Sords

No havia parlat mai, no amb veu alta i decidida. I el dia que va fer 100 anys va deixar anar el bastó i va disposar-se a dir unes paraules, no enèrgiques, però sí transcendentals; incomprensibles pels que s’han passat la vida fent xerrameca sense escoltar ni tan sols el brogit de les fulles dels savis arbres centenaris.
Quan va acabar, una d’aquestes bocamolles que ho va presenciar, va xiuxiuejar: —Repapieja...
I ella, que tenia l’oïda desenvolupada i intacta, perquè durant tota la vida no havia fet més que escoltar per després escoltar-se, va empassar-se la llengua i va morir, intencionadament. No valia la pena viure un minut més en aquell món de sords.

Fotografia: Kyle Thompson

MÚSICA: Samuel Barber - Agnus Dei (Adagio per cordes)

Després d’un dia en ve un altre

Després d'un dia en ve un altre...

El diumenge espera el dilluns
per cedir-li el torn.
Bufes una espelma
i ja ha passat un any
que n'encens una altra.
Apagues la cigarreta
en un cendrer atapeït,
pensant en fumar la següent.
I així passes els minuts i els dies,
fent i desfent
per tornar a fer i desfer,
fent plans, per desdir-te’n,
despertant i adormint-te.
Tibes d’un fil
i s’esfilagarsa tot el teixit;
però encara et queden fils al cosidor
i un didal
que et deia l’àvia, que sense ell
no eres bona cosidora.
I som-hi una altra vegada,
que no es digui que no ho intentes.
Et despertes,
fas plans
i els desfàs.
Tibes del fil,
et poses el didal
i tornes a cosir.
I t’adorms
i si tens sort, somies.
I després d’un dia en ve un altre
i un altre i un altre...
I la vànova sense acabar-se.

Un altre hivern gèlid.

Qui manega el teu destí?

M'agradaria arrencar les pàgines del calendari abans del dia 1. Inclús m'agradaria no tenir calendari. Però el tinc, i tinc la mania d'encreuar els dies amb retolador gruixut i vermell. I abans de sortir al carrer em maquillo minuciosament perquè no es noti la fatiga del meu rostre. I somric sorpresa a tots els comentaris de la gent gris -rebotida en abrics d'estampats impossibles- que ja em conec des d'abans de començar la conversa. I m'espero que siguin les dues per dinar, per molt que els meus budells esglaïn abans. I me'n vaig al llit sense son, perquè és de nit . I miro el rellotge sense parar -i no és una exageració: sense parar!- esperant aquell moment que mai arriba.

M'agradaria arrencar les pàgines del calendari abans del dia 1. Ho tinc decidit...
Avui sortiré al carrer amb la cara neta i espatllaré les previsibles sortides dels conversadors tediosos -i horteres-. Trencaré les manetes del rellotge i me les cruspiré a tres quarts i cinc de dues. Al capvespre, i quan encara sigui de dia, agafaré el retolador vermell i dibuixaré una lluna a la finestra. I a l’endemà, quan em llevi, em vestiré amb el somriure més vil que trobi a l'armari i em dirigiré al calendari per trencar-lo en deu mil bocins. Perquè ara sóc jo qui marca el meu temps; a partir d’ara seré jo qui manegui el meu destí.

"Lost in movement" de Moeys Photography


“El destino no hace visitas a domicilio, hay que ir a por él.” (Carlos Ruiz Zafón)

Me gustó ese beso con sabor a dientes que chocan

Me gustó ese beso con sabor a dientes que chocan.
Se me ocurren tantos adjetivos que rimen para ese beso... Un beso con sabor a dientes, ardiente en deseo, impaciente de juegos, sucedáneo de nadas por ser único en el momento. Pero esto no es poesía, ni tan sólo alegoría del amor.
Joder, como me gustó ese beso. Y me vuelvo vulgar al evocarlo, quizá por lo sucio, quizá por la rabia de saber que cada beso con chasquido de dientes es único e irrepetible. No hay ninguna melodía en su sonoridad, ni tan sólo puedo asegurar su perpetuo recuerdo. Pero joder, como me gustó ese beso rápido e impetuoso. Inmediato también como un chasquido de dedos, como un choque adolescente en el auto de choque de la feria de verano del pueblo y chicle en el capó.
Pero no, por más que intento explicarlo, no puedo. No hay nada comparable a ese beso húmedo en la sequedad de la tarde, con tropiezo de dientes y sabor a pasión incoherente. Me gustó, joder si me gustó ese beso.