Onades, estadis i neurones

Un espectacle d’allò més divertit de veure (i participar) són les onades que fa el públic als estadis a base de posar-se dempeus i aixecar els braços. Primer ho fan uns, tot seguit ho fan els del costat, després els següents i així l’onada va avançant. Si ets a l’estadi simplement has d’esperar que arribi i posar-te dempeus, cridant i movent els braços. Ningú és mou de lloc, però l’onada es desplaça.

Doncs el cas és que els nostres pensaments, les nostres percepcions, funcionen gairebé de la mateixa manera. Al llarg de les neurones, les cèl·lules del sistema nerviós, els impulsos es desplacen igual que les onades dels estadis de futbol.

Hi ha un parell de petites diferències. La primera és que el procés no passa a les grades de l’estadi sinó a la membrana de la neurona. I l’altre és que enlloc de persones posant-se dempeus el que hi ha són unes proteïnes en forma de porta que s’obren i es tanquen.

Una neurona que estigui tranquil·la sense fer gaire res té una característica curiosa. A la part de fora de la cèl·lula hi ha molt més sodi que no pas a dins. I al revés, a la part de dins hi ha molt més potassi que no pas a fora. Això sembla una ximpleria, perquè ja sabem que a dins de la cèl·lula les coses són diferents de fora, però en aquest cas el resultat és que a fora hi ha una certa càrrega elèctrica positiva i a dins és més aviat negativa. Tècnicament es diu que hi ha una “diferència de potencial”. El motiu és que els ions sodi tenen càrrega positiva.

Doncs quan comença l’impuls nerviós el que passa és que unes proteïnes que actuen com si fossin una finestra o una porta especial per al sodi, s’obren i permeten l’entrada d’aquests ions dins la cèl·lula. Com que n’hi havia més a fora que a dins, tenen tendència a igualar les concentracions i n’entra un grapat. Això canvia la distribució de les càrregues elèctriques i la membrana queda despolaritzada. Però aquesta mateixa despolarització fa que la porta pel sodi es tanqui i s'obri una altra porta per al potassi, que començarà a sortir de l’interior de la cèl·lula. Com que el potassi també té càrrega positiva, el resultat és que es recupera el potencial que teníem al principi. Tot això en pocs milisegons.

I quan tot això passa en un indret de la neurona, el que fa és provocar que passi a la zona del costat. La despolarització i repolarització fa que s’obrin els canals de sodi més propers, que despolaritzaran aquella zona. Un fet que farà que una mica més enllà s’obrin més canals, que despolaritzaran una altra zona i així anar fent. Igual que l’onada dels estadis, per la membrana de la neurona es desplaça una onada de despolarització–repolarització. D’aquesta manera, un senyal que arriba a un extrem de la neurona pot sortir per l’altra banda, enviant un senyal a les neurones del costat.

El sistema és la base del funcionament de les neurones i alguns anestèsics locals funcionen simplement a base de bloquejar aquests canals de sodi i potassi. Quan això passa, els ions no es poden moure, la membrana cel·lular no es despolaritza i l’impuls nerviós desapareix.

Moltes neurones han sofisticat aquest sistema per anar més de pressa i al final l’impuls nerviós pot avançar saltant al llarg de la neurona a una velocitat de 120 metres per segon. Aquest detall fa empipar molt als que en un moment d’inspiració poètica afirmen que amb el pensament poden anar instantàniament a qualsevol indret. Quan diuen això jo els recordo que no és instantani, que només van a 120 m/s ja que aquesta és la velocitat dels impulsos nerviosos i, per tant, dels pensaments. Normalment en aquest punt m’engeguen a fer punyetes i reconec que no els ho puc retreure. (Però és que tampoc em puc resistir).

En tot cas resulta desconcertant quan t’adones que allò que pensem, el que veiem, escoltem, sentim, experimentem... tota la nostra vida interior, es fonamenta bàsicament en una onada de ions sodi i potassi que van movent-se d’una banda a l’altre de la membrana de les nostres neurones.

Elegància i tortura

Diuen que “per lluir s’ha de patir”, de manera que, quan toca, ens disposem a patir estoicament amb la sana esperança de lluir ni que una mica. Cal dir que en aquest aspecte, els homes ho tenim més fàcil que les dones. De fet, molt més fàcil, ja que no s’espera que ens sotmetem als maltractament que elles han d’aguantar en nom de la moda, l’estètica, la bellesa i el lluir en general. I d’entre tots els elements de tortura inventats, uns dels que s’emporten el primer premi són les sabates amb talons.

L’altre dia l’Alepsi en parlava i em va despertar la curiositat sobre la manera en que els talons afecten el cos en general. I la veritat és que tot el que trobes sembla un manual de patologies variades de l’esquelet i el sistema muscular, alteracions nervioses o malformacions òssies.

Tot això no és perquè si. El fet de portar sabates amb tacons eleva el cos i modifica el punt d’equilibri. En general, la línia vertical definida per les cames i la columna vertebral passa a agafar una lleugera forma de S. Els genolls s’han de flexionar lleugerament, les cames s’estilitzen i semblen més llargues i el cul es desplaça cap enrera. Tot plegat fa que es reforci la forma en que el cos de la dona es considera més atractiu. Al menys en la nostra societat.

I la veritat és que si. Que funciona. Que la gran majoria d’homes trobem més atractiva una dona amb tacons simplement per la postura que adopta el cos. Una opinió que moltes dones també comparteixen.

Però tot té un preu. Els genolls han de fer més força per mantenir l’equilibri i ho han de fer tota l’estona. Una cosa és aguantar un pes de manera vertical i una altra és fer-ho amb un lleuger grau d’inclinació. Per petita que sigui la desviació de la vertical cal una força important per compensar-ho. I això genera una sobrecàrrega notable en aquesta articulació que, si es manté durant molts anys, pot acabar causant artrosi del genoll.

Els músculs de darrera de la cama, els bessons, també han de treballar. Passen molt temps en contracció, i amb aquest esforç el que passa és que el tendó d’Aquil·les, que uneix el múscul a l’ós, experimenta una contracció de llarga durada que acaba per causar dolor i fins i tot de vegades una certa inflamació. A sobre, amb el temps pot quedar "fixat" en estat contret i aleshores es pot arribar a fer difícil caminar sense portar talons.

Com que el pes no es reparteix per tot el peu sinó que es concentra a la part del davant, molts dels efectes es noten per aquí. Per exemple una lesió dels nervis anomenada “neuroma de Morton”. Aquesta inflamació, força dolorosa, és causada per la compressió dels dits del peu que esclafa els nervis que hi passen per entremig.

En realitat els dits pateixen tota mena d’efectes, des de l’ull de poll fins a deformacions que es mantenen fins i tot anant sense sabates. Però altres parts del cos també queden afectades. Fins i tot la columna vertebral pot experimentar un desgast anormal de les vèrtebres, de nou causat per l’esforç que cal fer en mantenir el cos en una posició diferent de la de l’equilibri natural.

A sobre, s’ha vist que els efectes en forma de dolor als peus poden seguir experimentant-se força temps després d’haver portat tacons durant una certa temporada.

Naturalment, tot això passa quan les sabates habituals són amb tacons alts. La qüestió és la de sempre: evitar l’abús. De vegades cal patir per lluir, però això caldria no fer-ho cada dia.

Innegablement, l’elegància i l’atractiu que es pot aconseguir amb uns talons ben portats pot resultar, de vegades, aclaparadorament espectacular. Un efecte que, no cal dir-ho, les noies sabeu prou be com fer servir.

I nosaltres, encantats!

Quina cara fas!

Una afirmació corrent és que malgrat no parlar totes els idiomes, fins i tot sense parlar anglès, si hi posem de la nostra part ens podem fer entendre. Després de tot el llenguatge dels signes ens serveix per expressar algunes emocions bàsiques arreu del món. Encara més, hi ha un seguit d’expressions que ens permeten saber com està el nostre interlocutor. Trist, content, enfadat, fastiguejat... Potser no sabrem el motiu i no entendrem res del que ens diu, però sabrem com està l’ambient simplement mirant-li la cara.

O potser no és tant fàcil.

Hi ha un cert acord en que la manera com expressem les nostres emocions amb les expressions de la cara són força independents de la cultura. Si comparem una cara de fàstic feta per un nòrdic o per un aborigen australià trobarem que són força similars. Movem de manera semblant la musculatura facial per mostrar determinats sentiments. Però una altra cosa és la manera com ho interpretem. I aquí sembla que si que hi ha diferències entre orientals i occidentals.

Aparentment els orientals cometen més errors a l’hora d’identificar quina expressió en concret està mostrant algú. Els occidentals acostumem a encertar més. El que no estava gens clar era el motiu. Però algú es va dedicar a mostrar cares amb diferents expressions ben definides a un grup d'asiàtics i un altre d’occidentals. La gràcia era que, mentre ho miraven, els investigadors analitzaven els moviments que feien amb els ulls. I aquí hi havia la diferència. Els orientals es fixen sobretot en la mirada. No paren gaire atenció a la resta de la cara. En canvi, els occidentals mirem tot el rostre i fem força cas de la zona de la boca. Aparentment això ens permet afinar més amb la interpretació. Simplement fem servir més dades, encara que sigui de manera inconscient.

Curiosament, quan els orientals cometien errors, normalment ho feien sempre en el sentit menys compromès des del punt de vista social. Per exemple, en el dubte entre sorpresa i por, acostumen a interpretar que l’expressió és de “sorpresa”. Probablement aquí també els condicionants culturals hi juguen un paper important.

Finalment, aquests resultats permeten entendre un fet aparentment anecdòtic. Amb internet i sobretot amb els SMS s’han anat imposant els emoticons, aquestes combinacions de caràcters que simbolitzen un estat anímic. Però el cas és que quan s’escriuen els emoticons resulta que hi ha unes marcades diferències entre els que escriuen els orientals i els que fem servir els occidentals.

Per exemple, nosaltres per simbolitzar content posem :-) per trist fem servir :-( i per sorprès ho acostumem a expressar amb un :-o

En canvi pels orientals, content és ^_^ trist seria T_T o també ;_; i sorprès és o.o

Noteu la diferència? Encara que tots funcionen, nosaltres ho definim sobretot amb la boca, mentre que ells ho fan principalment amb els ulls. Simplement uns i altres estem expressant les coses en les que el nostre cervell es fixa per poder interpretar quina és l’expressió que estem mirant.

De manera que amb les expressions cal anar amb compte quan ens movem arreu del món. De vegades ja ens costa interpretar correctament els sentiments d’algú que té el nostre mateix bagatge cultural i amb qui ens podem entendre parlant. Però si hi hem de fer amb algú amb qui no ens entenem i a sobre interpretem les cares amb subtils diferències, la prudència s’imposa d’una manera aclaparadora.

Qui sap si alguna crisi internacional s’ha originat simplement perquè en alguna reunió entre mandataris o generals, l’un mirava els ulls mentre que l’altre mirava la boca.

Corrent (o caminant) sota la pluja

L’altre dia, a cal mugró, comentaven un problema dels més clàssics que corren en el món de les ciències aplicades a la vida diària. Si un dia hem de fer un recorregut sota la pluja, que és millor? Caminar o córrer? La tendència que tenim és a córrer més com més intens sigui l’aiguat, però això és una bona estratègia?

L’interessant és el mateix fet que no estigui clar. Que es pot trobar tota mena de respostes. Hi ha qui creu que el millor és anar corrent, altres creuen que com més corris més et mullaràs, i també hi ha qui acaba per concloure que tant se val. Doncs aquesta mateixa diversitat d’opinions ja ens indica que el problema no és tant senzill com semblaria. Com acostuma a passar, no es pot donar una resposta simple encara que la pregunta sembli simple. En general sembla que és millor córrer, però la realitat és que és un tema que amaga una gran complexitat.

Això és fa evident quan analitzem les maneres de mirar de resoldre’l. Moltes s’assemblen a un típic acudit de científics: Quan se li demana a un físic que expliqui com es comporta una vaca des del punt de vista termodinàmica la resposta comença dient “imaginem que la vaca és una esfera perfecta i de densitat constant...”. Doncs en el cas de la pluja, molts també comencen imaginant que la persona és un paral·lelepípede, que la pluja és constant en el temps i que cau perfectament vertical.

Unes situacions que, evidentment, ja ens allunyen de la realitat.

També es pot fer el que van posar en pràctica al programa “caçadors de mites”. Es van vestir amb roba de cotó i van passar sota la pluja. Un corrent i l’altre caminant. Després van pesar la roba per veure quanta aigua l’havia empapat. El resultat en el primer experiment va ser que era millor caminar, i en el segon, que era millor córrer. Les diferències, però, sempre van ser molt petites. De nou, això indica que petits detalls afecten molt al resultat (i que fer els experiments una única vegada no serveix).

Per exemple, quasi sempre es fan els càlculs considerant pluja vertical, però això no és sempre així. La pluja cau amb un cert angle. Les coses seran molt diferent si cau contra nosaltres, que si ho fa en el mateix sentit en que correm. Tampoc tenen en compte les gotes que regalimen. Només es consideren els impactes de gotes. Però un impacte no mulla únicament un fragment del cos ja que a mida que la gota regalima segueix mullant. Una gota al peu mulla menys que una gota al cap.

Per tant, la resposta senzilla ha de ser necessàriament, “depèn”.

El sentit comú diu que hauria de ser millor córrer. L’aigua que ens portem pel davant en una distància determinada és constant. Depèn només de la intensitat de la pluja i de la distància que recorrem. Per tant, l’important és la pluja que ens cau a sobre la closca. I aquesta dependrà del temps que passem a descobert, de manera que si correm anirà millor. Però, de nou, això aplica únicament a pluja vertical. Si cau en un cert angle ja no val el raonament. Aleshores l’ideal seria anar a la velocitat que compensés l’angle de caiguda aparent de les gotes sempre que caiguin en la mateixa direcció que correm. Si ho aconseguíssim podríem reduir al màxim els impactes a la part frontal i tot dependria de la mullena superior (és a dir, al cap). En aquestes condicions, no cal decidir si córrer o caminar sinó com adaptar-se a la velocitat i angle de caiguda de la pluja.

Hi ha qui ha fet una aplicació per calcular-ho que inclou bastants variables que cal considerar (però no totes). Si us voleu entretenir podeu anar posant diferents xifres. No sabreu si és millor córrer o caminar, però al menys veureu segons les condicions la cosa pot variar moltíssim.

Al final tant se val. Després de tot, ni les vaques són rodones perfectes ni els càlculs ens serveixen de gaire quan ens trobem a un costat del carrer i hem de creuar sota un xàfec. Jo faig el que em demana l’instint que més o menys és “córrer més com més plogui”. Potser seria millor caminar, però la diferència és tant poca que ja m’és igual.

Encara que, en realitat, el millor (a més de comprar un paraigües) si que és calcular-ho per aquella pluja determinada. Sobretot perquè gairebé amb tota seguretat, quan tingués els càlculs enllestits ja hauria deixat de ploure.

Efectes anecdòtics de l'alcohol

En ocasions es fa difícil de fer públics els resultats dels treballs de recerca que es fan. Sempre cal anar amb compte d’explicar molt be el que s’ha fet, el que s’ha descobert i quines són les implicacions. Tot i així, amb molta freqüència el que acaba per transcendir al gran públic és substancialment diferent d’allò que realment han descobert. Però hi ha ocasions en que les precaucions cal portar-les al límit, perquè si ens limitem al titular podem treure conclusions totalment errònies i fins i tot perilloses.

Segur que això els va passar a uns investigadors que fa poc havien de decidir com presentaven un treball que aparentment afirma que tenir un cert grau d’alcohol en sang disminueix la mortalitat en casos de traumes al cap i lesions cerebrals. I és que un treball com aquest, si no vas amb compte, de seguida hi haurà qui el farà servir com excusa per conduir borratxo.

En realitat ja hi havia alguns treballs que suggerien que un cert nivell d’etanol en sang feia disminuir la severitat de les lesions al cervell. Ara, però, han fet un treball agafant molts més pacients al llarg de molt temps i les dades confirmen aquesta tendència. Però, és clar, cal mirar atentament que diuen les dades i quines conclusions se'n poden treure.

El que han analitzat és si hi havia alguna relació, en el cas de persones que ingressaven a hospitals per accidents, entre els nivells d’alcohol en sang i factors com la supervivència, els dies d’ingrés, els dies que van necessitar respiració assistida, la severitat del coma o el grau de severitat de les lesions cerebrals. I el cas és que van trobar petites, però significatives, diferències entre els pacients que no tenien alcohol en sang i els que si que en tenien.

Per exemple, en els dos grups estudiats, el percentatge de morts va ser del 9.7 % en els que no havien begut i del 7.7 % en els que si. La diferència és molt petita, però l’estadística diu que no és per atzar. Igual passava amb el temps que van haver d’estar connectats a un aparell de respiració artificial. 7.9 dies els que havien begut, 8.7 dies els que no. I amb la resta de paràmetres, les dades van ser semblants. Diferències molt petites, però sempre millor en el grup que havia begut.

Això vol dir que és millor tenir alcohol en sang? Doncs òbviament no. Haver begut augmenta, i molt, la probabilitat de patir un accident amb possibles lesions cerebrals, una dada que no queda compensada (ni molt menys!) per un petit efecte beneficiós de l’alcohol. La qüestió interessant és una altra.

Si realment aquest efecte protector existeix caldria comprendre el motiu. S’especula sobre si l’alcohol baixa la temperatura del cos i això té un efecte retardant la mort de les neurones en cas d’hemorràgia al cervell. També pot ser que sigui pels canvis que l’alcohol indueix en els nivells d’algunes hormones, per canvis en el flux sanguini o en el consum de glucosa. El cas és que encara no ho sabem, però val la pena investigar-ho. A més, si entenguéssim el que està passant potser valdria la pena administrar una petita quantitat d’alcohol a pacients amb traumatismes cranials. Si això reduís una mica les lesions potser donaria una mica més de temps als metges per intervenir.

De totes maneres, l’estudi no està lliure de crítiques. Per exemple, només han inclòs els pacients als que s’havia fet la determinació d’alcohol en sang. Això sembla normalíssim, però exclou moltíssims pacients als que no es va fer cap determinació. Podria ser que les conclusions només serveixin per un grup de pacients que van arribar a determinats centres on feien aquestes mesures.

A més, cal anar amb compte amb les dades. Estudis en animals havien generat resultats similars però només a dosis baixes d’alcohol. Quan la quantitat d’etanol augmenta una mica, aquest efecte protector desapareix. Molt probablement passi una cosa semblant en els humans.

Per tot això és comprensible els esforços dels investigadors insistint que ells, de cap manera aconsellen prendre alcohol per reduir el risc de lesions cerebrals.

En realitat el consum d’alcohol augmenta molt aquest risc. Al final la dada que si que cal tenir present és que amb un nivell d'alcohol del 0.5 el risc d'accident es multiplica per sis. I si arribem a un nivell de 0.8 el risc d'accident augmenta cent vegades. Això és el que compta, i la resta és només interessant des d'un punt de vista bioquímic.

Connexions inexistents

Quan una cosa la considerem impossible, però succeeix, diem que ha passat un miracle. Justament la definició de miracle és “Fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix.” Reconec que aquí he hagut de mirar que era exactament “preternatural” i he trobat “Que depassa les possibilitats de la natura, sense arribar a ésser sobrenatural.” (ja conec una paraula més).

El problema està normalment en tenir clar que realment no es pot explicar per causes naturals. I, la veritat és que els humans tenim una tendència absolutament exagerada a trobar fets miraculosos arreu on mirem. Això vol dir que hi ha molts miracles o be que no entenem res de com funcionen les coses. I un dels motius que ho expliquen és que ens costa molt comprendre i sobretot acceptar les dades estadístiques.

Per exemple, un problema clàssic. Si a un bar som quaranta persones, és gaire probable que dues facin anys el mateix dia? La gran majoria de persones opinen que no. Que això és possible però que seria realment molta casualitat. Però l’estadística són matemàtiques, i la probabilitat la podem calcular. Amb quaranta persones és quasi segur que hi haurà dues que facin anys el mateix dia. La probabilitat que això passi és del 89 %.

Dubteu? Feu el que he fet jo. He agafat la llista d’amics del Facebook i he mirat els aniversaris. A la llista i tinc trenta nou amics que indiquen l’aniversari. I efectivament. Dos d’ells coincideixen (Alasanid, tu n’ets un!). En realitat, si hi ha més de 23 persones, la probabilitat de coincidència és superior a la de no trobar cap parella que faci anys el mateix dia. I tot i així, ens sembla molt curiós. Si hi ha molts dies a l’any! Però si voleu saber com fer el càlcul mireu aquí.

Hi ha persones que diuen que van somiar amb la mort i, l’endemà es van assabentar de la mort d’un conegut. Un misteri inexplicable. O potser perfectament explicable. Si a Catalunya hi ha 7 milions d’habitants i un 10 % recorda el que ha somiat, vol dir que recordem set-cents mil somnis cada nit. Que amb aquesta xifra el somni d’algú coincideixi amb alguna cosa que li passi l’endemà (com una mort, un enamorament, un accident o un el-que-sigui) no és estrany, és inevitable. El miracle seria que no coincidís mai! Però, és clar, quan et passa sents com una esgarrifança...

Un altra cosa que sembla contra tota lògica és que sempre, però sempre, la cua del supermercat, o el carril del cotxe on estem és més lent que l’altre. Això fa molta ràbia i però de nou un simple raonament ens indica que és d’allò més normal. Si m’hi estic fixant és perquè encara estic a la cua, i si encara estic a la cua és perquè és lenta. Si fos ràpida, ja no hi seria. En el cas dels cotxes es pot plantejar d’una altra manera. Si hi ha una carretera amb retencions i una que no en té, segurament nosaltres estarem a la de les retencions. Perquè? Simplement perquè en aquella carretera hi ha més cotxes. Si a la de les retencions hi ha 90 cotxes i a la fluida n’hi ha només 10 vol dir que tenim un 90% de probabilitats d’estar a la de les retencions. Res de mala sort. Farà ràbia, però és simple matemàtica.

També hi ha qui veu miracles en l’Univers. Vivim en un planeta ideal per la vida, prop d’una estrella també molt adequada, i en un Univers que té unes característiques que ho permeten. Si, per exemple la constant de gravitació, la càrrega de l’electró o la velocitat de la llum fossin lleugerament diferents, els estels no farien llum, els àtoms no es formarien, l’Univers seria erm i la vida no podria existir. Per tant, això és un miracle!

Però de nou, no. Des d’un punt de vista estadístic podríem pensar que es poden formar moltíssims Universos diferents. La vida, naturalment només apareixerà en aquells que per atzar tinguin les condicions que permetin que es desenvolupi. Aleshores aquells éssers vius podran dir “quina casualitat! Vivim en un univers fet a mida”. Simplement el que passa és que si no hi ha condicions, no hi haurà ningú per fer-se la pregunta. Per tant, si estem vius és inevitable que el nostre Univers sigui adequat per la vida.

Però tenim un cervell que ha evolucionat per saltar quan trobem relacions entre les coses. Això ens ha sigut extremadament útil per desenvolupar-nos com espècie intel·ligent, però també ens porta a enganyar-nos i veure misteris i casualitats “impossibles” on només hi ha el pur atzar o una necessitat estadística. Per això hi ha qui juga amb les xifres o amb els noms i acaba per descobrir presumptes connexions misterioses amb les que entretenir-se o, de vegades, ensarronar-nos.

Esperant el bon temps

Fa temps, quan les condicions climatològiques marcaven molt més la vida que no pas ara, l’arribada de l’hivern feia que les campanyes militars fossin pràcticament impossibles. El fred delmava les tropes, la pluja feia malbé la pólvora, els camins enfangats impossibilitaven el moviment del material, les poques hores de llum dificultaven les maniobres... Per això, l’activitat militar s’aturava i els exèrcits es retiraven als quartels d’hivern. Allà esperaven que tornés el bon temps per reprendre l’activitat de matar-se els uns als altres.

Aquesta és una estratègia que els éssers vius apliquen des de sempre. L’activitat és manté mentre les condicions ambientals són properes, però quan arriben temps dolents millor tancar-se, disminuir el consum d’energia al mínim i esperar temps millors. Els arbres de fulla caduca passen l’hivern sense fulles i fen pràcticament res. Hi ha animals que entren en hibernació. Però els que ho tenen més clar són els microorganismes. Aquests es poden desconnectar d’una manera ben efectiva i durant molt de temps.

Quan els bacteris es queden sense nutrients poden morir o be generar espores bacterianes. Això implica un seguit de modificacions estructurals que fan que la paret bacteriana sigui més resistent, que el material genètic estigui protegit, que el metabolisme s’aturi i que allò que era un bacteri en plena activitat esdevingui una estructura particularment resistent a la dessecació les radiacions, la temperatura i tota mena de maldats que l’ambient li pugi fer. En aquest estat poden esperar que arriben temps millors durant molt de temps.

I això de molt temps, en el cas dels microorganismes és literal.

Fa temps es van reviure espores de llevat en una ampolla de cervesa de 166 anys d’antiguitat. Amb aquest llevat van poder tornar a fer cervesa com “en els vells temps”. També s’ha reanimat bacteris de llaunes de carn després de més d’un segle. Però encara que això ens sembli molt temps als humans, per un microbi no és gaire.

Els bacteris treballen a una altra escala. Per exemple. Uns investigadors van obtenir espores que hi havia en una abella fossilitzada en ambre feia uns trenta milions d’anys! Quan les van posar en condicions adequades, en un medi ric en nutrients, els bacteris van recuperar l’activitat i van començar a créixer i fer colònies.

Encara més. Uns altres investigadors van agafar cristalls de sal, els van esterilitzar i van injectar una petita quantitat de líquid a l’interior. Després aquest líquid el van cultivar i de nou, bingo! Van créixer bacteris. Aquests portaven en estat de suspensió vital... 250 milions d’anys!

De manera que la vida si que pot retirar-se a un quartel d’hivern interior i esperar millors temps. En realitat encara ignorem els límits. Hi ha qui afirmava haver reanimat bacteris de més de mil milions d’anys d’antiguitat, però aquests treballs no estan clars i es sospita que podrien haver trobat contaminants afegits durant la manipulació. De fet, el més difícil en aquests casos és demostrar que el que has trobat no és resultat de la manipulació necessària per fer els experiments.

Aquestes troballes són molt interessants per comparar amb organismes actuals i veure com ha anat evolucionant una família o altra de bacteris. A més podrien permetre, per exemple, buscar antibiòtics fabricats per organismes molt antics. També permeten especular sobre la capacitat dels microorganismes per colonitzar altres planetes. Els amants de la teoria de la panspèrmia tenen una demostració que els bacteris podrien en teoria creuar les distàncies entre planetes com a contaminants de meteorits i resistir les extremes condicions de l’espai.

I qui sap? Quan mengem sal potser estem ingerint uns pobres microorganismes en estat de suspensió des de fa milions d’anys.

L'encantador dragó de Komodo

Ni els dracs ni els dinosaures existeixen actualment. Això és una llàstima, perquè seria un espectacle impressionant veure un drac volar o un tiranosaure en acció. Avui en dia ens hem d’acontentar amb veure cocodrils descansant per imaginar com seria la mirada d’un dinosaure. I segurament és un plantejament equivocat, però és el més semblant que tenim a l’abast.

I pel que fa als dracs, encara ho tenim pitjor. L’únic animal al que anomenen drac és el dragó de Komodo (Varanus komodoensis) que, ben mirat, no passa de ser com un llangardaix molt gran. De totes maneres, una segona mirada ens mostraria un animal realment curiós. Res a veure amb els dracs, és clar, però no per això deixa de ser interessant.

Abans, però, un incís. Els dracs son els animals imaginaris, mentre que els dragons son uns rèptils ben reals de la família dels gecònids, com ara el petit dragó comú que tenim per les nostres contrades, o el gran dragó de Komodo que tenen a Indonèsia, a l'illa de Komodo i alguna altra de veïna.

La cosa més característica del dragó de Komodo és la manera que té per caçar. Aquests animals tenen una boca ben fastigosa i habitualment ensangonada. Les genives cobreixen molt les dents, de manera que en mastegar acostumen a sagnar. Un cas de gingivitis fisiològica. Aquesta sang, junt amb les restes del menjar fan de la boca del dragó un indret excel·lent per cultivar-hi bacteris. I la conseqüència és que quan clava una mossegada, la infecció està garantida. No he tingut el plaer d’ensumar l’alè d’un dragó d’aquests, però gairebé prefereixo no fer-ho. M’ho puc imaginar i la veritat...

Aquest sistema és pràctic per un animal que pot córrer però tampoc excessivament. No deixa de ser un rèptil, amb un metabolisme que no es pot comparar al dels animals de sang calenta. Però el dragó en té prou amb clavar mossegada i esperar. Segueix el rastre de la presa ferida gràcies a la sensibilitat de la llengua amb la que pot detectar restes a uns quants quilòmetres de distància.

Finalment, quan la víctima està massa afeblida per la sepsis que li ha causat la mossegada el dragó arriba i la remata o se la cruspeix ja morta.

Durant molt temps es va pensar que aquest era tot el sistema, però fa poc es va detectar que a més dels bacteris, els dragons també injecten verí a les preses. Un verí que conté centenars de toxines i que impedeix la coagulació de la sang, de manera que aviat entren en shock per les hemorràgies. De manera que el simpàtic dragó és l’animal verinós més gran dels que viuen actualment.

Però encara té més característiques particulars. Per reproduir-se ponen ous, com fan els rèptils. Primer, però, els mascles han de lluitar per aconseguir les femelles i després també han de lluitar amb elles per immobilitzar-les. Tot plegat una mica violent, però al regne animal això no és gens infreqüent. Uns mesos després de pondre els ous neixen uns dragonets que de seguida s’enfilen als arbres per evitar ser devorats per adults, ja que el canibalisme és freqüent. I quan baixen per alimentar-se amb restes d’animals morts, primer es refreguen per l’estòmac i el budell del cadàver. Potser perquè arrebossats de la femta de la víctima són menys apetitosos pels seus congèneres caníbals.

I finalment, la perla. Per reproduir-se, en realitat no necessiten mascles. Femelles en captivitat sense cap mascle disponible per fecundar-les poden pondre ous dels que neixen dragonets que, quan s’analitza el seu material genètic resulten ser mascles. Cal dir que els sistemes de determinació del sexe dels dragons és diferent del XY dels mamífers (un tema per un altre dia).

L’avantatge d’aquesta partenogènesi és que una única femella pot colonitzar un ambient nou sense necessitat de mascles. Ella es podrà reproduir amb les seves cries. D’aquestes unions ja en naixeran mascles i femelles i tornem-hi. L’inconvenient és que la diversitat genètica de la nova població serà mínima.

No treuen foc pels queixals, són verinosos, caníbals i carronyaires, malhumorats i una mica fastigosos. No és estrany que els dragons de Komodo no hagin donat peu a grans llegendes. Els nostres dragonets dels jardins són molt més simpàtics.

Planetes i més planetes

Ho han tornat a fer. Algun diari ha tornat a tenir un petit error en una descripció. Diu: “El Observatorio Europeo Austral (ESO) ha anunciado el descubrimiento de 32 nuevos planetas fuera de Sistema Solar. El responsable del hallazgo es el espectógrafo HARPS (siglas en inglés del Buscador de Planetas de Velocidad Radial de Alta precisión), que se confirma como el mayor cazador de Galaxias del mundo.”

Galàxies? Confonen planetes amb… galàxies! Encara no se si riure o emprenyar-me quan veig pífies d’aquesta magnitud. És que no llegeixen el que escriuen o és que no tenen ningú que hi entengui una mica (només una mica) per corregir-ho?

Però tant se val. L’important és que al zoològic de planetes detectats fora del sistema solar cada vegada hi tenim més tipus diferents. A mida que els sistemes de detecció van millorant hem anat descobrint que els sistemes planetaris són la norma i que la majoria d’estrelles tenen un eixam de planetes al seu voltant.

Naturalment hem començat detectant els grans planetes gasosos, del tipus de Júpiter, i que no ens serveixen a l’hora de buscar-hi vida. (Encara que, qui en pot estar segur del tot?). Però ara ja tenim alguns exemplars de planetes només lleugerament més grans que el nostre propi planeta. El més proper és Gliese 581e, que té una massa equivalent a unes dues vegades la de la Terra.

De totes maneres, Gliese 581e no es troba exactament on ens interessa. Hi ha el que s’anomena “zona habitable” que correspon a una distància de l’estrella que permeti l’existència d’aigua líquida a la superfície del planeta. Curiosament al voltant de l’estrella Gliese 581 (Gliese és el nom del catàleg d’estrelles i 581 és el número que identifica l’estrella) hi ha un altre planeta, Gliese 581c, que si que és dins la seva zona habitable, però aquest és massa gran. Cinc masses terrestres. De totes maneres, fa uns anys semblava que era molt demanar, trobar un planeta de la mida correcta, amb aigua a la superfície i dins la zona habitable. Però ara, veient que hi ha planetes arreu on mirem, les expectatives són molt millors.

I no només això. La varietat de planetes és fantàstica. N’hi ha de grans, de menys grans, n’hi ha que orbiten ràpidament o lentament, propers a les seves estrelles o fantàsticament llunyans, alguns són rics en metalls, altres extremadament pobres... N’hi ha per triar i remenar. Com a curiositat, de moment el sistema amb més planetes, a part del nostre, és 55 Cancri on ja hem identificat cinc planetes.

Això fa que els autors de ciència ficció ja no hauran de trencar-se el cap pensant en noms per nous planetes. Ara tenim noms que corresponen a indrets que existeixen allà dalt, lluny, molt lluny, però que són ben reals. Són planetes amb noms com Corot-7 b, Epsilon Eridani b, Formalhaut c, Mu Arae b,... Notareu que la manera d’anomenar-los és primer el nom de l’estrella i després una lletra que indica l’ordre en que es van descobrir. Cal dir que es comença per la lletra "b", perquè la "a" es fa servir per designar l’estrella. Segons això com que probablement per un extraterrestre el més fàcil seria localitzar Júpiter, que és el més gran, Júpiter s’anomenaria “Sol b” potser Saturn seria “Sol c” i així anar fent.

Finalment, alguns d’aquests sistemes han sigut objecte dels METI. Això és Missatges de radio enviats des de la Terra a altres estrelles o en anglès “Messaging to Extra-Terrestrial Intelligence. Si el programa SETI únicament buscava senyals aliens, els METI” són una manera més activa de buscar. Això té un punt d’emoció. Una cosa és escoltar i una altra és cridar que som aquí. No estic segur de com em sentiré si rebem una resposta. Sobretot perquè no se com seria la resposta. I això em fa plantejar: Podem patir de xenofobia extraterrestre? (I tant que si!)

En tot cas els missatges ja estan en camí. A Gliese 581 hi arribarà l’any 2029, i a 55-Cancri el 2044. Cas que algú ens escolti aleshores, les respostes encara anirien per llarg.

Hipàtia d'Alexandria

Diuen que cal estudiar història per evitar repetir en el futur els errors que ja es van cometre en el passat. Si tenim en compte l’historial de la humanitat sembla que els historiadors no tenen gaire èxit en aquest aspecte, però segurament no és per això que els interessa la història. En realitat és molt més útil per comprendre la societat en que vivim. Sense saber del passat no es pot entendre el present, amb totes les seves absurdes contradiccions. Segur que hi ha molts més motius per conèixer la història, i el simple plaer del coneixement no és el menor d’ells. I un motiu, menor potser, seria evitar errors de sensibilitat.

Per exemple, qui va tenir la idea de situar els carrers Rocafort i Entença un al costat de l’altre? Tots dos eren capitans dels Almogàvers, però Rocafort va fer matar Entença, de manera que no costava res situar els carrers amb aquests noms una mica més allunyats.

I una cosa semblant diria que passa amb Hipàtia d’Alexandria. La filòsofa que la pel·lícula “Ágora” està posant de moda.

He de dir que la pel·lícula no m’ha desagradat. Els mestres en fer superproduccions són els americans, i la manca de veterania és nota, però en general és interessant malgrat algunes inexactituds històriques (que només és una pel·lícula). La vida d’Hipàtia ha sigut motiu de molt interès i una certa idealització pel fet de ser una dona i de ser la darrera personalitat brillant en el món de la cultura clàssica. Després d’ella ja no hi ha noms que destaquin fins molts més segles després. I, és clar, la seva mort, a mans d’un grup d’exaltats cristians que la van assassinar de manera salvatge quan tenia entre quaranta-cinc i seixanta anys (l’edat exacta tampoc la sabem amb precisió).

Tot això potser ha inflat una mica els seus mèrits. Després de tot, no ens ha arribat cap obra seva i el que en sabem és per referències dels seus alumnes i per les cartes que li van escriure i que encara conservem.

Hipàtia va ser directora de l’escola platònica d’Alexandria i la primera dona matemàtica que coneixem amb certesa. Probablement va ser el seu pare, Teò d’Alexandria, astrònom i matemàtic qui la va formar en aquestes branques del saber. Sabem que va treballar amb el seu pare en una nova versió dels “Elements” d’Euclides, que va revisar les tables astronòmiques de Tolomeu o que va fer comentaris a l”Aritmètica” de Diofant. Tot plegat revisions sobre obres d’altres, però cap de pròpia que coneguem.

El que no hi ha dubte és que va ser una gran dona i que era molt estimada pels seus companys. El Bisbe Sinesi de Cirene, li va escriure “Estic dictant aquesta carta des del meu llit, tant de bo que vostè la rebi en bon estat de salut, mare, germana, mestra i benefactora i tot allò que sigui honrat tant en nom com en obra...”.

Hipàtia es va mantenir en el paganisme en un temps en que el cristianisme s’anava arrelant com la nova religió que s’imposava. En aquells temps la brutalitat no era infreqüent (potser ha deixat de ser-ho?) i Hipàtia es va veure enmig de les disputes entre pagans i cristians i també entre els patriarques de Roma, Constantinoble i Alexandria. Guerres de poder en que els temes de fe eren sovint simples excuses.

L’any 412 Ciril va esdevenir patriarca d’Alexandria, un càrrec extremadament poderós, no únicament des del punt de vista de l’Església sinó també polític. Per exemple ell podia controlar el subministrament del gra egipci a Roma. Va ser tot un personatge que va manar amb mà de ferro. Va augmentar la pressió contra els pagans, els heretges i els jueus fins aconseguir expulsar-los d’Alexandria i per això, quan Hipàtia va ser linxada per integristes cristians es va sospitar d’ell. Això no es va aclarir mai i semblaria una jugada poc intel·ligent per algú com Ciril, però, qui ho pot saber?

En tot cas, Ciril i Hipàtia representaven dues maneres contraposades de veure el món. L’un era un líder de la nova religió mentre que l’altre era el punt final de la decadència de la cultura clàssica. Ara és fàcil adjudicar papers de bona i dolent, però caldria comprendre molt millor aquells temps abans de decidir res. En tot cas eren personalitats ben oposades.

Per això deia que conèixer història és útil per evitar errors com el que jo diria que van cometre els qui van batejar un cràter de la Lluna amb el nom d’Hipàtia. Trobo que és una idea excel·lent i que se’l mereix. Però el cas és que van posar el nom de Ciril a un cràter proper. En realitat van batejar un grup de cràters amb els noms de Hipàtia, Teò (el pare d’Hipàtia) Ciril i Teòfil (Patriarques d’Alexandria). Potser van viure al mateix període, però sincerament, aquests cràters jo els hauria agrupat diferent.

Física i castells

Una de les activitats que més impressionen als forans són les actuacions de castellers. Si ets casteller i tens amics de fora has de respondre centenars de vegades a la pregunta de si allò és perillós, si no us feu mal en caure, i si ets boig de deixar que les teves filles s’enfilin allà dalt. Amb el temps t’ho acabes prenent amb calma, sobretot perquè viscut des de dins t’adones del grau de dificultat i de perill que hi ha i com n’està de controlat.

Un castell és una estructura fascinant sobretot des del punt de vista emocional. Molts estrangers, quan ho veuen en viu per primera vegada acostumen a manifestar com allò materialitza el concepte de treball en equip, de sacrifici per aconseguir alguna cosa entre tots i tota aquesta mena de sentiments que desperten els castells.

Però a més, des d’un punt de vista purament físic, el castell també és una estructura notable. I difícil d'analitzar. En teoria es pot calcular la força feta per cada un dels pisos sense massa problemes. Amb saber la massa dels que hi ha a sobre, el valor de la gravetat i unes poques equacions hauríem de saber on són els límits de resistència teòrics.

Però les coses de seguida es compliquen perquè un castell és una estructura molt dinàmica. Per molt que s’intenti mantenir-lo estable i equilibrat, inevitablement hi ha petits moviments que tenen una emprenyadora tendència a augmentar. Tenir algú posat a sobre pot ser senzill quan el pes està repartit equilibradament entre les dues espatlles. Però tant bon punt aquest equilibri es desplaça, cal fer un gran esforç per contrarestar-lo. I això es transmet al pis de sota, que notarà com fas més força en un peu per compensar les tensions que arriben de dalt. I com que la força es fa a una certa distància de l’eix determinat per la columna vertebral, les forces de palanca actuen i ho compliquen tot. Aleshores és quan es valora si la faixa està ben col·locada i és quan cal treballar el castell de valent per retornar a l’equilibri. Un equilibri que, de nou, serà estable només temporalment.

Dels castells s’han fet estudis en aquest sentit, sobretot per valorar els problemes de salut que poden patir els castellers. I naturalment les caigudes han sigut ben estudiades. De nou la imaginació dels que no coneixen aquest món els fa veure les coses pitjor del que són. Certament en ocasions hi ha accidents que són greus i fins i tot alguna tragèdia, però són molt més excepcionals del que podria semblar.

El principal factor de protecció en cas que el castell faci llenya és naturalment, la pinya. De nou és complex avaluar riscos, perquè cada caiguda és diferent, però la pinya té una important capacitat per absorbir el cop, com molt bé sabem els qui en formem part. Ha de ser ben compacta ja que és més perillós caure sobre una persona que sobre unes quantes que poden repartir l’energia de l’impacte. De fet, encara és més efectiu el folre, que absorbeix millor i que sobretot desvia la caiguda directa, alentint la velocitat i repartint l’impacte entre ell i la pinya de sota.

Però el més curiós és que la velocitat de caiguda dels castellers, sobretot en el cas de la canalla, no és lineal sinó que segueix un ritme molt variable, amb acceleracions i frenades causades pels xocs amb els altres membres del tronc a mida que s'ensorra. Al final, la velocitat de caiguda pot ser quasi la meitat de la previsible en cas d’una caiguda lliure teòrica.

I per això, per exemple, és més perillós quan fa llenya un tres de vuit que un quatre de nou amb folre. En el tres de vuit, la distància fins la pinya és la mateixa que en el tres de nou fins al folre. Però en aquest cas, el folre ofereix una primera frenada i la pinya s’encarrega de parar del tot la caiguda. Aquest repartiment no es dóna en el cas d’un castell sense folre. A més, com més alt és el castell, més lleugers acostumen a ser els components del tronc de manera que l’energia de la caiguda no augmenta tant com semblaria. De fet, la incorporació de les dones, al món casteller és un dels factors que ha permès arribar als castells de deu pisos ja que tenen una mica menys de força, però són molt més lleugeres.

En tot cas, si veure una actuació castellera és impressionant, estar a dins fent-los és absolutament espectacular. No els pots mirar perquè, com saben tots els castellers, aixecar el cap si que és perillós ja que si just en aquell moment et cau algú a sobre el coll correria molt perill. Però escoltar la música per saber com va, notar la força que t’envolta i de la que en formes part i sentir-te part d’aquell moment és tota una experiència que si no la vius, no te la poden explicar.

Allunya't!

Una imatge típica dels ocells és quan estan aturats en un fil elèctric. Però si ho mirem atentament ens adonem d’una curiositat. La majoria mantenen gairebé la mateixa distància entre ells, com si es disposessin en formació. En realitat el que els passa és el mateix que als humans quan tenim algú a prop. Necessitem mantenir una certa separació física. Això és perquè hi ha una sensació empipadora i difícil de descriure que apareix quan algú se’ns apropa massa. Sentim que està envaint el nostre espai, una zona indeterminada en la que no hi ha d’entrar ningú. Si ho fan, sentim que estan prenent massa confiança i ens posem tensos de seguida, com si estiguéssim amenaçats.

Els antropòlegs ja fa anys que van descriure el que anomenen bombolles de reacció. Unes esferes imaginàries que ens envolten i que determinen part del nostre comportament. La més amplia és la que marca l’espai públic. Més a prop hi ha l’espai social, la distància a la que interactuem amb persones en àmbits socials diversos. Encara més a prop hi ha el nostre espai personal, on ens molesta que hi entri ningú. L’única excepció seria la determinada per l'esfera més propera que marca l’espai íntim. Aquell que únicament compartim amb persones amb forts lligams emocionals.

Aquests espais els tenim clars, però estan molt condicionats per la cultura. És curiós com la distància per mantenir una conversa és molt gran als països nòrdics, va reduint-se a mida que anem cap al sud, arriba a la distància en que nosaltres estem còmodes i segueix reduint-se encara més als països del Magreb. Quan he anat a Noruega em sorprenia com de lluny es situaven els meus interlocutors i notava el seu malestar si m’apropava fins la distància que jo trobava normal. Però al revés. Al Marroc era una llauna parlar amb un comerciant que tenia gairebé a sobre (o això era el que em semblava). Simplement, cada cultura té una distància interpersonal correcta.

Doncs acaben de localitzar l’àrea del cervell que processa en part aquesta informació. Una petita regió anomenada amígdala (res a veure amb les del coll eh!) de la que ja se sabia que processava sentiments com la por o altres emocions. Uns investigadors treballaven amb una dona que tenia lesionades les dues amígdales. Les de cada hemisferi cerebral. El que miraven de veure era com processava les expressions de por que feien les altres persones. Si les captava, si les comprenia i com reaccionava.

Però mentre ho feien es van adonar que la pacient s’apropava molt quan mantenia una conversa. I això els va fer sospitar que potser també hi tenia alguna cosa a veure amb la distància personal. De manera que van fer un altre experiment amb voluntaris als que simplement demanaven que, des de determinada distància, s’anessin apropant a l’experimentador fins que deixessin d’estar còmodes. De mitjana va sortir uns seixanta centímetres, però la pacient seguia sense problemes fins als trenta centímetres o menys. En realitat li era igual estar gairebé tocant-se nas amb nas.

Aleshores van analitzar que passava amb l’amígdala de la gent sana i els resultats van ser encara més interessants. Quan algú s’apropa massa, les neurones de l’amígdala es posen en funcionament. Com un senyal d’alarma que indica que tenim algú massa a prop. El curiós és que això passava igual encara que tinguessin els ulls tancats i simplement els diguessin que tenien algú molt a prop.

De manera que no és un simple acte reflex. Hi ha una part del cervell que treballa processos relacionats amb la socialització i que ho fa barrejant sensacions inconscients i altres de perfectament conscients. Per descomptat que hi haurà altres àrees i processos implicats, però fa gràcia tenir un senyal d’alarma dins el cervell que salta quan se’ns apropen massa.

Una alarma que es deu poder modular segons com ens eduquin de petits i que també és regulable depenent de la situació. Al metro en hora punta, i malgrat que resulta incòmode, som molt més tolerants amb l’espai que no pas a casa o a la feina.

Com qualsevol mecanisme biològic útil, el sentiment de l’espai personal mostra un patró general que es pot ajustar segons les circumstàncies.

Reflexos importants

Una característica dels pobles mediterranis és que les cases acostumen a estar pintades de blanc. Això, a part de ser bonic i crear uns paisatges increïblement amables, té el seu sentit en el fet que el blanc reflecteix més quantitat de llum solar, mentre que els colors foscos l’absorbeixen. El resultat final és que les són una mica més fresques que les de color fosc.

Aquesta característica la tenen tots els objectes i es pot determinar amb un paràmetre que s’anomena albedo. L’albedo és senzillament la relació que hi ha entre la radiació que arriba a un objecte i la que reflecteix aquest objecte. Aquest valor pot variar molt segons la superfície. La neu té un albedo molt gran, mentre que la superfície d’una carretera recent asfaltada el té molt baix. A la carretera, tota la radiació que arriba és absorbida, mentre que la neu reflecteix quasi tota la que li arriba. Per això ens cremem fàcilment quan som a la neu. Les radiacions ens arriben del cel, però també reflectides des de la superfície nevada.

Quan es calcula l’albedo mitjà de la Terra trobem que és del voltant del 35 %. I aquest valor és important, perquè participa en l’equilibri climàtic del planeta. Però aquest valor és només una mitjana. L’albedo dels oceans és força més baix ja que són foscos i absorbeixen molta radiació. Per altra banda, els núvols contribueixen molt a augmentar l’albedo. Els deserts tenen un valor alt mentre que els boscos el tenen més baix.

Semblaria que l’efecte de la llum rebotada no hauria de ser gaire important, però això no és així. A Almeria ha canviat l’albedo en els darrers anys. El que abans eren terres de conreu ara s’han transformat en hivernacles que ocupen una extensió enorme. Aquests hivernacles són clars i han fet augmentar l’albedo local en un 9 %. Doncs junt amb aquest augment ha tingut lloc un descens de la temperatura mitjana. En realitat és l’únic indret de la península on la temperatura ha baixat aquesta dècada.

Una dada molt important és que la diferència entre els albedos de la neu i del mar és enorme. Fins un 90 % la neu i tant sols un 10 % l’aigua. Això vol dir que un 90 % de la radiació que rep l’Àrtic és reflecteix, però que si es fon i es transforma en oceà, únicament reflectirà el 10 % de la radiació. La resta el que farà serà incrementar l’energia en forma de calor dels oceans.

Per això resulta inquietant el desglaç de l’Àrtic. A més del canvi en els corrents marins i de l’augment de la temperatura global, el desglaç farà que es perdi superfície blanca que serà substituïda per una de fosca. Com a resultat, l’albedo disminuirà, la Terra captarà encara més energia del Sol i l’escalfament s’accelerarà encara més. Això farà que es fongui més gel, que l'albedo disminueixi i que el planeta s'escalfi més, de manera que el gel encara es desfarà més...

Aquesta és la mena d’efectes que més amoïnen als climatòlegs. Aquells processos que quan comencen tenen tendència a alimentar-se a si mateixos i agafar més i més importància cada dia que passa. Sobretot perquè al principi passen desapercebuts, però quan es comencen a notar ja resulten imparables.

Per això s’ha proposat que una manera senzilla de lluitar contra l’escalfament global seria simplement augmentar la superfície blanca del planeta. Per exemple, pintant els edificis de blanc. Aquí ens sembla una obvietat, però a molts indrets seria una novetat. Fins i tot hi ha qui ha proposat pintar les carreteres de blanc.

En tot cas, aquesta és una mena de mesures que resulten fàcils, econòmiques i que tenen un cert impacte. No es pot demanar més.

L'intrigant temps

Entre les coses que tenim més clares i que, alhora, ens costen més d’explicar, hi ha el temps. Aquest problema ja se’l plantejava Sant Agustí a finals del segle IV, a les seves Confessions, on hi va escriure (XI, 14, 17):

"¿Què és, doncs, el temps? Si ningú m'ho pregunta, ho sé, però si vull explicar a qui m'ho pregunta, no ho sé. El que sí que dic sense vacil·lació és que sé que si res passés no hauria temps passat; i si res passés, no hi hauria temps futur, i si no existís, no hauria temps present. Però aquells dos temps, pretèrit i futur, com poden ser, si el pretèrit ja no és i el futur encara no és? I pel que fa al present, si fos sempre present i no passés a ser pretèrit, ja no seria temps, sinó eternitat. Si, doncs, el present, per a ser temps és necessari que passi a ser pretèrit, com dir-vos que existeix aquest, la causa o raó de ser és a deixar de ser, de manera que no podem dir amb veritat que hi ha el temps sinó pel que fa tendeix a no ser?".

En llenguatge col·loquial diríem que portava una bona empanada mental, però si ho pensem un moment i ho rellegim amb calma ens adonem del problema que, encara, no ha trobat solució.

El cas és que tots tenim una percepció del pas del temps. El podem mesurar amb precisió, el podem sentir a mida que envellim, podem distingir perfectament l’ahir del demà. I tot i així, encara no tenim clar que coi és el temps.

Els físics no són de gaire ajuda. Diuen que és una quarta dimensió, però diferent de les tres de l’espai, i que per això parlen de l'espai-temps com una sola cosa. I quan demanes més precisió sovint acabes amb un decebedor “el temps és allò que mesuren els rellotges”. També és parla de la fletxa del temps marcada per la termodinàmica. Sabem que hi ha una magnitud anomenada entropia (i que es simplifica dient que és el grau de desordre d’un sistema) que sempre tendeix a augmentar. Per això la fletxa del temps, allò que indica on és el futur i on el passat, vindria determinat per aquella direcció en la que augmenta l’entropia.

Però de nou això és insuficient. La brúixola marca el nord i això ens permet orientar-nos. Però la brúixola no ens explica que és l’espai.

I a sobre, va venir Einstein amb la relativitat i va demostrar que el temps pot alterar-se. Que segons la referència que fem servir poden ser moments diferents per uns i altres observadors, que el temps pot transcórrer a velocitat diferent depenent de com ens movem.

També resulta intrigant la percepció del temps psicològica. Hi ha lesions cerebrals que fan que encara que puguis recordar les coses, perds la capacitat d’ordenar-les en el temps. És el que s'anomena "Amnèsia de localització temporal". Això indica que realment al cervell podem ordenar cronològicament els records d’alguna manera que encara no tenim clara. I podria ser que allò que considerem temps estigui molt condicionat per la manera com el cervell processa aquesta mena d’informació.

Si simplement guardéssim records, però no els ordenéssim en una seqüència temporal, ens plantejaríem el concepte de “temps” de la mateixa manera?

Al final el “temps” és un concepte interessant per dedicar-hi un cert temps a pensar-hi. De seguida ens adonem que moltes coses que donem per sentades i clares, en realitat no ho estan gaire. Al final, és molt fàcil acabar amb la mateixa empanada mental que Sant Agustí, perquè... algú té una bona definició de "temps"?

Retallades

Amb una mica de retard m’he d’afegir a la moguda que s’ha muntat al món dels blogs en protesta per la retallada en els pressupostos generals de l’Estat per l’any 2010 en la inversió en I+D. Normalment ja sabeu que evito ficar-me en temes polítics en aquest racó, però aquesta vegada no puc fer com si res.

Ja sabem que quan hi ha una crisi toca apretar-se el cinturó. Tothom. Però la manera com s’ha proposat fer-ho indica molt clarament la mentalitat d’aquest país. Els responsables de la gestió no tenen cap problema a repetir una vegada i altra que la recerca ha passat a ser prioritària i que l’època de l’Espanya que s’enorgullia de pensar “que inventen ellos” ja és història. I realment cal reconèixer que les coses han canviat des de fa uns quants anys. El problema era, és clar, que si un país ha estat virtualment aturat en algun camp, encara que es posi les piles, comença molt endarrerit respecte dels altres. Per això, malgrat que el pressupost dedicat a investigació i desenvolupament ha crescut substancialment primer amb els governs de Felipe Gonzàlez, després amb els d’Aznar i encara després va seguir creixent amb Zapatero, tot just estem agafant el lloc que ens tocaria en funció de l’economia del país.

Però això era quan les coses anaven be. Ara hi ha una crisi i la principal retallada, un 15% l’han aplicat justament a I+D. Més que cap altre partida. A la pràctica això vol dir que caldrà aturar un bon nombre d'investigacions i que caldrà acomiadar un bon grapat de científics, molts dels quals estan iniciant projectes de recerca importants. Naturalment el fet de ser científic no ha de ser cap immunitat enfront els acomiadaments. Arreu hi ha molta gent està perdent la seva feina i el drama humà és exactament el mateix. La qüestió és quina mena d’importància se li dóna a la recerca realment. Més enllà de les paraules el que compta són els fets. Els països més rics i amb més creixement van dedicar des de fa molts anys un interès particular a la recerca. I ara simplement en recullen els guanys. La recerca no és un caprici pel simple plaer de saber més. De la recerca en surten patents, industries, productes d’alta tecnologia i un grapat de coses que rendeixen diners i benestar a la societat que els ha generat. Una cosa que sembla que per aquestes terres poca gent acaba d'incorporar a la seva psicologia. Sembla que la ciència encara es considera una activitat curiosa però poc rellevant a la pràctica. Potser per això, l’ideal de massa gent és limita a sortir al “Gran Hermano”.

I potser també per això, les principals patents que han sortit d’Espanya a nivell mundial són la fregona i els xupa-xups.

Encara resulta més ximple el fet que, per exemple als Estats Units hi ha moltes recerques que donen lloc a medicaments, productes, tecnologies patentables que els aportaran molts diners i que han sigut desenvolupats per personal d’aquí. El motiu? Doncs que aquí es formen bons professionals, que no tenen lloc on treballar. Per tant, se’n van a fer-ho a l’estranger. Bàsicament aquí preparem bons científics perquè Estats Units, Anglaterra i Alemanya en treguin profit. Semblava que la cosa començava a canviar, però es veu que no.

Es pot ser més ximple?

Però encara serà més preocupant és la crisi de confiança que genera. Quins investigadors anirien a treballar a un indret on sobretot es retalla els diners de recerca a les primeres de canvi? Quines empreses tecnològiques vindran a instal·lar-se? Quins investigadors ja formats a l’estranger tornaran a fer l’etapa més productiva de la seva carrera si no tenen garanties d’una mínima estabilitat?

Fins que no es canviï el xip de la societat i es comenci a considerar la I+D com una inversió de futur seguirem fent el ruc. I si la societat no valora la ciència, els governants els resulta facilíssim començar a retallar les despeses per aquí.

Citant una frase que s’escolta molt en els darrers dies: “Si creieu que el coneixement és car... intenteu-ho amb la ignorància”.

Nobel de química: desxifrant ribosomes

Aquest any el Premi Nobel de química ens torna a portar a l’interior de la cèl·lula. Els guardonats han sigut Ada E. Yonath, Thomas A. Steitz i Venkatraman Ramakrishnan per “els estudis sobre la funció i estructura del ribosoma”. D’entrada ja es destacable el fet que aquest any ja en són tres les dones guardonades. Per fer-nos una idea de com anaven les coses, en totes les categories s’han atorgat premis Nobel a 816 persones o organitzacions. Doncs entre tots aquests, fins aquest any únicament hi havia 32 dones (una dues vegades, la Marie Curie). Avui ja en són 35. (Actualitzo. Acaba de sortir el de literatura i també a una dona, de manera que ja en son 36. Realment aquest és un any notable)

El premi ha sigut per una feina immensa. Determinar la posició de tots i cada un dels àtoms que formen un ribosoma. Això no era un caprici. Els ribosomes són les estructures que a la cèl·lula s’encarreguen de llegir la informació del RNA i fabricar les proteïnes segons aquestes instruccions. Però comprendre com ho feien, calia saber quina estructura tenien i aquí començaven els problemes, perquè els ribosomes són coses molt grans. Grans tenint en compte que parlem de molècules, és clar.

Una proteïna és una llarga filera d’aminoàcids units l’un darrera l’altre en un ordre determinat. I aquest ordre està codificat als nostres gens. Quan la cèl·lula ha de fabricar una proteïna determinada primer es fa una copia en RNA del gen (que no deixa de ser un tros de la cadena de DNA). Aquest RNA surt del nucli i és transportat fins al citoplasma on es troba amb els ribosomes. Aquests s’encarreguen de “llegir” el RNA i d’anar enganxant els aminoàcids en l’ordre correcte fins que surt la proteïna completada.

Naturalment aquest és un procés molt complex que requereix una maquinaria d’allò més sofisticada. Per acabar-ho de complicar, un ribosoma està fet per una barreja de proteïnes i de RNA (Un RNA diferent del que fa de missatger, però és que l’RNA fa moltes coses!) Per fer-vos una idea de la complexitat, un ribosoma dels nostres està fet per tres cadenes de RNA i més de cinquanta proteïnes. Cada proteïna i RNA fet per un grapat d’aminoàcids o nucleòtids que, alhora estan fets per molts àtoms enllaçats. Com es podia identificar la posició de tots i cada un d’aquests milions d’àtoms?

Doncs el que van fer, primer l’Ada i després els altres guardonats va ser mirar d'obtenir “espectres de difracció de rajos X”. Imagineu que fem passar un feix de llum per un cristall. Com que el cristall està fet per una xarxa ordenada d’àtoms, la llum es desviarà en diferents direccions que depenen de la posició de cada àtom. Cal que sigui un cristall, perquè al ser repetitiu i ordenat, la llum sempre sortirà desviada en les mateixes direccions. Al final, si mesurem com es desvia la llum, analitzant per exemple una pel·lícula fotogràfica situada darrera el cristall, podrem calcular com estaven posats els àtoms que van causar aquella i no cap altra desviació. En realitat no es fa amb llum visible sinò amb rajos X, però la idea és la mateixa.

Tot això és relativament “fàcil” de fer si parlem de cristall senzillets. Però si volem fer-ho amb estructures més grans la cosa ja es complica. Però a la pràctica, el que resulta més complicat de tot és aconseguir uns cristalls prou bons de les proteïnes que volem analitzar.

No és com amb la sal, que n’hi ha prou de deixar que l’aigua s’evapori perquè apareguin els cristallets. Amb les proteïnes cal tenir unes condicions molt precises i que, a més, no facin malbé allò que volem analitzar. Per això, una de les estratègies que van fer servir al principi era treballar amb ribosomes de microorganismes que habiten en condicions molt extremes, com les fonts termals o el Mar mort. Si poden sobreviure a temperatures superiors als 70 ºC o amb concentracions de sal molt altes volia dir que els ribosomes no es trencaven a aquelles temperatures o salinitats.

La feina va requerir més de vint anys d’esforços. Obtenint cristalls relativament bons que generaven imatges de difracció més o menys grolleres. Mica a mica es va anar establint primer la forma general. Després es va poder millorar la sensibilitat i finalment l’any 2000 es va poder publicar l’estructura completa de les dues subunitats en que es divideix el ribosoma. I si penseu que vint anys són molts, mireu la imatge. Cada puntet és un àtom. En verd les proteïnes i en blau el RNA. Un autèntic trencaclosques!

Però el premi no és poca cosa. Per exemple, coneixent com són els ribosomes i les diferències entre els de mamífers i els bacterians es poden dissenyar medicaments que afectin únicament als dels microorganismes sense fer res a les nostres cèl·lules.