Prórroga a la pausa

Proper post el dimecres dos de gener.

Pausa nadalenca

Bon Nadal a tothom!

Proper post el divendres 28 de desembre.

.

Kosovo? Flandes!

Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg

i Brussel·les des d’on s’obrirà camí

per a desglaçar l’Europa dels estats.

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit de les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força a l’hivern de 1918. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la complicada viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.
.

Olla de Grills

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn

del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:

Kosovo? Flandes!

.

Memphis Manifesto

En línia amb les teories d’en Richard Florida, assenyalant la creativitat i la classe creativa com a motor del creixement en les economies desenvolupades, el Memphis Manifesto (2003) sintetitza les idees i els principis essencials d’aquest moviment. Un mapa del tresor per al creixement a partir del coneixement.

MEMPHIS MANIFESTO

Construint una Comunitat de les Idees

La creativitat és fonamental en l’experiència humana i un recurs crític per a l’individu, la comunitat i la vida econòmica. Les comunitats creatives són entorns vibrants, plens d’humanitat, abonats per al creixement, productors de riquesa i ocupació. Entorns oberts a cultures diverses i estils de vida diferents.

La creativitat és en tothom i a tot arreu. Construir una comunitat de les idees exigeix donar a tothom la possibilitat d’expressar-se i utilitzar el geni de la pròpia creativitat. Una experiència de ciutadania activa i responsable.

Aquest manifest és una crida a l’acció:

PRINCIPIS

1. Cultiva i premia la creativitat. Tothom forma part de la cadena de valor de la creativitat. La creativitat neix en tot moment, en qualsevol lloc i està passant ara mateix molt a prop teu. Para-hi l’orella!


2. Inverteix en l’ecosistema creatiu. Els ecosistemes creatius inclouen l’art, la cultura, la vida nocturna, l’oferta musical, restaurants, artistes i dissenyadors, innovadors, emprenedors, espais disponibles, barris vius, espiritualitat, educació, densitat, espais públics i tercer espai.


3. Abraça la diversitat. La diversitat genera creativitat, innovació i un impacte econòmic positiu. Les persones amb diferents orígens i experiències contribueixen a una diversitat d’idees, expressions, talents i projectes que enriqueix el global de la comunitat. Així és com les idees floreixen i alimenten comunitats vitals.


4. Dóna suport a les persones creatives i als connectors. Col·labora per generar un nou tipus de competitivitat que compti amb tothom.


5. Valora el risc. Canvia el clima del “no” per un clima del “sí”. Inverteix en generar oportunitats i no només en resoldre problemes. Confia en el cabdal de talent creatiu, tecnologia i energia del teu entorn. Desafia el coneixement i les formes tradicionals.


6. Sigues autèntic. Identifica el valor que pots aportar i concentra’t en allò que et fa únic. Atreveix-te a ser diferent, no només un seguidor. Resisteix la monocultura i l’homogeneïtat. Tota comunitat pot ser una comunitat exemplar.


7. Inverteix i construeix espais de qualitat. Si bé hi ha factors heretats com el clima, els recursos naturals o la població, altres com els espais verds, la vida artística i cultural, centres vius i espais de formació, poden construïr-se i reforçar-se. Creant, així, comunitats més competitives, amb més oportunitats que mai per a l’impacte positiu de les idees.


8. Acaba amb les barreres a la creativitat: mediocritat, intolerància, no connectivitat, pobresa, males escoles, exclusivitat, degradació social i mediambiental.


9. Pren responsabilitat pel canvi en la teva comunitat. Improvisa. Fes que les coses passin. El desenvolupament és a les teves mans.


10. Assegura’t que totes les persones, i en especial els nens, tenen garantit el dret a la creativitat. L’excel·lència en l’ensenyament tot al llarg de la vida és clau per a desenvolupar i retenir individus creatius lligats a la comunitat.

Acceptem la responsabilitat de ser promotors de la creativitat a les nostres comunitats. Entenem que les idees i els principis d’aquest document poden adaptar-se per reflectir les necessitats i els actius particulars i únics de cada comunitat.

Ecologia de la creativitat

“... desenvolupar i afermar a Catalunya una ecologia de la creativitat, fer de Catalunya un bullidor d’idees noves, interessants i no trivials”.

Andreu Mas-Colell
a Economia catalana: Reptes de Futur

"Operacíon Alas"

En el camí per esdevenir una autèntica megalòpolis global, l’aeroport és clau per al monstre madrileny. No és estrany, doncs, que la inversió en la T4 superi de llarg allò raonable i que alhora es jugui fort per tallar les ales a l’aeroport de Barcelona. Un aeroport líder necessita infraestructures, però també una companyia que aposti per fer-ne base d’operacions i centre d’intercanvi (hub). Madrid i Barcelona demostren que amb el suport de l’estat és difícil construir un aeroport potent, però amb l’estat en contra resulta impossible.

Tot plegat s’ha fet ben evident quan la recent crisi d’Iberia ha posat en risc el control espanyol de l’empresa, obrint la possibilitat que es reduís el transit que aporta a l’aeroport de Barajas. La reacció ha estat ràpida. A instàncies de la Comunidad de Madrid, Caja Madrid va engegar la “Operacíon Alas” per a fer-se amb el control d’Iberia i mantenir l’aeroport de Madrid alimentat per l’antiga empresa de bandera espanyola. Res a dir, els poders de la capital de l’estat entenen la importància de l’aeroport per al progrés econòmic i han actuat en conseqüència. Una frase sintetitza la jugada: “Iberia, como Navarra, no se negocia”.

Es pot criticar el poder financer i polític de Catalunya per no haver fet una aposta semblant. Se’ls pot criticar per no haver estat prou resolutius en la seva defensa d’un aeroport dinàmic per a Catalunya. El que no se’ls pot criticar és no haver apostat per prendre el control d’Iberia. Els catalans estem vetats a Espanya, vetats per a controlar d’empreses de debò com Iberdrola o Endesa. Vetats per exercir poder perquè no som de fiar. Per això la nostra aposta no pot ser altra que Europa i el món, tallant tant com sigui possible, a poder ser del tot, els lligams que ens aferren a Espanya i ens limiten el progrés.

Ara, però, sembla que la “Operación Alas” vol acabar-se de consolidar buscant capital català. Un cop el poder espanyol tanca la seva jugada, busca donar entrada a inversors catalans que puguin fer de convidats de pedra amb la promesa d’una major atenció a l’aeroport del Prat. Quanta mesquinesa. Si Iberia ignora Catalunya, Catalunya ignora Iberia. AENA i Iberia han demostrat abastament quin és el seu model d’aeroport per a Barcelona, un model que bascula entre el “low cost” i l’alimentador de Barajas. Hi ha encara molt de joc a fer per a posar Barcelona al mapa dels aeroports de primera línia. Participar a la “Operación Alas” seria tant com resignar-se al rol secundari actual. Els homes d’empresa del país han d’imposar-se fites més altes. Hi estan obligats per tradició i per potencial.

.

L'Àfrica negra: entre el blanc i el groc.

La cimera de Lisboa entre la Unió Europea i Àfrica no es pot entendre sense recordar la cimera de Pequín de fa tot just un any. Dues cimeres que marquen un canvi en la percepció i el rol global dels països africans en els propers anys. Àfrica ha estat la gran oblidada, la gran ignorada del món, i el seu estat actual n’és una conseqüència directa. D’ençà de la descolonització i en particular des que la fi de la guerra freda va acabar amb tot interès rus o americà, Àfrica ha estat un tancat d’Europa. Un terreny desatès, recordat només a cop de gran catàstrofe humanitària i oblidat de nou en pocs dies. Només la presa de posicions a l’Àfrica de la Xina i altres països emergents com l’Índia o l’Iran han aconseguit revifar l’interès europeu. Com un nen que enveja la joguina vella quan troba que algú altre hi juga.

En poc més de deu anys la Xina s’ha convertit en el tercer soci comercial dels països africans. El vertiginós creixement xinès els obliga a assegurar el proveïment de recursos i matèries primeres. El petroli del Sudan, Angola o Nigèria, el coltan del Congo o els minerals de Zimbabwe han estat, en bona part, la resposta a aquestes necessitats. Alhora, els xinesos paguen amb projectes d’infraestructura molt necessaris a l’Àfrica. Uns projectes en els que treballen ja més de cent mil xinesos expatriats a països africans. També ofereixen suport diplomàtic i l’exemple a seguir d’un país subdesenvolupat que venç la pobresa amb una formula pròpia. Un tracte obert i no paternalista que es va consolidar a la cimera de Pequín de l’any 2006 amb l’assistència de 48 dels 53 estats del continent.

Entretant, la reunió entre els líders africans i europeus d’aquest cap de setmana posa en evidència tota la hipocresia europea en relació al futur de l’Àfrica. S’ataca a la Xina per no respectar els drets humans i subministrar armes a dictadures com el Sudan o Zimbabwe, però s’oblida que l’estat espanyol, governat pel rei del bonisme, és el principal venedor de municions a l’Àfrica. Es parla d’ajuda al desenvolupament mentre es pressiona els països africans per acceptar condicions comercials que els condemnen a la misèria. La Unió Europea fa promeses buides i es compromet a una ajuda que fins ara no ha servit per a res positiu. Tot oblidant que la única mesura que els africans esperen d’Europa és que acabi amb les subvencions a l’agricultura que deixen fora del mercat europeu els productes africans. La resta és xerrameca hipòcrita i joc brut.

L'aparició de la Xina, el Brasil, l’Índia o l’Iran a l’escena africana són una bona notícia per al desenvolupament. Un món multipolar en competència pels tresors africans pot ser una bona notícia per al continent oblidat si els africans son capaços de superar la maledicció dels recursos naturals. El temps en que Europa podia considerar l’Àfrica com el pati de casa han quedat enrere. La geografia ja no és una condemna i avui l’Àfrica és molt a prop del Pacífic.

.

Revista Benzina: Combustible cultural

Fa gairebé dos anys que la revista Benzina sobresurt entre la mediocritat dels productes de quiosc. Enmig d’un mar de paper de compra’m ara i llença’m ahir, la revista Benzina és una illa de qualitat per col·leccionar i rellegir més enllà de les quatre setmanes de la seva periodicitat mensual.

El subtítol de la capçalera la defineix com una revista d’excepcions culturals, i el cert és que Benzina destaca per una visió àmplia i transversal de la cultura del moment. Les pàgines salten del vi a les botigues, de la crítica de restaurants i bars al còmic. Literatura, música, teatre, arquitectura, cinema, gastronomia, pintura, decoració, dansa, ... res no és aliè al catàleg d’excepcions culturals de Benzina. Tot condensat en un producte editorial que combina la informalitat d’allò contemporani amb l’excel·lència més absoluta.

Allà on la revista destaca per sobre de tot és en la nòmina dels seus col·laboradors. Les pàgines d’opinió de Benzina servirien per a passar llista dels millors autors joves del país. Sebastià Alzamora, Enric Vila, Jordi Graupera i Guillem Martínez, entre d’altres, disseccionen mes a mes els racons amagats de la vida social i cultural del país i del món. Un luxe entre cobertes.

Costa mesurar l’elogi i fins i tot deu ser possible que Benzina sigui un producte encara millor que no és, però ara mateix entusiasma per la frescor i l’alçada de mires que aporta al nostre espai cultural. Només cal esperar que el grup Comunicació21 sàpiga portar l’impuls Benzina a més i més projectes, com ja fan amb el portal cultural Cultura21.

Compreu-la i subscriviu-vos-hi!

.

El bonisme

Trancripció*:

“Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d’ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d’inseguretat sobre els propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. “

“De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l’esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d’utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s’apunta a tot el que creu que és moda, avançat, intel·ligent i èticament millor.”

“Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos.”

*Aquest text sobre el bonisme no és meu. Ja m’agradaria. És una text transcrit de les Memòries del President Pujol tot just publicades. Un llibre que val la pena recomanar a tothom. Aquestes ratlles en són només un aperitiu.

.