EL ÁNGEL EXTERMINADOR

Els burgesos en els films de Luis Buñuel sempre pateixen. Retratats sense pietat i amb la ironia salvatge del mestre aragonès, paguen els pecats de la seva endogàmia quan es veuen immersos en situacions frustrants que gairebé sempre tenen a veure amb un sopar.

A "El discreto encanto de la burguesía" (1972), una fascinant i molt divertida comèdia surrealista, els protagonistes intenten sopar i mai no ho aconsegueixen. En una de les escenes més brillants, de sobte descobreixen que el menjar és de plàstic i que són en un teatre exposats al públic.

Més inquietant és l'argument d'"El ángel exterminador" (1962): després d'assistir a una representació a l'òpera, el matrimoni Nobile convida a sopar una colla de burgesos, tots molt educats i cerimoniosos. Però quan és l'hora d'anar a dormir, estranyament, ningú no arriba a abandonar la casa. Tampoc no ho faran els dies següents, incapaços de sortir de la cambra on es troben reunits tot i que no hi ha cap obstacle físic que els ho impedeixi. Com tampoc ningú a l'exterior no es veu capaç d'entrar a la casa. Quasi sense menjar ni beguda, mancats d'intimitat i d'higiene, comencen a perdre les maneres i els instints més primaris fan acte de presència, mentre un ós volta per la mansió i també uns bens, que finalment seran els únics que podran salvar el mur invisible.

LA SEDUCCIÓN

L'any 1971 Don Siegel va dirigir "El seductor". Protagonitzada pel seu actor fetitxe Clint Eastwood i basada en una novel·la de Thomas Cullinan, es tracta d'un títol força curiós ambientat durant la Guerra de Secessió americana en què un soldat de la Unió ferit en una cama troba refugi en una residència de senyoretes. La directora, la mestra i les escasses alumnes, nenes o adolescents, el curen i l'acullen i ell procura guanyar-se-les perquè s'hi troba més còmode que combatent al front. Seduir les solitàries dones sudistes li resultarà senzill però un excés de confiança i els atacs de gelosia entre la tropa femenina conduiran a un resultat més aviat desastrós en què Eastwood sortirà més malparat que quan feia de Harry el Brut o de pistoler sense nom.

Un conte pervers centrat en una castració simbòlica que ara aborda Sofia Coppola en un remake quasi literal del film de Siegel, tot i que, a "La seducción" (2017), Colin Farrell sembla en tot moment més indefens que el personatge d'Eastwood, només una joguina en mans d'unes dones fredes però no frígides que diuen actuar de manera democràtica i cristiana però tenen molt clar quina és la seva posició dins de la petita comunitat i no dubtaran a esmolar els ganivets quan sigui el moment. Excel·lents interpretacions de Nicole Kidman, Kirsten Dunst o Elle Fanning i un gran treball fotogràfic a càrrec de Philippe Le Sourd que, amb l´ús d'una distància focal llarga, aconsegueix un efecte de daguerrotip, com també ho va fer Florian Hoffmeister a "Historia de una pasión" (Terence Davies, 2016 -en vam parlar al bloc-), una altra pel·lícula ambientada als Estats Units al segle XIX.

Una acurada fotografia:

JEAN-CLAUDE MÉZIÈRES I LA SPACE-OPERA

No acostumem a parlar de còmic en aquest bloc. És un gènere literari i un art que admiro però no conec pas tant com el cinema. Però l'estrena de "Valerian y la ciudad de los mil planetas" (Luc Besson, 2017) és una bona excusa per reivindicar la figura del dibuixant francès Jean-Claude Mézières i la influència de la seva obra i el seu personatge en la nissaga creada per George Lucas i en quasi tota la ciència-ficció cinematogràfica dels anys setanta i vuitanta.

I em remetré a un esplèndid treball que he trobat a la xarxa i que enllaço tot seguit:

www.core77.com/posts/27528/From-a-Galaxy-Where-Credit-is-Far-Far-Away-The-Unsung-Work-of-Jean-Claude-Mneacutezinegraveres

Així, doncs, sembla que George Lucas es va inspirar en l'obra gràfica del francès.

Besson també s'havia inspirat a "El quinto elemento" (1997) en Mézières, el qual, de fet, va participar en el disseny de producció del film juntament amb Jean Giraud (Moebius), un altre mestre del còmic.

Curiosament, "Valerian y la ciudad de los mil planetas", primera adaptació estricta de l'obra del dibuixant, sembla més aviat una còpia dels universos de "Star Wars", tot i que acull l'esperit del còmic, ni que sigui parcialment i gràcies sobretot a la simpatia i efervescència de Cara Delevingne (qui fa el paper de Laureline, la companya sexi del protagonista). Fora d'això, el film comparteix les virtus i els defectes d'aquella "El quinto elemento": un disseny de producció molt espectacular combinat amb una trama naïf i una greu caiguda del ritme que convoca l'avorriment quan encara falta un bon tros d'una pel·lícula potser massa llarga.

MATAR A UN RUISEÑOR

La història de "Matar a un ruiseñor", dirigida el 1962 per Robert Mulligan segons la novel·la de Harper Lee, adopta el punt de vista d'uns infants per elaborar un discurs sobre la innocència -a què el títol fa una referència metafòrica- enfrontada als prejudicis i a la violència, igualment representats metafòricament pel gos rabiós al qual Atticus Finch (Gregory Peck en el paper de la seva vida) haurà de disparar tot sol, com sol haurà de lluitar contra la injustícia en un plet difícil de guanyar: un negre acusat de violar una noia blanca en un poblet del Sud dels Estats Units en els dies de la Gran Depressió.

Un film imprescindible que ha inspirat molts advocats i que tothom hauria de veure almenys una vegada. Per desgràcia, el seu missatge continua ben vigent.

'71

Paul Greengrass alterna en la seva filmografia les pel·lícules de Jason Bourne amb d'altres inspirades en la crònica de successos internacional: "Capitán Phillips" (2013), "United 93" (2006), sobre l'únic avió segrestat el 11-S que no va asssolir el seu objectiu, o "Bloody Sunday" (2002), que procura detallar mitjançant la càmera en mà i un peculiar muntatge altern molt fragmentat els fets que van ocórrer a Derry (Irlanda) un diumenge de gener de 1972, quan paracaigudistes britànics van abatre tretze ciutadans que es manifestaven bastant pacíficament.

La matança del "diumenge sagnant" va agreujar el conflicte a Irlanda del Nord. Un conflicte també abordat en un títol més recent, dirigit amb el mateix vigor: "'71" (Yann Demange, 2014). El film de Demange té un enfocament, a nivell artístic i argumental, menys proper al documental de ficció i més a prop del thriller de suspens (se centra en la peripècia d'un soldat britànic perdut als perillosos carrers de Belfast). En qualsevol cas, ambdós títols il·lustren un missatge ben clar: en qualsevol conflicte armat, la veritat és la primera víctima.

LLÉVAME A LA LUNA (A la recerca de la comèdia perduda, 2ª part)

Després de la decepció americana descrita en el meu post precedent, recorro a la comèdia francesa. Les pel·lícules d'aquesta nacionalitat confeccionades a partir de la vis còmica d'un individu peculiar no acostumen a ser memorables però les que protagonitza Dany Boon, omnipresent arran de l'èxit de "Bienvenidos al Norte" (2008), solen ser divertides. Almenys ho era la que protagonitzava a les ordres de Julie Delpy, "Lolo, el hijo de mi novia" (2015), escassament subtil però més simpática que la molt avorrida "Dos días en Nueva York" (2011), de la mateixa directora-actriu.

"Llévame a la luna" (Pascal Chaumeil, 2012) l'emparella amb la guapíssima Diane Kruger. L'argument és rebuscat però finalment previsible: la protagonista pretén casar-se amb l'home perfecte però tem la maledicció que afecta la seva família i que fa que només funcionin els segons matrimonis. Llavors decideix, per enganyar el destí, casar-se abans amb el primer imbècil que trobi i divorciar-se en un temps rècord per poder abordar amb garanties el matrimoni diguem-ne seriós. El personatge interpretat per Dany Boon serà la víctima.

El film de Chaumeil funciona a estones: un únic gag divertit (l'escena a la consulta de la dentista) i un excés d'exotisme amb exteriors a Kenya i Moscou. Però el vessant romàntic d'una història d'amor impossible triomfa gràcies al carisma dels actors i a la facilitat amb què podem identificar-nos amb els seus problemes (la recepta oblidada per Bogdanovich a la fallida "Lío en Broadway").

Les pel·lícules de Dany Boon són fàcils però efectives. El còmic prendria el relleu d'altres francesos lletjos i maldestres com ho van ser en el seu dia Louis de Funès o Pierre Richard. L'èxit més gran del segon va ser "El gran rubio con un zapato negro", dirigida el 1972 per Yves Robert i co-escrita per Francis Veber, un especialista del gènere que després passaria també a dirigir amb Richard com a protagonista, almenys en els seus primers treballs, de "Le jouet" (1976) a "Dos fugitivos" (1986).

Francis Veber no ha estat mai un gran director i els seus treballs són força discutibles, fins i tot el seu més gran èxit, "La cena de los idiotas" (1998). Però, curiosament, l'any 2001 va dirigir una pel·lícula titulada "Salir del armario" que ha esdevingut al meu parer una de les poques comèdies salvables en allò que portem de segle. No és cap obra mestra però aconsegueix ser eficaç, divertida i entranyable, tot i que el seu punt de partida argumental la feia propícia a caure en el ridícul i la incorrecció política. Narra la peripècia d'un individu tímid que ha fracassat en el seu matrimoni, ha fracassat com a pare i que és a punt de perdre la feina, que aconseguirà recuperar tot allò que ha perdut i, sobretot, la seva dignitat, fent-se passar per homosexual a l'empresa en què treballa (on, gens casualment, fabriquen preservatius). Per què m'agrada tant aquesta pel·lícula? Doncs perquè està molt ben escrita, perquè conté gags hilarants (la visita dels clients japonesos mentre el protagonista i una companya fan l'amor a la fàbrica de condons), perquè el personatge de Gérard Depardieu -un masclista progressivament confós sobre la seva identitat sexual- és una veritable troballa, perquè Michèle Laroque és tan guapa com natural i perquè -això no hauria de ser una sorpresa- Daniel Auteuil broda el seu paper, un heterosexual que es fa passar per gai i que resulta absolutament convincent en la seva nova identitat sense haver de forçar gens ni mica la seva interpretació, ja sigui en la realitat o en la ficció. I perquè, com tantes comèdies, narra la història d'un perdedor que es venja de manera exemplar i no violenta de totes les persones odioses que cada dia ens trobem a la feina i al carrer.

LÍO EN BROADWAY (A la recerca de la comèdia perduda, 1ª part)

Aquests dies de vacances ve de gust veure alguna comèdia. Però la selecció de Movistar + esdevé força desencoratjadora i l'altre dia, després d'abandonar al cap d'un quart d'hora de visionament l'opció espanyola -"Villaviciosa de al lado"-, ens atrevim amb una nord-americana protagonitzada per Jennifer Aniston -"Fiesta de empresa"-, que també abandonem al cap de la mateixa estona quan un dels personatges es tira un pet (no descarto atorgar-li una segona oportunitat però convindreu amb mi que el nivell d'aquest gag inicial fa témer el pitjor).

Finalment, inassequibles al desànim, mirem "Lío en Broadway" (2014), que també té a Jennifer Aniston en el repartiment però la garantia relativa de venir signada per Peter Bogdanovich.

El gener del 2015 vaig dedicar una ressenya a aquest director, avui oblidat però responsable d'alguns grans títols a la dècada dels setanta, com "The Last Picture Show", "Luna de papel" o "¿Qué me pasa, doctor?", en la qual homenatjava la screwball comedy dels anys trenta i quaranta.

"Lío en Broadway" (a la ressenya ens hi vam referir amb el seu títol original, "She's Funny That Way") sembla pretendre el mateix, construir una comèdia d'embolics coral i amb diàlegs a velocitat de vertigen, essent alhora un homenatge al món del teatre més tradicional, de manera que seria una barreja de dos títols de Bogdanovich: la ja esmentada "¿Qué me pasa, doctor?" i "¡Qué ruina de función!".

Però una cosa són les intencions i una altra els resultats, i "Lío en Broadway" no s'assembla tant a una screwball comedy com a un vodevil dels que freqüenten les companyies de teatre d'aficionats. El protagonisme d'Owen Wilson i de la ciutat de Nova York recorden el cinema de Woody Allen però això encara fa més evidents les mancances de la proposta de Bogdanovich, de qui ja vam dir que no li portaven sort les rosses i vam parlar de la tragèdia de la seva relació amb Dorothy Stratten, que no va impedir que es casés amb la seva germana Louise Stratten, co-autora del guió. És aquest, l'origen del problema? Perquè la base literària del film, fins i tot assumint el seu caràcter lleuger, resulta notablement insuficient.

En una comèdia, no és gaire preocupant que les situacions siguin poc creïbles. La comèdia d'embolics va d'això, de casualitats improbables que s'encadenen. Però és imprescindible que ens identifiquem amb els personatges; i el d'Owen Wilson ens resulta totalment aliè: un director teatral antipàtic afeccionat a les escorts i a donar-los propines de 30.000 dòlars (?). La resta de personatges no excedeix el clixé, fins i tot la presumpta protagonista, la prostituta amb talent (una altra referència a Allen?) interpretada per l'eixerida Imogen Poots. Sabem que és la protagonista perquè tot el film s'estructura en un flash-back a partir d'una entrevista que li fan a la televisió, però aquest recurs també em sembla artificial i del tot innecessari, com el gag final a què condueix: l'aparició en escena d'un director de cinema més cinèfil que el mateix Bogdanovich i que, sigui dit de passada, té molt més talent escrivint diàlegs i situacions, còmiques o no.

I ja és trist que una de les línies de diàleg que sustenten l'acció fos extreta d'"El pecado de Cluny Brown" (1946). Que els autors de "Lío en Broadway" ho reconeguin explícitament al final no em sembla tant un gest de modèstia com una reincidència en el seu pecat: la insistència a fer-nos saber que coneixen el cinema de Lubitsch i que es tracta de retre-li homenatge.

Pobre Lubitsch!

¡QUÉ VERDE ERA MI VALLE!

1941 va ser l'any de "Ciudadano Kane", però la pel·lícula que va arrasar als Òscar fou "¡Qué verde era mi valle!", de John Ford. Pot semblar injust però cal tenir present que, d'una banda, Welles, segons confessió pròpia, va aprendre a fer cinema veient una vegada i una altra "La diligencia"; i el film de Ford sobre una família de miners gal·lesos als primers anys de la Revolució Industrial és tota una lliçó de cinema.

El guió, basat en una novel·la de Richard Llewellyn, parla dels conflictes entre obrers i patrons, de l'honestedat però també de la hipocresia, del valor dels homes senzills i el vertígen d'una era de canvis, recordada pel protagonista amb nostàlgia però també amb lucidesa. Un món contradictori que John Ford mostra amb una perícia narrativa aclaparadora. No hi ha un pla que sobri en aquesta història plena de meandres narratius i alhora concisa i intensa, en què els nombrosos moments dramàtics, fins i tot melodramàtics, s'equilibren gràcies al sentit de l'humor i del detall característics del director nord-americà (atenció a les empentes del pare de família al seu fill gran, noble però una mica tímid; o la reunió entre el director de la mina i el senyor Morgan, descalç i amb les sabates a la mà intentant mantenir la dignitat).

Fins i tot es permet donar protagonisme a un pastor protestant (esplèndid Walter Pidgeon, a qui cal sentir en versió original) i a... un nen (Roddy McDowall): les seqüències en què, des del llit, amb les cames immobilitzades després d'haver caigut a un estany gelat, espera l'arribada de la primavera mentre llegeix clàssics de la literatura juvenil resulten emotives i memorables.

DUNKERQUE

Després del thriller, els superherois o la ciència-ficció, Christopher Nolan s'atreveix amb el cinema bèl·lic. L'aposta és arriscada: narra una derrota dels aliats i centra l'acció en una platja del nord de França sense l'abús d'hemoglobina de "Salvar al soldado Ryan". Però Nolan converteix en una victòria moral el desastre de Dunkerque i en una victòria el seu film, edificat sobre arguments ja presents en anteriors treballs del director i aquí millors i més ben dosificats, des d'una elegància visual impressionant fins i tot en les escenes de combat aeri -les quals mai no són fàcils de mostrar-, a la manipulació temporal, sofisticada però no artificiosa, al servei d'un suspens que Nolan controla admirablement en un film sense gairebé diàleg que parla de l'heroïsme mentre transmet l'angoixa i la por d'uns homes atrapats per un enemic invisible que practica amb ells el tir al blanc.

NUESTRA HERMANA PEQUEÑA

En anteriors ressenyes sobre pel·lícules d'Hirokazu Kore-Eda, havíem afirmat la rellevància de les relacions paterno-filials en els seus arguments. "Nuestra hermana pequeña" (2015), inspirada en el manga "Umimachi Diary", no és una excepció, tot i que, en aquest cas, el pare només és present en el record, doncs el film comença amb la seva mort, quan ja portava anys absent després d'abandonar la seva dona i les seves tres filles. Elles -la gran, sobretot- li guarden certa rancúnia, però no més que a una mare immadura que també les va deixar, incapaç d'enfrontar-se a la nova situació. Nogensmenys, no dubten a l'hora d'adoptar la filla que el pare va tenir amb la dona per qui els va plantar, una noia senzilla i amable que anirà a conviure amb elles a l'antiga casa familiar. La decisió sembla una demostració de bondat, però les coses poden no ser tan senzilles.

Com a "Still Walking", els rituals quotidians no aconsegueixen ocultar el passat i els retrets, però sí que contribuiran a reconduir els sentiments, a través de molts moments plens de tendresa que Kore-Eda filma amb la naturalitat i alè poètic dels grans mestres.

SPIDER-MAN: HOMECOMING

Noves aventures d'un dels herois més populars de la casa Marvel, ara més o menys integrat en l'equip dels Venjadors, amb Iron Man exercint de mentor.

"Spider-Man: Homecoming" (Jon Watts, 2017) té l'encert de potenciar la part de comèdia adolescent, connectant amb l'esperit del còmic original en què Peter Parker era un noi maldestre i una mica friki amb qui els joves lectors podien sentir-se identificats; a diferència de les pel·lícules interpretades per Andrew Garfield, que oferien un heroi més torturat, sense sentit de l'humor. I Michael Keaton fent un dolent amb matisos força sorprenents és un altre punt a favor del reboot.

Amb tot, aquest nou lliurament, interpretat per l'Spider-Man més jove de la franquícia, Tom Holland, no ens ha de fer oblidar la magnífica trilogia interpretada per Tobey Maguire i dirigida per Sam Raimi del 2002 al 2007, que demostrava que es pot fer un blockbuster en què les escenes d'acció estiguin filmades amb elegància i la innocència de les trames no estigui renyida amb el conflicte dramàtic. Tot i admetent que "Spider-Man 3" era ridícula en alguns moments.