Vandalisme

En la meua ciutat, en la vostra o en Paterna, hi ha gent que passaria per normal –fins i tot un poc pansida– que maltracta amb molta contundència el nostre entorn urbà. Són gent per civilitzar, que es lliura a comportaments vandàlics contra el mobiliari urbà.
La paraula ‘vandalisme’, que segons el savi Joan Coromines és invent francés, fou un mot creat per a vituperar els destructors de tresors religiosos, recordant el saqueig de Roma pels vàndals l’any 455. Però, com bé sabem, no tot el vandalisme actua contra les manifestacions artístiques religioses.
Joan Fuster, en plena batalla de València, estava convençut que tard o d’hora apareixerien escamots de vàndals ignorants retocant escuts quadribarrats amb blau per a ‘actualitzar-los’. Feia brometa, el meu conterrani. Fou més senzill, quedà escrit en l’Estatut d’autonomia que les barres no onejarien soles en cap lloc i aquelles que, pintades o en pedra, havia respectat la història es quedarien, com les havien deixat feia segles, allà a on havien estat sempre.
¿I hui, què fan els vàndals actuals? S’han diversificat. Tant que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha actualitzat i completat la definició de ‘vandalisme’. Queda ara aixina: «Destrucció de béns públics o privats, per diversió, per gust pervers o per pura ostentació de força». Perquè hi ha gent que es divertix anant per les nits al jaciment iber de Kelin, en Caudete de las Fuentes, a fer mal per fer mal. També hi ha la perversió religiosa que demana als seus fanàtics enderrocar edificis i cremar llibres de Timbuctu, la ciutat quasi mil·lenària de Mali. Com hi ha Turquia que usa la força i envia el seu Exèrcit a assolar els barris emmurallats d’Amed, la capital kurda –declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO– per a deixar clar qui mana en una ciutat de predomini kurd.
Sense anar tan lluny, en Paterna hi ha vandalisme i el volen acabar. La iniciativa d’esta ciutat de l’Horta consistix en ficar rètols a tot el mobiliari urbà de mides proporcionals al seu tamany i de formes i colors diferents. Explicitant el nom de l’objecte, per a què s’ha de fer servir i quin cost, sense IVA, té per a l’Ajuntament. Una paperera costa 60 euros; un senyal que advertix que no és el lloc per a cagar els animals, no humans eh!, i que a més han d’anar lligats, ix per uns 100 o 120 euros; un contenidor de fem se’n va als 1.100 euros. El més car de tot és un parc infantil complet, anomenat la Formiga, amb un cost de 4.600 euros. L'objectiu d'esta iniciativa, diuen les autoritats municipals, és que els veïns i veïnes puguen conéixer el preu de les coses perquè aprecien el seu valor i, d'esta forma, col·laboren en la seua protecció, bon ús i manteniment.
No ens fem il·lusions, possiblement sabent el cost de cada objecte la reacció del vàndal siga esta: per què perdre el temps cremant una paperera de 60 euros podent cremar un contenidor de 1.100.
Publicat en Levante-EMV, 28-9-2018

Emojipaella

Emojipaella

«En un principi fou l’arròs. A l’arròs se li atribueix un origen meravellós. No debades els antics  llibres sagrats diuen que l’arròs fou la creació d’un déu» diu Josep Piera en El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai. El primer bri d’arròs, un dels aliments primordials, aparegué per la voluntat pòstuma de la deessa Retna-Dumila, morta per Xiva el déu destructor. En una altra història dels aliments el déu és més procliu al blat. Acaba de condemnar les seues criatures, Adam i Eva, a treballar per a menjar i els ho diu aixina «menjaràs el pa [de blat] amb la suor del teu front», Gènesi (3,19). Pense que, si el déu del blat realment els volia castigar, els hauria d’haver ficat a cultivar arròs que exigix moltíssima més faena, i per tant més suor, que no el blat. Bo!, deixem eixes disquisicions divines.

Segons un fullet de propaganda de la Generalitat valenciana l’arròs es cultiva en el nostre país des de fa més de mil anys. Els últims 58 d’eixa pila d’anys es ve celebrant el Concurs de paella valenciana de Sueca, que ha passat per quatre èpoques i modalitats de competició fins a arribar a l’actual que és professional i internacional.

Qui vulga participar i conjuminar el gra diví en la divina paella rep de l’organització els productes que pot ficar-hi: arròs de Sueca; oli d’oliva; caragols, però no uns qualsevol sinó vaquetes; garrofó, tavella i bajoqueta de trencar; tomaca; una cabeça d’alls; un paquet de safrà en brins i safrà molt; pebre roig dolç; pollastre especial i conill sense indicar si és o no especial. I per acabar, uns pessics de sal i, el més important, aigua... de Sueca. Element important l’aigua, en les primeres edicions no era de la ciutat arrossera sinó dels pous de Corbera que abastien esta població.

El pròxim diumenge dia 16 de setembre podeu comboiar-vos i acudir a Sueca a vore com les fan professionals internacionals. Per a fer la convocatòria, entre amics, coneguts i saludats, podeu fer servir el corresponent emoji. Gràcies a una coneguda marca d’arròs i al meu paisà Eugeni Alemany, que té bona mà per a posar lloques, Unicode 9.0 va incloure la seua proposta d’emojipaella en Emoji 3.0. Eugeni i companyia enviaren un dibuix esquemàtic, però ben explícit, d’emojipaella, ¡fins i tot es veu el socarrat! La llàstima és que cada plataforma –Apple, Google, Microsoft, Samsung, WatsApp, Twitter, Facebook, EmojiOne, Emojidex– l’ha adaptat al seu propi estil i semblen paelles per a guiris, d’eixes que fa oix només de vore-les dibuixades. Per acabar-ho d’afinar, Unicode, li ha ficat un nom insuls: Shallow Pan of Food. ¡La deesa de l’arròs els castigarà per això! Fem-li un favor a la paella, al Concurs de paelles de Sueca i a Retna-Dumila i no usem els emojis més desllavassats.

Jo, avise, he decidit ignorar tota convocatòria de paella que m’arribe des d’un Samsung, és l’emoji més repulsiu de tots.

Publicat en Levante-EMV 14/09/2018

Amado Granell, el primer "libérateur" de París

Republicans espanyols entren a París,
un d'ells amb el puny en alt

Segons els llibres de text, de les escoles franceses, el dia 25 d’agost de 1944 fou alliberat París de l’ocupació armada de les tropes alemanyes. Segons les cròniques oficials, les celebracions –els reportatges i les pel·lícules americanes– així va ser. Però la gran veritat, indiscutible, és, com sol ser en molts moments històrics, una de ben diferent.
Després del desembarcament aliat de Normandia, les ordres de Hitler per als milers de soldats alemanys de París i els seus voltants eren clares: destruir ponts i monuments, reprimir durament qualsevol alçament popular i combatre dins de París fins a la mort. La idea d’aquell dement era convertir la ciutat en una mena d’Stalingrad i mantindre ocupades a moltes de les divisions aliades que avançaven a bona marxa cap a les fronteres alemanyes.
La resistència, Forces Franceses de l’Interior, i la població en general s’havien alçat i combatien com podien amb poques armes i molta bona voluntat, però no podien mantindre les posicions –quasi mitja ciutat– contra els prop de 20.000 alemanys armats que esperaven l’arribada d’una divisió de reforç.
Les forces americanes no tenien prevista una entrada imminent, per més que elements de la resistència els ho demanaven. Passant per damunt de les ordres del general americà Gerow, el general Leclerc –Philippe Leclerc de Hautecloque– envià el capità Dronne amb la seua companyía –coneguda com la Nueve perquè la majoria dels seus components eren espanyols republicans– la 9e Compagnie du Regiment de Marche del Tchad a reforçar les Forces Franceses de l’Interior.

La Novena

Tal com ara sabem “Le soldat républicain espagnol Amado Granell est le premier « libérateur » à être reçu dans l'Hôtel de Ville par Georges Bidault, président du Conseil national de la Résistance. La 4e division d'infanterie américaine entre par la porte d'Italie le 25 août 1944” [Vídeo recuperant la memòria del fet]. Encara van morir, però, moltes persones més abans que el general alemany Choltitz rendira la ciutat en “la gare de Paris-Montparnasse”.
En una entrevista que li feren al tinent Granell, este valencià de Borriana, manifestà « Aujourd’hui, je puis dire que l’avant-garde de la division Leclerc, qui se trouvait alors sur la place de l’Hôtel de Ville, était seulement composée d’une section de chars, deux sections de véhicules blindés et d’une section du Génie. Total, 120 hommes et 22 véhicules. Quelques-uns de ces véhicules blindés portaient les noms de : Madrid, Don Quijote, Guernica, Guadalajara, Teruel, Santander, Brunete... » i així ho ha recordat el coronel francés Gaston Laroche i ho ha publicat en un llibre Evelyn Mesquida.

El tinent Granell, amb prismàtics,
cap a l'alliberament de París

Aquells vehicles blindats, tipus eruga, que entraren a París, amb uns noms tan units a la guerra contra el feixisme espanyol, portaren fins allí uns veterans de la guerra civil espanyola anomenats Amado Granell, Bamba, Germán Arrúe, Martín Bernal, Fàbregas, Montoya, Moreno, Camons, Gualda, Lozano, Royo, els germans Pujol, Carapalo, el Gitano, Morillas, José Cortés, Antonio Llordens, Juan Benito, Enrique Jiménez, David Ramon Etorit, Calero, Faustino Solana, Pedro Valero, Pablo Garcia, Daniel Hernández, José Ortiz-Barrionuevo, José Enguidanos… i molts més dels quals no sabem ni el nom ni el cognom. Alliberat París, molts d’ells anaren a traure familiars dels camps d’internament del Rosselló i altres continuaren lluitant en Alsàcia, fins alliberar Estrasburg, i per la ruta del Rin fins arribar a Berchtesgaden fins el final de la guerra el 8 de maig de 1945. Allí deixaren la pell, alliberant pobles i països esperant que els aliats acabarien a continuació amb “tots” els règims feixistes.

Els últims de la Nueve, 2004, foto EFE

Alguns que no caigueren en el front de guerra van continuar esperant-ho, com el tinent Granell que l’any 1972 tingué la mala sort de morir en un accident de trànsit en Sueca.

Enguany el diumenge 25 d’agost hi haurà les celebracions habituals de l’Alliberament de París i, a més, un homenatge a tots els espanyols que hi participaren. La iniciativa d’Amical des Anciens Guerrilleros Espagnols en France - FFI serà en el cementiri de Pantin, davant la tomba de Ramón Barón Carreño, mort el 19 d’agost de 1944 durant l’aixecament popular parisenc. L’Alcaldia de París amb l’AAGEF - FFI s’han citat on hi ha les plaques commemoratives dedicades a la Columna Dronne a les 16 h.

Quan les papallones canviaren el món

Au del paradís i papallona

Quan Edward Lorenz analitzava allò que popularment es coneix com l’efecte papallona –es a dir, que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini–, cap a 1963, no podia pensar que no sols l’aleteig d'una papallona pot provocar canvis sinó que, fins i tot, la seua sola presència pot explicar la desaparició dels dinosaures terrestres.
Abans i tot que Jurassic Park els posara de moda, ens havien dit, i trobàvem raonable, que un meteorit o una explossió en cadena dels volcans van acabar amb aquelles immenses bèsties en el Cretaci. Sabíem que aquella catàstrofe natural havia deixat pas al predomini dels mamífers, es a dir nosaltres i les nostres bestieses. Ara, però, apareix un tal Brian Switek i gira cap per amunt tot el que crèiem ben establert, rebutjant una part d’eixe relat.
Switek no és un bufanúvols més, entre tants i tants com en prosperen en revistes i programes televisius nordamericans, no! L’autor de My Beloved Brontosaurus, publica en la revista Smithsonian i passa per ser un escriptor i un científic freelance especialitzat en l'evolució, la paleontologia i la història natural.
En el seu llibre ens explica la seua teoria: l’extinció dels dinosaures fou provocada per les papallones. Oh! Sí, eixe minúscul animalet li disputava el menjar als dinosaures vegetarians i per efecte dominó també deixà sense menjar als carnívors.
A partir de la teoria d’Switek comprendrem millor l’evolució dels humans, i de les aus, i el nostre lloc a la Terra. També haurem de matitzar, potser, algunes idees consolidades sobre les papallones,

-Papallona encisadora,  

         jo, lleugera i voladora

com la mostra, per exemple, Josep Carner en el seu Bestiari.

La perla del dia del llibre

Una coberta magnífica per al conte

Ara fa unes setmanes em vaig trobar, en una llibreria de vell, un llibret titulat La perla que naixqué en lo fang. L’autor del conte és Lleó Agulló Puchau, de qui no tinc cap referència. El va il·lustrar Manuela Ballester, ella signa com Manolita a seques, amb uns dibuixos magnífics. El text va guanyar el premi dels Jocs Florals de Lo Rat Penat l’any 1934, societat que en eixe moment presidia Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano. Està escrit en un valencià més que solvent per als temps que corrien, i les formes que empra li afegixen més candor a la narració que ja en té molt. L’he portat ací, hui que celebrem el dia del llibre, perquè m’ha semblat insòlit que en aquells anys hi haguera tanta sensibilitat en aquella santa casa que organitzava els Jocs i juntara un text en defensa de les bestioles, “Els animalets ... tots tenen una misió que complir en la terra. Respetar-los és nostre deure, ja que el que els mata destruix la Naturalesa”, amb una xiqueta com a protagonista i uns dibuixos amb molta gràcia d’una dona que militava en la renovació de l’art valencià Acció d’Art.

Arriba la República a Sueca

República, de Teodoro Andreu

El dia 12 d’abril de 1931, diumenge, la coalició de republicans-radicals-socialistes havia guanyat, també, en Sueca les eleccions municipals. Les primeres notícies de la proclamació de la Segona República arribaren a la ciutat a primeres hores de la vesprada de dimarts dia 14 d’abril. La ràdio havia informat que en Barcelona s’havia llançat el crit “Abajo la Monarquía” i havia tingut ampli ressò per totes les poblacions on els partits republicans havien guanyat les eleccions.
Davant l’Ajuntament s’anava concentrant la gent expectant per les notícies que corrien pel poble. Els regidors electes n’enviaren un, José Llerandi, a València a enterar-se de primera mà del que passava i informar als que quedaven en la ciutat. Cap a les 5 de la vesprada un membre del comité revolucionari de Barcelona es va dirigir, per ràdio, a la població i confirmà la caiguda de la Monarquia en Espanya.
Dos hores després es va procedir a proclamar la República en Sueca. Els regidors traslladaren la bandera des del Centre republicà fins a l’Ajuntament i un d’ells, Vicente Fos Rochina la va hissar en el balcó. Va fer un breu parlament, interromput constantment per la gent de la plaça, per a lloar els ideals de Llibertat i Democràcia. Acabà l’acte quan la Banda Municipal comença a tocar La Marsellesa i a continuació El coro de la revolución del mestre Serrano i, per acabar, en l’església de Sant Pere, tocaren les campanes amb alegria. El Comité declarà dos dies de festa local i manà tancar les tavernes fins a l’endemà. A les 12 de la nit hissaren la tricolor en la caserna de la Guàrdia Civil on el mateix tinent al mando va fer un vibrant discurs als allí congregats.
L’endemà, dimecres dia 15, anà la gent amunt i avall pel poble amb banderes republicanes i anunciant un acte per a les 7 de la vesprada. La desfilada fou impressionant plena de banderes tricolors i roges, dels socialistes, en mans dels participants, estava tot el poble i les autoritats (el jutge, el tinent de la Guàrdia Civil i el rector –que lluia un llacet tricolor enganxat a la sotana). Acabà amb parlaments del jutge, el tinent, José Llerandi, Pepito Montó i l’arquitecte i regidor socialista Juan Guardiola. I després de sopar concert de la Banda Municipal.

Mireu sobre el mateix tema un post anterior.

Ratón forever!

El bou Ratón en el corral suecà. Foto: Tania Castro - El País

En Veneçuela han intentat conservar el cos del president Hugo Chávez, i no ho han aconseguit. El bou suecà Ratón tindrà la "pervivència" que no li han pogut donar al lider bolivarià: serà embalsamat i exposat al públic. Quin món!