Esperit i Oportunitat

Fa poc que s’ha celebrat un aniversari, que en realitat son dos i que, a sobre, és per duplicat! M’explico. L’aniversari és el dels dos petits robots que la NASA va enviar a Mart. Els recordeu? L’Spirit i l’Opportunity. Doncs ara fa un any que van arribar. Però un any marcià. A la Terra n’han pasat gairebé dos d’anys. I la cosa té mèrit, perquè la vida prevista dels robots era de… 90 dies (marcians)!
Fa tant que son allà dalt, que ja ni tant sols son notícia. I això que fan unes coses extraordinàries. Allò que havia de ser un passeig als voltants de la zona d’aterratge (amartatge?) ha acabat per convertir-se en una expedició fins al cim de cràters llunyans i escalant serralades impressionants. Naturalment en un sentit relatiu, però per un robotet d’aquella mida, pujar una muntanyeta com el Tibidabo és tota una gesta. I més si qui controla els comandaments està a uns quants milions de quilòmetres de distància.
La cosa encara té més mèrit si recordem que les bateries dels robots es recarregen amb energia solar. De manera que els de la NASA van haver de dissenyar la trajectòria que seguiria el robot per pujar fins el cim de tal manera que, a part de la inclinació i els obstacles, mai deixés de tocar-li la llum del Sol.
Però el que a mi més em fascinava eren les imatges. Li han donat “personalitat” a Mart. Ara ja podem veure de prop les roques d’un turonet proper, o aquelles estranyes boletes que hi havia pel terra, les "blueberries" que van resultar ser formacions minerals i no llavors de plantes marcianes. I una marca a una paret que jo hauria jurat que era un fóssil, tot i que els de la NASA s’entestin a treure-hi l’encant explicant que deuen ser marques de l’aparell que fa servir el robotet per foradar. (Hi treballarà algun biòleg a la NASA?).
Però el que m’ha arribat al cor van ser les imatges dels remolints de vent per les planures de Mart. Gairebé iguals que els que es poden veure per alguns indrets àrids de la Terra.
A sobre, els remolins han resultat ser de gran utilitat, precisament perquè els robots es mouen gràcies a l’energia que obtenen de panells solars. Un dels problemas és que, amb el temps, s’hi va dipositant pols que fa que pèrdin eficàcia i el rendiment disminueixi lenta però inexorablement. Doncs resulta que, de vegades, un d’aquests remolins passava per sobre del robot… i s’emportava la pols que cobria el panell solar, de manera que es recuperava la generació d’energia!
Una excel.lent combinació extraterrestre d’aprofitament de les energies eòlica i solar!

Colors

A mi, la festa dels toros no puc dir que m’agradi. Suposo que és pel que representa de ritualizar la mort de l’animal, escenificar la crueltat i tot aixó. No ho se, però difícilment m’hi veureu. Tot i que he de reconèixer que l’estética que l’envolta pot tenir atractiu. El Sol de la tarda, la arena, els “trajes de luces”, la sortida del brau, el color del “capote”. És innegable que té una certa màgia plàstica. Tot i així, no fa per mi.
Però sempre m’ha fet gràcia la història del color vermell per atraure al toro. Sobretot, des que vaig descubrir que els toros no distingeixen el color vermell!
Quan m’ho van dir em vaig preguntar com es pot saber de quina manera veuen els colors els altres? Però la fisiologia tenia la resposta: Els ulls dels vertebrats tenen dos tipus de cèl.lules a la retina. Unes son els bastons. Reaccionen a la llum més aviat blavosa, però de poca intensitat. Son els que ens permeten veure-hi gairebé a les fosques. Per això al capvespre tot agafa un color grisós, sense matisos cromàtics. Sols funcionen els bastons.
Les altres cèl.lules son els cons. I aquests son els que ens permeten veure els colors. L’únic problema és que requeréixen una llum més intensa i per això funcionen bé sols quan es de dia. En tenim de tres tipus: Uns que responen a la llum vermella, uns altres a la llum verda, i els tercers a la blava (tots, amb un ampli “més o menys”). Les combinacions donen lloc a tota la gamma de colors que podem veure. I quan alguns no funcionen correctament, apareix el daltonisme i altres alteracions.
I resulta que els toros, i molts altres mamífers, sols tenen dos tipus de cons. Els que responen al verd i els del blau. Per això els toros no poden veure el vermell!
I no saben el que es perden, perque viure en un món que sols te tonalitats blaves i verdes ha de ser una mica trist. Us imagineu perdre’s la dolçor dels daurats de la tardor o l’esclat de la primavera? Encara que segurament fora pitjor viure en un món únicament de vermells, sense la tranquilitat que transmeten els blaus. Seria per parar boig.
Però molts altres animals deuen pensar el mateix de nosaltres. N’hi ha que tenen quatre tipus de cons, de manera que també poden veure l’ultraviolat! Fruites que per nosaltres son de color verd llis, en realitat presenten un mosaic de taques de color (de color UV). El plomatge de molts ocells o les ales de molts insectes ens poden semblar espectaculars, però en realitat no els veiem complerts! Imagineu qualsevol quadre que us agradi, i ara treieu-li un color. Doncs així és com veiem el món segons la majoria d’ocells, peixos i rèptils.
I tot això pel que fa a captar els colors. El que no se és si tots ho interpretem igual dins el cervell, en la nostra percepció de la realitat. Potser el que jo mentalment interpreto com a blau, s’interpreta groc en la ment d’algú altre.
Uf! No ho cambiaria pas. M’agrada el meu món cromàtic.

Trasvassaments

És ben curiós que mai se n'apren dels errors del passat. Potser a nivell individual una mica si que n'aprenem, però colectivament no. Si la història és repeteix és, sobretot, perquè ens entestem a ignorar-la o, més sobint, a distorsionar-la. Hi ha vegades que les lliçons del passat caldria tenir-les ben presents. El nostre pais, per exemple, te un clima ben particular. Mediterrani, cosa que vol dir genial, amable de vegades, dur de tant en tant i, sobretot, força sec. Això ja ho sabem, o ho hauriem de saber, o tot i saber-ho, hauriem d'actuar en conseqüència. Però com deia Einstein, sols l'Univers i l'estupidesa dels homes no tenen límits.

Avui he mirat unes fotos del mar de Aral. A la antigua Uniò Soviètica, i actualment entre les repúbiques del Kazakhstan i l'Uzbekistan. És tot un símbol de com pot arrivar a ser de desastrosa una mala gestió de l'aigua. A la década dels 50, uns espabilats funcionaris (que devien ser de Moscú) van decidir que la Unió Soviètica no podia dependre dels Estats Units per proveír-se de cotó i van decidir augmentar la producció del cotó en amplies regions del país. Però el cultiu de cotó requereix molta aigua, de manera que van tenir la idea (habitual) de fer un trasvassament. Cap problema! sols agafarien l'aigua que sobrava i que anava a malbaratar-se al mar d'Aral. Bé, en realitat sospito que ni s'ho van plantejar el tema ecológic (hi ha enginyers que consideren que un riu és poc menys que una tuberia gran i amb empipadors peixos). Per això es va construir el canal de Karakum que duia l'aigua dels rius Amu Darya i Sir Darya a 1500 quilòmetres de distància.

La cosa va anar bé al començament. la producció de cotó va augmentar espectacularment, es va donar feina a moltissima gent en la nova industria cotonera, els de la construcció van fer tot un laberint de canals per irrigar el que abans era una zona mig deserta. Tot i que, és clar, un cop fet el canal, i a mida que la cosa prosperava, cada cop els va caldre més aigua. I més... i més...

Això volia dir que al mar d'Aral cada cop n'arribava menys.

Però a la naturalesa, les coses no son mai sencilles (ni a la vida, però això ja és una altre història). El que sembla un equilibri sòlid, pot ser en realitat, molt feble. I el cas es que l'aigua del mar d'Aral es perd, sobretot per evaporació. Per tant, en perdre més del 80% de l'aport d'aquells rius, el mar, simplement, es va començar a secar.

Ara, cinquanta anys desprès, es poden veure les conseqüencies. El mar ha perdut la meitad de la seva superfície. Però també els acquífers i els pantans que hi havia se n'han anat a fer punyetes. La industria pesquera de la zona ha desaparegut (Normal si l'aigua ara es a uns 60 km dels pobles de pescadors). De totes maneres, tampoc hi queda gran cosa per pescar, perquè per causa de l'evaporació, la salinitat del mar a augmentat fins nivells inviables per la vida. I, a sobre, la part que ja s'ha assecat ha deixat exposada a la superfície enormes extensions de sal, que és arrossegada pel vent i que malment les terres de conreu en distàncies de fins a 200 km del mar. Això fa que l'aigua de la zona no sigui potable i que les concentracions de metalls pesant estiguin molt per sobre del tolerable. També s'ha perdut l'efecte que teia el mar sobre el clima de la zona. Conferia humitat a l'ambient i feia d'amortidor de les temperatures. Adeu a la pesca, adeu a la salut, adeu als conreus, adeu al mar. Brillants els enginyers soviètics de la època!!

I, és clar, ara busca algú per demanar responsabilitats.

Per això, en climes mediterranis, on hi ha problemes derivats de l'aigua (que realment hi son), es podria esperar que n'hagéssin aprés dels errors dels altres. Però sembla que no. Sempre hi ha una excusa, un motiu que ho justifica, una acusació de tremendisme o de insolidaritat, o una simple imposició.

I a més, de vegades fins i tot un camp de golf.

Google, Googol i altres

Avui he estat llegint curiositats del Google. I la primera que m’ha cridat l’atenció és sobre el mateix nom de Google. D’on l’han tret? Doncs diuen que es un joc amb un altre nom: Googol (al diccionari surt així. Jo hauria jurat que en català seria gúgol, pero no). La història del Googol te una certa gràcia perque és una paraula que es va inventar un nen. Es deia Milton Sirotta i era el nebot d’un matemàtic, l'Edward Kasner. El cas és que el matemàtic li estava explicant al seu nebodet com de grans poden ser els números i com s’ho fan els científics per escriurel’s en forma de potències. Aleshores va escriure un número molt gran, 10 elevat a 100. (Un 1 i cent ceros al darrera) i li va demanar al nen que s’inventés un nom per aquell número tant enorme.
I el nen va respondre: Googol
En realitat, com a número per referir-se a coses, un googol és un numero ben inútil. No hi ha res que mesuri un googol. Ni el número d’àtoms en tot l’Univers conegut, ni l’edad de l’Univers en segons arriben, ni de lluny, a un googol. Tant sols per computació i altres algoritmes, sembla que si que el fan servir.
Potser per això s’han inventat un altre encara més monstruosament enorme: El Googolplex. Això és: deu elevat a un googol. Completament inimaginable. Tot i que segons recorden amb tota la raó els matemàtics, un Googolplex està tant lluny de l’infinit com el número 1.
I els de Google van fer broma amb el nom, per recordar que treballen buscant entre quantitats enormes de informació. Tot i que segurament no era tant per fer broma sinò per evitar-se problemes legals amb els inventors de la paraula Googol.
Però això dels números m’ha fet pensar una altre cosa. He vist que els de Google treballen amb uns discs de 2 Petabites. Per la gent normal els ordinadors ara son de unes quantes Giges, ja hem deixat enrera les Megas, i ja hem oblidat les Kilos. Ja n’hi ha de Teras (mil Giges) i en poc temps veurem les Petas (mil Teras), pero... i després?
Doncs despres vindran les Exas (Mil Petas, però un nom que, a mi, em sona com poc important). Desprès les Zetas (Mil Exas), les Yotes (Mil Zetas) i així anar fent, amb l’alfabet grec començant pel final. De totes maneres segurament no serà gaire més lluny. Aviat no hi haurien prou àtoms en el disc dur per contenir tanta informaciò.

I, a sobre, el seguent de les Yotes seran “Xones” (mil Yotes, un trilió de Giges!) i, tot i que la parauleta ja no es fa servir gaire, a mi encara em sona fatal.

“Tinc un ordinata de dues Xones”... Buf.

Infarts i tremperes

Quan prenem un medicament, sempre esperem que ens curi i que no ens porti problemes. Això és una mica optimista, ja que tots els fàrmacs, sense excepcions, tenen efectes secundaris indesitjats. El que fa la indústria farmacèutica és seleccionar aquelles fòrmules on els efectes beneficiosos son màxims i els dolents son mínims.
Però això requereix una quantitat de temps i diners impressionant. Per que un medicament nou tingui llum verda per surtir al mercat han de passar bastants anys des que s’inicia la investigació. I per cada fàrmac nou que surt, n’hi ha milers que no passen els filtres de seguretat i eficàcia exigits.
Per això, una altre cosa que fa la indústria és intentar trobar noves aplicacions a fàrmacs que ja estan al mercat. I de tant en tant s’en surten. Això és el que va pasar amb la pastilleta més famosa dels últims temps. La Viagra!
I és que en realitat es va trobar una mica per casualitat. Inicialment era un medicament per tractar els infarts, ja que augmentava el flux de sang als vasos del cor. Però no era gaire eficaç i, quan en van sortir de millors, van mirar a veure que en podien fer amb ell. El més bo és que, en aquell temps, ja hi havia laboratoris treballant en medicaments per tractar la impoténcia. Poca broma!, imagineu-vos que podeu descubrir alguna cosa que us permet guanyar un cèntim d’euro cada cop que algú fot un polvet. (Feu números! I a veure que us sembla).
Feia uns pocs anys, el Premi Nobel de medicina l'havien guanyat uns investigadors per haver descobert que una molécula que causava dilatació dels vasos sanguinis era, en realitat un gas: l’òxid nítric. Això va ser una novetat i de seguida es va començar a estudiar molt. Resulta que si les parets de les artéries més petites fabriquen òxid nítric, l’arteria es dilata i, per tant, hi passa més sang.
Com que en el fons, una trempera és simplement que els vasos del penis s’omplin de sang, de seguida es va pensar que si podien fer que les arteries que irrigen el penis fessin òxid nítric s’acosenguiria una erecció com Deu mana.
De fet, el que passa en la vida real és que quan un paio rep els “estímuls adequats” el cervell envia unes senyals a unes neurones que hi ha al voltant dels vasos sanguinis del penis. Son aquestes neurones les que fan l’òxid nitric, la sang comenta a entrar a sac i, apa! a disfrutar! (És ben cert que el principal órgan sexual és el cervell)
El problema difícil era aconseguir que l’óxid nítric es fabriqués en el lloc adequat i en el moment oportú.
Però vet aquí que els fabricants d’aquell fàrmac (el citrat de sildenafil) per prevenir infarts es van adonar que els pacients que tractavem amb el seu medicament estaven molt contents, perque trempaven molt i amb molta facilitat! Quan ho van investigar va resultar que el medicament el que fa no és induir la síntesi de l’òxid nítric, sinò mantenir els seus efectes durant molt més temps. És per això que actua únicament quan el cervell envia els senyals cap “allà a baix”. No abans (que seria incòmode) ni després (que seria cansat).
I en adonar-se’n, de seguida van tancar la línia de recerca sobre els infarts, i es van dedicar a fer-se milionaris venent “Viagra”.
Això si que es un cop de sort ben aprofitat!

La Màquina del Temps

Fa uns dies vaig escriure un post sobre un clàssic de la ciencia ficció: La invisibilitat. Avui en voldria comentar un altre: La màquina del temps. I potser serà casualitat, però la novel.la més famosa sobre la màquina del temps torna a ser de HG Wells. Potser això confirma que els autors dels grans clàssics no ho son per casualitat.

Això de moure's en el temps te, a l'igual que el ser invisible, unes grans dosis de morbo. Podriem encertar-la sempre, perquè sempre podriem rectificar. I, que coi!, estaria molt bé poder tenir segones oportunitats. A més, tenir informaciò de la que ningú més disposa obre un munt de possibilitats!

Però hi podria haver alguna manera de poder viatjar en el temps? Fora del ritme habitual amb el que ens desplacem tots, a raò de un dia per dia. Doncs, segons la teoria de la relativitat, si que és possible. Si ens desplasséssim a gran velocitat (I quan Einstein deia "gran velocitat" volia dir "GRAN" de debó) el temps passa més lentament per aquell que es mou que per la resta de l'Univers. De manera que còrrer és una manera de viatjar cap al futur. La llàstima és que no hi ha manera de tornar al passat, de manera que en treuriem poc profit.

I, en el fons, no es tracta d'això, sinó de moure's cómodament a través del temps. Com el protagonista de la novel.la. I poder experimentar amb les paradoxes clàssiques. La de tornar enrera i matar a l'avi per veure que passa ja que aleshores nosaltres no podriem nèixer.. i no podriem matar l'avi! (pobre avi! tant bon home que era!). O la de trobar-se a un mateix (amb la despressiò que segurament representaria pel "jo" del passat).

Però hi ha dos arguments de pes en contra d'aquests viatges. Un és evident tot i que sobint es passa per alt: Per moure's a través del temps, també caldria moure's, i molt, per l'espai. Imaginem que entro a una màquina i viatjo fins una setmana en el passat. Que hi trobaria?

Doncs res de res. Perque fa una setmana la Terra estava en una altre posició respecte del Sol, que també s'ha desplaçat pel braç de la Galàxia, que alhora es mou en direcció a no-se-on. De manera que, segurament, apareixeriem flotant enmig de l'espai. Buf! No gaire agradable.

I, és clar, també hi ha l'argument (difícil de rebatre) de l'Steven Hawkins: Mai es podrà fer una màquina del temps perquè si algun dia es podés... ara estariem invadits per turistes del futur!!

Llàstima, perque alguna segona oportunitat en un parell de coses no m'aniria malament.

La mida, sempre la mida!

És interessant com algunes imatges es fixen en la ment. Per exemple, quan parlem de dinosaures, molt freqüentment el que ens bé al cap és la imatge d'un Tiranosaure. I desprès de "Jurasik park" encara més. Desprès podem pensar en un Braquiosaure o en un Triceratops i potser, si vàrem seguir la película atentament ens vindrà al cap el Velociraptor. Però aquest és com menys "dinosàuric". Sembla que per definiciò un dinosaure ha de ser gran, molt gran. I és que la definició de dinosaure és llangardaix terrible, de manera que efectivament tot indica que han de ser de mides considerables.

Però la realitat sempre és una mica més complicada. Dir "dinosaure" ve a ser com dir "mamífer". Un grup molt ampli d'animals. I tant de mamífers com de dinosaures n'hi ha de totes les mides. De fet, l'animal més gran que (per ara) tenim constancia que ha existit és un mamífer: la balena blava.

I amb els dinosaures, doncs també n'hi havia de petitons (i potser bufons). El més petit que es conèix és el Mussaurus. Això vol dir "dinosaure ratolí", i potser era más gran que un ratolí, però no gaire més. Segurament li hauria escaigut millor el nom de ratasaure, perque la mida ve a ser més aviat com la d'una rata.

De totes maneres, tampoc està del tot clar, ja que el que s'ha trobat son restes de cries. Potser naixien molt petits i desprès creixien i creixien i creixien...

Un altre dinosaure petitonet eren el Compsognatus. El nom vol dir "bones urpes" de manera que sembla que era "pequeño pero matón". En realitat tenia la mida d'una gallina, però era carnívor i s'alimentava de iguanes i coses així. Això ho sabem perque han trobat els ossos d'una sargantana dins la cavitat toràcica d'un d'aquests fòssils.

De manera que ja ho sabeu: a més dels clàssics dinosaures (el tirano, el braquio i la saura i en punxetes), n'hi havia de totes les formes, mides i caràcters. A veure quan poden fer realitat la ficció i fabricar uns quants dinosaures vius! Perquè, més o menys, tenim idea de la forma. Però em pregunto, la pell, de quin color devia ser?

I és que això si que no se'n té ni idea. Els colors desaparèixen en els fòssils. Quan és dibuixen sempre és basant-se bàsicament en la inspiració de l'artista.

I és que a partir únicament d'un esquelet, qui es podria imaginar que les zebres tenen ratlles?

Disseny intel.ligent

Aquesta setmana ha sortit als diaris la notícia de la sentència d'un tribunal federal de la ciutat de Dover, a l'estat de Pensilvània. Es veu que un grup de pares d'una escola havia portat a judici a la junta escolar quan aquesta va obligar a que a la classe de ciències s'estudiés la teoria del "disseny intel.ligent" com una alternativa a la teoria de la evolució de Darwin.

Diuen que la història es repeteix, i en aquest cas sembla que és així. La teoria del "Disseny intel.ligent" es una versió maquillada i actualitzada del que avans s'en deia "Creacionisme". És a dir, els que defensen que la teoria de la evolució és incapaç d'explicar tota la complexitat del mon que ens envolta i que la explicació correcta és el que diu la Bíblia: que Deu va crear els éssers vius tal com son ara.

Abans feien servir un exemple amb molta freqüència. Deien que si un dia anaves pel camp i trobaves un rellotge, de seguida t'adonaries que allò no podia haver-se creat per atzar com la teoria de la evolució diu. Era massa complex, tenia una finalitat evident, per tant, calia que "algú" l'hagues creat. En realitat fan trampa, perquè la teoria de la evolució no diu (ni molt menys!) que les coses apareguin per atzar, però aquest detall sembla que no el tenen en consideració.

I amb els èssers vius passa el mateix: consideren impossible que una cosa tant extremadament complexa com, per exemple, un ull hagués pogut evolucionar per atzar. Calia que algun dissenyador intel.ligent (Deu) l'hagués generat. El problema va ser quan mica a mica es va comprendre com podia haver evolucionat un ull. El que no pot és aparèixer per casualitat, del no res i de cop, una mutació que doni com a resultat un ull on abans no hi havia res. Però aquesta tonteria no la defensa cap científic evolucionista (a no ser que porti una quantitat d'alcohol en sang que l'acosti al coma etílic). Una cosa semblant passava amb les ales dels insectes. Els creacionistes deien que era impossible que haguessin evolucionat ni tant sols progressivament, perquè, per a que serveix mitja ala a un insecte? Si no està complerta no permet volar, per tant, Deu la va crear tal qual. De nou feien trampa. Des d'un pust de vista evolutiu ningú discuteix que mitja ala no serveix per volar... però inicialment tenia altres funcions, com la regulació del calor corporal de l'insecte, i desprès es va fer servir per volar.

Amb el temps el creacionisme va perdre posicions, però fa uns anys ha pres volada de nou als Estats Units, sota el nom de teoria del "Disseny intel.ligent". Torna a ser el mateix, però amb altres exemples (ara toca a els flagels de les bacteries). Sembla que si encara no es pot explicar una cosa... vol dir que l'ha fet Deu! Suposo que si depengués d'aquests paios, encara s'ensenyaria que el Sol gira al voltant de la Terra.

Però sembla que el jutge no s'ha cregut els seus raonaments. Segons la sentència, encara que vulguin disfrasar les seves idees com a teories científiques, ensenyar aquesta teoria a les escoles es equivalent a ensenyar religió. I això viola la separació constitucional entre l'Església i l'Estat.

I és que suposo que no hi hauria d'haver res de dolent en ensenyar religió a les escoles. La religiò que triin els pares. Desprès de tot, el fet religiòs ha acompanyat als èssers humans des de sempre i és difícil comprendre com son les societats actuals i la mateixa història de la humanitat sense tenir-la en compte. El que no poden fer és pretendre donar-la a la classe de ciències.

Cada cosa al seu lloc.

Un ancià i un imbécil

Tots sabem que de vegades passen coses que costen de creure. Doncs acabo de topar amb una d’elles. M’havia preguntat, quin deu ser l’èsser viu més antic de la Terra? Havia llegit alguna cosa d’uns arbres que vivien a les muntanyes de California, en condicions molt dures, però en volia saber més. De manera que he buscat al Google (com no) i he trobat una historia increïble.
Primer cal dir que efectivament, per les Montanyes Blanques de California, Nevada i Utha es poden trobar alguns exemplars d’una espècie de pi anomentat pi de Great Basin (Pinus longaeva). Son uns arbres increíbles, creixen a més de tres mil metres d’alçada, en unes condicions climàtiques extremadament dures i això te dues consequencies: En primer lloc, el seu creixement és extremadament lent. Gasten molta energia a sobreviure, per tant en queda poca per crèixer. I en segon lloc, gairebé no hi ha paràsits que els puguin atacar ja que hi fa massa fred allà dalt.
Aquesta combinació de circumstàncies fa dels pins de Great Basin els organismos vius més antics de la Terra (al menys, els que s’han identificat). Son uns pocs exemplars als que els han posat noms individuals. El més vell és un arbre anomenat encertadament “Matusalem” i te uns 4.600 anys!!
Ja sabeu que l’edat d’un arbre es pot calcular contant els anells de creixement. Cada any hi creix un anell nou. Doncs en algunes restes d’aquests arbres n’hi ha tants que han permés calibrar el sistema de mesura del carboni 14 fins a antiguitats de 9.000 anys.
Interessant, però l’increïble és una historia asociada a un altre arbre molt ancià anomenat “Prometeu”. El 1964 un estudiant de geologia estava preparant el seu doctorat sobre les geleres d’aquella zona quan va topar amb aquests arbres. Va voler estudiar-los i per calcular l’edat d’un d’ells (Prometeu) no va tenir altre idea que… Tallar-lo!!!
El més fort és que va demanar permís al Servei forestal… i li van donar!! De manera que el va tallar, van contar els anells i van descubrir que l’arbre tenia 4.862 anys! El molt estúpid havia mort l’ésser viu més antic de la Terra!! Un arbre que va néixer quan a Mesopotamia es barallaven els Sumeris i els Semites, quan faltaven 300 anys per fer les pirámides d’Egipte, el Sahara encara no era un desert i per Europa tot just acabaven de descubrir l’us del coure.
Allò va provocar una serie de protestes que van acabar en la protecció de la resta d’arbres i la creaciò d’un Parc Nacional en aquella zona. Per exemple, l'indret exacte on es troba "Matusalem" es guarda en secret.
Si més no, Prometeu va ser el màrtir que va aconseguir salvar la resta d’arbres ancians.

Els pilars de la creació

Una de les coses que més m'ha fascinat en els darrers anys és anar seguint les imatges que anava captant el telescopi espacial Hubble. Ja porta més de quinze anys a l'espai obtenint imatges cada vegada més espectaculars i el fet que estigui arribant al final de la seva vida m'omple de tristesa. Potser aniran allargant la missió, però abans o desprès acavarà caient i cremant-se a l'atmosfera ja que és massa gran per ser recuperat pels transbordadors espacials.

Però la màgia de les imatges que ha captat no fa més que recordar-me que tot el que havia imaginat de l'espai és queda molt curt enfront la realitat. Per això, de tant en tant, em perdo entre els arxius que la NASA te sobre el Hubble tafanegant imatges a veure quina més al.lucinant.

Fa poc es va fer una enquesta per decidir quina era la millor imatge obtinguda. No se si ja s'ha decidit. Però jo ho tinc molt clar. Quan la vaig veure fa anys (la imatge la va obtenir el 1995) em va deixar bocabadat, i avui encara aconsegueix impresionar-me. Son els batejats amb el nom de "Els pilars de la creació" (la foto de dalt). Un nom molt encertat ja que es tracta de enormes columnes de hidrògen gasós i de pols estelar on hi tenen lloc fenòmens de formació de noves estrelles. La mida dels pilars d'uns quants anys llum, de manera que simplement no ens en podem fer idea de l'escala. Però el que si que es pot captar és un sentiment de grandiositat cósmica. Un fenòmen molt més enllà de la escala humana.

N'hi ha moltes més imatges extraordinàries. Una altre de les meves preferides es la imatge de camp profund, però d'aquesta en parlarè un altre dia. Desprès hi ha una serie de nebuloses fascinants. La de l'ull de gat, i una que recorda l'anagrama de firefox (la vaig veure fa poc en un bloc, però no recordo quin). I sobretot la nebulosa d'Eskimo, (també hi poso la foto aquí al costat). No se que vol dir el nom, però el color, la forma, la textura, tot en aquesta imatge em sembla hipnòtic. Pensar que això és allà dalt, infinitament lluny però realment a sobre nostre em fa sentir absolutament insignificant.

És un bon exercici, d'humilitat, recordar de tant en tant quina és exactament la nostra importància en l'Univers. Tant de bó molta més gent ho fes molt més sovint.

Quan arribi el moment, trobarè a faltar el Hubble.

Alternatius cecs

Si hi ha un tema estranyament candent des de fa molts anys en temes de salut és el de les medicines alternatives. Dic estranyament, perquè un espera que les coses s’aclareixin en un temps raonable. Una teràpia funciona o no, però alguna manera deu haver-hi per esbrinar-ho. Per tant, quan es parla d’homeopatia, acupuntura, flors de Bach, energies corporals, pèndols biorrítmics, homeosiniatria, i altres “de cuyo nombre no quiero acordarme”, hom es pot preguntar... Com és que encara no està clar si funcionen o no?
I aquí no és difícil respondre. Perquè en moltes s’ha demostrat completament que son una pura i simple estafa. Mentre que altres, potser està menys clar... però el si que és clar que funcionen pitjor que la medicina “normal”. Ara bé, la capacitat de suggestió que tenim és gairebé infinita. I això ho vaig veure clar en llegir un llibre, depriment però optimista alhora, anomenat “L’Escàndol de la medicina alternativa” de John Diamond (Ed. La Campana).
L’autor és (era) un periodista anglès al qui van diagnosticar un càncer de llengua. Tenia mal pronòstic, i de fet, al final va morir, però durant l’evolució de la malaltia va tenir moltes ofertes de curacions miraculoses fent servir mètodes “alternatius a la deshumanitzada i agressiva medicina convencional". I ell, com a bon periodista, va decidir esbrinar el que hi havia al darrera de tots aquells oferiments. I de pas ho va publicar. (Tot i que la quimioteràpia i la radioteràpia les va seguir fent).
Es un relat de com pot arribar a ser de malparida la gent. Certament, n’hi havia que li oferien serveis de bona fe. Persones que honestament creien que podien fer alguna cosa per ajudar-lo. Però també hi havia molt desgraciat que s’aprofitava del sentiment normal que tenim tots de fer “el que sigui” per tal de sobreviure una mica més.
Algunes de les teràpies eren al.lucinants. N'hi havia una basada en la vitamina C. Però al tanto! No calia prendre-la!, el curandero passava un potet ple de vitamina C per sobre del lloc on el pacient tenia el tumor i assegurava que la energia de la vitamina afectaria l’equilibri emocional del cos i ajudaria a curar-lo. El preu es veu que era molt raonable. Fantàstic.
Però dels molts exemples, un el vaig trobar particularment indicatiu. Perquè, com deia al principi, SI que hi ha un sistema per saber si un medicament funciona o no, sense trampes, ni tendències, ni efectes psicològics. És l’assaig “doble cec”.
La idea és senzilla. Es prepara el medicament a assajar (una pastilleta, per exemple) i també es prepara una altre pastilleta exactament igual, però sense el medicament a dins (és a dir: un placebo). Desprès s’agafa un grup de malalts i es divideix en dos meitats. A un se’ls dona el medicament i a l’altre se’ls dona el placebo. Però el malalt no sap el que està prenent. És important, perquè pensar que prens un medicament que et pot curar dona ànims, i estar animat te un efecte beneficiós que es pot confondre amb l’efecte del medicament.
Però la segona part de l’assaig també és important: El metge TAMPOC sap el que està donant als malalts (per això es diu doble cec). Així s’evita que el metge, ni que sigui inconscientment, pugui cuidar més un grup que l’altre. Al final del tractament arriba el moment més interessant: Quan es trenca el cec, és a dir, quan s'obren els sobres (o els arxius d'ordinador) on hi ha les llistes que diuen qui prenia medicament i qui no. Aleshores es comparen els grups i si els que prenien medicament estan millor, dons allò funciona, i si estan igual o pitjor, doncs no funciona el medicament.
És un bon sistema. I l’autor del llibre va proposar fer un assaig doble cec en una d’aquestes teràpies. La van fer, i, naturalment va sortir que la "teràpia" no servia de res. Doncs, sabeu quina va ser la conclusió del curandero? Va dir que allò demostrava que eren les proves doble cec les que no servien per res! i que per això era millor no fer-les!
Genial. Així qualsevol.

Oasis inesperats

A l'escola ens varen ensenyar que a la Terra hi ha la biosfera. Que gràcies a la llum del Sol, les plantes poden fabricar matèria orgànica fent servir la energia de la llum solar, a través de la fotosíntesi. Desprès hi ha animals que menjen les plantes i altres animals que es menjen als hervívors. Al final els animals (i les plantes) es moren i serveixen d'adob i matèria perque les plantes puguin de nou tornar a posar en marxa allò que al Rei Lleò en deien "el gran cicle de la vida".

Molt be, molt maco. I on vull anar a parar?

Doncs segons aquest esquema, totes les formes de vida estan, d'una manera o altre, interrelacionades. Els àtoms que ara formen part del vostre cos, en altre temps van constituïr part d'altres organismes, i en el futur tornaran a formar-ne part.

Però les coses sempre son més complicades i ves per on, fa uns quants anys (al 1977) es van descobrir una sèrie d'organismes que practicament n'estan al marge del nostre cicle de la vida. Just a les dorsal oceàniques, a centenars de metres de fondaria, on ja no hi arriba llum del Sol (adeu a la fotosíntesi) hi ha uns indrets d'allò menys acollidors. S'hi poden trobar surtidors d'aigua bullint, tant carregada de sofre que agafa color negre. Un indret tòxic, amb temperatures de varis centenars de graus i a presions de bastantes atmosferes. Un lloc d'allò més semblant a l'infern (o a Mordor, si ho preferiu). I contra tot pronòstic, resulta que la vida tambè ha sorgit allà. Quan van descobrir-ho es van trobar amb colònies de cucs blancs i vermells de fins tres metres de llarg, crancs blancs, bacteris resistents a tot i uns química de la vida que feia servir la oxidació del sofre enlloc de la fotosíntesi! És interessant adonar-se que l'home va poder arribar a la Lluna abans de descobrir aquestes comunitats en el nostre propi planeta.

I es com si fos una petita biosfera aillada de la nostra (no del tot, però gairebè). Èn petits oasis de vida escampada per les profunditats de l'Oceà. Però els investigadors aviat van adonar-se d'un problema. Aquestes surgencies hidrotermals tenen uns periodes de existència limitats. De tant en tant en surten de noves, i altres de velles "s'apaguen". S'acava l'aport de sofre, la temperatura baixa i això fa que morin tots els èssers que hi vivien. Ja s'han trobat les restes de diverses comunitats al voltant de antigues surgències ja extinguides. La pregunta és: Com s'ho fan aquests organismes per viatjar entre un oasi submarí i colonitzar-ne un altre? Com el troben? Penseu que parlem d'animals que molts son fixes al terra i la majoria tenen una capacitat de desplaçament molt limitada. La resposta van ser les larves. Les larves d'aquests organismes es deixen arrossegar per les corrents i algunes arriben a nous indrets on poden proliferar de nou.

El més curiòs per a mi son els colors. En un indret practicament fosc, la majoria d'animals son blancs, però alguns no. En il.luminar els grans cucs tubícoles es veu que tenen un color vermell intens preciós. La primera vegada que els vaig veure em van semblar ben estranys, però com més els miro, més macos els trobo.

Les pedres parlen (de vegades)

Hi ha una gran diferència entre sentir parlar de un misteri i tenir-lo a l'abast de la ma. A mi em va passar una vegada i és una sensaciò entre angoixant i màgica. Va ser quan, en un viatge a Grècia vaig poder veure el disc de Faestos. No us diu res el nom? Normal. A mi tampoc fins aleshores y potser el que vaig veure a Heraclion només era una copia. Però era un objecte real, sòlid, amb tota la informaciò exposada... i amb ningú al mon que la sabés interpretar.

El podeu veure a la foto del costat. És simplement un disc d'argila amb tot de símbols grabats. El van trobar en unes excavacions al Palau de Faestos, al nord de la illa grega de Creta. Era un palau minoic. Una civilització anterior als grecs, que va desaparèixer sobtadament, molt probablement per causa de un tsunami generat quan el volca de l'illa grega de Santorini (aleshores Thera) va entrar en erupció i va fer saltar tota l'illa pels aires.

El cas és que aquest disc te una série de símbols jeroglífics per les dues bandes. Estan posats en una mena de línia en espiral i amb unes divisions que separen grups de simbols. Però que hi diu? Quin sentit té? No se sap.

De fet, fins i tot és pot dubtar que sigui un text. A mi em recorda a un joc de l'oca! Potser els antics minoics tambe tenien jocs semblants. En tot cas hi ha hipòtesis per tots els gustos. (Si busqueu bé, també hi trobareu l'inevitable símbol que recorda un ovni). En realitat ni tant sols està clar en quin sentit cal "llegir" el disc.

Un altre detall interessant és que, en realitat no està grabat, sinò que van fer servir peces com a motlle, cosa que és molt poc habitual. I en alguns costats es pot veure com, quan l'argila encara debia estar fresca, van esborrar algun símbol, per posar-ne algun altre. Perquè? No se sap.

Per acabar de donar-hi un aire misteriós, al 1992 es va descobrir un segon disc amb símbols similars a un lloc anomenat Vladikavkaz a Osetia del Nort. Genial! Perque com més texte es tingui, més informació se'n podrà treure, oi? El problema és que aquest segon disc... ha desaparegut! s'ha perdut, l'han robat o ves a saber.

I això de textes de l'antiguitat que es resistèixen a ser desxifrats dona que pensar. Els jeroglífics egipcis van trigar molt a ser interpretats i això que se'n tenien milions a l'abast per anar treballant-hi. Però fins que van trobar la pedra de Rosetta, amb la seva traducció al grec, no va haber-hi manera. Per això, quan algú parla de intentar entendre el llenguatge dels dofins (per no parlar d'un hipotètic missatge extraterrestre) sempre penso... si som incapassos de comprendre textes que van ser escrits per humans com nosaltres, com podem pensar en comprendre missatges fets per ments diferents a les nostres?

A quin pis va?

Avui torno amb un comentari sobre ciència ficció. No només és que m'agradi (que també) sinò que és interessant descobrir com algunes coses proposades com a ficciò van esdevenint realitat. Tot i que també de vegades és divertit veure com coses que els novel.listes situen al segle trenta-i-tants, ja començen a succeïr, o com algun canvi enorme resulta que gairebè ningú l'hava previst (com ara internet).

El que he vist, i m'ha sorprès, és un sistema per facilitar la colonització de l'espai. El coets son la manera clàssica de posar coses en òrbita, però son cars, perillosos, contaminants i, pel que fa a la capacitat de càrrega, petits. Per tant, ja fa molts anys l'Arthur C. Clarke va proposar un altre sistema a la seva novel.la "Les fonts del Paradís" i després també a "3001 Odissea Final". La idea és atractiva perque altres autors l'han fet servir, com ara a "Marte Rojo".

I quin és aquest sistema? Doncs fàcil: Un ascensor.

En realitat no és cap ximpleria. Sols cal tenir la capacitat tecnològica per construir un cable de 50.000 km i que sigui prou resistent. Si és disposés d'un material prou lleuger i fort, n'hi hauria prou amb unir el cable per un extrem a la Terra (preferentment prop de l'equador) i a l'altre extrem una estació orbital, un asteroide, o encara millor, una estació orbital construida en un asteroide. Sols caldria equilibrar la força centrífuga que empeny cap enfora l'extrem del cable, amb la força de gravetat, que l'estira cap avall. I un cop fet això, pujar i baixar coses fins a una órbita estacionaria costaria una part infinitessimal del que costa avui en dia amb un coet. Potser estariem uns pocs dies pujant, però quina pressa hi ha?

El més interessant és que el material per fer el cable ja existeix. Son el que s'anomena nanotubs de carboni. Extremadament resistents, lleugers i avui en dia encara molt cars, però cada cop menys.

Fantasia? Potser no, perquè als Estats Units (on si no?) s'ha constituït almenys una empresa per construïr l'ascensor orbital. LiftPortGroup ja està treballant en aquest sistema. De moment estan començant a fer proves desde glòbus amb models a escala, robots i coses així per veure els problemes que tindran, bàsicament per desenroscar el cable i fer-ho sota control. I és que el cable s'aniria despenjant des de dalt. Una fil.ligrana tecnològica, llunyana si, però potser no tant com podria semblar.

I és que arriba un punt en que una idea ja no depend de nous avenços científics, sinò sols de resoldre problemes tècnics d'enginyeria i, sobretot, econòmics. De fet, si algú fa números i arriba a la conclusió que s'hi poden guanyar diners, aleshores ja és sols questió de poc temps per fer el que sigui. Potser ja ens trobem en aquest punt.

Els paios son optimistes i fins i tot tenen una data a la vista: el 12 d'abril del 2018. A mi em sembla molt aviat. Però qui sap...

La seqüència enganyosa

Els humans som animals bàsicament visuals. Ens guiem, sobretot, per allò que veiem i sovint recorrem a imatges per poder evocar conceptes d'allò més abstractes. És cert que en ocasions una imatge val més que mil paraules (encara que alguna vegada sigui a l'inrevés), i per això, quan una imatge aconsegueix representar una idea, fàcilment s'incorpora a una mena de subconscient col.lectiu. El problema és que, de vegades la imatge és equivocada, i aleshores és una mica empipador.

I això és el que passa amb una de les icones gràfiques més aconseguides, més reproduïdes, més clarament indicatives... i més tendenciosament errònies! Parlo de la seqüència de la evolució.

Quan es diu la paraula "evolució" ja be al cap el dibuix del mico en un extrem i l'home actual (quasi sempre de raça blanca i gairebé mai una dona) a l'altre extrem i amb una sèrie de passos més o menys "evolucionats" per entremig. Amb un sol cop d'ull captem que, partint del mico s'ha anat millorant fins arribar a un estat superior, mes evolucionat, que som nosaltres, l'obra culminant del proces evolutiu.

Però és que no és ben bé així. Els humans no estem culminant res. I els ximpancés mereixen estar a la part del final de la seqüència amb el mateix dret que nosaltres. També ells tenen els seus avantpassats d'èpoques llunyanes. I molts d'aquests avantpassats son comuns amb els nostres. No venim del mico, de la mateixa manera que no descendem dels nostres cosins. Evolutivament parlant els micos son els nostres cosins. I no, no son cosins llunyans. Altres mamífers també son cosins una mica més llunyans que els micos. Potser els arbres els podriem considerar cosins realment llunyans, però els micos? Si amb el ximpanze compartim més del 95% del genoma!

Per una altre banda, els punts intermitjos de la seqüència semblen poc evolucionats, millorables, primitius. Però en realitat estaven perfectament adaptats al seu medi (sino, s'haurien extingit) per tant, un respecte a les formes més primitives!

De totes maneres és innegable que és una imatge amb molta força, i per tant suposo que seguirà apareixent arreu. Tant se val, mentre és faci de tant en tant un petit esforç per recordar quin es el nostre lloc en la evolució. Simplement una petita branca d'un enorme arbre de formes de vida.

Per cert, us heu fixat que, fins i tot quan es fa un esquema en forma de arbre, la branca corresponent als humans acostuma a ser la de més amunt de tot? Una altre subtil manera de donar a entendre que l'objectiu final de la evoluciò era fer-nos aparèixer a nosaltres. Suposo que no hi ha manera de ser una miqueta més humils.

I és que si alguna forma de vida es pot considerar un éxit evolutiu, adaptats a tota mena d'ambients, amb un nombre increïblement gran de diferents espècies i una capacitat d'adaptació fora de dubte ... son els escarbats!

Un embaràs improbable

Ja vaig comentar en un altre post que, de vegades, aparèixen articles aparentment científics, però que no passen de ser simplement una broma. Per això quan vaig llegir el títol d'un article en concret, el primer que vaig fer va ser somriure, donar per fet que era una broma i vaig llegir-lo pensant quina bestiesa trobaria. Però aleshores vaig adonar-me que la revista no era de broma. Era el British Journal of Obstetrics and Gynaecology. Una gent seriosa! I això ja em va començar a mosquejar.

La veritat és que encara no estic completament segur que no sigui una broma, perquè he vist opinions en els dos sentits. Però en tot cas és bona. I, si no, mireu el títol: "Concepció oral. Embaràs via tracte gastrointestinal superior en una pacient amb aplàsia vaginal". Un embaràs per la boca? Je, je. Impossible oi? Aquí podeu veure l'article. Però mireu el que explica:

La història comença a Sudàfrica. En un hospital ingressen tres joves (dos nois i una noia) amb ferides per arma blanca. Sembla que hi ha hagut una baralla entre ells. Se'ls cura i després de uns dies a l'hospital, son donats d'alta sense més complicacions.

278 díes desprès, la noia ingressa a l'hospital amb dolors abdominals aguts i intermitents. Es diagnostica un embaràs a termini (o sigui, que anava de part), però... en examinar-la es troben que és un cas de aplasia vaginal. Això és una malformació en que la vagina no s'ha acabat de formar i sols hi ha un plec de pell entre els llavis de la vulva....¿¿¿???

Aleshores li practiquen una cesàrea d'urgencia i neix una criatura que físicament està bé. Un exàmen més detallat aprofitant la cesàrea mostra un úter normal i un inici de vagina d'uns dos cm a partir de l'úter, però que desapareix a partir d'allà. Vaja, que no hi havia cap "entrada"!

Naturalment, els metges van alucinar una mica, però uns quants dies desprès la cosa és va anar aclarint. La noia, evidentment, ja s'havia percatat del que li passava, i sembla que es limitava a practicar sexe oral, (desprès d'alguns intents descoratgadors de provar per la via més habitual). En una ocasiò, estava amb un nou company, quan el "formal boyfriend" va arribar i els va enxampar "in fraganti". Això va ser la causa de la baralla i les ganivetades que els van acabar portant a l'hospital.

I l'explicació que donen els metges, per justificar que no es tracta d'un embaràs miraculós (tot i que potser es pot considerar virginal) és que després de la felació, la noia es va empassar el semen. Com que estava en dejú, l'estòmac no segregava àcids i per tant, els espermatozoides van poder passar més o menys intactes. Poc desprès, la ganivetada que va patir li va perforar el budell, de manera que alguns dels espermatozoides van poder sortir del tracte digestiu i arrivar fins l'ovari que, oh casualitat! estava ovulant. L'òvul va poder ser fecundat i patapam!

Absolutament impossible? Doncs no se que dir. En tot cas, els metges asseguren que la semblaça física del nen amb el pare "teòric" (i que va acceptar la paternitat) exclou qualsevol efecte miraculòs.

Buf! Ja es veu que mai es prenen prous precaucions!

Mosques i gripaus i joves i veterans

Si hi ha un tòpic poc discutit en el mon de la ciència (i en altres tambè) és que les innovacions, les noves idees, les teories agosarades, provenen dels joves amb empenta i ganes de menjar-se el món, mentre que als investigador més grans ja els costa molt més sortir dels esquemes establerts. I segurament en general és cert, ja que una característica de la joventud son les ganes de anar més enllà de les fronteres.

Però de tant en tant les coses no son així. Hi ha excepcions en les que van ser els joves els conformistes mentre que els científics madurs es van arriscar a fer experiments esbojarrats. I això és exactament el que va passar al 1984.

Pocs anys abans s'havia fet una serie de descobriments claus per la biologia moderna. Tot va començar amb unes mosques de la fruita (Drosophila pels amics) que presentaven unes mutacions molt curioses. Tenien potes en el lloc on havien de sortir les antenes, o unes ales de més, o un parell de potes de més. Tot plegat molt interessant, però sobretot molt útil per estudiar com es fa perque un ou s'acabi convertin en un organisme complert.

Havien d'existir uns gens que controlessin tot el procés. Uns gens que, d'alguna manera diguessin "en aquest ou, el cap es formarà per aquest costat i el cul per l'altre, i la dreta serà aquí (i no allà) i aquí es farà un tòrax, i una mica més enllà sortiran unes ales i per aquí unes potes, però més enllà ja no. Uns gens que si no funcionaven correctament donaven lloc a aquests mutants tant extravagants.

El cas es que finalment van identificar aquests gens (que van anomenar gens Hox) i van poder construir una teoria de com funcionaven per fer tota aquesta feina. No va ser cap sorpresa que, pocs anys desprès, en E.Lewis la C.Nüslein-Volhard i en E.Wieschaus guanyessin el premi Nobel per descobrir la base genètica del desenvolupament animal.

Ara bé, tots aquests gens explicaven com fer una mosca. Si voleu, fins i tot podien explicar com fer un artròpode. Però no servia per explicar com fer animals superiors, com els vertebrats.

I aquí arribem a la curiositat que trenca el tòpic que comentavem abans. Els gens Hox tenen la particularitat que el que fan no es fabricar "coses" sinò regular, organizar, modular el funcionament de les cèl.lules. I un grup d'investigadors va decidir arriscar-se a fer una bestiesa. Buscarien si en el ADN de un gripau s'hi podien trobar gens Hox dels de les mosques! Buscar gens de mosca en el ADN de un gripau? Quina bestiesa!

Cal recordar que parlem del 1984. Avui es pot fer en un parell de tardes aquest experiment (be, potser una mica més), però aleshores era una feinada. Valia la pena invertir-hi temps i calers? Doncs al final, els veterans de l'equip van ser els que ho van fer, mentre que els joves, van veure-ho tant arriscat que van renunciar a participar-hi. Total, era una ximpleria!

De vegades cal arriscar-se amb idees bojes. Normalment no en treus res, però si l'encertes el premi és gran. I en aquest cas ho va ser. Van trobar anàlegs dels gens Hox en els gripaus, i desprès en ratolins, i desprès en humans i desprès en tot bitxo vivent on els han buscat.

Identificar gens que gairebé no han variat en els darrers 600 milions d'anys i que permeten entendre com es regula el desenvolupament embrionari era un premi realment gros i, per ser extremadament improbable, esperable en joves agosarats. Però en aquest cas va ser gràcies a "veterans" agosarats.

La gran inundaciò

La feina dels arqueòlegs és molt semblant a la dels detectius. A partir de unes poques dades, quatre restes i un parell de llegendes poden arribar a reconstruir el passat amb una precisió notable. És cert que, de tant en tant, han de canviar les explicacions que havien donat per poder fer encaixar alguna nova dada, però això passa en tots els camps del coneixement. Les coses mai son definitivament demostrades (tret de les matemàtiques).
Alguns dels fets que han reconstruit son absolutament fascinants. Per exemple, el que sembla que va passar fa cosa de 6000 anys al voltant del mar Negre. O millor dit, del que aleshores era el mar Negre.
Amb mesures fetes amb sonar ja havien vist que els rius que desemboquen al mar Negre tenen una curiosa característica: el llit del riu excavat en el terra segueix uns quants kilómetres per sota l’aigua, fins arribar a una mena de depressió més fonda. Sembla que antigament, els límits del mar Negre es trobaven més endins i a menor alçada que en l’actualitat.
Un detall interessant son les restes de les conquilles que s’hi troben. Les que s'han pogut datar fins l’any 6000 a.c. corresponen a espècies d’aigua dolça. A partir d’aleshores, son d’aigua salada.
I, finalment, en una expedició que van fer l’any 1998, van localizar restes de vaixells i de construccións en el que havia sigut l’antiga línea costanera del mar Negre, a gairebé 100 metres de fondària. A més, els vaixells estaven en excel.lents condicions ja que l’aigua d’allà es molt pobre en oxígen.
Una altre dada que van tenir en consideraciò és la llengua original de la que provenen la majoria dels idiomes d’Europa, l’antic indoeuropeu. Es pot refer un arbre geneaológic de idiomes, i deduir més o menys com seria el tronc comú original. No se sap exactament d’on prové, per tant s’assenyala en els mapes alguna regiò indeterminada dels límits entre Asia i Europa.
I tot això com lliga? I..., és gaire interessant? Doncs la manera com ho van interpretar en William Ryan i en Walter Pitman si que ho és. La hipòtesi que proposen te en compte que en aquella època s’estava deixant enrera el darrer periòde glacial. Per això, molta aigua retinguda al les glaceres i als casquets polars s’estava alliberant de nou al mar. El Mediterrani, que havia quedat molt reduit, s’etsava omplint de nou per l’aigua que entrava per l’estret de Gibraltar.
I el Mar Negre? Doncs era un llac d’aigua dolça situat per sota del nivell del Mediterrani. En un moment donat, el gel que tapava el que ara es l’estret del Bòsfor (a Turquia, entre Asia i Europa) va cedir i, sobtadament, l’aigua del Mediterrani es va precipitar cap el mar Negre.
Podem imaginar una cascada equivalent a 200 catarates del Niàgara? Uns 50 kilómetres cúbics per dia! I com ho deurien veure els habitants d’aquella zona? Un riu gegantí que apareix inseperadament i que comença a anegar-ho tot. De cop l’aigua dolça es va tornar salada, la pesca es va arruinar, el nivell de l’aigua va pujar a raò de un pam cada dos dies. Els poblats es van inundar definitivament i els pobles que vivien per allà van haver d’emigrar en diferents direccions, portant allà on anaven la seva llengua, l’antic indoeuropeu!
I, si. Això tambè pot ser l’origen de la llegenda del diluvi (la de la Bíblia i moltes altres de semblants que hi ha arreu). Fins i tot han muntat expedicions per buscar l'arca de Noè tenint en compte aquestes dades.

Potser al final sortirà una dada nova que ho cambiarà tot, però de moment, la explicació que han fet, jo la trobo fascinant.

Dius que no van anar mai a la Lluna?

Suposo que a gairebè tothom fascina d'alguna manera la sensació que hi ha conspiracions al nostre voltant. Per això tenia tant éxit la serie "Expedient X" (a més de la tensió sexual mai concretada entre en Madler i l'Scully). Per això podem trobar obscures referències a tota mena de enganys a escala mundial i sempre hi ha un puntet de morbo. I si fos cert que...?

Però n'hi ha una que a mi em fascina per la insistència, i alhora per la feblesa dels arguments. Al menys els que he sentit. És la que afirma que els viatges a la Lluna de les missions Apolo no van ser sinò un inmens frau. Fins i tot hi ha alguna pel.lícula (Capricornio 1?) que te això com a tema central.

No dirè que sigui impossible, tot i que em sorprendria que un engany amb tanta gent implicada es podés mantenir tant temps. Però el que costa d'acceptar son les presumptes "proves" de l'engany. Fa poc la NASA es va cansar de tot això i va editar un llibre intentant desmentir el rumor, tot i que crec que no els servirà de res, perquè sempre hi haurà qui estarà disposat a veure conspiracions dins les conspiracions.

Però deixeu-me comentar un parell de "proves". Son les dues fotos que poso en aquest post. A la primera es pot veure en Buzz Aldrin, de l'Apolo 11 (en Neil Amstrong feia les fotos i no surt en quasi cap) al costat de la bandera que tant patrioticament van posar (Inevitable. Suposo que nosaltres també hauriem portat la nostra). Segons els amants de la conspiració hi ha dos fets que delaten l'engany.

Primer: No es veuen les estrelles! Si no hi ha atmosfera, com és que no es veuen les estrelles igual que a la Terra quan és de nit? La resposta és prou evident per qualsevol que hagi fet una foto de nit. Les estrelles no surten mai, a no ser que facis exposicions molt llarges. I, aleshores, la cosa que vols fotografiar queda moguda i/o cremada a la foto.

Segon: La bandera esta flamegant! Si no hi ha atmosfera com es pot moure? Sincerament, si jo fos de la NASA m'ofendria que em consideressin tant ximple com per passar aquest detall per alt. Vaja conspirador de pacotilla que seria. La resposta estava en la mateixa informació que oferia la NASA: Perque quedés mes maca la imatge van posar filferros per dins la bandera. Potser algú va pensar que així li donaven un aire mes èpic a la situació. I si es miren altres fotos, es pot veure que la bandera sempre, sempre, està exactament igual.

La segona foto tambè es un clàssic de l'aventura espacial. Es veu l'Aldrin a la superfície de la Lluna. Però sembla que tampoc està clar per varis fets "sospitosos":

Primer: Com pot ser que es vegi bé el vestit d'astronauta si te el Sol al darrere?! Sembla que els amants de les conspiracions mai han fet fotos a contrallum. De vegades surten raonablement be. Sobretot si deixes que es sobreexposi una mica la part il.luminada. A més, encara que no hi hagi atmosfera a la Lluna, el terra i les roques segueixen reflexant la llum.

Segon: El fons de la imatge es veu borrós. Si no hi ha atmosfera, les imatges haurien de ser completament nítides!!. Deu meu, com és pot dir això sense posar-se vermell? Que no saben res d'óptica o de càmeres fotogràfiques? Quan enfoques a la cara d'algú, el fons llunyà acostuma a quedar borrós. No per l'atmosfera (que hi tindrà a veure?) sinò perque està desenfocat. Fins i tot les càmeres que tenia quan era petit et permetien seleccionar entre "Primer plano" "Grupo" i "Paisajes". I si no ho posaves be, la foto sortia desenfocada. Al menys sembla que les lleis de la óptica es mantenen a la Lluna.

N'hi ha més de "proves", com una foto on les ombres dels astronautes tenen mides diferents, cosa que "demostra" que hi havia diferents focos de llum (Que el terra no fos completament pla es veu que no és una possibilitat a considerar).

Per cert! Les fotos les he tret directament de la pàgina de la NASA. És que n'hi ha alguna que encara és més divertida. Una lletra "C" sobre una roca, que diuen que és de cartrò-pedra, com els decorats de Holliwood (de nou pensen que els conspiradors son idiotes). Però la C sols surt a les còpies. No a l'original de la NASA. Potser era una brossa en el negatiu amb el que van fer les copies? Noooo, hi ara! Es la prova fefaent d'una conspiraciò a nivell mundial!

I encarà n'hi ha amb més imaginació. Alguns afirmen que si que van anar a la Lluna però que van retocar les fotos per ocultar els ovnis que hi sortien. Senyor, senyor...

Antibiòtics, fins quant?

Ja ho diu la dita. "No t'adones del que tens fins que ho perds". I potser és farà realitat aviat amb el tema de les malalties infeccioses. Avui, al diari es comentava la publicació d'un parell d'articles a la revista The New England Journal of Medicine on es descriu l'aparició d'una nova soca de bacteris particularment resistents als antibiòtics. Es tracta d'un bacteri intestinal anomenat Clostridium difficile (el nom ja és indicatiu) que, normalment no hauria de portar massa problemes, però que recentment s'ha tornat intractable. En realitat, un 3% de la població sana (i un 40% dels que estan a l'hospital) presenta aquest bacteri als budells. I és que la flora intestinal, (això és: el grapat de microbis que tenim al intestí,) inclou bastants tipus de bacteris, necessaris perque tot funcioni bé, perque païm correctament i perque no s'hi fiquin altres bacteris menys "amistosos".

Així doncs, perquè ara causa problemes?

Doncs sembla que es tracta d'una variant amb una especial toxicitat i resisténcia (les dues coses). En realitat, que surtin bacteris amb més toxicitat passa amb una certa freqüència i està en la mateixa manera de ser dels microbis. Els problemes aparèixen quan, com en aquest cas, presenten resistència als antibiòtics. Això ja ens ho busquem nosaltres.

Els antibiòtics van ser un dels majors avenços que va fer la humanitat en temes de salut. Ara s'ens fa difícil (al menys als europeus) imaginar com era abans del descobriment del dr. Flemming. Però sense antibiòtics, més de la meitat dels que llegiu això, simplement ja haurieu mort. Paraules com tuberculosi, sífilis o septicémia serien molt més que curiositats del tercer mon o de temps passats. De fet, no ens preocuparia el càncer o l'alzheimer, simplement perque és quasi segur que moririem abans.

Però van aparèixer els antibiòtics i tot va cambiar. Tant que ara ens els prenem com si res. Un encostipat? Antibiòtic al canto, que demà tinc molta feina, o que s'em presenta un cap de setmana fantàstic, o que he d'estar sempre al cent per cent. Però aìxò és un mal costum, perque els microbis segueixen allà, i amb els antibiòtics hem guanyat una gran batalla, però la guerra continua (i segurament continuarà sempre).

El problema és que els bacteris creixen molt, però molt, de pressa. I també van patint petits canvis. Si d'un simple bacteri en podem obtenir, en pocs dies, uns quants trilions, doncs la probabilitat que de tant en tant en surti algun al que un determinat antibiòtic no li faci res és raonablement alta. De manera que, al final, en tindrem un que és resistent a l'antibiòtic... i en pocs dies en tindrem trilions que seran resistents.

Cap problema. Podem fem sevir un antibiòtic diferent i a fer punyetes el bacteri. Ah! Però és que tornarà a passar el mateix. I amb el temps tindrem bacteris resistents simultàniament als dos antibiòtics. D'acord, la probabilitat és molt baixa, però de microbis n'hi ha molts. Tants que al final una probabilitat, ni que sigui baixa, és suficient. Avui en dia ja hi ha soques resistents simultàniament a nou antibiòtics diferents!

I no penseu que n'hi ha tants d'antibiòtics. Una cosa és que hi hagi moltes marques, però la majoria son iguals (i si no, mireu aquí quantes marques diferents hi ha del mateix, l'amoxicilina). I al bacteri, li és ben igual si l'antibiòtic és d'una marca o d'una altre.

De manera que ara ja començem a tenir soques, com aquest Clostridium, que resisteix molt als antibiòtics. Tant que quan es tracta als pacients amb els antibiòtics d'última generació (perque els vells no funcionen), el que s'aconsegueix és matar la flora intestinal normal, amb la qual cosa els clostridiums encara creixen millor!

I quina és la sol.lució? Doncs, de fet, segur que ja l'heu sentit de vegades (jo sols voldria insistir una mica): Prendre els antibiòtics únicament quan fa falta de veritat. Els encostipats, amb lleteta amb mel, suc de llimona, llitet i sopetes calentones. I paciéncia!! No ho he dit, però recordeu que la grip la causa un virus, i els antibiòtics no serveixen de res amb els virus. De manera que amb la grip, tampoc cal prendre'n (com sempre, a no ser que el metge digui el contrari, eh!).

I poca broma, perquè sinò amb poc temps ens trobarem sense antibiòtics útils, i tornarem a tenir els problemes que tenien al segle XIX amb les malalties infeccioses.

Però tot i així, encara hi ha més problemes amb els antibiòtics. Però per avui ja n'hi ha prou. Un altre dia us explicaré... "la cara oculta de l'antibiòtic".

Invisible?

La ciència-ficció em sembla un gènere literari d'allò més contradictori. S'hi pot trobar autèntiques obres mestres al costat de bodris infumables i junt amb moltes que de ciència-ficció no en tenen absolutament rés. Però així son les modes, i si en una novel.la surt una nau espacial, ja és considera ciència-ficció. És igual que l'autor faci una imposible descripció de com els frens de la nau grinyolen a mil milions de kilòmetres del planeta Júpiter sota els estampits de les explosions dels làsers dels pirates de l'espai mentre la protagonista s'ajusta el vestit espacial que, naturalment, destaca les suggerents corves del seu cos, cosa que no passa per alt el musculós protagonista (que, a més, és expert en tot, des de l'exobiologia i la física hiperespacial fins a l'enginyeria dels sistemes de les naus). Bé, de vegades aquestes coses son divertides. Però no son ciència-ficció. (Sols ficció pura i dura, sense res de ciència).

Però fins i tot dins dels clàssics de la ciència-ficció, hi ha coses que, sobint es passen per alt. I d'això no n'escapen ni els més clàssics. N'hi ha un que sempre m'ha fet força gràcia. A més és un tema recorrent: l'home invisible. La novel.la de l'HG Welles, és un dels clàssics més clàssics de la CF, i això que la va escriure el 1897. Desprès se n'han fet més llibre i grapats de pel.lícules. Però és que la idea és bona. A qui no li agradaria poder ser invisible de tant en tant? Buf, que dolents que seriem si poguéssim! (Vosaltres no ho se, pero jo si!!!)

Però com aconseguir fer-te invisible? En teoria no és tant complicat. Sols has de ser completament transparent. Cal que la llum passi a traves de les teves cél.lules i en surti sense interactuar amb res. I cél.lules transparents ja n'hi ha. Les del cristal.lí, per exemple. I també hi ha alguns peixos molt transparents. De manera que no sembla que aquest sigui el problema (teòric) més greu. Hi hauria uns detalls menors una mica fastigosos, com ara com aconseguir que el contingut dels budells, que encara no hagi sortit, també es fes invisible, però potser amb una mica de dejú es podria arreglar.

Ara bé, ens trobariem amb un problema que sovint es passa per alt. Si la llum passés a través de les nostres cèl.lules sense interactuar gens, també passaria de llarg de la retina dels nostres ulls. I si passa de llarg de la retina... els nostres ulls no hi veurien res! I es que per veure-hi, justament cal que la llum interaccioni amb els nostres ulls. Per tant, si puguessim tornar-nos invisibles... també ens tornariem cecs!

Ostres. Doncs aleshores ja no tindria cap gràcia ser invisible.

Flors i salud

Buf! Em temo que avui serè políticament incorrect. Però que hi farem. Quan tinc la sensaciò que em prenen el pel, m'emprenya una mica. No per l'estafa en si, sinò perque m'ofèn que em considerin ximple. Avui doncs em descarregarè una mica. És que he estat mirant una web on expliquen les meravelloses propietats curatives de les "flors de Bach". Jo intento ser obert a diferents punts de vista, ho prometo. Però una mica de serietat si que demano. Soc conscient que opinar en contra de les medicines alternatives fa que, inmediatament, t'acusin de tenir la ment tancada a allò que és nou o que no pots comprendre. Però entre estar tancat al que és nou, i estar obert a qualsevol bestiesa deu haver-hi un punt mig, oi?

Jo, relaxat i tranquil vaig i llegeixo: "Las esencias florales tienen la capacidad de curar porque "son parte de la infinita energía universal, energía positiva extraída de los capullos de flores silvestres que ayudan a desandar un camino equivocado, fortaleciendo y estimulando las cualidades positivas que tiene el ser humano dentro de sí", explica Adolfo Costabile, licenciado en kinesiología y fisiatría y terapeuta corporal".

D'acord, sona maco, esotèric i fins i tot relaxant. Però, un moment! Que coi deu ser la "energía univeral positiva"? Una energia electromagnètica? cinètica? nuclear? Si aquesta és positiva, n'hi ha una altre de "negativa"? Com és que no la conec si diu que és Universal? (poca conya que l'Univers és molt gran). I l'extreuen dels capolls de les flors silvestres (les cultivades no serveixen?) I ajuden a "desfer un camí equivocat". Home! Moltes vegades m'he equivocat en la vida, i potser m'agradaria cambiar algunes (poques) coses. Però vols dir que les flors m'ajudaran? Com poden saber les essències florals quin és el camí bo i quin l'erroni?

Segueixo buscant per internet i trobo: "Un estat mental no harmoniós no sols haurà d'obstaculitzar la recuperació de la salut sinó que és la causa primordial de malalties i malalties". Doncs en molts cassos juraria que no és l'estat mental, sinò una infecció. Potser és que els bacteris s'inclouen dins del terme "estat mental". I en altres cassos es una mutació, que pot estar causada per moltes coses (radiacions, tòxics, virus) però no he sentit mai que l'estat mental causi canvis en l'ADN. (Al menys això valdria la pena investigar-ho). Les flors poden curar infeccions? Si contenen antibiotics, potser si. I les mutacions també? No vull ser descregut, però diria que això ja és més improbable.

A veure. Fins ara no he trobat gens de informaciò útil. Però en algun lloc deu haver-n'hi, no? Vull dir més enllà del bla bla bla esotèric. Hi ha gent que afirma que li ha funcionat, per tant, alguna cosa deu haver. O potser no, però voldria saber-ho. I tant sols trobo grans concentracions de paraules que no volen dir res.

En fi, que no n'he tret l'aigua clara. Seguirè investigant (de veritat), tot i que sospito que la conclusió serà que es poden prendre les flors de Bach perque no fan cap mal. Tampoc cap bé, però si a algú li fa feliç...

De moment, i si no trobo explicacions més convincents, prefereixo que em curi un metge, abans que un "capullo" (de la flor, és clar).

La gran cinta

Aquesta setmana va aparèixer en un diari una noticia inquietant. Sembla que la "Gran Cinta Oceànica" és a punt de trencar-se. I si això passés, seria una molt mala notícia per a tots nosaltres. De fet, la nostra forma de viure en depend de la Cinta.

Però que és aquesta Cinta? I en que ens afecta?

Doncs la Gran Cinta és la resposta a una pregunta que et pots fer al mirar un atlas. Si Nova York i Lisboa (o Barcelona) estàn gairebé a la mateixa distància de l'equador, com és que aquí tenim un agradable clima temperat mentre que a Nova York tenen uns hiverns freds a matar? La resposta ja us la imagineu: És per culpa (o gràcies a) la Gran Cinta Oceànica. Es tracta d'una corrent d'aigua que transcorre per tots els oceans de la Terra. Mou per la superfície aigua calentona i relativament poc salada de l'oceà Pacífic en direcció a l'Àfrica i puja per l'Atlàntic, passant pel Carib i per enfront d'Europa. Si! per això el nostre clima és temperat, perquè la calor que transporta aquesta enorme quantitat d'aigua ens escalfa. I un cop arriba a l'Atlàntic nord, es refreda, es torna més salada i retorna, per una zona més fonda, de nou cap al Pacífic.

La Cinta ajuda a mantenir l'equilibri climàtic del planeta... però ara és a punt d'anar-se'n a fer punyetes.

I la culpa és de l'escalfament global, que fa que molt gel de l'Àrtic s'estigui fonent. I això que hi te a veure? Doncs que molta aigua freda i poc salada s'està posant pel mig del camí de la cinta i això fa que s'interrumpeixi la circulació! Son les mesures obtingudes per boies fixes o per satèl.lits les que han alertat d'això. De manera que no és únicament una possibilitat llunyana, sinò que sembla que ja tenim el merder en marxa.

En realitat la cinta no sempre ha funcionat com ara. Hi ha hagut periodes en que s'ha aflebit i altres en que s'ha aturat. La dada a considerar és que quan la Cinta s'atura, a Europa hi ha periodes Glacials. Ja sabeu: El gel de l'Àrtic que arriva fins als Pirineus, mamuts per la Cerdanya, ossos polars per la Provença... Adeu al fantàstic clima mediterrani (per a mi el millor del mon).

Recordeu la película "El dia de Mañana"? Nova York congelat, onades gegantines i tot alló? Doncs la presunta base científica de la pelicula era justament el trencament de la cinta. La resta de la película tenia bastantes (per no dir moltes) bestieses i exageracions, però al menys era entretinguda.

De manera que tenim una interessant paradoxa: L'escalfament global ens pot portar de cap a un periode glacial.

El sexe al cap

Aquest gener ha tornat a prendre embranzida una discussió d'aquelles eternes i, en certa forma, fascinants. En una conferència presentda al MIT de Boston, en Lawrence Summers, Rector de la Universitat de Harvard va deixar anar que hi havia poques dones a les carreres de ciències i que això podia estar relacionat amb les diferéncies innates entre els cervells dels homes i les dones.
Ja hi som! Va haver-hi investigadores que es van emprenyar, altres que van dir que no n'hi havia per tant, i l'etern debat va tornar a començar.
En realitat no n'hi hauria d'haver per tant. Entre homes i dones hi ha un bon grapat de diferències físiques i en general no hi ha queixes. Més aviat en gaudim de les diferències (si més no, dediquem una bona part del temps a intentar gaudir-ne). I ja que el cervell no deixa de ser una part del físic, fora molt estrany que aquí no hi haguessin diferències. De fet, algunes son prou evidents. Els homes, en general, es senten atrets per les dones i les dones pels homes. I en això passa com amb la resta de trets físics, que hi ha un ampli ventall de matisos i excepcions. Però les coses és compliquen per la santa mania dels humans de portar les coses als extrems.
I és que el problema va començar fa més d'un segle, quan es volien buscar diferències en el funcionament del cervell masculí i femení per poder demostrar la "superior" inteligència dels mascles (i justificar de pas la subordinació social de les dones). Naturalment no ho deien així. Els investigadors asseguraven buscar sols una major comprensió de la biologia de la ment humana. Però, oh casualitat! les dones sempre hi sortien malparades (altres feien el mateix amb les raçes).
Algunes conclusions eren divertides. Vull dir vist a distància. Aleshores no ho eren de divertides. Més haviat eren una putada per les dones. Per exemple: S'havia afirmat que com que les dones tenien el cervell més petit que els homes, evidentment la seva inteligencia havia de ser menor. Desprès de tot, tenien menys neurones per aplicar a resoldre un problema. El problema era que, segons això els elefants i les balenes, amb uns cervells enormes, havien de ser increïblement intel.ligents. No, és clar. Calia corregir la mida del cervell respecte a la mida del cos. Però quan ho van fer, va resultar que la mida del cervell de les dones respecte del total del cos era lleugerament superior a la mida del cervell de l'home respecte al total del seu cos.
Creieu que la conclusiò que en van treure era que les dones eren més intel.ligents que els homes? És clar que no! La conclusiò va ser... que la mida del cervell no servia per mesurar la intel.ligencia!
Entengem-nos. No vull dir que els científics que feien això fossin uns penques sense escrúpols. Simplement eren homes (evidentment) que vivien en una societat molt concreta i que els van formar amb una mentalitat molt determinada. És un error jutjar les actuacions del passat aplicant la mentalitat d'avui sense més.
Però tot això ha enverinat l'estudi de les diferencies home-dona pel que fa al cervell. Afirmar que funcionen diferent de seguida es considera un primer pas cap a la manipulació social. I de vegades pot ser-ho, però negar que deuen haver diferències tampoc ajuda gaire a entendren's a nosaltres mateixos. Per tant, fa temps que tot es limita a dir que els homes sempre pensem en el sexe i que les dones no saben entendre els mapes. Això, segons com es miri pot ser una bona idea. A nivell social i laboral les dones ja han de aguantar prou discriminacions subtils (i no tant subtils) com perquè, a sobre, els hi vinguin amb presuntes diferències biològiques insalvables que no les fan aptes per segons quins càrregs.
De totes maneres, amb les noves tecnologies que permeten obtenir imatges del funcionament del cervell "en directe" ja es van esbrinant algunes diferències. De moment és limiten a identificar les diferents zones que es posen en funcionament per resoldre determinats problems. Lluny encara d'explicar com funciona realment, més enllà de les interpretacions anecdòtiques. Tot i que, segurament necessitariem una societat menys masclista abans de poder abordar aquest estudi sense perill que el facin servir per justificar qualsevol bestiesa.
I es que sembla que no hi ha manera de fer entendre a molts que "diferent" no implica "millor" ni "pitjor".

Qüestió de distàncies

Dels publicistes ja esperes que t'enredin. Tant sols demanes que ho facin amb una mica de gràcia. Però dels periodistes, encara n'hi ha que esperem una mica de serietat, precisió, exactitud i coses així. Digueu-me innocent si voleu, però jo ho espero (de vegades). Per això, quan els enxampes amb un error monumental fa com ràbia. I això em va passar per primera vegada ja fa anys. Quan era un noiet que es fascinava per temes de l'espai. I un dia, escoltant el "Telediario" el presentador va hi diu: "el Voyager (o potser era el Pioner?) ha abandonado la galaxia".

Conye! jo era petit, però allò que havia dit em va fer saltar. La Galàxia?!

En realitat havia abandonat el Sistema Solar. Que no és exactament el mateix. Enxampar per primera vegada una pífia a un periodista em va fer gràcia, però uns quants anys desprès, un altre presentador, en un altre Telediario, va cometre el mateix error (us ho prometo). Aleshores era el Pioner (o potser el Voyager, és que el que no recordo és l'ordre). I va tornar a dir que havia sortit de la Galxia.

Tampoc deu ser tant difícil per un periodista esbrinar la diferència entre un sistema solar i una galàxia. Total, si els càlculs no em fallen, bé a ser com confondre un gra de sorra (de 1 milímetre)amb una platja (d'uns trenta kilòmetres). Igual podien haver dit que havien abandonat l'Univers!

I és que el tema distàncies, quan parlem de l'espai, sembla que no acaba de captar-se. Ja és una meravella que una petita sonda (com les Voyager o les Pioner) hagi sortit del Sistema solar i sota control. Per posar un exemple que vaig llegir un dia: Si el Sol fos una bola de un metre de diametre i la posessim al mig de la plaça d'Espanya de Barcelona (disculpeu els que no sou de can fanga), la Terra seria un cigró voltant per entre els cotxes que rodegen la plaça. I a l'extrem del sistema solar, Neptú seria una mandarina situada a... la plaça de les Glories!

I l'estrella mes propera (Alfa de Centaure) seria una altre bola de un metre situada a ... Moscu!

De manera que l'espai es gran. Molt gran. Digeu-me purista, però confondre un sistema solar amb una galàxia que conté deu mil milions de sistemes solars em sembla un error "una mica" massa gran.

Santes vitamines!

A l'hora de menjar amb nens petits hi ha unes quantes frases que no fallen mai. I una de les més conegudes és: "...menja això, que té moltes vitamines". Sembla una paraula màgica, vitamines! Per estar fort et calen moltes vitamines, per crèixer necessites vitamines, per curar-te has de prendre vitamines, si estàs deprimit se't passarà amb vitamines i per trempar més i millor, no hi ha res com les vitamines!

Home! Si que cal prendre vitamines. Però tant bones son?

Doncs... depend! És diuen moltes coses, però la majoria son sols mitges veritats. Una cosa empipadora és quan es fa servir una trampa lògica. El raonament és: Si no prens vitamines et posaràs malalt (cert) per tant, si en prenc moltes tindré molt bona salut (fals). La trampa és veu molt clara si ho diem diferent: Si no poses oli al cotxe, s'espatllarà, per tant, si li poso molt oli el cotxe funcionarà molt be. Ah! això ja no cola oi? I és que les vitamines son com l'oli del cotxe. En cal una certa quantitat, però tot el que passi d'aquesta quantitat no serveix per res. De fet, si preneu megasuplements d'hipervitamines a manta recordeu, la propera vegada que aneu al lavabo, que junt amb el pipí s'en va tot l'excés de vitamines que heu pres (i pagat).

Però no és greu. Així us assegureu que no tindreu un déficit de vitamines, vosaltres estareu més contents, i sobretot, el laboratori que fabrica els suplements estarà encantat.

I és que, en realitat, amb una dieta mínimament variable, prenem prous vitamines per estar perfectament. A no ser que tinguis alguna malaltia (que en pugui baixar l'absorció) o en un embaràs (on un dèficit de vitamines pot ser greu) o alguna cosa molt estranya, en el mon occidental prenem vitamines de sobres sense ni saber-ho.

Per exemple. Aquells numerets tant intrigants que posen en les conserves, recordeu? Si, aquells que sempre penses "i això no serà tòxic?". Doncs bé, quan veieu l'antioxidant E-300, cap problema! Es Vitamina C!!!! Un excelent antioxidant que trobem en les llaunes de conserva, algunes vegudes refrescans i altres productes. De manera que en realitat ens costaria molt fer un déficit de vitamina C. Que, per cert, no fa res amb els encostipats. Ep! Amb això no vull suggerir a ningú que no s'en prengui quan estigui encostipat eh! Prendre suc de taronja ve molt de gust, sobretot si és de València i està recent collida, i també és ideal per reposar líquids, però no perque les vitamines ens curin l'encostipat.

I una altre curiositat de la vitamina C. Resulta que sols és vitamina pels humans, micos, cobaies i alguns rat-penats. I és que les vitamines son unes substancies que son necessaries per la vida però que el cos no pot fabricar (això és, més o menys, la definició de vitamina). Doncs resulta que quasi tots els bitxos vivents poden fer-se la vitamina C, excepte nosaltres i algún altre. Per tant, no perdeu el temps donant vitamina C al vostre gos o gat. Se la poden fer ells solets.

La única que cal vigilar és la vitamina A. Aquesta no marxa amb el pipí i, si en prens molta, pot arribar a ser tòxica. Recordeu sempre que no heu de fer una dieta massa rica en fetge d'os polar! Té unes concentracions molt altes de vitamina A i us podrieu intoxicar (com va passar a alguns exploradors àrtics del segle XIX).

A mi ja m'agrada prendre vitamines, però no en pastilles, sinò en forma de fetge de vedella a la planxa, poc fet i amb una mica d'all i julivert. Mmmmm.

Escalfament global

Llegeixo unes declaracions d'en Michael Crichton (l'Autor de "Park Juràsic", "Rescat en el temps" i moltes altres novel.les d'èxit) i em quedo descol.locat. La seva darrera novel.la "Estat de por" descriu la teoria que el canvi climàtic no es real però que les organitzacions ecologistes ho mantenen per tal de justificar la seva existéncia (i els fons que recapten). En la web d'en Crichton compara la teoria del escalfament global amb la antiga teoria de l'eugenèsia, segons la qual calia actuar per millorar la qualitat genètica de la espècie humana, que va estar de moda a principis del segle XX.

Em sembla molt evident que tot plegat ho fa per muntar una mica de soroll, per tal que el critiquin, però que li comprin el llibre. Ja se sap: "Que parlin de mi, malament o bé, però que en parlin". Però em sap una mica greu. A mi m'agraden les seves novel.les, i crec que no li cal una maniobra tat grollera. I si el que defensa ho creu, encara pitjor. Perquè hi ha raonaments que son prou absurds, com el que defensa en aquest cas, que casualment coincideix amb el que defensen les indústries més contaminants: Com que encara no tenim dades científicament incontestables que demostrin que efectivament la Terra s'està escalfant, doncs encara no cal fer res.

És com dir. Tinc febre, vomito, m'han sortit grans per tot el cos, tinc taques a la pell, no m'hi veig d'un ull i estic tant marejat que no m'aguanto dret. Però com que el metge encara no ha emés un diagnóstic, actuarè com si no em passés res.

I és una trampa perquè les dades de la ciència, mai son incontestables. Totes les teories estan constantment sotmeses a revisió. Per això avança. Però si el volum de gel de totes les geleres del mon es va reduïnt, si la floraciò dels arbres comença unes setmanes abans que fa uns anys, si l'Antàrtida va perdent blocs de gel de la mida de Catalunya, si el fenòmen de "El Niño" te lloc cada cop amb més freqüència, si els huracans de força 4 o 5 estàn deixant de ser una novetat, si la temperatura promig del planeta detectada per diferents métodes està augmentant de manera mesurable, si... Si tot això està passant, opinar que podem ignorar tots aquests fets fins que n'estiguem realment segurs que alguna cosa passa em sembla profundament estúpid.

Potser al final l'augment de gasos hivernacle no hi tindrà res a veure, la contaminació no tindrà cap efecte i tot tornarà miraculosament a la normalitat. Bé, doncs al menys haurem aconseguit desenvolupar noves tecnologies més "netes" i potser una conciència ecològica més assentada. Encara que jo crec que l'escalfament global és un perill cert, no em faria res estar equivocat.

És que hi ha vegades que has de discutir obvietats i fa com ràbia. És millor pecar d'excés de precaucions que de inacció. I el raonament que diuen alguns encara és pitjor. No cal fer res. amb el temps, la ciència i la tecnologia trobaran maneres de solventar el problema. És un altre ximpleria com dir: Puc agafar qualsevol infecciò, que amb el temps els metges trobaran la manera de curar-me (i si no, potser els demandarè).