He de fer una paradeta en el blog per temes de feina. Vaja, que marxo de viatge i estaré dos setmanes fora. De manera que no actualitzaré fins el 8 d'octubre.
En tot cas, aprofito per recordar-vos que el llibre Blocs de Ciència ja està a les llibreries, i que estem preparant algun acte per presentar-lo a Barcelona. La presentació a les terres de l'Ebre va ser tot un èxit, i ara toca "al Cap i Casal" un altre "Book & Blog's & Beer". Pels qui us faci gràcia venir, pels qui us faci gràcia tenir el llibre firmat per l'autor (qui sap, potser d'aquí uns anys tindrà un valor) o pels que us faci gràcia descobrir qui hi ha darrera els blogs, ja us avisaré de la data i el lloc tant bon punt ho tinguem lligat.
Un problema que hi ha amb els avenços científics és que hi ha qui s’acostuma a pensar que la ciència podrà arreglar qualsevol cosa. I un bon exemple és que moltes vegades ens lamentem de com de lentament avança la guerra contra el càncer, com si fos un problema fàcil de resoldre. Certament ara el pronòstic és molt millor que fa unes poques dècades, però tot i així encara és una de les principals causes de mort als països desenvolupats. I alguns resulten particularment resistents a les teràpies. Entre ells hi ha el càncer de pulmó.
En realitat el càncer de pulmó és responsable anualment de la mort de 1,3 milions de persones. En els dos o tres minuts que es triga a llegir aquest post, hauran mort tres persones de càncer de pulmó. I d’aquí a dos minuts en moriran tres més. I així cada minut de cada dia. Una xifra impressionant i que justifica la intensa recerca que es fa per mirar de reduir aquestes xifres.
Però el que resulta frustrant és que, com els metges no es cansen de repetir, la solució més radical és simplement deixar de fumar. Tan sols amb això s’evitaria el 90 % de les morts. Ei! Que he dit el noranta per cent!!! És una barbaritat! Es pot evitar la mort de més d’un milió de persones cada any simplement eliminant el tabac!
Això baixaria la mortalitat deguda al càncer de pulmó fins deixar-la en menys de dues-centes mil persones l’any. Un nombre gran, però molt inferior al que tenim ara. I malgrat que tothom ho sap, malgrat que la solució és fàcil, barata i a l’abast, no hi ha manera. Molts prefereixen seguir fumant i esperar que la medicina trobi una cura pel mal que s’infligeixen ells mateixos.
Naturalment hi ha hagut obstacles en el camí. Les companyies tabaqueres van presentar dades posant en dubte que el tabac en fos el responsable. Tothom té un preu, i hi havia científics que publicaven treballs finançats per la indústria del tabac en que s’apuntava a que la relació tabac-càncer no estava clara. Avui ja no en tenim cap dubte, però aquestes estratègies van endarrerir una resposta social decidida durant molt temps. En realitat ara, per publicar treballs a la majoria de revistes especialitzades sobre els pulmons has de firmar un document per garantir que la teva recerca no ha estat finançada per la industria del tabac.
Ja se que els que fumeu en sou perfectament conscients. Però no està de més recordar-ho de tant en tant. I també és cert que costa Deu i ajuda deixar-ho i que no tots els fumadors desenvolupen càncer. Però el risc és més de vint vegades superior al que tens si no fumes, i hi ha loteries en les que com menys números tinguis, molt millor. I si encara no esteu convençuts, escriviu “lung cancer” al Google i cliqueu a “imatges”. És bastant desagradable, però allò és el que pot passar. Si més no, s’ha de saber a quin joc es juga.
I és ben curiós com els humans ens movem per emocions i sentiments molt més que per la raó. Tothom sabia els riscos, però molts van començar a creure-ho quan van saber que en Waine McLaren, el genet de l’anunci de Marlboro, va desenvolupar un càncer de pulmó que el va dur a la mort al 1992. Poc abans de morir va protagonitzar una ultima campanya de propaganda anti tabac. Després de molts anys venent un estil de vida “lliure i independent” associat a la cigarreta, va aparèixer al llit de l’hospital, intubat i preguntant-se “Aquí, amb tots aquests tubs introduïts al meu cos, com puc ser realment independent?”
Sembla que la Lluna torna a estar en el punt de mira de l’exploració de l’espai. Els americans estan treballant en el projecte "Orió", per tornar a portar humans cap allà dalt. Els xinesos i l’Índia també treballen en missions lunars i Japó ha pres la davantera en llençar la seva primera missió a orbitar el nostre satèl·lit.
En realitat sembla que no podria ser d’altra manera. Es parla molt de Mart, perquè és l’indret on ens interessa anar. Però el repte de portar un humà al planeta roig és formidable. És molt raonable assajar les tecnologies de supervivència en un indret molt més proper i accessible com la Lluna. Algú va comparar el viatge fins la Lluna i fins Mart dient que anar a Mart és com mirar de descobrir un nou continent amb un vaixell de vela mentre que anar a la Lluna és com anar a una illeta propera a la costa.
I fa poc, a la tele, posaven un altre exemple. En una pista d’atletisme dipositaven una moneda d’un euro. Allò era la Terra. A dos pams de la moneda hi col·locaven una altra de deu cèntims: La Lluna. I a aquella escala, Mart era una moneda de 50 cèntims al final de la pista, cent metres més enllà.
Els humans som com un insecte que ha caminat dos pams i que ara parla de fer un trajecte de cent metres. Potser que practiquem una mica amb els dos pams abans d’embarcar-nos a la gran aventura!
La missió del Japó, la Kaguya, donarà unes quantes òrbites a la Terra, després accelerarà fins deixar el nostre planeta i es dirigirà a la Lluna, on col·locarà un satèl·lit orbitant-la durant un any. Es tracta d’una missió de prestigi, però en la que la ciència hi té un paper molt important. Sospito que les missions Apol·lo eren, sobretot, una cursa amb els soviètics, i per això un cop guanyada, l’interès va decaure ràpidament.
De totes maneres, altres iniciatives també es mouen. La més coneguda és la de la “X Price Foundation”, que vol promoure l’exploració de l’espai fora de les agències governamentals. Al 2004 va proposar el premi “$ 10 million Ansari X-price” en que oferien 10 milions de dòlars als primers que aconseguissin desenvolupar un vehicle desenvolupat amb finançament privat que s'enlairés fins aconseguir un vol suborbital (100 km d’altura) i que fos capaç de repetir el vol dues setmanes més tard.
Aquell premi el va guanyar la nau SpaceShipOne l’octubre del 2004. I ara s’ha proposat el “Google Lunar X Prize” (si, si, finançat per l’omnipresent Google) que premiarà amb 30 milions de dòlars als primers que dipositin un rover a la Lluna i que el robot es desplaci més de 500 metres per la superfície del nostre Satèl·lit. La data límit per guanyar el premi és el 31 de desembre del 2012.
Si us voleu animar, ja ho sabeu. La cursa s’ha obert per a tothom.
I això que l’interés económic d’anar a la Lluna no està massa clar. Quan arribi el torn de Mart la cursa serà frenètica. Sembla que s’acosta l’inevitable moment en que els astronautes, enlloc de plantar la bandera del seu país, col·locaran la bandera de l’empresa, multinacional o corporació multiplanetaria que els financii.
El 26 de setembre del 1991 va començar el que havia de ser un experiment sobre la capacitat dels humans per establir ecosistemes autosuficients. Es tractava de “Biosfera 2”, una immensa instal·lació de vidre al desert d’Arizona. A l’interior hi havia 130.000 metres quadrats destinats a reproduir diferents ecosistemes aïllats del món exterior. S’hi van introduir més de tres mil espècies d’éssers vius diferents amb l’esperança d’establir les xarxes d’alimentació bàsiques, i finalment van entrar vuit persones, quatre homes i quatre dones, que havien d'intentar demostrar si era possible viure en aquell ecosistema completament tancat durant dos anys.
En l’experiment hi van participar inicialment diferents centres de recerca, entitats destinades a l’estudi dels ecosistemes, i fins i tot la NASA, per identificar problemes a l’hora d’establir futures colònies autosuficients fora de la Terra.
La idea era bona, i l’intent va ser espectacular. Però van fracassar completament.
En realitat mai van aconseguir ser totalment autosuficients. Els humans, que s’anomenaven “biosferans” sempre van anar escassos d’aliments. Tots van perdre pes i van presentar algunes carències nutricionals. Això era perquè els conreus no van acabar de produir tot el menjar que s’esperava. Les plagues van acabar amb algunes collites i el temps, anormalment poc assolellat van fer que el rendiment fos molt inferior a l’esperat. Es pot dir que van tenir mala sort i van ensopegar amb l’hivern amb més núvols dels darrers cinquanta anys. Però amb la mala sort també s’hi ha de comptar!
També van tenir problemes amb la qualitat de l’aire. Els nivells d’oxigen van anar disminuint lenta, però inexorablement, mentre que altres gasos com l’òxid nitrós va augmentar fins a nivells perillosos. El CO2 oscil·lava en un equilibri incontrolable, de manera que en alguna ocasió van haver d’introduir oxigen de l’exterior, cosa que va fer fracassar el projecte d’aïllament. Una vegada més, el fet de tenir menys llum solar de l’esperada va afectar el nivell de fotosíntesi i per tant la producció d’oxigen. També el consum d’oxigen per part dels microorganismes va resultar ser superior al previst.
Després es va descobrir que el formigó fet servir per construir les cúpules va ser part del problema, perquè absorbia CO2. De nou, en aquesta mena de projectes, cal comptar amb problemes inesperats!
Però el més interessant va ser l’estudi de les relacions humanes. Allà dins van crear-se parelles estables, cosa que sembla normal i previsible, però els problemes, la gana i suposo que els fregaments i les topades inevitables degudes a l'aïllament van tenir efectes devastadors. Amb el temps, el que va entrar com un grup compacte es va dividir en dues fraccions que van anar esdevenint radicalment enfrontades. Quan el projecte va acabar, molts d’ells ja no es van tornar a parlar en més de deu anys. Com va dir una d’elles, la Jane Pointer: “Bàsicament ens ofegàvem, passàvem gana i al final vàrem embogir”.
L’únic èxit és que van resistir els dos anys a dins, encara que fos amb aportacions d’oxigen extern i que en ocasions s’alimentessin de les racions d’emergència que portaven per si de cas.
Tot plegat va demostrar com de difícil resulta establir sistemes tan complexos com un ecosistema. Podem tenir idea dels grans equilibris, dels més visibles, de les relacions caçador-presa, o dels cicles dels nutrients. Però els petits detalls poden resultar no ser tan petits. Una població de microbis creix més del compte i de seguida s’altera tot. Desapareix una espècie de formigues i un tipus concret de plantes no pot germinar, cosa que afecta a un grapat d’animals que deixaran de menjar altres plantes i al final tot plegat engega a fer punyetes l’equilibri previst.
Les instal·lacions segueixen en peu. Durant molts anys han sigut simplement un reclam turístic, però sembla que la Universitat d’Arizona les ha llogat amb la idea de fer-hi estudis d’ecosistemes, potser menys ambiciosos però en tot cas més controlats. I és que les coses sempre són més complicades del que pensem!
Si teniu la fruita posada en una plata i alguna peça està una mica “massa” madura és possible que podeu observar també unes petites mosques volant pels voltants. També n’hi ha freqüentment a les bodegues i allà on es fa vi. Són molt més petites que les mosques normals, i han resultat molt més importants en el progrés de la genètica. Es tracta de la mosca del vinagre. La famosa Drosophila melanogaster.
La relació d’aquestes mosques amb el món de la ciència va començar a principis del segle XX. Els genetistes buscaven un organisme petit, fàcil de cuidar i que es reproduís abundantment per tal d’aprofundir en l’estudi de les lleis de l’herència. A Harvard, en Charles W. Woodworth va ser el primer a fer-la servir, però l’empenta final la van donar els treballs de Thomas Hunt Morgan, que va demostrar que les unitats de l’herència que anomenaven gens es trobaven en els cromosomes. Aquell descobriment, realitzat en les Drosophiles, el va fer mereixedor del Premi Nobel.
Però criar mosques té la seva gràcia, i no és tan senzill com pot semblar. Certament són barates, s’alimenten fàcilment amb una pasta feta amb fruita mig podrida (barateta) i es reprodueixen molt i ràpid. Penseu que pots tenir una nova generació cada dues setmanes i que cada femella pot posar fins a vuit-cents ous en un dia. És ideal si necessites veure com seran els fills d’un determinat encreuament i en necessites molts per fer estadístiques.
A la pràctica, en un laboratori el que hi ha són centenars d’ampolletes petites, amb una mica de la papilla que els serveix de menjar al fons i un grapat de petites mosquetes volant per l’interior. Per cert, també hi ha larves de mosca nedant per la papilla. És una mica fastigós el primer moment, però de seguida t’hi acostumes.
I quan vols veure les característiques de les mosques que tens al pot, doncs s’anestesien lleugerament amb cloroform i les escampes per la taula per poder observar-les sota la lupa. Els estudiants fan creuar mosques normals amb mosques mutants per veure com la mutació passa als descendents i amb quina freqüència ho fa, de manera que poden comprovar el compliment de les lleis de Mendel.
Quan parlem de mutants oblideu els monstres cinematogràfics. La realitat és molt més prosaica, encara que això no li treu interès. Les mosques tenen els ulls vermells, però hi ha mutants que els tenen blancs. Una altra mutació és la mida o el nombre dels pèls que els cobreixen les potes o el tòrax. Després n’hi ha de més curioses. Un segment de més a l’abdomen, el cap en forma diferent, unes ales que no s’han format correctament... Res de massa espectacular. Amb les mutacions de la vida real no es poden fer pel·lícules de terror.
Però, com molt bé saben els estudiants de biologia, hi ha un parell de detallets que cal tenir en compte. I és que cal conèixer bé el mecanisme de reproducció de qualsevol animal amb el que pensis treballar si no et vols portar sorpreses.
El cas és que les mosques tenen un sistema de reproducció molt optimitzat. Com que viuen unes poques setmanes no poden perdre el temps ni desaprofitar material. Quan una femella s’aparella amb el mascle, el que fa és guardar els espermatozoides que li ha dipositat en una mena de sacs que té a l’interior. Després, a mida que vagi fabricant òvuls, anirà aprofitant els espermatozoides acumulats per anar fecundant-los, de manera que no es perd cap oportunitat de portar més mosquetes al món.
Però si ets genetista, això és un problema. El que fas és agafar un mascle d’un tipus i una femella d’un altre i posar-los enel potet. La natura farà la resta i podràs analitzar la descendència. Ah! Però pot ser que la descendència no sigui del mascle que has posat, sinó que sigui dels espermatozoides d’altres mascles amb els que la femella s’havia divertit abans que tu la triesis per l’experiment.
Per tant, la primera cosa que has d’aprendre és a distingir una mosca mascle d’una de femella. Però la segona és saber com assegurar-te que la mosca femella... és verge!
La veritat és que resulta molt divertida la cara de la gent quan expliques que t’has passat un parell d’hores buscant mosques femelles que fossin verges, però la realitat és que no resulta complicat. Una mosca triga només unes poques hores a aparellar-se després d'arribar a l’estat adult, és a dir a deixar l'última fase larvària. De manera que el que cal fer és simplement buscar mosques recent nascudes. Això se sap perquè les ales encara no estan ben estirades. Les tenen rebregades perquè acaben de sortir d’una mena de capoll.
Fàcil, però la veritat és que cal mirar molts potets per enxampar-ne una de recent nascuda. I a sobre la meitat de les vegades resulta que si que és verge... però mascle!
Les històries dels exploradors àrtics han ofert algunes de les pàgines més espectaculars de la lluita de l’home contra la natura. Les condicions dels Pols resulten extremadament hostils a la vida, però això no ha fet enrere als humans, empesos per l’irresistible desig de conèixer i explorar el desconegut.
L'èpica carrera per arribar al Pol Sud entre Amudsen i Scott, amb el seu tràgic final, o l'odissea de Shackleton quan l’Endurance va quedar atrapat al gel i van haver d’emprendre un llarguíssim viatge a peu per aconseguir auxili, tan sols són superades per la tragèdia de l’expedició de Franklin en busca del pas del nord-oest.
Sir John Franklin va partir d’Anglaterra al Maig del 1845 amb la missió de trobar el “pas del nord-oest”. Aquesta havia de ser una hipotètica ruta que unís per mar l’Oceà Atlàntic i el Pacífic pel nord del continent americà. Calia creuar les gelades aigües de l'Àrtic, buscant zones lliures de gel entre les illes del nord de Canadà. Les potències europees hi tenien molt interès ja que, d’existir, es podria escurçar moltíssim el viatge que aleshores obligava a bordejar Sud-América fins al temible Cap d’Hornos. Els primers intents daten del segle XV, però la gran cursa en busca del pas del nord-oest va tenir lloc al segle XIX, quan els avenços tècnics permetien afrontar-ho més seriosament.
Per això, quan en Franklin va partir, Anglaterra desbordava optimisme. Els dos vaixells de l’expedició, el “Terror” i L”Erebus” tenien el millor en tècniques de navegació, disposaven de tripulacions preparades i s’emportaven un dels nous invents de la tecnologia: carn en llauna!
A l’Agost es van dirigir cap a la badia de Baffin on es van creuar amb dos vaixells baleners. Aquella va ser la darrera notícia que es va tenir de l’expedició. Mai van tornar.
En una època sense comunicacions instantànies, calia fer les coses amb paciència. Els expedicionaris marxaven i fins que arribaven notícies podien passar molts mesos. Però quan els mesos es van convertir en anys l’almirallat anglès es va començar a amoïnar. Al 1848 es preparen missions de rescat i al 1850 ja s’oferia una recompensa de 20.000 lliures a qui donés informació sobre el destí de Franklin i els seus homes.
Poc a poc van arribar notícies del que havia passat. Primer es van trobar algunes tombes, després van ser relats d’esquimals, que explicaven que havien vist grups d’homes extenuats i malalts arrossegant barques com si fossin trineus. Històries de vaixells atrapats en el gel i destrossats per la pressió, homes malalts, mutilats, morts, fins i tot canibalisme...
La puritana Anglaterra no podia creure tot el que s’explicava, sobretot la pràctica del canibalisme. Uns membres de la real armada britànica mai farien allò. Abans moririen amb honor!
Però molts anys després van aparèixer més restes i alguns documents. En una nota deia que l’Abril del 1848 havien abandonat els vaixells, que portaven des de Setembre del 1846 atrapats en el gel (quasi un any i mig!). També es van trobar més cadàvers, alguns encara lligats als trineus i algunes tombes més. De fet, però, únicament es van recuperar una petita part dels cadàvers dels 129 homes de l’expedició.
I malgrat la indignació dels britànics, la forma en que alguns cadàvers estaven mutilats indica clarament que van haver de recórrer a l'últim recurs que tenien per menjar alguna cosa: el canibalisme.
El pas del nord-oest va resistir fins al 1905, quan Roald Amudsen va aconseguir creuar-lo des de Groenlàndia fins Alaska en un viatge de tres anys. Allò va demostrar que era possible alguns anys en que les condicions eren bones, però també va deixar clar que aquell camí era inviable des d’un punt de vista comercial o militar.
Però vet aquí que l’escalfament global està canviant les coses. Aquest any, el pas del nord-oest ha estat, per primera vegada, lliure de gel. Les observacions fetes des de satèl·lit indiquen que el retrocés del gel Àrtic ja ha arribat al punt de permetre la navegació a traves del mític pas del nord-oest. Massa tard per en Franklin i, encara que algunes marines ho consideraran una bona notícia, sospito que el fet que el Pol s’estigui desfent no ho és pas gaire de bona.
Tan de bo podem fer alguna cosa per aconseguir que el pas del nord-oest torni a ser impracticable.
Periòdicament van apareixent notícies sobre la capacitat que té l’Iran per fabricar armament atòmic i el perill que això pot representar. I sovint parlen de l’enriquiment d’urani i del nombre de centrifugadores de que disposen. Els iranians, per la seva part, afirmen que en realitat volen l’urani simplement per produir energia en les seves plantes nuclears igual que fan molts altres països. I tot plegat ens té una mica desconcertats alhora que acollonits.
És normal, perquè parlar d’armament nuclear posa els pèls de punta a tothom. I tot i que és cert que per fer funcionar una central nuclear cal enriquir l’urani, sospito que un país com Iran, que és un dels principals productors de petroli, no té problemes d’abastiment d’energia tan greus com per haver de recórrer a les centrals nuclears.
Però el que crida l’atenció és la història de les centrifugadores per enriquir urani. Que hi tenen a veure amb tot això?
Doncs realment molt. El problema és que l’urani que hi ha en estat natural no serveix per posar en marxa una reacció nuclear. Si ho recordeu, la reacció en cadena comença amb un neutró que xoca contra el nucli d'un àtom d’urani i el parteix en dos. En trencar-se surten més neutrons, que xocaran amb altres àtoms d’urani, que es partiran en dos i que alliberaran més neutrons que alhora xocaran amb més àtoms, que...
I a cada trencament s’allibera una quantitat enorme d’energia. Per això l’energia nuclear resulta tan potent (per bé o per mal).
L’important que hi ha dos tipus d’urani. Dos isòtops, és a dir, àtoms d’urani que tenen un pes lleugerament diferent (bé, de fet n’hi ha més, però els que ens interessen ara són dos). El “pes” d’un àtom depèn bàsicament del nombre de protons i de neutrons que tingui al nucli. Doncs bé, l’urani te 92 protons, però pot tenir 143 o 146 neutrons. La suma total ens donarà 235 o 238 i aquests són els numerets que fem servir per parlar dels diferents tipus d’urani. L’important és que en la natura, l’urani està quasi tot com a urani 238, mentre que l’urani 235 representa únicament el 0.71%.
I el problema és que per fer la reacció nuclear, el que cal és l’urani 235. El 238 no serveix perquè si el bombardegem amb neutrons, doncs els absorbeix, però no es trenca i no passa res.
Per això cal aconseguir purificar l’escàs urani 235 a partir de la barreja inicial. I això és el que es fa amb les centrifugadores.
De totes maneres no és gens fàcil. Cal separar dues coses exactament iguals, però que una pesa una miqueta més que l’altre (un 1,25 % més). A la pràctica el que es fa és centrifugar (com la centrifuga d’una rentadora però més sofisticat i precís, és clar) un gas, l’hexafluorur d’urani. En condicions precises, el gas que contingui l’urani més pesat acabarà a la part exterior del cilindre de la centrifugadora, mentre que el més lleuger es quedarà una mica més a l’interior. Aleshores es recull el gas de l’interior i es troba que conté una mica més de l’urani pesant que no tenia al principi. El procés es va repetint una vegada i una altra i mica a mica es va “enriquint” l’urani amb l’isòtop 235.
Si el que volem és material per una central nuclear cal tenir un urani enriquit fins al 5 % amb l’isòtop 235. Però si el que volem és fer una bomba nuclear, ens cal enriquir fins al 95 %. A la pràctica, la diferència és simplement que haurem de repetir la centrifugada moltes més vegades. Per això és tant difícil saber per a que es farà servir tanta centrifugadora a l’Iran.
Òbviament cal moltes més coses per fabricar armament nuclear, però un dels més limitants és el material fisionable. I amb prou urani, prou coneixement i prou centrífugues, tan sols és qüestió de temps aconseguir-ho.
El més depriment és que si és dediquessin tots aquests esforços a l'obtenció d’energies netes i renovables, segur que el món seria un indret millor on viure. Però sembla que els humans no tenim remei.
És ben sabut que la música és una de les millors maneres que hi ha per transmetre emocions. I algunes composicions poden tenir efectes extraordinàriament impactants mentre les escoltes. Però n’hi ha una en particular que em resulta ben curiosa. Es tracta de “Fortuna imperatrix mundi”, el primer i el més conegut dels cants que composen els “Carmina Burana”.
Gairebé inevitablement les primeres notes em transporten a l’època medieval. Puc imaginar els crits d’ànim dels soldats exaltats abans de partir cap a la guerra. Tot seguit, quan agafa un ritme monòton és inevitable pensar en la marxa dels homes dirigint-se al camp de batalla i,quan entren de nou els timbals, es reprèn la força que ens transportarà a l’encontre entre els dos exercits i al fragor de la lluita i la mort fins que, finalment, el so de les trompetes anuncia la victòria d'un dels exèrcits.
És extraordinari, i segurament per aquest motiu s’ha fet servir com a banda sonora de moltes pel·lícules com ara “Excalibur” o els “300”.
Però el més curiós és que el tema de la cançó no té absolutament res a veure amb la guerra. Els Carmina Burana són una col·lecció de cants del segle XII trobats en un monestir de la ciutat alemanya de Bura (actual Beuren) D’aquí el nom: Carmina, del llatí carminis, que vol dir “càntics” i Burana que vol dir “de Bura”; Carmina Burana són “els càntics de Bura”. Va ser amb aquests textos, en Carl Orff va compondre la música que s'ha fet famosa i que va estrenar al 1938. Es tracta de textos dedicats al plaer de viure, a l’amor carnal, a la beguda, la felicitat i la sort... i a riure’s dels poderosos, de l’Església i dels bons costums. Qui ho diu que tot era foscor a l’època medieval?
I justament el primer, “Fortuna imperatrix mundi” és un plany a com la deessa Fortuna juga amb nosaltres, oferint-nos de vegades el millor, per divertir-se després deixant-nos caure.
Com veieu, res a veure amb la guerra, ni amb exèrcits, ni amb la mort.
El que passa és que una música pensada amb una finalitat concreta resulta que funciona molt millor transmetent unes emocions diferents de les inicialment pensades. Per això, amb el temps s’ha anat convertint en una de les músiques més emprades per recrear les emocions associades a la guerra i no als capricis de la fortuna.
Doncs això mateix passa moltes vegades en l'evolució. Un òrgan, una proteïna, un sistema, que va evolucionar inicialment per complir una funció, en un moment donat es pot aprofitar amb una finalitat completament diferent.
Moltes vegades els qui ataquen la teoria de l’evolució afirmen que les ales dels insectes no poden haver aparegut per evolució. Un dissenyador (Déu) les ha d’haver creat tal qual, perquè amb mitja ala no es pot volar, i una quarta part de l’ala no tindria absolutament cap utilitat a l’hora de volar.
L’argument, normalment demostra poca imaginació. Potser amb un tros d’ala no pots fer acrobàcies, però si que permetria a l’insecte planejar amb gràcia a l’hora de caure de dalt d’un arbre. I des del punt de vista de l’insecte quan arriba l'hora de fugir d'un depredador, això pot representar una diferència notable.
Però se suposa que inicialment, el que va aparèixer eren plecs a la superfície de la cutícula, que eren seleccionats, no per volar, sinó per altres funcions, com ara perquè permetien regular millor la temperatura de l’animal. Si disposes d’una membrana, per petita que sigui, que pots obrir o tancar i que permet eliminar o captar més o menys calor, la teva vida pot ser molt més fàcil. El teu consum d’energia el podràs regular molt millor, i això, segurament farà que tinguis més descendents.
I si amb el temps, aquestes membranes pots començar a aprofitar-les per volar, doncs molt millor! El salt en la teva qualitat de vida serà extraordinari i s’obrirà tot un món per colonitzar que abans restava inabastable.
Doncs a l'igual que l’inici de Carmina Burana ha tingut èxit per una funció diferent de la inicial, moltes adaptacions que veiem a la natura tenen una història evolutiva ben inesperada però igualment fascinant.
La veritat és que no se com començar aquest post per evitar que sembli repetitiu, però el cas és que ja n’he parlat altres vegades i, de nou, el primer comentari que em ve al cap és “però si encara funcionen!”. Si heu seguit les noticies ja haureu endevinat que parlo dels dos robots que hi ha a Mart. Els rovers Spirit i Opportunity, que segueixen allà operatius molt més enllà de la seva esperança de vida. Recordem-ho: La missió estava previst que durés uns 90 dies marcians (que s’anomenen “sols” i que duren una mica més que un dia terrestre). I el cas és que ja porten més de 1200 “sols” en funcionament. Una innegable proesa de l’enginyeria.
Durant aquests 45 mesos han anat fent passejades i explorant cràters, roques i tota mena de fenòmens geològics que tenien a l’abast. Sembla fàcil, però no ha de ser gens fàcil conduir un cotxe teledirigit des d’un altre planeta, quan el senyal que envies triga una bona estona a arribar. En tot cas, l’activitat dels dos rovers va patir una aturada fa dos mesos, quan una tempesta de sorra va desencadenar-se al Juliol. I a Mart, les tempestes tenen una magnitud diferent de la que estem acostumats aquí a la Terra. Aquí, una tempesta dura unes hores, o uns dies en el cas de grans ciclons o huracans. A Mart ha durat dos mesos!
I això resulta particularment dur pels petits rovers. No tan sols per la força del vent o per l’abrasió de la pols. El principal problema és que l’energia l’obtenen de plaques solars, i durant aquests dos mesos, la llum del Sol s'ha reduït fins a un 5% del que és habitual (Aquí hi ha una foto de com es va enfosquir el Sol durant la tempesta). Això va fer que l’equip de missió assegurés els vehicles col·locant-los en indrets segurs i amb una activitat reduïda al mínim. Quasi cap observació, pràcticament tots els sistemes apagats i únicament esporàdiques comunicacions amb la Terra. Tot i així, hi havia la preocupació que els nivells d’energia baixessin més enllà del punt de no-retorn.
Però sembla que han sobreviscut a la gran tempesta. I insisteixo de nou, allà les tempestes són grans de veritat. De fet, la pols va cobrir tot el planeta, que va deixar de mostrar la seva aparença normal en les observacions amb telescopis de manera que únicament es veia la pols cobrint els dos hemisferis. (Aquí hi ha una foto espectacular de Mart amb i sense una tempesta, l'any 2001)
Ara, tornada la calma, ja estan preparant el nou repte de l’Opportunity. Baixar a l’interior d’un cràter anomenat “Victòria” (el nom és en memòria de la nau de Magallanes). Els científics estan molt interessats, perquè un cràter és com una ferida a l’escorça, i les seves parets poden mostrar les diferents capes que composen la part més exterior de la superfície de Mart. I és que una cosa és mirar-ho de lluny i una altra és anar i agafar mostres per analitzar o fer fotos a pocs centímetres de distància.
Però el descens, d’uns 80 metres, resultarà tota una aventura pel petit rover. Un pas en fals, una ordre mal donada, una roda que perd tracció i adéu. Per això estan dissenyant amb molta cura la trajectòria. Ja fa temps que es mou per la vora del cràter, buscant el millor camí, però l’hora de la veritat ja és a punt.
I si ho aconsegueix, es podrà passar els propers mesos mirant i analitzant l’interior del “Victòria”. A veure quines sorpreses ens esperen allà.
Aquest estiu vaig llegir al diari que “...los mandos militares han perdido la pista de 110.000 fusiles de asalto Kaláshnikov (AK-47) y 80.000 pistolas que entregó al Ejecutivo iraquí en el marco de su programa de entrenamiento y rearme de las fuerzas de seguridad...” i em vaig quedar ben parat, no de la incompetència dels americans quan van decidir anar a la guerra, que això ja no em sorprèn, sinó del fet que encara entreguin fusells AK47. I aleshores m’adono que tinc al davant un excel·lent exemple de com pot funcionar l’evolució.
Quan parlem de l’evolució de seguida ens venen al cap imatges de fòssils o esquemes que relacionen diferents espècies animals o vegetals. I de vegades també recordem els dos pilars de la teoria: la variabilitat i la selecció natural. El problema és que costa de visualitzar el mecanisme de selecció, i el fet que passi tan lentament no facilita les coses.
Per això es fan servir altres exemples no relacionats amb la biologia per tal de fer entendre el concepte. Un dels més habituals és l’evolució dels llenguatges. A partir d’un idioma comú, com el llatí, diferents poblacions que resten parcialment aïllades van alterant lentament la manera de parlar fins que arriba un moment en que l’idioma original ja no existeix i, per contra, han aparegut dos idiomes nous i diferents.
Això, però, té l’inconvenient de donar una imatge massa imperativa de l’evolució. Sembla com si les coses no tinguessin altre remei que anar evolucionant. Però, encara que a molt llarg termini aquesta idea segurament és correcte, cal tenir present que sense una pressió ambiental, una espècie ben adaptada pot restar sense canvis durant milions d’anys.
Doncs això és exactament el que sembla passar amb el fusell AK47. L’arma d’infanteria més popular al nostre convuls món. Actualment es calcula que n’hi ha entre trenta i cinquanta milions de fusells distribuïts arreu, i quan ens parlen de guerrillers resulta complicat no pensar en algú que porti a les mans un fusell amb un carregador de forma corbada. Doncs aquest fusell és l’AK47.
Però el curiós és que ja és un fusell molt antic. El va dissenyar durant la segona guerra mundial un combatent soviètic, en Mijaíl Kalashnikov, l’any 1947 (D’aquí el nom AK47). Però així com els avions, els tancs, els vaixells i fins la manera de vestir dels soldats ha canviat molt des d’aleshores, l’AK47 segueix fent-se servir més que cap altre fusell. A l’igual que els éssers vius l’armament ha anat evolucionant, cada part de l’equip a diferent velocitat, excepte aquelles parts que estan ben adaptades a la seva funció.
Iaixò és perquè encara no ha aparegut cap altre fusell que superi l’AK47. És lleuger, fiable, funciona igual després de caure dins l’aigua o del fang, dura molts anys i es pot reparar amb molta facilitat. Els altres fusells que han anat apareixent en altres exèrcits no són, ni de bon tros tan fiables. I si ets soldat i la teva supervivència depèn de l’arma que portis, és normal que seleccionis la més ben adaptada a les necessitats. Mentre aquesta sigui l’AK47, seguirà als camps de batalla.
Això no vol dir que no hagin aparegut variants. Cada país se’l fabrica amb petites modificacions, però totes són variacions menors del disseny original. Podíem dir que ja hi ha “races” però encara no han aparegut noves “espècies”.
Doncs amb els éssers vius passa el mateix. Sovint es dóna la imatge que l’evolució és com una força que empeny inexorablement a canviar, a millorar. Però no és necessàriament així. Moltes espècies presenten canvis freqüents i ràpids, mentre que altres veuen passar els mil·lennis sense gairebé cap alteració. Els éssers vius poden evolucionar, i normalment ho fan, però també poden passar llargs períodes de tranquil·litat, sobretot en ambients molt estables. Per això de vegades apareixen “fòssils vivents” com el celacant.
De totes maneres, quan mires l'evolució de l'armament resulta depriment. Tant de bo la medicina, el coneixement i la cultura evolucionessin amb la mateixa flexibilitat i rapidesa.
L’altre dia parlava de les begudes isotòniques i deia que calia no confondre-les amb les begudes anomenades “energètiques”. Aquestes són uns preparats que no estan pensats per reposar sals i hidratar sinó, diuen, per incrementar el rendiment tant físic com mental. La més coneguda segurament és el Red Bull, i encara que no ho se del cert, sospito que si el nom té relació amb els toros és perquè una de les característiques de quasi totes aquestes begudes és que contenen un aminoàcid anomenat “taurina”.
En realitat la taurina és un aminoàcid bastant especial. No serveix per fer proteïnes, com passa amb els aminoàcids “típics”. Això és perquè la seva estructura química és diferent de la dels altres aminoàcids. Des del punt de vista d’un químic, el que passa és que si que té un grup “amino” i també un grup “àcid”, però no estan posats on haurien d’estar per poder formar part d’una proteïna.
Però la taurina té altres funcions i resulta que en el múscul i en el cervell se n’acumula molta, de manera que alguna cosa ha de fer. El problema és que es van identificant algunes funcions, però cap que resulti espectacular. És un component de la bilis i per tant, ajuda a digerir els greixos, té un paper en la regulació del calci, participa en l’activació dels leucòcits, actua com inhibidor de la neurotransmissió... Molts papers, però cap que diguis “Ostres, amb taurina això funcionarà a tota màquina!”
Únicament per als gats és imprescindible. Nosaltres ens podem fabricar la nostra taurina sense problemes, però els gats no, i l’han d’ingerir a partir de la dieta. Si no, es posen malaltons.
De totes maneres, s’ha vist que si fem molt exercici, els nivells de taurina del cos baixen, per tant és clar que durant l’exercici alguna cosa ha de fer. Per això es pensa que suplementar amb taurina pels esportistes ha de ser bo. Tot i així, el cas és que no hi ha estudis que demostrin que la taurina realment dóna més energia. En tot cas, la taurina no és dolenta per l'organisme... a no ser que la prenguis quantitats enormes. Però això passa amb tot!
Però les begudes energètiques contenen més coses: sucres, vitamines, extractes de plantes... i sobretot cafeïna, que sembla que és la clau d'aquestes begudes (més que la taurina).
I la cafeïna si que és un estimulant del sistema nerviós. Això ho saben tots els que han d’estudiar per la nit i aguanten a base de cafè. Però aquí hi ha l’error i també el perill de les begudes energètiques. L’error és que es confon “estimulant” amb “energètic”. S’assembla, però no és exactament el mateix, encara que els noms de les marques (Dynamite, Speed unlimited, B52,...) convidin a pensar-ho. El que fan és actuar com estimulants, o com excitants si ho voleu, però no com energetitzants. Ens podem sentir amb més forces, però això no vol dir que les tinguem. Ah! I no ajuden a hidratar correctament. Això si que ho han de tenir en compte els esportistes.
En realitat no sembla que calgui mirar-les amb recança, tan sols amb una mica d'escepticisme. Mentre tinguis clar el que prens (un estimulant i no un energètic) no passa res. El problema està en un altre costat.
Hi ha la moda de barrejar aquestes begudes amb begudes alcohòliques. Diuen que així s’aguanta millor la beguda i pots resistir més hores de marxa. De nou és una veritat a mitges. El que passa és que l’efecte estimulant de la cafeïna contraresta l’efecte atordidor de l’alcohol. Això no vol dir que contraresti l'efecte de l'alcohol sinó únicament la percepció que en tenim. I aquí està el perill, ja que aleshores no t’adones de quan estàs superant els límits. Pots portar molt més alcohol a la sang del que et sembla, amb el risc que això comporta. Una vegada més, beure'n amb moderació no hauria de ser particularment dolent. Però ja sabem que, quan hi ha alcohol de per mig, la moderació desapareix amb molta facilitat.
I a més, quan passa l’efecte de la cafeïna, et pots trobar amb una ressaca tremenda!
*Una nota final. Quan he buscat coses sobre la taurina per internet m’he trobat amb una de les característiques de la xarxa: Està plena de pífies que es multipliquen a base del "copiar i enganxar". Imagino que algú va escriure que la taurina es va obtenir inicialment de la bilis del toro (Bos taurus) i que per això es diu així. Algú altre ho va copiar, però no ho va interpretar correctament i va escriure que “...su nombre deriva de Bos taurus (bilis de buey) de la que fue aislada por primera vez”. I aquest error està repetit una vegada i una altra (fins i tot a la Wickipedia). Doncs que quedi clar: Bos taurus és el nom científic del toro. No el de la bilis!
Un dels somnis de la humanitat és el d’aconseguir controlar la pluja. Especialment en èpoques de sequera, els homes miren al cel i es demanen que podrien fer per provocar una pluja generosa i persistent. Els primers intents van ser les invocacions als Deus, als sants i a les verges, però la seva efectivitat era molt minsa. De vegades si que plovia després del ritual o de la processó, però això passava amb una freqüència igual a la que es podria esperar pel pur atzar.
Per això s’ha anat treballant en altres sistemes amb una base una mica més racional. Perquè fer que un núvol comenci a descarregar pluja el que cal és que l’aigua que conté en forma de vapor es refredi fins que condensi en cristallets de gel que tinguin prou pes com per caure. Aquests flocs de neu o gel es fondran a mida que caiguin i arribaran a terra en forma de pluja. I el gel té una determinada manera de formar-se ja que les molècules d’aigua el que fan és incorporant a cristalls de gel ja existents de manera que es generen les formes cristal·lines de la neu. Això fa que sigui necessari un “punt de condensació”, una partícula inicial que serà on s’aniran unint la resta de molècules d’aigua. Normalment és pols en suspensió que també hi ha per l’atmosfera.
Però aprofitant aquesta característica, fa anys que es fa servir productes químics que tinguin afinitat per l’aigua i que puguin actuar com a punts de condensació. Un dels més emprats des de fa temps és el iodur de plata. Amb una avioneta, o disparat des d’un coet, es pot polvoritzar iodur de plata sobre un núvol de manera que el vapor d’aigua que conté comenci a condensar i finalment caigui en forma de pluja.
El sistema funciona... però no sempre. Depèn de molts més factors. El vent, la temperatura, la quantitat d’humitat i, sobretot, cal que hi hagi determinats tipus de núvols. Tirar iodur de plata a l’atmosfera en un dia blau i sense núvols, no serveix de res.
De totes maneres, hi ha països, sobretot la Xina, que ho fan servir amb certa freqüència, per causar pluja, però també per netejar l’atmosfera de la contaminació o per apagar incendis forestals. Fins i tot diu la llegenda que a la plaça roja de Moscou, quan hi havia celebracions importants durant l’època soviètica mai plovia, perquè els dies abans es dedicaven a fer que els núvols descarreguessin gràcies al iodur de plata. I això mateix diuen que planegen fer els xinesos durant els jocs olímpics: netejar l’atmosfera contaminada i assegurar que no plogui fent que ho faci el dia abans.
Però el sistema no és gaire controlable. De vegades es pot generar una pedregada o una inundació que resulta pitjor que la sequera. I en tot cas, la condició necessària és que ja hi tinguem núvols per poder causar la pluja. Cosa que fa que aquest sistema sigui d’una eficàcia molt limitada. El que caldria és un sistema per fer créixer els núvols allà no en principi no n’hi ha. I això és el que es pretén fer en un projecte a Israel. L’anomenat “Projecte Geshem” que en hebreu vol dir “projecte pluja“. Un nom previsible.
La idea és fer que l’aire calent que té una certa humitat, pugi ràpidament fins a les capes altes de l’atmosfera, on la temperatura és molt baixa i la humitat pot condensar. I per aconseguir que l’aire pugi, el que farà és instal·lar una superfície negra al terra, de varis quilòmetres quadrats d’extensió, que captarà la calor solar i escalfarà l’aire fent que es creï una zona de corrent tèrmiques ascendents. Més o menys com passa a les grans ciutats, que sempre estan més calentes que el territori que les envolta. Si el corrent arrossega prou humitat cap a dalt, s’haurien de generar núvols allà on abans no n’hi havia quasi mai. Amb això no controles exactament quan plourà, però es pot fer que determinada regió incrementi la mitjana de pluges anuals significativament.
Ara fa un any van començar a treballar-hi i no se com està ara mateix. Però ja va sent hora que puguem fer alguna cosa més que mirar al cel esperant que apareguin els núvols. Tot i que tal com som els humans, segur que si funciona en farem un gra massa i acabarem per causar inundacions al desert i carregar-nos l’equilibri climàtic. També hi haurà merders legals, perquè segur que les regions on no hi plogui denunciaran a les veïnes per "robar-li's la pluja". I això per no parlar de com es fregaran les mans els militars: Armament climàtic! Mmmmmm.
Actualment hi ha tres famílies de cocodrils al món. Els cocodrils pròpiament dits, els caimans i finalment, els al·ligàtors. Aquests últims són els que viuen al Nou món i en particular, són abundants a l’estat de Florida. Per això no resulta sorprenent descobrir que l’equip esportiu de la Universitat de Florida s’anomenin els “Gators”.
Es veu que els Gators no destacaven particularment per la seva eficàcia esportiva. I és que ha de ser cansat jugar a futbol americà als estats del sud, amb aquella calor sufocant. De manera que no van guanyar cap campionat important... fins al 1967, quan van aconseguir la “Orange Bowl”, que sincerament no la conec de res, però que segur que els va fer molta il·lusió.
Però aquella victorià s’havia gestat un parell d’anys abans, quan van preguntar a fisiòlegs de la Universitat si entenien per quin motiu el rendiment dels jugadors baixava tant durant la segona part dels partits. Aleshores, els investigadors es van adonar que el problema era la deshidratació que patien després de jugar una estona. I el problema era que amb beure aigua no n’hi ha prou per compensar-ho.
El nostre cos ha de regular la temperatura molt acuradament, i disposa d’uns quants sistemes per escalfar: augmentar el metabolisme, tremolant, cremant greixos al teixit adipós marró... però ho té més fumut per refredar-se. Aleshores el que fem sobretot és suar. Alliberem aigua pels porus, que en evaporar-se capta calor del cos i ajuda a refredar-lo. Però això resulta molt car en aigua i de seguida poden aparèixer problemes de funcionalitat en diferents sistemes del cos. La sang perd part del plasma, el cor ha de bombejar més, les cèl·lules treballen més lentament.
I encara hi ha un problema afegit. Quan suem, no eliminem únicament aigua, sinó que també perdem ions, sobretot sodi i clor. Per això la suor és saladeta. I per això, de vegades l’aigua sola no treu del tot la set. I per això no és convenient beure aigua de neu, que no té sals i que encara ens fa sentir més malament.
El que els passava als Gators era que després de mitja horeta de joc començaven a evidenciar els efectes de la deshidratació, i els investigadors van proposar no rehidratar-los amb aigua, com feien fins aleshores, sinó amb una solució d’aigua amb ions clor i sodi i també amb sucres per reposar energies. Diuen que amb allò els Gators van poder marcar la diferència sobretot en les segones parts i per allò van aconseguir guanyar.
Naturalment i com a bons americans de seguida van comercialitzar la beguda que, en honor a l’equip on l’havien desenvolupat es va anomenar “Gatorade” i que va ser la primera d'una sèrie de begudes dissenyades per rehidratar esportistes i suadors en general.
En el fons és el mateix principi que es fa servir en teràpia de rehidratació, per malalties com el còlera, en que el més greu (i el que mata als malalts) és la deshidratació brutal que pateixen. A aquests malalts, donar-los aigua no serveix de res perquè en aquestes malalties el budell el que fa és perdre aigua i no absorbir aigua. I amb l’aigua marxen les sals minerals que les nostres cèl·lules necessiten per mil funcions diferents. Penseu, per exemple, que per cada neurona que envia un impuls hi ha grapats d’ions sodi i potassi que entren i surten del seu interior. Si no hi ha aquests ions la cèl·lula no pot funcionar.
Ara ja hi ha molts tipus i marques de begudes per rehidratar-se, i ja han passat del camp de l’esport al del consum general. De totes maneres aquestes no s’han de confondre amb les begudes energètiques, que tenen estimulants i excitants i altres compostos per augmentar el rendiment. D’aquestes, Red Bull i similars, en parlem un altre dia. I és que si amb les isotòniques començava parlant dels al·ligàtors, amb les energètiques caldrà parlar de toros, i no sembla bona idea barrejar toros i al.ligàtors!
Aquest estiu, al Perú han patit un dels més devastadors fenòmens amb que la natura ens pot colpejar: un terratrèmol. Els efectes han sigut tràgics tant pel que fa a la destrucció material com a les pèrdues en vides humanes. I això no resulta sorprenent ja que la seva magnitud ha sigut de pràcticament 8 graus a l’escala de Richter.
Quan han donat la notícia als medis de comunicació, m’he fixat en que ja no cometen un error que era molt freqüent fa uns pocs anys. Moltes vegades deien que determinat terratrèmol tenia tal magnitud a l’escala de Richter i que aquesta arribava fins als 9 graus. En canvi ara ja parlen de l’escala oberta de Richter. Una manera molt més correcta de dir-ho.
En realitat no resulta tan fàcil determinar com d’important ha sigut un terratrèmol, sobretot perquè podem parlar de coses diferents sense adonar-nos... i trobar-nos amb contradiccions, com ara que terratrèmols amb igual magnitud tinguin efectes completament diferents.
El sistema més habitual que es fa servir és l’escala de Richter perquè amb un únic número ens dóna idea de la quantitat d’energia que s’ha alliberat durant el terratrèmol. Això ve a ser com comparar l’energia alliberada en l’explosió de dues bombes. Com més energia alliberin, més potents i destructores han de ser.
Però moltes vegades no ens adonem que l’escala de Richter no és lineal sinó exponencial. Això vol dir que un terratrèmol de magnitud 4 allibera deu vegades més energia que un de magnitud 3, i cent vegades més energia que un de magnitud 2. De manera que la diferència entre un terratrèmol de magnitud 3 i un de 4 és molt més petita que la que separa un terratrèmol de magnitud 7 de la d'un de 8.
Per això l’escala no té límits per la part superior, almenys en teoria. A la pràctica, i degut a la naturalesa exponencial de l’escala, passar d’un terratrèmol de magnitud 9 a un de 10 resulta gairebé impensable. I com a curiositat, un terratrèmol de magnitud 12 fracturaria la Terra pel centre!
Però amb la dada de la magnitud no en tenim prou. Per fer-nos una idea més acurada dels efectes ens cal saber la intensitat. I no, no és el mateix magnitud que intensitat! La magnitud és el que mesura l’escala Richter i que ens dóna idea de l’energia, mentre que la intensitat és un sistema de mesura dels efectes del terratrèmol, independentment de la magnitud. I això és perquè segons el tipus de terreny on tingui lloc, els efectes seran més o menys importants. Tornant a l’exemple de la bomba. L’explosió de dues bombes exactament iguals tindrà efectes diferents si cauen en terreny rocallós o si ho fan en una platja de sorra.
I per mesurar la intensitat es feia servir l’escala de Mercalli. Aquesta si que té límits i va des de I (“Molt feble” Pràcticament imperceptible) fins a XII (“catastròfic” Destrucció total del terreny)
Fins ara, el rècord dels que s’han pogut mesurar l’ostenta el terratrèmol de Valdivia, a Xile, al 1960, de 9,6 graus a l’escala de Richter. Un altre terratrèmol important va ser el que va tenir lloc al fons de l’oceà Índic, al desembre del 2004. Va ser de magnitud 9,2 tot i que no és famós pels seus efectes directes, sinó pel tsunami que va desencadenar i que va ser el causant de la mort de quasi 300.000 persones.
El cas del tsunami va ser particular, perquè en general si els terratrèmols causen moltes víctimes és tan sols per culpa dels edificis que cauen. Això és especialment cert en indrets on no es fan construccions a prova de terratrèmols. I és que com va dir algú: El que mata no són els terratrèmols; són els edificis!
Les preguntes absurdes sovint ens porten a descobertes sorprenents. I això em va passar quan vaig descobrir per quin motiu als Joseps sel’s diu Pep, o Pepe en castellà. No podia ser l’abreviatura, que és Jep, que ja es fa servir molt poc i que no tindria sentit en castellà. El motiu té a veure amb una mala traducció, que va fer del pobre Sant Josep un dels personatges que han passat a la història amb més pena que glòria.
El cas és que el paper de Sant Josep en la Bíblia és ben estrany. Era el marit de Maria, però diuen els evangelis que Maria era verge i això ja resulta, si més no, sorprenent. Però en tot cas, quan va néixer Jesús, en Josep li va fer de pare tot i que no ho era estrictament el pare. Avui diríem que no era el pare biològic, però aquesta nomenclatura no la dominaven els qui van escriure la Bíblia ara fa dos mil anys.
De manera que dir que Josep era el pare de Jesús resultava incorrecte i per tant en molts textos medievals s’especificava que en realitat Josep era el qui li feia de pare sense ser-ho en realitat. És a dir: el pare putatiu de Jesús. I per abreviar posaven al costat del nom de Sant Josep les lletres PP (per Pater Putativus). D’aquestes PP es va passar a “Pepe” i com en català la “e” final de vegades es perd, doncs va quedar Pep.
D’acord: Hi ha altres teories, com que ve de l’italià Giuseppe, però tenen menys encant. I un altre detall és que en realitat tots els homes serien pares putatius. De l'únic que se'n pot estar segur és de qui és la mare. La paternitat si que és un acte de fe!
Però amb Sant Josep encara hi ha més coses estranyes. Els evangelistes Mateu i Lluc diuen que Jesús era de la nissaga de David, el rei més important dels jueus. I això és perquè Josep era descendent de David separat per 24... o potser 41 generacions. I aquí el problema. Segons l’evangeli de sant Mateu eren 24, però segons sant Lluc eren 41. I encara pitjor, les llistes de noms intermedis no coincideixen en absolut! Per no coincidir, ni el pare de Josep queda clar (Jacob segons Mateu o Elí segons Lluc)
I un problema final. Si el pare biològic de Jesús no era Sant Josep, quina importància té qui eren els seus avantpassats? En cap cas serien parents de Jesús!
En el fons el que passa és que la Bíblia, en ser escrita per moltes mans, en èpoques molt diferents i segurament amb interessos variats, conté un nombre increïble de contradiccions. Unes contradiccions que han fet anar de corcoll als estudiosos que moltes vegades han hagut de recórrer a explicacions inversemblants o a la pura fe per fer creïble allò que resulta impossible.
En el cas dels evangelis, resulta que es van escriure bastant temps després de la mort de Jesús, i la història està arreglada per fer-la quadrar amb el que s’esperava del Messies. Havia de ser de sang reial, de manera que calia emparentar-lo amb David. I la precisió històrica no la devien tenir molt en consideració.
Però, com deia, això no té importància en el cas que Josep no en fos el pare. I si Maria era verge, Josep no hi pintava res. Però, a més, ja resulta estrany que qui va escriure l’evangeli tingués informació sobre la virginitat de Maria. No són coses que es vagin explicant aquestes!
Al final l’explicació sembla ser molt més prosaica. La Bíblia es va escriure en hebreu, i en un moment donat, quan la van traduir al grec, van fer-ho amb un puntet d’imprecisió i la paraula hebrea "almah" que vol dir “donzella” o “noia jove” es va convertir en la paraula grega “parthenos” que vol dir “verge”. Tot i que no és exactament el mateix, de vegades i en pla poètic es permeten aquestes llicencies.
I això ja té més sentit. Maria devia ser una noia (no necessàriament verge) que es va casar amb Josep i van tenir un fill, que potser si que era descendent de David. I Josep no devia ser el pare putatiu, sinó el pare de veritat.
Però, és clar: resultava molt més espectacular començar la història amb un bon miracle i emparentar a Jesús amb Deu directament d’una manera que fos entenedora pels fidels de l’època medieval.
