dilluns, de desembre 31, 2018

Microblog a cop de twit (recull 55)


Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:


Un sol poble

Un país amb tants ciutadans vinguts de fora només sobreviu com a societat viable a través de la integració. I només hi ha integració quan hi ha un projecte obert i atractiu. (1/2)

Per això a la Revolució dels Somriures el somriure era més important que la revolució. Per això cal recuperar el somriure. Per això la revolta emprenyada obre esquerdes al país. (2/2)

La categoria "unionista" és indefinida i nefasta. Hi ha catalanistes que no veuen clara la independència i no sembla massa bona idea sumar-los a l'espanyolisme ranci.

Estimar l'espanyolitat catalana. No tolerar-la, no respectar-la, estimar-la. Ser un sol poble també vol dir això. Podria ser la idea més important que ha d'assumir el catalanisme pels anys que vindran.

La.majoria creixent no vindrà de ser més sinó de tenir menys gent em contra. No es tracta de convèncer més sinó de generar menys rebuig.

Sobre la tolerància

Que la Paradoxa de la Tolerància de Popper sigui utilitzada per alguns intolerants per justificar les seves actituds és la paradoxa de la paradoxa.

Al pensament intolerant s'hi respon amb pensament, als fets intolerants s'hi respon amb fets. Respondre al pensament intolerant amb fets intolerants no el combat, l'alimenta.

La intolerància contra la intolerància només és una mala excusa teòrica per justificar la intolerància.

Si us molesta el dret de manifestaciô de la gent de VOX potser us hi assembleu més del que sembla.


Internacional

No és Andalusia, no és Espanya, és el món. Hi ha una tendència global cap al nacionalisme reaccionari. Populisme antielits i política antipolítica. El món que ve no serà una festa.

Que la política exterior de la Xina sigui més oberta, il·lustrada, dialogant i favorable al lliure comerç que la dels Estats Units és una bona notícia tràgica.


Microblog a cop de twit (recull 54)


Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:


Espanya

Hi ha un corrent d'opinió que tracta l'Estat com si fos aquell parent agressiu amb qui no es pot discutir perquè perd els nervis. Com si la culpa fos teva per no acotxar el cap i donar-li la raó. Ja sabem com és...

Que l'opinió pública i publicada de l'Estat espanyol hagi aconseguit viure la no extradició del President @KRLS i els seus Consellers com si sentís ploure és extraordinari. 1/2 Espanya és una societat piramidal en que l'Estat té un enorme grau de control en tots els fronts. Catalunya ha compactat encara més una maquina de poder implacable. 2/2

Lecciones de la historia: cada vez que la política española niega y reprime la aspiración soberana de Cataluña la extrema derecha abre una brecha en la democracia.

Intimitat i llibertat d'expressió

Qui estigui lliure de converses privades infumables, ridícules i ofensives que tiri la primera pedra!

Quan l'Estat filtra converses per destruir polítics mirem de començar assenyalant a l'Estat i no als polítics, si us plau.

Qualsevol acusació senzilla que demani una defensa complexa és fàcil d'utilitzar demagògicament contra algú. El frau fiscal hi encaixa perfectament.

Un món sense ironia és un món sense llibertat. Ironia sobre tot, també sobre el més sagrat.

Sobre l'espai públic

L'espai públic mai no és neutre, mai. Quan se'lvol neutre el que realment s'intenta és imposar una neutralitat concreta sempre carregada d'ideologia.

A l'espai públic hi ha d'haver expressió i debat, expressió pacífica i debat respectuós. L'espai públic és per viure'l. També per viure'l políticament.


Microblog a cop de twit (recull 53)


Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:


El “farol” de l'u d'octubre

Jugar de farol ès el que fan els bons jugadors amb una mala mà. El sobiranisme juga amb males cartes i contra un adversari que sempre en té les mànigues plenes. Siguem-ne conscients.

Anar de farol i deixar les cartes quan t'adones que jugues amb un boig violent no són la mateixa cosa.

No era un farol, el poker és una mala metàfora. La Generalitat potser jugava a cartes però el govern espanyol va venir a fer un combat de boxa.

Recordeu allò de “sin violencia se puede hablar de todo”. Doncs era veritat. El que no van dir és que si la violència no la posaven els altres ja la posarien ells. Quanta supèrbia.

Salari mínim

Els llocs de treball que es puguin perdre si el salari mínim puja per ser salari de subsistència no eren llocs de treball, eren una altra cosa.

Fixar el mateix salari mínim per Cadis i per Madrid tampoc no sembla massa lògic però "libres e iguales" i "nadie es más que nadie".

La pujada del salari mínim pot generar tensions i alentir la creaciò de llocs de treball, potser sí, però ha de pujar. Un lloc de treball que no permet viure no és un lloc de treball.


Twitter i Instagram
Les opinions que tenen més FAV que RT es poden considerar veritats impopulars?
Com qui diu "tens raó, nano, però jo no goso repetir-ho perquè el clatellots sempre millor pels altres".

Els comptes d'Instagran dels nascuts després de 1990 són fascinants. Ells, ells i ells. Un monotemàtic de selfies. #generationME

Twitter és com un fill adolescent, ja pots tenir tres doctorats que diguis el que diguis et mirarà amb menyspreu i et tractarà d'ignorant. És meravellós.




Microblog a cop de twit (recull 52)


Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:


La Transició

El règim de la Transició vol garantir el seu futur al segle XXI abraçant-se fort a una monarquia del XVIII. Una aposta arriscada.

A poc a poc es confirma que l'Espanya democràtica no era una evolució, era un parèntesi.

Monarquia, executiu, legislatiu i judicial. Ja és oficial, a l'Estat espanyol ja no hi queda cap poder que no provoqui vergonya aliena.

Perspectiva històrica: quan la política espanyola s'ha convertit en una cursa d'anticatalanisme la cosa no ha acabat mai massa bé per Espanya.

El repte català té un doble efecte sobre l'Estat espanyol: el desestabilitza i l'estabilitza alhora. Tensiona un Estat en crisi però també li reporta un suport social important. I costa dir què fa amb més força.

Se demuestra de nuevo que un Estado (jueces incluidos) del siglo XIX no puede acompañar a una sociedad del XXI. Ni en Catalunya ni en ningún otro sitio.

Política

Que la consultoria política estigui més orientada a guanyar eleccions que a l'exercici del bon govern és un símptoma interessant.

La política s'assembla a l'allioli, si es mira massa els que la fan s'acaba tallant. La transparència volia matar el secret i ha acabat matant la discreció.

Entre la llei i la democràcia no hi ha un dilema, hi ha una línia de tensió. Si cal triar entre una i l'altra ja no hi ha debat, només excuses. No és "o llei o democracia", és "llei i democràcia".

Barcelona és una ciutat menestral amb ànima rebel. Una rebel.lia que Maragall encarnava i que Colau va saber simular. A BCN l'atreviment i l'ambició són indispensables per guanyar i ara cap partit tradicional no les representa.

De la numeració històrica de Presidents de la Generalitat el que caldria discutir és per què no s'hi incorporen Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. La Mancomunitat era Generalitat.

La República

El republicanisme és un estatisme com qualsevol altre. L'objectiu és construir un país que valgui la pena. La República ha de ser una eina més.

Podent cridar "Visca Cataluya!" dir "Visca la República!" em sembla poca cosa, molt poca cosa.

Una República és un Estat, una estructura administrativa. Un mitjà i no una finalitat. El país, la societat, les persones, són la raó de tot. Enamorar-se de la República és com glorificar el diccionari buscant la literatura.


Microblog a cop de twit (recull 51)



Recull de twits dels darrers mesos, tal com raja: 

Catalunya

Ens hem guanyat el dret a la sobirania amb tres dècades de bon govern per a tothom. Governar bé i governar per tots, ser seriosos i abraçar el país. No ho oblidem, si us plau.

Processisme. Si en pot arribar a fer de mal una idea! Pressa, angoixa, pressió, desfici, rigidesa, emocionalitat, frontisme, ... Per voler córrer no ens deixen caminar.


La “nova” política

Els Parlaments del XIX tenien lletrats i experts en protocol. Els del XXI haurien de tenir mediadors i facilitadors de dinàmiques de grup. @parlament_cat

Gairebé tots els que assenyalen el políticament vell ho fan convençuts que ells seran el políticament nou. Curiós.

Per què són importants les formes en el debat polític? Perquè sovint són l'única cosa que ens separa dels mastegots.

Del mal de la correció política al mal -pitjor- de la incorreció política. El monopoli de la forma sobre el fons.

Miscelània

Vendre el ioga com a eina per guanyar productivitat té alguna cosa de contrasentit.

La llibreta d'estalvis és el disc de vinil de les finances.

Nacionalitat: austrohongarès (ciutadà del món d'ahir).

Microblog a cop de twit (recull 50)



Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:


Un sol poble

No son els espanyols, tampoc no és Espanya, és l’Estat espanyol. Lluitem contra una estructura de poder i interessos. Ni contra els espanyols ni (encara menys) contra els catalans que se’n senten. Tinguem-ho clar.

Hi ha discursos i crides a cuidar el pacte i els consensos Catalunya endins perquè hem de viure junts. No, no hem de viure junts, volem viure junts. Som junts.

Potser no cal ser més sinó ser més majoritaris. No convèncer més sinó generar menys rebuig. Buscar l'abstenció còmplice. Anar contra l'Estat sense anar contra Espanya i evitar ofendre l'espanyolitat de molts catalans.

A Catalunya l'espanyolisme ès residual però l'espanyolitat no. L'espanyolitat catalana només suma amb l'espanyolisme si se sent atacada i ofesa.

Pluralisme

Convindria que paréssim de desfigurar-nos i caricaturitzar-nos a banda i banda. No hi ha política democràtica possible quan els altres són tots dolents.

El Poble també són els altres. La Gent també és la gent que no pensa com tu. Que les grans paraules en majúscules no us facin perdre el món de vista.

El Poble? La Gent? Davant de tant de concepte indeterminat al servei de ves a saber qui jo em quedo amb El Cens. Una llista clara que s'expressa en números i no fa fàcil que se l'apropiïn els uns o els altres.

Poder judicial

La divisió de poders preveu que els jutges siguin un poder de l'Estat fort i independent però no que siguin infal.libles o els representants de Déu a la terra.

El poder judicial espanyol, com el seu exèrcit, només se'n surt fronteres endins i contra els seus ciutadans. L'Estat espanyol i els seus fantasmes.