Mars 500

Tan bon punt una cosa és possible els humans ens llencem a posar-la en pràctica, per bé o per mal. I si parlem de l’espai, el proper pas important que tocarà fer serà posar els peus a un altre planeta. Aleshores començarà de veritat el viatge a les estrelles. Fins ara no hem fet res més que mirar des de la frontera. I el primer planeta que hem de visitar és Mart. No hi ha cap altra opció. Si els humans mantenim el seny i les crisis econòmiques no ens aturen massa, aquest segle ja es podria fer el primer intent.

En tot cas, cal estar preparats, perquè el viatge serà un dels més difícils i arriscats que els humans hauran emprés. Equivalents als que feren els primers navegants quan miraven de travessar l’Oceà en petits i insegurs vaixells.

Ara, però, intentem preparar-nos una mica millor. I avui comença un dels estudis que l’Agència Espacial Europea prepara per afrontar el llarg viatge a Mart. Un dels principals problemes que cal resoldre és com un equip de sis persones portarà el confinament en un espai tancat durant un any i mig. Aquesta és la durada mínima d’un viatge al planeta roig. Calen uns dos-cents cinquanta dies per anar i uns altres tants per tornar. A més, cal passar-hi un cert temps allà. Però sobretot cal tenir present que el viatge no es pot fer en qualsevol moment.

Les lleis de la física determinen quan pot sortir una nau i quan no pot fer-ho. Com que Mart i la Terra donen voltes al Sol, cada un al seu ritme, de vegades es troben relativament propers, però en altres moments poden trobar-se un a cada banda del Sol. Per això, qualsevol missió que tingui un problema, no podrà tornar quan li vingui bé. Únicament podrà fer-ho en el moment adequat. I això vol dir un any i mig tancats en un espai molt reduït i en una situació realment estressant.

Per això s’ha dissenyat el projecte Mars 500. Una simulació del viatge fins a Mart en la que sis voluntaris es tancaran en un habitacle que simularà el vehicle en que aniran fins allà. En principi no podran sortir fins al final de l’experiment i les comunicacions es faran telemàticament.

Per simular millor les condicions, mica a mica l’interval entre les comunicacions s’anirà allargant. Un senyal de ràdio triga 20 minuts per anar de la Terra a Mart, de manera que durant el viatge, si hi ha alguna emergència hauran de tenir iniciativa. No podran esperar els 40 minuts que calen per explicar el que passa als de Terra i rebre la resposta.

El menjar també serà el que és previst que portin els astronautes camí de Mart. I, per donar realisme a la cosa, està previst causar situacions d’emergència inesperades i de manera aleatòria per veure com responen els “subjectes experimentals”. A més, aniran tota l’estona monitoritzats. Es tracta de controlar els nivells d’estrès, canvis al sistema immunitari, alteracions en el son, efecte de la falta de llum solar....

Però sobretot serà un experiment social. Com es resoldran les situacions de tensió, les discussions, les bronques o les depressions que, inevitablement, apareixeran. En missions més curtes, alguns astronautes han posat en perill la missió per coses inesperades, com ara no aguantar el to de veu d’un company o, simplement, l'olor corporal que feia algú altre. Coses que en la vida normal són una petita molèstia que desapareix sortint a donar una volta, allà no es podran evitar i poden arribar a ser desesperants.

En realitat l’experiment és farà per parts. Els que han entrat avui faran una estada de 105 dies. Una mena d’aperitiu. Després, un altre grup es tancarà durant 500 dies. I si tot va bé, podria fer-se un altre intent amb 720 dies. Quasi dos anys tancats!

Els d’estades més llargues fins i tot podrien simular la sortida a Mart. Les Instal·lacions es troben a Rússia, de manera que poden sortir en un ambient de molts graus sota zero similar en algun aspecte al que trobarien a Mart.

Òbviament també hi ha moltes coses que no es poden simular. L’efecte de la falta de gravetat o les radiacions còsmiques són altres problemes per als que caldran altres maneres d’enfocar-los. Però el principal és el del confinament. Tan aïllats no han estat mai ni les tripulacions de les estacions orbitals, ni les de submarins nuclears que poden estar setmanes o mesos submergits, però no anys. I algun intent que s’havia fet, en condicions menys serioses, com l’experiment de Biosfera 2, va resultar un fracàs.

Per això serà interessant veure com els va. Obtindrem informació útil per anar a Mart, però també aprendrem moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Progrés i ambició

Si hi ha una persona en el camp de la ciència que desperta sentiments contraposats, aquest és en Craig Venter. Ell va ser qui va formar l’equip de capital privat que va participar en la seqüenciació del genoma humà, en competició amb un altre equip públic. Naturalment, en ser capital privat el que cercaven era la manera de guanyar diners amb allò. I el reconeixement per la feina feta anava parell amb les crítiques per les seves intencions.

Encara s’estava discutint el tema quan es va despenjar amb la idea de crear vida artificial al seu Institut de recerca. Van construir un cromosoma bacterià i van mirar si funcionava en un bacteri modificat. Potser la paraula vida artificial era exagerada, però en tot cas és un primer pas en aquesta direcció. Perquè buscar organismes que facin allò que ens interessa? Millor fabriquem-los directament, no? Després de tot, com ell va dir una vegada, l’ADN és tant sols ADN. Una molècula que podem tallar i unir com ens vingui de gust.

Però això de buscar organismes que facin el que volem tampoc ho ha deixat de banda. I va posar en marxa una altra iniciativa que de nou genera conflicte, però que demostra talent i iniciativa envejables. Va muntar una expedició al voltant del món d’un vaixell, el Sorcerer II, que anava recollint mostres d’aigua per allà on passava. L’aigua es filtrava i recollien els microorganismes que hi havia, els congelaven i després, al laboratori els analitzaven.

No és poca feina. Cada litre d’aigua de mar conté entre 25.000 i 100.000 tipus diferents de microorganismes, i de la immensa majoria no en sabem absolutament res. Per identificar un bacteri cal fer-lo créixer fins tenir-ne prou quantitat i fer un seguit de determinacions genètiques, bioquímiques, toxicològiques, etc. Com que de la gran majoria ni tant sols sabem com fer-los créixer, el nostre coneixement és extremadament limitat.

Però en Venter ha aplicat un altre sistema. No sabrem fer créixer els microbis, però podem analitzar els seus gens. I, en realitat, el que a ell l’interessa és identificar nous gens, noves proteïnes que facin funcions interessants. Poden ser vies metabòliques desconegudes, poden ser activitats antibiótiques, poden ser formes desconegudes d’obtenir energia,...

En dos anys de viatge, el Sorcerer II va identificar ¡vint milions! de nous gens i milers de noves famílies de proteïnes que desconeixíem. Amb aquestes dades es poden refer nous esquemes que permeten comprendre l’evolució de la vida a la terra. Podem aprofundir en els la funció i la lògica de moltes vies metabòliques, potser podrem trobar noves maneres de desfer-nos dels residus que generem, o d’obtenir energia de maneres més eficients.

S’ha de reconèixer que és una nova manera d’encarar els problemes. No perd el temps buscant noves espècies i va directament a buscar nous gens. Per descomptat, quan en trobi que tinguin interès comercial, no trigarà gens a patentar aquestes utilitats i a guanyar diners. I aquí salten les discussions. Per exemple, hi ha qui parla de biopirateria, encara que Venter assegura que ha aconseguit els permisos per recollir mostres a les aigües territorials de tot arreu on passa. Més enllà de les dues-centes milles, el tema ja és lliure.

Naturalment, moltes vegades no es podrà saber si el gen en concret es va trobar en aigües jurisdiccionals d’un país o fora d’elles. I tot i així. Imaginem que trobem un gen valuós en el genoma d’un bacallà. Si aquell bacallà el vàrem pescar a aigües del Canadà, vol dir que el Canadà té algun dret sobre el rendiment econòmic que li treiem a aquell gen? Doncs en els bacteris no hauria de ser diferent. Ara bé. Si el bacallà únicament visqués a aigües canadenques la cosa seria diferent. Pensem-ho, peque ara començarà un nou viatge i passarà per la Mediterrània, el mar Negre i el Bàltic.

O potser no tant diferent. Un gen no és un organisme. La biodiversitat s’aplica a les espècies, però als gens també? Són temes complexos amb molts punts de vista possibles i cap de definitiu.

Però, malgrat les polèmiques i les ombres, que no negaré, trobo fascinant la imaginació que aplica en Venter a l’hora de resoldre problemes per trobar la manera de fer coses que la majoria de la comunitat científica simplement diu que encara no es poden fer.

Secrets dels ous ferrats

És una de les primeres coses que s’aprenen a fer quan et poses a cuinar. Passada l’etapa del pa amb tomàquet i quan ja et planteges plats calents Comences, com és natural, amb una recepta amb pocs ingredients i d’elaboració simple. Però fins i tot en això hi ha nivells i amb el temps surt cada vegada millor. Un plat al que recórrer fins i tot quan ja ets expert en alta gastronomia i que sempre és una bona solució per improvisar un sopar ràpid. I a més, segueixen agradant-me com el primer dia. Són els ous ferrats!

En principi no tenen cap secret. Deixes caure un (o dos) ous sobre oli calent i passats uns moments en treus un ou ferrat. Ja està. Però fins i tot rera aquesta simplicitat hi ha un grapat de detalls, físics, químics i biològics, que cal considerar.

Abans de cuinar cal tenir present els dos components de l’ou. El rovell i la clara. Tots dos són són el material nutritiu amb que l’embrió s’hauria alimentat si l’ou hagués estat fecundat. Després de tot, un ou és el sistema que fan servir les aus per reproduir-se. Bàsicament és l’equivalent a un òvul molt gran. L’embrió s’hauria format en un extrem del rovell i s’hauria alimentat sobretot dels nutrients lipídics que conté. La clara, que és feta sobretot de proteïna, també té funció nutritiva i a més de protecció.

I des del punt de vista nutritiu, l’albúmina de la clara és una excel·lent proteïna. Es digereix molt bé, s’absorbeix molt bé i té una composició molt escaient per fabricar nosaltres les nostres proteïnes. L'única precaució és que no és recomanable menjar-ne molta de crua perquè conté una proteïna anomenada avidina que segresta una vitamina (la biotina) i fa que no s'absorbeixi. Consumir molta clara d’ou crua pot causar un dèficit en aquesta vitamina.

Els dubtes apareixen amb el rovell. Té molt colesterol, i això ja sona malament. El que passa és que pel que fa als nivells de colesterol en sang, es veuen més afectats pel consum d’altres greixos que no pas del propi colesterol. En altres paraules. Si mengem molts àcids grassos saturats, augmenta el colesterol més que no pas si ingerim el propi colesterol. Per tant, cal menjar-ne amb moderació, com tot, però sense patir massa pel colesterol.

De manera que els ous, a sobre de bons, són sans. Únicament cal tenir present que si es cuinen ferrats no deixen de ser un aliment fregit i, per tant, cal no abusar-ne. Ara falta cuinar-los correctament.

Per començar cal triar l’oli. Per defecte sempre prefereixo el d’oliva. La pega és que és més car. Però l’oli d’oliva és més ric en àcids grassos poc saturats i això fa que aguanti millor temperatures més altes sense fer-se malbé. A més, té un gust que m’agrada més, de manera que si pot ser, oli d’oliva.

Hi ha qui li posa una mica de sal abans de fregir-los. Altres prefereixen fer-ho al final. En això tot són gusts. Com sempre, la moderació ha de ser la norma.

Cal que l’oli estigui ben calent per aconseguir una ràpida desnaturalització de la clara de l’ou. La clara és feta sobretot d’albúmina. I en condicions normals l’albúmina és una proteïna que està plegada de determinada manera. Per poder digerir fàcilment cal trencar aquest plegament i això s’aconsegueix escalfant-la. Podem imaginar l’albúmina normalment com si fossin cabdells de llana. Plegats i rodons de manera que poden lliscar uns sobre els altres (per això la clara és fluida) i que resulten difícils de tallar (per això costa de digerir). Amb la calor és com si desféssim els cabdells i remenéssim la llana un cop estirada. Aleshores queda tot fet una maranya de fils tots entrelligats (i la clara de l’ou es torna sòlida) i resulten molt més fàcils de tallar (de digerir).

Si això ho fem a alta temperatura, passa ràpidament i la textura és diferent que si ho fem a poc a poc. A més, la calor de la perifèria trenca del tot les molècules d’albúmina i l’ou queda torradet pels costats. Com que entremig si queden enganxades molècules d’oli, el conjunt agafa un sabor deliciós.

En canvi, si l’oli no està prou calent, el resultat final semblarà més un ou dur o passat per aigua. Molt menys interessant!

L’altra virtut de l’oli ben calent és que la clara quedarà feta en poc temps, sense que el rovell comenci a agafar el color blanquinós. La clau és que la temperatura es va difonent a través de l’ou. Si hi estem molta estona la calor arribarà al rovell i aquest començarà a cuinar-se també. Però si anem de pressa podem tenir la clara perfectament al punt mentre que el rovell manté aquell color taronja que indica un ou ferrat ben fet.

Quan veiem que ja és al punt cal retirar-lo del foc amb precaució per tal que no es trenqui i, sobretot, que no ens cremem nosaltres amb l’oli. Posar-ho a un plat, evitant que caigui gaire oli, afegir algun acompanyament al gust i disposar-nos a gaudir d’un dels àpats més simples i deliciosos que es poden fer.

Estem al mínim

Fa una mica més de dos anys (Déu meu com passa el temps!) vaig fer un post on comentava coses sobre les taques solars. Aquestes marques fosques que apareixen a la superfície de la nostra estrella particular i que, malgrat que les veiem fosques, indiquen que el Sol està emetent més energia de l’habitual. El mecanisme associat al fenomen de les taques solars encara resulta bastant poc conegut, però fa molts anys que sabem que apareixen i desapareixen en un cicle de aproximadament onze anys. I ahir, un diari en parlava i m'ho va recordar.

Perquè aquell gener del 2007 ens apropàvem al final d’un cicle de taques solars. I sembla que ara ja hem arribat al final. Al punt més baix. El més curiós és que el nou cicle sembla que es resisteix a començar.

Actualment disposem d’una missió espacial, la SOHO, que és dedica a seguir l’activitat solar. Si entreu a la seva pàgina podeu trobar dades com la velocitat del vent solar, el “temps” que fa a l’espai, si hi ha tempestes solars o no i, és clar, l’activitat de les taques solars.

Però aquests dies, la imatge de les taques solars és ben poc interessant. No n’hi ha cap. Gens d’activitat de taques. En realitat és el que toca. Si mireu les gràfiques del cicle solar (o la imatge de dalt) veureu que ara, a principis del 2009, estem en un mínim.

I això té algunes conseqüències interessants. Durant els mínims, l’energia que emet el Sol és menor que en altres períodes. La diferencia és petita, de menys del u per cent. Però sembla que fins i tot això pot tenir algun efecte sobre el clima. No se sap amb absoluta certesa, però un període anòmalament fred que va succeir entre els anys 1645 i 1715, i que es coneix com “la petita edat de gel”, va coincidir amb un període anòmalament prolongat d’absència de taques solars.

Si això fos correcte, resultaria una mica inquietant, perquè aquest any hem tingut un hivern raonablement fred. En realitat ha sigut bastant normal i l’únic destacable ha sigut l’abundància de pluja, no el fred. Però després d’uns anys massa càlids, un hivern amb temperatures normalment fredes ens ha semblat més llarg i pesat del normal. Al menys, jo ja tenia unes ganes boges que arribés la primavera.

Com que feia fred, algunes veus indicaven que allò demostrava que l’escalfament global no tenia lloc en realitat.

Però teòricament aquest hivern era d’esperar que fos encara molt més fred. I això per dos motius. El primer és, justament, que estem un mínim d’activitat solar. Menys irradiació solar vol dir temperatures lleugerament més baixes. I per altra banda, aquest hivern ha tingut lloc el fenomen de “La Niña”. El canvi de temperatura que es detecta al Pacífic i que és el contraposat al fenomen, més conegut, de “El Niño”.

Durant "el Niño", les aigües del Pacífic són anormalment càlides, i durant “la Niña” són més fredes de l’habitual.

Amb la combinació de menor activitat solar amb un fenomen de “la Niña” podríem esperar un hivern més fred de l’habitual. Però el cas és que hem tingut un hivern normal. Fred, sense exagerar. Per aquestes contrades ha nevat molt, però ha sigut per l’abundància de precipitacions i no per una anormal baixada de temperatures.

Potser això indica que l’escalfament global ha convertit un hivern especialment cru en un de normal. Però també és molt possible que simplement indiqui que encara ens falta molt per comprendre com funciona el clima a nivell global i com es relaciona amb l’activitat solar o amb la temperatura de l'aigua del Pacífic. Encara hi ha moltes coses que sabem que passen i sabem que estan connectades, però encara no tenim clar exactament com.

I amb això no vull dir que dubti del canvi climàtic, eh! Per desgràcia, o per sort, algunes coses si que les sabem i les mesurem.

En tot cas, l’activitat de les taques solars hauria de recuperar-se molt aviat. És d’esperar que en pocs mesos, les imatges que s’obtinguin de la superfície del Sol tornaran a ser molt més interessants.

I aquí, a la Terra, farà una mica més de calor.

L'arbre aromàtic

Segurament és un dels arbres més estudiats del planeta. En part és pel seu interès econòmic, però també pel fet que, en tenir interès econòmic, de seguida es van cometre exageracions. Això va causar problemes mediambientals que calia resoldre, i per tant, es va seguir estudiant. A més té virtuts medicinals i, sobretot, se'n poden fer uns caramels extremadament útils quan tens el nas tapat o estàs refredat. Qui no ha pres mai un caramel d’eucaliptus?

De totes maneres, quan parlem d’eucaliptus cal anar amb compte. Hi ha més de set-centes espècies diferents, totes originàries d’Austràlia. Quan van descobrir aquell continent, primer no en van fer massa cas, encara que ja el Capità Cook se'n va portar uns quants fins al sud d’Àsia. A Califòrnia no va arribar fins als voltants de l’any 1850 i a Àfrica no ho va fer fins a finals del segle XIX. Ara, però, ja se’n poden trobar gairebé arreu del món. I això no és perquè si.

La clau va ser que l’eucaliptus tenia unes característiques que el podien fer molt útil. És un arbre que creix molt de pressa, de manera que una plantació pot donar rendiment pocs anys després de plantar-la. Si tens una industria de fusta i un tipus determinat d’arbre arriba a la mida desitjada en la meitat del temps que les altres, doncs vol dir que el benefici que n’obtindràs a la llarga serà el doble.

La fusta no és d’excel·lent qualitat, però va perfecte per fer pasta de paper o coses en les que el que cal és cel·lulosa pura i dura. Per tant, de seguida van començar a aparèixer plantacions d’eucaliptus arreu on l’arbre creixia bé. Tant interès hi havia que molts països van anar mirant d’obtenir espècies resistents al fred. Recordeu que parlem d’un arbre australià, provinent de climes càlids.

Com que a Europa fa més aviat fresqueta, és als països mediterranis on s’ha encarregat de plantar-ne grans extensions per proveir de pasta de paper la industria que la necessita. Això, no podia ser d’una altra manera, ha portat problemes. No es poden substituir les espècies autòctones per altres importades sense més. Sobretot si es fa a gran escala com s’ha fet amb l’eucaliptus.

Un dels problemes és que son uns arbres que consumeixen molta aigua. Aquesta és una característica que en ocasions és útil. En algunes zones pantanoses s’han plantat eucaliptus per dessecar el terreny i reduir les zones de cria de mosquits. Les arrels no és que s’enfonsin gaire dins el terra, però, si més no la capa superficial queda seca. Però en altres terrenys o en climes més aviat secs, això pot ser un problema.

Un altre és els compostos que fabrica l’arbre. L’olor d’eucaliptus prové dels olis que fabrica l'arbre. Són part de la lluita química que mantenen les plantes amb els depredadors naturals i amb els altres vegetals. A Austràlia no és un problema particular perque la resta d’espècies del bosc hi estan preparades. Encara que les fulles d’eucaliptus són relativament tòxiques, hi ha animals, com els koales, que poden digerir-les.

Però a la resta del món, els ecosistemes no tenen gaires defenses contra aquestes toxines. Un bosc d’alzines, a més d’alzines conté una enorme diversitat d’espècies vegetals. Matolls, herbes, flors, fongs,... que, a més són l’hàbitat de moltes espècies animals. Però un bosc d’eucaliptus al nostre país, presenta una pobresa depriment. La causa són les toxines que alliberen els arbres i que no poden resistir la majoria d’espècies d’aquí. Fins i tot les fulles s’acumulen i costen molt de desfer-se perque la microflora d'aquí tampoc ha evolucionat per degradar-les.

I finalment els eucaliptus representen un bon problema quan hi ha incendis forestals. Les resines que tenen i l’alçada que agafen fan que cremin com teies i contribueixin a escampar el foc d’una manera mai vista als boscos mediterranis. Els roures cremen poc, els pins cremen molt més, però les flamarades que generen els eucaliptus superen a tots. A Austràlia els incendis poden ser catastròfics per aquest motiu. Catastròfics pels humans, perquè els arbres ja hi estan adaptats i després del foc, de les arrels en tornen a sortir nous troncs.

De totes maneres, l’eucaliptus és una font important de productes útils per la salut. I el més famós és l’oli del que se n’extreu, l’eucaliptol, per fer els caramels, les infusions i els bafos per aspirar.

Ara comença a tenir mala fama, però l’arbre no en té la culpa. És la manera com el fem servir el que no sembla assenyat.

Un forat estabilitzat

A finals dels anys 70 i començaments dels 80 es va començar a parlar del forat a la capa d’ozó. Durant uns anys, aquella era la principal amenaça mediambiental que omplia els diaris amb notícies cada vegada més amoïnants. Les dades indicaven que la capa d’ozó a sobre l’Antàrtida era cada any més feble. I com que l’ozó de l’estratosfera actua com un escut que ens protegeix de les radiacions solars, la seva destrucció representava una amenaça seriosa. Més incidència de càncer, més mutacions, cremades a la pell, alteracions en el creixement de les plantes, menys collites...

Massa coses depenien de la integritat de la capa d’ozó.

Al 1975 ja s’havia proposat que els Clorofluorocarbons o CFC que feia servir la industria en grans quantitats podien donar lloc a reaccions químiques que destruïssin l’ozó. El principal problema era que en aquestes reaccions, l’ozó es destruïa, però els CFC no, de manera que cada molècula de CFC podia destruir milers de molècules d'ozó. De totes maneres, aleshores no hi havia dades fiables que suggerissin que allò estigués passant, de manera que el treball es va considerar interessant, però poc més.

Les coses es van començar a moure quan l’any 1978 si que es van mesurar nivells menors de l’habitual en la concentració d’ozó sobre l’Antàrtida. I a partir d’aquell moment es va començar a parar molta més atenció a la capa d’ozó. Va ser una sort, perque les dades que s’anaren obtenint any rere any indicaven que cada hivern els nivells eren més i més petits. Alhora també es veia que les concentracions de CFC anaven augmentant progressivament.

Com sempre passa, durant un temps es va dir que allò era alarmisme dels científics, que no hi havia prou dades, o que les dades indicaven que no passava res (us sona?). Els representats de la industria del CFC deien que tot allò era “un conte de ciència ficció, completament sense sentit”. I les previsions que es feien les consideraven “una representació massa simplista de processos meteorològics i químics excessivament complexos”. Si fa no fa, el mateix discurs que apliquen ara els negacionistes del canvi climàtic.

En tot cas al final es va decidir actuar i es va signar el protocol de Montreal l’any 1987. Segons aquell document, les nacions signants es comprometien a reduir progressivament fins deixar de fabricar CFC i altres productes que es consideraven perjudicials per la capa d’ozó. En pocs anys es van deixar de fabricar les grans quantitats de CFC que es feien fins aleshores. Allò va ser un èxit. El problema eren tots els CFC que ja s’havien alliberat a l’atmosfera i que son particularment estables. Malgrat que ja no en fabriquem més, el que hem deixat anar segueix allà dalt i continua destruint ozó. I contra això poca cosa podem fer.

Però vist en retrospectiva sembla que ens podem felicitar de les decisions que es van prendre. El forat a la capa d’ozó segueix apareixen cada any sobre l’Antàrtida, però al menys ha deixat de fer-se cada any més i més gran. Si mirem les dades des de l’any 1970, veiem que a partir dels anys 90 els nivells són més o menys estables. No s’ha recuperat la capa inicial, però al menys ha parat de destruir-se.

Ah! I als científics que havien proposat el model de destrucció per culpa dels CFC, aquells de la “representació massa simplista...”, els van concedir el Premi Nobel de química l’any 1995. Potser una mica de raó tenien, malgrat el que digués la indústria implicada i els escèptics de torn.

Fa poc la NASA ha presentat un vídeo amb l’evolució prevista per la capa d’ozó durant els propers cinquanta anys tal com estan les coses i la compara amb com haurien anat si no s’hagués aturat la generació de CFC. Aquí imagino que han agafat el pitjor escenari possible en un cas i el millor en altre (però no ho sé del cert). Però en tot cas si que sembla que alguna vegada les nacions de tot el món s’han posat d’acord en fer alguna cosa per cuidar el planeta.

La industria dels CFC s’ha reconvertit i ara fabrica els substituts que no danyen l’ozó. Segueixen guanyant calers i a sobre poden posar-se l’etiqueta de defensors del medi ambient. Hi ha qui li molesta aquestes actituds, però que es pot esperar? I, ben mirat, tampoc és una mala cosa. No té sentit evitar el progrés ni tractar d’evitar que la gent guanyi diners. Simplement cal vetllar perque en fer-ho no ens carreguem el planeta.

Ara la història es repeteix amb el canvi climàtic, i el dilema segueix sent el mateix: Trobar la línia que separa la precaució de la paranoia. Però no fer res tampoc és una bona opció. Esperem que sapiguem tornar a posar una mica de seny!

Teories, lleis i hipòtesis

El llenguatge és la millor eina que tenim per comunicar-nos, però que sigui la millor no vol dir que sigui perfecte. En ocasions, el llenguatge dona peu a errors o, pitjor, ens permet fer trampes gràcies a ambivalències i a polisèmies. Un exemple que apareix amb freqüència, sobretot en el tema de l’evolució, és rebutjar part del coneixement científic dient, en un cert to de menyspreu que “allò és únicament una teoria”.

I la trampa és que la paraula “teoria” té dues interpretacions que, a més, són radicalment diferents. En llenguatge normal, col·loquial, podem dir que alguna cosa podria passar, però només en teoria. Això té una certa connotació negativa. Si esperem un ascens i el cap comença dient”... en teoria tu hauries d’ocupar aquest lloc...”. Malament! El lloc no serà per nosaltres. Una teoria és, segons el diccionari: “Coneixement especulatiu, principis generals d’una matèria, d’un art, etc., amb independència de les aplicacions”

La clau és que és una especulació. I especular, podem especular amb tot. Per tant, podria semblar que la teoria de l’evolució, la teoria de la relativitat o la teoria atòmica són pures especulacions. Una feblesa que els creacionistes, per exemple, no es priven de recordar.

Però el cas és que al diccionari hi ha més accepcions de “teoria”. Per exemple: “Principi general, fórmula, ideats per tal d’explicar cert ordre de fets” I una altra és “Cos complet i sistemàtic de teoremes sobre una matèria” En aquest cas cal recordar que un teorema és una “Proposició demostrable a partir de certs axiomes o de proposicions ja demostrades”.

Que ens diu tot això? Doncs que en ciència, una Teoria no és en absolut una especulació que podem fer sense més ni més. Una Teoria és el marc conceptual més sòlid del que disposem sobre una matèria determinada. Poca broma!

En ciència hi ha uns quants conceptes que moltes vegades es barregen o malinterpreten. Per exemple una hipòtesi. Les hipòtesis són l’eina intel·lectual principal dels científics. A partir de diverses observacions que puguis fer, o que s’hagin descrit, pots tenir una idea per explicar-les. Aleshores planteges una hipòtesi que simplement és una afirmació del tipus “això passa per aquest motiu”. Una hipòtesi no té gaire valor, però és molt divertit posar-les a prova. És quan fas experiments del tipus “si la meva hipòtesi és correcta, quan faci això, hauria de passar allò”. Sembla fàcil, però us asseguro que la gran majoria d’hipòtesis no resisteixen més d’un o dos experiments.

Una altra cosa és una Llei. En ciència, una llei és una “regla universal a la qual estan subjectes els fenòmens de la naturalesa”. Això vol dir que és la descripció d’un mecanisme que fa que les coses passin d’una determinada manera. Un exemple és la Llei de la Gravitació Universal, que defineix l’atracció que exerceixen dos cossos en funció de les seves masses i la distància a la que estiguin. O les Lleis de Mendel que ens diuen com seran les generacions descendents de determinats progenitors pel que fa a un caràcter genètic determinat.

Noteu la diferència? Una llei ens diu com seran les coses. Una Teoria ens explica el perquè son així.

Però una Teoria ha de complir algunes característiques. En primer lloc, i potser la més important, és que ha de ser possible posar-la a prova. Podria ser que fos errònia, de manera que ha d’haver-hi alguna manera de veure si les seves prediccions són errònies. Per això el creacionisme no és una Teoria científica. Qualsevol observació és pot dir que “Déu va fer-ho així” i mai podríem demostrar que això és fals. És el que passa amb la religió i Déu. Senzillament són coses que no entren en l’àmbit d’actuació de la ciència.

Una altra característica és que ha de permetre fer previsions de coses que encara no hem observat. Si no fos així, quina utilitat tindria?

Ara bé. Cal tenir present que totes les Teories que fem els humans són incompletes o errònies. Quan Einstein va fer la Teoria de la relativitat no va invalidar la Teoria de la gravitació universal de Newton. Simplement va construir una Teoria més gran que explicava més coses. Ara, la Teoria de Newton és un cas concret de la Teoria de la relativitat.

I per molt correctes que ens semblin les teories actuals, sempre estem posant-les a prova. Mai es pot descartar que demà aparegui una dada que no encaixi amb la teoria, que no pugui explicar-se segons ella. Aleshores cal refer-la o abandonar-la per bastir-ne una de nova.

I encara que diguin que els científics som immobilistes que no acceptem res que contradigui les Teories que coneixem, us asseguro que a tots ens encantaria demostrar que alguna Teoria actual és incorrecta i que nosaltres la podem millorar.

Aconseguir-ho vol dir Premi Nobel garantit, al menys en teoria!

Papa, SIDA i condons

Hi ha coses que resulten indignants. Afirmacions que en escoltar-les fan que et preguntis, però com poden dir això i quedar-se tan tranquils? Això és el pa nostre de cada dia en temes de política, on uns i altres magnifiquen fins l’absurd les errades dels adversaris alhora que justifiquen o ignoren olímpicament les pròpies. Ja hi estem una mica acostumats i no en fem massa cas, al menys dins d’uns amplis marges. Però hi ha temes relacionats amb la ciència o la salut en que esperes que persones amb cultura i ressò mediàtic mesurin acuradament les seves paraules.

Doncs això és el que sembla que no ha fet aquesta vegada el Papa Benet XVI quan ha dit que “els preservatius només augmenten el problema de la SIDA”.

El més greu és que és una afirmació simplement falsa. Dels preservatius es podrà discutir més o menys quin grau d’eficàcia presenten a l’hora de prevenir la progressió de l’epidèmia o quin nivell de protecció confereixen. Però de quina manera podrien augmentar el problema?

Puc entendre perfectament que segons la doctrina de l’Església, l'ús dels preservatius no sigui bon vist. Cadascú té les seves creences i ha de viure d’acord amb elles. Però la SIDA és una malaltia que s’emporta per davant massa vides com per anar amb frivolitat, mitges veritats o afirmacions simplement falses. I sobretot a l’Àfrica, on no disposen dels tractaments farmacològics que hi ha al món occidental i on l'epidèmia colpeja amb més força. Allà cal fer el possible per evitar els contagis, o per reduir el nombre tant com sigui possible.

Per descomptat que l’abstenció de relacions sexuals és un sistema que evita la infecció per aquesta via. Però en el món real tots sabem com funcionen les coses. L’impuls sexual no desapareix per la por a una malaltia. No ho ha fet mai, com quan la sífilis era una malaltia potencialment mortal, i no ho fa tampoc ara per la SIDA.

Quan he mirat pàgines que afirmen que els condons no són efectius per prevenir el contagi he trobat autèntiques fantasmades. De nou, tothom pot pensar el que vulgui, però hi ha coses que no són opinables. Cal presentar dades que permetin treure conclusions. I les conclusions han de ser assenyades. Dir coses com que en un 10% dels casos el condó no evita embarassos ja que no es fan servir correctament no permet concloure que tampoc evitarà la SIDA i per tant, millor no fer-los servir. Això és simplement absurd. D’aquestes dades el que s’hauria de concloure és que encara cal educar més al personal per tal que els faci servir correctament. I una altra conclusió seria que amb l'ús del preservatiu s’evita un 90% de les infeccions.

També he llegit que els preservatius tenen microporus d’una mida superior a la del virus, i per tant no actuarien com a barrera. Un cop més, això és tergiversar les coses. Primer perque els virus no tenen cames per anar corrent a través dels porus, però sobretot perquè normalment els virus es troben a l’interior dels limfòcits presents al semen. I els limfòcits són cèl·lules prou grans com no passar per cap microporus d’aquests.

Que únicament amb els condons no derrotarem al virus? Doncs és clar que no. Això ningú ho discuteix. Cal recerca per trobar maneres de curar la malaltia, però mentrestant, sembla intel·ligent reduir al màxim el nombre d'infectats. Que la seguretat no és del 100 %? Doncs segur que no. No existeixen sistemes totalment, absolutament, segurs. Però això no vol dir que no fem servir els millors de que disposem.

I pel que fa a l’abstinència que proposa l’Església, també hi ha falles i moltes. Som humans i la carn és feble. I cal tenir present que, com va dir algú, “Déu et perdonarà sempre, però el virus no ho farà mai”.

la divisió d'Àfrica

A l’escola ens van ensenyar que els continents de la terra estan disposats en grans plaques tectòniques que lentament es van desplaçant sobre el mantell. Quan dues plaques d’aquestes topen l’escorça de la Terra es deforma i els rebrecs els anomenem serralades. Els Pirineus són el resultat de la col·lisió entre les plaques africana i eurasiàtica. De fet, en aquell xoc es van generar la majoria de les muntanyes d’aquests continents. Els Alps, els Balcans o l’Himàlaia.

Però a més de moure’s i xocar, també hi ha continents que s’estripen quan una part del continent es mou en una direcció i l’altre part marxa en direcció oposada. Això és el que està passant a l’Àfrica, que d’aquí a uns deu milions d’anys es partirà en dos. I la zona de tall és una de les més conegudes, la Gran Vall del Rift.

Geològicament un rift és una zona on dues plaques es van separant a ritme d’uns dos centímetres anuals. Sembla poc, però abans o després les aigües de l’Oceà índic anegaran els terrenys per on ara pasturen els ramats de gaseles o zebres.

Vista des de l’espai, la vall del rift és una línia d’uns sis mil quilòmetres que semblaria començar al final del mar Roig i que baixa fins a Moçambic. En realitat, però, la vall del rift és molt més llarga. El Mar Roig no és sinó la part que ja està coberta per l’aigua d’aquesta gran línia de fractura.

La zona ja té unes característiques que fan notar alguna cosa geològicament particular. Els llacs de la zona, com el Nakuro, el Naibasha, el Niasa o el Tanganika, són molt rics en algues per causa de l’aportació de carbonats per part dels volcans de la zona. A més., una mirada a un mapa revela que estan disposats pràcticament en línia. Simplement el que passa és que les aigües tenen poca sortida dins el rift i fàcilment es formen els llacs.

Un altre detall curiós és que per aquella zona és per on s’ha trobat la majoria de fòssils dels nostres avantpassats. Això no és per casualitat. Un motiu és que els territoris com Kenya van ser colonitzats per anglesos, i la tradició científica, sobretot pel que fa a les expedicions, és molt més desenvolupada en la cultura anglosaxona. Segurament també hi ha fòssils a altres indrets, però quantes expedicions va organitzar Espanya a Guinea o Itàlia a Etiòpia per buscar fòssils als segles XIX i XX?

Normalment per trobar coses cal, al menys que algú es prengui la molèstia de buscar-les.

Però amb això no n’hi ha prou per explicar-ho. L’altre causa important és que la fractura que causa el rift deixa al descobert una part important de l’escorça terrestre. Així, molts estrats que restarien sota terra passen a estar a l’aire lliure, esperant que algun paleontòleg es fixi en ells.

En tot cas, els mapes del futur tindran un aspecte ben diferent. Per una part Àfrica estarà escapçada en dos. Els geòlegs ja parlen de la placa de Núbia, que es mou cap a l’oest i la placa Somalí que marxa cap l’est. Una altra conseqüència d’aquest moviment serà que la placa de Núbia acabarà per topar amb la Euroasiàtica i tancarà l’estret de Gibraltar. Aleshores la Mediterrània quedarà aïllada de l’Atlàntic.

I, mira, això serà una llàstima. La Mediterrània que no me la toquin, si us plau!

100 jocs literaris!

Avui toca un post curt i molt especial. Com segurament molts ja sabeu, la magnífica iniciativa dels jocs literaris, que cada dimecres ens proposa des del seu blog l’amic Jesús Mª Tibau, arriba al número 100. Naturalment, calia fer-ne una de sonada per celebrar-ho, de manera que ha muntat un super-joc literari al que, per descomptat m’hi he apuntat sense dubtar-ho.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món, però en resum es tracta d'encertar el nom de l'autor/a i el títol dels llibres que us proposin els que col·laborem en aquesta edició.

En el meu cas em plau col·laborar amb el següent text:

"Rere cada home viu hi ha trenta fantasmes, doncs aquesta és la proporció numèrica en la que els morts superen als vius. Des de l’alba dels temps, aproximadament cent mil milions d’éssers humans han transitat pel planeta Terra.

I és en veritat un nombre interessant, doncs per una curiosa coincidència hi ha aproximadament cent mil milions d’estrelles al nostre univers local, la Via Làctia. Així, per cada home que mai ha viscut, hi llueix un estel en aquest Univers.

Però, cada una d’aquestes estrelles és un sol, sovint molt més brillant i magnífic que la petita i propera a la que denominem el Sol. I molts –potser la majoria- d’aquests sols llunyans tenen planetes circumdant-los. Així, quasi amb seguretat hi ha terreny suficient al firmament per oferir a cada membre de les espècies humanes, des del primer home-mico, el seu propi món particular: cel... o infern."

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar (no poseu la resposta als comentaris, eh!). Per tal de facilitar-vos la feina us deixo aquesta pista:

Recordeu que podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

(Afegit l'1 d'abril. El plaç ha passat. Si voleu la resposta, la trobareu aquí)

I abans d’acabar, aprofito el text per plantejar-vos una pregunta:

Si realment ens correspon una estrella a cada un de nosaltres... quina triaríeu?

Jo em demano Albireo, a la constel·lació del Cigne. Un sistema doble constituït per una estrella més brillant daurada i una de més petita blava. Si allà hi ha algun planeta, els capvespres han de ser pura màgia d’ombres de colors!

La bilirubina millor quieta

Me sube la bilirubina
¡ay! me sube la bilirrubina
cuando te miro y no me miras
¿ay! cuando te miro y no me miras
y no lo quita la aspirina
¡no! ni un suero con penicilina
es un amor que contamina
¡ay! me sube la bilirrubina

Recordeu? Va haver-hi un any que la cançó de la bilirubina va sonar tot l’estiu i a tots els balls. La tonada era enganxosa i la lletra senzilla però, a qui li va passar pel cap que la bilirubina es podia controlar amb aspirines? O amb antibiòtic? I finalment, que coi és la bilirubina?

Doncs la història de la bilirubina comença a la sang tot i que aleshores encara no és bilirubina. La característica principal de la sang és el seu color vermell, i aquest és causat per la gran abundància de glòbuls rojos que conté. Aquests glòbuls rojos estan plens d’hemoglobina, la proteïna amb la que transportem l’oxigen des dels pulmons fins les cèl·lules. I és justament l’hemoglobina la que els dóna color vermell.

L’hemoglobina és una proteïna força gran, de forma globular, per això en diem “globina” i amb una molècula que forma part de la seva estructura, una que conté un àtom de ferro en la seva composició i que és la que porta l’oxigen enganxat. Aquesta molècula s’anomena “hem”, un nom derivat del grec “haîma”, que vol dir sang. Per això, hemoglobina voldria dir “la globina de la sang”.

Al cos, la gran majoria de cèl·lules viuen un cert temps fins que moren i son substituïdes per altres de noves. Per tant, passats uns dies, els glòbuls rojos van a la melsa on acaben per morir i les seves restes són absorbides per altres cèl·lules que les acaben de digerir. En aquesta digestió, la globina es destrueix per un costat i l’hem se'n va per un altre. D’aquest hem el que es recicla és l’àtom de ferro, un mineral molt valuós per l’organisme. I la resta de la molècula que queda ja no és un hem. Falta el ferro i la seva estructura s’ha modificat. El que en resulta és justament la bilirubina.

La bilirubina, les restes de la degradació de l’hemoglobina dels glòbuls rojos, viatja per la sang unida a altres proteïnes que la transporten fins el fetge i tot seguit cap a la vesícula biliar, o bufeta de la fel. Allà s’afegeix a la bilis de manera que acabarà anant a parar a l’interior del budell, des d’on finalment sortirà junt amb les restes de menjar per la part final del tub digestiu.

Ben mirat, l’hem és una molècula molt viatgera. Es fabrica al moll de l’os, fa la seva feina a la sang, comença a degradar-se a la melsa, ja en forma de bilirubina passa de nou per la sang fins al fetge, que la porta a la vesícula biliar des d’on viatja fins el budell per acabar sent excretada. Poques parts del cos li queden per explorar!

La bilirubina té color groc i si el fetge té algun problema, pot començar a eliminar-la més lentament. Aleshores s’acumula a la sang i el color groc comença a ser visible. És per això que en ocasions la pell, o els ulls, agafen aquesta tonalitat. Aleshores parlem d’icterícia i generalment (però no sempre) és indicatiu d’algun problema hepàtic més o menys greu.

De manera que si al cantant li pujava la bilirubina, no seria perque la noia no se’l mirés. Més probablement tindria algun problema al fetge i millor que no trigui anar al metge, perquè naturalment, ni l’aspirina ni els antibiòtics no li faran res.

Excitant?

El post del divendres, sobre el funcionament del cervell dels homes en mirar les dones, va tenir un cert nombre de comentaris i vaig prometre un segon post sobre un altre estudi que toca temes similars. Als comentaris de divendres, hi havia l’opinió general que la resposta dels homes enfront imatges de noies en biquini era previsible, però que la situació inversa seria més interessant i complexa.

En general hi ha un cert acord en que els homes som més simples, en el sentit que una imatge d’una noia espectacular la trobarem excitant, mentre que les dones són més complexes i caldrà tenir en consideració molts més matisos. I dic “simples” i “complexes” en sentit literal, és a dir, segons el nombre de variables a considerar. No hi ha cap valoració amagada ni despectiva ni positiva.

Però un altre estudi que s’ha fet sembla indicar que el que afirmen la majoria de noies no és veritat. O al menys, que les coses, una vegada més, són més complicades del que pensem.

La Meredith Chivers és una professora de psicologia de la Universitat de Queens que estudia la sexualitat humana. Però un estudi que ha fet no s’ha centrat, com la majoria, en les respostes sexuals d’homes i dones sinó en que és allò que desencadena aquestes respostes. En altres paraules, que és el que ens excita a uns i altres.

Per fer-ho l’experiment va consistir en presentar a una sèrie de voluntaris vídeos de contingut sexual que podien ser de parelles heterosexuals, de parelles homosexuals (homes o bé dones), d’individus sols, (també homes o dones) i finalment, de bonobos, que són un tipus de ximpanzés.

Després de veure les escenes els preguntava si allò els havia semblat excitant. Però no només això. També va mesurar el grau d’excitació que realment presentaven els individus. Uns aparells que es fan servir en estudis de fisiologia permetien mesurar el flux sanguini i la pressió que exercia el penis, i en el cas de les dones, un altre aparell mesurava el flux sanguini i el grau de lubricació de la vagina. La gràcia de l’estudi era comparar si el que diem coincideix amb el que el nostre cos diu.

Doncs en el cas dels homes, la concordança era total i previsible. Els homes heterosexuals deien que trobaven excitant qualsevol escena en la que sortissin noies. Tant hi feia si era amb un altre home, amb una altra dona o soles. Les parelles de gais no els despertaven res i els bonobos tampoc. D'altra banda, si els individus eren gais, la resposta era semblant, però canviant dones per homes, és a dir trobaven excitant qualsevol situació on hi sortís un home.

I la valoració física coincidia plenament amb les respostes. Allò que deien que era excitant... els excitava realment.

Però les coses en les dones van resultar ser completament diferents. Simplement no hi havia cap concordança entre el que deien i el que deien els seus cossos. Per exemple, la majoria deien que escenes lèsbiques no els feien res, tot i que els seus cossos deien una altra cosa. També hi havia resposta física, tot i que menor, en veure parelles d’homes. Per altra banda, les imatges de parelles heterosexuals afirmaven que les trobaven excitants, però segons el seu cos, tampoc n’hi havia per tant. De fet, fins i tot els bonobos els van induir una lleu, però mesurable resposta encara que cap ho va reconèixer.

Aquest estudi, ja ho podeu imaginar, ha donat peu a unes quantes bromes tipus “com podem saber el que volen les dones, si ni elles mateixes ho saben!”. Però en realitat ofereix unes quantes dades interessants i molt obertes a diferents explicacions.

En principi sembla que si que hi ha una dada clara. Els homes responen a situacions relacionades amb el sexe i amb l’objecte del seu desig, sigui una dona o, en el cas dels homosexuals, un altre home. En les dones, en canvi, semblaria que el que troben excitant són les situacions relacionades amb el sexe, mentre que l’objecte del seu desig és menys important.

Però també podria ser que fem servir la paraula “excitant” d’una manera diferent els homes i les dones. En els homes la resposta física i la mental van molt lligades. En canvi, sembla que en les dones les dues respostes estarien molt més dissociades. Podria ser que les situacions que tenen a veure amb el sexe si que els indueixin una resposta física, però per induir excitació mentalment (que després de tot és el que compta) cal alguna cosa més. Des d'aquest punt de vista les dones de l’experiment no estarien mentint. Simplement no identificarien la resposta física com “excitació”, en el sentit que ho fan els homes.

Al final constatem una obvietat. Els diferents sexes són realment diferents. Tampoc ens queixarem per això, més aviat al contrari. Però potser interpretar les respostes o les actituds dels uns segons els conceptes dels altres no és un bon camí per entendre's.

Dones i objectes

Hi ha estudis que resulten curiosos i que, de vegades et fan pensar, quin era el sentit d’estudiar això? En realitat, acostuma sempre a haver-hi un sentit, però és molt habitual que ens fixem en la part més llampant dels resultats. De totes maneres, altres vegades el que resulta impactant no és l’estudi en si, sinó les conclusions que en treuen i que acostumen a anar més enllà del que sembla raonable.

He llegit que han fet un estudi segons el qual “els homes veuen a les dones com objectes si van en biquini, lleugeres de roba o en actituds sensuals”. A l’estudi, dirigit per Susan Fiske, professora de psicologia a la Universitat de Princeton, va analitzar les zones del cervell que es posaven en funcionament en vint-i-un estudiants, homes, que es definien com heterosexuals. Els investigadors van notar que si els mostraven fotos de noies en biquini, la part del cervell que funcionava corresponia a les associades amb objectes, amb eines, amb coses que es poden fer servir amb les mans.

En canvi, si les imatges eren de noies vestides, el cervell posava en marxa les zones associades amb les persones, amb les relacions humanes. I aquests resultats eren molt més marcats en homes amb alts nivells de sexisme.

Finalment una altra dada interessant de l’estudi era que posteriorment, els homes no recordaven gaire les cares de les noies que els havien ensenyat... però si que recordaven els biquinis!

Dues coses m’han vingut al cap d’entrada. La primera és que és una llàstima que l’estudi invers encara no l’hagin fet. Com actua el cervell de les noies en veure imatges de nois. Potser no en tanga, però podrien posar actors de renom sortint de la dutxa o coses així.

I l’altra ha sigut que tampoc calia fer estudis de ressonància magnètica per esbrinar això. Quan miro una foto d'una noia en biquini, normalment no penso en el seu nivell d’estudis o quina és la seva pel·lícula preferida. No sé si es políticament molt incorrecte, però reconec que, en ocasions, em crida l’atenció única i exclusivament el cos d’alguna noia. Em preocuparia si això fos habitual, però si l’experiment es feia amb fotos de noies en biquini i/o en actituds sensuals...

L’estudi ha tingut una certa notorietat, com era previsible. Reconec que no sé, exactament, quin era exactament l’objectiu, però el camp en que treballa la investigadora que el portava si que és interessant. La idea és entendre el comportament del cervell pel que fa a la socialització, a la resposta dels humans enfront el altres, els el grup i els estranys, com interaccionem els uns amb els altres, l'origen dels tòpics, els prejudicis o la discriminació. Malgrat els ocasionals resultats divertits, no és cap ximpleria.

Però les conclusions que es comenten sobre aquest experiment en concret ja son una altra cosa. Per exemple, diuen que pels homes que tenen fotos de noies en biquini al lloc de treball, ha de ser molt difícil no pensar en les seves companyes de feina en els mateixos termes que en les noies del pòster.

Francament això ja em sembla una mica exagerat. Segur que hi ha paios primitius pel món, però la majoria si que sabem discriminar entre una companya de treball i un pòster. A més, també podria fer-se el raonament invers: si hi ha companyes de treball a prop d’un pòster, ha de ser molt difícil veure la noia de la foto únicament com un objecte. En realitat, cap de les dues afirmacions té gaire sentit a no ser que es presentin dades del cervell en aquestes condicions i es mesuri que és el que passa en realitat.

Però més seriosament, aquesta manera de funcionar del cervell pot ser més general i estar a l’arrel del comportament dels humans enfront determinats grups. Possiblement sigui així com es “deshumanitzen”col·lectius sencers amb els que no ens sentim identificats o volem mantenir les distàncies, com els drogoaddictes o els sense-sostre.

Tot plegat ens recorda que entendre com funciona el cervell ens ajuda a entendre'ns a nosaltres mateixos.

Fantàstic ur

Ahir no vaig poder evitar una riallada quan vaig llegir el (genial) blog “Do de llengua”. Allà la “lingüista elitista” hi comentava algunes errades lingüístiques que detecta i una d’elles era escriure la recepta de pastissets farcits amb tonyina i... ou d’ur. Com a biòleg no he pogut deixar passar el joc de paraules. Més que res, perquè l’ur, Bos taurus primigenius, va ser un animal fantàstic. L’avantpassat dels toros, una mena de búfal europeu famós en els temps antics per les seves dimensions, la seva agilitat i el seu caràcter ferotge. Un brau en majúscules!

Un dels primers que va parlar dels urs va ser el propi Juli Cèsar. Ell va escriure “... hi ha un tercer gènere, anomenats urs... de pèl i planta com els toros. Molt forts i ràpids, no dubten en atacar l’home o l’animal que albirin. Els maten capturant-los en trampes i extremant les precaucions. Aquesta és la tasca amb la que s’enforteixen els joves i el tipus de caça que practiquen, i els que han capturat més urs mostren a tots les banyes i son tinguts en gran estima. Encara que els capturin de petits, ni s’acostumen a l’home ni es poden domesticar. La mida, forma i natura de les seves banyes són molt diferents de la dels nostres bous...”

Aparentment en Juli Cèsar no en va veure cap i únicament explica el que va sentir quan tractava amb les tribus bàrbares. Però en tot cas queda clar que parlem d’uns avantpassats dels bous i les vaques que vivien als boscos del nord d’Europa i que eren particularment ferotges.

De totes maneres tenim imatges d’urs encara anteriors a Juli Cèsar. Si recordeu les pintades prehistòriques, com les de les coves d’Altamira o de Lascaux, unes de les imatges típiques són justament dels urs.

Aquests animals van ser un dels més perillosos que van habitar per tota Europa i fins l’Índia durant molt temps. Tenim restes d’urs que daten de fa set-cents mil anys. Però la pressió dels humans va anar cada vegada en augment. Un ur era una font important de carn que no es podia ignorar, per tant, d’una part va ser sotmès a cacera, i per altra, i malgrat el que opinés en Juli Cèsar, en algunes ocasions si que es va aconseguir domesticar.

Les anàlisis d’ADN indiquen que es va poder domesticar en diferents ocasions i de manera independent. Els zebús de l’Índia, o diferents races de vaques europees són el resultat d’episodis aïllats de domesticació dels urs.

Però la pressió no es va aturar, i malgrat que a finals de l’imperi romà encara es veien urs als espectacles del circ, durant l’edat mitjana ja estaven restringits a alguns boscos d’Alemanya i Polònia. Al segle XV la cacera de l’ur era un dret exclusiu de la família reial, i el seu nombre seguia disminuint. No tant per la cacera, sinó per la desaparició dels seus hàbitats a mida que l’agricultura anava fent retrocedir els boscos. Sembla que al 1602 quedaven únicament 5 exemplars als boscos polonesos de Jaktorów. I el darrer ur va morir l’any 1627.

Una llàstima, perquè poder veure en plenitud un animal que deixa al toro brau com un cadellet ha de ser tot un espectacle. Potser per això s’han fet alguns intents de reviure l’ur.... o alguna cosa que s’hi assembli.

El primer intent el van fer uns criadors alemanys, els germans Heck. Pensaven que si els gens de l’ur encara estan escampats per les diferents varietats de vaques domèstiques, fent els encreuaments oportuns podrien tornar a recuperar-lo. Una idea molt simplista de com funcionen les coses, però ho van fer i van aconseguir una raça realment gran i amb característiques particulars. Es van anomenar ur d’Herck, però tot i que són uns exemplars impressionants, està clar que no és pas un ur original.

I ara es vol tornar a intentar, amb més dades sobre com era la fisiologia dels urs, i a partir de vaques sayagueses. Una raça de vaques que, aparentment mantenen bastants característiques dels antics urs. Segurament deu ser així, perquè quan han creuat mascles de la raça sayaguesa amb femelles de lídia, les cries han sortit massa agressives i van haver de sacrificar-les. La veritat és que no entenc massa el perquè ja que sembla que això és el que hauries d’esperar si vols obtenir un animal famós per la seva agressivitat.

En tot cas, per aquest camí difícilment retornarem l’ur a la vida. Serà una altra cosa, que potser sigui impressionant també i que serà igualment útil. De fet si ho fan és amb la idea de recuperar zones boscoses del nord d’Europa. I per això calen grans remugants que mantinguin net el sotabosc.

No crec que se'n surtin, però reconec que estaria bé que per Europa tornessin a viure els mítics braus del passat. Encara que no precisament per poder fer pastissets farcits amb "ou d'ur".

Analítiques de futur

Durant un embaràs, una de les primeres preocupacions dels futurs pares és saber si el bebè està sa i si no hi haurà problemes amb els factors Rh i coses d’aquestes. Però el fetus es troba dins la mare, lluny de la mirada dels metges. Ara ja hi ha tècniques d’imatge fabuloses, però si cal un diagnòstic acurat el que cal fer una amniocentesi. La idea és aconseguir cèl·lules provinents del fetus i que es troben flotant pel líquid amniòtic, per analitzar-les en detall. Amb això és pot veure bàsicament si hi ha alguna alteració cromosòmica. Si el resultat és positiu, els pares es poden plantejar la interrupció de l’embaràs ja que encara es troben dins els marges permesos per la llei.

Aquesta tècnica ha permès disminuir molt la incidència de naixements de criatures amb alteracions cromosòmiques. Tot plegat és un tema delicat i amb moltes implicacions ètiques i decisions difícils (i amb molta gent que vol decidir en el nom dels pares el que han o no han de fer).

Però la pròpia amniocentesi és, malgrat les seves avantatges, una tècnica delicada. Per obtenir les cèl·lules fetals cal punxar amb una xeringa fins arribar a l’interior de la bossa amniòtica, i això sempre implica un cert risc d’avortament. Després cal tenir en compte que s’obtenen molt poques cèl·lules, insuficients per fer les analítiques, de manera que cal cultivar-les durant un temps. En el medi de cultiu, les cèl·lules aniran creixent i en un parell de setmanes ja n’hi haurà prou per fer l’estudi dels cromosomes. En realitat és fa per duplicat, no fos cas que el cultiu tingués algun problema.

Tot plegat representa unes setmanes tremendament angoixants pels pares i la necessitat de prendre una decisió amb poc temps de marge.

Per això s’ha seguit buscant noves maneres d’obtenir informació genètica sobre el fetus de maneres més ràpides i menys invasives. I una de les maneres s’ha trobat a la sang de la mare. I ara no parlo de la prova del triple screening que fan i en la que mesuren unes hormones per calcular probabilitats de risc. Parlo de mesurar material fetal present en la sang de la mare.

El cas és que fa molts anys se sap que una petita part de cèl·lules del fetus arriba a la sang materna. Els primers indicis van ser quan es van detectar cèl·lules portadores del cromosoma Y en dones embarassades amb fetus de sexe masculí. En teoria es podrien obtenir aquestes cèl·lules simplement a partir d’una mostra de sang de la mare i amb elles fer les anàlisis cromosòmiques sense necessitat de l’amniocentesi. Però el problema és que n’hi ha poques. Molt poques.

En realitat, hi ha menys d’una cèl·lula fetal per cada milió de cèl·lules maternes. I purificar-les a partir d’una concentració tant baixa costa molt. A més, quan es pot fer, costa molt estar segur que les cèl·lules que hem purificat son totes del fetus i no de la mare. De fet, fa anys que s’hi treballa, i la tecnologia cada vegada és millor, però encara no és prou bona.

De totes maneres, encara hi ha una altra alternativa. S’ha vist que a la sang materna també hi ha DNA provinent del fetus i que es troba lliure, sense estar dins de cap cèl·lula. El problema és que es degrada relativament de pressa. En uns quants minuts. Però per sort, a través de la placenta en segueix sortint, de manera que sempre hi ha una certa quantitat d’aquest DNA fetal. I treballar amb DNA si que sabem fer-ho. Si podem analitzar les restes que deixen en l’escena d’un crim, també podem agafar la sang de la mare, obtenir el DNA lliure i amplificar-lo fins que el podem analitzar. A més, això és pot fer relativament de pressa.

Per tant, sembla que les noves tendències van per aquí. Per analitzar DNA del fill que circula per la sang de la mare la tecnologia ja existeix i, fins i tot, ja hi ha empreses que ho comercialitzen. Encara és molt car i cal refinar el sistema, però segurament l’amniocentesi ja té els dies comptats.

Aviat, amb una anàlisi de sang de la mare podrem saber moltes coses sobre el fill

Sensació de caure al dormir

Dormir és una cosa que fem cada dia. Durant unes hores, el nostre cos resta desconnectat de la realitat mentre el cervell es dedica a un grapat de “feines de manteniment”. És una situació curiosa i encara poc coneguda, però imprescindible per la majoria d’animals superiors. I encara més curiós és el període que porta de l’estat de vigília al de dormir. En un moment donat estem desperts i uns minuts després ja estem dormint. I de la transició entre els dos estats en som vagament conscients. Recordem la sensació agradable de deixar-se anar, d’anar “desconnectant”, però de seguida s’esvaeix tot.

I és en aquest moment quan moltes persones, de vegades, fan una mena de salt perquè tenien la sensació que queien. Una sensació intensament real que fa que intentin agafar-se a alguna cosa i que es despertin de cop. I de pas, despertin al company de llit.

Realment no és una cosa infreqüent, i moltes persones coneixen aquesta sensació. Però el motiu que l'origina no està gens clar. De totes maneres podem fer algunes suposicions si considerem com estem quan dormim.

Una de les característiques és una relaxació muscular quasi total. La major part dels músculs del cos queden desconnectats del cervell, al menys mentre no somiem. Segueixen funcionant els que fan moviments autònoms, és clar. La respiració, el cor i altres músculs que no controlem conscientment tampoc deixen de funcionar mentre dormim. Malament sinó!

Aquesta desconnexió va tenint lloc a mida que anem desconnectant també la consciència. Normalment no ens n’adonem que ja no podem moure els braços o les cames. Simplement les dues funcions es desconnecten alhora. Però això ha de ser un sistema ben coordinat que no sempre funciona com un rellotge. De vegades succeeix que les funcions motores del cos ja s’han desconnectat, però la consciència encara no. I quan això passa pot ser prou angoixant. La sensació d’estar paralitzat ens pot causar un bon ensurt.

Sembla que moltes de les històries de fantasmes, de presències i de monstres que apareixen en la foscor tenen l’origen en aquest estat. Qui ho pateix realment ha “sentit” que algú l’immobilitzava. Es tracta d’una mena d’al·lucinació, però no per això sembla menys real a qui ho experimenta.

De totes maneres això són casos extrems. Si la descoordinació és lleu, simplement deixem de notar els punts de contacte del cos amb el món físic. I això és una sensació molt semblant a la d’estar caient. Si quan arribem a aquest estat ja hem desconnectat la consciència i estem dormint, doncs cap problema. A somniar amb els angelets!.

Ara bé, si encara tenim una certa consciència, pot posar-se en marxa el reflex d’agafar-nos a alguna cosa, igual que si estiguéssim caient de veritat. Aquest moviment ens desperta una mica més i recobrem del tot el control del cos. Això si, lleugerament espantats.

Aquesta situació passa esporàdicament i no té més importància. Algunes persones, però, els passa amb molta més freqüència, i aleshores si que convé anar al metge. Hi ha moltes alteracions de la son que requereixen control i de la majoria no en som conscients justament perquè estem dormint.

Però si és ocasionalment, no passa res, simplement tenim una segona oportunitat de gaudir de l’agradable sensació d’anar deixant-se anar, desconnectant i fonent-nos en el no-res a mida que ens adormim.