La Noe, la més sòlida de les comentaristes de cosMUNologia, ha inaugurat el seu propi blog: Fantasy Word, un espai, que com veureu si hi entreu, ella pinta de color de rosa, i defineix com el món en el què li agradaria viure.
Des d’aquí jo l’animo a continuar somniant, mentre quedi gent com ella sobre el Planeta, la batalla mai estarà perduda.
Felicitats Lokeitor!! Pots comptar amb mi per compartir aquest món meravellós que proposes.
Muah!
Fotos del viatge aquí / Some shots on our sailing journey
El divendres al vespre cinema en VO a Girona!!! (uaaa!! Ja era hora!!)
Ignasi, a cousin of mine, sent this link to me a couple of days ago, knowing how keen I am getting about biking … and how bad I like traveling.
I think it’s a fascinating journey this BiciClown guy is making, a former lawyer that without any reason, one day decided to live on his bike and go globe-trotting.
He created his own special mission – living life to the fullest – and decided to share with others trough his own project “Miles and miles of smiles around the world”.
But you better check by yourselves here.
Fotos noves a Picassa / New shot at Picassa
Mira! És de mal explicar ara mateix, però resulta que a mi el capítol d’ahir de House és quasi el que més m’ha agradat de tota la temporada que portem! Com diu el títol del corner d’avui “perfecto es algo exagerado, pero ha estado requetebien” Espero sincerament que en facin més com aquest!! ;o)!!
La inclusió d’un nou personatge, l’Hector, m’ha semblat una alenada d’aire fresc. Si bé no cal perdre de vista que és un gos, dóna tema i .... aix!! jo penso que en House, malgrat ho intenti amagar, li acaba agafant apreci. Addicte com ell a la vidocaina, d’acord, d’acord! no per decisió pròpia ..acaba coix, també com ell, i és un solitari, que si bé no es menja el “coco”, rossega tot el què pot i més ...i malgrat tenir la porta oberta ... uix!, es queda a dins ...
Mentre descarta la possibilitat de que la infecció vingui donada per Clepsiella (no sabem la sp.), en Chase li recorda, com aquell que no vol la cosa, a la Camerón, que “hoy es martes y es el dia que te digo que me gustas y que quiero que estemos juntos”, al temps que (no em digueu que no és flexible el noi!), li deixa caure que “si libras alguno, lo paso al miercoles” .... jajaja!! A partir d’aquí, dita la seva, senzillament ignora els comentaris que busquen brega per part d’ella, i segueix amb el què estava fent. Si senyor!! M’agrada la gent que, per principis, persegueix el què vol sense deixar que l’entorn ni les circumstàncies li minin el camí. Piano piano si va lontano ...
El triangle House-Wilson-Cuddy ens dóna poc joc aquesta setmana, i poca cosa sabem de la Dire més enllà que porta una “blusa muy descotada para su cargo”.
L’argument en si no té novetats, els sospitosos habituals són els de sempre (és que no hi ha més infeccions i malalties que sempre busquem allà mateix!?). La novetat és en Foreman, que per un capítol, i afectat per la mort de la pacient de la setmana passada, té tanta por de trobar-se amb un cadàver entre les mans, que deixa enrera la seva moral i tira pel dret, fent el que House hauria fet.
Malgrat la veueta en off que el deu corroure per dins, tortura a un nen de 10 anys!! per treure-li un trosset de medul·la (no! espereu! molta medul·la!), per poder salvar al germà leucèmic. Sap que és la única solució!
I a mi aquí se’m planteja el dubte de si aquesta és la única solució, igual que la perversitat de la professió mèdica ho deu ser en altres situacions límit, com és que a House el veiem com un boig insensible. Darrera aquesta insensibilitat hi deu haver la sensibilitat de voler fer el bé al preu que sigui en relació a la seva imatge personal i professional? Un exemple? La conversa que té amb el nen que està morint de leucèmia. La seva manipulació en una situació com aquesta sembla repulsiva, però la finalitat, és bona....
Li diu covard a en Wilson per defensar a en Foreman i acusa a aquest darrer de ser com ell des dels 8 anys. En Foreman sembla que no ho capta però si la meva hipòtesi és certa, en el fons, no li està tirant floretes? Jo crec que si. Malgrat tot, però això ja ho veurem!, en Foreman diu que ens deixa!!
A en Wilson, tan acostumat a dir que “si quiero”, segons en House, li hauria d’haver costat molt poc tornar-ho a repetir per convèncer a la familia del procediment que House vol tirar endavant. Però sembla que sempre que ho ha dit, es va equivocar. Una assumpció errònia molt típica de la nostra cultura – tot i que en la sèrie no vindria al cas jo me les arreglo per fer-ho encaixar – pensar que el passat equival al futur i quedar-se ancorat en patrons que, potser, ja no serveixen; cosa que mai sabrem si no ens atrevim a tornar-ho a intentar. Per descomptat, no parlo del matrimoni en concret sinó de tot en general. Puff!!
Sublim també el “me llamas cobarde y la vida sigue” ... trempat d’un “eso parece, has venido” ...
Que potser, ara que ho penso, contradiu al comentari justament anterior a aquest punt. Quin embolic!! Hi pensaré!
No se’ns escapa el bastó comprat a una mena de “usados” i la pipa, missatges subliminars Sherlokians de la sèrie ...
Per cert, que Hug Laurie, a banda d’encarnar magníficament a en Greogory House, sembla que és un escriptor de BestSellers i acaba de publicar un llibre que s’ha traduit com a “Noche de Perros” (l’original es diu “Gun Seller” – mai entendré les traduccions de llibre i pelis que fan els suposadament professionals del ram!!). L’ha editat Planeta i aquí la sinpsis que he trobat per la internet:
“Thomas Lang es un ex policía, y ahora pistolero a sueldo, una suerte de mezcla entre antihéroe policiaco y filósofo trasnochado. Un día recibe la visita de un tal McClusky, quien le ofrece cien mil dólares por asesinar a Alexander Woolf, un empresario americano. Indignado, Lang rechaza el encargo, y decide en cambio advertir a la víctima del peligro que corre: una buena acción que no quedará impune. A partir de ese momento en que el protagonista se verá inmerso en un torbellino de mentiras, corrupción y violencia, que lo obligará a machacar unas cuantas cabezas con la estatuilla de un Buda, medir su ingenio con multimillonarios malvados y dejar su vida (entre otras cosas) en manos de un grupo de femmes fatales; todo esto mientras intenta salvar a una bella dama y evitar un baño de sangre a escala mundial”
L’haurem de llegir, no??
Apa que ja us he donat feina! Fins el proper dimecres!...
Muah!
Oskar, the most beautiful and fun cuban I've ever met has a new band and they play wonderfully!!
If you want to meet Oskar go to my Picassa Albums and find him among my friends pics.(By the way, if you can't find yourself there, it might mean I haven't got a good shot of yours, send it to me and I'll upload it right away!)
And .. if you want to listen to their f.good! music, click here and you'll be redirected to their blog.
He promised to bring the band along next year to play here for my birthday party.
I take your word asere!! don't let me down!
New shots at Picassa
Aunque las fotografías no son nuevas, ayer colgué en Picassa la selección de mis fotos de Sri Lanka del agosto del 2006, unos pocos meses después de que el tsunami del 24 de diciembre del 2005 barriera del mapa miles de vidas y kilómetros de costa en el sudeste asiático.
Como algunos de vosotros ya sabréis, el motivo de mi viaje fue participar como voluntaria en un proyecto de cooperación internacional, con una ONG llamada Project Galle 2005.
De esa experiencia y desde mi motivación personal por estos temas, salió un artículo, que os adjunto también en su versión en castellano. Además de ser presentado en el Congreso Internacional del Project Management Institute, que en 2006 se celebró en Madrid, fue publicado también la revista electrónica de Seguridad Sostenible, y que se titula “Gestión de Proyectos para situaciones de Post-Desastre natural: Project Galle 2005”.
A este articulo y a esta experiencia siguieron y seguirán otros desde mi voluntad de devolver al mundo, desde mi posición privilegiada, un poquito de lo él que me da ...
Una secció nova a cosMUNologia, ostres, no parem d’estrenar!
A partir d’ara celebrarem el cumple d’aquells que me’l sàpiga clar, aquí al blog. – així que si voleu sortir, ja podeu anar confessant, jeje -
Comença la Noe, la reina de l’snowboard, la única lokeitor que encara que no es vegi res i nevi tan que els mossos ens hagin d’ajudar a posar les cadenes, ella m’acompanya dalt la muntanya, a gelar-nos al "telesilla" i a enfonsar-nos a la neu, o arrebossar-nos-hi si es dóna el cas, que de tan en tan si que es dóna, jaja!!
Si, si, comencem pel final aquesta vegada.
Fotos noves a Picassa / New shots at Picassa
Diumenge tenim eleccions i amb el bombardeig mediàtic del que som víctima, sembla totalment impossible que a ningú se li pugui passar per alt; és una mostra del que jo anomenaria un atac al dret de viure en la ignorància. És que ja no queda respecte pels que, potser, no volem saber-ho tot?
Entrant en un àmbit que em toca més d'aprop professionalment, aquests dies se m’ha despertat una inquietud. Imatges com aquestes que adjunto són només un exemple de les moltíssimes que podria haver fet si hi hagués dedicat més estona ...
El respecte pel medi ambient és un concepte (per dir-ho d’alguna manera), del que els polítics no paren d’omplir-se’n la boca de cara a les eleccions: reciclatge, recollida orgànica a tota la ciutat, gestió sostenible dels espais naturals periurbans, optimització de l’ús de recursos, blablabla ...
Tot plegat, paraules mullades!!
Resulta que la Pagan, que cal dir que des que és alcaldessa la ciutat mai havia estat tan bruta, ens omple les bústies (m’hi vaig trobar fins a 3 futlletos dels seus que semblen el libro gordo de Petete!) sense cap mena de respecte als que hem demanat explicitament i manifestament que “NO volem publicitat”; en Carles Puigdemont ens hi posa un DVD amb caixa de plàstic i tot!! i futlletó amb les instruccions, i ia Cristina Alsina – que ens ha enviat una postaleta - ens promet una anella verda, per fi infraestructures de servei i una ADSL com cal a Montjuïc. Els “Todos únicos” (que com diuen ells “somos muchos” – desafortunadament sembla que son “demasiados”), no deixen caure ni una paraula sobre sostenibilitat a la seva propaganda, en canvi – s’ha de dir tot – s’han limitat a enviar només un futlletó tamany A4 plegat en 3. No dubto d’altra banda que és senzillament una qüestió de pressupost.
Aix!! Les bústies estan plenes, les escombraries, i més que això, els terres dels carrers de ciutat, estan recoberts de publicitat que ningú vol, de caixes de DVD que ningú reciclarà i sobretot, de paraules buides!! Dels polítics que parlen i parlem, però fins i tot abans que surtin elegits, ja estan faltant a les seves promeses.
M’agradaria saber quantes totes extra de residus no reciclats generen unes eleccions municipals. Algú en té idea??
Apa, sort diumenge, la veritat és que està complicat decidir-se, no n’hi ha ni un que valgui la pena!!
Impressionant!!
Sortida: 7am
Tornada: 9:45 pm
Nombre de gent al tram Girona – L’Escala: 21
Nombre de gent al tram L’Escala – Girona: 4
Quilòmetres fins a L’Escala: 55 Km
Quilòmetres totals recorreguts: 106,05 Km
Temps total rodant: 6:48:20
Ostres!! I tots que ens pensàvem que House era impenetrable, va l’home i se’ns emociona quan un “fetus”, en una espectacular imatge traient un minúscul bracet de la panxa de la mare, li intenta agafar la mà ... Tot i que al llarg de tot el capítol s’entossudeix a voler-lo anomenar així (fetus), a partir d’aquest moment, i malgrat ell mateix, el comença a tractar com a bebè. Això no treu que al final de l’episodi no expliciti clarament que no es mereix les gràcies, donat que si no hagués estat per la insistència de Cuddy, que insisteix a esgotar més enllà de les possibilitats viables – i que aquesta vegada es deixa guiar més pel reconeixement d’ella mateixa en la persona de la fotògrafa i pel seu instint maternal, que no pas pel rigor professional –; ell hauria mort al bebè. Un altre exemple de la sinceritat flagrant que tan m’agrada d’aquest home: Honestedat més enllà del protocol i la diplomàcia.
I just discovered this Natasha Bedingfield pop-singer!! I haven’t heard from her before. I know she was nominated for the Grammy-Award and that she sells millions of copies worldwide, but only because I searched for her in Wikipedia a while ago … hey! One can’t just know it all right?Brilliant Natasha!!!
Resulta que jo visc dalt d’una muntanya, però això la majoria ja ho sabeu ...
Since April 15th until May 15th, this blog has had exactly 351 visits. Statistics say that people popping in come from 21 different countries, besides Spain:
Andorra, Switzerland, France, UK, Netherlands, Italy, Germany, Portugal, Sweden, Morocco, Israel, USA, Canada, Australia, New Zealand, Japan, Argentina, Chile, Dominican Republic, Brazil and Sri Lanka!!!
Hola gent!
La lluna la tenim a un 3% i jo tinc la inspiració per terra. Com que això és una cosa que ja em passa de tant en tant, he decidit per aquestes ocasions “reciclar” material que ja tingui escrit, com per exemple algun conte curt, de manera que el meu blog no quedi “bloquejat” ;O)
Anomenaré a aquest apartat , que inauguro avui “contes fruit de la Des-inspiració”. Alguns de vosaltres potser ja els haureu llegit, als altres, espero que us agradi!
A raig!!
D’avui no passava. Li diria la veritat.
Dret, a la cantonada de casa seva, a una distància no superior als 150 metres de l’entrada de l’antic edifici on compartia un esquifit pis amb la Maria, en Lluís aguantava estoicament la pluja que li queia al damunt. Pluja que gairebé no sentia, doncs era càlida en comparació amb els sentiments que, per dins, el deixaven glaçat només de pensar a afrontar-los.
Pas a pas s’anava acostant, reticent a moure’s, a la porteria ... Ja havia caigut la nit feia massa estona i el carrer estava pràcticament buit. A una cantonada, defora l’entrada de la sucursal de la Caixa del carrer Llacuna, un indigent embolcallat de mantes brutes, jeia sobre uns cartrons no més nets, tapant-se amb un tros de plàstic semitransparent, tacat de fang. Dies enrera s’havia acostumat a instal·lar-se dins l’oficina però aquell coi de policia de barri sempre arribava en mig dels seus millors somnis, per fer-lo fora. Els somnis eren part del poc o molt llegat que li quedava intacte, pel que, des d’aleshores dormia fora, a l’abric de les estrelles apagades per la contaminació lumínica de la gran urbs.
A toc de pluja i a pas de petits passets, en Lluís va recordar el dia que va conèixer la Maria. Aquell floc de cabells rossos que, despentinats pel vent, varen eclipsar el sol per uns moments i li varen segrestar la vista per suficient temps perquè ella se n’adonés que algú l’estava mirant. Sentint la mirada d’ell, el va mirar també, amb aquells ulls grisos que quan s’enfadava es tornaven verds de passió. I des d’aleshores, es varen continuar mirant.
El que va seguir no és res que us hagi de sorprendre. Una copa al Born, una estrena al Verdi, nits de passió al piset que ella compartia amb la Glòria, la seva companya de carrera - la Maria estava a punt d’acabar medicina i començar el rotatori a l’Hospital Clínic, cosa que a ell, un modest lampista, que d’altra banda es guanyava fenomenalment la vida, sempre l’havia incomodat un pèl - ... I bé, l’amor, o allò que ens entossudim en anomenar amor (al cap d’avall, què és l’amor?), va sorgir entre ells.
Uns mesos de perfecte manual de relacions dins bombolles de sabó perfumat de sexe i luxúria, un anar i venir a qualsevol hora amb qualsevol excusa per veure’s, i un poc a poc, les coses anar-se posant al seu lloc.
Aleshores va ser quan va arribar Nadal, època en que els esquemes de les noves parelles de vegades trontollen. Caldrà presentar la nova conquesta, l’amor de la nostra vida a la família? Clar que això, a voltes, també depèn del subjecte en qüestió, si aquest és extravertit i capaç de passar la prova sense grans tràngols per cap de les parts implicades, o si la timidesa i el capteniment suposaran un repte massa agosarat i acabarà fent passar una mala estona a tots...
En Lluís era una persona oberta i afable, capaç de relacionar-se sense problemes, i el típic que esdevé un gendre encantador. Així que la Maria va decidir convidar-lo a compartir la nit de Nadal i el Caga-tió amb la seva família. De la família d’en Lluís jo només en quedava un oncle que feia anys havia marxat a viure a Madrid i s’havia casat amb una ex-ballarina de cabaret (quan encara els cabarets existien, el que us dóna una edat aproximada de la senyora, i de l’oncle Pere, a qui, li agradaven “jovenetes”). Els pares d’en Lluís havien mort en un desafortunat accident de cotxe quan ell acabava de fer els 22 anys, i des d’aleshores, havia viscut sol, i se n’havia sortit prou bé.
La Maria no podia concebre una nit de Nadal més del seu estimat a soles, així que li va demanar que els acompanyés en aquella vetllada especial, i ho va fer amb aquell somriure seu càlid i acollidor que a ell li feia voltar el cap cada cop que li oferia. No s’hi va poder negar.
La Maria tenia un germà bessó, en Mateu, i una germana dos anys més petita, l’Olga.
Allà va ser el primer cop que les seves mirades es varen creuar.
Els ulls grisos que viraven estranyament a verd quan capturats per l’emoció, fos aquesta alegria, confusió o ràbia, va descobrir, eren llegat de la família materna. La mare de la Maria era un dona, tot i ja entrada en edat, d’una elegància sublim, malgrat les robes antiquades i pudents a naftalina que havia tret de l’armari un cop més, sense cap mena de dubte, pel sopar d’aquella nit.
Quan es varen asseure a taula, en Lluís va quedar cara a cara a aquella mirada que ja abans l’havia enamorat de la Maria, però que en aquest cas tenia una vessant més ferma i un contorn més ametllat. Pàl·lids, contrastaven notablement sobre una pell més morena, que com va aprendre aquella nit, entre altres costums i records de família típics de vetllades nadalenques, era fruit de l’afecció a navegar, en aquest cas, llegat de la branca paterna, i que la Maria mai havia adoptat. A la Maria no li agradaven els esports i sempre s’havia sentit més còmode entre els àcars i els llibres a les biblioteques, que a l’aire lliure.
Li va semblar que la seva pròpia mirada curiosa, amagada amb la precaució i el capteniment que demanava la situació, va ser corresposta ininterrompudament pel subjecte observat. I així aquella nit de Nadal, va marcar l’inici de la seva perdició.
Com aquell que no vol la cosa, varen quedar que, així que el temps fora millor, sortirien un dia a provar el hobbie que la família tenia en propietat a un amarrador al Port de l’Estartit. A diferència de la Maria, a en Lluís li agradava sortir d’excursió, sentir l’aire a la pell, i bé, tenia una tendència innata a no deixar passar cap oportunitat que se li presentés per provar coses noves.
Passaren els mesos i el fred, i quan les flors començaren a esclatar de color el verd monòton de les muntanyes, va ser el moment de fer-se a la mar. La casualitat va voler que aquell dia, quan va arribar, la Maria no es trobés massa bé – coses de dones, va al·legar -, i va insistir que en Lluís hi anés sol. Us ho passareu bé va dir:
- ves-hi, no vull que et quedis aquí per mi. Fa dies que no veig la Glòria, des que fa al rotatori al Trueta de Girona que quasi no ens veiem. Hem quedat que em passarà a veure i ens posarem al dia de les tafaneries dels companys de facultat.
El sol tebi de primavera havia escalfat lleugerament l’aigua de la mar de la fredor hivernal. Tot i això, quan en Lluís va posar els peus a l’aigua per empènyer el cat, la pell se li va retraure i els pèls de tot el cos se li varen eriçar, com els d’una gallina. Per un moment va pensar que més que la fred, eren aquells ulls grisos que l’acompanyaven, i que per primer cop, va pensar, havien pres una tonalitat blava, blava com la mar Nostra en un dia espectacular de sol a la Mediterrània.
Sota la pluja encara, i uns passets ja més a prop del lloc on aquesta nit voldria no haver d’arribar mai, en Lluís recordava aquell dia, entre boires de llum enlluernadores i esquitxos d’aigua escumosa. Li va semblar fins i tot que sentia reviure el gust salat del salobre de la mar de nou sobre els seus llavis, en realitat ara secs de la tensió que li corria per dins. Va recordar el gust que va sentir la primera vegada que, tímidament, un pèl confosos tots dos, es varen besar dins la immensitat de la mar blava, i que ara li revenia com si fos un àpat mal digerit, allà mateix, a trenc de pluja.
El cap li va voltar una mica i de sobte va sentir fred a la pell, i fred a l’ànima. Va recordar on era i quin era el seu propòsit aquella nit. No li va agradar.
La Maria no s’ho mereixia, i a més, com li podria explicar? Es sentia confós per una banda, mentre per l’altre no podia continuar mantenint la mentida. D’aquell Nadal ja en feia quasi 6 mesos i la situació estava esdevenint cada cop més insostenible. Cada cop que es veien es sentien com dos furtius amagant-se de la justícia i això començava a trencar la màgia que en un principi els havia unit. També la culpa i els remordiments, i la improcedència de la situació hi feien la seva, però això, ja havien decidit, passaria amb el temps, quan ho fessin públic. De ben segur que finalment tothom ho acabaria acceptant. I que no vivim ja al segle XXI? Qui es sorprèn d’aquestes coses?
A més, havia promès ser ell qui li explicaria a la Maria. Ara no es podia fer enrera ...
Ai, la Maria, el seu amor! Se l’estimava, d’això no en tenia cap dubte. Però ara que havia tastat els fruits prohibits de les terres més feréstegues del desig, se n’adonava que era una estimació més paternat o més filial, com li vulgueu dir. Si bé en un principi havia estat un concurs de focs d’artifici cada cop que es trobaven, amb massa poc temps havia esdevingut una rutina, una estimació continguda dins la cordialitat, un estar bé sense més, un compartir sense qüestionar-se res. El foc li bullia per dins, d’altra banda, cada cop que revivia en els seus records les hores compartides, en la complicitat, amb l’objecte actual de la seva passió folla. Un calfred li va recórrer el cos de cap a peus.
Li diria ... unes passes més, un cop de coratge, i tot s’hauria acabat. Si, clar que ho podia fer!! - s’animava a si mateix repetint aquesta idea al cap una vegada i altra, com si fos un mantra.
Segur que li faria molt mal a la Maria. I bé, què hi podia fer ell? La realitat és la que és, no la que nosaltres volem creure que és. Ho havia llegit a un llibre escrit pel Dalai Lama que la Maria tenia per casa i que un dia, curiós havia fullejat. Li va semblar una frase peculiar i per una estona hi va estar reflexionat, però la va deixar de banda a la poca estona, quan la cafetera va xiular, tot distraient la seva atenció cap a una bona tassa de cafè. En Lluís no era massa de lletres. Ara li retornava com un llosa pesant que donava l’absolució als seus pecats. Ell no en tenia la culpa. Havia anat així.
Va entrar al replà de l’escala. L’aigua li regalimava entre les cames escorrent-se-li des dels pantalons i cap avall sobre les seves timberland, que de ser un groc ocre pàl·lid, havien passat a un marró de gos quan fuig i feien txof-txof a cada pas que donava.
Va respirar profund i, per no perdre el moment, es va precipitar escales amunt, obrint amb desfici la porta de casa, i plantant-se esperitat al mig del menjador. Ara ja hi era pel tros. Ànim, es va dir.
La Maria, mig adormida al sofà va obrir els seus ulls grisos com plats en sentir l’enrenou i veure’l estranyament allà plantat, tot xop. En una visió subliminar, en Lluís li va poder llegir a les pupil·les un gran interrogant carregat de por. Sovint el nostre inconscient percep el perill segons abans que aquest arribi i ho manifesta de les maneres més peculiars.
Ell va dubtar uns segons i fins i tot va estar a punt d’inventar alguna excusa ridícula, i deixar passar, un cop més, l’oportunitat.
A cops d’esperons, el poc sentit comú que li quedava, la seva culpa i els remordiments, i la consciència d’estar enganyant a una meravellosa dona que no s’ho mereixia, el varen fuetejar a parlar:
- Maria, et deixo.
Una obertura encara més gran d’ulls i una “o” que va fer caure en bloc la boca de la Maria ...
- Et deixo per en Mateu, el teu germà.
Posts
All Comments
