L’església catalana desenvolupava una gran tasca en els petits pobles de
Catalunya, recordo que m’explicava una dona molt gran a Matamala, al Ripollès, on anava a escola a la casa rectoral.
Per fer la comunió calia “ estudiar” la doctrina , i per a fer-ho, llegir era obligat, els rectors
i vicaris, s’ocupaven d’ensenyar les primeres lletres, als nens i nenes, habitualment
de forma segregada.
L’estat començaria a preocupar-se de l’educació, quan la creixent
influència de l’església catòlica,
posava en risc, les corruptes estructures que gestionaven – i continuen
gestionant - “ la res pública “.
Ningú, amb un minin d’enteniment, entén – més enllà d’interessos
personals - , el recolzament de les Jerarquies
eclesiàstiques als sediciosos feixistes en la seva revolta contra el govern
LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.
L’església romana, no es va alinear ni amb el feixisme italià, ni amb el nazisme
alemany.
La situació de secularització , desafecció i àdhuc descreença, te les seves
arrels, en la signatura de la CARTA COLECTIVA DE LOS OBISPOS ESPAÑOLES
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Res però, pot amagar la tasca que s’havia fet en el camp de l’educació a
Catalunya, que ens deixaria fins testimoni en la parla quotidiana, avui encara
diem “ escola” al que ajuda al prevere en les funcions litúrgiques. Al REINO se’ls anomena MANAGUILLOS.
Dissortadament, ja quasi no queden testimonis vius.
Llegia de l’església de Sant Julià dels Garrics , al terme de Lavansa i
Fórnols, a la comarca de l’Urgell sobirà , a la Vegueria dels Pirineus.
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-julia-dels-garrics-lavansa-i-fornols
Edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, obert
a la nau per un simple plec que forma l’arc presbiteral. El sostre de la nau és
força complex, i palesa els processos de reforma que ha tingut l’església al
llarg de la seva història. El terç de llevant de la nau és cobert amb volta de
canó, de perfil semicircular, reforçat per un arc toral, adossat a la testera
de llevant, amb les parets de la nau reforçades per un regruix dels murs, amb
sengles arcs formers. Aquests arcs no suporten la volta, la qual arrenca des
d’un pla més endarrerit i forma una acusada banqueta; aquesta queda totalment
desvinculada dels arcs formers i suportada pels murs de la nau. En els altres
dos terços de la nau, els murs presenten el mateix reforçament, mitjançant els
arcs formers, i la volta, de canó, de perfil apuntat, arrenca d’aquests arcs
formers i se situa a un nivell més baix que la volta de canó del terç de
llevant; és reforçada per dos arcs torals, també de perfil apuntat, dels quals
el situat més a llevant arrenca de sengles impostes. En l’interior dels arcs
formers d’aquest sector s’observen uns regruixos dels murs de fons.
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/15863
La porta, en arc de mig punt adovellat, s’obre en la façana de ponent i és
ornamentada amb una senzilla motllura que extradossa les dovelles, formant un
guardapols. En aquesta mateixa façana s’obre un ull de bou que per la seva
factura sembla correspondre a una reforma, i a la seva part superior se situa
un campanar d’espadanya de dos ulls.
En la façana sud hi ha dues finestres, tapiades, de doble esqueixada, i una
altra del mateix tipus se situa al fons de l’absis, amb l’esplandit exterior,
exageradament gran.
La façana sud i la de l’absis són ornamentades amb els motius llombards
d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes. En el mur sud, les lesenes
arrenquen d’un sòcol alt, i les de l’extrem de llevant del mateix mur d’un
sòcol encara més elevat. Les arcuacions presenten una factura molt barroera,
especialment perquè mantenen la composició de dues arcuacions, en trams de
longitud diferent, sobretot el central; això genera uns arcs totalment
deformats, circumstància que s’afegeix a la poc polida execució dels elements
en el seu conjunt.
A l’absis, el sòcol és molt més baix, i l’execució dels elements és força
més acurada, però en l’extrem nord manquen les arcuacions, amb signes evidents
de reformes en la part alta del mur.
Aquests signes de reforma es repeteixen en el mur nord, que en principi
sembla que devia tenir una composició simètrica a la de la façana sud, com així
és, en efecte, a l’extrem de llevant, però la reforma que patí el mur,
especialment a la part alta, eliminà l’ornamentació d’arcuacions.
El procés de reforma afectà també l’interior de l’església, i és el moment
en què hem de situar la construcció dels trams de volta apuntada, reforçada per
arcs torals apuntats, que devia substituir la volta original, ensulsiada
almenys en el costat nord. Aquesta volta original devia correspondre’s amb la
part del sector de llevant, i es devia tractar d’una volta de canó de perfil
semicircular, reforçada per arcs torals, les pilastres dels quals corresponien
als ressalts que s’observen actualment en l’interior dels arcs formers,
executats per regruixir el mur i suportar la nova volta. El fet que l’interior
estigui totalment arrebossat impedeix de veure el parament original, i escatir
si aquesta hipòtesi, o qualsevol altra, explica el complex sistema estructural
de l’interior de l’església.
Exteriorment, el parament és totalment visible i presenta un aparell de
carreus ben tallats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i
regulars. Els temes ornamentals d’arcuacions i lesenes són realitzats en pedra
tosca, i en el mur nord, a la part reformada, es troben aprofitats nombrosos
carreus de pedra tosca, que podria correspondre als elements ornamentals
desapareguts.
Per les seves característiques espaials i formals, l’església de Sant Julià
dels Garrics s’avé perfectament amb les formes més pròpies de l’arquitectura
del segle XI, especialment els seus elements ornamentals, els quals, malgrat la
seva barroera execució, palesen formes de la plenitud de l’estil.
Si l’obra original de Sant Julià dels Garrics s’ha de situar, raonablement,
en la segona meitat del segle XI, la reforma de les voltes i el mur nord s’ha
de situar, per les seves característiques, en una data ja tardana dins els
estils medievals, probablement dins el segle XIII
Sant Julià dels Garrics fou abandonada al culte en un període recent, i les
seves pertinences foren traslladades a Sant Martí de Sorribes, ara tancada
també al culte.
La retratava A. Moras, l’any 1984, hem demanat a Patrimoni Gencat – que no
fa constar A. Moras, en la llista d’autors - ,
a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura
Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,.., dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la
dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la
comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem
res, i necessitem dades, nom, cognom
matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email
coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en
teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.
Em deixaven un comentari; l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d,
Agrairem infinitament la tramesa a
l’email castellardiari@gmail.com de qualsevol dada biogràfica de l’Antonio Moras Navarro, al que li deu la
comarca de l’Urgell sobirà un reconeixement explícit per la gran tasca que
desenvolupava en l’àmbit del Patrimoni històric.
Ens agradarà, si existeixen, rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com
