La difícil gestió del llegat Pujol

Tot i la crítica legítima i necessària que tota nova generació ha de fer a les precedents, es fa difícil negar l’enorme i positiva tasca feta els darrers vint-i-cinc anys sota la direcció del President Pujol. Per a qualsevol nacionalista que es mirés el país des de l’any 1975 o fins i tot el 1980, els resultats aconseguits en progrés econòmic, justícia social, poder polític, construcció nacional en definitiva, serien jutjats sense cap mena de dubte molt positivament i fins i tot amb certa incredulitat.

Si bé no tota la feina feta es pot atribuir al pujolisme estricte, és evident que ha estat el catalanisme convergent qui ha liderat aquest procés fins fa pocs anys, imposant una manera pròpia de fer política i d’entendre Catalunya. Entenent el país com una realitat nacional en construcció/reconstrucció, però a l’hora actuant amb lleialtat envers una certa idea de l’estat espanyol. Conscient de la particular configuració demogràfica de Catalunya i de la fortalesa de les institucions estatals. Afavorint el camí sord del canvi que no es veu fins que arriba, sense por a les contradiccions necessàries entre l’èpica i el possibilisme.

A les noves generacions de nacionalistes que arribem a la vida pública se’ns fa però difícil seguir aquest camí marcat a la sorra amb el risc de morir d’èxit que això comporta per al model Pujol. Als joves que hem viscut una catalanitat gairebé plena, una certa ficció de país normal, ens és gairebé impossible mantenir el gradualisme i la fidelitat vers l’estat que han estat claus per al progrés lent però continu dels darrers anys. Tant Catalunya endins com Catalunya enfora s’extenen unes formes d’enfrontament i exigència que difícilment portaran resultats positius més enllà de la satisfacció de mantenir amb duresa les pròpies posicions.

Amb una realitat catalana cada cop més diversa i un estat espanyol molt consolidat rere el procés de construcció europea, esdevé prioritari per als propers anys trobar formules que ens permetin conjugar la forta identitat nacional d’una part dels catalans amb una estratègia política que permeti garantir la continuació de l’avenç del país en tots els fronts. Només així s’evitarà un arraconament polític del nacionalisme que acabaria portant a la marginació i l’oblit reservats als trastos inútils.

Supervivència o ambició

Sovint topem amb les actituds i els pobres esquemes mentals d’un cert nacionalisme que viu la llengua i la cultura catalanes des del paradigma de la supervivència. Una mirada rapida a la realitat catalana però, deixa ben clar que no som txerokees ni mandingues, som una cultura amb un present i un potencial creador enorme i davant d’això el vol ras d’alguns mereix el menyspreu reservat als ignorants.

La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, una qualitat reconeguda amb presència d’excepció a fires com les de Guadalajara i Frankfurt, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d'alt nivell en tots els àmbits.

Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món. És aquesta ambició, l'orgull legitim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant.

Així doncs, potser serà millor reservar les actituds de resistència en exclusiva per al guarà, la cuina amb llard i el porró de dues banyes.

Càrrecs electes i dedicació

El cicle electoral que comença amb les eleccions nacionals de novembre i continua amb les municipals del maig, és una bona oportunitat per reflexionar entorn a la dedicació dels nostres càrrecs electes a les responsabilitats per a les que son escollits.

D’ençà del inici de la democràcia, ha esdevingut habitual que regidors i alcaldes de ciutats de primer nivell compatibilitzin aquesta responsabilitat amb un escó al Parlament de Catalunya o al de l’estat. L’ambició d’alguns polítics combinada amb l’atractiu electoral que tenen per als partits les cares ja conegudes (la síndrome Rahola), han portat sovint a utilitzar alguns alcaldes i regidors com a caps de cartell en eleccions no municipals. Això ha privat molts ajuntaments d’una part important de l’atenció que mereixien dels seus responsables polítics, a l’hora que la tasca legislativa del Parlament s’alenteix i perd qualitat per les absències d’alguns diputats.

Acceptant que regidors a l’oposició d’ajuntaments mitjans i fins i tot alcaldes de petits municipis puguin combinar funcions, el cert és que sembla legítim exigir garanties de dedicació al càrrecs electes per a concentrar-se en allò per al que se’ls escull. En una democràcia que vol ser madura i flexible, caldria incentivar la responsabilitat dels votants per que la dedicació al càrrec i el compromís d’exclusivitat siguin una exigència per als candidats en el moment de decidir el vot. En absència d'aquesta presió dels votants i creadors d'opinió, seria necessari tirar endavant una llei d'incompatibilitats que regules aquests desequilibris.

La mala educació

La millora radical del sistema educatiu del país és una mesura urgent i necessària. Avui a Catalunya el fracàs escolar se situa entorn del 30%, una xifra inacceptable que condiciona el futur de molts ciutadans, debilita la igualtat d’oportunitats i fa molt difícil la necessària transformació del país en una economia bastida entorn del coneixement.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

La llengua catalana i l'exemple de Finlàndia

Finlàndia apareix avui en els camps més decisius com a referent mundial i exemple a seguir. Els finesos han esdevingut en poc més de deu anys líders en educació, innovació, noves tecnologies i internacionalització, a l’hora que han sabut combinar el progrés i l’ambició amb una gran cohesió social i l’enfortiment d’un model propi d’estat del benestar.

En tot aquest procés Finlàndia ha navegat seguint les tendències globalitzadores i apostant molt fort per obrir la seva economia al món i a les tecnologies de la informació, amb tots els efectes de fort canvi social que això comporta. Ha estat el bon ancoratge en la pròpia identitat amb la llengua com a element clau el que ha afavorit la cohesió social durant el procés, aportant un component estabilitzador i consolidant els canvis amb mínimes conseqüències de desestructuració social.

Seguint aquest exemple, des de Catalunya cal tenir present que l’impuls a la llengua i a la identitat com a elements compartits per tothom seran cada cop més necessàries en un context de successives onades de canvi tecnològic, econòmic i social. Si aquest factor d’estabilitat ha estat important per a una societat ètnicament molt homogènia com la finesa, serà més difícil però a l’hora indispensable per a la Catalunya del futur, una societat de ciutadans amb orígens diversos i la necessitat d’elements culturals que els relliguin com a grup.

Així la construcció nacional catalana com a identitat oberta i de projecte continua essent avui d’actualitat com a eina útil per al progrés de cadascun dels ciutadans del país.

Voluntariat i associacionisme, llavors de prosperitat.

Tot sovint es presenta l’economia i el món de l’empresa com l’antítesi del voluntariat i l’associacionisme, ben delimitats per la recerca del benefici personal d’una banda i la contribució altruista de l’altra . Hi ha però una escola de pensament econòmic i social que es nega a acceptar aquesta divisió de pedra picada, reclamant l’atenció per al component comunitari de la creació de riquesa, el capital social. En aquesta línia són de gran interès els arguments desenvolupats en un dels últims llibres de l’investigador nord-americà Francis Fukuyama, publicat l’any 1995 sota el títol original de “Trust: the social virtues and the creation of prosperity”* buscant una resposta al per que del desenvolupament divers de les economies avançades i el seu major o menor èxit en la creació i desenvolupament de grans empreses.

La resposta a aquest interrogant la trobem, segons Fukuyama, en el divers grau de capital social disponible, derivat de la confiança com a característica que influeix directament la possibilitat de les persones de treballar les unes amb les altres. La sociabilitat espontània d’un país, aquella que va més enllà de la família i de manera informal queda a banda de l’administració, és el que permetria a societats com la nord-americana la construcció de grans empreses, en oposició a la confiança reclosa en l’àmbit familiar de societats com la italiana (o la catalana) que impedeixen, per norma general, el creixement per sobre del control estricte del clan.

Portant un pas més enllà la teoria exposada es pot afirmar que aquesta densitat cívica no és tan sols una prova de l’alt nivell de capital social existent sinó que influeix directament en la seva creació i manteniment. Així el nivell d’associacionisme i voluntariat d’un país no serien tan sols prova del nivell de confiança existent sinó que en són també escola i llavor.

Junt amb el nord d’Itàlia, Catalunya ha estat tradicionalment una de les societats mediterrànies amb una major densitat cívica, tot i no apropar-se als nivells dels països anglosaxons. Aquesta capacitat ens va donar en el passat les eines per tirar endavant la revolució industrial i suplir el rol d’una administració pública inexistent, portant el país a ser la societat moderna que és avui. És bo recordar-ho en un moment d’enormes reptes de futur per a fer evident que en el reforç del voluntariat i l’associacionisme més ampli hi ha una gran força per al creixement i la prosperitat del país.


*”Confiança: les virtuts socials i la creació de prosperitat”.

Sector públic: inversió contra despesa

De forma esquemàtica i potser poc acadèmica, es pot segmentar la despesa pública en tres categories bàsiques. Deixant de banda la part dedicada a garantir el funcionament diari de l’administració, que podríem anomenar despesa de manteniment, és possible dividir la despesa pública segons la participació directa d’aquesta en la futura creació de riquesa. Així podríem parlar de despesa de no retorn o despesa simple per una banda i despesa d’inversió per l’altra.

Les partides principals dins la despesa simple inclouen grans àrees del sector públic entre les que destaquen les dedicades a sanitat, pensions i serveis socials diversos. Pel que fa a les partides d’inversió, aquelles amb relació directa a l’enfortiment del creixement econòmic futur, les principals inclouen les infraestructures de transport i comunicacions, la promoció de l’extensió d’inversió en tecnologia i innovació i per damunt de tot l’enfortiment del sistema educatiu en tots el seus nivells i de la formació en un sentit ampli.

El cert és que no es pot separar el sistema sanitari i l’estructura de coixí social de l’estat del benestar del creixement econòmic, ja que donen l’estabilitat i la seguretat necessàries per que l’economia de mercat funcioni correctament garantint la igualtat d’oportunitats indispensable per que una societat es pugui mirar al mirall sense vergonya. El repartiment de la riquesa és una obligació moral que segueix la seva creació, però per poder-la repartir el condicionant previ és haver-la creat amb anterioritat.

És per aquest imperatiu de creixement que en temps de canvi, exigència de competitivitat i reptes de gran abast cal prioritzar la inversió per damunt de la despesa. Temps com els que justament s'obren davant nostre. Ara toca convertir les escoles i instituts en catedrals dotades de mitjans, fer de les nostres universitats referents europeus d’exigència i coneixement, garantir una formació constant del més alt nivell als professionals del país, consolidar les grans infraestructures pendents ja fa massa anys i apostar amb recursos per les tecnologies punteres. Aquestes han de ser les prioritats bàsiques del nostre govern per a les properes legislatures. Ignorar-ho seria faltar al potencial del país i posar en risc futures conquestes socials.

11 de setembre

D’ençà de la Renaixença l’11 de setembre ha estat un dia de reivindicació nacionalista i exigència de sobirania. Avui el debat al voltant de la sobirania política i financera continua ben viu, però hi ha d’altres qüestions igualment de primer ordre per al nostre futur que no podem passar per alt en aquesta data. En els terrenys econòmic, social i cultural la societat catalana té avui qüestions obertes que suposen reptes col·lectius tant o més definitius que el relatiu a la sobirania.

L’11 de setembre hauria d’anar més enllà de la legítima reivindicació per ser una oportunitat a la reflexió col·lectiva en tots els àmbits, similar al que les persones fem per cap d’any o en el nostre aniversari. Una data per que des dels camps científic, associatiu o empresarial del país, es fes introspecció sobre les aportacions fetes al nostre projecte col·lectiu i s’apuntés als cims que encara estan per fer. És important recordar que el camí a la plenitud nacional és fet de petits èxits i la Diada és el moment per fer-ne balanç abans de continuar viatge.

Tot plegat sense oblidar que l’11 de setembre és el dia en que els al·lèrgics als excessos patriòtics aprofitem per mirar enrere i recordar amb orgull els homes i les dones que amb la falç i l’aixada, el trabuc i el teler, a la fàbrica o a les muralles de Barcelona, han viscut i han mort per llegar-nos el país que tenim avui, un projecte nacional pel que val la pena continuar treballant.

Visca Catalunya lliure !!!!

Sobre algunes diferències entre Holanda i Catalunya

Hi ha en el catalanisme una tradició d’emmirallament amb Holanda com a exemple d’allò que el país voldria i podria arribar a ser si estirés al màxim el seu potencial. Holanda és un país petit en superfície i població, però obert al món, amb una economia vibrant i socialment capdavanter. És el valor del treball i l’ambició per a superar les dificultats el que a portat la societat holandesa a jugar bé i jugar bonic, en el futbol i en força d’altres terrenys de joc.

Essent realistes però, hem d’admetre que les similituds reals entre Holanda i Catalunya són més aviat poques. Els catalans ens hem limitat els darrers dos segles a ser els holandesos d’Espanya, canviant l’expansió internacional pel mercat captiu espanyol i apostant pel castellà com a llengua d’obertura al món. Aquests errors del passat, fruit d’apostar per una via fàcil d’accés a la industrialització ens van conduir a la definitiva submissió política i econòmica en que encara avui ens trobem.

El més preocupant però és que no siguem capaços de trencar de manera clara i definitiva amb aquestes inèrcies del passat que ens allunyen encara avui del somni holandès. No es pot negar que el castellà és una eina interessant i un actiu del país, però si alguna cosa el distingeix a nivell internacional es el fet de ser la llengua global dels pobres*. No fer l’esforç necessari per ser competents en llengua anglesa i conformar-nos amb els mercats de tercera a que l’espanyol ens dóna accés és a més d’un error terrible un gest ridícul d’impotència col·lectiva. Potser que en prenguem consciència d’una vegada per totes.

*Comparar la mitjana del PIB per càpita dels països anglòfons i els hispanòfons resulta força revelador.

Lliçons d’economia nipona

De mitjans anys vuitanta fins als primers noranta el Japó va viure el que es coneix com a “economia bombolla”, un període de fort creixement econòmic de base financera, recolzat sobre un èxtasi de creixement de la borsa i el mercat immobiliari. El brusc final d’aquest període i els desequilibris que va deixar en l’estructura econòmica van marcar el començament d’una llarga i profunda crisi econòmica de la que tot just avui se’n comença a intuir el final.

Vistos des de Catalunya, els fonaments de “l’economia bombolla” nipona i la posterior crisi fan basarda per les extremes similituds amb el nostre moment econòmic. El Japó de mitjans de la dècada dels vuitanta va començar una política monetària fluida que va coincidir amb una desregulació del sector financer, derivant en un fort increment del crèdit immobiliari i al consum. La conseqüència directa d’aquesta política va ser un fort creixement econòmic basat en el consum intern, rècords de cotització borsària i un increment del preu del sòl del 260% en cinc anys. Tal i com passa avui a Catalunya els tipus d’interès es trobaven en un nivell molt baix, del 2,5%, després d’una ràpida baixada des del 4,5% tot just un any abans. El fàcil accés al crèdit i la falsa sensació de riquesa van donar corda al creixement fins que a començaments dels anys noranta va començar l'aturada del cercle virtuós.

Els preus del mercat immobiliari van passar el llindar d’allò assumible pel gruix de la població en el mateix moment que la girava la tendència a la baixa dels tipus d’interès. L’apreciació del ien va perjudicar les exportacions coincidint amb la lògica saturació del mercat interior, provocant en un termini de dos anys una caiguda del 50% del valor de cotització de les accions i del preu del sòl a les principals ciutats del país. El més greu però va ser la consegüent crisi bancària per l’alt nombre de crèdits dubtosos i l’aparició de la deflació com a ingredient nou davant el qual la recuperació és sempre lenta i difícil. El Japó ha pagat aquests desequilibris amb més deu anys de creixement econòmic ridícul i la necessitat de dures reformes de l'estructura productiva.

Tot i que és evident que no es poden fer paral·lels directes entre el cas japonès i el moment present de l’economia catalana, hauria de ser possible extreure’n algunes lliçons. La primera i més important és que la màxima autoritat bancària, tot i no disposar ja del control dels tipus d’interès, pot encara avui endurir les condicions del crèdit i l’exigència de garantia de fons als diversos bancs per reduir els riscos de l’exuberància semiracional en que ens trobem. En un moment de creixement robust, això permetria un major control del diferencial d’inflació amb Europa i una rebaixa del risc d’implosió del sistema econòmic a l’hora que reforçaria el sistema bancari després d’anys d’eufòria creditícia.

Tendim a ser allò amb que ens mesurem

A hores d’ara el clima d’estancament i falta de dinamisme de l’economia i la societat catalana no son una sorpresa per a ningú. La pèrdua de posicions econòmiques en comparació amb d’altres regions europees, la baixa inversió en I+D+I i el pes excessiu del turisme i la construcció en el nostre creixement econòmic són fets evidents i suposen un fort dèficit per al nostre futur immediat.

Les causes de la situació actual son molt diverses i d’una forta complexitat però un d’aquests factors és clarament el cofoisme i la falta de perspectiva que hem patit els darrers quaranta anys per l’hàbit adquirit de mesurar-nos en relació a la resta de regions de l’estat espanyol. El global espanyol i la majoria de les seves regions no son, per dir-ho suaument, pioneres en modernitat a nivell global. La comoditat amb que hem estat campions de pes mosca durant dècades fa que tot sovint ens falti la perspectiva necessària per a les grans lligues europees i mundials.

Anant a buscar un paral·lel en la gestió empresarial es pot citar l’experiència de la General Electric a final dels anys noranta. Com a líders en la majoria dels mercats en que es trobaven presents, les diverses àrees de negoci de l’empresa tenien dificultats per arribar als nivell de creixement desitjats. La solució va venir d’un canvi de perspectiva que redibuixava els límits dels mercats en que treballaven per passar a mirar amb un gran angular negocis en que llavors no tenien més d’un deu o quinze per cent de quota de mercat.

Per Catalunya mesurar-se amb les regions de l’estat espanyol és posar-se objectius limitats que porten indefectiblement a resultats mediocres. És amb les principals regions d’Europa i del món amb qui ens hem de comparar, a qui hem d’imitar i seguir per aconseguir treure a la llum tot el nostre potencial. La societat catalana ha d’exigir a ens públics, empreses i institucions acadèmiques que les diverses informacions, dades i estudis sobre la nostra realitat es presentin en relació a la resta de regions d’Europa i les àrees més avançades del món. Aquesta és el nivell mínim d’exigència que els ciutadans li devem a la tradició pionera del país.