Patates, musclos, tomàquet, ceba, ingredients senzills i econòmics que podem combinar de mil maneres, com aquesta amanida, que és fàcil de fer, econòmica, sana i lleugera. Cal alguna cosa més?
Ja sabeu que les patates amb pell m'agraden molt, perquè donen molt de joc, i a més quan les bullim, amb aigua abundant ben salada, en podem fer més del compte per poder-ne menjar més d'un dia, ja siguin senzillament fregides amb cansalada i cigrons, en una evolució més elaborada del mateix plat (amb cigrons, bacallà i trompetes), o bé en una altra amanida, ben diferent a la d'avui, amb escarola i bacallà.
Per al plat d'avui, es pelen les patates i es tallen a rodanxes, es posen al fons d'uns safata ampla i se salen amb sal gruixuda. A sobre s'hi posen rodanxes de tomàquet i ceba dolça, que també amanirem amb sal, orenga i un rajolí d'oli, i hi escampem musclos frescos oberts al vapor, o bé conservats al natural, que també n'hi ha de molt bons. És el moment d'amanir el conjunt amb una bona salsa romesco o salsa de calçots, que jo vaig escampar fent servir un biberó.
Podria haver acabat aquí, però per donar frescor i cruixent al plat, hi vaig posar col llombarda (o col morada) crua tallada a la juliana, i unes branquetes de porradell. Unes olives d'Aragó van completar la paleta de colors que ofereix aquest plat.
Per fer l'amanida vaig necessitar menys de deu minuts, el temps d'obrir els musclos al vapor i tallar les patates i verdures, perquè a més de les patates prèviament bullides, tenia l'avantatge de tenir a la nevera aquesta salsa, boníssima, que la Marina va preparar per a la calçotada que vam fer diumenge. Si voleu la recepta del romesco del Camp de Tarragona, la vaig explicar aquí. Per a l'amanida, vaig fer la salsa una mica més líquida del que és habitual afegint-hi més oli.
No hi ha pastís, ni us fotré un gran rotllo. Segurament, perquè ja us n'he fotut molts, durant cinc anys, i em repetiria. Però també, i sobretot, perquè vaig de tard; com tantes vegades, arribo tard, en aquest cas al meu propi aniversari. Bé, no ben bé al meu aniversari, sinó a l'aniversari del blog. El cinquè, per ser més precisos.
Podria haver fet un bonic pastís d'aniversari, però dilluns passat, dia 11, el dia que es complien 5 anys de la primera entrada d'aquest bloc de cuina, no me'n vaig recordar, ni de fer el pastís ni d'escriure quatre línies. A fer el pastís no hi sóc a temps; a escriure, sí, però em fa una mica de mandra. Sabeu els qui em llegiu habitualment que durant aquests anys m'han passat moltes coses, i que en aquestes pàgines us les he anat explicant. Els girs que fa la vida han provocat que a vegades tingués molt de temps i ganes de cuinar i d'escriure, i que en altres ocasions, no tingués ni una cosa ni l'altra; us n'he anat fent cinc cèntims, sovint per justificar alguna absència llarga.
Per això crec que no calen més explicacions: el blog no passa el seu millor moment, no l'actualitzo cada dia com al principi, o com fa dos anys. Ara va tirant, i potser a partir del mes vinent, quan per circumstàncies laborals no volgudes tindré més temps, farà una revifada, però no prometo res. Ja he dit sempre que això és un bloc personal i, per això mateix, la situació, les ganes o les possibilitats de la persona que el fa marquen la seva trajectòria
Ara, el que sí que us vull dir és que estic content d'haver començat i de mantenir el blog, i tant a aquells que veniu sovint com als que només passeu de manera esporàdica, us agraeixo molt la companyia, i la fidelitat, als que la manteniu. Són gairebé 650.000 visites per llegir les més de 650 entrades que he publicat en aquests cinc anys, i això és una cosa que no podré agrair-vos mai prou. Espero que n'hagueu gaudit tant com jo escrivint-les, i si us sembla bé, ens retrobem demà amb una de nova.
P.D.: No puc estar-me de ressenyar aquí un canvi que potser haureu notat, i és que ja no escric bloc, com fins ara, sinó blog. L'Institut d'Estudis Catalans ha decidit que aquesta sigui la forma correcte d'anomenat una pàgina web de caràcter personal com aquesta mateixa, en contra del criteri que havia mantingut fins ara, i del qual jo era més partidari. Per tant, això ja no és un bloc, ni jo sóc un blocaire, sinó que sóc un bloguer (amb accent a la e, sisplau, no amb l'accentuació anglesa) que escriu un blog de cuina.
El Delta del Llobregat, a la zona del Prat, podria ser un petit paradís, perquè en un tres i no res deixes enrere l'aglomeració de gent, les muntanyes de formigó en forma de blocs de pisos, i passes a una zona agrícola molt rica que arriba fins a la platja. Podria ser un petit paradís, i segurament ho és per als habitants del Prat i d'altres municipis de l'àrea metropolitana, però a mi no m'hi busqueu. Perquè, malgrat que té molts punts en comú amb un altre delta que m'encanta, el de l'Ebre, aquí la tranquil·litat i el paisatge es veuen alterats, amb una freqüència increïble, pel soroll infernal dels avions que es dirigeixen a les pistes de l'aeroport del Prat.
Que no m'hi busqueu no vol dir que allà no s'hi pugui viure, perquè hi ha uns animals que hi estan totalment acostumats i no en fan ni cas, del pas constant d'avions a escassos metres d'alçada. És clar que els entesos diuen que no són animals gaire intel·ligents, al contrari, i el soroll no impedeix que es desenvolupin i es converteixin en un dels tresors gastronòmics del nostre país: els pollastre de pota blava del Prat.
Per promocionar aquesta espècie autòctona, l'Associació de Gastronomia i Turisme organitza aquest mes de març, per quart any consecutiu, les "Jornades gastronòmiques de pota blava i carxofa Prat", en les quals 23 restaurants de la localitat ofereixen durant aquest mes de març menús que van de 20 a 25 euros amb receptes que tenen com a protagonistes els dos productes emblemàtics del parc agrari del Prat.
Per segon any, els organitzadors ens van convidar a un grup de bloguers gastronòmics a una sessió de cuina per aprendre algunes maneres de tractar aquests dos productes, i després de dinar vam poder visitar una granja de pollastres, la granja Torres.
Manuel Torres, propietari de la granja i president del consell regulador de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Pollastre i Capó del Prat, ens va ensenyar les instal·lacions i ens va explicar les característiques que fan tan especial i apreciat aquest animal, ben diferent dels pollastres de granja més habituals, començant pel preu, uns 14€ el quilo, però, sobretot, per la qualitat de la seva carn, de color i sabor intens i textura més forta, rica en proteïnes i baixa en greixos gràcies a la seva alimentació i a la cria en semillibertat, que requereix coccions més llargues. Els pollastres no són sacrificats abans de les 17 setmanes, i si són galls o capons, tenen fins a un any de criança.
A la granja Torres, els ous fecundats els envien a incubar a Tarragona, perquè la vibració dels avions que creuen constantment el cel en faria malbé molts, i un cop incubats, els pollets tornen a casa per a la criança. Curiosament, quan han nascut el soroll ja no els afecta, i la veritat és que no feien ni cas del xivarri que cada pocs minuts feien els avions en passar ben a prop dels nostres caps i les seves crestes. Quan seran grans, tornaran a Tarragona per a ser sacrificats en un escorxador de la Riera de Gaià. Manuel Torres ho justifica perquè diu que les comarques de Tarragona són la capital de l'avicultura catalana, per això allà és on es troben les millors instal·lacions tant per incubar com per sacrificar els animals.
Si en teniu ocasió, proveu, ni que sigui un cop, aquest pollastre tan especial; tant és que siguin de raça blanca com de raça lleonada (rossos), la carn d'aquests animals juga en una altra divisió.
Ho vam poder comprovar amb les elaboracions que ens van explicar Susana Aragón, cuinera del restaurant pratenc Ona nuit, i Joan Figueres, del Sinfonía. Van comptar amb la inestimable col·laboració de Joan Ribas, pagès, president de la Cooperativa Agrícola del Prat, que es va presentar amb una caixa de carxofes acabades de collir per explicar-nos algunes característiques d'aquesta flor tan especial.
Ribas sap encomanar la seva passió pel producte que cultiva i del qual es produeixen al Delta del Llobregat cap a mil cinc-centes tones, 700 d'elles als camps dels membres de la cooperativa.
Aquestes carxofes tan tendres, simplement arrebossades amb tempura i fregides breument, estan delicioses, molt més, pel més gust, que no pas en altres preparacions que vam poder tastar. Però igual de bones, o potser no tant, que preparades tal i com se les menja el mateix productor: crues, tallades a grills fins, i amanides amb oli i vinagre... una delícia.
Pel que fa al pollastre, Susana Aragón en va portar uns quarts posteriors confitats en oli d'oliva, a 70º C, durant tres o quatre hores; davant nostre, els va marcar en una paella calenta per enrossir-los abans de servir-los, regats amb un fons de carn del mateix pollastre. Amb aquesta cocció, la carn queda melosa i tendra, es desfà a la boca, a l'hora que té una fina capa cruixent per fora.
Ja he fet la prova a casa confitant durant més de tres hores un pollastre de corral més assequible i el resultat ens va agradar molt; ben aviat ho explico.
