Una jornada de Tour de France

El diumenge va ser dia de Tour al Plateu de Beille, i com sabeu uns quants vam anar-hi a passar el dia. La jornada va començar el dia abans, programant el GPS per arribar-hi. La primera sorpresa tecnològica va ser que per anar-hi ens feia passar per Barcelona. Ja se sap que a can Fanga tenen tirada cap a la Cerdanya, però haver-hi de passar per anar a Puigcerdà ho vam trobar una mica exagerat. La opció va ser tirar pel camí del mig que és sempre sembla el més fàcil (a vegades, però, hi trobes alguna tifarada).

A 3/4 de 8, puntuals (alguns sense haver esmorçat per no arribar tard a la cita) sortiem de Girona. La primera parada, a Besalú, va ser per recollir a en Carles que venia de Figueres. La sincronització va ser perfecte: ell arribava per un costat i els de Girona per l'altre. Vinga doncs cap a fer la Collada, que vam passar sense pena ni glòria. A Puigcerdà ja vam agafar la drecera (curiosament no apareix a la cartografia espanyola, però si a la francesa) del costat de la via del tren. Per als que no ho sabeu és un camí asfaltat que evita anar fins a Bourgmadamme i que porta directament a la Tour de Carol. Només el canvi en el tamany dels senyals (grandeur française obliga) indica que s'ha canviat d'estat.

Uns quilòmetres més enllà, parada per esmorçar. El bareto, típic francès: brut i amb mosques. Està clar com és que van inventar le Parfum, això no és problema.

Tornem a la carretera, després de dir-nos que haurem de "pusser" l'accelerador si hi volem arribar a temps. La realitat és que la carretera d'Ax la tallen a les 12:30, i tot just són les 11 tot i quedar-nos alguns quilòmetres. A la carretera l'ambient ja és clarament Tour-ístic: cotxes amb gent amb ganes de marxa, bicicletes per tot arreu... Abans d'Ax ja tenim una paradeta de trànsit, que tot i ser molt curta fa tèmer que realment hagin tallat ja la carretera. Hi ha molts cotxes aparcant a la voravia, gent caminant i altres pedalant. La cursa, de fet, baixa el port de Pailhéres fins a Ax, i des d'Ax fins Les Cabannes, on nosaltres volem deixar el cotxe, hem de compartir carretera. L'ensurt queda en el pas estret d'Ax, on l'ambient Tour ja és total. Però encara no hem arribat al nostre objectiu. Per la carretera ja tot està ple de pancartes esperant als corredors. I el grau de control i de seguretat és increïble. A cada cruïlla, per petita que sigui (d'aquelles que a casa nostre estan ocupades per noies que fumen), hi ha un gendarme. Alguns són completament barbamecs, potser menors d'edat i tot. Però del sistema de recrutament de la Gendarmerie ja en parlarem més tard...

Pancarta de 25 km de l'arribada, pancarta de 20 km de l'arribada... ¿què han de sentir els corredors quan les veuen?

A 3 km (segons el GPS) de Les Cabannes els camps ja estan ocupats per cotxes, però no per això ens aturem. Arribem al periferique de les Cabannes. El poble ja està ocupat pel Tour (caravanes privades i comercials, gendarmes, aficionats...), i hem de deixar el cotxe al voral de la carretera, on un amable malagueny ens fa lloc al costat del seu cotxe mentres prepara la bicicleta per enfilar-se al port. Això sí que te mèrit, venir des de Màlaga per pujar un port "Hors Categorie" en bicicleta un dia amb 50000 espectadors!.

Comencem la caminata port amunt. La primera pujada ja fa venir basques (i bascos, que n'està plegat). Ja tenim clar que hi ha un noi que es diu Contador. Algú es deu haver passat tota la nit pintant, cada cinc metres, el seu nom amb un corró. Suposo que a aquest noi el deu patrocinar un fabricant de pintures, per que hi havia ben be un parell de quilómetres d'aquesta manera.

En mig de penes i glòries, sentint parlar infinitat d'idiomes, anem pujant i pujant. No sé si esquivem al públic, ells ens esquiven a nosaltres, nosaltres a les bicicletes, les bicicletes al públic, els cotxes VIP a les criatures... Al mig de l'estress, en Carles treu una bossa de patates que són molt benvingudes. Això ens permet refer-nos una mica i continuar endavant.

Establim la parada al quilòmetre 4 del port, on considerem que ja es començaran a fotre una mica de canya. El punt quilomètric indica també que el pendent és del 9%, o sigui que la cosa ja és canyera. Les pancartes del L'efecte de les patatetes de l'aperitiu ja ha passat, o sigui que treiem els entrapans i ens "entaulem". A mig dinar, mentres van passant més aficionats, més ciclistes, més cotxes de l'organització, més gendarmes, més... es va apropant un cotxe de color blau lentament. La gent l'envolta i s'hi barallen. Què carai, ni entrepans ni hos....! Aquí s'ha de lluitar! Comença la guerra! Al final de la batalla els més ràpids ja tenim una samarreta! Primera victòria del dia!

Un altre detall en el temps de l'espera. Un pare i un fill (petit) van pujant en bicicleta. En un moment determinat, clàxons insistent. Cotxes de l'organtizació es van obrint pas al mig de la gentada. El nen, espantat, gira el manillar i cau a terra. El primer cotxe s'atura, els altres el passen. El nen no s'ha fet res. En pujada anava molt apocapoc. Els del cotxe, d'un fabricant d'embotits, tot i així pregunten si s'ha fet alguna cosa. El nen diu que no, que no passa res. El pare ho corrobora. El de dins d'el cotxe insisteix, i els accidentats hi treuen importància. Tot i així, el del cotxe posa la ma dins la bossa que porta i els omple les mans de mostres d'embotit! Un detall molt humà al mig de la part més comercial de la cursa!

El veí nostre de tanca, francès, te un informador telefónic que li va dient l'estat de la cursa. Ell comparteix la informació amb nosaltres. Això sí que és grandesa!

Finalment comencem a sentir música. El temps d'espera s'ha fet curt (ha estat curt). S'apropa la caravana publicitària! Ara comença la veritable batalla! Ens repartim estratègicament a ambdós costats de la carretera, i apa, a arreplegar. La primera cafetera (literalment) amb rodes reparteix cafè. Després passaran pneumàtics (sobre quatre rodes), els d'Aquarel, que a més de repartir aigua et ruixen -això està molt bé quan fa sol, però resulta que estava tapat, i tot i així no perdonaven!!!-, un altre cop del de les samarretes (que fan que la resta de l'expedició aconsegueixi la seva), els de Champion... Música, niñas monas (y niños, per si n'hi ha alguna interessada) ballant i fent humiliar als que estavem a terra fent-nos còrrer per un clauer miserable...

Finalment s'acaba. Ni bombers, ni policia nacional francesa, ni gendarmeria, ens donen res, tot i que els vitoregem i n'hi ha alguna que fins i tot els hi diu "guapus". El que s'ha de fer per un clauer!!!

Una estona de calma, i comencen a sentir-se els avions. Ja n'hi ha dos que volten perdent-se entre els núvols: són els radioenllaços. Els helicòpters ja fan tremolar l'aire. Ja s'apropen. Els crits que sentim que venen de baix (hem anat passada una "paella"). El primer grup de quatre escapats ja s'ha trencat: primer en passa un, seguit a poca distància d'un altre. Els altres dos han quedat enrera, tots pugen pantejant. Crits d'ànims, sirenes de policia, clàxons de cotxes: és la follia!! (en francès, c'est la follie!)

Arriba el grup dels favorits: Rasmunsen, Kloden, un tal Contador... Sorpresa: (no tant per la informació del nostre company de tanca) en Vinokourov no hi és. Fins 10 minuts més tard no passarà, totalment rebentat i recolçat per dos dels seus. Pel mig, tot l'equip Euskaltel en parelles o en solitari. Aquests bascos són molt de Bilbao, com si diguéssim. Van a la seva.

Uns metres enrera van fent fila els que cauen del grup dels favorits, barrejats amb els que volen fer alguna cosa o sortir per la tele. Un grup a prop nostre els hi va oferint llaunes de cocacola. I no vegis com les agafen. Energia, necessiten energia, i qualsevol cosa val.

Aquí es planteja la gran pregunta del dia. Passa l'Axel Merxx tot sol, en terra de ningú. El reconeixem, i l'animem. I surt la qüestió: ¿Quí és en Merxx? De veritat que fan la pregunta!!! no sabien qui era en Merxx. No aquest, si no l'altre! el papà! Uff. Està clar al que hem vingut: a rapinyar el que poguem, i a fe que ho hem aconseguit.

Arriba finalment el gran grup. Aquests van fent: ja hi arribarem. Algun fa cara de desesperat, però la companyia els va ajudant, i entre ells es van passant les cocacoles dels veïns.

Finalment passa el darrer, rebentat, i comencem a baixar. L'allau humana es va formant, i lentament s'organitza: els bípedes per la dreta, els bicicles, per l'esquerra. Primer, els aficionats. Després, un xiulet: comencen a baixar els pros!. Un Discovery Chanel (no li vaig veure el número) no és la primera vegada que baixa al mig de la gent: porta un veritable xiulet a la boca i, amb un total control de la situació, baixa a tota velocitat pel mig de la gent. Després vindrant els altres, alguns els reconeixerem, d'altres no.

Ara toca tornar, però preveient el colapse de transit decidim entrar a un altre bar, igual de brut que el primer, on fem una cocacola. La llauna és de suposar que estava neta. No tenim tan clar el tema dels gots, i ja no parlem de la taula. Però c'est la France, i això és el Tour.

A la tornada encara trobarem bicicletes, un parell d'equips que s'hostatgen als hotels d'Ax, i cap a casa.

Acabem sopant a Can Manolo, a Besalú, on unes patates braves preparades per la Carmensita ens fan suar, gairebé tant com l'acudit que ens explica en Manolo sobre un accident que diu que ha viscut al matí.

Fins aquí la crònica. Segur que em deixo coses, però si heu arribat a llegir fins aquí ja no us mereixeu més càstig. L'any que vé, més (o no)

PS: Qualsevol observador imparcial notarà que de tot el texte anterior només una mínima part parla de la cursa... però és que, com diria el gran Ferran Adrià, el que és important és l'essència.

De Garrigues i Garrigoles...

Ens trobem tots al Club Nàutic de l'Escala. Al revés de la cançó de Mecano, de "mucha niña mona, pero ninguna sola", res de res: només una s'ha animat a la ruta que en Jordi ha preparat.

Això és tecnologia: en Jordi agafa el Google Earth, dibuixa quatre ratlletes, guarda el programa, l'envia per correu electrònic a en Josep Maria, aquest les passa al seu GPS i apa, a seguir la línia com un cocainòman qualsevol. Doncs ja veus que @ls set magnífic@s (Mun, Jordi, Carri, Emili, Eduard, Jacky i Josep Maria) comencen a pedalar, vorejant el mar direcció nord. En un moment determinat les coses es posen més clares: s'ha de seguir un GR. I això és el que fem: anem seguint totes les marques blanques i vermelles que trobem per dins l'Escala (em sembla, però, que hi ha una petita confusió: els GR eren marcats amb una ratlla blanca i vermella paral.leles, i nosaltres seguim uns discos vermells amb una ratlla blanca al mig. Però no entrarem en detalls...).

Quan sortim de l'Escala agafem el camí del Pla, del qual van sortint diferents caminets cap a les bandes pel mig dels camps. En un moment determinta la Ratlla (Track queda molt guai, però el que nosaltres seguiem era una ratlla) ens diu que hem de girar a l'esquerra, i així ho fem. Això funciona: ens porta cap al costat de la carretera, que voregem fins que la Ratlla ens torna a enviar cap a l'esquerra. Aquí la cosa sembla que s'anima: hi ha arbres que fan ombra, però l'alegria durarà poc. Quan llegiu la resta de la ruta ja veureu que és una ruta de patiment i sacrifici. En qualsevol cas, deixem aviat les ombres i sota un sol de justícia (quí es devia inventar la frase? i quina relació te la justícia amb un sol que fon tot el que toca?) arribem a Viladamat, on hom és informat que hi fan una coca (ostres, ja hi tornem: seguir la ratlla, coca... aquesta ruta és una mica narco, no?) de pa molt bona... però passem de llarg.

Ens dirigim ara direcció a les muntanyes que tenim al davant, cap al castell de la Garriga, una fortificació molt ben conservada i que no es veu gaire manipulada per modernitzacions estètiques. Aquí el bosc esdevé una mica depriment: tot està cremat. Les pinedes que cobrien les muntanyes estan negres, i es veuen les feines de neteja del bosc per deixar arribar llum al sól i deixar que es repobli de manera natural. I la natura en sap d'això si la deixem fer: tot de petits pins estan creixent dels pinyons que van sortir disparats en esclatar les pinyes que els contenien. El sistema mediterrani és fràgil, però si no canvien massa les condicions climàtiques sap refer-se. De totes maneres, el nom de "Garrigues" que surt constantment a la toponímia de la zona fa pensar que abans hi havia garrigues i no pins. Però deixem la dispersió ecològica i tornem a la ruta, que si no no arribarem.

Passat el castell arribem a Garrigoles, un poblet gairebé de pesebre, amb la seva esgléssia, la seva plaça, la seva font, els seus gats... i no gaire res més. Aquí ja es comença a fer evident que la opció d'esmorçar asseguts es va allunyant.

Més camins que ens porten, vorejant el que havien estat boscos i al límit de camps, fins rascar La Tallada d'Empordà, on a part de fer menció a una discoteca molt coneguda a la zona continuem sense veure un lloc on esmorçar. Això ja està clar: es tracta d'una ruta aprimadora (pedalar, calor i no menjar).

El retorn que ja hem iniciat ens portarà a fregar Bellcaire, però el criteri és ben clar: si la possibilitat d'un bar és a la dreta, nosaltres cap a l'esquerra.

Travessant el que en temps havia estat un estany i que dona nom a Sobrestany, arribem a la pujada que ens portarà definitivament cap al camí delsTermes. A l'esquerra, el Terme de l'Escala, a l'Alt Empordà, urbanitzat. A la dreta, el Terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà, verge. En un moment determinat a algú li ve al cap la idea de seguir fins al final el camí dels Termes (no el mencionaré per si de cas vol mantenir l'anonimat). Aquí hi ha una dispersió: un parell d'espabilats giren a l'esquerra, i els altres segueixen recta. Al final, el resultat és le mateix. Per no sé quines extranyes circunstàncies acabem al dipósit de l'aigua, .

El massoquisme no ha acabat: hi ha qui proposa arribar fins a la Torre de Montgó, i va i diem que sí (els dos assenyats diuen que ja n'hi ha prou, que ja ens veurem a dinar. Molt ben fet). Arribem a la Torre de Montgó, ens fem la foto pertinent, saludem a les "niñas monas, pero que no estan solas" de la platja i apa, de tornada a preparar-nos per dinar.

Sortida frustrada a la platja

Diumenge passat haviem previst fer una sortida per anar fins a la platja, però la falta de quorum i el temps no gaire engrescador van fer que la deixessim en una sortida parcial, reduïnt-la a una volta fins a Llagostera, tot i que l'anada la vam fer per camins pel mig del bosc al límit de les Gavarres, sense endinsar-nos-hi.
En arribar a Llambilles per la ruta del Carrilet, vam travessar la carretera pel semàfor, procurant parar sobre la bobina per aconseguir que el llum verd no trigués en canviar, com així va ser. Just a l'arribar al nucli vell de Llambilles vam girar cap a la dreta, travessant el torrent de la Rabassa i començant una pujada curteta però intensa que ens va portar fins al camí que va cap a Sant Cristófol del bosc, seguint un sender de petit recorregut. On comença la veritable pujada a Sant Cristòfol, en el punt en que la pista travessa el Bugantó (avui sec), vam agafar el camí que resseguint-lo ens va portar fins la font de Sant Cristòfol. Aquí el rec portava aigua, però haurem de veure si dura tot l'estiu. Vam seguit endavant deixant la font a la nostra dreta, per anar a buscar la pista que porta fins a Cassà de la Selva. Després d'una forta pujada (curta també) vam arribar al pla de Matamala. A la primera cruïlla que vam trobar vam girar a l'esquerra, seguint l'indicador de Cassà de la Selva (tot i que el camí més curt per anar fins el poble era seguir recte). Aquí vam anar planejant, en lleugera pujada, seguint sempre pel mateix camí, fins trobar la pista, avui asfaltada, que puja des de Cassà fins la carretera de Santa Pellaia passant per Castell.

Vam travessar la carretera i vam iniciar la baixada fins les Dues Rieres per una pista en molt bon estat pel mig d'un bosc molt dens de pins.

A baix, al punt on es junten les dues rieres (calla, ves que el paratge no tingui aquest nom per això) vam girar cap a la dreta, seguint el camí que voreja la riera de Vilallonga, que vam travessar fent xaffff al passar per l'aigua. Aquí si que n'hi havia!. La zona, humida, tenia el sotabosc ple de falgueres, tantes que no ens ha deixat veure la resclosa del molí. Després de passar per can Vilallonga vam arribar a la pista de Cassà als Metges, on vam girar cap a l'esquerra i vam seguir fins la cruïlla de Can Mercader. En aquest punt vam girar a la dreta, passant pel costat del pi gros d'en Mercader i deixant la casa (i la seva bassa, que no vam veure) a l'esquerra. Seguint, seguint, vam passar per davant del mas Bassets i can Bota. Abans d'arribar a la casa nova d'en Bota, però, vam girar a la dreta per un camí senyalitzat cap a Llagostera.

Travessada la Verneda, i per un bosc totalment diferent, per un camí amb el terra sorrós, vam arribar fins a la Cabra Penjada, que ja em diràs quin nom li han donat a una cruïlla de camins!. En lloc de tirar cap a l'esquerra, que ens hauria portat cap a Penedes, vam optar per seguir recte, en baixada per anar a buscar la pista que havia fet de "variant" de Llagostera quan no havien fet la de veritat. Des d'aquí, cap a la dreta, fins acabar als Escuts, ja a Llagostera, on després d'una parada preceptiva al Carril per fer un bon entrenpà ja vam tornar a enganxar la ruta del Carrilet per tornar cap a casa.

BTT a la Wikipedia, des de Girona

Suposo que ja coneixeu la Viquipèdia, una enciclopèdia lliure que qualsevol pot editar i que s'està convertint en la referència de les enciclopèdies a nivell mundial. Com que la podem fer entre tots, ningú es pot queixar si algun idioma predomina sobre els altres. Actualment hi ha 252 vikipèdies, en diferents idiomes, la versió catalana de la qual la podeu obtenir a http://www.ca.wikipedia.org/.

Estadísticament només hi ha un idioma que tingui més d'un milió d'entrades, l'anglès.

Hi ha 13 idiomes més que tenen més de 100000 entrades, alguns, com el suec i el finès i el norueg amb no gaires més parlants que el català.

El català està en una meritòria 21 posició de 252, amb 61454 articles en el moment d'escriure aquest correu, per davant d'idiomes com l'hungarès o el grec, per exemple. No està malament però encara ens deixa molt camí per fer: Ens falten més de 38000 articles per arribar a la barrera dels 100000. Amb aquest objectiu s'ha iniciat una marató per arribar-hi. A veure si us apunteu i escriviu algun article. Per la meva part, ja he començat amb el terme BTT. Com que és oberta, podeu corregir-lo o ampliar-lo, però al que us animo és a fer-ne de nous.

No deixeu passar l'oportunitat de fer-nos conèixer a tot el món!