Aquest matí m'he preparat un tàper per menjar a la feina, i l'he fet amb ingredients que tenia a la nevera: cigrons menuts cuits a casa, salsa pesto també casolana i tomàquets cirerols. Els cigrons els vaig coure divendres o dissabte, feia dies que no en fèiem i la Marina ho trobava a faltar, perquè és una gran fan d'aquest llegum, i a mi també m'agrada molt. El primer dia me'ls vaig menjar tot just sortits de l'olla, amb un raig d'oli, que és la millor manera. Per avui se m'ha ocorregut amanir-los amb salsa pesto, potser recordant una altra recepta que vaig fer fa temps de cigrons amb bacallà i pesto vermell. Avui, però, tenia pesto verd, perquè l'altre dia ens van regalar uns quants testos amb herbes aromàtiques i, com que n'hi havia un d'alfàbrega, no vaig resistir la temptació de preparar aquesta exquisida salsa italiana.
Abans de ficar l'amanida al tàper, l'he fotografiat i he penjat la foto a l'Instagram i al Facebook; m'ha sorprès que ha tingut molt bona acollida i els comentaris indicaven que no és habitual aquesta barreja. Ho he buscat i, efectivament, s'havien fet receptes semblants, però poques, per això m'he animat a explicar-vos aquí aquesta recepta tan senzilla i, a la vegada, tan gustosa.
la recepta
En primer lloc cal tenir els cigrons cuits, o coure'ls, no és difícil i donen molt de si. Temps enrere us vaig explicar com els faig preparo, que és com em va ensenyar la mare, queden molt bons i no es desfan. Ho trobareu aquí.
Per preparar la salsa pesto, he posat al got de la batedora un manat d'alfàbrega, tres dits d'oli, un gra d'all sense el cor, una mica de sal, dues cullerades soperes de formatge parmesà i una d'avellanes (normalment es fa amb pinyons, però queda bé també amb altres fruits secs com l'avellana o l'ametlla). Es tritura tot i es reserva.
La resta és senzill: amanim els cigrons amb la salsa, hi posem a sobre els tomàquets tallats a rodanxes, els amanim també amb una mica més de salsa i ja està a punt per servir.
Si hi volem afegir proteïna, hi podem posar daus de mozzarella o de formatge fresc, però amb aquests tres únics ingredients queda la mar de bo; almenys, a mi m'ho ha semblat i per això us ho explico.
El que més m'agrada de les amanides és que no hi ha normes, o no n'hi hauria d'haver; bé, potser sí que n'hi ha d'haver alguna: posar-hi alguna cosa verda i crua amanida amb greixos i àcids, perquè voltant pels llocs veus algunes coses que porten el nom d'amanida que ni de lluny recorden allò que tots associem amb aquesta paraula.
A casa no fem mai la mateixa amanida, i en mengem cada dia, però de tant en tant m'agrada idear-ne alguna totalment diferent, com aquesta que vaig fer ahir combinant ingredients que havia comprar sense cap intenció prèvia.
Amb el sistema de prova-error tant surten coses molt bones com altres que no valen res, però a vegades l'encertes a la primera, com aquesta amanida que va sortir força rodona, amb un fort contrast per la dolçor de la remolatxa i la maduixa i el toc oriental de la vinagreta.
la recepta
Bullim la remolatxa o la comprem ja bullida, i la tallem a daus. Per a dues persones n'hi vaig posar una.
Tallem mig cogombre fresc gros, el pelem i també el fem a daus, més o menys de la mateixa mida que la remolatxa.
Rentem mitja dotzena de maduixots, els partim per la meitat i en fem dos o tres trossos de cada part.
Preparem la vinagreta barrejant bé una cullerada sopera i mitja de vinagre d'arròs, la mateixa quantitat d'oli d'oliva i una cullerada de salsa de soja.
Al fons del plat, hi posem unes quantes fulles de ruca i la remolatxa, el cogombre i la maduixa, salem i amanim amb la vinagreta. Escampem per sobre sèsam negre i ceba fregida.
Avui m'he divertit cuinant, perquè fa dies que no m'hi havia pogut posar. I ho he fet amb aquest divertiment, una versió catalana del ramen japonès, que s'ha popularitzat molt al nostre país els darrers anys.
El ramen és una sopa de fideus, que es bullen en aigua i se serveixen en un bol amb brou calent, verdures, carn (que sol ser de porc) i ou dur. És un plat popular, importat de la Xina, que constitueix un àpat complert perquè porta suficients proteïnes, vitamines i hidrats per necessitar poc més que una fruita o un caprici dols al darrera per quedar satisfet.
La versió a la catalana l'he fet amb un brou fosc d'au i fideus d'aquí, en lloc dels asiàtics que solen portar aquestes sopes, i hi he afegit un toc de salsa de soja i de picant, que m'agrada molt. Com que ja tenia el brou fet i els fideus cuits, de fet ha estat un plat mig d'aprofitament que he enllestit en poca estona. Us explico com.
la recepta
El brou el vaig fer aprofitant unes carcasses de guatlla que m'havien quedat d'un altre dia que només vaig fer servir els pits nets (a veure si us explico aviat la recepta).
Les vaig posar en una olla amb un raig d'oli i unes verdures (una pastanaga, una branca d'api, un porro, una cebeta) i ho vaig sofregir tot plegat uns minuts, fins que es va enrossir, perquè el brou agafés un color fosc ben bonic. Ho vaig cobrir d'aigua i ho vaig deixar coure una hora o una hora i mitja.
Per fer el ramen, ja tenia fideus bullits, però si no en tenim, els bullim amb aigua o amb el brou i els reserveu.
Tallem les verdures ben fines, en el meu cas, carbassó, espàrrecs (tallats en dos trossos), xampinyons, porro, col lombarda i ceba tendra. També hi podeu posar fulles de bledes o d'espinacs, col o qualsevol altre verdura que us agradi.
De la part verda de la ceba, en reservem un tros.
Bullim els ous de guatlla durant dos minuts justos, posant-los quan l'aigua ja bull, perquè ens quedi el rovell líquid.
Posem el brou al foc amb les verdures dures i quan comenci a bullir hi afegim el porro i la ceba tendra, hi posem també els fideus i apaguem el foc.
Mentrestant, en una paella ben calenta i amb gota d'oli hi coem la carn salpebrada, en el meu cas era cap de llom molt tendre. La tallem a tires i la reservem.
En un bol servim el brou amb les verdures i els fideus, hi afegim una punta de picant, al gust de cadascú, un raget de salsa de soja i, a sobre, hi posem la carn i els ous partits per la meitat; ho guarnim amb rodanxes ben fines que tallarem en el darrer moment de la part verda de la ceba que havíem reservat.
