Secrets de la literatura científica

Ja n’he parlat en algunes ocasions, però és que s’acosta una data molt assenyalada i, mira, sempre em fa gràcia fer-hi una ullada. Cada vegada hi trobo alguna cosa divertida. I és que el proper 6 d’octubre tindrà lloc a la Universitat de Harvard la cerimònia d’entrega dels premis Ig Nobel del 2006. La contrapartida divertida als premis Nobel on es premien cada any les investigacions més estranyes i esbojarrades.

Per això, he anat repassant alguns dels antics premiats. Fa temps ja vaig parlar de l’experiment on mesuraven el ritme de caiguda de gotes de brea i que portaven tant sols 8 gotes en 81 anys! (premi Ig Nobel de física), o el que estudiaven els ritmes cerebrals en llagostes a les que feien mirar escenes de “la Guerra de les Galàxies” (premi Ig Nobel de la pau).

Però avui m’han fet gràcia dos dels antics premis Ig Nobel. Tots dos de literatura i que es relacionen amb la manera de publicar els treballs científics.

Quan un científic aconsegueix algun resultat interessant, el que cal fer és publicar-ho en alguna revista especialitzada i preferentment d’àmbit internacional. D’aquesta manera el treball es dona a conèixer a la comunitat científica (i a la resta del mon). A més a més, pot ser contrastat per altres investigadors que probablement intentaran repetir l’experiment. I finalment, és un reconeixement al científic que ha fet la feina.

Ara bé. La visió clàssica del científic treballant sol, en un laboratori fosc, ja no té res a veure amb la realitat. Actualment la ciència és fa en equips més o menys grans i sovint en col·laboració entre diferents laboratoris.

Això té molts i evidents avantatges. Avui en dia ja ningú és expert en tot. Ni tant sols cap centre pot fer-ho tot. A més, l’intercanvi d’informació i d’idees resulta extremadament fructífer. En conseqüència, les polítiques científiques de la majoria de països tendeixen justament a afavorir aquest enfocament de treball coordinat.

Però resulta un problema a l’hora de publicar els treballs, perquè ja no es tracta d’un autor sinó d'uns quants. I l’ordre de firmes és molt important.

Cada feina te les seves coses poc conegudes pels que no són del gremi. Doncs creieu-me: decidir l’odre dels autors en un treball científic pot ser una batalla a sang i fetge.

Hi ha un parell de convencions acceptades més o menys per tothom. El primer firmant acostuma a ser el que ha fet la feina físicament. Això vol dir, normalment, el becari que pringa a laboratori. I el darrer firmant acostuma a ser el líder de l’equip i la “ment pensant”. És a dir, qui ha tingut la idea, o el mèrit intel·lectual, o també, no ens enganyem, qui té més poder al laboratori.

Però la resta de firmants ja conten molt menys. El segon encara es valora, però la resta molt poc. Moltes vegades firmen perquè han fet alguna part molt especialitzada del treball, o han cedit algun equip, o han preparat algun fàrmac, o...

Però encara que estiguis en un mal lloc, és important firmar articles. Als científics sel’s valora per la seva producció científica. I això crea situacions que freguen el ridícul. Tant, que acaben mereixent premis Ig Nobel, com el del 1993 de literatura, als autors d’un article que tenia... cent vegades més autors que pàgines!!! (9 pàgines i 972 co-autors). Cal dir que era un estudi sobre un fàrmac que es va fer entre diferents hospitals de molts països, però tot i així...

Però encara pitjor és el de l’any 1992, a Yuri Struchkov, de Moscou, pels seus 948 articles publicats en 9 anys, cosa que resulta en... un article cada 3,9 dies!!

Quan deuria tenir temps per pensar (ja no dic fer) els experiments, aquest paio?

Alguna cosa deu passar

Quan parlem dels huracans de l’any passat, de seguida pensem en el Katrina. Normal, tenint en compte la magnitud de la tragèdia que va desencadenar, sobretot (però no únicament) a Nova Orleans. Era un fet molt infreqüent, un huracà de força 5. La màxima a l’escala de Saffir-Simpson.

Però cal no oblidar que tant sols poques setmanes després ens tornava a sorprendre la violència de l’huracà Rita. I una mica abans havia arribat l’huracà Ivan. Recordo els titulars dels diaris enfront l’amenaça de “Ivan el terrible”. I, contra el que pugui semblar, Katrina no va ser el més fort. El rècord el té el Wilma, un monstre amb una pressió baromètrica de 882 hPa al seu centre i que segurament ha sigut la pitjor tempesta de la que tenim noticies que hagi arribat mai a Mèxic.

L’any 2005 tot va sortir de mesura. Des que es tenen registres a l'Atlàntic mai hi havia hagut tantes tempestes tropicals en un any (en vàrem tenir 28). Ni tants huracans (14). Ni tants que arribessin a força 5 (4 en total).

També es va esgotar la llista de noms i es va haver d’emprar les lletres de l’alfabet grec per identificar les 6 tempestes tropicals que es van formar desprès del Wilma (de les quals, dues van ser, de nou, huracans). Tot en aquest any va ser excepcional.

Però ben mirat, els fets excepcionals estan deixant de ser excepcionals.

Cada dos per tres sentim que s’ha batut un rècord de temperatures, o de pluges o de sequera, o de... Molt bé, algunes vegades són exageracions i també és cert que la natura va per cicles. Però la sensació que alguna cosa es descontrola cada vegada és més intensa, i pot ser molt inquietant.

I en el fons, tampoc cal complicar-se molt la vida. L’escalfament global fa que els oceans disposin de més energia, i aquesta energia es manifesta en forma de fenòmens meteorològics més potents. Tot plegat son faves comptades.

Però encara hi ha opinions en contra. Veus que apunten que, en realitat tant sols tenim registres fiables d’una fracció molt petita del clima. Tot el que està passant pot ser, perfectament part d’un cicle natural en el que l’activitat humana hi tingui ben poc a veure. Desprès de tot, sabem que en èpoques pretèrites hi ha hagut períodes glacials que han anat i vingut. I aleshores, no hi havia gasos hivernacle, ni augments de CO₂ ni res de tot això.

És possible que sigui cert. Però no sembla una actitud molt raonable. Si algú s’adona que està menjant bolets verinosos i comença a trobar-se malament, és possible sigui un encostipat i que els bolets no hi tinguin res a veure, però el mes assenyat és actuar ràpidament i anar a l’hospital. No fer res si que és una ximpleria.

I ara ha sortit a la llum que l’administració dels Estats Units ha bloquejat la publicació d’informes que apunten a una relació entre la creixent intensitat dels huracans i l’escalfament global.

Tots tenim clar que hi ha massa interessos econòmics per part de les indústries petrolieres i del carbó. I també hi ha sospites que suggereixen que hi ha pressions per publicar treballs que minimitzin l’impacte de l’activitat humana en tot plegat.

Potser caldria fer com els pneumòlegs. Fa temps es van adonar que apareixien molts treballs que indicaven que fumar no causava càncer de pulmó. I “casualment” la majoria d’aquests treballs estaven finançats per les tabaqueres. Per això, avui en dia, per publicar un treball a les revistes de pneumologia cal firmar un document declarant que la investigació no està subvencionada per cap industria tabaquera.

Doncs em pregunto qui finança els treballs que diuen que no, que l’activitat humana no està tenint cap efecte important en el clima. Em pregunto qui és que diu que podem seguir cremant petroli i generant gasos hivernacle sense cap problema.

I el cas és que m’imagino la resposta.

Aquesta "coseta" dels mascles

Una preocupació que tenien en el passat (i encara avui) molts homes era tenir un hereu. Això volia dir un fill mascle. En el cas de les famílies reals en què el poder havia de passar a un descendent mascle la preocupació s’estenia a tot el regne. I de vegades es lamentaven amb amargor que la seva dona “sols els donava filles”.

Sense entrar en el rerefons social i humà d’aquest costum, cal dir que ni tant sols des d’un punt de vista biològic es podia culpar la dona. El responsable del sexe dels fills en els mamífers és el pare. O més exactament, la cèl·lula germinal del pare.

En els mamífers, la decisió de com es desenvoluparà l’embrió, com a mascle o femella, depèn d'un parell de cromosomes. Son els anomenats cromosomes sexuals. Les dones tenen dos cromosomes X i els homes un X i un Y. D’aquesta manera, la dona sempre passa un cromosoma X als fills, i l’home pot passar un X o bé un Y. Per això, si heretem el cromosoma X del pare, serem una femella, i si heretem l’Y serem un mascle.

O dit d’una altra manera. Si tens un Y..., seràs mascle.

Però que té aquest cromosoma, que fa aparèixer als mascles? (Segons moltes dones deu tenir el gen de la immaduresa eterna, però ara no parlava d’això.)

Els embrions tenen al principi uns grups de cèl·lules que es poden convertir tant en testicles com en ovaris. Si no passa res el que es formarà seran ovaris, que faran hormones femenines i donaran lloc a tots els caràcters sexuals femenins. Però, en el cromosoma Y hi ha un gen anomenat SRY (de l’anglès Sex-determining Region Y) que “activa” que el que es formi siguin uns testicles. Aquests faran testosterona i l’embrió es desenvolupa com un mascle.

Així que, per defecte, els humans (i els mamífers en general) són femelles, i sols si hi ha testosterona pel mig, es desenvolupen com mascles.

A més, si mirem de prop el cromosoma Y veurem que és petit. Molt petit. Es creu que originàriament hi havia dos cromosomes com l’X, sols que un d’ell tenia el gen SRY i l’altre no. Però poc a poc, el que tenia el gen de la “masculinitat” va anar perdent la resta i reduint la seva mida. Si comparem el nombre de gens que tenen trobem que la diferència és abismal. Els humans tenen únicament 78 gens al cromosoma Y, mentre que l’X en té més de mil. I encara és més exagerat el cas dels cangurs en que l’Y sols té un únic gen (l’SRY).

Però el cas extrem son uns petits mamífers de la família dels talps en que el cromosoma Y (o el que en quedava d’ell) ja s’ha fusionat amb el X. I han tornat al principi de la història. Ara tenen un X que té el gen SRY i que dona lloc als mascles. I segurament, amb el temps començarà a perdre gens i reduir la seva mida per tornar a ser un cromosoma Y clàssic.

Naturalment el fet de tenir un únic cromosoma X resulta un problema pels mascles. Si en una femella apareix una mutació en algun gen del cromosoma X, doncs no passa gran cosa, perquè sempre pot fer servir el gen de l’altre cromosoma X. A mida que envellim, les alteracions i les mutacions es van acumulant. Però com tenim dos cromosomes de cada, doncs no és nota gaire.

Però en el cas dels mascles, no hi ha un altre cromosoma X a qui recórrer! Sols hi ha l’esquifit cromosoma Y, que va fer la seva feina als primers dies del desenvolupament embrionari i que ja serveix de poc més. És per això que es creu que els homes envelleixen pitjor i moren abans que les dones. Les alteracions al cromosoma X es van acumulant i fent evidents molt més de pressa, les cèl·lules perden funcions, els defectes s’acumulen i la màquina s’espatlla més de pressa, com un cotxe que es trobi sense “peces de recanvi”.

I és que des d'un punt de vista cromosòmic, un home és, si fa no fa, una dona a la que li falta alguna cosa (un altre cromosoma X).

Ötzi

Un cadàver amb ferides d’arma blanca, de fet, encara en tenia una clavada a l’espatlla que li havia perforat del pulmó. A la roba i al ganivet que portava també hi havia restes de sang, però les anàlisis d’ADN van revelar que era sang pertanyent al menys a dues persones més. Quasi amb tota seguretat hi va haver una lluita i l’home va morir a conseqüència de les ferides. Però dos detalls fan d’aquest un cas diferent a la resta.

El cadàver es va trobar, congelat, a 3250 metres d’altitud.

I la policia no va obrir cap investigació per esclarir els fets. La causa era la data probable de la mort. L’home havia expirat fa uns... 5300 anys!!

Al 1991 una parella d’excursionistes van topar amb una troballa inesperada. Entre el gel mig fos d’un indret dels Alps austríacs sobresortien unes restes humanes congelades. Les autoritats van fer portar les restes a Insbruck. Una feina rutinària, perquè cada any desapareix algun alpinista en caure a esquerdes de les geleres de la zona.

Però la història va canviar quan un arqueòleg de la Universitat va determinar que aquell cadàver pertanyia a un home del neolític. Era molt més antic que les mòmies egípcies!

Com que la zona on va aparèixer son els Alps d’Ötztal doncs el van batejar amb el nom de “Ötzi”.

I des d’aleshores s’han aplicat els mètodes dels C.S.I. per saber coses com qui era Ötzi, d’on venia, quan va morir i perquè va acabar els seus dies en un indret tant inhòspit com aquell. Desprès de tot, aquesta era una gran oportunitat per saber coses de la vida dels humans al neolític.

Ötzi era un home no massa alt segons els nostres paràmetres. Feia un metre i 59 centímetres i tenia 46 anys. El seu ADN indica que el seu origen era al nord d’Europa. Tenia algunes costelles i un braç trencats, però que ja havien curat. També patia d’artritis.

L’anàlisi de l’única ungla que es va trobar mostraven unes marques anomenades “línies de Beau”, que apareixen quan les ungles deixen de créixer per causa d’una malaltia. Per tant, Ötzi havia estat malalt en tres ocasions durant els darrers sis mesos de la seva vida. També es van trobar restes de cucs. Un paràsit intestinal que li devia provocar diarrees o disenteria, encara que no es pot precisar si va ser greu o no.

L’anàlisi dels budells va mostrar quins havien sigut els darrers àpats que va fer. Unes farinetes fetes amb un blat primitiu, fruites del bosc, carn de cérvol i cabra alpina i... molses!

Això va ser una sorpresa ja que les molses no acostumen a entrar a les dietes dels humans. Ara bé, si que es feien servir per embolicar menjar, de manera que potser va empassar-se part del “paquet” amb que guardava les provisions.

Per cert, la presència de restes de molses en foses sèptiques primitives va permetre descobrir que molsa era el que feien servir com a “paper higiènic”.

Altres estris que portava també van ser interessants. Una gorra de pell d’ós, unes sabates fetes amb pell trenada i amb una capa aïllant feta d’herba. Un ganivet amb punta de sílex i mànec de fusta. Un carcaj amb fletxes (la majoria sense punta). Una bossa amb eines per fer foc... I una destral amb el mànec de coure! Això era molt poc freqüent i sembla indicar que devia ser un paio important.

La pregunta d'en quina època va morir es va poder respondre per restes de pol·len d’un arbust (Ostrya carpinifolia) que es van trobar també als budells. El pol·len es degrada de seguida, de manera que el devia ingerir molt poc abans de la seva mort. Potser es trobava en l’aigua que va beure. El cas és que això va indicar que la mort es va produir a finals de primavera o principis d’estiu.

Potser era un xaman que va ser expulsat de la seva tribu, o potser un comerciant que creuava els Alps i va ser assaltat per lladres, o potser...

I és que hem aprés moltes coses de l’Ötzi, però moltes altres mai no les sabrem.

Orígens llunyans

Moltes vegades és un exercici interessant anar fent preguntes com els nens petits, que mai no es conforma amb una sortida fàcil i insisteixen amb diferents versions de “... però i abans que?”. I el cas és que de vegades seguint el joc es troben respostes fantàstiques.

Em miro la ma i em faig una pregunta tonta, tant tonta com sols un nen la faria: “De què està feta?” La resposta evident, però un xic llarga, és: de carn, ossos, pell, pels, sang... teixits biològics en general. Però podem insistir. I aquest material biològic, de què està fet? Això també ho sabem. Sobretot d’aigua, però també proteïnes, sucres, greixos, alguns minerals... I continuant amb la cadena de preguntes i respostes ja especifiquem que tots aquests components estan fets d’àtoms vulgars i corrents. Hidrogen, oxigen, carboni, nitrogen... això sense oblidar alguns que tenim de més estranys com el seleni, el molibdè, el zinc.

Però si encara no m’acontentés amb això, em preguntaria d’on venen aquests àtoms. On s’han format? I aquí la cosa ja es complica. Perquè venen del menjar, naturalment, però abans de formar part de les patates o del pollastre que ens hem menjat, els àtoms estaven per l’aigua de la pluja en el cas de l’hidrogen i l’oxigen. O en el cas del carboni en forma de CO₂ en l’aire que ens envolta, i altres estaven directament pel terra, el ferro, el calci, el fòsfor...

De manera que en el fons estem formats de petits fragments del mon en què vivim. I a sobre, el nostre cos es va regenerant constantment. Els àtoms que ens formen avui no són els mateixos que teníem fa cinc anys. Aquells ja han tornat als seus orígens i els que tenim no ens acompanyaran gaire més temps abans de ser substituïts per altres que ara mateix ens estan envoltant en forma de pluja, terra o aire.

Però, i com van anar a parar aquests àtoms a la Terra?

Els astrònoms saben que l’Univers inicialment estava format per hidrogen i poc més. Va ser quan les estrelles van aparèixer que es van iniciar les reaccions nuclears que les fan brillar... i que com a subproducte generen àtoms més complexos. Alguns de molts pesants sòls es formen a partir de l’explosió de les estrelles en forma de supernoves. Amb uns quants milions d’anys, tot aquest material es va agrupant per efecte de la gravetat i amb sort acaba formant-se un planeta.

Per tant, el nostre origen més llunyà es troba fa molts milions d’anys al nucli de les estrelles. Estels que van brillar en un Univers on encara no hi havia humans per observar-les. Allà es va fabricar la “matèria primera” amb que fabricar i mantenir els nostres cossos.

Potser que em miri la ma amb uns altres ulls. El material amb que està feta ha tingut una llarga i espectacular història abans de formar part de mi. En realitat, el fet de trobar-se com a component del meu cos és un incident insignificant en la seva llarguíssima història. Però això no és un pensament gens depriment. Qui podria trobar trist estar fet de matèria estel·lar?

Per això, quan algú diu allò de “els teus petons son pols d’estrelles”, és bonic... i també és cert. Literalment cert!

Remakes

La ciència-ficció és un gènere literari ben curiós, perquè si agafem una definició estricta, això és: obres de ficció basades en desenvolupaments previsibles del coneixement científic (o alguna cosa similar), la gran majoria de novel·les i pel·lícules que es presenten com a ciència ficció haurien de descatalogar-se per ser incloses en el gènere de la pura fantasia.

Però tampoc cal filar massa prim i per tant s’accepta com obra de ciència ficció qualsevol història en la que surti una nau espacial, un extraterrestre o una màquina del temps.

Potser a la pel·lícula podrem sentir el soroll del motor de les naus encara que estiguin a l’espai, on no es pot sentir cap so, perquè no hi ha una atmosfera per transmetre les ones sonores, però això és un detall menor. Igual passa amb les explosions. Una batalla completament silenciosa no té impacte cinematogràfic, tot i que el coneixement científic diu que així és com serien en realitat.

Tampoc cal tenir en consideració detalls de la biologia extraterrestre. Oportunament quasi tots els aliens son pràcticament humans. Potser de color de pell estranya i pinta de llangardaix, però la majoria tenen dues cames, dos braços, dos ulls, mesuren més o menys un metre setanta (les femelles una mica menys) i molts aprenen a parlar anglès en un tres i no res!

Això ja per no dir que en alguns casos (Independence Day) els seus ordinadors poden ser infectats per virus com els que tenim aquí. Es podria pensar que fan servir versions futures de Windows, encara que dubto que si fos així poguessin arribar fins a la Terra sense quedar penjats a mig camí.

Però hi ha una característica molt interessant i que sovint passa desapercebuda. Moltes obres de ciència ficció són, únicament, adaptacions al futur de grans clàssics o històries ben conegudes.

Per exemple, la saga de la “Fundació” de l’Isaac Asimov és un “remake” de la “Caiguda de l’Imperi Romà” Sols cal canviar Roma pel planeta Trantor. De fet, l’autor no se n’amaga gens. Fins i tot fa servir el refrany “Tots els camins (de la galàxia) porten a Trantor”.

Més subtil és el cas de “La Guerra de les Galàxies”. La primera pel·lícula és, ni més ni menys que un western canviant l’època de la guerra d’independència americana per un futur molt, molt, llunyà. Tenim cavalcades que enlloc de cavalls fan servir naus espacials, hi ha els “Saloon” on tenen lloc duels i tenim els dolents que son els de l’Imperi. No és casualitat que en versió original els dolents parlin anglès amb accent britànic (l’imperi, naturalment) mentre que els bons ho fan amb accent americà.

I finalment un clàssic: E.T. Aquest és dels que passa més desapercebut tot i que evidentment està basat en el que segurament és un dels "best sellers" més famosos de la història.

Perquè..., qui és el protagonista de E.T.?

Doncs un ser que baixa del cel, que fa miracles, que és amic dels nens, que mor però que poc desprès ressucita i que al final torna a ascendir al cel després de deixar-nos un missatge de pau.

No us sona?

Un altre invasor.

Ja han tornat a saltar les alarmes per una nova espècie invasora que està colonitzant les nostres ecosistemes. En aquesta ocasió es tracta de l’Ebre, i l’invasor és un musclo, el musclo zebra (Dreissena polymorpha). Ja es tenia notícia de la seva presència a la part baixa del riu, però ara ja està arribant a zones que fins ara estaven netes, i no hi ha res que el pugui contenir. De fet, molts responsables donen per fet que a la llarga ocuparà tots els rius de la península.

I no és que siguin alarmistes. Simplement és el que està passant a altres països com estats Units o França. Quan aquest petit musclo arriba a un indret, ben aviat s’escampa arreu.

El musclo zebra és originari del Càucas. I va arribar als Estats Units viatjant amb tota probabilitat als tancs de llast dels vaixells. Com que es tracta d’una espècie que es reprodueix molt ràpidament, de seguida es va fer un lloc en els rius americans i va anar desplaçant la fauna bivalva local.

També s’escampa amb facilitat enganxat a les quilles de les barques, o fins i tot a les potes d’alguns ocells. Finalment hi ha pescadors que el fan servir com esquer i així, involuntàriament contribueixen a escampar-lo per altres rius.

No son unes característiques sorprenents. Totes les espècies invasores les comparteixen: Alta tassa de reproducció, resistència a condicions hostils, falta de depredadors en els nous hàbitats. La mateixa història de sempre.

És curiós que aquí ja va rem tenir una inicial colonització, al riu Llobregat, a principis dels 80. Però en aquella ocasió es va poder frenar a temps. Com? Doncs no per cap acció humana sinó per culpa, o gràcies a, les catastròfiques riuades del 1983. A més de carreteres i ponts, l’aiguat es va emportar la colònia de musclos zebra. Alguna cosa bona va tenir aquell desastre.

A l’Ebre es va detectar al pantà de Riba-roja l’any 2001 i ara ha arribat a la capçalera del riu. Ja hi ha notícies de la seva presència a algun embassament de Burgos.

El problema és que fa poblacions enormes i en conseqüència consumeix molt dels nutrients que abans eren disponibles per la fauna local. Algunes poblacions de musclos de riu autòctones arriben a morir asfixiades sota una massa enorme de musclos zebra, i finalment hi ha el tema econòmic. A sobre de les pèrdues per la pesca, aquestes colònies de musclos zebra tenen el mal costum de taponar canonades i coses així. Un problema seriós per les industries que agafen aigua del riu. I no diguem ja per les centrals nuclears i les seves canonades de refrigeració.

Però s’hi pot fe ben poca cosa. Endarrerir l’inevitable i poc més. Als estats Units va arribar als grans llacs a la dècada dels 80, i desprès d’un període d’expansió moderada, va arribar una fase de creixement accelerat que li ha permès colonitzar tota la meitat oriental de Nord-Amèrica.

Si almenys servís per posar als arrossos... però ni això.

Lletres grogues i músiques amargants

Tendim a pensar que tots veiem, sentim, notem el món de manera similar. Els colors, són els que són, els sons, el tacte, les olors, estan ben clars i no haurien de presentar sorpreses. Però sembla que les coses són molt més complexes.

Hi ha persones que tenen (no crec que es pugui dir “pateixen”) sinestèsia. Una condició en què les diferents percepcions sensorials es barregen. Així, per alguns, la nota “do” és de color blau, el tacte de la carn pot ser de sabor amargant i el jazz de Nova Orleans tenir un tacte semblant a gotes de pluja. I no és que simplement els hi ho recordi. Quan escolten un "do" aquestes persones veuen el color blau, si toquen carn noten realment un gust amargant o si escolten jazz, la pell respon com si caiguessin petits copets similars a les gotes de pluja.

Hi ha moltes anècdotes de com els sinestèsics descobreixen que ho són. Per exemple, un doctor estava buscant voluntaris per fer un estudi sobre sinestèsics. Quan algú li va preguntar que era això ell va dir: “persones que pensen que el 5 és groc”. No! li van va respondre, el cinc és verd!

O la sorpresa de una mare quan la nena li explicava com de divertit era fer una “R”, perquè si començava amb una “P” i li afegia un palet... podia convertir una lletra taronja en una de groga!

És ben curiós pensar que aquest text, que jo i la majoria veiem escrit en negre sobre blanc, pot ser de molts colors (o olors, o tacte) per algunes persones! Això ha portat a fer un seguit d’estudis per tal de comprendre que els passa, però sobretot, perquè ens poden donar pistes de com funciona el nostre cervell. Perquè els colors els veuen de veritat. Les àrees del cervell corresponents al color s'activen igual que quan l'ull detecta el color en qüestiò.

La hipòtesi és que, al cervell les vies de processament de alguns estímuls fan camins paral·lels i molt propers al llarg del nostre cervell. Això pot fer que de vegades apareguin “curtcircuits” en determinats llocs. Una neurona que activa a la seva veïna, quan en realitat no hauria de fer-ho. I el senyal que hauria d’anar cap a la zona del cervell de reconeixement d'una lletra, activa també la percepció d'un color o un so o un tacte. Per això si algú troba que la nota “do” és lila, sempre apareix la mateixa tonalitat de lila enfront la mateixa nota (però no al revés), ja que el curtcircuit neuronal és al mateix lloc.

És interessant que hi ha famílies amb molta més propensió a la sinestèsia, cosa que indica un component genètic. I és molt més freqüent en dones que en homes, cosa que suggereix alguna mutació en el cromosoma X.

També en la sinestèsia hi ha nivells i classificacions, i encara que de llarg, les més freqüents son les associades als colors, cadascú te la seva particular. El 7 pot ser blau per algú, rosa per algú altre i “salat” per un tercer. Algunes persones presenten sinestèsies múltiples i fins i tot hi ha daltònics que, tot i que no poden veure els colors, el cervell assigna colors a algunes lletres.

De manera que no, no tots percebem el món de la mateixa manera.

Però potser no és tant estrany i tots tenim sinestèsia en algun grau. Per exemple, en certa manera associem formes a sons. Mireu la figura del principi. De les dues formes, quina relacionaríeu amb la paraula “buba” i quina amb la paraula “kiki”? El 98% de la gent veu clar que la de la dreta és “buba”, encara que no hi ha cap raó especial perquè sigui així. Això indica que el cervell associa formes (punxegudes) amb sons (aspres).

La sinestèsia pot ser un problema especialment pels nens, que noten alguna diferència amb la resta de companys, sense saber entendre que és el que passa. I per alguns, resultava una càrrega realment dura al menys fins que van descobrir el que els passava. Algú va escriure “A la vida moltes coses depenen de la pregunta, veu el que jo veig?. Això uneix als humans socialment... tenir percepcions sense corroborar et fa sentir estranyament sol al mon.... abandonat a la meva illa privada de “p” grogues, dijous turqueses i “v” de color vi”.

I aleshores m’adono que per a mi, els nombres parells son arrodonits i els imparells son definitivament angulosos. Potser soc sinestèsic?

Heroïna, o el fracàs de les bones intencions

En una fotocòpia d’un antic anunci trobo una cosa que em costa de creure... fins que recordo com va començar tot. L’anunci es va publicar a “The Medical Press and Circular Advertiser” el 22 de Novembre del 1889 i és propaganda de “especialitats farmacèutiques de la Bayer. Es fa ressò de tres nous fàrmacs de nova generació (nova al segle XIX naturalment). Son el Tanicé, l’Aspirina i... l’Heroïna!!!

Naturalment el que sorprèn és que l’heroïna aparegui al costat de l’aspirina. Però en aquells temps encara no tenien ni idea del que tenien entre mans. A la propaganda hi diu que és “un excel·lent substitut per la codeïna... que ha donat excel·lents resultats en casos de bronquitis, faringitis i asma bronquial. L’Heroïna no causa restrenyiment i pot administrar-se a pacients amb el cor feble o que no toleren la morfina”.

Una informació semblant es pot trobar a les versions antigues (molt antigues) d’algunes enciclopèdies. Allà hi diu que l’Heroïna “actua como sedante cardiovascular y ejerce una acción secundaria sobre las vias digestivas. Se recomienda en las afecciones catarrales broncopulmonares y la tuberculosis, en la disnea, el asma bronquil y los sudores difusos. Es un buen sucedaneo de la codeína y la morfina, teniendo la ventaja de no provocar estreñimiento ni causar hábito. Su efecto analgésico es, sin embargo, inferior al de dichos alcaloides...”.

Ara podria fer gràcia si la història de l’heroïna no fos tant dramàtica. Però a l’inici era simplement un altre dels fàrmacs que va sintetitzar en Felix Hoffmann. Fa poc vaig comentar que en Hoffmann havia aconseguit sintetitzar per primera vegada l’àcid acetilsalicílic, conegut comercialment com “Aspirina”. Ho va fer afegint un grup acètic a la molècula de l’àcid salicílic, que tot i que anava bé, tenia molts efectes secundaris. Doncs esperonat per l’èxit amb l’aspirina, i aprofitant que ja tenia clar com acetilar molècules, el que van fer va ser posar-se a provar-ho amb altres preparats. I el següent va ser la morfina.

La morfina era un dels fàrmacs de que disposaven els metges per combatre el dolor. Però aleshores ja sabien que causava addicció. El que cercaven era un anàleg de la morfina, que fos igualment efectiu contra el dolor, però que no causes addicció. I van intentar-ho amb el mateix procediment que tant bon resultat havia donat amb l’àcid salicílic. Van acetilar la molècula de morfina i van sintetitzar per primera vegada l’Heroïna. Això va passar tant sols onze dies desprès de crear l’aspirina.

La Bayer la va patentar i es va comercialitzar durant uns anys (del 1898 fins al 1910) com a “anàleg no addictiu de la morfina”. Però naturalment, al final es van adonar que de “no addictiu” res de res.

El que passava era que el fetge i el cervell poden metabolitzar l’heroïna i la tornen a convertir en morfina, alliberant-la a la sang en diferent concentració. El més greu sembla ser que mentre que la morfina té dificultats per arribar al cervell, l’heroïna pot fer-ho amb facilitat. Un cop allà es pot transformar en morfina i torna bojes a les neurones.

Tot plegat va ser un desastre comercial per la Bayer, i un drama per futures generacions de toxicòmans i les seves famílies. Una dada interessant és que la patent va seguir en mans de la Bayer fins que al final de la primera guerra mundial la va perdre, igual que la de l’Aspirina. És curiós com dos molècules tant diametralment oposades en els seus efectes sobre la humanitat han tingut uns inicis tant similars.

Malgrat tot, en alguns països com Anglaterra (la veritat és que aquí no ho se) encara es pot administrar heroïna com a fàrmac per alleugerir el dolor en pacients terminals. Son aquells pacients als que la morfina ja no els fa efecte i que, en ser terminals, la possible addicció ja no seria un problema. Naturalment el control sobre aquests fàrmacs és màxim.

La història de l’heroïna és una mostra de com un intent de fer una bona cosa (un fàrmac per tractar el dolor) pot esdevenir un malson. I és que, com diu el refrany: “de bones intencions l’infern n’és ple).

Els últims Neanderthals

Moltes vegades es representa l’evolució dels humans amb la típica seqüència que comença amb un mico, passa per uns homínids primitius i acaba amb l’home modern que generalment porta una llança i té marcades faccions anglosaxones. És una imatge molt explícita però molt errònia, perquè ni es va començar amb un ximpanzé, ni va ser lineal. I els pobres Neanderthals que acostumen a posar al mig no van ser els nostres avantpassats.

Però ara els Neanderthals han tornat a sortir a les notícies, perquè sembla que han trobat un dels últims reductes on van viure poc abans de la seva total extinció. Va ser a la cova de Gorham, a Gibraltar i les restes son de fa uns 25.000 anys.

Això ha reobert el debat sobre quin va ser el motiu de l’extinció dels Neanderthals. La visió clàssica segons la que es van extingir degut a la pressió dels Homo sapiens, més evolucionats sembla que potser no sigui massa exacta. Ara s’analitza si canvis climàtics van tenir-ne alguna cosa a veure, encara que tampoc està massa clar. Al final li donarem al clima la culpa de tot!

En realitat, sembla que els Neanderthals eren auténticament europeus, mentre que els humans moderns tenim origen africà. És per Europa on s’ha trobat la majoria de restes i fòssils i també a Europa hi ha els darrers jaciments Neanderthals. Sembla que al final, i durant uns quants segles quedaven grups aïllats de Neanderthals escampats pel sud d’Europa.

A Gibraltar s’alimentaven de musclos i peixos, i també hi havia oliveres i altres plantes mediterrànies que podien menjar. I com que Gibraltar és una roca envoltada de planúries, devia anar molt bé per mirar des de dalt i decidir on hi havia caça pels voltants.

Això devia ser un bon indret per comunitats que sabem que eren molt estables. A partir d’un assentament de Sapiens es poden trobar eines i restes en un radi d’uns 200 quilòmetres, en canvi, en el cas dels Neanderthals, sols en trobem en uns 50 quilòmetres. Això sembla indicar que eren molt més sedentaris que nosaltres.

I probablement també tenien llenguatge. Per la forma del seu coll es pot deduir que si que podien parlar. La llàstima és que mai sabrem com ho feien.

Segurament pel fet que al final es van extingir, els Neanderthals tenen una certa aurèola dramàtica al seu voltant. A més, no eren els nostres avantpassats directes, però hi estem emparentats, diguem que eren els nostres cosins llunyans. Durant algun temps es va especular en si podia haver tingut lloc encreuaments entre els Neanderthals i els Sapiens. La descoberta d’un esquelet d’un nen que presentava trets mixtes de les dues espècies va fer-ho pensar. Al final, però sembla que no tenia res a veure amb els sapiens. De totes maneres, encara que hagués passat, els híbrids no devien ser viables, de manera que la desaparició dels Neanderthals va ser definitiva.

En serien conscients els darrers habitants de la cova de Gibraltar que amb ells desapareixia la seva espècie?

Ja hi tornem?

Sembla que tornen els vells temps en que la religió ocupava el lloc que hauria de correspondre a la ciència. I això és no és una bona notícia pels que defensem que ciència i creences ocupen llocs diferents en el camp del coneixement humà.

Ja fa temps que els grups cristians integristes americans intenten, amb relatiu èxit, substituir l’ensenyament de la teoria de l’evolució de les espècies per la seva visió de la creació tal com la descriu la Bíblia. Aquesta Fal·lera obscurantista semblava que es limitava als Estats Units, mentre que a Europa no hi teníem tirada. Però ara el Papa Benet XVI s’ha despenjat amb afirmacions que van en una línia semblant. En unes declaracions recents ha afirmat que la Teoria de l’Evolució és irracional, que una part dels científics s’entesten a demostrar que Deu és inútil per l’home i que sense Deu, els comptes no quadren per l’home, pel món i per l’Univers.

Buf! Resulta complicat portar la contraria a tot un Papa de Roma, però és que no n’encerta ni una.

Potser la darrera afirmació sigui la més fàcil de respondre. Que els comptes no quadrin per la humanitat, pel món i per l’Univers és perfectament normal. Sols indica que encara ens queda molt per saber. Això els científics, i qualsevol persona mínimament raonable ho hauria de poder entendre i acceptar. El que no és correcte és fer servir a Deu per fer quadrar els comptes. És una sortida fàcil i és el que han fet les religions al llarg de la història: tot el que no puc entendre passa per voluntat de Deu i ja no cal parlar-ne més.

Doncs això, si em permet el Papa, és fer trampa. Els comptes no quadren, però el que cal fer és seguir investigant, sense recórrer a Deu cada vegada que ignorem alguna cosa.

Per altra banda, els científics tampoc s’entesten a demostrar que Deu és inútil per l’home. Deu és inútil per explicar coses que es poden explicar per les lleis de la natura i de l’Univers. I això d'inútil no ho dic en un sentit despectiu, sinó en el sentit literal que “no és útil”. No cal recórrer a Deu per analitzar una reacció química, no cal recórrer a Deu per justificar perquè els planetes són rodons, no cal Deu per explicar un huracà, i tampoc cal Deu per comprendre l’origen de l’espècie humana.

I finalment, que la teoria de l’evolució és irracional és una afirmació que en boca d’algú altre podria pensar que és per ignorància, però en paraules del Papa sols em produeixen tristesa. Estic segur que Benet XVI no és un ignorant i ha de saber que la teoria és perfectament racional i fins i tot senzilla. Naturalment te punts que poden discutir-se, pulir-se o millorar-se, igual que totes les teories científiques, però això no fa que sigui irracional. I, de fet, el seu antecessor, el Papa Joan Pau II, que no era precisament un líder del progressisme a l’Església, ja va reconèixer que la teoria de Darwin era més que una hipòtesi.

Suposo que els creacionistes americans estaran encantats de trobar un aliat inesperat, tot i que espero que no arribem als nivells d’allà, que intenten prohibir l’ensenyament de l’evolució amb el raonament que s’oposa a la “veritat” de la Bíblia. Escric això i em sembla massa ridícul per ser cert avui en dia, però això passa realment en alguns consells escolars de l’Amèrica profunda.

I és que a mi l’època medieval m’agrada quan llegeixo novel·les històriques, però no voldria tornar a viure segons les regles d’aquella societat.

H5N1, alguna bona notícia per fi?

H5N1. La grip aviar. La possible Gran Pandèmia. Durant temps aquestes paraules van ser el principal motiu d’alarma a les notícies. Aquells dies el consum de pollastre va baixar i ens miràvem els ocells com si fossin una amenaça mortal. Desprès altres amenaces amb orígens més humans van prendre el relleu en les nostres pors i la grip aviar va passar a ser un record esporàdic.

No és que l’amenaça ja no hi sigui, però no podem viure en un estat de por permanent i els humans ens acostumem a tot.

De totes maneres, els investigadors continuaven la recerca, al ritme normal que aquestes coses requereixen. Cal dir que aquest és un ritme força més lent que el que apareix a les pel·lícules. Si recordeu en Dustyn Hoffmann a “Esclat”, tenien una epidèmia d’un virus similar a l’ébola en un poble dels Estats Units. Corrien molt, patien molt, ho passaven molt malament, però finalment atrapaven al mico portador del virus i d’allà obtenien els anticossos amb els que curaven als bons americans del poble. Tot en una tarda!!!

A la vida real caldrien uns quants mesos si tot anés molt, però molt, bé. Cosa que vol dir que a la vida real, tots els habitants del poble pringarien. Un final poc cinematogràfic.

Però en el cas de la grip aviar encara disposem de temps. I uns investigadors del Vietnam han trobat una explicació al perquè aquest virus resulta tant letal. Ho acaben de publicar a Nature Medicine i això pot ser l’inici del camí cap al tractament.

Van analitzar la sang de divuit pacients, i van trobar que els que van morir tenien un nombre més elevat de virus en la sang. Això no sembla sorprenent. Com més virus tinguis a dins, pitjor pronòstic tindràs. L’interessant era que també tenien una concentració molt elevada de citoquines. I aquí sembla que hi ha la clau.

Les citoquines son unes proteïnes que fan servir les cèl·lules per comunicar-se. Com que no tenen ulls ni orelles, el que fan es enviar-se senyals químics. Doncs les citoquines son una mena de senyal d’alarma que posa en marxa la resposta inflamatòria primer i el sistema immunitari desprès. Quan el cos detecta la presencia d’algun virus comença a fer algunes citoquines, de manera que les cèl·lules de defensa es posen a atacar al virus.

El problema amb l’H5N1 és que fa que el cos generi moltíssimes citoquines. I això fa que la resposta inflamatòria inicial sigui tant exagerada que acaba destruint els pulmons del pacient.

Com si totes les alarmes de la ciutat comencessin a sonar alhora i la policia es posés a disparar indiscriminadament.

De manera que potser una excessiva resposta de defensa és el que causa la mort en el cas de la grip aviar. Cal dir que això passa en altres malalties i és un quadro freqüent a les UCIs dels hospitals.

La bona noticia és que, a més dels antivírics, podrem fer servir medicaments anticitoquines, que ja n’hi ha desenvolupats.

Robots de llarga durada

Segueixen sent notícia els dos petits exploradors de Mart. L’Spirit i l’Opportunity. Ja fa més de dos anys que van arribar a Mart per fer una missió d’exploració que estava prevista per uns pocs mesos, i que de moment encara dura.

És fantàstic, perquè molt sovint, les notícies relacionades amb l’exploració de l’espai són de fracassos, de desastres i de naus perdudes. Una bona mostra de les dificultats que implica el sortir del nostre planeta. Però els dos robots bessons són l’altra cara de la moneda. Han multiplicat per deu la seva esperança de vida. I sembla que encara tenen corda per temps.

Tot just ara comença a acabar l’hivern marcià, un fet molt important, perquè el funcionament dels robots depèn de l’energia que capten els seus panells solars. Durant l’hivern marcià (igual que el de la Terra) els dies són molt més curts i la quantitat de llum que poden captar disminueix molt. Això feia que la capacitat de maniobra dels robots fos molt menor. Per exemple, a l’hora de maniobrar, els enginyers intentaven que sempre ho fessin per pendents encarades cap al Sol per tal d’aprofitar al màxim l’energia solar.

I altres factors es van afegint als imponderables del dia a dia. Un dels robots, l’Spirit, ha perdut el funcionament d’una de les rodes. Encara pot moure’s, però algunes pendents que podria pujar amb les sis rodes ja no pot fer-ho únicament amb cinc.

Era previsible que mica a mica es vagin deteriorant. De nou cal recordar que estan funcionant molt més de l’esperat i que les temperatures a les que passen les nits arriben als 104 °C sota zero, de manera que és comprensible que en aquestes condicions, els materials s’en ressentissin.

I ara l’Opportunity està arribant al final d’un gran viatge. El proper que ha de fer és explorar un cràter anomenat “Victòria”. No és un caprici dels de control de missió. El que passa és que els cràters tenen molt interès ja que permeten explorar capes més interiors del planeta. I el cràter Victòria estava a uns 9 quilòmetres del lloc d’amartatge. Per un robotet tant petit, i dirigit per control remot des de tant lluny ha sigut un viatge llarguíssim. Però ara ja falten pocs metres per arribar al cim del cràter. A veure quines sorpreses ens esperen allà.

Per cert, si mireu les pagines de la NASA amb els informes de la missió, no us sorpreneu quan veieu informació sobre el “sol” en què es troben els robots. El problema que van tenir al principi era quantificar el temps. Els dies a Mart tenen una durada un xic diferent dels dies a la Terra. Fan 24 hores i 37 minuts. No sembla gaire, però en una setmana ja son quasi quatre hores de diferència respecte de la Terra. El que van fer va ser fer un calendari amb dies marcians. I al dia marcià li van posar el nom de “sol”. En anglès no passa res, però en català o castellà confon una mica amb el Sol. En tot cas ara estan cap al sol 958 l’Spirit i sol 937 l’Opportunity.

Un detall curiós és que els controladors dels robots han adaptat els seus horaris al dia marcià. Això deuen ser els efectes col·laterals de l’exploració de l’espai.

Sigui com sigui, l’extensa missió ja ha sigut un èxit fora de cap dubte. Perquè serà que quan em parlen d’aquests robots sempre em ve al cap un conillet fent un anunci de piles: “i duren... i duren...”

No era exactament així

La premsa sempre és un bon indret on trobar petites perles relacionades amb la ciència. L’únic que cal tenir és la precaució de no donar-ho per bo tot el que hi diuen. I és que la necessitat de posar un titular impactant pot tergiversar, i molt! les coses.

L‘altre dia vaig topar amb un d’aquests encapçalaments. Deia: “Uno de cada tres planetas conocidos más allá del Sistema Solar podría albergar vida”. Que fort! Un de cada tres son molts! Com que el tema m’apassiona, de seguida vaig seguir amb la noticia. I aquí la mosca em va començar a pujar al nas. La veritat és que costava de seguir el que explicava. Sobretot perquè molt del que estava escrit es referia a suposicions.

La notícia venia a dir que alguns planetes gegants podrien haver migrat fins les seves estrelles i que això hauria modificat l’entorn espacial, desencadenant la formació d’oceans que podrien ser propicis per la vida.

La noticia seguia una mica, però el nombre de suposicions i de condicionals no disminuïa, de manera que vaig anar a buscar l’article original en la revista Science, i aquí, ja no hi trobava res del que el titular afirmava. L’estudi és una simulació del comportament de determinats planetes gegants i de les probabilitats que en aquells sistemes es formin altres planetes similars a la Terra. Un treball complex, i certament interessant, però molt llunyà del que el diari publicava al titular.

De fet, la noticia del diari em recordava una anècdota que explicava en Carl Sagan sobre els perills del mètode deductiu en la ciència. Això és treure conclusions a partir de les dades que es disposa, però sense verificar-ho desprès. L’exemple era el de “Venus i els dinosaures”

A principis del segle XX els astrònoms van enfocar els telescopis en direcció a Venus, però no van poder observar gairebé res. El problema era que l'espessa atmosfera de Venus tapava la superfície. Això, van deduir, volia dir que Venus tenia un clima completament cobert de núvols, i per tant, devia ser extremadament plujós.

Per tant, si hi havia terra ferma a la superfície, tindria un aspecte pantanós.

I en el cas que a Venus hi hagués vida, aquesta havia d’estar adaptada a aquesta mena d’indrets. Això ja a passat a la Terra, de manera que podien aparèixer formes de vida similars.

I com que hi havia dinosaures que vivien en els pantans, ja que tenim restes de fòssils de dinosaures en aquests indrets, doncs era possible que a Venus hi hagués dinosaures o criatures molt similars.

Interessant. Però en realitat, quin havia sigut el seu raonament?

Doncs en resum era: Miro a Venus i no veig res, per tant, segurament hi ha dinosaures.

És per aquesta mena de coses que els científics són tant pesats demanant més comprovacions i mai semblen estar prou segurs de les coses. L'experiència diu que sempre cal dubtar dels raonaments, i el millor és verificar-ho absolutament tot. I si pot ser unes quantes vegades, millor. I encara millor si ho fan científics diferents. I tot i així mai no es pot descartar un error que hagi passat per alt a tothom.

Per contra, els xarlatans i els pseudocientífics els podeu reconèixer perquè normalment no aporten dades concretes sinó piles de raonaments i bonics castells a l’aire edificats sobre molt pocs fets contrastables.

Fòbies

Conèixer i comprendre la ment humana segurament és el repte més difícil i apassionant que té plantejada la ciència en l’actualitat. A més, potser sigui el més important, ja que és allò que afecta més directament a nosaltres mateixos. Per això trobo tant frustrant el poc que en sabem encara.

I no és per falta de dades. La psicologia és, segurament, una de les branques del coneixement on s’hi dediquen més esforços. Però encara no ha arribat a la majoria d’edat com a ciència. Li falta una teoria vertebradora que faci de columna vertebral del camp. Per això, quan intentes esbrinar alguna cosa concreta de la ment, pots trobar milers de definicions absolutament detallades, però molt poques explicacions coherents.

Avui intentava comprendre alguna cosa de les fòbies. Qui més qui menys té alguna cosa que li fa una por irracional. Jo ho passo fatal amb les altures. Al principi deia (com molts) que tenia vertigen, fins que un psicòleg em va corregir amb raó. El que tenia era “fòbia a les altures”.

I quan mires de trobar el perquè, sols apareix la definició de fòbia: “Temor intensa i persistent que és excessiva o irracional, desencadenada per la presencia o anticipació d’un objecte o situació específiques”. Hi ha altres definicions semblants, però totes expliquen amb precisió el que passa. Una sensació de por, que qui la pateix sap, perfectament que no està justificada, però que el fet de saber-ho no la fa disminuir en absolut.

Algunes fòbies es poden explicar amb raonaments evolutius molt simplistes. La fòbia a les aranyes o les serps pot ser una resta dels instints que van permetre sobreviure als humans al principi de la seva història. Si t’espanta els animals perillosos és més probable que no et mosseguin, piquin o et matin. I per extensió, la fòbia a altres animals (gossos, ocells) pot ser inclosa en aquesta explicació. El mateix passa amb la fòbia a les altures. Així t’evites exposar-te a situacions de perill de caiguda. I de nou, altres fòbies, com la fòbia als avions, poden estar-hi relacionades.

Però aquesta explicació de seguida es queda curta. Els qui tenen fòbia als avions no és exactament per l’altura. És alguna cosa diferent, com la sensació de tancament o la de pèrdua de control. Res tant obvi com por el fet d’estar allà a dalt.

I quan apareixen les fòbies estranyes, ja no hi ha explicació evolutiva de sobretaula que resisteixi. Per exemple l’hexakosioihexekontahexafòbia (fòbia al número 666) o la hipopotomonstrosesquipedaliofòbia que és la fòbia a les paraules llargues, que a més és una fòbia que els qui la pateixen deuen ser incapaços de descriure amb el seu nom. La dextrofòbia o fòbia als objectes que tenim al costat dret també resulta desconcertant. I la araquibutirofòbia o fòbia a clavar-se closques de cacauet al paladar ja sembla ridícula (excepte per qui la pateix).

Les llistes de fòbies descrites son divertides. I certament hi ha alguns tractaments, sobretot conductistes. Però la causa i el mecanisme segueixen en la foscor. Encara que de tant en tant trobes algun psicoanalista que es despenja amb coses com: “La fòbia es una formación defensiva que transforma la angustia en miedo, concentrándose el sujeto en un objeto específico. Esta defensa se pone en evidencia frente a la estructural falla simbólica de la función paterna”. (Això que deu voler dir?).

Però si més no, hauriem de ser comprensius amb les fòbies dels altres. Quan estic a dalt d’un edifici vertiginós m’emprenya molt que em recalquin que hi ha una barana i que no puc caure. Això ja ho sé. I conec gent que té fòbia als gossos, però sempre hi ha un carallot que els fot el gos a sobre dient “... si no fa res. Toca’l, que és molt carinyós, segur que us feu amics”.

A aquests pesats algú els hauria de fer el mateix amb una aranya gegant: “... si no fa res, que no és verinosa. Toca-la, segur que us feu amics”. A veure quina cara feien.

Un clàssic: l'Aspirina

Si hi ha un medicament que ha assolit la categoria de “clàssic” aquest és, sens dubte, l’Aspirina. Qui més qui menys, n’ha pres per treure la febre o el mal de cap i a gairebé totes les cases n’hi ha en una forma o altre. L’Aspirina és fa servir com antipirètic (que treu la febre), analgèsic (que disminueix el dolor lleu), antiinflamatori (doncs, això, que frena la inflamació) i anticoagulant (que evita la formació de coàguls a la sang).

Fa poc va fer cent anys que la casa Bayer la va patentar, però la seva història comença molt abans. El mateix Hipòcrates va escriure al segle V abans de Crist que un pols amargant extret de l’escorça i les fulles del salze servia per reduir el dolor i la febre. Amb el temps es va veure que altres plantes tenien una propietat semblant i moltes cultures (sumeris, egipcis, indis americans..) ho feien servir com a medicament.

Al segle XIX, amb el desenvolupament de la química, es va poder aïllar la substància activa, que van anomenar àcid salicílic. El nom era simplement perquè era derivat del salze (Salix alba), encara que desprès es va poder aïllar també d’altres vegetals. El problema era que l’àcid salicílic treia la febre, però tenia molts efectes secundaris. Sobretot gastrointestinals: era molt irritant per l’estòmac i causava diarrees. De manera que no servia gaire a la pràctica.

Però els químics no es van rendir, i van començar a intentar modificar la molècula d’àcid salicílic per tal que, mantenint les propietats terapèutiques, es perdessin els efectes nocius. I al final, en Felix Hoffman, un químic de la casa Friedrich Bayer & Co. va aconseguir-ho, afegint-hi un grup acetil. Per això el compost actiu de l’aspirina és l’àcid acetil-salicílic. I cal recordar que va ser el primer compost farmacèutic sintetitzat químicament. No hi ha àcid acetil-salicílic a les plantes. De fet, actualment la seva síntesi és completament química i en el fons és un derivat del petroli.

La Bayer va patentar-la el 6 de març de 1899 i va ser un èxit immediat. Inicialment es venia en botelletes plenes de pols blanca, però amb els anys van anar apareixent diferents formats específics per cada cosa.

Aquí, la imaginació dels farmacèutics ha donat grans resultats. Als comprimits els hi van afegir midó per tal que es desfaci amb facilitat amb una mica d’aigua. Quan la desfem en una cullereta, el que passa és que el midó s’infla i la pols d’aspirina es disgrega. Desprès, quan va resultar que podia danyar l’estòmac, la van recobrir d’una coberta de cel·lulosa per tal que pogués travessar l’estòmac sense desfer-se i es dissolgués al budell, on ja no fa mal (una preparació molt útil pels pacients que n’han de prendre moltes o molt sovint). Per si cal una acció ràpida la van fer efervescent, de manera que s’absorbeixi com més ràpid millor. I segur que encara n’apareixeran de noves.

I el més interessant és que encara es va trigar molt a comprendre perquè tenia aquells efectes l’aspirina. Ara ja sabem que actua bloquejant un enzim (la Ciclooxigenasa), però durant molt temps, el mecanisme d’acció va ser un misteri. De fet, la descoberta va ser prou important com per atorgar a John Robert Vane el Premi Nobel de medicina l’any 1982.

Un llarg camí de refinament des de la pols amarga dels salzes que va descriure l’Hipòcrates.

Un gas inquietant

Que poden tenir en comú una extinció en massa que va succeir fa 500 milions d’anys, la crisi energètica, el Triangle de les Bermudes, i finalment l’escalfament global? Doncs fàcil: un compost anomenat hidrat de metà.

L’hidrat de metà és una estructura cristal·lina de gas metà envoltat de molècules d’aigua. Sembla gel, però tant sols és manté estable a alta pressió i baixa temperatura. Si el deixem al damunt de la taula es descompon ràpidament alliberant el metà en forma de gas.

I el metà és un gas que es pot aprofitar com a combustible. Per exemple, hi ha instal.lacions que fan gas metà a partir de la descomposició de la matèria orgànica. Potser recordeu la pel·lícula Mad Max 3, la Tina Turner controlava la Cúpula del Tro: una planta on feien gas a partir de merda de porcs. Doncs el gas que obtenien era justament el metà.

I on es pot trobar l’hidrat de metà? Doncs a les profunditats oceàniques. Allà es donen les condicions de baixa temperatura i alta pressió que permeten que es mantingui estable. I sembla que n’hi ha molt. Moltíssim. Molt més que totes les reserves de carbó, petroli i gas plegades.

De manera que si es pogués explotar industrialment, tindríem resolt el problema energètic durant uns quants segles. I de fet, països com Japó, sense gas ni petroli, ja es plantegen començar a fer-ho.

Però (sempre hi ha un però) la tecnologia per obtenir-lo encara no està gaire desenvolupada i cal tenir en compte un petit detall. El metà és un potent gas hivernacle. És a dir que si s’escapés una quantitat relativament important de metà a l’atmosfera, l’efecte hivernacle augmentaria molt i, en conseqüència, l’escalfament global es dispararia.

Això és el que es pensa que va passar fa 250 milions d’anys. Aleshores va desaparèixer el 90% de les espècies vives de la Terra. La del Triàsic-Permià va ser l’extinció en massa més important que hi ha hagut. Molt pitjor que la dels dinosaures. I la causa sembla que va ser un canvi climàtic brutal degut a l’alliberament de l’hidrat de metà retingut al fons del mar.

De manera que poca broma amb aquest compost.

Ara bé, el més inquietant és que no resulta impossible que això torni a passar aviat. Amb l’escalfament global causat per l’efecte de l’activitat humana, estan succeint canvis en les corrents marines. Això pot fer que en alguns indrets, l’aigua del mar freda deixi de fluir. I això pot permetre que l’hidrat de metà retingut al fons es desestabilitzi i el metà s’alliberi en forma de bombolles gegants. De fet, n’hi ha prou amb un augment d’uns pocs graus perquè això passés.

Aleshores si que tindríem un bon cas d’efecte hivernacle i canvi climàtic.

I finalment, que hi te a veure tot això amb el Triangle de les Bermudes? Ja sabeu, la zona on diuen que es produeixen misterioses desaparicions de vaixells i avions. Doncs potser l’hidrat de metà en sigui la causa.

Si una bombolla de metà de centenars de metres de diàmetre puja sobtadament a la superfície del mar passa una cosa molt curiosa: la densitat de l’aigua baixa de cop. I això fa que un vaixell que es trobi allà, deixa de flotar! Simplement s’enfonsa en un tres i no res. Com si fos una pedra. Una cosa semblant passa amb els avions. Poden volar bé en l’aire (nitrogen i oxigen) però no s’aguanten en una atmosfera rica en metà, que és massa lleugera. Si una bombolla de metà apareix de cop, es pot formar momentàniament una zona en la que els avions que passin per allà caurien com pedres i sense previ avís.

Potser això és més probable que no pas que sigui una zona d’estiueig d'extraterrestres amb ganes d’abduir turistes.

Adeu al "Caçador de Cocodrils"

Quan he sentit la notícia m’he quedat parat. Hi ha coses que sembla que no poden passar, tot i que si ho penses un moment, l’estrany és que encara no hagin passat! Parlo de la mort de l’Steve Irwin, el “Caçador de Cocodrils”.

La primera vegada que m’en van parlar me’l van definir a la perfecció: “...un paio molt divertit, que fa un programa sobre animals salvatges i que està com una puta cabra”.

I és que veure els seus programes era gairebé esgotador. Tota l'estona corrent, perseguint tota mena d’animals perillosos o no. Cocodrils, per descomptat, però també agafant serps, mostrant escorpins, buscant parelles pels koales o intentant curar cangurs. Sempre amb crits d’entusiasme i actituds exagerades, però divertides.

De programes sobre animals a la televisió n’hi ha grapats. Però la immensa majoria son perfectament oblidables i de fet ja s’han convertit gairebé en el paradigma de la funció alhora pedagògica i avorrida que pot tenir la tele. L’Steve, però, era un cas apart. Tenia allò que pocs divulgadors tenen, la capacitat de transmetre entusiasme. Això era el que feia els seus reportatges diferents. Semblava un nen jugant amb animals perillosos. I potser per això tenia tant èxit. Feia allò que a molts ens hauria agradat, però que mai hauríem gosat, fer.

Aquests excesos també feien que a molts els semblés massa numerero, massa passat de rosca. Ja se sap, hi ha gustos per a tot, i treballant amb la mena de bestioles que ho feia, doncs encara més.

La seva mort ha sigut causada per l’activitat que feia, sempre envoltat de perill, però també la mala sort hi ha jugat un paper. Mentre rodava un reportatge submarí, una rajada verinosa li ha clavat l’agulló. En condicions normals un home podria sobreviure a una picada com aquesta, però en aquest cas, l’agulló se li ha clavat al pit i ha arribat al cor. No ha sigut tant el verí com la ferida física el que ha resultat letal. Però és que amb aquestes activitats, cal tenir una bona dosi de sort. I al final, sempre hi ha un dia que s’acaba.

Tot plegat m’ha recordat la mort d’en Fèlix Rodríguez de la Fuente. Va ser una altra època i, per descomptat, un altre estil, però també tenia la capacitat d'encomanar l’entusiasme per la natura molt abans que la paraula ecologia es fes familiar. I a l’igual que l’Steve, en Fèlix va trobar la mort mentre rodava un dels seus reportatges. En aquell cas em sembla recordar que va ser un accident d’avioneta per l’Àrtic.

Si més no, ens quedaran els seus reportatges i potser hi haurà qui, gràcies a ell s’haurà adonat que fins i tot els animals perillosos o desagradables tenen el seu lloc en els ecosistemes i fins i tot algun atractiu, de manera que no cal exterminar-los.

I, qui sap! Potser haurà fet néixer algunes vocacions en futurs naturalistes.

Stonehenge

De vegades és fantàstic el nivell d’imaginació que es fa servir per explicar allò que no sabem. Avui he anat buscant per internet coses sobre el monument megalític de Stonehenge, i us prometo que he al·lucinat amb les coses que arriben a dir.

Ja sabeu que Stonehenge és un impressionant conjunt de cercles construïts alguns amb terra i sorra i altres, els més fotografiats i espectaculars, amb grans blocs de pedra. Sembla que es va anar construint en diverses etapes. Així, la part més antiga és el cercle exterior, en part excavat i en part elevat, i que data dels voltants del 2900 a.c. Segles desprès, cap al 2000 a.c., es van afegir els blocs de pedra, portats des de canteres llunyanes. I posteriorment encara va anar patint diferents transformacions, com acostuma a passar amb aquesta mena de construccions.

Però la gran pregunta és quina era la finalitat del monument. I aquí, la imaginació es dispara, i de quina manera!

La més comú de les explicacions és que ho van fer construir els druides per fer els seus cerimonials. De seguida en bé al cap en Merlí, amb el Rei Artús i tota la fascinant mitologia celta. El detall que no tenen en consideració és que la cultura celta va florir a Britannia uns quants segles després de la construcció de Stonehenge.

A veure. Quasi segur que els druides devien fer rituals allà. Però el que feien sembla que era aprofitar un antic lloc sagrat. No el van fer construir ells. De manera que la pregunta del perquè original segueix en peu.

Una altra explicació que trobo divertida és la que afirma que era una mena d’observatori astronòmic per saber quan arribaven els moments òptims per les feines del camp. Sincerament, jo conec alguns pagesos i saben perfectament els ritmes anuals. I sobretot estic segur que no pensarien mai de la vida en transportar pedres de vàries tones de pes simplement per saber quan cal sembrar o recollir. De fet, aquesta interpretació és la típica d’un passerell de ciutat que mai ha anat al camp i que no en sap res de la vida de pagès.

Les explicacions que fan intervenir extraterrestres són entranyables, però no tenen cap ni peus. Uns aliens que viatgen fins la Terra per ajudar a una tribu a aixecar pedres? Increïblement naïf.

Al final sempre queda l'explicació religiosa. Un temple per adorar als Deus. Quins Deus? Ni idea, però totes les tribus i cultures tenen els seus Deus. I a ells els hi dediquen grans construccions sense cap utilitat pràctica. Tot i que cal recordar que tenir contents als Deus és una utilitat molt pràctica pels seguidors del Deu en qüestió.

De moment no hi ha resposta definitiva. I penso potser sigui una sort. Així es manté la màgia de l’indret. Una màgia que comparteix amb altres llocs del mon i que ens inquieta i ens fascina alhora.

Bio

Feta la llei, feta la trampa. Això ho sabem prou bé tots. Però hi ha vegades que es passen molt, i un bon exemple el vàrem tenir amb tots els aliments “Bio” que ara estan desapareixent dels mercats. De fet, no desapareixen sinó que canvien el nom. I és que fins fa poc, la denominació “Bio” la podien posar a productes que en no en tenien res de “bio”. Una manera ben poc subtil d’enganyar als consumidors, fent-los creure que consumien productes més saludables que altres, quan en realitat eren tots pràcticament iguals.

I això que no és que abans no estigués clarament regulat. Hi ha un parell de normatives europees que especifiquen quins requisits ha de complir un aliment per poder ser catalogat com a “Bio”. Però va caldre fer una normativa que ho especifiques encara més per tal que les grans marques posessin ordre i modifiquessin els noms. Té nassos, perquè ara insisteixen en què el producte és el mateix, que sols varia el nom. Cosa que ratifica el que abans, de “Bio” no en tenien res.

I és que perquè un producte sigui considerat “Bio” (o “Eco”) ha d’elaborar-se sense substàncies químiques i sintètiques (additius, pesticides o organismes modificats genèticament).

De manera que, al menys, ara els consumidors tindrem clar que és el que comprem, cosa que ja és una bona notícia. De fet, el trist és que això sigui una notícia, però que hi farem.

Però, dit això, cal anar amb compte amb les exageracions. I és que també s’en diuen moltes amb respecte dels aliments “Bio”. Perquè si que és cert que aquests aliments tenen menys pesticides (o restes de pesticides) que els normals, però tampoc cal paranoiar-se. Ja fa un parell de generacions que hem crescut menjant aliments tractats amb molts productes i tampoc estem tant fumuts. De fet, mai s’ha disposat de tants i tant variats aliments com els que tenim a l’abast en les societats occidentals. I cal reconèixer que això és en bona part gràcies a la química.

D'altra banda, els aliments “Bio” no son necessàriament més rics en nutrients, ni més equilibrats que els normals. Els nutrients son, si fa no fa els mateixos, i l’equilibri a la dieta és una cosa que hem de cuidar nosaltres, que ja som grandets.

En canvi, si que és cert que son menys nocius pel medi ambient i afecten menys a la biodiversitat. I sobretot si que acostumen a tenir molt més bon gust. L’altra cara de la moneda és que sols amb aliments “Bio” difícilment es podria generar tanta quantitat d’aliment com necessiten les societats industrials.

Per tant, sembla que el més assenyat serà combinar els dos tipus. Especialment ara , que ja no ens prendran el pel amb l’etiqueta “Bio”. La veritat és que la meva preferència pels aliments ecològics està relacionada sobretot amb el sabor. Els seus efectes sobre la salut sempre m’han semblat que s’exageraven molt.

I és que aquell sabor dels préssecs de veritat, quan n’enganxes un de bo...