Me gustan los catalanes

Un enganxo aquí un article publicat a La Voz de Galicia el passat mes de febrer.

M'ha arribat a través d'en Josep Ma (el que busca coleòpters a l'àmbar). Gràcies JM, sempre dóna ànims llegir coses així!!

"Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una Nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que lasubiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual",volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalíiba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora".

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día alregresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".

Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine, afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta."

Ramón Chao. Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chaoy Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.

Aficions, altres costums i afiliacions curioses / Hobbies, customs and other weird-ish affiliations

La Noe ha deixat avui un comentari al meu post del dia 20 d’abril “Impossible is Nothing”, dient que seria bo parlar de les aficions que té la gent. Com que aquest blog està totalment adreçat al “client satisfaction”, jeje!, no me’n puc estar de penjar un post i demanar-vos quines coses feu, no necessàriament han de ser aficions, poden ser costums, hàbits, maneres de fer, impulsos incontrolables, etc, que trobeu que, potser, per a la resta dels mortals poden ser “poc comunes”.

Vinga, per donar-vos ànims començaré jo mateixa.

Malgrat sembli que sóc una persona molt sociable, de fet, aquesta és una falsa aparença. La meva sociabilitat és altament limitada i tinc un tope d’hores diàries, mensuals o anuals de tolerància a altres éssers humans, dins les que puc actuar i relacionar-me amb naturalitat, fins i tot amb cordialitat; però esgotades aquestes hores, se’m fa totalment impossible, incòmode i irritant el fet d’haver-me d'estar amb gent, ni que sigui una sola persona. Donada la circumstància, tot i que ho intento evitar, si es dóna que no tinc manera d’escapar de la situació, tinc la meva pròpia solució: em tanco al lavabo una bona estona fins que recupero la calma!!

Apa, ara us toca a vosaltres! No sigueu tímids, podeu deixar els vostres comentaris de forma anònima i ningú sabrà qui és qui però segur que ens farem uns bons riures!

Muah!

I tend not to translate post, but I think this one is worth it.

This morning I found a comment from Noe on the post I wrote on the 20th April about “Impossible is Nothing” (sorry, that one was in Catalan), saying she thought it’d be a cool idea that I talked about hobbies and oddities we all have. Since this blog of mine is totally oriented to client satisfaction, I can’t help myself: I take the challenge.

I’m gonna ask you to comment here on that little things you guys do sometimes: fads, crazes, habits, etc. that you take as worldly but, if you give it a second thought, maybe is not such “normal” stuff …

To crash the ice – can I say that or did I just make it up?, you know I tend to complement English with my peculiar home-made translations, jaja!! – I’ll tell you one of mine. Here it goes:

Even though it looks like I’m a very sociable person, truth is that’s just a cosmetic appearance sometimes. My sociability in fact is highly limited and there’s only so much I can take. I have a fixed coupon of hours, weeks or months I can handle being around human beings, and I can even be nice and bluntly friendly; but when this coupon expires, it is totally impossible, uncomfortable and irritating to hang around anymore, not even a single person. I try hard to avoid that point, but if for whatever reason it happens, I have my own escape-away: I run to the toilet and lock myself in for a long while until my jets chill out!!

Now, it’s your turn. Do not be shy, you can comment anonymously, no one will know who’s who and it will be good fun for certain.

Ok, go! Just do it!

Muah!

Estadístiques de St. Jordi

Dos dies després de la nostra diada em poso a fer balanç de roses i llibres.

Comencen per les roses:

Des de les 9 del matí fins quasi mitjanit, em varen arribar en total 19 roses. Si, si!! Ara suposo que direu: carai noia!!! Però, no és todo oro lo que reluce, i d’aquí aquest post. De vegades s’ha de mirar més enllà de les primeres impressions. Que ara em ve al cap una cosa que sempre ens deia en Toni Bardera, el meu profe de comunicació: “només hi ha una oportunitat de causar una primera bona impressió”. No ve exactament al cas però es relaciona, no?

Tornem doncs a les estadístiques.

D’aquestes 19 roses, el 78,9% (és a dir, 15) varen ser roses virtuals que, si bé precioses totes elles, varen arribar a través del ciberspai fresques i formoses, algunes encara amb gotes de rosada; la resta, el 21,1% (o sigui, 5) varen ser roses reals, de pètals i tija.

Del 78,9% virtuals, curiosament el 60% (9) me les varen enviar noies, només un 40% (6), provenien de nois. Les emissores d’aquest 60% varen ser només dues, l’Imma i l’Ari amb 8 i 1 roses respectivament. L’imma més aviat va enviar un catàleg de l’Interflora; diferents colors, mides, vaja, per triar i remenar, jaja!! Cal dir que de les 8 de l’Imma, 2 eren capullos – sense comentaris!

Del 21,1% virtual restant (6), 3 me les va enviar en Vicente, un company de sortides en bici (Amics de la bici), una l’altra en Josep Ma, també company de bici (btt Girona) i la darrera el meu cosinet en Lluís. La que fa 6, no m’he descomptat, més que virtual era “imaginable”, doncs va arribar a través d’un sms acompanyada d’un petó i la va enviar en Blai. Gràcies a tots nois!

Si bé la de l’Ari va ser la més matinera, la d’en Josep Ma va ser la darrera en arribar, no per això menys benvinguda.

I ara anem al 21,1% de roses reals!! 3 de 4 venien plantades en un test i formaven part d’un preciós roser de rosa “forever” (això deia l’etiqueta) i me les va regalar en Sergi – sort que una té bons amics que pensen en tot!! I veuen venir que si no s’ho curren, una s’haurà de comprar el ram tota sola. Gràcies Senugi!! – l’altra ¼, és a dir 1, me la va regalar el “nòviu” de ma mare, que és encantador i considerat. Ho sigui, que de vegades, sort en tenim també que les mares tinguin nòviu quan una no en té.

Quan a llibres anirem ràpid: ni un. Vaig considerar la possibilitat de comprar-ne algun jo mateixa però és una cosa que faig tan sovint que em va semblar un acte diferent senzillament aquell dia, no comprar-ne cap.

Després de les estadístiques les conclusions:

Primer la fàcil: els homes ja no són el que eren!! Jajajajaaja!!! – ja us he dit que era la fàcil.

Clar que si vull ser rigorosa, en un annex, em caldria dir que potser no és una conseqüència només que prové d’ells sinó que tal volta troben que no me les mereixo. Quan vaig baixar a la Rambla no vaig parar de veure noies passejant amb rams de roses amunt i avall – enveja cotxina!! - potser m’hauria d’haver fet enviar jo soleta un ram a casa i treure’l a passejar, no?? – jaja!! Ho tindré en ment pel proper any!

Segona: la societat virtual no para de créixer i cada cop releguem més les nostres relacions a relacions virtuals, que no només són més fàcils sinó que no generen cap mena de compromís i com deia Zygmunt Bauman en el seu “Liquid Love”, sempre permeten apretar la tecla “suprimir” i fer-la desaparèixer.

Tercera: Malgrat tot, la tradició perdura. Girona estava espectacular, plena de banderes catalanes, de llibres, de flors i de gent que s’havia vestit de Diumenge– continuem essent una ciutat provinciana amb un cert aire d’snobisme.

En qualsevol cas, estadístiques a part: gràcies a tots i totes per recordar-vos-en de mi en aquesta diada. Amb flors o sense, jo us estimo igual.

Muah!!

Sant Jordi i els blogs: unes reflexions creuades

El que té això dels blogs és que creen addicció, que et tornen un espia de la teva pròpia vida i del teu entorn, buscant idees i sensacions per plasmar al plasma; i no només el propi, sinó també els blogs d'altri, on la curiositat per la desvergonya aliena t'empeny a treure el nas cada dos per tres.

Un dels blogs que segueixo assíduament és el d'en Pere Torres. Coneixent-lo, sabia que avui hi trobaria alguna cosa “sucosa”, així que hi he anat fer una passejadeta. Com sempre, interessant i il.lustrador.

Us passo el link d’un post que m’ha semblat, com diria ell parlant de llibres, notòriament recomanable, tot i tenir un títol més aviat poc original: “St. Jordi: els llibres” (ho sento Pere, però crec que t'hi podries haver lluït més, jaja!!)

Aquí va:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/47629

Fotos noves a Picasa / Some new shots in my Picasa albums:

Here you’ll find some pictures of the past weekend.

Glauco, my dear Luigi l’amoroso, jaja!!, was visiting Girona. It was his first visit ever, and no need to say he found this land pretty amazing. Bellisssssimo!!, in fact!! Here you are some shots of our rambling the city.

http://picasaweb.google.es/muntsa.bau/GlaucoGirona

Per St. Jordi, Stay Single!

Demà és St. Jordi – el dia dels e-na-mo-rats -, i em comencen a sorgir reflexions al respecte que si bé d'entrada potser us semblen inconexes, si seguiu amb mi, espero al final d'aquest post arribar a lligar en una línia de pensament ....

Kishnamurti té un llibre meravellós, que es diu The Book of Life. En ell cada pàgina porta la data d’un dia de l’any amb una reflexió de màxim una pàgina per dia; de manera que en total té 365 reflexions. A la pàgina del dia 21 de març Kishnamurti comença dient: There is not such thing as living alone. Així de cap i volta un es sorprèn poc si té en ment pensaments budistes de l’estil tot està interrelacionat i tots formem part d’una mateixa cosa, etc. ... El que si sorprèn és que al final del paràgraf acaba així:


“No existeix tal cosa com viure sol, doncs tot el que està viu està relacionat; però viure sense una relació directa demana molta intel·ligència, un canvi ràpid en el coneixement de l’auto-descobriment. Una existència “sola”, sense aquest fluir de consciència, reforça les tendències dominants, causant desequilibri i distorsió. És aleshores que un ha d’esdevenir conscient del conjunt d’hàbits peculiars de pensaments i maneres de sentir que arriben amb l’edat, i un cop entesos, deixar-los marxar. Les riqueses interiors porten pau i felicitat.”


Si un segueix llegint ineludiblement arriba a la pàgina del 23 d’abril, on Kishnamurti continua:

“En molts de nosaltres hi ha molt poca passió. Podem ser libidinosos, podem desitjar intensament alguna cosa, podem voler escapar d’alguna altra, i tot això ens dóna certa intensitat. Però, a menys que despertem i sentim el nostre propi camí cap a aquesta flama de passió sense causa alguna, no serem mai capaços d’entendre el que anomenem afligiment. Per entendre alguna cosa cal tenir passió, la intensitat de l’atenció completa. On hi ha passió per alguna cosa, que produeix contradicció, conflicte, la flama de la passió pura no pot existir; i aquesta flama de la passió pura ha d’existir perquè pugui acabar la tristesa i dissipar-se completament.”

(traduccions lliures de l’original en anglès que trobareu entrant la data dels diferents dies al link del llibre que he posat)

Res no és casual, ja sabeu que ho dic sempre.

Aquest cap de setmana m’ha vingut a veure un amic italià, en Glauco. Ell és la persona que em va regalar el Book of Life quan ens vàrem acomiadar després d’haver-nos conegut i viatjat un parell de setmanes junts per l’Índia. Un gran regal em cal dir, és un llibre preciós!

Així que jo em dedico a fer de guia turística per Girona i em poso una samarreta que m’agrada molt perquè sempre arranca somriures en la gent que hi para atenció: "Stay Single", diu.

Entre puja i baixa la muralla, cafè, call jueu, tapeta, i rambla pa-qui-rambla-pa-llá, amb una magnífica festa de timbalers sota el Tarlà inclosa i una visita a l’exposició de Tintín a la Fontana d’Or; és inevitable que sorgeixin les típiques converses de la generació dels ja passsssats dels 30 que no tenim parella i que fem uns bons riures perquè tots dos, si més no ara mateix, pensem igual: Flow, flow, flow ...

Em sembla que Khrisnamurti estaria d’acord amb la meva samarreta, encara que només ens basem ens els dos texts que us he citat, el qual tots els de ciències diran que és estadísticament no-significatiu – però és igual!. Pensava fer-vos-en un resum i una reflexió però en una segona pensada, us deixo perquè us ho curreu solets. És la meva lectura-regal de la Diada.

Així que només un breu: Potser si tots plegats ens obsessionéssim menys per consolidar i controlar situacions, persones i relacions i ens deixéssim portar més pels moments, viure’ls i després deixar-los marxar com han arribat, hi hauria encara moltes més flors per St. Jordi i molts menys cors trencats passades les febres de la primavera.

I si malgrat tot no us acaben de convèncer els arguments que us dono, sobretot les dones, i voleu arguments més sòlids que Krishnamurti, jajaja!, us suggereixo que escolteu la nova cançó de Quijano (La Madalena) - una "Arremetida Feminista", com explica bé a aquest article d'europapress i podeu escoltar en aquest video a You Tube:

“Y hazme caso que no...no no no no no vale la pena llorar como una magda magdalena, por culpa de ese hombre culpable seguro que no va a valer la pena. Todos son iguales, prometen haz de ramos, los rosales, ellos nunca salen pero siempre tienen penas quincenales. No hay ni uno sólo ni uno sólo sólo que no falle, si no es por una cosa es por otra pero siempre falla algún detalle, si no es por una cosa es por otra pero siempre falla algún detalle”

Ho sento, no he pogut evitar la broma fàcil!! jajaja!!

Feliç St. Jordi a tot@s!!

Impossible is Nothing - mai més ben dit!!

És de justícia i cal dir que de futbol, jo, no hi entenc res. O millor dit, ben poca cosa que és alguna cosa més que res, des que en Sergi em va explicar què era un corner, un fora de joc i la llei de l’avantatge. La meitat ho he oblidat.

Quan juga el Barça però, sobretot si és un Barça-Madrid, les coses canvien.

Confesso aquí, públicament, que a excepció de l’Imma potser, moltes de les dones que jo conec mirem el futbol per mirar les magnífiques cames i els apretats glutis dels futbolistes (o no Sara?). Per exemple, què me’n dieu del bacallà? Dóna gust de veure!! D’altra banda, que personatges carismàtics con en Ronaldinho facin espectacle o en Messi clavi 3 gols d’infart al Madrid, aleshores ja no és fisiologia, és filosofia, jaja.

Dit el dit. Aquí el gol del passat dimecres. No cal entendre massa de futbol per flipar amb aquest golàs!!

Com diuen els d’Adidas, Impossible is Nothing, fins i tot han aconseguit que jo parli de futbol al meu blog!

Teleworking des de l'Starbucks

Aquest matí m’he llevat molt aviat, a les 6. Havia quedat amb en Pere a les 9 a l’Starbucks de Rambla Catalunya amb Diputació per treballar una estona en l’Informe de Sostenibilitat de les Comarques Gironines – a never ending story!! – i em volia rentar el cabell. És el que té tenir el cabell llarg, dóna feina. Clar que ma mare sempre ho ha dit: per pressumir s'ha de patir ;O), i segur que ho sap bé perquè és perruquera i et fa unes estirades als cabells que jo encara crido, altres també deuen cridar com jo, així que deu ser per això que ho sap ...

En fi ... ja m'estiic dispersant del tema ...

Malgrat el cansament i la manca d’hàbit -ara feia molts dies que treballava a casa i no tenia l’obligació d’anar a dormir o llevar-me a una hora concreta- l’olor de cafè torrat que m’ha penetrat els narius només entrar a l’establiment m’ha fet sentir millor i he deixat de badallar – cosa que he fet ininterrompudament i amb certa vergonya, al tren mentre discutia sobre les mancances de les infraestructures ferroviàries i tecnològiques amb la persona que tenia asseguda al costat, el tinc vist, és un habitual del tren de les 7’24, però en desconec el nom –

Vaig conèixer Starbucks fa moltíssims anys a Vancouver, on vaig estar uns mesos homestaying i aprenent anglès. Magnífica ciutat per cert!!, i des de bon principi em va fascinar.

Després de tant de temps, encara em sorprèn que no hi hagi més establiments d’aquest estil a les nostres ciutats.

Starbucks és indecentment car – un cappuchino costa 3,8€ crec- però malgrat això – i tot i que no està permès fumar – el que tiraria per terra les excuses de mal pagador dels establiments convencionals que s’amaguen sota la pretesa excusa que penjar el cartellet de “no es permet fumar” a la porta espanta als clients – Starbucks està sempre ple de gent.

Jo entenc que el preu que pagues no és només pel cafè que et prens o l’entrepà de tonyina amb enciam i tomàquet, sinó que part és implementable als serveis dels que gaudeixes: un espai net, diàfan i acollidor, magnífiques butaques on llegir o fer-la petar còmodament, o taules tipus biblioteca, amb llumets de color blau estrident i endolls per connectar els portàtils (igual que la que estic asseguda ara mentre us escric). Jazzie tons de fons i fins i tot accés a una wifi de pagament si és que et cal. A mi no em cal, l'empresa que em paga la nòmina és molt considerada i em costeja el mòdem usb de vodafone, aquell que a l'anunci et penges al coll i t'emportes a pertot arreu. Que per cert, quan me'l varen donar vaig estar una estona buscant el cordill aquest i no el vaig trobar enlloc, jaja.

En fi, tornant a l'Starbucks, que t’hi pots passar hores i hores i és més distret que estar a casa o al despatx .... i si molts fessin com jo, Starbucks es forraria i les empreses estalviarien moltes despeses en infraestructures, no els caldria tenir tants llocs de treball i potser fins i tot et podrien subvencionar els 3,8€ del cappuchino!!

Una visió diferent:

Algunes campanyes detractores aleguen que s'ha de boicotejar Starbucks perquè té per política carregar-se els negocis locals a través de la seva agressiva estratègia d’obrir molts locals propers fins que acaben amb la competència, i després tancar-ne la meitat.

Jo hi discrepo, si els negocis locals volen competir amb Starbuck que donin un servei i una qualitat de producte similar, i si no ho fan, que no es queixin que alguns preferim passar el matí en un ambient relaxat, bona música i magnífics cappuchinos, enlloc de dins un bareto cutre amb olor a tapes i fum resclossit patint perquè se’ns acaba la bateria o el que està assegut al costat ens clava el colze a les costelles perquè no hi ha prou espai vital.

Short holidays breaks are a nightmare!

Now, there’s this break coming soon on the 1st may: 4 wonderful days off if you can make it.

Problem is: where to go and, in fact, why in hell do I have to goo anywhere??!!

After realizing about this opportunity, as I was unaware of it until yesterday, I went psyched!! Hey!! Should I go to Madrid and use a free ticket they gave me on one of my last business trips? – Maquitos and Elena are there, we could go visit around – what about London?: haven’t been there in a while and Rob just refurnished this wonderful flat of his, London is always fun to wander around and now, with the climate change, it might as well be sunny; what about Lisbon?: Elena mi amiga boluda lives in Cascais, wonderful, by the sea side-; or should I join some friends that are going to Navarra, walk the bushes? Go south to el Delta de l’Ebre and lay on those wonderful beaches, bring my bike along …Maybe Mallorca, haven’t been there for sooo long, and it’s a place full of souvenirs – almost 3 years of my life lived in there: old love, old college folks, uhhmmmm!!

I’m going crazy!! Such a pressure on me!!

So, after all this rambling in my mind and not too much work done, I decided this kind of holidays should be forbidden. Dammit!! They take so much time of your time just to figure them out!! ;O)

What about you? What’s your plan? Maybe I could join you in, hahaha!!

Buenas noticias: su única familia está arriba muriéndose!

Avui tenim una nova maratònica sessió de House, i és que aquests del CUATRO no tenen pietat!! Hem d’anar a dormir cada dimarts a la 1 de la matinada?? Perquè ... a qui li queda un gravador de VHS a casa? – a mi si clar, però bé, era una pregunta retòrica de fet.

El cas és que House és bo i una el vol veure en directe. Tot i que en un principi jo era de les que defensava fervorosament Anatomia de Grey – encara la miro, però amb menys entusiasme – ara em cal rectificar, i ja que puc, ho faig públicament.

Com que la creativitat té un límit, us enganxo aquí el que li vaig escriure fa uns dies a un amic en un email, quan després d’haver-lo increpat fa uns mesos per mirar una sèrie amb un personatge tan destroyer i proclamar que li agradava, em vaig sentir en la obligació moral de rectificar. L’amic en qüestió, posats a dir, és un dels que – per cert – no té foto a aquest blog...(es vol mantenir en la l’anonimat?, és tímid o no em llegeix ??) hahaha!!

Sigui com sigui, reflecteix el perquè ara sóc una apassionada d’aquesta sèrie i estic disposada a manllevar hores de són a les meves nits per recrear-me en el sarcasme i deixar-me emportar per la ironia més abrupta. Malgrat la meva passió, però – i digueu-li fruït de l'experiència si voleu – no se m’escapen tampoc les seves debilitats ...

“ T’he de donar la raó, ni que sigui tard ... Suposo que la meva primera impressió de House va ser instintivament reactiva; l'home d'entrada xoca, trenca esquemes i va molt més enllà de la puritana convencionalitat en la que estem acostumats a surar plàcidament, i s'atreveix a contradir al món amb una arrogància que de fet, té un rerafons de realitat tant bèstia que ens incomoda. Li vaig donar una segona oportunitat i he arribat a apreciar profusament el seu cinisme i gran despreci per les normes i les regles socials. És valent en molts aspectes; d'altra banda, com a home - i sense que ho interpretis fora de context - és covard com l'extensa majoria. No fa massa capítols ho va demostrar deixant "marxar de la seva vida a la dona de la seva vida", com ho va expressar molt certament el seu amic - del que no recordo el nom - per por a defraudar i defraudar-se a si mateix. Aquest cop el repte el va superar suposo i això demostra que, d'alguna manera, també és humà i vulnerable. De totes formes, aquesta covardia va arribar acompanyada d'una bona dosi d’honestedat i de rendició a les seves pròpies limitacions, cosa que li vaig agrair. A nivell personal, el que em fa pensar que, malgrat tot, no canviem massa, representa el típic home atractiu, intel·ligent, difícil, controvertit i inabastable del que m'enamoraria perdudament si fos real i el tingués a prop ... “

Com jo mateixa, moltes pensem que House és sexi, però per què? Què pot tenir de sexi una persona arrogant i pretensiosa com ell? Si en voleu treure l’entrellat, aquí us enganxo el link a una entrevista que una periodista del CUATRO li va fer a Hugh Laurie, la persona real que encarna al personatge de House, responent a aquesta pregunta.

Second Life o Los Mundos de Yuppi

Ahir - m’han dit, doncs jo no ho he vist personalment- El Dominical d’El País parlava de Second Life.

Després de preguntar resulta que, de fet, això de nou no en té res. Al món anglosaxó ja fa molt de temps que se’n parla i he descobert que fins i tot alguns dels meus amics hi tenen un avatar.

Primera pregunta – jo també l’he feta- què és un avatar? Doncs resulta, segons Wikipedia, que és una mena de “nick” digital que es fa servir per viure i identificar-se dins els Móns Virtuals.

També segons Wikipedia, Second Life “és un món virtual creat per
Linden Lab i fundat per Philip Rosedale. És un món que està distribuït en una àmplia xarxa de servidors i al qual es pot jugar a través d’internet. El programa proporciona als jugadors o als “residents”, eines per a modificar el món i participar en la seva economia virtual, que opera com a un mercat real!!!”

Aquí la meva primera impressió després de visitar aquest món: em sembla complicat. Hi he estat navegant – potser hauria de dir que hi he estat passejant?? - una estona i, de moment, no acabo d’entendre ni com funciona ni molt menys perquè algú hauria de voler comprar terres o una illa!! dins un món que no és real, i més que això, pagar-ne preus reals!! Que no tenim prou hipoteques?? Ostres! No m’he fixat a quant està l’Euribor virtual. Potser em convindria més llogar casa meva i anar a viure a Second Life si és més econòmic i em puc muntar “la vida” com més em convingui ...

I la NASA tant preocupada per trobar solucions inmediates per revertir el canvi climàtic!! (Si no l'heu vist us recomano el 30 minuts d'anit- segurament ho podreu baixar aviat de 3alacarta, de moment no hi és)

Tornant a wonderland ...

El cas és que des de fa una temporadeta sembla que Second Life és un Real Estate oficial que ven realitats virtuals a preus reals!!

A finals de l’any passat tenia més d’un milió de comptes d’usuari i, altre cop segons Wikipedia, la mitjana d’edat dels residents d’aquest món virtual és de 32 anys i un 57% són homes. Pots anar al cinema, assistir a concerts, prendre un cafè o anar de botigues ... Quedar amb els teus amics, discutir filosofia a un fòrum, anar a veure museus, aprendre a tocar la guitarra i fins i tot fer treball de voluntariat!! Tot depèn de l'humor en el que et trobis, sempre hi ha alguna cosa meravellosa a fer a Second Life!!

Em pregunto si hi haurà un Match/SecondLife.com? Potser la solució a molts dels problemes emocionals de la nostra societat podrien solucionar-se anant tots a viure a aquesta Terra Promesa, clar que tard o d’hora entraríem en temes més íntims i cauríem en la pornografia virtual, que, sobretot si qui va crear aquest món era americà del nord d’Amèrica, no crec que tingués em compte i consideraria P.I (politically incorrect)

Seguiré investigant ...és a dir, començaré per crear-me un avatar i interaccionaré amb altres residents, a veure què tal s’hi viu a Second Life.

Entretant, si us hi voleu distreure solets, aquí va l’adreça d’aquest fantàstic món.

www.secondlife.com

No em digueu que no és absolutament FASCINANT tot plegat!

For my English Speaking buddies

Hello you'all!! This is my NEW blog.
As there's no way I can keep it up updated into two languages ...deal is most posts will be in Catalan (my mothertongue) and some others in English, for you to catch up with me.
Hopefully you'll be able to at least check on my pics and find out whether I am dead or still alive (post or not to post - that's the question).
All your comments will be very welcome and I'd love to hear from you every now and then.

With no further prelude: Welcome to cosMUNologia! An open window from me to you that just gets opened tonight.

Lost & Found!!

No saps on posar els teus comentaris generals? Fes-ho aquí!

Not sure where to comment? Do it right here!