El senyal

Com un rellotge, cada dimarts a un quart de deu del matí acudia a l’entitat bancària a fer les gestions habituals. Una vegada finalitzades s’asseia al banc de la sala d’espera “amb vistes” als treballadors i més concretament amb bona panoràmica a la dona dels cabells pèl-rojos.
S’afluixava el nus de la corbata, obria el diari i se’l posava davant, just per sota el nas; de manera que podia mirar, pràcticament sense ser observat.

Puntual, a dos quarts de deu, aquella dona de pell translúcida i faccions gregues de perfecció àuria, es treia les ulleres i les desava curosament a l’estoig. Aquell era el senyal, l’avís que ell esperava amb delit des que el sol sortia per la finestra fins que emmotllava el coixí al vespre.

Un dimarts més, s’hi trobava palplantat un cop s’havia fet palès el senyal. Va empassar saliva, i amb alè contingut es va disposar a contemplar l’espectacle.
La dona observada va alçar el braç lentament. Amb gest delicat es va tocar el monyo que s’havia fet de manera desenfadada amb un llapis i que li donava un aspecte encara més atractiu, si és possible.
Va començar a fer lliscar l’Staedtler  per sobre els cabells sedosos, fins a desfer-lo del tot. Tot seguit van caure-li flocs de cabell per sobre les espatlles, suaument, com a càmera lenta. Una cabellera ondulada, vermella i flonja que desprenia olor a xampú de flors silvestres.
L’home estava totalment embadalit i s’afluixava encara més el nus de la corbata.

Va poder observar que un dels cabells, rebel, se li va quedar adherit a la comissura del llavi. (engelosia....)
De sobte, la dona sotjada va treure la llengua sigil•losament fins a apartar-se el pèl envejat. Aquell regalim de saliva li va provocar un gemec al voyeur novell. A l’adonar-se del seu descuit impulsiu, ràpidament va amagar-se del tot rere el diari. Les gotes de suor de l’esquena li feien pessigolles, ara al còccix.

Minuts després abaixava el diari, amb el pols menys accelerat. No hi era. Ja havia marxat a esmorzar. Va esperar uns minuts més a recuperar-se.
Quedava menys pel dimarts següent...

Cançó: "Bang Bang" (Nancy Sinatra)

2on premi relat eròtic

Pantera

Hi ha nits que sóc pantera
nits que el cor s’accelera
i se m’atura el pols.

 

Predadora solitària
sóc pantera sedentària
aguaitant en els xamfrans.

 

No miolo i sóc felina;
te m’escapes com aigua marina
però després... sempre t’agafo.

 

 

Atrapat entre les cordes
en la selva de llambordes,
la nit dilata.

 

Trepo la pell que llepo
i salvatge, t’esgarrapo,
esgarrinxo i esgarrapo.

 

Hi ha nits que sóc caçadora,
udols de ferotge pantera,
nits que el cor s’accelera.

Res a dir

No tinc res a dir. Res interessant a dir, vull dir.

Tu diràs: “Doncs no diguis res.” Aleshores et respondré: “I ja et sentiràs còmode sense que no digui ni piu?”. Llavors faràs amb el cap que sí i jo sabré a ciència certa que voldràs dir que no.
Però si t’he de ser franca, dir-te que no tinc res a dir. No m’he concentrat en el que he de dir per ser aguda o sagaç. Ni ho he pensat; ni de fet, en tinc masses ganes.
Perquè no serà espontani. Saps què vull dir? Probablement no, perquè ni tan sols ho sé jo...
T’asseguro que em cansa dir això a aquell, i allò altre en aquell altre. I el que val per un, a l’altre no el fa content. Quin desgast d’energia i de parlar per parlar!
Doncs no, no diré res. Res important, vull dir. Ni no ni sí, ni a tu ni a mi. Res de res. No diré absolutament res.

Val a dir que n’hi havia un que una vegada digué “No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. I no et sabria dir... Perquè si et dic que a mi no m’ho sembla, hauré caigut molt baix?
Veus, ja torno a dir el que no he de dir. Si quan dic que no tinc res interessant a dir, no és en va. No te n’adones que he parlat molt i no he dit res? Ja, ja sé que això ho fan molts. Però i si jo no vull ser com molts, ni tampoc com pocs? I si vull ser jo? És a dir, diferent a tots i tothom. I tu diràs: “Quina bajanada!”
I quan la conversa entra en renecs que freguen la falta de respecte, llavors sí que ja no hi ha res fructífer a extreure dels mots dits i dels no dits.
És a dir, que ara sí que sí, que ja no tinc res de res a dir.

Res que t’interessi, vull dir.

 

“No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. (John Cage)

“La necessitat de parlar, inclús si un no té res a dir, es torna més apressant quan un no té res a dir, així com la voluntat de viure es fa més urgent quan la vida ha perdut el seu significat.” (Jean Baudrillard)

Lícitament indigne

No és per sentir-se’n orgullosa, però a base d‘escoltar els mateixos laments una vegada i una altra en un temps marcat per la desesperació, hom s’habitua a tals situacions. Hom escolta les perennes queixes com qui sent ploure i l’Atenció que és senyora capritxosa, si no s’alimenta d’elements perspicaços, passa de llarg.
És per això que en l’únic que vaig parar (senyora) atenció va ser en la frase final del seu discurs, la que sonava com una sentència: “recuperar la dignitat perduda”.
Seguidament em vaig preguntar per la meva dignitat, la qual no sabia on trobar-la. La vaig perdre en algun moment de la desesperança aliena? Això si és que la vaig tenir en algun moment, és clar... N’he tinguda alguna vegada de dignitat pròpia?

I així, pensant en els racons on podria buscar-la, o en defecte de tenir-ne, el pertinent descobriment, vaig concloure que potser s’estava millor sense ella. Vaig pensar que indignament és una manera prou digna de viure, o si més no, més alliberada.
I com que potser la dignitat no és una qualitat intrínseca sinó més aviat relativa a la valoració dels altres, definitivament vaig decidir que a qui no li agradés la meva decisió de viure indignament, no seria pas el meu problema.

Per una vida dignament indigna!

Si diuen que és l’ultim que es perd… buscaré la dignitat extraviada només que per tenir el gust de conèixer-la. (MartinaH)