Ordino (Principat d'Andorra)
170km - 13000+ - 52:17:34
Per fi havia arribat el gran dia, el més esperat i el més dessitjat des de feia un any quan baixava del Coll d'Arenes cap a Ordino amb la Ultra Mitic a la butxaca. Un any entrenant fent "rondes" per les muntanyes del nostre territori dia si, dia també sempre amb la Ronda dels Cims entre cella i cella. Arribava amb els deures més que fets, un xic saturat de kms potser però totalment preparat per endur-me la grossa d'andorra.
Sona el despertador a les 3:30 de la matinada i ja quan em llevo per vestir-me i esmorzar sento que tinc unes ganes bojes de muntanya, no estic nerviós, al contari, estic molt relaxat. Estic mentalitzat per passar-me dos dies i mig voltant per la muntanya si fa falta. Després de fer tots els preparatius, passo a buscar el Jesús Candeas a la seva habitació i ens dirigim a Ordino. A la sortida s'hi respira un gran ambient, sóm vora uns 380 corredors i només mirar les cares dels demés companys ja és pot palpar la tensió i nervis en cadascún d'ells, d'altres se'ls veu tan tranquils com jo, o ho semblen. Les previsions meteorològiques són bonissimes per tot el cap de setmana, així que disfrutarem en la mida de lo possible.
Donen la sortida a les 6 del matí i com sempre vaig a darrera del tot, just sortir d'Ordino i entrar en els primers corriols em trobo amb l'Enric Sabaté i junts enfilem cap amunt, el vaig seguint bé i porta un ritme força ràpid que ens permet anar avançant companys. Un cop passem els primers trams corrioleros entre el bosc i hem arribat vora els 2000 metres d'alçada, entrem a camp obert i enfilem la primera gran pujada, les vistes són espectaculars així com la cadena humana de corredors que va carenant la Collada de Ferreroles. Un cop arribats a d'alt i carenem ens vé una baixada corriolera tècnica i ràpida amb molta pedra que ens duu fins al Refugi de Sorteny on passem el primer control. En allà em trobo el Pol Puig fent fotos i a la Gem Fura i el Carles Solivera amb els que mantinc una breu xerradeta mentres carrego aigua i menjo alguna cosa. No m'hi entretinc més de lo necessari ja que quan en un avituallament ja no s'hi fa res, és perdre el temps.
Amb el Mestre Enric seguim "viento en popa" per corriols tècnics i pedregosos fins que enfilem cap a la Portella de Rialp entre prats verds molt bonics, i conforme ens hi anem acostant a d'alt del cim la boira és cada cop més espesa. Un cop a d'alt podem gaudir d'unes vistes espectaculars quan la boira ens deixa. Ara ens vé una altra baixada tècnica i força dreta fins arribar abaix d'una vall on podem veure l'avituallament d'Arcalís però per arribar-hi encara ens queda fer un trencacames força feixuc.
A l'avituallament d'Arcalís ens trobem el Bernat Figuerola, el Jordi Molist, el Patillades i l'Albert Torrent, tots ells companys de saraus muntanyencs. Amb l'Enric i l'Albert enfilem cap amunt, al poc de començar a pujar al Cataperdis em despenjo d'ells, les potes em fan pupa i de cop i volta haig de baixar el ritme, la pujada és dreta i pedregosa, arribo a d'alt tou, ara més baixada tècnica, al passar per un pas nevat i fer "culing" m'en vaig cap a un dels laterals cosa que fa que una mica més em foti de cap a les roques...uff! quin canguelo...ara enfilo la pujada al Clot del Cavall, pujada curta però igual que l'anterior, altra cop mal de potes i al fer cim altra baixada tècnica i dreta que la faig cagant llets fins arribar a uns puja-baixes corrioleros molt guapos amb els quals enllaço amb un grup de 8 corredors entre els quals hi han l'Enric, el Jeroni Soler i l'Albert Torrent. Junts arribem al Pla de l'Estany on arribo força molit i pensant ja en la durissima pujada al Comapedrosa.
La pujada al Comapedrosa (2942), el sostre d'Andorra, és de 3'8km i 900+ així que toca posar la reductora i apretar el cul. Surto del Pla de l'Estany amb un grup de de tres japonesos, les primeres rampes ja em fan veure que serà dur de pelar, cada cop hi ha més i més pedra i els blocs de pedra cada cop més grans. També la pujadota va agafant més verticalitat cosa que fa que les potes cada cop em facin més mal, abans d'arribar d'alt del coll van caient rocs dels companys que hi han més amunt i haig d'estar a l'agüait de que no em vinguin a sobre. Arribo d'alt del coll treient fetge, encara queden uns 300+ fins a fer cim, on arribo força fatigat per l'esforç. Són els 18h i les vistes des d'alt són espectaculars. La baixada és molt dreta i tècnica i s'ha de vigilar molt, una caiguda entre aquell pedregal pot acabar amb la cursa. Al arribar abaix passo per un altre pas nevat que em fa patinar amb la mala sort que m'en vaig avall i em va el canto d'un duro d'anar a parar al riu...uff!! canguelo altre cop, i aquest cop m'he acollonit de debó. La noia japonesa que em venia al darrera em tira un dels bastons que sa m'ha quedat a d'alt i aconsegueixo pujar a cop de bastons fins tornar a agafar el camí. Ara ja és tot baixada fins al Refugi del Comapedrosa on arribo molt angoixat per l'incident anterior i un cop a l'avituallament em dono compte que tinc un bastó doblegat, que junt amb el cansament per l'esforç de l'ascens al Comapedrosa em fan sentir abatut i preocupat perque encara hem queda tot un món, tinc molts dubtes de poder acabar la cursa...i quan en un avituallament no s'hi fa res i a sobre estàs molt ratllat has de sortir cagant llets per tal de no fer cap bagenada i pensar en la retirada. Confío en poder recuperar-me, tan sols ha estat un baixón i després d'una baixada normalment vé una pujada, s'ha de mirar sempre endavant i pensar en positiu.
Enfilo cap a la Portella de Sanfons fent treball psicològic i animant-me, la pujada és curta però pica com totes. La faig amb un noi molt eixerit cosa que fa que se'm faci curta, un cop a d'alt ja puc veure el Port Negre tant conegut en la meva primera ultra andorrana, després d'això sé que hi ha el Coll de la Botella i tot fa baixada, així que m'animo i enfilo cap avall a bon ritme, la baixada al coll és dreta però ja la conec i la baixo bé. Arribo al Coll de la Botella molt animat i altre cop bé de pota, aprofito per menjar un caldo amb pasta ben calent. En allà em trobo el Jeroni Soler i m'explica tot el que em vé fins a la Margineda...pel que m'explica la baixada del Bony de la Pica serà tremenda!.
Surto solet i agafo un corriol facilet, en allà em trobo amb el Mario Ramos i vaig fent una estona amb ell fins que agafo la directa i tiro sol. Arribo al peu del Bony de la Pica ja de nit, em poso el frontal i tiro cap amunt, aquest cop pujo bé fins a d'alt del coll i des d'allà vaig crestejant fins el cim, fa una nit estrellada molt maca. Arribat al cim, passo control i em diuen que la baixada és molt dreta i tècnica i haig de passar per tres passos de cadenes però que hi han varis voluntaris que m'ajudaràn a superar-los. Començo a baixar, patina un xic, just després em trobo el primer pas, toca flanquejar agafat a les cadenes...tensió, però genial...baixo un xic més...segón flanqueix per cadenes també, patino! merda! aconsegueixo agafar-me amb una mà a la cadena, sospir! uff! canguelo...m'aixeco agafat super fort a la cadena...el cor em va a tres mil...segueixo, encara acollonit baixo una mica més i passo el tercer pas de cadenes...suspir d'alivi...uff!!...segueixo baixant entre pedrots que en alguns trams em fan patinar i en un d'ells tinc una caiguda sense conseqüències...segueixo baixant entre rocs i corriols selvatges, en un punt de la baixada em trobo el germà o cosí del Gerard Ullod del qual no recordo el nom i junts fem la resta de la baixada interminable fins a La Margineda. 
Arribo a La Margineda amb les potes ben toves, com que és base de vida aprofito per dutxar-me, cambiar-me de roba, menjar i relaxar-me uns minuts. En allà em trobo el Jeroni Soler que va cascat i em diu que esperarà al fisio i decidirà si segueix o no, em comenta també que la pujada al Coll de la Gallina és dura i que me la prengui amb calma. Quan he acabat de fer tot el que tocaba fer surto sense perdre res de temps. Sortint de l'avituallament faig un tros de carretera fins agafar el camí que va cap al Coll de la Gallina que ja de bon principi puja empinat en amunt i va fent voltes. Són les 2 de la matinada i ja en els primers revolts veig que les forces m'abandonen i em vé una son bestial, porto 19h de batalla més 3h des de que em vaig llevar a l'hotel i 70km amb uns 6000+ canela fina. Procuro aguantar com puc però al cap de tres revolts força empinats haig d'aturar-me perque m'estic a punt de caure de la son que tinc i també vaig fent "eses". En una de les voltes m'estiro sota uns matolls que hi han en un dels marges, a veure si puc dormir encara que sigui mitja hora...però als 10 minuts m'estic congelant, fot una rasca bestial i el cap no para de dir-me que surti cagant llets d'allà i continui la marxa. Segueixo, fent "eses" és clar, la cosa segueix empinada, dos revolts més amunt em trobo una noia sentada sobre una pedra amb els ulls tancats i el frontal encés, no la molesto...segueixo endavant, em moro de son...dos revolts més i em trobo un noi estirat en un marge com jo ho havia fet abans...segueixo, la pujada es suavitza i uns revolts més amunt em trobo un control, hi veig com un refugi o barraca, li dic al tiu del control si m'hi puc estirar una estona a dormir i em diu que no pot ser, que m'en vagi a d'alt del coll que està 4km més amunt i han habilitat una tenda amb lliteres...4km!!!! són una odissea per mi en el meu estat!.
Els 4km fins el coll per sort són pisteros, així que vaig tirant txino txano, suposo que fent "eses" (no ho recordo pas) fins a coronar el putu coll interminable. Passo control i m'estiro en la única llitera que queda disponible, però al cap de 20 minuts en els quals no he pogut dormir res de res, haig de marxar pitant d'allà perque tinc un fred que em cala fins els ossos. Però per sort ja s'està fent de dia i confio en ressucitar a trenc d'alba.
Segueixo pista avall a ritme guapo, ara ja es de dia i em sento més actiu, un xic més avall em trobo el Jordi Molist...que estrany, pensava que estaria més endavant, segur deu anar enrampat. Quan l'agafo em diu com no, que va enrampat i que més avall hi ha el Patillades. Jo em trobo bé i segueixo avall fins atrapar el Patillades, ens saludem, comentem com ens ha anat durant el primer dia i tirem junts, al cap de res se'ns afegeix el Jordi. Arribem a St Julià de Lòria i agafem el corriol que ens ha de dur a Comabella, en aqui comença el pepinaco de la jornada que ens portarà fins el Pic Negre, uns 1900+ en 19km.
Començo a pujar solet ja que els meus companys han "d'enviar un fax". De pujar es puja bé però em torna a venir son i em quedo sense forces, cada pas és una odissea, tiro com puc i al cap de 3km arribo a Comabella amb un "pajarón" del quinze i mentalment molt ratllat, inclús em plantejo tirar la tovallola però per sort em trobo a tota la comitiva Koala's: el Raül Koala, la Marta Muixí, l'Albertus, el Martox i demés gent. Al veure'm saben que estic KO i em diuen que entri i m'assegui cosa que faig inmediatament. La Marta i el Raül m'omplen els bidons i em porten el caldo i tot el que em faci falta (gràcies macos), jo estic ben cardat i no em puc ni aixecar de la cadira, poc després arriben el Jordi i el Patillades. Una mitja hora més tard, ja recuperat surto amb els meus dos companys direcció al Pic Negre. Ara ja és tot camí ample que va pujant suaument, quan arribem a Naturlandia ens trobem a la Queralt i el Roger Soto i la seva dona. La Queralt em dona un Red Bull que em desperta de cop, ja sé que no deu ser bó prendre's aquestes coses però amb quasi 100km a les cames, més de 7000+ i "tropecientas" hores sense dormir dono fe que et dona ales.
Seguim pujant, ara sí per pista fins fer cim, ja tenim el gran pepino al sac. Ara va de baixada per pista sota un vent emprenyador per després agafar caminet a camp obert on coincidim amb els de la Mític. Ara ens espera una baixadeta fins al Refugi de Claror. En allà fem un caldo calentet, també saludo i parlo amb el Manuel Real i el Pol Puig que estàn fent la Mític. Després de carregar bidons sortim el Jordi i jo sols ja que el Patillades diu que es queda a dormir unes horetes.
Seguim per sender facilet amb pedra i creuem el riu, al cap de poc arribem al Refugi de Perafita on passem el control i ens endinsem a la Vall de Madriu. Pujem la Collada Maiana i fem una baixadeta molt xula i algo tècnica fins arribar a un pla, creuem el riu i pujem per un cami amb pedra que a estones passa per bosc, d'altres va per camp obert però sempre pel costat del riu, el paissatge en aqui és espectacular. Més amunt ens trobem el Mario Ramos i un parell de companys que estàn refrescant-se les cames en un gorg, nosaltres desistim a la temptació i seguim camí amunt cap al refugi de l'Illa, poc després passem per l'Estany de l'Illa i més amunt ja tenim el refugi on passem el control i fem un caldo. En allà em trobo a l'Agustín que està fent la Mític i va força bé. Mentres ens estem en allà arriba una de les japoneses que habia adelantat pujant el Comapedrosa, la pobre arriba fora de sí i amb hipotermia crec, al veure-li la cara s'em fa un nus a l'estòmac...poc després l'evaquarien en helicòpter.
Seguim la marxa, el Jordi's Team volem arribar al Pas de la Casa abans de que es faci de nit, són les 17h, així que amb una mica de brillo arribarem. Pujem el que ens resta de pujada fins el Coll de Vallcibera i des d'allà baixada tècnica pel costat del riu fins a un pla per anar pujant pel costat del riu fins a creuar-lo i arribar a l'inici de la pujada del Coll de la Portella Blanca, pepinaco maco que ja el vaig fer a la Mític l'any passat i que el pujem amb un andalús que va sense bastons (quins collons té el tiu). Patxim patxam arribem a d'alt la mar de bé, l'andalús s'estira boca amunt esbufegant cosa que no m'estranya amb tot el tute que ja porta i a sobre sense bastons. Ara seguim per un sender obert fins a la pujada final que ens porta al Coll dels Isards, l'any passat a la Mític hi havia molta neu en aqui, aquest any res de res. Baixada dreta fins arribar a les pistes de Grau Roig i des d'allà per senderol enllaçem amb la baixada final per les pistes a on ens espera la Queralt que ens acompanyarà fins el Pas de la Casa. En allà creuem tot el poble entre botigues, restaurants i la mirada incrèdula d'alguns turistes fins arribar al pavelló on tenim l'avituallament i base de vida.
Són les 21h, estem al km 130 i estem molt animats, tenim tres quarts de cursa a la butxaca. En aqui aprofito per menjar bé i cambiar-me de roba i el Jordi per fer-se un massatge.
Quan ja estem de tot el que tocava fer sortim sense encantar-nos, només sortir fot fred i hi ha molta boira. Agafem una especie de sender que va pel costat del riu, i dic especie perque no és ni camínet ni res de res. El "sender" passa per molts tolls d'aigua i el terra està ben enfangat, al principi la cosa planeja però després comença a agafar desnivell i conforme anem pujant la boira cada cop és més densa fins arribar al punt que no veiem les banderoles i ens perdem un parell de vegades provocant-nos molta angoixa i mala ostia. Poc després de creuar el riu passem per un tram pistero on poc més endavant se'ns desvia cap a un coll colosal on s'ha de passar un pas nevat. Un cop passem per la neu perdem les banderoles i decidim pujar fins a d'alt pel dret entre la roca escarpada. Quan ja arribem a d'alt passem el control i correm per camí ample molt planer que poc després ens desvia pel GR que ens durà de baixada fins a Incles. El reflex de la llum de la lluna plena en tot el paissatge és espectacular, no puc deixar de contemplar-lo.
La baixada fins a Incles és molt dreta al principi i molt tècnica després, jo me la prenc amb més calma que el Jordi ja que vaig tou de pota. Un xic més endavant ens trobem el Roger Soto. Arribem a Incles sobre les tres o quatre de la matinada, fem el que s'ha de fer, carreguem bidons i no ens encantem, encara ens queden dos pepinos. El primer tram de pujada és dretot per després anar-se suavitzant una mica, en aqui hem de parar un parell de cops perque el Jordi s'adorm i té al.lucinacions, jo també m'adormo però un parell de begudetes que porta el Roger ens desperten i seguim la marxa. La pujada es deixa fer però el cansament fa 'mella' entre nosaltres i se'ns fa feixuga, sort del Roger que va tirant dels dos. Arribem a la Cabana Sorda, fot rasca ara, passem control i seguim. Ara ens queda la part final de la pujada, que ja me la conec de la meva primera ultra andorrana, no se m'oblidarà mai el "pajarón" que vaig agafar just en aquest punt a la Ultra Iniciàtic al 2011...el que ens queda de coll cada cop és més i més dret, per acabar megadret fins d'alt. És una passada veure la peregrinació de frontals i el reflex de la lluna plena en el paissatge. Anem pujant pas a pas, clavant bastó a bastó, apretant el cul i treient llengua, l'últim tram se'm fa interminable, no s'acaba mai, i més quan ja pots veure el final. Quan arribem a d'alt encara és de nit. La baixada és força exigent al principi però després és suavitza, ara ja és de dia i això ens fot les piles als dos Jordi's. El Roger, gran company, sempre està pendent de nosaltres. Arribem a Com de Jan sobre les 8 crec. En allà em prenc un altre caldo però estic un xic preocupat ja que em fan molt de mal les cames i necessito descansar. Els hi dic al Roger i el Jordi que tirin ells sols que van més forts i jo aniré fent al meu ritme, que no es preocupin per mi que ja arribaré a Ordino.
Surto poc després que ells dos, els veig a uns 200 metres més endavant, però no els enganxaré pas, al principi el corriolet té pujadetes dretes, i després es va suavitzant. Les vistes són espectaculars, de tant en tant m'aturo per gaudir-les i recuperar cames ja que em tiven els isquiostibials i els bessons. Més endavant el caminet fa un revolt que puja dret per després fer un altre revolt que puja fins el coll, aquest sí que el faig amb totes les ganes del món ja que és l'última pujada. Un cop a d'alt passo control i ni m'aturo a recuperar l'alè, em queden 18km de baixada i encara que em foten mal les cames els penso fer tots corrent i trotant, res de caminar. La baixada de 6km fins a Sorteny ja la coneixia, és força tècnica però ràpida. Ja comença a fer caloraca guapa, el dia i les vistes són brutals, jo vaig per feina. Arribo al Refugi de Sorteny amb mal de potes però ni aixó m'atura, segueixo, agafo el corriol de la Ruta del Ferro, les seves escales de fusta em toquen els pebrots però ara em menjo el que em fotin. Un cop arribat al Serrat, tramet d'asfalt fins agafar un altre corriol que em deixa a la Cortinada on al passar per davant d'un restaurant tots els presents m'aplaudeixen. En aqui agafo pista que se'm fa interminable, jo al trote "cotxinero", passat el camping em trobo el Jeroni Soler que em felicita i em fa unes fotos, quina alegria em fa veure'l!. Em diu que em queden 3km i que ja ho tinc al sac. Segueixo, en les petites pujadetes que em trobo camino però després tot torna a ser planer i altre cop vaig trotant. Més endavant coincideixo amb gent que corre la Solidaritrail i un dels que la fa, un senyor d'uns 60 anys em vol acompanyar fins a Ordino cosa que fa que el que em resta de cursa se'm faci molt agradable. Arribant a Ordino cada cop ens trobem gent i més gent, tots m'aplaudeixen i m'animen, i jo més feliç que un tornavís. Enfilo la recta al poble radiant de felicitat, tothom aplaudint, quina passada! puc sentir la glòria...últim revolt, veig la linia d'arribada, escolto els crits de la multitut que hi ha en allà, creuo la linia d'arribada...sóc l'home més feliç del món...he complert un somni.