Manuel Gutiérrez Aragón potser és avui un nom una mica oblidat. Però, des dels anys setanta, en què va dirigir "Habla, mudita" (1973) i va treballar en els guions de "Furtivos" (José Luis Borau, 1975) i "Las largas vacaciones del 36" (Jaime Camino, 1976), i almenys fins a la seva última col·laboració amb Ángela Molina ("La mitad del cielo", 1986), va consagrar-se com un dels autors de referència d'un cinema espanyol que superava el seu complex d'inferioritat. Després, el seu cinema es va tornar acadèmic. Valgui com a referència l'últim títol que va dirigir -després del qual va dir que es retirava-: "Todos estamos invitados" (2008) tractava, com la darrera pel·lícula d'Icíar Bollaín, sobre l'ETA; però no sobre la reconciliació sinó sobre l'odi i el salvatgisme que van ocasionar la mort de moltes persones l'únic pecat de les quals va ser allunyar-se del pensament únic; és un treball correctíssim i segurament necessari però que no aporta una mirada original i esdevé mancat de la màgia dels seus millors títols, que, a risc de frivolitzar, podríem dir que es van encomanar de la inspiració de qui en va fer els cartells, el gran Iván Zulueta.
Entre aquests, cal destacar la meravellosa "Maravillas" (1981), i ja em perdonareu el fàcil joc de paraules i potser em perdonarà l'amic
Cinefília per apropiar-me d'un dels posts que integren la seva completíssima retrospectiva sobre Fernando Fernán Gómez. Però no puc resistir-me a parlar d'un dels títols que van marcar la meva educació cinèfila i que ara, gràcies al company, he revisat.
Gutiérrez Aragón deixa enrere els ambients rurals i les mirades sobre el franquisme per abraçar -aparentment- la moda del cinema quinqui, el mateix any que Carlos Saura ennoblia el subgènere amb "Deprisa, deprisa".
Però "Maravillas" és un film complex i heterogeni, que parla de la solitud i el desarrelament. El títol fa referència al nom de la jove protagonista, que viu en companyia del seu pare, un fotògraf que va conèixer temps millors, aficionat a les revistes eròtiques i que li manlleva diners a la filla per anar de putes. La noia té uns tiets jueus sefardites que l'omplen de regals i un d'ells, en Salomó, és mag i l'ensenya a no tenir por (caminant per la barana dels terrats); el pare intenta inútilment integrar-se en la comunitat jueva, només per sentir-se integrat en algun lloc. Maravillas i els seus amics no tenen futur i sobreviuen cometent petits delictes (un assumpte amb unes joies se'ls escaparà una mica de les mans); Chessman i el Pirri comparteixen un passat traumàtic en un reformatori.
Maravillas i Chessman viuen una fugaç història d'amor. El noi no és un catàleg de virtuts, precisament, però resulta commovedor quan, pel seu mal cap, perd l'ocasió d'integrar-se a la societat fent de venedor a Galerias Preciados; les actuacions que fa per al número d'en Salomó, fent de condemnat a mort, resulten premonitòries d'un destí que només el pot portar entre reixes.
Per què "Todos estamos invitados" és només correcta i "Maravillas" és una meravella? En la primera, Gutiérrez Aragón mai no transcendeix el tema tractat, sense desconèixer el seu interès objectiu. A "Maravillas", les accions més quotidianes estan impregnades d'una rara poesia: la jove protagonista fent l'amor al ritme de Nina Hagen i el seu African Reggae; el pare i l'amic compartint amb delectació un ou ferrat; el pare ajudant el venedor a col·locar el tall de fetge que acaba de comprar per a la nena que viu al prostíbul i que mira els dibuixos de Mortadelo i Filemón; la sessió fotogràfica per a Chessman, o aquest recitant Calderón de la Barca (la vida és somni; es viu com se somia: sols).
Fernando Fernán Gómez, per descomptat, broda el seu paper. Però el film tampoc no seria el que és sense les prestacions dels joves protagonistes: Cristina Marcos, excepcionalment fotogènica en la seva primera intervenció cinematogràfica, l'inefable Enrique San Francisco aportant el seu físic insòlit al tràgic rol de Chessman, o el Pirri, un prodigi de naturalitat, encara un nen, en el seu primer paper important (va fer més pel·lícules, fins i tot va exercir de peculiar crític cinematogràfic a la televisió; però, com els personatges de les seves pel·lícules, no va aconseguir escapar de la marginalitat i l'heroïna va acabar amb ell a l'edat de vint-i-tres anys).
