El posseït

Dins de la fauna infantil hi trobem un especímen que mereix capítol apart: el nen posseït del super. Qui, comprant, no ha coincidit mai amb un d'aquests energúmens? Mai el detectes en el moment d'entrar a l'establiment, perquè tot sembla molt normal: la musiqueta ambiental, la veu de megafonia que anuncia descomptes, i tu que recorres el passadissos tan tranquil, buscant les ofertes del dia. 

De cop i volta, sents un crit i s'activa un plor que va pujant de to més i més fins a tornar-se rampell. De seguida s'acompanya de cops sincopats amb punys i peus, fins que el nen es llença en planxa a terra, amb efecte bullet time de Matrix. En aquest moment, l'especímen en qüestió s'agita, escup baba i mocs i sol emetre un so gutural per repetir compulsivament paraules com "VULL AIXÒÒÒ!" o "COMPRA-M'HOOO!" mentre es rebolca per terra retorçant-se i reforça la seva demanda arrasant amb tot allò que troba a les prestatgeries que queden a la seva alçada. 

És poc habitual veure els progenitors emportar-se el nen arrosegant amb l'ajut d'un vigilant de seguretat (una llegenda urbana diu que més d'un segurata va coix d'ençà que un d'aquests petits salvatges li va clavar una coça mentre intentava reduïr-lo). Molts pares capitulen i acaben cedint a les exigències del posseït; llavors pot ser que hi coincidiu a caixa. I el nen us mirarà, aparentment calmat, i, amb un somriure malèfic, farà girar el cap 360º...

Publicat a TimeOut Barcelona 55

Zombius Domesticus

¿Qui no ha vist mai una pel·lícula de zombis? Aquells éssers mig morts, mig vius, que ronden pel món com ànimes en pena. Són terrorífics. Però hi ha un tipus de zombis, el zombius domesticus, que no fan por; més aviat inspiren compassió. 

Els reconeixereu per la seva mirada ullerosa, els moviments gairebé automàtics i pel cansament i la mala llet que arrosseguen. Sempre, sempre tenen son i estan trinxats, especialment les femelles. I és que les cries dels zombius domesticus, quan són ben petites, tenen uns hàbits nocturns molt peculiars: es desperten cada dues o tres hores bramant i cridant. De vegades és perque tenen gana; de vegades perque tenen set; i d'altres, caca o que s'han pixat. Si no, és culpa dels còlics, i si no són els còlics, ja no queden explicacions lògiques (a no ser que ho facin per tocar els collons). El cas és que, quan els pares de la petita bèstia han solucionat la incidència en qüestió, han pogut aclucar l'ull i es relaxen, un plor que esclata com una alarma antiaèrea els recorda que la cosa no acaba aquí... i que no tornaran a dormir vuit hores seguides mai més a la vida.

Tot i que el cansament faci que els zombius domesticus semblin mansois, no us en refieu ni un pèl. Poden tornar-se molt agressius, sobretot si els hi dius que t'has llevat a les dues del migdia perquè ahir vas sortir de copes.

Publicat a TimeOut Barcelona 32

Pura lògica

L'aparell de música nou d'uns amics que no funciona perquè el petit de la casa ha posat una galeta maria al porta CD; una mare que, quan diu al seu fillet de dos anys que no obri la nevera, que surt el fred, el veu tornar ben abrigat per repetir l'operació; i un nen de sis anys que, un dia, pel carrer, pregunta al seu pare que si la gent, quan es mor, va al cel, com és que no ens cauen tots al damunt. Això, senyors, és la lògica diàfana de la canalla.

Raonaments com aquests poden posar-nos en més d'una situació difícil... sobretot si ens els fan en veu alta i davant d'estranys. Sense anar més lluny, l'estiu passat, de vacances al país basc amb uns amics i el meu nebot de dos anys, vam anar a una sidrería a reservar taula per dinar. A l'hora que hi vam arribar, mig matí, el lloc semblava tancat i a les fosques, i quan ja erem a punt de marxar perquè pensàvem que allà no hi havia ningú, apareix una senyora. Porta una diadema ampla que li aparta del front un gran matoll de cabells permanentats tenyits d'un ros escandalós, les celles dibuixades amb perfilador, un excès d'ombra blau cel, i tant de rimmel a les pestanyes que, de ben segur que ha de fer un esforç per manternir els ulls oberts. Molt amable, ens diu que pren nota i que ens guarda una taula. I li dedica un somriure al nen amb aquella enorme boca pintada de color vermell extintor. El petit, sociable com mai, li torna el somriure, es tomba cap a mi, i xiscla tot ilusionat: ¡mira, mira, ha vingut un pallasso!

Publicat a TimeOut Barcelona 24

El senyor Pinces

"Qui és aquest?"– diu una veueta innocent mirant-se el llamàntol viu que dóna cops dins la pica de la cuina. "El senyor pinces", li diem. El petit de la casa, que té tres anys, se'l mira tot encuriosit des de dalt d'un tamboret, a una distància prudencial. No les té totes. La bèstia, que pesa un quilo llarg, mou antenes, potes i pinces en un intent tan desesperat com inútil per escapar.

"I què li farem?" –torna a preguntar la veueta. "Ens el menjarem!" –responem triomfants. I el petit ens mira amb els ulls ben oberts i careta de pena, i diu: "Pobret". Silenci. Fiblada de remordiment. Sabíem que no seria fàcil liquidar la bèstia; sobretot des que el peixater ens ha recomanat que, en lloc de bullir-lo viu, li talléssim el cap amb un ganivet, que no patiria tant, però ara ens sentim criminals. 

"Sobretot no ferim la sensibilitat del nen". I el fem sortir de la cuina per distreure'l i acabar de preparar el dinar, que els convidats són a punt d'arribar. Comès el llamantolicidi, i amb la bèstia de cos present a l'olla, no sabem cap on mirar quan el nen ens posa a prova: "On és el senyor Pinces?". "Ha anat a fer un vol", mentim. "I quan tornarà?", pregunta. "Carinyo, el senyor pinces no tornarà". I se'ns fa un nus a la gola fins que l'arribada del primer convidat ens permet escaquejar-nos cap a la cuina. És des d'allà que sentim la veueta explicar tota divertida al nostre amic: "Saps què? La mama ha agafat un ganivet i ha fet TXAC! i li ha tallat el cap al senyor pinces". I afegeix, rellepant-se: "I ara ens el menjarem! Mmmm!". La mare que el va parir...

Publicat a TimeOut Barcelona 23