Le Grand Raid des Pyrénnés

Dies 22, 23 i 24 d'agost de 2014
Vielle Aure (Midi-Pyrénnés)
164km - 10000+ - 43:38:22

El GRP era una de les curses més esperades en el meu calendari d'aquest any i la segona 100 milles després de la Ronda dels Cims, l'afrontava amb moltes ganes i il.lusió i les sensacions eren bonissimes després de trobar-me molt bé als Carros de Foc deu dies abans.
Són quarts de cinc de la matinada i ja estic a la sortida, em trobo molt tranquil i amb moltes ganes, aquest cop m'acompanya la Cristina i tenir-la al meu costat m'aporta molta calma i serenitat. Poc a poc van arribant corredors i aprofito per saludar i xerrar amb alguns d'ells com el Jordi Xaus, el Samuel Arroyo, la seva dona Lidia i la Quima Ciuraneta. Les previsions meteorològiques diuen que plourà el primer dia i que el dissabte farà bon temps, deu minuts abans de que donguin el tret de sortida comença a ploure amb ganes....sortim sota la pluja i entre el bullici de la gent, sóm uns 800 participants i fins on m'arriba la vista només puc veure corredors, igual que la de la Ronda dels Cims aquesta sortida la visc amb molta emoció i el cor em batega a mil.

Fins a St Lary-Soulan anem per la carretera i al arribar a aquesta població para de ploure i m'haig d'aturar a treurem el 'gore'. Enfilem la primera pujada per un corriol pedregós ben dret entre algún tramet de pista per enllaçar camins. Els priemers 1000+ de pujada el faig en pilot automàtic ja que encara vaig adormit. Al arribar a pistes, ja de dia em trobo a la Cristina cosa que fa que em desperti de cop. Un xic més endavant i en plena pujada per la pista d'esqui em trobo amb l'Albert Vilardell i l'Oriol Vila, amics de l'equip Ultra Lleida amb els que he compartit kms en algunes ultres. Em quedo amb ells ja que veig que porten un ritme similar al meu i ja ràpidament ens posem al dia ja que fa temps que no ens veiem. Entre la xerrameca i sense voler-ho arribem a d'alt el Col de Portet (2215) i des d'aqui fem baixada a tot drap per la pista fins a l'avituallament del restaurant de Merlans. Passem el control, menjem unes magdalenes i seguim la marxa per un camí fresadet entre prats amb vistes al Lac de Bastan i el refugi del mateix nom que tenim just a sota. El camí té tendència a anar pujant i va ben carregat de gent i tenim que anar aprofitant els pocs foradets que ens deixen per anar adelantant, anem així fins arribar al Col de Bastanet. Ara tot baixada entre caminets fresadets amb força pedra que no et deixa aixecar la vista, algún que altre puja-baixa, tot entre prats verds, llacs, preses i muntanyes amb molta tartera, tot super alpí, tot clavat al nostre Parc d'Aigüestortes. Arribant a Artigues ja podem veure a l'horitzó el Pic-du-Midi, el sostre de la proba...baixem per un corriol entre el bosc on ens queda un preciós salt d'aigua a l'esquerra i arribem al control d'Artigues. L'avituallament està a petar de corredors i acompanyants. Arribo tocat de l'estòmac i tinc que anar a enviar un 'fax' urgent. Un cop acabat vaig a trobar a l'Oriol que està amb la Marga i la Carme i junts tirem cap amunt on més endavant ens espera l'Albert.

Just sortir la cosa va dretissima, el camí està ben tou per la pluja anterior i poc després tornem a camp obert on ens acoplem amb l'Arbert, junts anem seguint per camí fresat entre prats, rius, amb el cel ben encapotat ja i vistes d'infart. Ens esperen 1700+ en 10km i ens ho haurem de prendre amb calma. Durant aquest tram sempre tenim el Pic-du-Midi al davant i conforme ens hi anem acostant impresiona més i més veure l'observatori d'alt d'aquell pic ben empinat...però impresiona més encara veure el telefèric. No se pas si m'agradaria pujar-hi...arribant al Col de Sencours (2378) ens cau la pluja i començo a tenir fred. Arribem al control, piquem algo i enfilem per pista ample la pujada al gran pepino, 3km 500+ entre la pluja i el fred, la última part de la pujada és ben dreta i se'm fa molt feixuga. Arribo a d'alt ben apajarat pel fred i l'esforç i trobar-me la Cristina em dona la vida, ella ha pujat amb la Marga i la Carme. L'Albert i l'Oriol ja baixen, fa tant de fred que no t'hi pots quedar en allà. Jo fitxo i torno amb la Cristina, tinc les mans i el cos gelats, li dic a la Cris que em posi els guants ja que no tinc tacte a les mans però ella no pot i m'acaba posant els seus guants que són més finets i fàcils de posar. Segueixo cap avall cagant llets desfent el camí de pujada fins a Sencours on m'esperen els meus companys dins la cabana. Em prenc uns caldos ben calents i seguim avall.
Ja portem 44km, i 'pajarón' de la pujada al pic apart i que l'estòmac em fa venir caguera em trobo força bé. Seguim per corriols que van fent puja i baixes amb vistes d'infart, ara el paissatge és molt semblant al circ que em trobo en el meu estimat Vallter i Concròs. Arribem a un pla on envio un fax i enfilem la pujada al Col de la Bonida, d'uns 100+ ben drets, arribem a d'alt on gaudim d'unes vistes al Lac d'Aouda, baixadeta pedregosa i enfangada fins arribar al peu del llac i d'allà pepinako dret de 160+ al Col d'Aoube, i des d'allà baixada amb més pedra i fang fins arribar a una vall, passem per dos llacs i altre pepinako de 300+ en 1'5km amb molt de fang que se'm fa força bé fins al Col de Bareilles, les vistes en aqui són brutals. Un cop a d'alt 9km tot de puja-baixes per camí fresat on podem veure les pistes d'Hautacam a l'horitzó. Arribem a l'estació d'esqui (km 60) sobre les 8 del vespre, l'avituallament està plè de gent però s'hi està força bé ja que anem tots els corredors estirats. L'estòmac torna a fer de les seves i envío un altre petit 'fax'.

Sortim d'Hautacam direcció a Pierrefite primer per carretera, després enllaçem per pista, un xic més de carretera fins ellaçar amb un corriol ben parit però força enfangat, a mig camí ens hem de posar el frontal. Sóm un grup de quatre corredors i anem junts fins a Villelongue on un senyor ens diu que encara ens queden 3km. Creuem la carretera i pujem per un corriol megadret que ens duu a una pista i des d'allà a Pierrefitte (km 75) on trobem el pavelló i primera base de vida a petar de gent. Entre que ens cambiem de roba, menjem i reposem una mica ens hi estem una hora.
Sortim amb les piles ben carregades i força sencers, fins al Pic de Cabaliros tenim 1900+ i 16km de pujada. Quan comencem a pujar per la pista ens comença a ploure a doju, els camins estàn ben enfangats fins el punt que tinc algun que altre problema per pujar per que patino en alguna pujadeta. Conforme anem agafant alçada la boira comença a fer de les seves fins a tal punt que tenim problemes per veure les cintes i banderoles. Arribem al control de Pouy Droumide, que més que un control i avituallament sembla una 'rave', ens trobem una carpa amb música elèctrònica i petat de gent. Ens hi estem lo just per menjar alguna cosa i carregar liquids i sortim amb moltes ganes d'arribar al pic i menjar-nos el pepino. La pujada se'ns fa difícil per la pluja, el fang, el vent però sobretot per la boira que ens complica l'ascens, mentres anem agafant alçada tinc un fred que em cala fins el moll dels ossos. Activo el pilot automàtic i procuro no tenir pensaments negatius...la pujada cada cop es més dreta, sóm un bon grup de corredors tots en fila, arribem al cim sense adonar-nos i seguim avall sense aturar-nos, un cop més avall i resguardats del fred i el vent ens aturem per menjar una barreta i seguim per un corriol fresat molt enfangat i tècnic en aguns trams que ens porta fins a Cauterets.

El control de Cauterets (km 103) és un bar molt xulo ambientat amb música jazz, diarrees apart em trobo bé de potes, l'Oriol va cardadet de les plantes del peus i l'Albert a tope com sempre. Seguim la marxa, sóm un grupet de sis corredors i just començar a pujar per la pista se'ns fa de dia, ha estat una nit durissima però per fi ja ens la hem cruspit...fins a Col de Riou tenim un quilòmetre vertical, quasi tot per corriols, tots ben enfangats, xocolata pura. La primera part el camí va fent voltes per dins el bosc, conforme anem pujant m'està venint un son bestial, com al Coll de la Gallina a la Ronda dels Cims, em prenc un gel de taurina però no em fa efecte, vaig aguantant com puc però em costa mantenir-me de peu però quan ja veig el final de la pujada, o sigui el coll enfilo esperonat camp a través cap amunt. Un cop a d'alt baixada pistera fins a l'estació de Luz Ardiden, a mig camí ens trobem el Kali, un amic de l'Albert i l'Oriol que ens ha vingut a fer el seguiment i junts anem fins el punt de control que hi ha a les pistes. En allà ens espera la Cristina, la Carme i la Marga,,,quina alegria em fa veure-les després d'haver passat una nit de 'perros'. Després de pendre un caldo i un café sortim direcció a Esquieze Sère. Sortint de la pista d'esqui fem un corriol de baixada dret i enfangat que provoca que em foti un parell de pinyos sense cap conseqüència. Des d'aqui baixada per carretera, un parell de corriols de xocolata i pedra i més carretera fins a la població d'Esquieze Serè on trobem el control i la segona base de vida.

A Esquieze Sère ens esperen la Cris, la Marga i la Carme, nosaltres ens cambiem de roba i menjem, l'Oriol passa pel podòleg a que li faci un 'arreglo' ja que el dolor a la planta dels peus ha anat a més. Mentres espero a fora arriba el Mohammed Hammouma i peto la xerradeta amb ell. Un cop surt l'Oriol del podòleg i menja una mica seguim la marxa, són sobre les 12 del migdia i fot un sol i una calor espatarrant. Sortim del poble i agafem una pista per després agafar un corriol super dret per després tornar a baixar per camí asfaltat fins arribar a Sazos. i d'aqui per carretera fins a l'avituallament de Tourmaboup que està situat just al costat de la carretera que porta al Col du Tourmalet. Tot aquest tram des de Esquerze Sère, d'uns 12km, se'ns fan molt feixucs i ens deixa la sensació de que ens han fet fer una volta estúpida per quadrar el quilometratge. A Tourmaboup arribo molt adormit i fent 'eses' per la carretera. Quan arribem a l'avituallament li demano a la Cris un Red Bull que em fot les piles de cop i em treu la tonteria. Estem al km 122 i ja veiem que tenim la ultra a tiro, ens queda un últim esforç, un parell de pepinos més i ja ho tenim.

A partir d'aqui coincidim amb els de la cursa de 80km, així que estarem ben acompanyats en tot moment. Només sortir la cosa va pujant, les vistes espectaculars, el terreny ara és molt Carros de Foc, prats  verds, rierols, camins fresats de pedra, blocs de pedra, tot a camp obert i tècnic...tram força feixuc de 700+ fins a la Cabane d'Aygues Clases. En allà ens menjem una barreta i seguim, creuem el rierol, més camí fresat de pedra i roca, seguim creuant el rierol, pujant petits monticles fins arribar a trobar-nos de morros el següent gran pepino, l'Horquette Nère (2465), ben dret el cabrón, la última pujada la faig sense mirar en amunt, només mirant les vambes de l'Albert, la pujada sembla una peregrinació de'espectres (els de la ultra), els de la de 80 pujen sobradets. Arribem a d'alt, fitxem i a gaudim de les fantàtiques vistes als llacs que tenim just a sota i dels pics que ens envolten. Seguim per sender fresat igual o més tècnic que els anteriors però que et deixen córrer força fins a arribar a un tram de baixada força empedrat i tècnic, en aqui l'Albert i jo ens adonem que l'Oriol s'ha quedat enrere. L'esperem, quan ens agafa ens diu que no pot córrer perque sent un dolor insoportable a la planta dels peus, ens diu que seguim sols cosa que ens neguem rotundament, portem 143km i 135 d'ells junts, així que junts fins el final.
Anem baixant ara si caminant i esperant a l'Oriol quan el perdem de vista. La baixada és punyetera per lo tècnica que és fins a arribar a la Cabane de Lude, en aqui fem una pujada de 200+ fins al restaurant de Merlans passant de nou pel Lac de Bastan però del revès i ja de nit.
A Merlans passem l'últim control, descansem una estona i menjem, ara ja si que ho tenim a tiro això!. Fins a meta hem de desfer el mateix camí que els primers 14km de la ultra. Pujem per la mateixa pista que el dia anterior fins al Col de Portet, desfem el pepinako de la pista que és molt dret de baixada, tramet de carretera per enllaçar amb una pista fins a Espiaube i d'aqui agafem un corriol megatècnic que baixa molt dret i patina un colló per la humitat fins a Vignec on ens espera el Kali, em sento bé de forces, l'Albert va de pm i l'Oriol cardadet però supercontent ja que al arribar a meta li vol demanar a la seva xicota matrimoni. De Vignec fem tram de carretera fins a Vielle Aure, al arribar al poble ens esperen les dones que ens acompanyen fins arribar a la alfombra vermella i creaur la linia d'aribada. L'Oriol agafat de la mà de la Marga treu l'anell i li demana la mà...bonica escena...final feliç, tots molt feliços.

 

Ronda dels Cims

Dies 11,12 i 13 de juliol de 1014
Ordino (Principat d'Andorra)
170km - 13000+ - 52:17:34

Per fi havia arribat el gran dia, el més esperat i el més dessitjat des de feia un any quan baixava del Coll d'Arenes cap a Ordino amb la Ultra Mitic a la butxaca. Un any entrenant fent "rondes" per les muntanyes del nostre territori dia si, dia també sempre amb la Ronda dels Cims entre cella i cella. Arribava amb els deures més que fets, un xic saturat de kms potser però totalment preparat per endur-me la grossa d'andorra.

Sona el despertador a les 3:30 de la matinada i ja quan em llevo per vestir-me i esmorzar sento que tinc unes ganes bojes de muntanya, no estic nerviós, al contari, estic molt relaxat. Estic mentalitzat per passar-me dos dies i mig voltant per la muntanya si fa falta. Després de fer tots els preparatius, passo a buscar el Jesús Candeas a la seva habitació i ens dirigim a Ordino. A la sortida s'hi respira un gran ambient, sóm vora uns 380 corredors  i només mirar les cares dels demés companys ja és pot palpar la tensió i nervis en cadascún d'ells, d'altres se'ls veu tan tranquils com jo, o ho semblen. Les previsions meteorològiques són bonissimes per tot el cap de setmana, així que disfrutarem en la mida de lo possible.

Donen la sortida a les 6 del matí i com sempre vaig a darrera del tot, just sortir d'Ordino i entrar en els primers corriols em trobo amb l'Enric Sabaté i junts enfilem cap amunt, el vaig seguint bé i porta un ritme força ràpid que ens permet anar avançant companys. Un cop passem els primers trams corrioleros entre el bosc i hem arribat vora els 2000 metres d'alçada, entrem a camp obert i enfilem la primera gran pujada, les vistes són espectaculars així com la cadena humana de corredors que va carenant la Collada de Ferreroles. Un cop arribats a d'alt i carenem ens vé una baixada corriolera tècnica i ràpida amb molta pedra que ens duu fins al Refugi de Sorteny on passem el primer control. En allà em trobo el Pol Puig fent fotos i a la Gem Fura i el Carles Solivera amb els que mantinc una breu xerradeta mentres carrego aigua i menjo alguna cosa. No m'hi entretinc més de lo necessari ja que quan en un avituallament ja no s'hi fa res, és perdre el temps.

Amb el Mestre Enric seguim "viento en popa" per corriols tècnics i pedregosos fins que enfilem cap a la Portella de Rialp entre prats verds molt bonics, i conforme ens hi anem acostant a d'alt del cim la boira és cada cop més espesa. Un cop a d'alt podem gaudir d'unes vistes espectaculars quan la boira ens deixa. Ara ens vé una altra baixada tècnica i força dreta fins arribar abaix d'una vall on podem veure l'avituallament d'Arcalís però per arribar-hi encara ens queda fer un trencacames força feixuc.

A l'avituallament d'Arcalís ens trobem el Bernat Figuerola, el Jordi Molist, el Patillades i l'Albert Torrent, tots ells companys de saraus muntanyencs. Amb l'Enric i l'Albert enfilem cap amunt, al poc de començar a pujar al Cataperdis em despenjo d'ells, les potes em fan pupa i de cop i volta haig de baixar el ritme, la pujada és dreta i pedregosa, arribo a d'alt tou, ara més baixada tècnica, al passar per un pas nevat i fer "culing" m'en vaig cap a un dels laterals cosa que fa que una mica més em foti de cap a les roques...uff! quin canguelo...ara enfilo la pujada al Clot del Cavall, pujada curta però igual que l'anterior, altra cop mal de potes i al fer cim altra baixada tècnica i dreta que la faig cagant llets fins arribar a uns puja-baixes corrioleros molt guapos amb els quals enllaço amb un grup de 8 corredors entre els quals hi han l'Enric, el Jeroni Soler i l'Albert Torrent. Junts arribem al Pla de l'Estany on arribo força molit i pensant ja en la durissima pujada al Comapedrosa.

La pujada al Comapedrosa (2942), el sostre d'Andorra, és de 3'8km i 900+ així que toca posar la reductora i apretar el cul. Surto del Pla de l'Estany amb un grup de de tres japonesos, les primeres rampes ja em fan veure que serà dur de pelar, cada cop hi ha més i més pedra i els blocs de pedra cada cop més grans. També la pujadota va agafant més verticalitat cosa que fa que les potes cada cop em facin més mal, abans d'arribar d'alt del coll van caient rocs dels companys que hi han més amunt i haig d'estar a l'agüait de que no em vinguin a sobre. Arribo d'alt del coll treient fetge, encara queden uns 300+ fins a fer cim, on arribo força fatigat per l'esforç. Són els 18h i les vistes des d'alt són espectaculars. La baixada és molt dreta i tècnica i s'ha de vigilar molt, una caiguda entre aquell pedregal pot acabar amb la cursa. Al arribar abaix passo per un altre pas nevat que em fa patinar amb la mala sort que m'en vaig avall i em va el canto d'un duro d'anar a parar al riu...uff!! canguelo altre cop, i aquest cop m'he acollonit de debó. La noia japonesa que em venia al darrera em tira un dels bastons que sa m'ha quedat a d'alt i aconsegueixo pujar a cop de bastons fins tornar a agafar el camí. Ara ja és tot baixada fins al Refugi del Comapedrosa on arribo molt angoixat per l'incident anterior i un cop a l'avituallament em dono compte que tinc un bastó doblegat, que junt amb el cansament per l'esforç de l'ascens al Comapedrosa em fan sentir abatut i preocupat perque encara hem queda tot un món, tinc molts dubtes de poder acabar la cursa...i quan en un avituallament no s'hi fa res i a sobre estàs molt ratllat has de sortir cagant llets per tal de no fer cap bagenada i pensar en la retirada. Confío en poder recuperar-me, tan sols ha estat un baixón i després d'una baixada normalment vé una pujada, s'ha de mirar sempre endavant i pensar en positiu.

Enfilo cap a la Portella de Sanfons fent treball psicològic i animant-me, la pujada és curta però pica com totes. La faig amb un noi molt eixerit cosa que fa que se'm faci curta, un cop a d'alt ja puc veure el Port Negre tant conegut en la meva primera ultra andorrana, després d'això sé que hi ha el Coll de la Botella i tot fa baixada, així que m'animo i enfilo cap avall a bon ritme, la baixada al coll és dreta però ja la conec i la baixo bé. Arribo al Coll de la Botella molt animat i altre cop bé de pota, aprofito per menjar un caldo amb pasta ben calent. En allà em trobo el Jeroni Soler i m'explica tot el que em vé fins a la Margineda...pel que m'explica la baixada del Bony de la Pica serà tremenda!.

Surto solet i agafo un corriol facilet, en allà em trobo amb el Mario Ramos i vaig fent una estona amb ell fins que agafo la directa i tiro sol. Arribo al peu del Bony de la Pica ja de nit, em poso el frontal i tiro cap amunt, aquest cop pujo bé fins a d'alt del coll i des d'allà vaig crestejant fins el cim, fa una nit estrellada molt maca. Arribat al cim, passo control i em diuen que la baixada és molt dreta i tècnica i haig de passar per tres passos de cadenes però que hi han varis voluntaris que m'ajudaràn a superar-los. Començo a baixar, patina un xic, just després em trobo el primer pas, toca flanquejar agafat a les cadenes...tensió, però genial...baixo un xic més...segón flanqueix per cadenes també, patino! merda! aconsegueixo agafar-me amb una mà a la cadena, sospir! uff! canguelo...m'aixeco agafat super fort a la cadena...el cor em va a tres mil...segueixo, encara acollonit baixo una mica més i passo el tercer pas de cadenes...suspir d'alivi...uff!!...segueixo baixant entre pedrots que en alguns trams em fan patinar i en un d'ells tinc una caiguda sense conseqüències...segueixo baixant entre rocs i corriols selvatges, en un punt de la baixada em trobo el germà o cosí del Gerard Ullod del qual no recordo el nom i junts fem la resta de la baixada interminable fins a La Margineda. 

Arribo a La Margineda amb les potes ben toves, com que és base de vida aprofito per dutxar-me, cambiar-me de roba, menjar i relaxar-me uns minuts. En allà em trobo el Jeroni Soler que va cascat i em diu que esperarà al fisio i decidirà si segueix o no, em comenta també que la pujada al Coll de la Gallina és dura i que me la prengui amb calma. Quan he acabat de fer tot el que tocaba fer surto sense perdre res de temps. Sortint de l'avituallament faig un tros de carretera fins agafar el camí que va cap al Coll de la Gallina que ja de bon principi puja empinat en amunt i va fent voltes. Són les 2 de la matinada i ja en els primers revolts veig que les forces m'abandonen i em vé una son bestial, porto 19h de batalla més 3h des de que em vaig llevar a l'hotel i 70km amb uns 6000+ canela fina. Procuro aguantar com puc però al cap de tres revolts força empinats haig d'aturar-me perque m'estic a punt de caure de la son que tinc i també vaig fent "eses". En una de les voltes m'estiro sota uns matolls que hi han en un dels marges, a veure si puc dormir encara que sigui mitja hora...però als 10 minuts m'estic congelant, fot una rasca bestial i el cap no para de dir-me que surti cagant llets d'allà i continui la marxa. Segueixo, fent "eses" és clar, la cosa segueix empinada, dos revolts més amunt em trobo una noia sentada sobre una pedra amb els ulls tancats i el frontal encés, no la molesto...segueixo endavant, em moro de son...dos revolts més i em trobo un noi estirat en un marge com jo ho havia fet abans...segueixo, la pujada es suavitza i uns revolts més amunt em trobo un control, hi veig com un refugi o barraca, li dic al tiu del control si m'hi puc estirar una estona a dormir i em diu que no pot ser, que m'en vagi a d'alt del coll que està 4km més amunt i han habilitat una tenda amb lliteres...4km!!!! són una odissea per mi en el meu estat!. 

Els 4km fins el coll per sort són pisteros, així que vaig tirant txino txano, suposo que fent "eses" (no ho recordo pas) fins a coronar el putu coll interminable. Passo control i m'estiro en la única llitera que queda disponible, però al cap de 20 minuts en els quals no he pogut dormir res de res, haig de marxar pitant d'allà perque tinc un fred que em cala fins els ossos. Però per sort ja s'està fent de dia i confio en ressucitar a trenc d'alba.

Segueixo pista avall a ritme guapo, ara ja es de dia i em sento més actiu, un xic més avall em trobo el Jordi Molist...que estrany, pensava que estaria més endavant, segur deu anar enrampat. Quan l'agafo em diu com no, que va enrampat i que més avall hi ha el Patillades. Jo em trobo bé i segueixo avall fins atrapar el Patillades, ens saludem, comentem com ens ha anat durant el primer dia i tirem junts, al cap de res se'ns afegeix el Jordi. Arribem a St Julià de Lòria i agafem el corriol que ens ha de dur a Comabella, en aqui comença el pepinaco de la jornada que ens portarà fins el Pic Negre, uns 1900+ en 19km.

Començo a pujar solet ja que els meus companys han "d'enviar un fax". De pujar es puja bé però em torna a venir son i em quedo sense forces, cada pas és una odissea, tiro com puc i al cap de 3km arribo a Comabella amb un "pajarón" del quinze i mentalment molt ratllat, inclús em plantejo tirar la tovallola però per sort em trobo a tota la comitiva Koala's: el Raül Koala, la Marta Muixí, l'Albertus, el Martox i demés gent. Al veure'm saben que estic KO i em diuen que entri i m'assegui cosa que faig inmediatament. La Marta i el Raül m'omplen els bidons i em porten el caldo i tot el que em faci falta (gràcies macos), jo estic ben cardat i no em puc ni aixecar de la cadira, poc després arriben el Jordi i el Patillades. Una mitja hora més tard, ja recuperat surto amb els meus dos companys direcció al Pic Negre. Ara ja és tot camí ample que va pujant suaument, quan arribem a Naturlandia ens trobem a la Queralt i el Roger Soto i la seva dona. La Queralt em dona un Red Bull que em desperta de cop, ja sé que no deu ser bó prendre's aquestes coses però amb quasi 100km a les cames, més de 7000+ i "tropecientas" hores sense dormir dono fe que et dona ales.

Seguim pujant, ara sí per pista fins fer cim, ja tenim el gran pepino al sac. Ara va de baixada per pista sota un vent emprenyador per després agafar caminet a camp obert on coincidim amb els de la Mític. Ara ens espera una baixadeta fins al Refugi de Claror. En allà fem un caldo calentet, també saludo i parlo amb el Manuel Real i el Pol Puig que estàn fent la Mític. Després de carregar bidons sortim el Jordi i jo sols ja que el Patillades diu que es queda a dormir unes horetes.

Seguim per sender facilet amb pedra i creuem el riu, al cap de poc arribem al Refugi de Perafita on passem el control i ens endinsem a la Vall de Madriu. Pujem la Collada Maiana i fem una baixadeta molt xula i algo tècnica fins arribar a un pla, creuem el riu i pujem per un cami amb pedra que a estones passa per bosc, d'altres va per camp obert però sempre pel costat del riu, el paissatge en aqui és espectacular. Més amunt ens trobem el Mario Ramos i un parell de companys que estàn refrescant-se les cames en un gorg, nosaltres desistim a la temptació i seguim camí amunt cap al refugi de l'Illa, poc després passem per l'Estany de l'Illa i més amunt ja tenim el refugi on passem el control i fem un caldo. En allà em trobo a l'Agustín que està fent la Mític i va força bé. Mentres ens estem en allà arriba una de les japoneses que habia adelantat pujant el Comapedrosa, la pobre arriba fora de sí i amb hipotermia crec, al veure-li la cara s'em fa un nus a l'estòmac...poc després l'evaquarien en helicòpter.

Seguim la marxa, el Jordi's Team volem arribar al Pas de la Casa abans de que es faci de nit, són les 17h, així que amb una mica de brillo arribarem. Pujem el que ens resta de pujada fins el Coll de Vallcibera i des d'allà baixada tècnica pel costat del riu fins a un pla per anar pujant pel costat del riu fins a creuar-lo i arribar a l'inici de la pujada del Coll de la Portella Blanca, pepinaco maco que ja el vaig fer a la Mític l'any passat i que el pujem amb un andalús que va sense bastons (quins collons té el tiu). Patxim patxam arribem a d'alt la mar de bé, l'andalús s'estira boca amunt esbufegant cosa que no m'estranya amb tot el tute que ja porta i a sobre sense bastons. Ara seguim per un sender obert fins a la pujada final que ens porta al Coll dels Isards, l'any passat a la Mític hi havia molta neu en aqui, aquest any res de res. Baixada dreta fins arribar a les pistes de Grau Roig i des d'allà per senderol enllaçem amb la baixada final per les pistes a on ens espera la Queralt que ens acompanyarà fins el Pas de la Casa. En allà creuem tot el poble entre botigues, restaurants i la mirada incrèdula d'alguns turistes fins arribar al pavelló on tenim l'avituallament i base de vida.

Són les 21h, estem al km 130 i estem molt animats, tenim tres quarts de cursa a la butxaca. En aqui aprofito per menjar bé i cambiar-me de roba i el Jordi per fer-se un massatge. 

Quan ja estem de tot el que tocava fer sortim sense encantar-nos, només sortir fot fred i hi ha molta boira. Agafem una especie de sender que va pel costat del riu, i dic especie perque no és ni camínet ni res de res. El "sender" passa per molts tolls d'aigua i el terra està ben enfangat, al principi la cosa planeja però després comença a agafar desnivell i conforme anem pujant la boira cada cop és més densa fins arribar al punt que no veiem les banderoles i ens perdem un parell de vegades provocant-nos molta angoixa i mala ostia. Poc després de creuar el riu passem per un tram pistero on poc més endavant se'ns desvia cap a un coll colosal on s'ha de passar un pas nevat. Un cop passem per la neu perdem les banderoles i decidim pujar fins a d'alt pel dret entre la roca escarpada. Quan ja arribem a d'alt passem el control i correm per camí ample molt planer que poc després ens desvia pel GR que ens durà de baixada fins a Incles. El reflex de la llum de la lluna plena en tot el paissatge és espectacular, no puc deixar de contemplar-lo. 

La baixada fins a Incles és molt dreta al principi i molt tècnica després, jo me la prenc amb més calma que el Jordi ja que vaig tou de pota. Un xic més endavant ens trobem el Roger Soto. Arribem a Incles sobre les tres o quatre de la matinada, fem el que s'ha de fer, carreguem bidons i no ens encantem, encara ens queden dos pepinos. El primer tram de pujada és dretot per després anar-se suavitzant una mica, en aqui hem de parar un parell de cops perque el Jordi s'adorm i té al.lucinacions, jo també m'adormo però un parell de begudetes que porta el Roger ens desperten i seguim la marxa. La pujada es deixa fer però el cansament fa 'mella' entre nosaltres i se'ns fa feixuga, sort del Roger que va tirant dels dos. Arribem a la Cabana Sorda, fot rasca ara, passem control i seguim. Ara ens queda la part final de la pujada, que ja me la conec de la meva primera ultra andorrana, no se m'oblidarà mai el "pajarón" que vaig agafar just en aquest punt a la Ultra Iniciàtic al 2011...el que ens queda de coll cada cop és més i més dret, per acabar megadret fins d'alt. És una passada veure la peregrinació de frontals i el reflex de la lluna plena en el paissatge. Anem pujant pas a pas, clavant bastó a bastó, apretant el cul i treient llengua, l'últim tram se'm fa interminable, no s'acaba mai, i més quan ja pots veure el final. Quan arribem a d'alt encara és de nit. La baixada és força exigent al principi però després és suavitza, ara ja és de dia i això ens fot les piles als dos Jordi's. El Roger, gran company, sempre està pendent de nosaltres. Arribem a Com de Jan sobre les 8 crec. En allà em prenc un altre caldo però estic un xic preocupat ja que em fan molt de mal les cames i necessito descansar. Els hi dic al Roger i el Jordi que tirin ells sols que van més forts i jo aniré fent al meu ritme, que no es preocupin per mi que ja arribaré a Ordino. 

Surto poc després que ells dos, els veig a uns 200 metres més endavant, però no els enganxaré pas, al principi el corriolet té pujadetes dretes, i després es va suavitzant. Les vistes són espectaculars, de tant en tant m'aturo per gaudir-les i recuperar cames ja que em tiven els isquiostibials i els bessons. Més endavant el caminet fa un revolt que puja dret per després fer un altre revolt que puja fins el coll, aquest sí que el faig amb totes les ganes del món ja que és l'última pujada. Un cop a d'alt passo control i ni m'aturo a recuperar l'alè, em queden 18km de baixada i encara que em foten mal les cames els penso fer tots corrent i trotant, res de caminar. La baixada de 6km fins a Sorteny ja la coneixia, és força tècnica però ràpida. Ja comença a fer caloraca guapa, el dia i les vistes són brutals, jo vaig per feina. Arribo al Refugi de Sorteny amb mal de potes però ni aixó m'atura, segueixo, agafo el corriol de la Ruta del Ferro, les seves escales de fusta em toquen els pebrots però ara em menjo el que em fotin. Un cop arribat al Serrat, tramet d'asfalt fins agafar un altre corriol que em deixa a la Cortinada on al passar per davant d'un restaurant tots els presents m'aplaudeixen. En aqui agafo pista que se'm fa interminable, jo al trote "cotxinero", passat el camping em trobo el Jeroni Soler que em felicita i em fa unes fotos, quina alegria em fa veure'l!. Em diu que em queden 3km i que ja ho tinc al sac. Segueixo, en les petites pujadetes que em trobo camino però després tot torna a ser planer i altre cop vaig trotant. Més endavant coincideixo amb gent que corre la Solidaritrail i un dels que la fa, un senyor d'uns 60 anys em vol acompanyar fins a Ordino cosa que fa que el que em resta de cursa se'm faci molt agradable. Arribant a Ordino cada cop ens trobem gent i més gent, tots m'aplaudeixen i m'animen, i jo més feliç que un tornavís. Enfilo la recta al poble radiant de felicitat, tothom aplaudint, quina passada! puc sentir la glòria...últim revolt, veig la linia d'arribada, escolto els crits de la multitut que hi ha en allà, creuo la linia d'arribada...sóc l'home més feliç del món...he complert un somni.

      

Emmona Ultra Trail

Dissabte 14 de juny de 2014

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)

110km - 8460+ - 26:35:40

Aquesta ultra ha estat la gran bojeria que he fet mai fins ara, no estava en el meu calendari, simplement va ser un "calentón" d'un diumenge a la tarda que estava eufòric després d'acabar amb molt bones sensacions la Ultra Els Bastions quan em va sorgir l'oportunitat d'aconseguir un dorsal i no m'ho vaig pensar ni dues vegades, tenia el viu record del meu finisher en l'edició del 2012 i tenia moltes ganes de repetir. Em feia moltissim de respecte el repte d'encadenar en set dies de diferència dues animalades d'ultres com aquestes però em veia capaç d'aconseguir acabar la Emmona.

A les sis del matí donen la sortida, entre els que correm la ultra i la marató sóm uns 900 corredors, jo com sempre a darrera de tot i aquest cop més que mai, si vull acabar aquesta animalada haig de dossificar molt i pendrem'ho amb molta calma ja que la Bastions encara em fa pupa a les potes. La pujada al Puig Estela la faig amb molta calma, amb el grupet de l'Abuelo Runner, el Jose, l'Ángel Chamero, el Josep Maria i l'Ilde. De xerrera i anar fent arribo al Puig Estela sense adonar-me'n, ja tinc els primers 1300+ al sac. La baixada fins a la pista que va a Pardines es inèdita a diferència d'altres edicions, es fa camp a través on més d'un cau de culet i mig rodolant avall jeje. Jo la faig amb la calma i sempre controlant de no forçar els quadris. De la pista al poble vaig al trote "cotxinero". Avituallament al canto, "poso" a les fotos que em fa la Laura Poch amb el Bodi i el Mestre Enric Sabaté i cap amunt.

De camí a la Serra de la Canya m'enganxo amb el David i l'Eva i més tard ja en els prats amb el Josep Maria i l'Ilde, jo de bla bla bla i controlant pota. Segón avituallament al canto i aqui sí arranco solet cap a Coll de Tres Pics, tramet ben parit entre els prats i camí fresadet que el faig trotant la mar de bé. Al arribar el coll, baixadeta fins el GR11 i seguidament remunto seguint el riu fins el Coll de la Marrana, tot aquest tram és al revés de fa una setmana. 

Al Coll de la Marrana menjo una mica i bec coca-cola per activar-me i enfilo cap al Bastiments, arribo a d'alt molt fresc, i en aqui ja comença el tram més guapo de la cursa, la carena tècnica i pedregosa que encadena el Pic del Freser, Infern, la Tossa del Gegant, coll de Tirapits fins arribar a Noucreus. Tot aquest tram vaig vigilant de no fer una passa en fals i sobretot gaudint de les impressionants vistes ja familiars per mi ja que m'hi passo sis mesos a l'any entrenant per aquelles contrades. Al arribar a Noucreus un altre tram inèdit en aquesta edició, el tram final de la carena de l'Olla de Núria que fa el Puig de Fontnegre fins al Pic de l'Àliga per baixar a Núria, aquest tram ja és més ràpid i el faig corrent amb brillo la part final. Arribo a Núria sobre les deu hores i mitja amb la sensació d'haver-me encantat massa però amb tota la pota fresca per cremar en la segona part que és on comença de debó la ultra.

Surto de Núria amb 47km 4100+ a les potes, amb les piles carregades i amb moltes ganes de festa. La pujada al Coll d'Eina és un altre km vertical, així que a mantenir un ritme que no desgasti les meves potetes, aquest tram el faig amb el Jose, el Mario Ramos, La Irina, l'Ángel Chamero i el meu company del Terradesports Jordi Beneyto. La pujada pica que dona gust, al arribar a Eina ja fot ventolera, espero que no sigui com a Bastions que em va fer patir...per sort es pot aguantar. Aquest cop toca fer-lo al revés, i haig de dir que pica més fer l'Olla direcció al Puigmal que a Noucreus. Anem crestejant amunt i avall gaudint de les impressionants vistes a banda i banda però mai arribem al Puigmal, es fa molt feixuc aquest tram, inclús en certs moments es fa interminable i tot. Un cop coronat el Puigmal em llenço avall cagant llets direcció a Fontalba, pel camí em desmarco dels meus companys del tram anterior, el tram és molt corrible i jo em sento fort per anar a tope fins a Planoles, ja està bé de guardar pota. Carrego piles a l'avituallament de Fontalba i arranco a un ritme guapo cap a la Font de l'Home Mort, en allà atrapo el Jaume i el Miquel Àngel, companys banyolins i de saraus Tallaferro, amb ells faig el corriol fins a d'alt del Collet de les Barraques, després la baixada per corriol que va fins a Planoles la faig sol, cagant llets i de nit.

Arribo a Planoles, em menjo un parell d'entrepans amb una cervesa tot xerrant amb el Xavi Ropi, el Juanlu i el Bernat Figuerola. Surto direcció cap a la Covil en solitari sota una forta ventolera, la pujada és feixuga i dreta però vaig pujant bé, al arribar al Coll de la Coma Armada el vent és més intens, corono la Covil i ara em trobo una baixada inèdita molt rapideta que em duu fins el Refugi de Prats, en allà pico quatre fruits secs i altre baixadeta ràpida fins el tram d'asfalt que porta a Campelles que el faig en plan "cako" amb el Victor Sànchez i dos companys més. 

Sortim del poble, tramet de pista i corriol fins a l'antena de Sant Antoni, ara ja en solitari, i corriol de baixada pedregós i punyetero fins al Polisportiu de Ribes de Freser.

A l'avituallament de Ribes em trobo el Jaume i el Miquel Àngel, amb ells surto cap a fer el Taga. Per mi la pujada temuda del dia ja que a Emmona 2012 hi vaig treure sang i fetge, aquest cop m'el penso pendre amb calma, els meus dos companys es desmarquen just començar a pujar, al arribar al tram vetical pels prats em dona caça el Jordi Plans i junts anem fent, soportant la ventolera bèstia que hi fa i xerrant quan el pepino ens deixa fins arribar al cim, ja de dia gaudint de les vistes espectaculars que hi tenim. A la baixada a Coll de Jou deixo enrera el Jordi que va tocadet de quadris. A l'avituallament dono caça el Jaume i el Miquel Àngel i els 12km restants, ja de baixada els faig posseït pel dimoni adelantant a companys, enllaçant un corriol darrera l'altre amb algún tram de pista, creuant rierols i trobant-me força fang pel camí. Arribo a Sant Joan sobre les 8 del matí més feliç que un tornavís amb un temps correcte tot i la tralla que portava, amb la meva segona Emmona sota el braç i aconseguint l'improvitzat repte que m'havia proposat d'encadenar les dues grans ultres del Ripollès en set dies. 

  

Ultra Els Bastions

Dissabte 7 de juny de 2014
Ribes de Freser (Ripollès)
90km - 6200+ - 18:29:52

Els Bastions era una de les ultres escrita en majúscules en el meu calendari, em feia molta il.lusió fer-la ja que entreno molt sovint per la Vall de Ribes i ben mirat seria com passar un dia pel pati de casa.

A les 5 del matí arribo al poliespotiu de Ribes de Freser per recollir el dorsal, poc després em dirigeixo a passar el control de material i situar-me a la sortida tot esperant que comenci la festa petant la xerrada amb amics i companys.
A dos quarts de set en punt donen el tret de sortida i després de passar per alguns carrers del poble enfilem cap a Sant Antoni, pujada de 350+ per corriol estret que el fem en fila india fins a l'antena de la ermita, després d'un corriol ben xulo agafem pista fins a Campelles on passem el primer control. De Campelles fins el Refugi de la Covil tramet de pista avorrida que el passo xerrant amb un grup de corredors entre els quals hi han el Marçal i el Pablo, companys meus en diferents saraus ultreros.
Arribo el refugi i carrego aigua, just sortir enfilem una pujadeta de 250+ fets amb la calma, al coronar cim baixadeta entre els prats i petita pujadeta al Pla de Pujalts amb vistes espectaulars al Puigmal. Una altre puja-baixa i coronem l'Emperadora, passem control i baixada a sac fins a Planoles, primer camp a través entre els prats, després per corriol i des de la població de Nevà fins a Planoles per pista amb algún que altre corriol i petit "repetxó".

A Planoles carrego bé d'aigua, menjo pa amb embotit i enfilo la pujada al Collet de les Barraques que encara que són 800+ es deixa fer bé. Pel camí em vaig trobant algún company que ja va apuradet. Al arribar a d'alt, en el control em trobo amb el Pep i junts anem fent. Tram tot de baixada corriolero fins a la Font de l'Home Mort, i des d'aqui tram de pujada fins a Fontalba. El tram de Fontalba a Núria deixo enrere el Pep i vaig augmentant el meu ritme diesel. En aquest tram txalo molt ja que el corriol que porta a Núria és molt xulo i els ànims de la gent que em vaig trobant pel camí em fot les piles. Arribo a Núria a les dues i mitja de la tarda sota una calor que espanta la terra.

Surto de Núria amb les piles carregades i amb moltes ganes però no se si es pel menjar o la calor la pujada al Puigmal se'm atravessa una mica, sobretot l'últim tram dret fins al cim. Sort del Ramón que em dóna conversa i del bonic paissatge que vaig tenint que em fa pujar a un ritme correcte. Arribo al cim, fitxo i penso que fins a Tirapits li podré fotre canya...doncs tot el contrari, just sortir del Puigmal comença el torment!, una ventolera impressionant que en alguns trams tinc que fer força contra el vent per tal de que aquest no se m'emporti, en alguns dels trams estrets de la carena passo por. Per culpa del fort vent de cara que tenim el mal de cap se'm fa insoportable i vaig encadenant tots els pujes i baixes pels diferents cims dessitjant visualitzar el coll de Tirapits que mai arriba. Pel camí em vaig trobant a companys i tots ells estàn passant el seu calvari personal. Al arribar a l'avituallament de Coll d'Eina aquest ha volat pels aires. Al Coll de Noufonts haig d'agraïr els ànims que em donen els dos voluntaris que s'hi troben ja que arribo mort de fred i mig "enyuyat"...i a partir del Pic de Noufonts fins a Tirapits la ventolera augmenta i el calvari es torna més i més insoportable. Finalment arribo a Tirapits alleujat i feliç com si hagués arribat a un oasi. El tram de Tirapits fins al Coll de la Marrana el faig corrent com puc i resguardat del putu vent però amb poca energia ja que aquesta s'ha quedat a la carena.

Arribo al Coll de la Marrana "out", sense forces ni energia, i el vent torna a fer de les seves, també es veu que ha volat l'avituallament. En aqui passo cinc minutets ratllat per com he d'afrontar el tram fins al Balandrau ja que vaig fos. Entre aquests pensaments negatius arranco a córrer, fins a Coma de Vaca vaig corrent a un ritme força bó ja que va de baixada. Quan arribo a la pujada al Coll de Tres pics aquesta se'm torna a fer feixuga però txino a txano vaig pujant, en aqui hem torno a trobar el Ramón i junts arribem a d'alt. Del coll fins al Balandrau em recupero i faig els 200+ que resten la mar de bé, fitxo al cim i la baixada fins a l'avituallament de més avall del Cerverís el faig corrent a bon ritme i gaudint de les vistes a la Serra Cavallera.

De l'avituallament fins a Pardines m'ajunto amb el Miguel, un corredor de la vella escola que durant el camí em va explicant les seves batalles. Fem primer un tram de pista per després ja de nit enllaçar amb un corriol de baixada molt guapo que ens porta a Pardines. Menjem i bevem una mica i amb el Miguel arranquem a per l'últim escull de la jornada: el Taga.

La pujada al Taga de Els Bastions es fa per pista avorridota quasi fins el coll, per sort força light comparat amb alguna de les que he fet amb els Tallaferro...en aqui el Miguel i el Ramón, que ens venia just darrera van tirant i em treuen uns metres, jo vaig fent. Del coll al cim vaig pujant bé, ara ja quasi ho tinc...arribo al cim entre aplaudiments i sons d'esquellot. Fitxo i arranco cap avall posseït pel dimoni camí de Ribes, coneixedor d'aquest tram i de que les baixades són lo meu, sabia que un cop arribat el cim era la meva, durant la baixada vaig avançant a companys, un darrera l'altre, com un vendaval!, quin tram més ben parit, primer entre els prats i després per corriols ben corribles. Enxufadissim arribo a la linia d'arribada molt content per haver aconseguit una de les ultres més canyeres del calendari d'ultres català.

Cursa del Vent

Diumenge 25 de maig de 2014
Els Reguers (Baix Ebre)
22km - 1478+ - 3:14:32

Tenia moltes ganes de tornar a les mitjes maratons que amb tanta ultra trail sempre van bé per recuperar xispa, i les curses de les Terres de l'Ebre són les meves preferides per la seva duresa i recorregut tècnic. La Cursa del Vent l'esperava en candeletes ja que és corre per dins el Parc Natural de Els Ports i aquesta muntanya em té realment embruixat. L'afrontava en plan entrenament amb brillo, sabia que ni de broma podria donar el màxim de mi perque venint de la ultra de Coll de Nargó les potes estaven toves encara.

A les 9 donen la sortida, poc després agafem pista ample força planera i la gent va que se les pela, el ritme és alt com sempre en aquest tipus de proves, massa alt per mi ja que sóc de llarga distància i necessito uns quants kms per calentar pota. Les primeres sensacions no són bones però entre aquests pensaments negatius em trobo amb el primer pepino de la jornada, tipica pujada pedregosa 'made in Ports' de 300+ en 1'5km que se'm fa força agradable, tot i així la faig a mig gas perque encara estic fred. Al arribar a d'alt de la Bassa de Ganduls toca baixada tècnica ben parida que no la puc disfrutar com m'agradaria per la formació d'alguns taps ja que la cursa encara no s'ha estirat però tot i així vaig txalant brincant entre els senders de roca i pedra que tant m'agraden. 

Quan ja sento que tinc pota toca tramet de pista ample que inicialment el corro bé pero que després se'm va fent feixuc...creuem la carretera i agafo sender de pujada molt guapo que va fent voltes i que ens ha de portar al cim del Farrubio. I aquest sí que no se'm fa agradable, però entre que ja vaig recuperant pota i les vistes són guapes em vaig encigalant...vaig pujant fent revolts fins que arribo a un tram un xic planer on recupero l'alè i puc veure el cim davant meu, faig l'últim esforç fins arribar-hi. Passo control, avituallament, i ara toca anar cagant llets avall per corriol ben parit, primer baixa bé però per moments es torna dret, vaig adelantant a gent...em sento pletòric entre tanta pedra i roca, brincant com una cabra, flipant-me i gaudint de les vistes espectaculars que tinc al davant...extasí!!...ja estic a l'alçada de la Bassa de Ganduls altra cop, un petit revolt, entrebancada amb una pedra i ostia al cantó contra una roca! aaarrgghhh!! mal al quadricep esquerra, activo 'mode evaluació de danys' mentres renego i em cago amb tot, uff! quin mal, m'aixeco, el company que va darrera meu i ha vist l'ostiot està preocupat, li dic que tiri que estic bé (ni de broma), faig quatre passes i veig que puc seguir, apreto les dents...amb el pensament de que haig d'aprofitar que estic en calent segueixo cagant llets avall de nou...baixada tècnica dreta que la faig utilitzant la corda que han habilitat, guauuu quina passada!, i al passar aquest tram ve tartereta al canto, clavada de talons i darrapades 'racing' a tort i dret...uuueee!! quina delicia de tram!. Ara segueixo per sender fins arribar a un tram de pista que fa baixada i que el corro exufadissim fins a l'avituallament. 

Comença la pujada al Penyaflor, em fa cada cop més mal la cuixa però endavant les hatxes! 'que no estamos tan mal' jeje. Activo 'mode masell' que per alguna cosa sóc el Yak...la pujada és dreta i tècnica de collons amb algunes grimpadetes de res, vaig bé pujant encara que sento que cada cop em fa més mal la cuixa, tot i així en la meva ment 'no hay dolor!', patxim patxam afronto la última pujadeta amb un somriure, m'esperava que se'm faria més feixuc aquest cim (deu ser que estic curtit a Taga's i St Jeroni's). Tot i així tinc un grupet de sis corredors que sino m'espavilo em fotràn l'hatxasso. Arribo a d'alt amb la ment posada en la baixada...i com era d'esperar es tracta d'una baixada tècnica, dreteta al principi, amb alguns revolts i com sempre interactuant amb les pedres i roques...en fi, com a mi m'agrada.
Arribo a la pista pensant que claudicaré i que m'acabarà caçant el grupet que porto darrera, però vaig sol i el ritme és bó, catxis, ara que estic de puta mare i s'acaba la festa!. Arribo a l'últim avituallament i em diuen que em queden 2km, surto a per totes, tram de pista a un ritme bó que em sorprén a mi mateix, més endavant agafo un corriol xulo fins arribar a la carretera on puc veure l'arc d'arribada al fons, últims metres donant-ho tot i creuo la meta amb un somriure d'orella a orella.
Cursa dura i tècnica de collons tipica del Circuit de curses per muntanya de les Terres de l'Ebre, 100% recomenable, perfectament organitzada, ben marcada, amb avituallaments a doju i amb el dinar ben parit tipic d'aquestes curses.
Enhorabona a l'Elena Ferreres i el seu equip, us ho heu currat molt.

Ultra Trail Coll de Nargó

Dissabte 17 de maig de 2014
Coll de Nargó (Alt Urgell)
78km - 3800+ - 13:07:53

Aquesta ultra no estava dins els meus plans, me la vaig trobar de rebot per facebook i al veure que encara quedaven inscripcions no m'ho vaig pensar dues vegades...seria la tirada llarga de la setmana.

Sortim a les 8 del matí conjuntament els de la Short i els de la Ultra, ja des del principi la gent va cagant llets, jo al meu rotllo com sempre que això és molt llarg i hi ha temps per tot. Al poc de sortir del poble agafem un camí amb força pedra que puja ben dret cap amunt, aquest tram el faig xerrant amb el Jacint Tió, cosa que fa que arribi a d'alt de tot sense adonar-me. Un cop a d'alt ja vaig sol i enllaço amb una pista fins a arribar al primer control on carrego aigua. Baixada corriolera ben parida fins arribar al barranc, en aqui es desvia la cursa curta i la llarga, jo tiro barranc avall fins arribar a un punt on hem trobo un grupet de 8 corredors que venen en sentit contrari i agafen un camí que hi ha la meva esquerra, parlo amb un d'ells i em diu que més avall no hi han marques i que feia estona que anaven perduts...m'enganxo amb dos nois andorrans i més endavant tornem a trobar cintes. Anem seguint per pista fins a arribar a Fenollet i en allà agafem un corriol que puja amunt fins a enllaçar amb una pista que enllaça amb un altre corriol de baixada ben parit però brut i salvatge que em deixa amb les potes ben esgarrixades. Al arribar avall tramet pistero planer i pujada de 260+ fins a la pujada del Coll de Llivia que la faig amb l'Oriol i el Josep, al arribar a d'alt el Grau de Queralt podem gaudir d'unes bones vistes amb el poble de Boixols als nostres peus.

Baixem a camp obert per una baixada tècnica que patina un ou fins arribar a la carretera on una mica més endavant ens porta al poble. Avituallament al canto, salutació i xerradeta amb el Francesc Silla que ens està fent el seguiment a mi i el Josep Antoni Aranda.

Sortint del poble connecto altre cop amb l'Oriol i el Josep, just sortir creuem el riu i seguim per corriol intuitivament, i dic això perque altre cop ens quedem sense cintes, i sort que ens trobem a la Olga Manko que està fent el seguiment a un company d'equip seu que ens diu que anem bé. Seguim pel corriol fins enllaçar amb una pista, trenquem a la dreta per agafar un corriol de baixada i altre cop sense marques, collons!!! ens hem perdut, tirem enrera fins que finalment trobem una cinta pudulant per allà...seguim endavant, creuem el riu, un camp de sembrats i altra cop pista...i més pista, de pujada, de baixada, amb un sol i una calor espatarrant sense vistes a no res i amb l'únic al.licient d'un tram ben parit seguint riu amunt...sort que en tots aquests kms sóm un grup de sis corredors entre ells el Josep Antoni Aranda amb qui he coincindit en diversos saraus Tallafero i altres curses...anem fent junts tot aquest grupet fins arribar al km 47 on trobem l'avituallament complert de la pasta. En allà em trobo el Txema Ubach que em diu que plega indignat pel marcatge i per tanta pista, cosa que no em sorprèn ja que ell i uns quants més han estat perduts quasi una hora.

Després de menjar-me un bon plat de pasta segueixo amb els meus companys de fatigues...fem baixadeta pistera i de cop pepinaco de 550+ a camp obert i amb força caloraca, en aquest punt de la cursa anem el Roger i jo solets fent un mano a mano. Arribats al Coll de Creus agafem un camí de baixada entre el bosc sortejant tot tipus d'arbres, brancots i matolls fins a enllaçar amb una pista que més endavant ens durà al control 6. 

En aqui seguim per pista l'Oriol i jo corrent a bon ritme per tal de treure'ns kms de sobre fins a arribar a Valldarques on trobem l'últim avituallament. 

Sortint d'allà agafem un corriol que baixa al riu on ens ataquen unes abelles, amb l'Oriol el piquen a la cara i a mi al coll i a la cuixa, la feinada que tenim per treure'ns les de sobre ja que ens persegueixen. Al baixar al riu pujem per pista fins a Les Masies i des d'allà 8km de baixada cagant llets que faig en solitari fins a arribar a la carretera perque l'Oriol se m'escapa...els dos últims kms per asfalt fins el poble els faig corrent una mica fos però amb brillo fins a arribar a meta.

Dels 85km i 4500+ inicials la cosa va quedar en 78km i 3800+ per canvis en el recorregut. El marcatge fatal, no es pot permetre que passin coses així, desconec si va ser per causa d'algún brètol però l'organització sabia d'algún dels trams desmarcats i que menys que tornar-lo a remarcar. Vull felicitar el meu incombustible company d'equip Sergi Rodriguez que una setmana després de menjar-se un ironman amb un sub-10h va i l'animalot queda 4art a Coll de Nargó.

APUKO EXTREM

Sábado 3 de mayo de 2014
Zaramillo, Las Encartaciones (Bilbao)
90km - 6000+ - 16:13:57

Esperaba con muchas ganas esta ultra, correr en el País Vasco siempre es muy especial, aún sigue en mi memoria lo flipante y especial que fue correr la Maratón de Zegama en el 2011. Así que con mucha ilusión y unas ganas brutales me presentaba en Zaramillo para participar en la Apuko Extrem, ya solo mirar el perfil me ponia caliente. Me encantan las carreras duras y con mucho desnivel. Y ésta tenia pinta de ser muy especial. 

Salimos puntualmente a las 6 bajo una débil llovizna o como aqui le llaman 'chiri miri', ya solo salir del pueblo empezamos a subir el primer pepinaco de la jornada, el Ganeko, sobre una altitud de mil metros. La primera parte de la subida se hace bien, por dentro el bosque, poco a poco se va empinando más y más hasta llegar a campo abierto entre unos prados verdes . Este tramo lo hago con Jordi Molist, cosa que hace que la subida se me haga más amena. La niebla cada vez es más densa y el frío se empieza a notar...una serie de sube-bajas y coronamos el Ganeko. Casi ni me he enterado, por suerte jeje...sigo por la carena con un par de compañeros, se nos hace difícil seguir los banderines ya que la niebla es bastante densa y hace un viento de la ostia...poco después empezamos la bajada, bastante derecha y larga con algún tramo donde hay que trepar por las rocas. Al llegar a la Quadra paso por el w.c para "enviar un fax". Aprovecho para avituallarme bién y sigo a la guerra.

Al salir del pueblo, tramito indómito que poco después se convierte en pista y para luego empiezar a subir un tramo de fuertes rampas hasta llegar al corta fuegos del Eretza, pedazo de pepinaco con una fuerte pendiente que sube bién derecha con un senderito fresado un poco embarrado. En esta subida me encuentro a un montón de excursionistas que están haciendo una caminata que en todo momento no paran de animarme y me facilitan el paso. Llego a la cima bién de fuerzas, en total han sido 4km y 730+ de subida...esto va bieeen!!. La bajada hacia Sodupe se hace por un tramo un poco técnico en su inicio para después convertirse en un sendero muy corrible donde me empiezan a pasar los primeros de la Long Trail que bajan como cohetes.

En Sodupe aprovecho para alimentarme bien, ya llevo 5 horas y media y 33km 'cremant pota' y aún queda mucho bacalao que cortar.

Solo salir del pueblo y después de una ligera subida llego a un tramo de pista muy corrible, pero siento que las patas me duelen y no puedo tirar, en este tramo me encuentro con Bernat Figuerola y Enric Sabaté y decido quedarme con ellos ya que llevan más o menos mi mismo ritmo. Vamos subiendo juntos hasta llegar a otro corta fuegos pepinero, pero este no sube tan empinado como el Eretza pero se las trae. En el avituallamiento justo antes de la subida aprovecho para alimentarme bien y consigo subir los 250+ con 'trempera'. Al llegar arriba, pequeñita bajadita y otro pequeño corta fuegos hasta llegar a la cima del Espaldaseca...ahora seguimos por una cresta hasta llegar al tramo de bajada que nos lleva a Zalla previo repechón de 200+ y su correspondiente bajada hasta llegar al pueblo donde me esperan unos buenos macarrones calentitos "ben parits".

Salgo de Zalla con las pilas cargadas y un poco bajo de moral porque los números no me cuadran, no sé si llegaré bién de tiempo al corte del Apuko, pero durante la subida al Ubieta olvido pensamientos negativos y poco a poco voy cogiendo fe en mi mismo...con en esos pensamientos me encuentro a Martín, que forma parte de la organización de la carrera y está participando en ella. Así que procuro no perderlo de vista ya que si voy a su ritmo llego al control con tiempo de sobra para terminar la carrera. La subida a Ubieta se me hace bién, las patas me tiran y voy acompañado de Elena Rueda que lleva un buen ritmo. Coronamos el Ubieta y ahora un tramo de cresta sube-baja y otra bajada pepinera técnica de senderos "ben parits" hasta llegar a Güeñes previo a un tramo de cemento con bastante pendiente que me deja las patas como palos.

En Güeñes cargo las pilas a base de sandwichs y salgo con Martín dirección al Aldape que será el próximo pepinaco a subir. La subida es bien derecha, me recuerda mucho a la que sube de Ribes de Freser al Taga en el Ripollès, con sus prados verdes y entre las vacas...antes de llegar al Aldape bajamos por un tramo de sendero guapo hasta llegar a un tramo llano embarrado hasta los dientes, es chocolate puro!. Pasamos ese tramo y subimos por pista para enlazar con un sendero hasta el Aldape. Bajando ya nos alertan que nos viene una bajada bien derecha con mucho barro bastante peligrosa, así que tomamos precauciones, en este tramo somos un grupillo de 8 corredores...lo pasamos y ahora sí, bajada cagando leches hacia Castaños.

Estoy en el km 80 y esto está chupado ya. Me encuentro en el mejor momento de la carrera (por fin mis patas tiran bien). Ahora 'solo' me queda la subida al Apuko por lidiar. Salgo del avituallamiento, bajo corriendo hacia el río, ya puedo sentir el "speaker" de la meta en Zaramillo. Inicio la subida, siempre muy buen marcada por un sendero muy guapo. Voy subiendo, con el Apuko justo encima, llego a sus faldas, paso el último control de chip y delante de mi tengo el último repechón derecho de 250+ que lo hago con una energia descomunal, esto ya es mío!!!. Llego arribo con un subidón interior de la ostia!...enciendo el frontal y inicio la bajada ya anocheciendo...tengo Zaramillo justo debajo. La bajada es muy técnica pero estoy en mi salsa, estoy acostumbrado a esos tramos de perderme una y mil veces por mi querida Montserrat...la bajo de puta madre, con brillo...cuando paso el tramo más complicado empiezo a correr como un loco los casi tres kms que me quedan...llego a meta con una sonrisa de oreja a oreja...menudo carrerón me acabo de comer. Esta es de las que se quedan bien grabadas en la memoria.           

Carrera 110% recomendable en todos los sentidos con una excelente organización, trato exquisito al corredor, con abundantes avituallamientos sólidos y liquidos y bien marcada. El año que viene pienso volver porque la Apuko Extrem es una carrea muy especial que me ha llegado al corazón.