; habitualment era a l'hora de dinar que cuinava i feia les fotos pel bloc, aprofitant la llum natural de què gaudeix el meu àtic, i ara no ho tinc tan fàcil.

El resultat, l'arròs del dinar d'ahir.

La nova cuina és gran i encara més lluminosa que la de l'àtic, de manera que no he de tenir problemes per a les fotos. No és nova ni ultramoderna, però creiem que és prou còmoda per poder-hi treballar de gust fent això que tant ens agrada. I d'estris sí que no n'hi faltaran, ja us podeu imaginar que entre tots dos hem aplegat una bona quantitat de trastos que en part hem hagut de guardar al traster perquè per gran que sigui la cuina, i per prestatges nous que hi hem posat, no hi cabia pas tot de cap manera.
Us deixo una foto de la cuina on treballaré a partir d'ara, tal com vaig fer fa tres anys, i demà mateix començo a publicar cosetes que hi he fet quan he parat per un moment de clavar claus a la paret i de muntar mobles d'Ikea. 

panada picant de verdures amb llagostins i musclos

Feia dies, molts dies, que tenia ganes de fer una panada a l'estil gallec; no n'havia fet mai, fins ara, tot i que m'agrada molt. Fins que aquesta setmana m'he decidit, i he de dir que estic molt content del resultat. La panada és bona, es pot menjar calenta, tèbia o freda, et serveix per endur-te-la a la feina o d'excursió (amb aquesta vam comprovar les dues possibilitats) i fins i tot es pot servir com a entrant o aperitiu fent-ne porcions petites, de la mida d'un mos. I no és un plat car, uns sis euros per a quatre persones, de manera que amb ell puc participar en el repte d'un Nadal d'anticrisi que ens proposen la Marina i la Clara des dels seus blocs i el repte Enfogona't del seu programa de Ràdio Castellar.

Per fer la panada, es pot elaborar la massa o comprar-la feta, que és l'opció que vaig prendre, perquè les masses farinoses i jo no tenim encara una relació de prou confiança per atrevir-me a anar més enllà d'engegar la panificadora.

El farcit ja és una altra cosa, i és aquí on es pot innovar més, perquè amb la mateixa base es poden anar canviant els ingredients. De fet, la panada més habitual és la de tonyina, però se'n fa amb tota mena de peixos, i també n'he vist amb carn.

Jo havia comprar musclos i vaig veure una safata de llagostins frescos que em van semblar adients, de manera que vaig començant fregint els llagostinets en una paella amb oli abundant, i els vaig enretirar tan bon punt van canviar de color. En el mateix oli vaig hi posar a sofregir pastanaga tallada en rodanxes i ceba, pebrot verd i pebrot vermell tallats en juliana. Al cap d'uns minuts hi vaig afegir carbassó, també tallat a tires, i un bitxo fresc, tallat petit, perquè li volia donar un toc picant, que a la meva companya li agrada molt. Vaig seguir saltant les verdures i hi vaig afegir un all picat i un tomàquet sense llavors tallat a daus.

Mentre s'anaven fent les verdures, vaig obrir els musclos al vapor, els vaig treure de la closca i els vaig partir per la meitat. Els llagostins els vaig pelar i vaig tallar les cues en dos o tres trossos.

Mentrestant s'anava fent el sofregit de verdures, i quan quedava sec, hi afegia una mica del brou d'obrir els musclos. Al final, però, ha de quedar un sofregit sec, perquè un excés de líquid espatllaria la massa. Quan les verdures són cuites, s'hi afegeixen els musclos i els llagostins, se salpebre el conjunt, es comprova la sal i s'aparta del foc perquè es refredi una mica.
La massa s'estira sobre una placa de forn, es farceix la meitat, deixant un o dos dits de marge per poder tancar després el 'paquet', es dobla la massa sobre la part farcida i se segellen les vores, cargolant la pasta amb els dits o pressionant-la amb una forquilla, com vaig fer jo, igual que si tanquéssim unes crestes.
La massa la pintem amb ou batut perquè quedi ben daurada, li fem un forat al mig perquè surti el vapor durant la cocció i no ens estovi la pasta, i l'enfornem amb el forn preescalfat a uns 180 graus, fins que el conjunt estigui ben daurat. Ens la podem menjar calenta, tèbia o freda, ja ho he dit al començament, i de tota manera és bona.
La massa per a panada em va costar 2,10 euros; els llagostins, 2, i entre els musclos i entre les verdures no devien pas arribar a 2, o sigui que per sis euros o menys poden menjar-ne ben bé quatre persones.

truita d'hivern de carxofes, favetes, ceps i trompetes, amb salsa de mostassa

Em sembla que ja he fet servir altres vegades aquesta etiqueta 'd'hivern' en un triple sentit, tant per referir-me a la temporada dels productes utilitzats en la recepta com al fet que sigui un plat especialment recomanable per a l'hivern a causa de la seva temperatura de servei o bé que els seus ingredients procedeixen d'un lloc molt fred, com és el congelador.
Aquest seria el cas d'aquesta truita que em vaig menjar dilluns, que podria haver fet perfectament amb productes frescos, perquè ara és temporada de carxofes, i encara es troben bolets, però com que en la pràctica he canviat de domicili, però encara mantinc el meu àtic de la plaça major de Castellterçol, quan hi vaig he de tirar de congelador per poder menjar calent, tot i que soni paradògic. També és cert que vaig arribar al poble que les botigues ja estaven tancades, i què carai, actualment es troben productes congelats prou bons com per poder fer una truita 'd'hivern' que no tingui gairebé res a envejar a una d'igual feta amb productes frescos.
Vaig treure del congelador carxofes, favetes, ceps i trompetes negres, i vaig fer servir també ceba, all, ous, una mica de pernil salat i herbes provençals.
En una paella hi vaig posar a sofregir la ceba picada a daus grossos, hi quan va ser transparent hi vaig afegir les verdures descongelades i els bolets, a foc mitjà, remenant sovint la paella perquè s'anés fent tot per tots cantons. Amb deu o dotze minuts van estar fetes les verdures, aleshores hi vaig afegir una mica de pernil salat tallat petit i un gra d'all picat, vaig deixar-ho tot una mica més al foc i hi vaig abocar els ous batuts i salpebrats (la verdura també s'ha de salar, amb moderació, però, perquè el pernil ja li dóna un gust fortet).
La truita, feta com tinguem costum; a mi m'agrada crueta per dintre.
La vaig acompanyar amb una salsa maionesa barrejada amb una bona cullerada de mostassa de Dijon, que m'agrada molt i serveix per acompanyar moltes preparacions.

"un arrosset molt muntanyero"

La foto del mòbil que ha inspirat aquest post

el principal aliment del món (58)

Les tecnologies ens ofereixen cada dia més possibilitats, i avui ens costaria tornar només tres o quatre anys enrere i no poder estar connectats de forma permanent amb les persones més pròximes. 
Tot i que segurament els creadors del sistema de xat instantani a través del telèfon mòbil no pensaven que es faria servir per enviar-se fotos de menjar, per a molts és habitual compartir els plats que cuinem o que mengem en un restaurant amb les persones més pròximes quan, per la raó que sigui, no ens poden acompanyar.
Això és el que vaig fer jo l'altre dia, mentre dinava amb el meu fill i la meva companya era a la feina. Havia preparat un arròs i, com que l'aspecte em va agradar i intuïa que seria bo, li vaig fer una foto amb el mòbil (la mateixa que il·lustra aquesta entrada) i la vaig enviar a la Marina amb un comentari explicant els principals ingredients del plat. La seva resposta m'ha servit per titular aquest post, perquè s'ajusta molt a allò que jo pretenia en cuinar el plat: "un arròs molt muntanyero", em va dir. I ho és, efectivament.
Per fer aquest arròs, només vaig comprar costella de porc, perquè tenia guatlles i trompetes de la mort congelades, de manera que vaig començar enrossint les carns salpebrades en una cassola amb oli i, quan van estar una mica torrades per totes bandes, hi vaig afegir ceba, pebrot verd i pebrot vermell picats en dauets de la mida d'un gra d'arròs. Vaig seguir remenant fins que la ceba va començar a agafar color, i aleshores hi vaig incorporar unes quantes tires de pebrots, les trompetes descongelades i un gra d'all ben picat; un parell de minuts més tard, dues culleradetes de tomàquet concentrat (no tenia temps de fer un sofregit llarg i aquest preparat salva amb bona nota moltes situacions de pressa) i, després de fer un parell de remenades, ho vaig cobrir amb aigua calenta, de manera que el líquid quedés almenys un parell de dits per sobre de les carns.
Amb aquest procediment, evitem preparar un brou a banda, ja que deixant bullir deu o quinze minuts la cassola es forma un brou molt gustós al qual ja podrem afegir els pèsols i l'arròs. Només cal remenar bé, tastar com està de sal, rectificar si fa falta i esperar un quart d'hora que l'arròs estigui fet, mantenint la cassola a foc fort al principi, i després a foc més lent. 
Per acabar de donar-li el toc 'muntanyero', poc abans de tancar el foc vaig escampar per sobre de l'arròs un pessic d'herbes seques que, juntament amb els bolets, va donar al conjunt un gust realment hivernal i de bosc. Amb les verdures verdes i vermelles, més el negre de les trompetes, el color del plat també em van agradar molt. I amb l'Aleix vam coincidir que era un dels arrossos més bons que he fet darrerament.